Benvolguts, benvolgudes, un nou any i una continuïtat, amb el desig de ser útil.
Propostes comprimides
Hi ha setmanes que ens ofereixen tantes propostes, que ens cal sintetitzar i comprimir, per poder assaborir el millor de cada tast.
2011 comença, per exemple, amb una d’aquestes setmanes ben plenes.
Podem destacar els següents esdeveniments:
Dia 1: octava de Nadal, inici de l’any civil, festa de Maria i Jornada mundial per la pau, amb el lema “La llibertat religiosa, camí per a la pau”.
Dia 2: Segon diumenge després de Nadal
Dia 6: Epifania del Senyor
1 de gener: Que Maria ens condueixi a la pau per la llibertat
L’any civil 2011 comença avui, coincidint amb l’octava de la festa de Nadal, alhora que l’Església celebra la festa litúrgica més antiga que es conserva en memòria de Maria, gran protagonista del Nadal. D’altra part, des de l’any 1968, per iniciativa del Papa Pau VIè, hi ha una invitació mundial a celebrar aquests primer dia de l’any, creients i no creients, una Jornada mundial per la pau. El Papa s’encarrega cada any de posar un lema que ajudi a la reflexió, i enguany és “La llibertat religiosa, camí per a la pau”, volent indicar que allà on es negat, d’una o d’altra manera, el desenvolupament integral de la persona, és impossible la pau, ja que l’ésser humà es veu privat d’un dels seus drets fonamentals.
Entre nosaltres és cada cop més freqüent la negació o limitació d’aquesta llibertat religiosa, si no de manera violenta i persecutòria, sí d’una manera més subtil, en forma de burleta, desprestigi, calumnia o marginació. No hi manquen persones que s’omplen la boca parlant de llibertats polítiques, sindicals o d’expressió, i en el tema religiós es constitueixen en inquisidors i demagogs, obsessius i repressius... I així no podem estar en pau amb ells... La laïcitat d’un Estat no es pot confondre amb una dictadura laïcista, i aquí n’hi ha molts que ho pretenen.
2 de gener: Diumenge amb gust de Nadal
La importància cabdal de les festes de Nadal fa que la litúrgia de l’Església hi dediqui tres llargues setmanes des del Naixement fins al baptisme de Jesús, celebrant enmig un parell de diumenges, un dedicat a la Sagrada Família, i un altre a continuar aprofundint el misteri de Nadal, que és misteri d’humanització de Déu, a fi que aprenguem els éssers humans a viure i a relacionar-nos d’acord amb la nostra identitat. Nadal és la gran festa divina de l’humanisme cristià.
I a la litúrgia d’aquest diumenge destaca, a la segona lectura, la pregària que fa sant Pau per la comunitat d’Efes, i que és un veritable programa de vida per a qualsevol comunitat: Diu Pau: Demano a Déu que us concedeixi els dons d’una comprensió profunda de la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell; que il•lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses de glòria ens te reservades...”
Aquesta pregària, ben païda, és un tractat de vida interior: saber (que ve de sapere, que vol dir tastar, gustar) qui és Déu: no només saber-ho de teoria, sinó un Déu experimentat, interioritzat...; i mirar les coses, no a la llum del món, i ni tan sols només a la llum de la intel•ligència, sinó a la llum de la mirada interior del cor... No miren i valoren només els ulls; el cor també té capacitat per apreciar les coses...
6 de gener: El Messies universal
I al bell mig de la setmana, el dijous, el dia d’Epifania, o manifestació de Jesús, el Messies, a tots els pobles de la terra, a tots els home si dones de bona voluntat, d’Orient i d’Occident...
Tradició de regals, però que siguin autèntics i no només materials. El regal de les persones que estimem i ens estimen; el regal de la solidaritat envers els més necessitats i apurats; el regal del somriure, la presència i la paraula d’esperança. Regals des del silenci. Regals des de la fidelitat i la lluita en comú.
El camí d’aquells personatges seguint l’estrella fins trobar allò que cercaven és el model de tots aquells homes i dones que continuen cercant el sentit de la seva vida, el per què de tot plegat, i el projecte que Déu ha dissenyat per a cadascú. Manel Simó us desitja un any 2011 ple de noves il·lusions i projectes. Adéu.
jueves, 30 de diciembre de 2010
viernes, 24 de diciembre de 2010
nadal 2010 - 25 de desembre 2010
Benvolguts, benvolgudes, molt estimats, una joiós i entranyable NADAL per a tots.
POSTAL DE NADAL
Benvolgudes famílies de la nostra Parròquia, i de totes les comunitats cristianes:
En una festa tan significativa com és el Nadal, tant de bo que puguem gaudir d’uns dies de joia, pau, serenor i renovada esperança.
Que la trobada amb el Déu que va assumir la nostra identitat humana ens faci més persones, més humans i més creients.
Nadal de 2010 és una nova crida a mantenir viu el seu esperit els tres-cents seixanta cinc dies del nou any que començarà. Perquè...
És Nadal quan eixuguem una llàgrima
en els ulls d’un infant.
És Nadal quan deixem caure les armes
i fem néixer la pau.
És Nadal quan posem fi a les guerres
i enllacem les mans.
És Nadal quan fem recular la misèria
amb la nostra generositat.
Cada dia pot ser Nadal a la terra,
perquè Nadal és fer possible l’amor
És Nadal quan apareix l’esperança
d’un amor més real.
És Nadal quan mor la mentida
i reneix la fidelitat.
És Nadal quan el sofriment troba
la dolcesa de l’amistat.
Cada dia pot ser Nadal a la terra.
És Nadal en els ulls del pobre abandonat
que visitem a l’hospital.
És Nadal en el cor del marginat
que acollim a la nostra llar.
És Nadal en les mans del famolenc
que rep un bocí del nostre pa.
És Nadal per als homes i dones de totes les races
que viuen la fraternitat.
Nadal és fer possible l’amor
LA PUNTILLA
Fanatismo/incultura
Suele decirse que el fanatismo es fruto de la incultura, pero algunos se preguntan:
–Entonces ¿cómo es posible que personas de mucha cultura sean también fanáticas?
La cuestión está en precisar qué entendemos por “cultura”.
Si nos atenemos al diccionario, “cultura es el conjunto de conocimientos que permite a alguien desarrollar su juicio crítico”. Fanatismo, a su vez es “el apasionamiento del fanático”, es decir, de “aquél que defiende con tenacidad desmedida creencias u opiniones.”
Pues bien: si nos hemos fijado en estas definiciones, podremos responder la pregunta que se planteaba. La cultura habla de conocimientos; mientras que el fanatismo se apoya en creencias u opiniones. La persona culta puede dejar de lado sus conocimientos, y fanatizarse en creencias y opiniones; a la vez que al fanático le resulta difícil dejar de lado sus creencias y opiniones para aceptar los conocimientos.
Total, que, fanatismo y cultura, por uno o por otro motivo, suelen resultar, generalmente, incompatibles. Y así nos va.
Fins al proper any....
POSTAL DE NADAL
Benvolgudes famílies de la nostra Parròquia, i de totes les comunitats cristianes:
En una festa tan significativa com és el Nadal, tant de bo que puguem gaudir d’uns dies de joia, pau, serenor i renovada esperança.
Que la trobada amb el Déu que va assumir la nostra identitat humana ens faci més persones, més humans i més creients.
Nadal de 2010 és una nova crida a mantenir viu el seu esperit els tres-cents seixanta cinc dies del nou any que començarà. Perquè...
És Nadal quan eixuguem una llàgrima
en els ulls d’un infant.
És Nadal quan deixem caure les armes
i fem néixer la pau.
És Nadal quan posem fi a les guerres
i enllacem les mans.
És Nadal quan fem recular la misèria
amb la nostra generositat.
Cada dia pot ser Nadal a la terra,
perquè Nadal és fer possible l’amor
És Nadal quan apareix l’esperança
d’un amor més real.
És Nadal quan mor la mentida
i reneix la fidelitat.
És Nadal quan el sofriment troba
la dolcesa de l’amistat.
Cada dia pot ser Nadal a la terra.
És Nadal en els ulls del pobre abandonat
que visitem a l’hospital.
És Nadal en el cor del marginat
que acollim a la nostra llar.
És Nadal en les mans del famolenc
que rep un bocí del nostre pa.
És Nadal per als homes i dones de totes les races
que viuen la fraternitat.
Nadal és fer possible l’amor
LA PUNTILLA
Fanatismo/incultura
Suele decirse que el fanatismo es fruto de la incultura, pero algunos se preguntan:
–Entonces ¿cómo es posible que personas de mucha cultura sean también fanáticas?
La cuestión está en precisar qué entendemos por “cultura”.
Si nos atenemos al diccionario, “cultura es el conjunto de conocimientos que permite a alguien desarrollar su juicio crítico”. Fanatismo, a su vez es “el apasionamiento del fanático”, es decir, de “aquél que defiende con tenacidad desmedida creencias u opiniones.”
Pues bien: si nos hemos fijado en estas definiciones, podremos responder la pregunta que se planteaba. La cultura habla de conocimientos; mientras que el fanatismo se apoya en creencias u opiniones. La persona culta puede dejar de lado sus conocimientos, y fanatizarse en creencias y opiniones; a la vez que al fanático le resulta difícil dejar de lado sus creencias y opiniones para aceptar los conocimientos.
Total, que, fanatismo y cultura, por uno o por otro motivo, suelen resultar, generalmente, incompatibles. Y así nos va.
Fins al proper any....
sábado, 18 de diciembre de 2010
DIUMENGE IV D'ADVENT - 19 DESEMBRE 2010
Encara no puc dir Bon Nadal, però ja és a prop... Sortim a l'encontre
Josep, un home just
Mateu 1, 18-24
Als tres gran personatges bíblics que ens han acompanyat aquests dies d’Advent (Isaïes, Joan Baptista i Maria) s’afegeix avui la figura de Josep, el fill de Jacob, espòs de Maria...
L’evangeli que ens presenta la litúrgia és l’anomenada anunciació a Josep, perquè conté tots els elements d’aquest tipus de narració: –Josep, igual que Maria, rep un àngel del Senyor (missatge del Senyor), que li comunica que prengui a Maria a casa seva com a esposa, perquè el Fill que ha concebut abans de conviure juntsn no és fruit de cap relació sexual amb un altre home, sinó obra de Déu, fruit de l’Esperit...
El relat s’entén millor si tenim el compte els costums matrimonials jueus. Una primera celebració entre els nuvis eren els esponsals, pels quals el noi i la noia quedaven constituïts com a veritables esposos; i una segona celebració era el fet d’anar a viure junts, que no es donava fins quan el noi pogués portar a la noia a casa seva, i així poder viure independentment.
La grandesa d’esperit de Josep es posa de manifest abans de rebre el missatge de Déu. Renuncia a denunciar la seva esposa (situació, per altra banda, que comportaria la seva lapidació per adúltera...) Confia en ella i acata el misteri. Era un home bo i es proposava simplement desfer en secret l’acord matrimonial.
¿Què vol dir que era un home bo? La paraula original hebrea que s’ha traduït per bo vol dir exactament home just; i a la Bíblia, un home o una dona justos són aquells que es troben en plena comunió amb Déu i es mostren sempre disposats a fer la seva voluntat i a acceptar els seus projectes.
Josep, home bo i just, no és sinònim d’home feble, ingenu, acrític o càndid.
El Papa Joan XXIII que tenia una gran espiritualitat josefina, va passar tot just a la història com el Papa bo, tot ell tot bondat, i no va ser precisament una Papa feble ni pusil•lànime...
LA PUNTILLA
Emigrantes
¿Cómo vivirán el misterio de la Navidad, o cómo pasarán las fiestas, el más de un millón de emigrantes que hay en Catalunya?
La pregunta nos inquieta y nos preocupa, porque para muchos de ellos, la Navidad del consumismo frenético será una auténtica bofetada.
La pena y el dolor del emigrante no se entienden si no se han experimentado.
Y lo peor no es solamente la precariedad de dinero y de trabajo con que se ven asediados, sino los malos rollos que han de aguantar sobre sus personas.
El Ayuntamiento de Barcelona acaba de señalar una serie de tópicos que suelen ser frecuentes cuando se habla de ellos:
–abusan de la salud pública y colapsan los servicios sociales;
–cometen delitos y nos quitan el trabajo;
–hacen que baje el nivel de Educación y no se adaptan a nuestras costumbres;
–tienen muchos hijos para aprovecharse de las ayudas sociales;
–muchas mujeres se dedican a la prostitución
–no se integran y ponen en peligro nuestra identidad nacional
–introducen costumbres ajenas a nuestra cultura…
¡Qué mentes más estrechas!
Josep, un home just
Mateu 1, 18-24
Als tres gran personatges bíblics que ens han acompanyat aquests dies d’Advent (Isaïes, Joan Baptista i Maria) s’afegeix avui la figura de Josep, el fill de Jacob, espòs de Maria...
L’evangeli que ens presenta la litúrgia és l’anomenada anunciació a Josep, perquè conté tots els elements d’aquest tipus de narració: –Josep, igual que Maria, rep un àngel del Senyor (missatge del Senyor), que li comunica que prengui a Maria a casa seva com a esposa, perquè el Fill que ha concebut abans de conviure juntsn no és fruit de cap relació sexual amb un altre home, sinó obra de Déu, fruit de l’Esperit...
El relat s’entén millor si tenim el compte els costums matrimonials jueus. Una primera celebració entre els nuvis eren els esponsals, pels quals el noi i la noia quedaven constituïts com a veritables esposos; i una segona celebració era el fet d’anar a viure junts, que no es donava fins quan el noi pogués portar a la noia a casa seva, i així poder viure independentment.
La grandesa d’esperit de Josep es posa de manifest abans de rebre el missatge de Déu. Renuncia a denunciar la seva esposa (situació, per altra banda, que comportaria la seva lapidació per adúltera...) Confia en ella i acata el misteri. Era un home bo i es proposava simplement desfer en secret l’acord matrimonial.
¿Què vol dir que era un home bo? La paraula original hebrea que s’ha traduït per bo vol dir exactament home just; i a la Bíblia, un home o una dona justos són aquells que es troben en plena comunió amb Déu i es mostren sempre disposats a fer la seva voluntat i a acceptar els seus projectes.
Josep, home bo i just, no és sinònim d’home feble, ingenu, acrític o càndid.
El Papa Joan XXIII que tenia una gran espiritualitat josefina, va passar tot just a la història com el Papa bo, tot ell tot bondat, i no va ser precisament una Papa feble ni pusil•lànime...
LA PUNTILLA
Emigrantes
¿Cómo vivirán el misterio de la Navidad, o cómo pasarán las fiestas, el más de un millón de emigrantes que hay en Catalunya?
La pregunta nos inquieta y nos preocupa, porque para muchos de ellos, la Navidad del consumismo frenético será una auténtica bofetada.
La pena y el dolor del emigrante no se entienden si no se han experimentado.
Y lo peor no es solamente la precariedad de dinero y de trabajo con que se ven asediados, sino los malos rollos que han de aguantar sobre sus personas.
El Ayuntamiento de Barcelona acaba de señalar una serie de tópicos que suelen ser frecuentes cuando se habla de ellos:
–abusan de la salud pública y colapsan los servicios sociales;
–cometen delitos y nos quitan el trabajo;
–hacen que baje el nivel de Educación y no se adaptan a nuestras costumbres;
–tienen muchos hijos para aprovecharse de las ayudas sociales;
–muchas mujeres se dedican a la prostitución
–no se integran y ponen en peligro nuestra identidad nacional
–introducen costumbres ajenas a nuestra cultura…
¡Qué mentes más estrechas!
sábado, 11 de diciembre de 2010
Diumenge III d'Advent - 12 de diciembre 2010
Benvolguts, benvolgudes, endavant, esperant junts la joia de Nadal
El dubte de Joan Baptista
Mateu 11, 2-11
Els grans dubtes angoixen les persones sobre tot en situacions difícils. Per això, és normal que Joan Baptista, en la presó, es preguntés si no s’havia equivocat en senyalar Jesús com el Messies.
Joan Baptista havia predicat –recordeu l’evangeli del diumenge passat- “que el Regne era a prop; que la destral ja estava clavada a l’arrel dels arbres; que l’arbre que no dóna fruit és tallat i llençat al foc, i que el Senyor cremarà en el foc la palla”.., i aquest era el seu error. Joan anunciava un jutge i un alliberador polític... I quan ha vist que els poderosos l’han tancat a la presó i que el que sent a dir de Jesús no coincideix amb la imatge del Messies que ella ha predicat, sorgeixen els dubtes:
–“ets Tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?
Jesús no respon amb un discurs, sinó amb la força dels fets: la realitat del que fa Jesús és que les penes troben consol, Ell aporta vida, dóna felicitat i els pobres i els febles reben una bona notícia...
Quan el poder simplement canvia de mans, no és una bona notícia per als pobres; quan el cor humà no s’allibera de les esclavituds i ànsies de poder, la societat seguirà organitzant-se d’esquena als febles.
I per acabar, un parell de consideracions més:
a) nosaltres també sovint, davant una societat injusta i desigual, caiem en la temptació de la immediatesa de canvi, i en la mitificació del líder que l’ha de dur a terme... Per això, la segona lectura ens ha recordat que, sense defallir en la nostra feina, la nostra espera ha de ser com la del pagès que espera amb paciència els fruits preciosos de la terra...
i b) Jesús, després de mostrar el que està fent, afegeix: feliç aquell que no quedarà decebut de mi. És el gran perill. Avui són molts els qui “esperaven una altra cosa...” Advent és un temps de gràcia per a refermar la nostra fe, la nostra esperança i el nostre amor. Només l’amor mereix credibilitat.
LA PUNTILLA
Luces laicas
Los gurús de la laicidad mal entendida (aquellos que la interpretan como la marginación absoluta de lo religioso) han decidido que ese laicismo de escaparate llegue también a las luces navideñas.
Un paseo por las ciudades o pueblos (también por el nuestro) muestra que las lucecitas (que, por otra parte, también pagamos los católicos con nuestros impuestos) lucen de todo, menos signos navideños.
Claro que las pretendidas fiestas de invierno (hasta el nombre quieren cambiar) son hoy día simplemente las “fiestas del dios consumo”, porque la espera del “que ha de venir” es la espera “del consumidor que entre a los comercios a gastar…”
Lo cierto es que lo de las lucecitas laicas y otras muchas muestras indican que somos todavía un pueblo tan caliente que siempre hemos de ser “lo más de lo más”: “los más católicos” o “los más ateos”.
Y es una pena que no haya un poco más de lugar para la cordura y la tolerancia.
Tenemos todavía mucho que aprender de otras sociedades. Una sociedad tolerante se construye desde el mestizaje cultural y desde el encuentro de las distintas expresiones religiosas…
Manel Simó. Una salutació molt cordial
El dubte de Joan Baptista
Mateu 11, 2-11
Els grans dubtes angoixen les persones sobre tot en situacions difícils. Per això, és normal que Joan Baptista, en la presó, es preguntés si no s’havia equivocat en senyalar Jesús com el Messies.
Joan Baptista havia predicat –recordeu l’evangeli del diumenge passat- “que el Regne era a prop; que la destral ja estava clavada a l’arrel dels arbres; que l’arbre que no dóna fruit és tallat i llençat al foc, i que el Senyor cremarà en el foc la palla”.., i aquest era el seu error. Joan anunciava un jutge i un alliberador polític... I quan ha vist que els poderosos l’han tancat a la presó i que el que sent a dir de Jesús no coincideix amb la imatge del Messies que ella ha predicat, sorgeixen els dubtes:
–“ets Tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?
Jesús no respon amb un discurs, sinó amb la força dels fets: la realitat del que fa Jesús és que les penes troben consol, Ell aporta vida, dóna felicitat i els pobres i els febles reben una bona notícia...
Quan el poder simplement canvia de mans, no és una bona notícia per als pobres; quan el cor humà no s’allibera de les esclavituds i ànsies de poder, la societat seguirà organitzant-se d’esquena als febles.
I per acabar, un parell de consideracions més:
a) nosaltres també sovint, davant una societat injusta i desigual, caiem en la temptació de la immediatesa de canvi, i en la mitificació del líder que l’ha de dur a terme... Per això, la segona lectura ens ha recordat que, sense defallir en la nostra feina, la nostra espera ha de ser com la del pagès que espera amb paciència els fruits preciosos de la terra...
i b) Jesús, després de mostrar el que està fent, afegeix: feliç aquell que no quedarà decebut de mi. És el gran perill. Avui són molts els qui “esperaven una altra cosa...” Advent és un temps de gràcia per a refermar la nostra fe, la nostra esperança i el nostre amor. Només l’amor mereix credibilitat.
LA PUNTILLA
Luces laicas
Los gurús de la laicidad mal entendida (aquellos que la interpretan como la marginación absoluta de lo religioso) han decidido que ese laicismo de escaparate llegue también a las luces navideñas.
Un paseo por las ciudades o pueblos (también por el nuestro) muestra que las lucecitas (que, por otra parte, también pagamos los católicos con nuestros impuestos) lucen de todo, menos signos navideños.
Claro que las pretendidas fiestas de invierno (hasta el nombre quieren cambiar) son hoy día simplemente las “fiestas del dios consumo”, porque la espera del “que ha de venir” es la espera “del consumidor que entre a los comercios a gastar…”
Lo cierto es que lo de las lucecitas laicas y otras muchas muestras indican que somos todavía un pueblo tan caliente que siempre hemos de ser “lo más de lo más”: “los más católicos” o “los más ateos”.
Y es una pena que no haya un poco más de lugar para la cordura y la tolerancia.
Tenemos todavía mucho que aprender de otras sociedades. Una sociedad tolerante se construye desde el mestizaje cultural y desde el encuentro de las distintas expresiones religiosas…
Manel Simó. Una salutació molt cordial
sábado, 4 de diciembre de 2010
Diumenge II d'Advent . 5 de desembre 2010
Benvolguts, benvolgudes, bona setmana!
Diumenge II d’Advent – cicle A
Aplanar camins (Mateu 3, 1-12)
Dels tres grans personatges de l’Advent – Isaïes, Joan Baptista i Maria- avui fem referència especialment a Joan Baptista.
¿Qui era? ¿què era? ¿quina va ser la seva missió?
Joan Baptista apareix, en primer lloc, com un profeta (“i més que profeta”, dirà l’evangelista Mateu al capítol 11), és a dir, un personatge que, en la línia dels grans profetes d’Israel, es presenta davant el poble per anunciar una manera diferent de viure.
Quatre característiques marquen la seva actuació:
–predica en el desert, no en el temple. No és un funcionari que espera que el poble vingui a escoltar-lo, sinó que surt a l’encontre del poble allà on el podrà trobar, que és en el desert, sinònim de silenci i solitud
–vesteix i s’alimenta austerament, sabedor que és en la senzillesa on es pot escoltar Déu
–el seu lema és convertiu-vos; obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. No aspira a ser protagonista, sinó tan sols instrument. La fe la dóna Déu; nosaltres som només testimonis per possibilitar que els altres obrin les portes a Déu
–i, finalment, la seva missió no està exempta de la denúncia i el clam per la justícia. L’acció alliberadora de Déu demana noves formes de ser i de viure; i unes relacions humanes fonamentades en l’amor i la justícia. Per això, Joan no dubta en titllar els fariseus de cria d’escurçons per la seva manera d’entendre la fe i la vida.
Joan Baptista acaba el discurs apel•lant al baptisme que ens portarà el Messies. Nosaltres ja estem batejats i batejades en aquest nou baptisme, i com a tals, haurem de submergir-nos en l’Esperit, ser vent per ventar l’era, i foc per cremar la palla, és a dir, haurem de continuar preparant i aplanant camins per al Senyor.
LA PUNTILLA
Miguel Hernández
El pasado 30 de octubre se cumplió el primer centenario del nacimiento de Miguel Hernández, el poeta que murió en la cárcel de Alicante el 28 de marzo de 1942, víctima de los vencedores de la guerra.
Pues bien, con motivo de este centenario se ha hablado y escrito mucho sobre su figura, aunque, una vez más, se han marginado, por ignorancia, o por mala voluntad, algunos aspectos importantes de su obra. Por ejemplo, su dimensión religiosa.
Y es que, en el mundo de la cultura, sucede con bastante frecuencia que se manipule a los creadores en función del pensamiento de quienes acaparan el poder.
Miguel Hernández, más allá de su opción política, mantuvo, como poeta, un ámbito de religiosidad, sobre el que se ha reflexionado muy poco.
No tengo espacio para mucho, pero citaré, solamente, por ejemplo, cómo se dirige a Dios el poeta en el famoso “Silbo del dale” : –Dale, Dios, a mi alma, hasta perfeccionarla / Dale que dale, Dios / ¡ay!/ hasta la perfección.. O cuando afirma de la Eucaristía que es pan para comer hasta hartarse,porque es pan que no harta....
Endavant!
Manel
Diumenge II d’Advent – cicle A
Aplanar camins (Mateu 3, 1-12)
Dels tres grans personatges de l’Advent – Isaïes, Joan Baptista i Maria- avui fem referència especialment a Joan Baptista.
¿Qui era? ¿què era? ¿quina va ser la seva missió?
Joan Baptista apareix, en primer lloc, com un profeta (“i més que profeta”, dirà l’evangelista Mateu al capítol 11), és a dir, un personatge que, en la línia dels grans profetes d’Israel, es presenta davant el poble per anunciar una manera diferent de viure.
Quatre característiques marquen la seva actuació:
–predica en el desert, no en el temple. No és un funcionari que espera que el poble vingui a escoltar-lo, sinó que surt a l’encontre del poble allà on el podrà trobar, que és en el desert, sinònim de silenci i solitud
–vesteix i s’alimenta austerament, sabedor que és en la senzillesa on es pot escoltar Déu
–el seu lema és convertiu-vos; obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. No aspira a ser protagonista, sinó tan sols instrument. La fe la dóna Déu; nosaltres som només testimonis per possibilitar que els altres obrin les portes a Déu
–i, finalment, la seva missió no està exempta de la denúncia i el clam per la justícia. L’acció alliberadora de Déu demana noves formes de ser i de viure; i unes relacions humanes fonamentades en l’amor i la justícia. Per això, Joan no dubta en titllar els fariseus de cria d’escurçons per la seva manera d’entendre la fe i la vida.
Joan Baptista acaba el discurs apel•lant al baptisme que ens portarà el Messies. Nosaltres ja estem batejats i batejades en aquest nou baptisme, i com a tals, haurem de submergir-nos en l’Esperit, ser vent per ventar l’era, i foc per cremar la palla, és a dir, haurem de continuar preparant i aplanant camins per al Senyor.
LA PUNTILLA
Miguel Hernández
El pasado 30 de octubre se cumplió el primer centenario del nacimiento de Miguel Hernández, el poeta que murió en la cárcel de Alicante el 28 de marzo de 1942, víctima de los vencedores de la guerra.
Pues bien, con motivo de este centenario se ha hablado y escrito mucho sobre su figura, aunque, una vez más, se han marginado, por ignorancia, o por mala voluntad, algunos aspectos importantes de su obra. Por ejemplo, su dimensión religiosa.
Y es que, en el mundo de la cultura, sucede con bastante frecuencia que se manipule a los creadores en función del pensamiento de quienes acaparan el poder.
Miguel Hernández, más allá de su opción política, mantuvo, como poeta, un ámbito de religiosidad, sobre el que se ha reflexionado muy poco.
No tengo espacio para mucho, pero citaré, solamente, por ejemplo, cómo se dirige a Dios el poeta en el famoso “Silbo del dale” : –Dale, Dios, a mi alma, hasta perfeccionarla / Dale que dale, Dios / ¡ay!/ hasta la perfección.. O cuando afirma de la Eucaristía que es pan para comer hasta hartarse,porque es pan que no harta....
Endavant!
Manel
sábado, 27 de noviembre de 2010
advent - 28 de novembre 2020
FULL INFORMATIU
ESPECIAL ADVIENTO
SANTA MARIA MAGDALENA. VILADECANS
n.213 – 28 de novembre 2010
mariamagdalenaviladecans.blogspot.com / nou e-email de Mn. Manel: manel.sim70@gmail.com
Amigues i amic, torna l'Advent... Us faig arribar material, i us desitjo una bona etapa de preparaió del Nadal...
Alzad la vista, abrid los ojos, otead el horizonte.
Aguzad el oído. Captad los gritos y susurros de la vida.
Palpad el paso de Dios, una vez más,
despertando la esperanza
ADVENT, UNA NOVA OPORTUNITAT
Pedagogia de la tenacitat, pedagogia de l’esperança
Torna l’ADVENT com a temps litúrgic per preparar el Nadal, i retorna un moment propici ( kairós ) per mantenir i revifar la flama de la fe en el Crist que vingué, ve i vindrà.
Si nosaltres avui ens considerem cristians i cristianes és, sens dubte, perquè tots els qui ens han precedit en la fe sortiren vencedors de les lluites i els fracassos, perseverant amb tenacitat i amb esperança. Cal, doncs, continuar impulsant aquests valors, sobre tot en el més joves.
Mantenir-se fidels en les actituds ètiques, els compromisos adquirits, les opcions de vida i els valors d l’evangeli no resulta gens fàcil, i menys en l’entorn que ens envolta, però caldrà continuar per deixar el testimoni als qui venen darrera.
ADVENT ens presenta una realitat: una dona, Maria, i una terra, el poble d’Israel, esperant un Salvador. I quan nosaltres parlem d’un altre món que és possible, d’una altra Església que és possible, i fins i tot, d’una altre jo que és possible, manifestem que el nostre Advent, la nostra esperança, és tot just això: seguir i seguir treballant perquè arribi a la seva plenitud allò que encara no hi és.
La pedagogia de la tenacitat i la pedagogia de l’esperança ens esperonen a tancar ferides obertes, superar pors, renovar-nos interiorment i disposar-nos a viure un Nadal plenament joiós.
La Paraula en la litúrgia d’ADVENT
Les lectures de la litúrgia dels quatre diumenges d’Advent, cicle A, tenen com a eixos centrals el profeta Isaïes i l’evangelista Mateu. Com a segona lectura, es llegeixen tres textos de sant Pau als Romans, i un de la carta de Jaume.
Els continguts i les idees bàsiques són aquestes:
PRIMER DIUMENGE:
- El nostre món busca una pau que no el decebi. Isaïes (2, 1-5) la contempla en la seva realització definitiva i universal, vers la qual tots hem de caminar. (El Crist vindrà)
- Amb el Crist, la llum ha vingut al món i esclareix el senti de la vida Sant Pau ens exhorta a viure en el Crist una vida nova. (El Crist va venir i continua venint) (Rom 13, 11-14)
- La vinguda continua del Crist s’acabarà amb la vinguda final a la fi de la història. Cal mantenir-nos sempre vetllant perquè no sabem ni el dia ni l’hora d’aquesta vinguda del Fill de l’home. (Mateu 24, 37.44)
SEGON DIUMENGE:
- Tota la terra espera un Salvador, i Isaïes mostra a tots els pobles que aquest Salvador rebrà de Déu el seu esperit i el dinamisme dels seus dons. (Isaïes 11, 1-10)
- L’Escriptura ens invita a seguir l’exemple del Crist Camí, Veritat i Vida. (Rm 15, 4-9)
- Joan Baptista inicia la predicació de la bona nova del Crist, i exigeix un capgirament dels falsos valors, una conversió total. (Mateu 3, 1-12)
TERCER DIUMENGE:
- El poble torna de l’exili, com a mostra de l’acció de Déu que ve a salvar-lo. Hi ha festa i alegria, i fugiran les penes i els gemecs. (Isaïes 35, 1-6. 10)
- La carta de Jaume ens exhorta a perseverar en l’espera del Senyor que torna. (Jaume 5, 7-10)
- Joan Baptista espera un jutge, però el Senyor es presenta com el Messies que ens ve a guarir. El Precursor ha preparat els camins, i rep un gran elogi per la tasca feta; el Crist és ja la realitat present. (Mateu, 11, 2-11)
QUART DIUMENGE:
- El naixement del Crist, el Messies, serà el gran senyal, que demanava el rei Acaz, i amb ell, tot el poble. (Isaïes 7, 10-14)
- Fill de David, segons la carn; i Fill de Déu, segons l’Esperit, el Crist és el Salvador del seu poble. (Rm 11, 1-7)
- Josep és l’home escollit per Déu per introduir el Messies en la nissaga de David, i accepta la responsabilitat. (Mateu 1, 18-24)
Com es pot veure, els quatre diumenges accentuen les tres dimensions de l’Advent: el record històric d’uns fets, la realitat viva i present del Crist en la nostra història, i l’esperança de la vinguda final, amb la plenitud de tot allò que esperem.
______________________________________
Isaïes, Joan Baptista i Maria, els tres grans models de l’Advent
Isaïes, Joan Baptista
i Maria manifesten tres formes d’anunciar el Messies i d’esperar-lo.
Isaïes és profecia i esperança per a un poble cansat i desanimat.
Joan Baptista és crit de conversió i de renovació per poder trobar el Messies ja viu i present.
Maria es espera callada i el final d’un camí on conflueixen les esperances passades, alhora que s’inicien les esperances de la plenitud.
Corona d’Advent: Primer diumenge
Veniu, Senyor Jesús.
Torna ara i aquí
el nostre clam,
i es fa crit
la nostra pregària.
Veniu, Senyor Jesús,
i porteu-nos
vent i foc nou
a la nostra lluminària.
Volem estar atents
i fer de la conversió
i de la solidaritat
la nostra
indumentària.
Perquè, febles i
humils,
però forts i ferms
en l’esperança,
creixi la nostra
fondària.
¿Què podem fer durant aquest temps?
Conscients de la necessitat de preparar en profunditat el gran esdeveniment cristià del Nadal, cada u haurà de veure com podrà fer-ho en el seu cas i circumstàncies concretes.
A manera, però, de suggeriments, heus aquí algunes pistes que ens poden aprofitar:
- participar algun dia entre setmana en l’Eucaristia, a més a més de la missa dominical
- posar a casa algun signe d’Advent (la Corona, una llàntia encesa, un calendari...) al voltant del qual pugui fer cada u, o la família reunida, una mica de pregària diària
- preparar el pessebre a casa, sobretot si hi ha infants, amb un sentit pedagògic i cristià, més enllà de signes pagans i aliens a la nostra cultura
- cercar i aprofitar més estones de silenci, pregària i reflexió o lectura, sigui a casa, o fora de casa
- participar en alguna acció solidària (recollida d’aliments, ajuda a alguna ONGD del tercer món, visita a algun malalt o persona que ens necessiti, etc.)
- participar generosament en la col•lecta de Càritas
- participar en la celebració del perdó i de la reconciliació que es farà a les Parròquies, o aprofitar per confessar-se individualment, si es creu convenient
- marcar-se alguna fita o acció positiva personal que ens ajudi a tancar antigues ferides, o a solucionar “assignatures pendents”
- evitar, sobretot, caure en la disbauxa d’un consumisme sense sentit, optant per una actitud més sòbria i responsablement responsable.
________________________________________
ACOGIDA Y DISPONIBILIDAD
En la respuesta de María al ángel hay dos actitudes muy importantes: acogida y disponibilidad.
Acoger es estar en actitud de pensar y creer que podemos aprender de todos, que tenemos que aceptarlos a todos y que cualquier persona merece ser acogida como persona humana.
La disponibilidad es apostar siempre más por el sí que por el no, cuando se trata de hacer algún bien a alguien. Es estar dispuestos a asumir, si hace falta, los trabajos más duros y pesados.
Acoger y estar disponibles son dos grandes buenas noticias que podemos ofrecer hoy a nuestro mundo los cristianos y cristianas. El mejor ejemplo es el de las personas que son capaces de amar a fondo perdido y sin esperar nada a cambio. Este lenguaje lo entiende todo el mundo
LA PUNTILLA
Miedos
Dice uno:
–Estas elecciones están muy condicionadas por el miedo. La gente tiene mucho miedo.
Y especifica:
–Miedo a perder el puesto de trabajo; miedo a que el capitalismo financiero agrave aún más la crisis en España, al igual que lo ha hecho ya en Grecia e Irlanda; miedo a perder los propios privilegios; miedo a que los políticos nos sigan defraudando, miedo a...
Y la lista se hace casi interminable.
Pero otro afirma:
–Cuidado con este lenguaje, porque decir “la gente tiene miedo” es muy fácil, cuando lo que es más cierto es que cada uno es dueño o no de sus propios miedos y se los conoce muy bien...Y muchos miedos son fácilmente curables...
Me gustaría, pues, recordar cuatro breves pensamientos sobre el miedo:
–“A lo único que cabe tener miedo es al miedo por sí mismo”
–“No hacer nada por miedo a cometer un error es ya un error”.
–“Cuanto más se tiene, más miedo se tiene de perderlo”...
“La ignorancia es casi siempre madre de muchos miedos”
Habrá que revisar, pues, muy atentamente, nuestros miedos para superar los que sean superables....
Saludos, Manel Simó
.
Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist
Rei de tot el món
De l’evangeli de Lluc, 23, 35-43
Rei d’un Regne diferent
A mesura que nous cristians i cristianes accedeixen a aquesta festa de Crist sota el títol de ”Rei”, de ben segur que es pregunten: ¿quin sentit té avui aquest títol?
I això per diverses raons – perquè és un concepte que no té res a veure amb els “reis” d’aquest món; –perquè no hi hauran mancat professors tendenciosos que els hi hagin explicat la utilització i manipulació d’aquest títol a la guerra civil espanyola; – i, en definitiva, perquè el desconeixement de la cultura cristiana en general, i de la bíblica, en particular, és avui molt extens...
Per això, caldrà tornar a explicar que el títol, evidentment, fa referència a un Regne, i que aquest Regne, com pregarem al Prefaci de la Missa, és un “Regne universal i etern; de veritat i de vida; de santedat i de gràcia; de justícia, d’amor i de pau”.
O sigui: invoquem al Crist com aquell que va venir a instaurar un reialme que no és caduc, sinó universal i etern; un Regne on triomfi la veritat per damunt de la mentida, i la vida, per damunt de la mort; un Regne que porti als homes i dones cap a la santedat de vida, amb l’ajuda de la immensa gratuïtat de Déu; i un Regne on tres valors claus siguin la justícia, l’amor i la pau. I això ha de començar aquí, a la terra, a la vida de cada dia, per arribar un dia a la plenitud.
Segons l’evangeli d’avui és clar que al Crist el van condemnar per una causa política, per mostrar-se subversiu contr
ESPECIAL ADVIENTO
SANTA MARIA MAGDALENA. VILADECANS
n.213 – 28 de novembre 2010
mariamagdalenaviladecans.blogspot.com / nou e-email de Mn. Manel: manel.sim70@gmail.com
Amigues i amic, torna l'Advent... Us faig arribar material, i us desitjo una bona etapa de preparaió del Nadal...
Alzad la vista, abrid los ojos, otead el horizonte.
Aguzad el oído. Captad los gritos y susurros de la vida.
Palpad el paso de Dios, una vez más,
despertando la esperanza
ADVENT, UNA NOVA OPORTUNITAT
Pedagogia de la tenacitat, pedagogia de l’esperança
Torna l’ADVENT com a temps litúrgic per preparar el Nadal, i retorna un moment propici ( kairós ) per mantenir i revifar la flama de la fe en el Crist que vingué, ve i vindrà.
Si nosaltres avui ens considerem cristians i cristianes és, sens dubte, perquè tots els qui ens han precedit en la fe sortiren vencedors de les lluites i els fracassos, perseverant amb tenacitat i amb esperança. Cal, doncs, continuar impulsant aquests valors, sobre tot en el més joves.
Mantenir-se fidels en les actituds ètiques, els compromisos adquirits, les opcions de vida i els valors d l’evangeli no resulta gens fàcil, i menys en l’entorn que ens envolta, però caldrà continuar per deixar el testimoni als qui venen darrera.
ADVENT ens presenta una realitat: una dona, Maria, i una terra, el poble d’Israel, esperant un Salvador. I quan nosaltres parlem d’un altre món que és possible, d’una altra Església que és possible, i fins i tot, d’una altre jo que és possible, manifestem que el nostre Advent, la nostra esperança, és tot just això: seguir i seguir treballant perquè arribi a la seva plenitud allò que encara no hi és.
La pedagogia de la tenacitat i la pedagogia de l’esperança ens esperonen a tancar ferides obertes, superar pors, renovar-nos interiorment i disposar-nos a viure un Nadal plenament joiós.
La Paraula en la litúrgia d’ADVENT
Les lectures de la litúrgia dels quatre diumenges d’Advent, cicle A, tenen com a eixos centrals el profeta Isaïes i l’evangelista Mateu. Com a segona lectura, es llegeixen tres textos de sant Pau als Romans, i un de la carta de Jaume.
Els continguts i les idees bàsiques són aquestes:
PRIMER DIUMENGE:
- El nostre món busca una pau que no el decebi. Isaïes (2, 1-5) la contempla en la seva realització definitiva i universal, vers la qual tots hem de caminar. (El Crist vindrà)
- Amb el Crist, la llum ha vingut al món i esclareix el senti de la vida Sant Pau ens exhorta a viure en el Crist una vida nova. (El Crist va venir i continua venint) (Rom 13, 11-14)
- La vinguda continua del Crist s’acabarà amb la vinguda final a la fi de la història. Cal mantenir-nos sempre vetllant perquè no sabem ni el dia ni l’hora d’aquesta vinguda del Fill de l’home. (Mateu 24, 37.44)
SEGON DIUMENGE:
- Tota la terra espera un Salvador, i Isaïes mostra a tots els pobles que aquest Salvador rebrà de Déu el seu esperit i el dinamisme dels seus dons. (Isaïes 11, 1-10)
- L’Escriptura ens invita a seguir l’exemple del Crist Camí, Veritat i Vida. (Rm 15, 4-9)
- Joan Baptista inicia la predicació de la bona nova del Crist, i exigeix un capgirament dels falsos valors, una conversió total. (Mateu 3, 1-12)
TERCER DIUMENGE:
- El poble torna de l’exili, com a mostra de l’acció de Déu que ve a salvar-lo. Hi ha festa i alegria, i fugiran les penes i els gemecs. (Isaïes 35, 1-6. 10)
- La carta de Jaume ens exhorta a perseverar en l’espera del Senyor que torna. (Jaume 5, 7-10)
- Joan Baptista espera un jutge, però el Senyor es presenta com el Messies que ens ve a guarir. El Precursor ha preparat els camins, i rep un gran elogi per la tasca feta; el Crist és ja la realitat present. (Mateu, 11, 2-11)
QUART DIUMENGE:
- El naixement del Crist, el Messies, serà el gran senyal, que demanava el rei Acaz, i amb ell, tot el poble. (Isaïes 7, 10-14)
- Fill de David, segons la carn; i Fill de Déu, segons l’Esperit, el Crist és el Salvador del seu poble. (Rm 11, 1-7)
- Josep és l’home escollit per Déu per introduir el Messies en la nissaga de David, i accepta la responsabilitat. (Mateu 1, 18-24)
Com es pot veure, els quatre diumenges accentuen les tres dimensions de l’Advent: el record històric d’uns fets, la realitat viva i present del Crist en la nostra història, i l’esperança de la vinguda final, amb la plenitud de tot allò que esperem.
______________________________________
Isaïes, Joan Baptista i Maria, els tres grans models de l’Advent
Isaïes, Joan Baptista
i Maria manifesten tres formes d’anunciar el Messies i d’esperar-lo.
Isaïes és profecia i esperança per a un poble cansat i desanimat.
Joan Baptista és crit de conversió i de renovació per poder trobar el Messies ja viu i present.
Maria es espera callada i el final d’un camí on conflueixen les esperances passades, alhora que s’inicien les esperances de la plenitud.
Corona d’Advent: Primer diumenge
Veniu, Senyor Jesús.
Torna ara i aquí
el nostre clam,
i es fa crit
la nostra pregària.
Veniu, Senyor Jesús,
i porteu-nos
vent i foc nou
a la nostra lluminària.
Volem estar atents
i fer de la conversió
i de la solidaritat
la nostra
indumentària.
Perquè, febles i
humils,
però forts i ferms
en l’esperança,
creixi la nostra
fondària.
¿Què podem fer durant aquest temps?
Conscients de la necessitat de preparar en profunditat el gran esdeveniment cristià del Nadal, cada u haurà de veure com podrà fer-ho en el seu cas i circumstàncies concretes.
A manera, però, de suggeriments, heus aquí algunes pistes que ens poden aprofitar:
- participar algun dia entre setmana en l’Eucaristia, a més a més de la missa dominical
- posar a casa algun signe d’Advent (la Corona, una llàntia encesa, un calendari...) al voltant del qual pugui fer cada u, o la família reunida, una mica de pregària diària
- preparar el pessebre a casa, sobretot si hi ha infants, amb un sentit pedagògic i cristià, més enllà de signes pagans i aliens a la nostra cultura
- cercar i aprofitar més estones de silenci, pregària i reflexió o lectura, sigui a casa, o fora de casa
- participar en alguna acció solidària (recollida d’aliments, ajuda a alguna ONGD del tercer món, visita a algun malalt o persona que ens necessiti, etc.)
- participar generosament en la col•lecta de Càritas
- participar en la celebració del perdó i de la reconciliació que es farà a les Parròquies, o aprofitar per confessar-se individualment, si es creu convenient
- marcar-se alguna fita o acció positiva personal que ens ajudi a tancar antigues ferides, o a solucionar “assignatures pendents”
- evitar, sobretot, caure en la disbauxa d’un consumisme sense sentit, optant per una actitud més sòbria i responsablement responsable.
________________________________________
ACOGIDA Y DISPONIBILIDAD
En la respuesta de María al ángel hay dos actitudes muy importantes: acogida y disponibilidad.
Acoger es estar en actitud de pensar y creer que podemos aprender de todos, que tenemos que aceptarlos a todos y que cualquier persona merece ser acogida como persona humana.
La disponibilidad es apostar siempre más por el sí que por el no, cuando se trata de hacer algún bien a alguien. Es estar dispuestos a asumir, si hace falta, los trabajos más duros y pesados.
Acoger y estar disponibles son dos grandes buenas noticias que podemos ofrecer hoy a nuestro mundo los cristianos y cristianas. El mejor ejemplo es el de las personas que son capaces de amar a fondo perdido y sin esperar nada a cambio. Este lenguaje lo entiende todo el mundo
LA PUNTILLA
Miedos
Dice uno:
–Estas elecciones están muy condicionadas por el miedo. La gente tiene mucho miedo.
Y especifica:
–Miedo a perder el puesto de trabajo; miedo a que el capitalismo financiero agrave aún más la crisis en España, al igual que lo ha hecho ya en Grecia e Irlanda; miedo a perder los propios privilegios; miedo a que los políticos nos sigan defraudando, miedo a...
Y la lista se hace casi interminable.
Pero otro afirma:
–Cuidado con este lenguaje, porque decir “la gente tiene miedo” es muy fácil, cuando lo que es más cierto es que cada uno es dueño o no de sus propios miedos y se los conoce muy bien...Y muchos miedos son fácilmente curables...
Me gustaría, pues, recordar cuatro breves pensamientos sobre el miedo:
–“A lo único que cabe tener miedo es al miedo por sí mismo”
–“No hacer nada por miedo a cometer un error es ya un error”.
–“Cuanto más se tiene, más miedo se tiene de perderlo”...
“La ignorancia es casi siempre madre de muchos miedos”
Habrá que revisar, pues, muy atentamente, nuestros miedos para superar los que sean superables....
Saludos, Manel Simó
.
Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist
Rei de tot el món
De l’evangeli de Lluc, 23, 35-43
Rei d’un Regne diferent
A mesura que nous cristians i cristianes accedeixen a aquesta festa de Crist sota el títol de ”Rei”, de ben segur que es pregunten: ¿quin sentit té avui aquest títol?
I això per diverses raons – perquè és un concepte que no té res a veure amb els “reis” d’aquest món; –perquè no hi hauran mancat professors tendenciosos que els hi hagin explicat la utilització i manipulació d’aquest títol a la guerra civil espanyola; – i, en definitiva, perquè el desconeixement de la cultura cristiana en general, i de la bíblica, en particular, és avui molt extens...
Per això, caldrà tornar a explicar que el títol, evidentment, fa referència a un Regne, i que aquest Regne, com pregarem al Prefaci de la Missa, és un “Regne universal i etern; de veritat i de vida; de santedat i de gràcia; de justícia, d’amor i de pau”.
O sigui: invoquem al Crist com aquell que va venir a instaurar un reialme que no és caduc, sinó universal i etern; un Regne on triomfi la veritat per damunt de la mentida, i la vida, per damunt de la mort; un Regne que porti als homes i dones cap a la santedat de vida, amb l’ajuda de la immensa gratuïtat de Déu; i un Regne on tres valors claus siguin la justícia, l’amor i la pau. I això ha de començar aquí, a la terra, a la vida de cada dia, per arribar un dia a la plenitud.
Segons l’evangeli d’avui és clar que al Crist el van condemnar per una causa política, per mostrar-se subversiu contr
sábado, 20 de noviembre de 2010
Crist Rei - 21-novembre 2010
Benvolguts, benvolgudes, l'últim diumenge...de l'any...i de seguida l'Advent...
Rei d’un Regne diferent
A mesura que nous cristians i cristianes accedeixen a aquesta festa de Crist sota el títol de ”Rei”, de ben segur que es pregunten: ¿quin sentit té avui aquest títol?
I això per diverses raons – perquè és un concepte que no té res a veure amb els “reis” d’aquest món; –perquè no hi hauran mancat professors tendenciosos que els hi hagin explicat la utilització i manipulació d’aquest títol a la guerra civil espanyola; – i, en definitiva, perquè el desconeixement de la cultura cristiana en general, i de la bíblica, en particular, és avui molt extens...
Per això, caldrà tornar a explicar que el títol, evidentment, fa referència a un Regne, i que aquest Regne, com pregarem al Prefaci de la Missa, és un “Regne universal i etern; de veritat i de vida; de santedat i de gràcia; de justícia, d’amor i de pau”.
O sigui: invoquem al Crist com aquell que va venir a instaurar un reialme que no és caduc, sinó universal i etern; un Regne on triomfi la veritat per damunt de la mentida, i la vida, per damunt de la mort; un Regne que porti als homes i dones cap a la santedat de vida, amb l’ajuda de la immensa gratuïtat de Déu; i un Regne on tres valors claus siguin la justícia, l’amor i la pau. I això ha de començar aquí, a la terra, a la vida de cada dia, per arribar un dia a la plenitud.
Segons l’evangeli d’avui és clar que al Crist el van condemnar per una causa política, per mostrar-se subversiu contra l’ordre establert, ja que era l’única competència que tenia Pilat. Però el que no va entendre Pilat, quan li va preguntar “si era Rei” és que Jesús li respongués que “el seu Regne no era d’aquest món”, és a dir que Ell no atacava directament els interessos de l’imperi romà, però que el projecte de vida que havia presentat eren veritablement revolucionaris. Un dels companys de Jesús en l’execució ho reconeix: “aquest no ha fet res de mal”. Havia entès el nou Regne...
“Senyor, vingui a nosaltres el vostre Regne”...
LA PUNTILLA
Experiencia
–A ti lo que te pasa es que no tienes experiencia…
La palabra “experiencia” resulta muchas veces bastante equívoca.
Porque si lo que quiere expresar es que las cosas que se conocen de verdad son las que antes se han experimentado, es cierto. Pero aquí quiero referirme al uso de la palabra “experiencia” que suelen hacer muchas personas para alardear, sobre todo ante los jóvenes, de que ellos, como ya han vivido muchos años y muchas batallas, lo saben todo sobre cualquier cosa, y mucho mejor que nadie…
Gandhi lanzó un pensamiento genial:
“El error de la juventud es creer que la inteligencia suple la experiencia; pero el error de la edad adulta es pensar que la experiencia sustituye a la inteligencia”.
Experimentar sin evaluar sirve de poco; y dejar de buscar nuevos caminos y de ponerse constantemente al día, es anular la inteligencia y la creatividad.
A una institución poco creativa no le aporta demasiado una experiencia pasada, aunque sea muy amplia. Y lo peor que le puede suceder a una persona, aunque tenga mucha “experiencia”, es que el alma “se le acostumbre”..
Salutacions
Manel
Rei d’un Regne diferent
A mesura que nous cristians i cristianes accedeixen a aquesta festa de Crist sota el títol de ”Rei”, de ben segur que es pregunten: ¿quin sentit té avui aquest títol?
I això per diverses raons – perquè és un concepte que no té res a veure amb els “reis” d’aquest món; –perquè no hi hauran mancat professors tendenciosos que els hi hagin explicat la utilització i manipulació d’aquest títol a la guerra civil espanyola; – i, en definitiva, perquè el desconeixement de la cultura cristiana en general, i de la bíblica, en particular, és avui molt extens...
Per això, caldrà tornar a explicar que el títol, evidentment, fa referència a un Regne, i que aquest Regne, com pregarem al Prefaci de la Missa, és un “Regne universal i etern; de veritat i de vida; de santedat i de gràcia; de justícia, d’amor i de pau”.
O sigui: invoquem al Crist com aquell que va venir a instaurar un reialme que no és caduc, sinó universal i etern; un Regne on triomfi la veritat per damunt de la mentida, i la vida, per damunt de la mort; un Regne que porti als homes i dones cap a la santedat de vida, amb l’ajuda de la immensa gratuïtat de Déu; i un Regne on tres valors claus siguin la justícia, l’amor i la pau. I això ha de començar aquí, a la terra, a la vida de cada dia, per arribar un dia a la plenitud.
Segons l’evangeli d’avui és clar que al Crist el van condemnar per una causa política, per mostrar-se subversiu contra l’ordre establert, ja que era l’única competència que tenia Pilat. Però el que no va entendre Pilat, quan li va preguntar “si era Rei” és que Jesús li respongués que “el seu Regne no era d’aquest món”, és a dir que Ell no atacava directament els interessos de l’imperi romà, però que el projecte de vida que havia presentat eren veritablement revolucionaris. Un dels companys de Jesús en l’execució ho reconeix: “aquest no ha fet res de mal”. Havia entès el nou Regne...
“Senyor, vingui a nosaltres el vostre Regne”...
LA PUNTILLA
Experiencia
–A ti lo que te pasa es que no tienes experiencia…
La palabra “experiencia” resulta muchas veces bastante equívoca.
Porque si lo que quiere expresar es que las cosas que se conocen de verdad son las que antes se han experimentado, es cierto. Pero aquí quiero referirme al uso de la palabra “experiencia” que suelen hacer muchas personas para alardear, sobre todo ante los jóvenes, de que ellos, como ya han vivido muchos años y muchas batallas, lo saben todo sobre cualquier cosa, y mucho mejor que nadie…
Gandhi lanzó un pensamiento genial:
“El error de la juventud es creer que la inteligencia suple la experiencia; pero el error de la edad adulta es pensar que la experiencia sustituye a la inteligencia”.
Experimentar sin evaluar sirve de poco; y dejar de buscar nuevos caminos y de ponerse constantemente al día, es anular la inteligencia y la creatividad.
A una institución poco creativa no le aporta demasiado una experiencia pasada, aunque sea muy amplia. Y lo peor que le puede suceder a una persona, aunque tenga mucha “experiencia”, es que el alma “se le acostumbre”..
Salutacions
Manel
sábado, 13 de noviembre de 2010
Domingo 33- 14 de novembre 2010
Benvolguts, benvolgudes,
De l’evangeli de sant Lluc, 21, 5-19
Confiança i constància
Ens trobem ja a les acaballes de l’any litúrgic (el proper diumenge celebrarem la festa de Crist Rei, i d’aquí dues setmanes començarem l’Advent). Per això, l’església ens convida aquests dies a reflexionar una mica sobre l’anomenat “discurs escatològic” de Jesús. ¨´Éscatos, en grec, vol dir darrer, i el discurs de Jesús, pronunciat en les darreries del seu camí humà, es refereix a les darreries del camí de la humanitat.
Però per entendre’l millor cal situar-se en tres coordenades:
–d’una part, després de l’Ascensió de Jesús, molts pensaven que la seva tornada seria imminent;
–d’altra, quan els evangelistes escriuen els seus evangelis ja s’ha produït la destrucció de Jerusalem i el seu Temple (anys 70) i per això mostren un cert interès en afirmar que Jesús ja ho havia anunciat;
–i, finalment, continuaven havent-hi els qui es mostraven preocupats per quan i com seria el final del món, i la vinguda definitiva de Jesús.
Així les coses, és més fàcil llegir els discursos escatològics que presenten els evangelistes en boca de Jesús. Unes paraules es referiran a la destrucció de Jerusalem, i altres a la fi dels temps, encara que en relació a aquest tema, Jesús sempre havia deixat clar que això només ho sap el Pare, és a dir, com a humà, Ell no ho sabia; i com a Fill de Déu, no venia a revelar aquest fet.
El que sí mostra Jesús, segons el relat d’avui, és que la fi dels temps anirà precedida d’una sèrie de senyals i, sobretot de persecucions dels cristians. No especifica massa les coses, però sí fa dues rotundes afirmacions, que constitueixen l’ensenyament de l’evangeli d’avui:
–Tingueu confiança perquè no es perdrà ni un dels vostres cabells; i
–sofriu amb constància, perquè d’aquesta manera us guanyareu per sempre la vostra vida.
Si pensem que ara vivim moments difícils, la confiança i la constància ens són també molt necessàries.
LA PUNTILLA
Obras sociales
La visita del Papa a Barcelona, el pasado domingo, ha suscitado, esta semana un amplio abanico de opiniones (y también algunas zafiedades y hasta algún que otro ultraje).
Pero no voy a entrar aquí ni en la reproducción de algunas de las “perlas” exhibidas en los medios de comunicación; ni tampoco en una acérrima defensa de un acontecimiento que, naturalmente, no está exento de críticas.
Lo que sí me interesa destacar es un aspecto del viaje que no he visto ni demasiado comentado, ni demasiado reflejado en los opinantes y contertulianos, y es la visita del Papa a l’Obra del Nen Déu.
Lo destaco aquí porque observo una deliberada pretensión de silenciar la obra social de la Iglesia, en la que, por cierto, juegan un papel decisivo las mujeres, que están muy orgullosas de ser Iglesia al lado de los pobres.
Según las ultimas cifras, que no suelen reproducirse, la Iglesia cuenta en España con 4.459 centros asistenciales; 93 hospitales, 72 ambulatorios, 788 casas para ancianos, 435 orfanatos, 301 centros para la protección de la vida y…¿Seguimos?...
Amiguesi amics, ¿no teniu cap comentari a fer?
És molt dur pensar que la teva veu només cau en el silenci absolut...
Manel
De l’evangeli de sant Lluc, 21, 5-19
Confiança i constància
Ens trobem ja a les acaballes de l’any litúrgic (el proper diumenge celebrarem la festa de Crist Rei, i d’aquí dues setmanes començarem l’Advent). Per això, l’església ens convida aquests dies a reflexionar una mica sobre l’anomenat “discurs escatològic” de Jesús. ¨´Éscatos, en grec, vol dir darrer, i el discurs de Jesús, pronunciat en les darreries del seu camí humà, es refereix a les darreries del camí de la humanitat.
Però per entendre’l millor cal situar-se en tres coordenades:
–d’una part, després de l’Ascensió de Jesús, molts pensaven que la seva tornada seria imminent;
–d’altra, quan els evangelistes escriuen els seus evangelis ja s’ha produït la destrucció de Jerusalem i el seu Temple (anys 70) i per això mostren un cert interès en afirmar que Jesús ja ho havia anunciat;
–i, finalment, continuaven havent-hi els qui es mostraven preocupats per quan i com seria el final del món, i la vinguda definitiva de Jesús.
Així les coses, és més fàcil llegir els discursos escatològics que presenten els evangelistes en boca de Jesús. Unes paraules es referiran a la destrucció de Jerusalem, i altres a la fi dels temps, encara que en relació a aquest tema, Jesús sempre havia deixat clar que això només ho sap el Pare, és a dir, com a humà, Ell no ho sabia; i com a Fill de Déu, no venia a revelar aquest fet.
El que sí mostra Jesús, segons el relat d’avui, és que la fi dels temps anirà precedida d’una sèrie de senyals i, sobretot de persecucions dels cristians. No especifica massa les coses, però sí fa dues rotundes afirmacions, que constitueixen l’ensenyament de l’evangeli d’avui:
–Tingueu confiança perquè no es perdrà ni un dels vostres cabells; i
–sofriu amb constància, perquè d’aquesta manera us guanyareu per sempre la vostra vida.
Si pensem que ara vivim moments difícils, la confiança i la constància ens són també molt necessàries.
LA PUNTILLA
Obras sociales
La visita del Papa a Barcelona, el pasado domingo, ha suscitado, esta semana un amplio abanico de opiniones (y también algunas zafiedades y hasta algún que otro ultraje).
Pero no voy a entrar aquí ni en la reproducción de algunas de las “perlas” exhibidas en los medios de comunicación; ni tampoco en una acérrima defensa de un acontecimiento que, naturalmente, no está exento de críticas.
Lo que sí me interesa destacar es un aspecto del viaje que no he visto ni demasiado comentado, ni demasiado reflejado en los opinantes y contertulianos, y es la visita del Papa a l’Obra del Nen Déu.
Lo destaco aquí porque observo una deliberada pretensión de silenciar la obra social de la Iglesia, en la que, por cierto, juegan un papel decisivo las mujeres, que están muy orgullosas de ser Iglesia al lado de los pobres.
Según las ultimas cifras, que no suelen reproducirse, la Iglesia cuenta en España con 4.459 centros asistenciales; 93 hospitales, 72 ambulatorios, 788 casas para ancianos, 435 orfanatos, 301 centros para la protección de la vida y…¿Seguimos?...
Amiguesi amics, ¿no teniu cap comentari a fer?
És molt dur pensar que la teva veu només cau en el silenci absolut...
Manel
sábado, 6 de noviembre de 2010
7 DE NOVEMBRE 2010 - DIUMENGE 32-
Benvolguts, benvolgudes...
De l’evangeli de sant Lluc, 23, 27-38
Un Déu de vida
La imatge de Déu revelada per Jesús és la imatge d’un Déu vinculat a la vida, i no a la mort. I si Déu continua sent Déu per aquells que han marxat d’aquest món, vol dir que el seu destí no és la mort, sinó la vida. No sabem com serà aquesta vida, però sí creiem que amb la mort no s’acaba la vida. La vida segueix i no amb les limitacions pròpies de la vida d’aquí. Aquest és tot just el missatge de l’evangeli d’avui.
Fixem-nos, però, en la manera com està formulat.
D’una part ens presenta uns saduceus, un grup religiós que, a diferència dels fariseus, no creien en la resurrecció. S’ha de tenir en compte que els saduceus eren l’aristocràcia religiosa en temps de Jesús. Eres rics, no volien saber res dels profetes i pensaven que ells eren els bons, ja que per això Déu els havia premiat amb riqueses. Acceptar la possibilitat d’un judici més enllà d’aquesta vida era perdre la seguretat d’un vida fonamentada en el poder i en els diners, i això no interessava.... Avui n’hi també ha molts d’aquests saduceus...
D’altra part, per ridiculitzar Jesús, exhibeixen la llei del levirat, segons la qual el cunyat d’una dona a la que se l’hagués mort el marit sense deixar fills, havia de casar-se amb ella per donar descendència al seu germà i perpetuar d’aquesta manera el nom del difunt.
El cas que presenten, a més d’esperpèntic, era inadequat, ja que a l’altra vida aquest tema de la descendència ja no hi compta, que és el que els hi diu Jesús.
Tots els éssers humans clamem per una vida sense fi, i el que ens diu la fe és que creure en la resurrecció no és creure en una reanimació del nostre cos, sinó en una transfiguració de la vida. L’alternativa no és “vida” o “mort”, sinó “vida o “resurrecció”.
Sant Pau sospirava: “¿Qui em lliurarà d’aquest cos de mort?”. Era una manera molt diferent de concebre la mort, no com un drama o una angoixa, sinó com un “alliberament”. Aquesta és també la nostra fe. Perquè creiem en la vida aquí i en la vida més enllà d’aquí.
LA PUNTILLA
Ortografía
La Academia de la Lengua ha anunciado que pronto va a editarse un extenso volumen de 800 páginas sobre la nueva Ortografía de la Lengua Española.
En los nuevos diccionarios, por poner algunos ejemplos, ya no se podrán buscar la ch, o la ll como letras unidas, pues pierden esa categoría, para pasar a ser desdobladas; a la vez que la y deja de llamarse i griega; y cuidado con los acentos, que muchas palabras los pierden…
Este tema de la ortografía no deja de ser curioso.
Muchos profesores se quejan de que los alumnos llegan a la Universidad con numerosas faltas, a la vez que otros consideran este punto como una manía de “pijos culturales”.
Sea como fuere, vale la pena recordar que el uso correcto de una lengua no lo es solamente por la adecuación o no de las palabras a unas normas gramaticales.
Existe también una gramática y una ortografía “interiores”, y de esa no andamos del todo sobrados.
El tono que envuelve una palabra, la intención con que se dice o escribe, o el metalenguaje con que se adorna, son algunas muestras de esa interioridad del lenguaje…Cuidémosla.
Una forta salutació
Manel Simó
De l’evangeli de sant Lluc, 23, 27-38
Un Déu de vida
La imatge de Déu revelada per Jesús és la imatge d’un Déu vinculat a la vida, i no a la mort. I si Déu continua sent Déu per aquells que han marxat d’aquest món, vol dir que el seu destí no és la mort, sinó la vida. No sabem com serà aquesta vida, però sí creiem que amb la mort no s’acaba la vida. La vida segueix i no amb les limitacions pròpies de la vida d’aquí. Aquest és tot just el missatge de l’evangeli d’avui.
Fixem-nos, però, en la manera com està formulat.
D’una part ens presenta uns saduceus, un grup religiós que, a diferència dels fariseus, no creien en la resurrecció. S’ha de tenir en compte que els saduceus eren l’aristocràcia religiosa en temps de Jesús. Eres rics, no volien saber res dels profetes i pensaven que ells eren els bons, ja que per això Déu els havia premiat amb riqueses. Acceptar la possibilitat d’un judici més enllà d’aquesta vida era perdre la seguretat d’un vida fonamentada en el poder i en els diners, i això no interessava.... Avui n’hi també ha molts d’aquests saduceus...
D’altra part, per ridiculitzar Jesús, exhibeixen la llei del levirat, segons la qual el cunyat d’una dona a la que se l’hagués mort el marit sense deixar fills, havia de casar-se amb ella per donar descendència al seu germà i perpetuar d’aquesta manera el nom del difunt.
El cas que presenten, a més d’esperpèntic, era inadequat, ja que a l’altra vida aquest tema de la descendència ja no hi compta, que és el que els hi diu Jesús.
Tots els éssers humans clamem per una vida sense fi, i el que ens diu la fe és que creure en la resurrecció no és creure en una reanimació del nostre cos, sinó en una transfiguració de la vida. L’alternativa no és “vida” o “mort”, sinó “vida o “resurrecció”.
Sant Pau sospirava: “¿Qui em lliurarà d’aquest cos de mort?”. Era una manera molt diferent de concebre la mort, no com un drama o una angoixa, sinó com un “alliberament”. Aquesta és també la nostra fe. Perquè creiem en la vida aquí i en la vida més enllà d’aquí.
LA PUNTILLA
Ortografía
La Academia de la Lengua ha anunciado que pronto va a editarse un extenso volumen de 800 páginas sobre la nueva Ortografía de la Lengua Española.
En los nuevos diccionarios, por poner algunos ejemplos, ya no se podrán buscar la ch, o la ll como letras unidas, pues pierden esa categoría, para pasar a ser desdobladas; a la vez que la y deja de llamarse i griega; y cuidado con los acentos, que muchas palabras los pierden…
Este tema de la ortografía no deja de ser curioso.
Muchos profesores se quejan de que los alumnos llegan a la Universidad con numerosas faltas, a la vez que otros consideran este punto como una manía de “pijos culturales”.
Sea como fuere, vale la pena recordar que el uso correcto de una lengua no lo es solamente por la adecuación o no de las palabras a unas normas gramaticales.
Existe también una gramática y una ortografía “interiores”, y de esa no andamos del todo sobrados.
El tono que envuelve una palabra, la intención con que se dice o escribe, o el metalenguaje con que se adorna, son algunas muestras de esa interioridad del lenguaje…Cuidémosla.
Una forta salutació
Manel Simó
viernes, 22 de octubre de 2010
Diumenge 30 de durant l'any - 24 d'octubre
Benvolguts amics i amigues
Saber qui som, i fugir
de comparar-nos amb els altres
Es diuen a si mateixos: “jo sóc com s’ha de ser...”, i el perill està en el “...com “s’ha de ser.”
Aquesta espècie humana es repeteix sovint, no només en camp de la religió, sinó en el món de la política, de la societat, de la cultura, etc. Són els permanents posseïdors de la veritat. Per això es consideren que “són com han de ser”, perquè pensen que només ells tenen la veritat.
La paràbola que ens mostra l’evangeli d’avui és un atac directe de Jesús contra aquesta manera de comportar-se, encara, però, que cal entendre-la correctament,
Es cert que psicològicament és necessari que tothom tingui un bon concepte de si mateix (autoestima), però tot just aquest concepte ha de fugir de dos perills:
1) no anar pel món trepitjant els altres, i
2) comparar-se amb ells, per menysprear-los
El gran principi ètic de “no vulguis per als altres el que no vols per a tu, ens pregunta”: “¿ens agrada a nosaltres que ens trepitgen i ens menyspreen? Doncs, no haurem de trepitjar ni menysprear nosaltres als altres.
El fariseu de la paràbola considerava els altres “lladres, injustos, adúlters”. Lloava el que ell feia, i des del desconeixement, menyspreava el que suposava que feia el publicà. Sempre el mateix error de la doble mesura: Indulgent amb ell, condemnador dels altres...
Avui vivim en un món que no necessita condemnes, sinó misericòrdia, i el millor present que podem oferir els cristians i cristianes és reconèixer les nostres debilitats i febleses, agraïts sempre per la immensa bondat d’un Déu que ens estima i que estima el món que ell ha creat.
Maria ho va cantar en el Magnificat “El Senyor derroca els qui es creuen poderosos i exalça els humils”
LA PUNTILLA
Auditorio
Entre las noticias que han producido mayor ruido mediático esta última semana, seguro que podríamos enumerar, entre otras muchas, el cambio de algunos ministros /as, o el enfado de los vecinos de la Sagrada Familia por las desmesuradas medidas de seguridad en torno al 7-N, con motivo no sólo de la venida del Papa, sino porque allí se van a concentrar el mayor número de “autoridades” por metro cuadrado que se haya visto jamás…
Pero hay todavía otra noticia que ha producido más que ruido, un auténtico terremoto, y es “la boca caliente” de un alcalde que suele abundar en descalificaciones a las mujeres y que esta vez se ha pasado “tres pueblos”.
Su intervención ha provocado miles de indignaciones (algunas de ellas muy hipócritas…), pero quisiera subrayar una opinión muy sensata:
–Lo malo de estos payasos públicos es que siempre encuentran un auditorio que les ríe las gracias… Pues sí.
Fins la propera setmana
Manel Simó
Saber qui som, i fugir
de comparar-nos amb els altres
Es diuen a si mateixos: “jo sóc com s’ha de ser...”, i el perill està en el “...com “s’ha de ser.”
Aquesta espècie humana es repeteix sovint, no només en camp de la religió, sinó en el món de la política, de la societat, de la cultura, etc. Són els permanents posseïdors de la veritat. Per això es consideren que “són com han de ser”, perquè pensen que només ells tenen la veritat.
La paràbola que ens mostra l’evangeli d’avui és un atac directe de Jesús contra aquesta manera de comportar-se, encara, però, que cal entendre-la correctament,
Es cert que psicològicament és necessari que tothom tingui un bon concepte de si mateix (autoestima), però tot just aquest concepte ha de fugir de dos perills:
1) no anar pel món trepitjant els altres, i
2) comparar-se amb ells, per menysprear-los
El gran principi ètic de “no vulguis per als altres el que no vols per a tu, ens pregunta”: “¿ens agrada a nosaltres que ens trepitgen i ens menyspreen? Doncs, no haurem de trepitjar ni menysprear nosaltres als altres.
El fariseu de la paràbola considerava els altres “lladres, injustos, adúlters”. Lloava el que ell feia, i des del desconeixement, menyspreava el que suposava que feia el publicà. Sempre el mateix error de la doble mesura: Indulgent amb ell, condemnador dels altres...
Avui vivim en un món que no necessita condemnes, sinó misericòrdia, i el millor present que podem oferir els cristians i cristianes és reconèixer les nostres debilitats i febleses, agraïts sempre per la immensa bondat d’un Déu que ens estima i que estima el món que ell ha creat.
Maria ho va cantar en el Magnificat “El Senyor derroca els qui es creuen poderosos i exalça els humils”
LA PUNTILLA
Auditorio
Entre las noticias que han producido mayor ruido mediático esta última semana, seguro que podríamos enumerar, entre otras muchas, el cambio de algunos ministros /as, o el enfado de los vecinos de la Sagrada Familia por las desmesuradas medidas de seguridad en torno al 7-N, con motivo no sólo de la venida del Papa, sino porque allí se van a concentrar el mayor número de “autoridades” por metro cuadrado que se haya visto jamás…
Pero hay todavía otra noticia que ha producido más que ruido, un auténtico terremoto, y es “la boca caliente” de un alcalde que suele abundar en descalificaciones a las mujeres y que esta vez se ha pasado “tres pueblos”.
Su intervención ha provocado miles de indignaciones (algunas de ellas muy hipócritas…), pero quisiera subrayar una opinión muy sensata:
–Lo malo de estos payasos públicos es que siempre encuentran un auditorio que les ríe las gracias… Pues sí.
Fins la propera setmana
Manel Simó
sábado, 16 de octubre de 2010
Diumenge 29 - 17 d'octubre 2010
Benvolguts,
el curs avança, i nosaltres amb ell.
Saber pregar, saber demanar...
L’evangeli d’avui ens presenta una paràbola, i ja hem parlat sovint sobre les característiques d’aquest estil de narrar. Una paràbola presenta sempre elements de sorpresa, que no poden ser reals, perquè tampoc ho pretenen. El que compta és l’ensenyament que es desprèn del relat.
Resulta difícil imaginar, per exemple, que un jutge tingui por que una dona pugui accedir-hi a ell per pegar-li, com més difícil resulta encara pensar que un jutge no temeros de Déu i desconsiderat envers els homes, acabi fent justícia
Per tant, anem a l’ensenyament central de la paràbola, i aquest no és altre que la perseverança en la pregària, quan allò que es demana és veritablement necessari. Aquella dona no demanava riquesa, ni bona vida, ni cap cosa material. Demanava justícia.
Tenim, doncs, un tema de reflexió: com preguem. Als creients se’n acusa, a vegades, que fem de la pregària un refugi per suplir les nostres mancances de compromís; i nosaltres mateixos ens desanimem sovint, perquè pensem que Déu no ens escolta, o no ens dóna allò que demanem.
Tanmateix s’ha dit que, a més a més de les pregàries de lloança i d’acció de gràcies, que molts cops oblidem, la pregària de petició és també eficaç, sempre i quan, però, es faci degudament. Déu, certament, no és un mag que hagi de solucionar tots els nostres problemes quan les solucions estan al nostre abast. Però Déu és sempre el primer en voler allò que coincideix amb el seu projecte sobre el món i sobre l’ésser humà.
–Molts cops, però, dirà algú, tampoc Déu ens escolta, malgrat li demanem allò que convé a la gent.
–Perquè a la nostra pregària hi ha moltes vegades dos obstacles molt importants: –volem forçar la llibertat humana, i això no és possible; o volem que Déu ens escolti de seguida.
La millor i més sincera petició és la del Parenostre: facis, Senyor, la vostra voluntat al cel i a la terra. Repetir-la conscientment cada dia i no perdre la plena confiança en Ell.
LA PUNTILLA
Mineros
No cabe duda que la noticia que ha ocupado más espacio y tiempo esta última semana en los medios de comunicación ha sido el rescate feliz de los 33 mineros chilenos sepultados durante 69 días en un oscuro túnel bajo tierra. a 622 metros de profundidad.
Una noticia que, como muchas otras, ofrece algunos puntos de reflexión. Por ejemplo:
– ¿por qué siempre tienen que suceder desgracias para que se afronten situaciones que pueden preverse? ¿Cuáles eran, por ejemplo, las condiciones de trabajo de aquellos mineros?
– ¿por qué la solidaridad mundial necesita, para despertarse, el añadido de una emotividad morbosa?
¿Cuántos millones de seres humanos se hallan, aunque sea en sentido metafórico, mucho más sepultados que aquellos mineros, y el mundo no reacciona como lo ha hecho ahora?
– ¿por qué se va someter ahora a estos mineros, a base de dinero a una persecución mediática para que exhiban públicamente su dolor? Vamos mal.
Una abraçada, Manel Simó
el curs avança, i nosaltres amb ell.
Saber pregar, saber demanar...
L’evangeli d’avui ens presenta una paràbola, i ja hem parlat sovint sobre les característiques d’aquest estil de narrar. Una paràbola presenta sempre elements de sorpresa, que no poden ser reals, perquè tampoc ho pretenen. El que compta és l’ensenyament que es desprèn del relat.
Resulta difícil imaginar, per exemple, que un jutge tingui por que una dona pugui accedir-hi a ell per pegar-li, com més difícil resulta encara pensar que un jutge no temeros de Déu i desconsiderat envers els homes, acabi fent justícia
Per tant, anem a l’ensenyament central de la paràbola, i aquest no és altre que la perseverança en la pregària, quan allò que es demana és veritablement necessari. Aquella dona no demanava riquesa, ni bona vida, ni cap cosa material. Demanava justícia.
Tenim, doncs, un tema de reflexió: com preguem. Als creients se’n acusa, a vegades, que fem de la pregària un refugi per suplir les nostres mancances de compromís; i nosaltres mateixos ens desanimem sovint, perquè pensem que Déu no ens escolta, o no ens dóna allò que demanem.
Tanmateix s’ha dit que, a més a més de les pregàries de lloança i d’acció de gràcies, que molts cops oblidem, la pregària de petició és també eficaç, sempre i quan, però, es faci degudament. Déu, certament, no és un mag que hagi de solucionar tots els nostres problemes quan les solucions estan al nostre abast. Però Déu és sempre el primer en voler allò que coincideix amb el seu projecte sobre el món i sobre l’ésser humà.
–Molts cops, però, dirà algú, tampoc Déu ens escolta, malgrat li demanem allò que convé a la gent.
–Perquè a la nostra pregària hi ha moltes vegades dos obstacles molt importants: –volem forçar la llibertat humana, i això no és possible; o volem que Déu ens escolti de seguida.
La millor i més sincera petició és la del Parenostre: facis, Senyor, la vostra voluntat al cel i a la terra. Repetir-la conscientment cada dia i no perdre la plena confiança en Ell.
LA PUNTILLA
Mineros
No cabe duda que la noticia que ha ocupado más espacio y tiempo esta última semana en los medios de comunicación ha sido el rescate feliz de los 33 mineros chilenos sepultados durante 69 días en un oscuro túnel bajo tierra. a 622 metros de profundidad.
Una noticia que, como muchas otras, ofrece algunos puntos de reflexión. Por ejemplo:
– ¿por qué siempre tienen que suceder desgracias para que se afronten situaciones que pueden preverse? ¿Cuáles eran, por ejemplo, las condiciones de trabajo de aquellos mineros?
– ¿por qué la solidaridad mundial necesita, para despertarse, el añadido de una emotividad morbosa?
¿Cuántos millones de seres humanos se hallan, aunque sea en sentido metafórico, mucho más sepultados que aquellos mineros, y el mundo no reacciona como lo ha hecho ahora?
– ¿por qué se va someter ahora a estos mineros, a base de dinero a una persecución mediática para que exhiban públicamente su dolor? Vamos mal.
Una abraçada, Manel Simó
sábado, 9 de octubre de 2010
dIUMENGE 28 DURANT L'ANY CICLE c - 10 D'OCTUBRE 2010
Benvolguts, bon diumenge!
De l’evangeli de sant Lluc, 17, 11-19
Sobren lleis i manca humanitat
L’evangeli d’avui planteja, a primera vista, un tema molt comú, malauradament, entre nosaltres: el nombre d’ingrats i desagraïts és molt superior al de persones agraïdes.
Hi ha, però, un altre aspecte que també cal reflexionar. Nou dels deu leprosos que van complir la llei d’anar a presentar-se als sacerdots, no van tornar a agrair a Jesús la seva curació, posant una vegada més de relleu que molts cops, sobren lleis i manca humanitat.
Considerem una mica aquests dos aspectes.
1) Algú va dir que “l’agraïment és la memòria del cor”, i és ben cert. Perquè si el principi mínim de l’ètica és “fer amb els altres allò que ens agrada que ens facin a nosaltres”, és clar que nosaltres ens alegrem quan es valora el nostre treball, i no només amb paraules que puguin sortir del cap, sinó amb fets i accions d’afecte i tendresa que surtin del cor. I això no perquè nosaltres, en fer les coses, cerquem l’agraïment, sinó perquè “som humans” i com a humans ens hem de tractar i respectar sempre els uns amb els altres.
.
2) I és precisament perquè ens falta a tots una bona dosi d’humanitat que ens és més fàcil “complir les lleis (moltes vegades només per por a que ens sancionen) que no pas posar la humanitat per damunt de les lleis, o, com a mínim, al costat de les lleis...
Els nou jueus leprosos curats per Jesús complirem la llei, però només un samarità (que era acusat pels jueus de no complir les lleis), va tornar a donar les gràcies.
A voltes, els cristians i cristianes “de sempre” pensem que som els qui adoptem les millors actituds, i no sempre és així. Persones d’altres religions, o gent que es declara no creient, demostren ser més humans que nosaltres, quan nosaltres, teòricament, hauríem de ser “el més humans” de tots, ja que el nucli del nostre missatge és l’estimació de les persones, i l’agraïment és una molt bona manera d’estimar.
LA PUNTILLA
El Nobel chino
Todos los años por estas fechas se otorgan los célebres premios Nobel, como reconocimiento a personajes destacados en diversos ámbitos de la vida política, cultural o científica mundial.
Este año, entre otros premios, el mundo de la cultura se congratula, por ejemplo, con el premio al peruano Vargas Llosa.
Pero personalmente, y aunque los académicos suecos nos decepcionen muchas veces, a mí me interesa sobre todo el Premio Nobel de la Paz.
Y así como el año pasado se lo concedieron al Presidente Obama, y habría mucho que hablar, este año seguro que habrá más unanimidad.
Porque Liu Xiaobo, el disidente chino de 54 años, de los que ha pasado, y pasará todavía, muchos de ellos en la cárcel, es un bravo y pacífico luchador por los derechos fundamentales en China. Desde 1989, cuando los sucesos de Tiannanmen, su lucha no ha parado en defensa de las libertades y de la democracia en su país.
Bona setmana!
Manel Simó
De l’evangeli de sant Lluc, 17, 11-19
Sobren lleis i manca humanitat
L’evangeli d’avui planteja, a primera vista, un tema molt comú, malauradament, entre nosaltres: el nombre d’ingrats i desagraïts és molt superior al de persones agraïdes.
Hi ha, però, un altre aspecte que també cal reflexionar. Nou dels deu leprosos que van complir la llei d’anar a presentar-se als sacerdots, no van tornar a agrair a Jesús la seva curació, posant una vegada més de relleu que molts cops, sobren lleis i manca humanitat.
Considerem una mica aquests dos aspectes.
1) Algú va dir que “l’agraïment és la memòria del cor”, i és ben cert. Perquè si el principi mínim de l’ètica és “fer amb els altres allò que ens agrada que ens facin a nosaltres”, és clar que nosaltres ens alegrem quan es valora el nostre treball, i no només amb paraules que puguin sortir del cap, sinó amb fets i accions d’afecte i tendresa que surtin del cor. I això no perquè nosaltres, en fer les coses, cerquem l’agraïment, sinó perquè “som humans” i com a humans ens hem de tractar i respectar sempre els uns amb els altres.
.
2) I és precisament perquè ens falta a tots una bona dosi d’humanitat que ens és més fàcil “complir les lleis (moltes vegades només per por a que ens sancionen) que no pas posar la humanitat per damunt de les lleis, o, com a mínim, al costat de les lleis...
Els nou jueus leprosos curats per Jesús complirem la llei, però només un samarità (que era acusat pels jueus de no complir les lleis), va tornar a donar les gràcies.
A voltes, els cristians i cristianes “de sempre” pensem que som els qui adoptem les millors actituds, i no sempre és així. Persones d’altres religions, o gent que es declara no creient, demostren ser més humans que nosaltres, quan nosaltres, teòricament, hauríem de ser “el més humans” de tots, ja que el nucli del nostre missatge és l’estimació de les persones, i l’agraïment és una molt bona manera d’estimar.
LA PUNTILLA
El Nobel chino
Todos los años por estas fechas se otorgan los célebres premios Nobel, como reconocimiento a personajes destacados en diversos ámbitos de la vida política, cultural o científica mundial.
Este año, entre otros premios, el mundo de la cultura se congratula, por ejemplo, con el premio al peruano Vargas Llosa.
Pero personalmente, y aunque los académicos suecos nos decepcionen muchas veces, a mí me interesa sobre todo el Premio Nobel de la Paz.
Y así como el año pasado se lo concedieron al Presidente Obama, y habría mucho que hablar, este año seguro que habrá más unanimidad.
Porque Liu Xiaobo, el disidente chino de 54 años, de los que ha pasado, y pasará todavía, muchos de ellos en la cárcel, es un bravo y pacífico luchador por los derechos fundamentales en China. Desde 1989, cuando los sucesos de Tiannanmen, su lucha no ha parado en defensa de las libertades y de la democracia en su país.
Bona setmana!
Manel Simó
viernes, 24 de septiembre de 2010
Diumenge, 26 de setembre 2010
Benvolguts, benvolgudes: bona tardor i bon diumenge
Diumenge 26 durant l’any – cicle C
De l’evangeli de sant Lluc, 16, 19-31
Justícia, mai conformisme
La paràbola del ric anònim i el pobre Llàtzer que ens ofereix l’evangeli d’avui, cal llegir-la sencera i entendre-la bé.
Perquè si algun l’entén que el que ens diu és que “cal passar-ho malament a la terra, per passar-ho bé al cel” va molt equivocat.
Ni tampoc és, de cap manera. aquesta paràbola un crida a la resignació, o a la paciència, o al manteniment de situacions injustes... Com si penséssim: “Carreguem amb les nostres creus, i esperem, en el més enllà, un Déu que arregli totes les desmesures humanes” Encara hi ha gent que pensa així, i també predicadors molt satisfets amb un Déu “que premia als bons i castiga als dolents”, que és, tot just, el Déu que predicaven els fariseus.
La paràbola de Jesús, però, no mira el futur, sinó el present i va dirigida sobretot als cinc germans del ric, que continuaven en l’abundància i la malversació dels béns, en detriment dels pobres.
El ric, alarmat pel que espera als seus germans si continuen vivint d’esquena als pobres, demana a Abraham que enviï a Llàtzer a prevenir-los. És a dir que vegin el miracle d’un que “tornant dels morts” els adverteix. Abraham, però, sap molt bé que la dinàmica de la riquesa tanca el cor humà. Els béns materials, mal emprats, deshumanitzen.
D’aquesta manera, l’evangeli d’avui torna a ser un advertiment més, en la línia de diumenges anteriors, sobre l’ús dels béns d’aquest món. Qui tanqui el cor al dolor i el patiment dels més febles, no pot considerar-se creient en un Déu que no vol una religió que separi el culte de la vida.
LOS NUEVOS LÁZAROS
–Según el último Informe del Banco Mundial, más de mil millones de personas viven por debajo del umbral absoluto de pobreza, es decir, que sólo disponen de un dólar por día. La mayor parte de esos pobres se encuentran en el sur de Asia y en Africa Negra.
–Existen 385 personas o familias en el mundo que, juntas, poseen una riqueza mayor que las 2500 millones de personas más pobres del mundo, o sea, que el 45 por ciento de la población mundial.
–El primer mundo es como una isla de oro, sacudida por todas partes por las olas de la infelicidad de los otros.
LA PUNTILLA
Agustín de Hipona
Dedicó el primer tema de la Catequesis de adultos a reflexionar sobre unos cuantos pensamientos de san Agustín. Y le llamó poderosamente la atención éste:
– “A Vós –dice Agustín refiriéndose a Dios- ningú no us perd, sinó el qui us abandona...”
Este pensamiento cambia mucho el lenguaje de algunas personas.
Porqueu nos dicen:
–Dios me ha abandonado... Y no es cierto: -eres tú quien ha abandonado a Dios...
Y otros afirman:
–He perdido a Dios. Y no añaden la verdadera causa: -porque le has abandonado porque has cambiado de Dios.
Dios nunca nos deja tirados en el camino de la vida. Nos acoge y nos salva. Y su misericordia es más fuerte que nuestras miserias.
Alguien me dijo un día una frase muy profunda:
-La grandeza de Dios se demuestra en que nos permite que con nuestra libertad nos olvidemos e incluso reneguemos de El...
El siempre serà fiel, aunque nosotros le seamos infieles.
San Agustín remataría:
–“Nos hiciste, Señor, para Tí y nuestro corazón está inquieto hasta que descanse en Tí”.
Salutacions, Manel Simó
Diumenge 26 durant l’any – cicle C
De l’evangeli de sant Lluc, 16, 19-31
Justícia, mai conformisme
La paràbola del ric anònim i el pobre Llàtzer que ens ofereix l’evangeli d’avui, cal llegir-la sencera i entendre-la bé.
Perquè si algun l’entén que el que ens diu és que “cal passar-ho malament a la terra, per passar-ho bé al cel” va molt equivocat.
Ni tampoc és, de cap manera. aquesta paràbola un crida a la resignació, o a la paciència, o al manteniment de situacions injustes... Com si penséssim: “Carreguem amb les nostres creus, i esperem, en el més enllà, un Déu que arregli totes les desmesures humanes” Encara hi ha gent que pensa així, i també predicadors molt satisfets amb un Déu “que premia als bons i castiga als dolents”, que és, tot just, el Déu que predicaven els fariseus.
La paràbola de Jesús, però, no mira el futur, sinó el present i va dirigida sobretot als cinc germans del ric, que continuaven en l’abundància i la malversació dels béns, en detriment dels pobres.
El ric, alarmat pel que espera als seus germans si continuen vivint d’esquena als pobres, demana a Abraham que enviï a Llàtzer a prevenir-los. És a dir que vegin el miracle d’un que “tornant dels morts” els adverteix. Abraham, però, sap molt bé que la dinàmica de la riquesa tanca el cor humà. Els béns materials, mal emprats, deshumanitzen.
D’aquesta manera, l’evangeli d’avui torna a ser un advertiment més, en la línia de diumenges anteriors, sobre l’ús dels béns d’aquest món. Qui tanqui el cor al dolor i el patiment dels més febles, no pot considerar-se creient en un Déu que no vol una religió que separi el culte de la vida.
LOS NUEVOS LÁZAROS
–Según el último Informe del Banco Mundial, más de mil millones de personas viven por debajo del umbral absoluto de pobreza, es decir, que sólo disponen de un dólar por día. La mayor parte de esos pobres se encuentran en el sur de Asia y en Africa Negra.
–Existen 385 personas o familias en el mundo que, juntas, poseen una riqueza mayor que las 2500 millones de personas más pobres del mundo, o sea, que el 45 por ciento de la población mundial.
–El primer mundo es como una isla de oro, sacudida por todas partes por las olas de la infelicidad de los otros.
LA PUNTILLA
Agustín de Hipona
Dedicó el primer tema de la Catequesis de adultos a reflexionar sobre unos cuantos pensamientos de san Agustín. Y le llamó poderosamente la atención éste:
– “A Vós –dice Agustín refiriéndose a Dios- ningú no us perd, sinó el qui us abandona...”
Este pensamiento cambia mucho el lenguaje de algunas personas.
Porqueu nos dicen:
–Dios me ha abandonado... Y no es cierto: -eres tú quien ha abandonado a Dios...
Y otros afirman:
–He perdido a Dios. Y no añaden la verdadera causa: -porque le has abandonado porque has cambiado de Dios.
Dios nunca nos deja tirados en el camino de la vida. Nos acoge y nos salva. Y su misericordia es más fuerte que nuestras miserias.
Alguien me dijo un día una frase muy profunda:
-La grandeza de Dios se demuestra en que nos permite que con nuestra libertad nos olvidemos e incluso reneguemos de El...
El siempre serà fiel, aunque nosotros le seamos infieles.
San Agustín remataría:
–“Nos hiciste, Señor, para Tí y nuestro corazón está inquieto hasta que descanse en Tí”.
Salutacions, Manel Simó
viernes, 17 de septiembre de 2010
Diumenge 24 durant l'any 19 de setembre 2010
Benvolguts, rebeu un cop més els meus comentaris.
Administrar el present, guanyar-se el futur
La paràbola que ens presenta l’evangeli avui –un cas de malversació de béns- podria figurar entre les notícies de qualsevol diari dels nostres dies. Per això cal entendre-la bé. Perquè Jesús no lloarà el malversador per la seva acció, sinó per l’habilitat de procurar-se un futur. I aquest és, tot just, l’ensenyament de la paràbola de cara a nosaltres.
En temps de Jesús, els administradors vivien de les comissions, i l’evangeli presenta un administrador que ha fet un frau al seu amo i té por de quedar-se sense feina. Per això, crida els creditors i renuncia a les seves comissions, per guanyar-se’ls i que li puguin donar feina. El qui devia cent bidons d’oli, devia en realitat cinquanta, i els altres cinquanta eren de la comissió de l’administrador. Doncs bé, li perdona la comissió i el guanya com amic. I el mateix amb el qui devia sacs de blat.
Jesús, aleshores, diu: “aquest administrador de riquesa enganyosa ha estat prudent... i és que en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum...”
Nosaltres som administradors de tots els béns rebuts de Déu i amb ells hem d’administrar el present y guanyar-nos el futur. I entre aquests béns hi ha els diners, que són la causa, sovint, de perdició per a molta gent. Per això la paràbola acaba amb la frase lapidària de “no podeu servir Déu i els diners”.
Immersos com estem en un sistema econòmic neoliberal, cal que ens preguntem seriosament si no podem caure en la temptació d’hipotecar la felicitat eterna per les felicitats caduques.
LA PUNTILLA
Nepotismo
Un humorista publicaba esta semana un agudo chiste en un periódico.
Dos personas que participaban en una prueba de oposición comentaban:
–lo más desmoralizador es que aquí lo más valorado no son los conocimientos, sino los conocidos que tengas...
En épocas que ya creíamos definitivamente superadas se denunciaba como una lacra social el denominado nepotismo, es decir, “la desmedida preferencia que algunos dan a sus parientes para las concesiones o empleos públicos”
Ahora quizás hayamos olvidado la palabra, pero la realidad está ahí, y corregida y aumentada...
¿Y qué se consigue con esta lacra? Que muchos ineptos, que no han hecho ningún mérito en la vida, o quienes no se esfuerzan en ninguna otra cosa que no sea conseguir influencias, ocupen los primeros puestos en la política, en los trabajos, y en la misma Iglesia...
¡Qué triste sociedad!
Una cordial salutació i fins la propera setmana.
Administrar el present, guanyar-se el futur
La paràbola que ens presenta l’evangeli avui –un cas de malversació de béns- podria figurar entre les notícies de qualsevol diari dels nostres dies. Per això cal entendre-la bé. Perquè Jesús no lloarà el malversador per la seva acció, sinó per l’habilitat de procurar-se un futur. I aquest és, tot just, l’ensenyament de la paràbola de cara a nosaltres.
En temps de Jesús, els administradors vivien de les comissions, i l’evangeli presenta un administrador que ha fet un frau al seu amo i té por de quedar-se sense feina. Per això, crida els creditors i renuncia a les seves comissions, per guanyar-se’ls i que li puguin donar feina. El qui devia cent bidons d’oli, devia en realitat cinquanta, i els altres cinquanta eren de la comissió de l’administrador. Doncs bé, li perdona la comissió i el guanya com amic. I el mateix amb el qui devia sacs de blat.
Jesús, aleshores, diu: “aquest administrador de riquesa enganyosa ha estat prudent... i és que en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum...”
Nosaltres som administradors de tots els béns rebuts de Déu i amb ells hem d’administrar el present y guanyar-nos el futur. I entre aquests béns hi ha els diners, que són la causa, sovint, de perdició per a molta gent. Per això la paràbola acaba amb la frase lapidària de “no podeu servir Déu i els diners”.
Immersos com estem en un sistema econòmic neoliberal, cal que ens preguntem seriosament si no podem caure en la temptació d’hipotecar la felicitat eterna per les felicitats caduques.
LA PUNTILLA
Nepotismo
Un humorista publicaba esta semana un agudo chiste en un periódico.
Dos personas que participaban en una prueba de oposición comentaban:
–lo más desmoralizador es que aquí lo más valorado no son los conocimientos, sino los conocidos que tengas...
En épocas que ya creíamos definitivamente superadas se denunciaba como una lacra social el denominado nepotismo, es decir, “la desmedida preferencia que algunos dan a sus parientes para las concesiones o empleos públicos”
Ahora quizás hayamos olvidado la palabra, pero la realidad está ahí, y corregida y aumentada...
¿Y qué se consigue con esta lacra? Que muchos ineptos, que no han hecho ningún mérito en la vida, o quienes no se esfuerzan en ninguna otra cosa que no sea conseguir influencias, ocupen los primeros puestos en la política, en los trabajos, y en la misma Iglesia...
¡Qué triste sociedad!
Una cordial salutació i fins la propera setmana.
sábado, 11 de septiembre de 2010
DIUMENGE 24 - 12 DE SETEMBRE 2010
Benvolguts, una cordial salutació i una setmana més amb vosaltres
El capítol 15 de Lluc
Enguany estem llegint l’evangeli de Lluc, que és conegut sobretot com l’evangeli de la misericòrdia i l’acolliment de Déu. I aquesta qualitat es veu, de manera especial, en el capítol 15, que avui ens ofereix la litúrgia.
En ell, Lluc ens presenta tres paràboles: l’ovella perduda, la moneda perduda i el fill perdut, que anomenem pròdig, i que avui no llegim per no allargar-nos massa.
¿Què tenen en comú aquestes tres paràboles? Que Déu mira sempre el pecador no com a una persona perversa, sinó com quelcom molt estimat que s’ha perdut i que es cerca i es desitja retrobar.
A Jesús l’acusen d’acollir els pecadors. Pecador, en el seu temps, era sinònim de persona menyspreada, marginada, perquè era considerada persona que havia ofès a Déu. Jesús, però, ofereix la gran lliçó de la conducta de Déu envers aquell que s’ha allunyat: és com el pastor que va darrera l’ovella esgarriada, la dona que es posa a escombrar febrosament per trobar la moneda perduda, o el pare que espera cada dia la tornada del fill que ha marxat de casa,
És obvi, per tant, que ens trobem avui amb un evangeli ple de ressonàncies personals i comunitàries.
No caiguem, doncs, en la temptació de ser envers els que s’equivoquen més severs que Déu; ni esperem que els qui s’han allunyat tornin per si mateixos. Caldrà anar a cercar-los.
LA PUNTILLA
Razones para existir
Anda estos días entre nosotros Nicolás Castellanos, el ex-obispo de Palencia que un buen día decidió dejar el cargo y los honores y se marchó como misionero a Bolivia, donde sigue desarrollando una labor inmensa (que le valió el Principe de Asturias en 1998)
Ni que decir tiene que su decisión sentó como un tiro a muchas hermanos suyos en el Episcopado y también al Vaticano. De hecho tuvieron que pasar dos años desde su renuncia hasta que algún obispo le acogiese en su diócesis. Cuatro le rechazaron...
Pues bien, a Castellanos le entrevista un periodista, en busca de alguna noticia con morbo, como es habitual, y el misionero le suelta:
–Mire, en el Norte sobran medios para vivir, pero faltan razones para existir, mientras que en el Sur carecemos de los medios para vivir y sobran razones para existir...”
Gracias, misionero
Manel Simó
El capítol 15 de Lluc
Enguany estem llegint l’evangeli de Lluc, que és conegut sobretot com l’evangeli de la misericòrdia i l’acolliment de Déu. I aquesta qualitat es veu, de manera especial, en el capítol 15, que avui ens ofereix la litúrgia.
En ell, Lluc ens presenta tres paràboles: l’ovella perduda, la moneda perduda i el fill perdut, que anomenem pròdig, i que avui no llegim per no allargar-nos massa.
¿Què tenen en comú aquestes tres paràboles? Que Déu mira sempre el pecador no com a una persona perversa, sinó com quelcom molt estimat que s’ha perdut i que es cerca i es desitja retrobar.
A Jesús l’acusen d’acollir els pecadors. Pecador, en el seu temps, era sinònim de persona menyspreada, marginada, perquè era considerada persona que havia ofès a Déu. Jesús, però, ofereix la gran lliçó de la conducta de Déu envers aquell que s’ha allunyat: és com el pastor que va darrera l’ovella esgarriada, la dona que es posa a escombrar febrosament per trobar la moneda perduda, o el pare que espera cada dia la tornada del fill que ha marxat de casa,
És obvi, per tant, que ens trobem avui amb un evangeli ple de ressonàncies personals i comunitàries.
No caiguem, doncs, en la temptació de ser envers els que s’equivoquen més severs que Déu; ni esperem que els qui s’han allunyat tornin per si mateixos. Caldrà anar a cercar-los.
LA PUNTILLA
Razones para existir
Anda estos días entre nosotros Nicolás Castellanos, el ex-obispo de Palencia que un buen día decidió dejar el cargo y los honores y se marchó como misionero a Bolivia, donde sigue desarrollando una labor inmensa (que le valió el Principe de Asturias en 1998)
Ni que decir tiene que su decisión sentó como un tiro a muchas hermanos suyos en el Episcopado y también al Vaticano. De hecho tuvieron que pasar dos años desde su renuncia hasta que algún obispo le acogiese en su diócesis. Cuatro le rechazaron...
Pues bien, a Castellanos le entrevista un periodista, en busca de alguna noticia con morbo, como es habitual, y el misionero le suelta:
–Mire, en el Norte sobran medios para vivir, pero faltan razones para existir, mientras que en el Sur carecemos de los medios para vivir y sobran razones para existir...”
Gracias, misionero
Manel Simó
domingo, 5 de septiembre de 2010
Diumenge 23 - 5 de septembre 2010
Benvolguts i benvolgudes, després d'aquesta pausa, s'albira ja un nou curs. Doncs, anem-hi... I torna fins i tot La Puntilla...
Un seguiment exigent
L’evangeli d’avui no enganya ningú. Seguir Jesús no és fàcil. Jesús exigeix donar-ho tot, donar-se plenament; i qui no vulgui acceptar aquesta realitat, no es podrà dir seguidor seu..
Aquesta plantejament, però, és la meta, i per arribar a qualsevol meta cal fer camí progressivament. Als camins sempre hi ha caigudes i aixecades, decepcions i noves empentes, foscors i dies brillants i joiosos.
Dit això, l’evangeli s’ha llegit adequadament. Perquè no podem deduir del seu contingut la figura d’un Jesús inhumà, que exigeix la renuncia a les relaciones familiars més íntimes i fins i tot la renúncia al propi ésser de cadascú.
Jesús proposa tres viaranys, o tres actituds radicals per al seu seguiment:
-una disposició a subordinar-ho tot, si cal, i fins i tot allò més proper, com és la família, a la plena adhesió a Ell, al seu Regne, al seu evangeli.
-una disposició oberta a carregar amb les creus que sorgeixin com a conseqüència de ser fidels al seu seguiment. - i una disposició permanent a renunciat a tot, si fos necessari.
Si ens mirem atentament a nosaltres mateixos, de ben segur que estem encara lluny d’aquesta disponibilitat, però cal no renunciar a la utopia de continuar avançant i construint.
I per encertar, la recomanació final de l’evangeli: per a aconseguir qualsevol cosa, cal pensar molt bé primer els ciments i els pressupostos.
LA PUNTILLA
Convivimos, compartimos
Un grupo de mujeres de un Ayuntamiento ha lanzado una campaña bajo el eslógan de convivimos compartimos
para concienciar a los “compañeros masculinos” de casa de que si viven bajo un mismo techo con ellas, han de compartir también las tareas que comporta un hogar,
El tema está bien, aunque se ha de reconocer que hay males endémicos que sólo se curarán con la mentalización de las nuevas generaciones (y aquí las madres tienen todavía mucho que hacer en la educación de sus hijos varones), y nunca por la vía de la imposición, sino por el camino de la persuación.
Y el lema habría que aplicarlo también a otras realidades de la vida, porque es válido para todo tipo de convivencia comunitaria Por ejemplo, una Parroquia. Si todos convivimos en ella, todos tendremos que aportar algo a ella(compartimos).
Pensemos en el nuevo curso.
Una abraçada a tots, i fins la propera
Manel Simó
Un seguiment exigent
L’evangeli d’avui no enganya ningú. Seguir Jesús no és fàcil. Jesús exigeix donar-ho tot, donar-se plenament; i qui no vulgui acceptar aquesta realitat, no es podrà dir seguidor seu..
Aquesta plantejament, però, és la meta, i per arribar a qualsevol meta cal fer camí progressivament. Als camins sempre hi ha caigudes i aixecades, decepcions i noves empentes, foscors i dies brillants i joiosos.
Dit això, l’evangeli s’ha llegit adequadament. Perquè no podem deduir del seu contingut la figura d’un Jesús inhumà, que exigeix la renuncia a les relaciones familiars més íntimes i fins i tot la renúncia al propi ésser de cadascú.
Jesús proposa tres viaranys, o tres actituds radicals per al seu seguiment:
-una disposició a subordinar-ho tot, si cal, i fins i tot allò més proper, com és la família, a la plena adhesió a Ell, al seu Regne, al seu evangeli.
-una disposició oberta a carregar amb les creus que sorgeixin com a conseqüència de ser fidels al seu seguiment. - i una disposició permanent a renunciat a tot, si fos necessari.
Si ens mirem atentament a nosaltres mateixos, de ben segur que estem encara lluny d’aquesta disponibilitat, però cal no renunciar a la utopia de continuar avançant i construint.
I per encertar, la recomanació final de l’evangeli: per a aconseguir qualsevol cosa, cal pensar molt bé primer els ciments i els pressupostos.
LA PUNTILLA
Convivimos, compartimos
Un grupo de mujeres de un Ayuntamiento ha lanzado una campaña bajo el eslógan de convivimos compartimos
para concienciar a los “compañeros masculinos” de casa de que si viven bajo un mismo techo con ellas, han de compartir también las tareas que comporta un hogar,
El tema está bien, aunque se ha de reconocer que hay males endémicos que sólo se curarán con la mentalización de las nuevas generaciones (y aquí las madres tienen todavía mucho que hacer en la educación de sus hijos varones), y nunca por la vía de la imposición, sino por el camino de la persuación.
Y el lema habría que aplicarlo también a otras realidades de la vida, porque es válido para todo tipo de convivencia comunitaria Por ejemplo, una Parroquia. Si todos convivimos en ella, todos tendremos que aportar algo a ella(compartimos).
Pensemos en el nuevo curso.
Una abraçada a tots, i fins la propera
Manel Simó
sábado, 19 de junio de 2010
20 DE MAIG - Diumenge XII
Benvolguts i benvolgudes,
¿com va la calor?
Sort que la Paraula sempre és vent que refresca...
Salutacions
Qui dius que sóc? Què cerques en mi?
Cada vegada té més força la idea de concebre la religió cristiana no com un conjunt de veritats, o de normes morals, sinó com un encontre personal amb el Crist.
I aquesta és la línia que ens marca l’evangeli d’avui.
Quan Jesús pregunta qui diu la gent que sóc, qui dieu vosaltres que sóc? comprova si som persones que només parlem d’Ell pel que ens han dit els altres, o ens han ensenyat sobre Ell, o si l’hem experimentat nosaltres, si ens hem trobat amb Ell...
Es curiós que Pere, en nom de tots els altres, respon dient sou el Messies. No diu, sou el Fill de Déu, al qual hem de creure, sinó sou el Messies, és a dir, el Salvador, aquell que salva a qui cerca en Ell la salvació i el sentit de la seva vida...
És ben conegut que la vida de l’ésser humà necessita trobar un sentit que doni resposta als anhels més profunds.
Doncs bé: el que confessa Pere és que per a ell, el Crist és qui il•lumina la seva vida i dóna sentit a les seves decisions.
I aleshores és quan Jesús presenta el seu programa de salvació de l’ésser humà: trobem vida quan donem vida: qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el qui la perdi per mi, la salvarà...
Crist és font de salvació perquè dóna sentit a allò que més preocupa en la vida dels éssers humans: el sofriment i el dolor, les creus de la vida quotidiana. Per això diu: qui vulgui venir amb mi, és a dir, al meu projecte, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.
No diu que els ésser humans hem de cercar i estimar el dolor i la creu: diu que hi ha qui els porta amb esperança, i qui els porta amb desesperació i desesperança.
Pau, a la segona lectura, ens ha dit que els qui estem batejats, estem revestits del Crist, i som una sola cosa en Jesucrist. Viure aquesta identificació és haver arribat a l’encontre ple i definitiu amb la seva persona.
Crisis ética
“Esto no es negociable”
Una de las lacras éticas más lamentables de nuestro tiempo es pretender “hacer negocio” con lo que “no es negociable”
Resulta muy curiosa la etimología de la palabra “negocio”. Es “la negación del ocio”, es decir, “una ocupación, quehacer o trabajo”; y en la acepción más conocida “un trabajo lucrativo o de interés”.
Pues bien: un negocio será éticamente correcto cuando se trata de un trabajo digno, y cuando lo son los frutos de dicho trabajo.
Pero hay realidades y valores con los que no es éticamente correcto “hacer negocio”, y ahí está el gran desvío.
No se puede hacer negocios con valores como el amor, la amistad, la generosidad, o la fe…Y sin embargo, ahí están la degradaciones que todos podríamos enumerar.
Se pretende “comprar con dinero” el amor o la amistad de las personas.
Se abusa de la generosidad de los dadivosos.
Se cae en la tentación de convertir la religión en una fuente de ingresos…
Y es que la pretensión de comprar con dinero lo que verdaderamente tiene valor, confunde una vez más “el precio” con “el valor”, dos conceptos que no siempre coinciden.
Fins la propera...
¿com va la calor?
Sort que la Paraula sempre és vent que refresca...
Salutacions
Qui dius que sóc? Què cerques en mi?
Cada vegada té més força la idea de concebre la religió cristiana no com un conjunt de veritats, o de normes morals, sinó com un encontre personal amb el Crist.
I aquesta és la línia que ens marca l’evangeli d’avui.
Quan Jesús pregunta qui diu la gent que sóc, qui dieu vosaltres que sóc? comprova si som persones que només parlem d’Ell pel que ens han dit els altres, o ens han ensenyat sobre Ell, o si l’hem experimentat nosaltres, si ens hem trobat amb Ell...
Es curiós que Pere, en nom de tots els altres, respon dient sou el Messies. No diu, sou el Fill de Déu, al qual hem de creure, sinó sou el Messies, és a dir, el Salvador, aquell que salva a qui cerca en Ell la salvació i el sentit de la seva vida...
És ben conegut que la vida de l’ésser humà necessita trobar un sentit que doni resposta als anhels més profunds.
Doncs bé: el que confessa Pere és que per a ell, el Crist és qui il•lumina la seva vida i dóna sentit a les seves decisions.
I aleshores és quan Jesús presenta el seu programa de salvació de l’ésser humà: trobem vida quan donem vida: qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el qui la perdi per mi, la salvarà...
Crist és font de salvació perquè dóna sentit a allò que més preocupa en la vida dels éssers humans: el sofriment i el dolor, les creus de la vida quotidiana. Per això diu: qui vulgui venir amb mi, és a dir, al meu projecte, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.
No diu que els ésser humans hem de cercar i estimar el dolor i la creu: diu que hi ha qui els porta amb esperança, i qui els porta amb desesperació i desesperança.
Pau, a la segona lectura, ens ha dit que els qui estem batejats, estem revestits del Crist, i som una sola cosa en Jesucrist. Viure aquesta identificació és haver arribat a l’encontre ple i definitiu amb la seva persona.
Crisis ética
“Esto no es negociable”
Una de las lacras éticas más lamentables de nuestro tiempo es pretender “hacer negocio” con lo que “no es negociable”
Resulta muy curiosa la etimología de la palabra “negocio”. Es “la negación del ocio”, es decir, “una ocupación, quehacer o trabajo”; y en la acepción más conocida “un trabajo lucrativo o de interés”.
Pues bien: un negocio será éticamente correcto cuando se trata de un trabajo digno, y cuando lo son los frutos de dicho trabajo.
Pero hay realidades y valores con los que no es éticamente correcto “hacer negocio”, y ahí está el gran desvío.
No se puede hacer negocios con valores como el amor, la amistad, la generosidad, o la fe…Y sin embargo, ahí están la degradaciones que todos podríamos enumerar.
Se pretende “comprar con dinero” el amor o la amistad de las personas.
Se abusa de la generosidad de los dadivosos.
Se cae en la tentación de convertir la religión en una fuente de ingresos…
Y es que la pretensión de comprar con dinero lo que verdaderamente tiene valor, confunde una vez más “el precio” con “el valor”, dos conceptos que no siempre coinciden.
Fins la propera...
domingo, 13 de junio de 2010
Diumenge 13 de maig 2010
Amb una mica de retard, però no vull que manqui el meu comentari, encara que si no em dieu res, hauré de deixar-ho, perquè tinc consciència que no ho llegeix ningu...
Temps de durant l’any
23 setmanes fins l’ADVENT . Cicle C
Ens endinsem de nou, a partir d’aquest diumenge, en els diumenges anomenats de durant l’any, és a dir, un temps en que, a banda d’algunes festes concretes, no celebrem res més que el signe i la presència del Crist que ens convoca cada diumenge al voltant de la taula de l’Eucaristia, per celebrar la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, i nodrir, d’aquesta manera, la nostra identitat cristiana.
Anem a celebrar, doncs, un total de 23 diumenges, fins que el 28 de novembre tornem a començar un nou cicle litúrgic, amb l’inici de l’Advent.
I enguany llegim l’evangeli de Lluc, que no va ser dels dotze apòstols, però que va rebre el seu ensenyament, i escriu un evangeli amb un estil propi, que ressalta la proximitat de Déu i la seva preocupació pels més febles. El rostre de Déu de l’evangelista Lluc és el rostre d’un Déu eminentment misericordiós.
XI durant l’any
Actituds del fariseu, actituds de la dona
Les accions de les persones responen a les actituds o opcions que han fet a la vida. Per això, en una correcta formació moral, allò que cal treballar són les causes o actituds, que provoquen les accions morals o immorals.
Fixem-nos, per exemple, en les actituds de fons dels personatges del fariseu i la dona que ens presenta avui la lectura de l’evangeli.
El fariseu:
–té una actitud inquisitorial: la dona és una pecadora
–es considera pur i no està disposat a deixar entrar a casa seva res impur...
–mostra una actitud desqualificadora: Jesús no és un profeta
–creu que ell és un model de conducta, tot just quan acaba d’infringir les normes més elementals d’acolliment de les persones...
La dona pecadora:
–des del silenci, i amb una comunicació no verbal molt profunda i expressiva, mostra el seu penediment i el seu desig d’alliberament
–parteix del reconeixement del poder de Jesús per a perdonar els seus pecats
–és una dona que estima molt i que pensa que la fe pot salvar-la i fer-la canviar de vida.
Davant d’aquestes actituds ben diferents queda clar qui obté l’aprovació de Déu.
Crisis ética
El comportamiento económico
Una de las tareas básicas que ha de afrontar el ser humano es su utilización de los bienes materiales, es decir, lo que podríamos llamar su comportamiento económico… Y también en este quehacer hay unos límites éticos que es preciso observar.
Insertos, como estamos, en una sociedad de desigualdades, ¿podemos usar y abusar de los bienes materiales sin ningún tipo de limitaciones?
He aquí, pues, algunas pistas éticas en este ámbito:
–tener máximo cuidado en el uso de los bienes que la naturaleza pone al alcance de todos
–evitar todo tipo de fraude en las obligaciones fiscales
–colaborar al bien común mediante los pagos de las cargas comunes
–valorar en un precio justo los bienes que se ponen a disposición de los demás
–ejercer nuestro rechazo frente a productos que sean fruto de explotación de las personas
–reivindicar un concepto de vida digno, pero austero
–ser conscientes de que las acciones económicas tienen un transfondo ético
Apa, fins la setmana propera, o no...
Manel Simó
Temps de durant l’any
23 setmanes fins l’ADVENT . Cicle C
Ens endinsem de nou, a partir d’aquest diumenge, en els diumenges anomenats de durant l’any, és a dir, un temps en que, a banda d’algunes festes concretes, no celebrem res més que el signe i la presència del Crist que ens convoca cada diumenge al voltant de la taula de l’Eucaristia, per celebrar la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, i nodrir, d’aquesta manera, la nostra identitat cristiana.
Anem a celebrar, doncs, un total de 23 diumenges, fins que el 28 de novembre tornem a començar un nou cicle litúrgic, amb l’inici de l’Advent.
I enguany llegim l’evangeli de Lluc, que no va ser dels dotze apòstols, però que va rebre el seu ensenyament, i escriu un evangeli amb un estil propi, que ressalta la proximitat de Déu i la seva preocupació pels més febles. El rostre de Déu de l’evangelista Lluc és el rostre d’un Déu eminentment misericordiós.
XI durant l’any
Actituds del fariseu, actituds de la dona
Les accions de les persones responen a les actituds o opcions que han fet a la vida. Per això, en una correcta formació moral, allò que cal treballar són les causes o actituds, que provoquen les accions morals o immorals.
Fixem-nos, per exemple, en les actituds de fons dels personatges del fariseu i la dona que ens presenta avui la lectura de l’evangeli.
El fariseu:
–té una actitud inquisitorial: la dona és una pecadora
–es considera pur i no està disposat a deixar entrar a casa seva res impur...
–mostra una actitud desqualificadora: Jesús no és un profeta
–creu que ell és un model de conducta, tot just quan acaba d’infringir les normes més elementals d’acolliment de les persones...
La dona pecadora:
–des del silenci, i amb una comunicació no verbal molt profunda i expressiva, mostra el seu penediment i el seu desig d’alliberament
–parteix del reconeixement del poder de Jesús per a perdonar els seus pecats
–és una dona que estima molt i que pensa que la fe pot salvar-la i fer-la canviar de vida.
Davant d’aquestes actituds ben diferents queda clar qui obté l’aprovació de Déu.
Crisis ética
El comportamiento económico
Una de las tareas básicas que ha de afrontar el ser humano es su utilización de los bienes materiales, es decir, lo que podríamos llamar su comportamiento económico… Y también en este quehacer hay unos límites éticos que es preciso observar.
Insertos, como estamos, en una sociedad de desigualdades, ¿podemos usar y abusar de los bienes materiales sin ningún tipo de limitaciones?
He aquí, pues, algunas pistas éticas en este ámbito:
–tener máximo cuidado en el uso de los bienes que la naturaleza pone al alcance de todos
–evitar todo tipo de fraude en las obligaciones fiscales
–colaborar al bien común mediante los pagos de las cargas comunes
–valorar en un precio justo los bienes que se ponen a disposición de los demás
–ejercer nuestro rechazo frente a productos que sean fruto de explotación de las personas
–reivindicar un concepto de vida digno, pero austero
–ser conscientes de que las acciones económicas tienen un transfondo ético
Apa, fins la setmana propera, o no...
Manel Simó
sábado, 5 de junio de 2010
Corpus - 6 de juny 2010
Benvolguts, benvolgudes, us desitjo una festa profunda del Corpus.
Si us plau, doneu-me alguna senyal d'haver-me llegit, que em dóna la sensació que això no arriba a ningú...
El Cos i la Sang de Crist
Dóna, Senyor, pa als qui tenen fam,
i fam de Tu als qui tenen pa
Al llarg de la història de l’espiritualitat cristiana, l’Eucaristia, signe i sagrament de la presència del Crist, ha estat considerada des de diferents aspectes.
La festa d’avui, en concret, va posar l’accent, des del seu inici, en “la presència real de Crist en el pa i en el vi”, comportant, com a punt màxim de la celebració, “l’adoració del Santíssim, la seva exposició pública, i la processó amb la custòdia...”
Tanmateix, els textos que ens ofereix la litúrgia s’orienten cap a una altra reflexió sobre l’Eucaristia, sobre tot el text de l’evangeli.
La catequesi de “la multiplicació dels pans i els peixos”, de clara simbologia eucarística, mostra que per a Jesús, aquest sagrament no és tant un cerimonial religiós, sinó una resposta a una necessitat vital de la gent: la seva necessitat de saciar la seva fam. La fam de l’esperit.
La preciosa pregària amb la qual he titulat aquest comentari, i que algunes persones reciten quan beneeixen la taula, mostra que l’ésser humà té necessitat d’alimentar el seu cos i el seu esperit alhora. Hi ha, malauradament, moltes persones desnodrides físicament, però moltes més, jo diria, desnodrides espiritualment.
I el relat de l’evangeli accentua un parell de detalls que cal aprofundir:
–“doneu-los menjar vosaltres mateixos”: el nucli de l’evangeli de Jesús és mantenir sempre viva l’actitud de compartir
–i “feu-los seure en grups”: a la taula no només compta el pa, sinó també la companyia, la comunitat.
El missatge és clar. La festa d’avui ens esperona a alimentar el nostre esperit, compartint en comunitat tot allò que som i que tenim. L’Eucaristia alimenta, és comunió i construeix comunitat
Crisis ética
“Quedar bien”
Una de las críticas que solemos hacer a los políticos, sobre todo cuando llega el tiempo de elecciones, es que “hacen lo que sea para ganar un voto”, aunque para ello tengan que cometer más de un atentado contra la ética, sobre todo contra la ética de la verdad.
Pero esta crítica deberíamos extenderla también a más personas, e incluirnos nosotros mismos, en una autocrítica personal.
Porque, ¿dónde está el origen de esta manera de actuar?
Es obvio que nuestra vida se sitúa siempre frente a los demás. Y es entonces cuando podemos caer en la tentación de “quedar bien ante ellos”, porque son, en definitiva, quienes nos van a juzgar. Parece, pues, que nos importa mucho la opinión de “los espectadores de nuestra vida…”
Nos pierde “la imagen”, y por ella somos capaces, muchas veces, de sacrificar incluso nuestras convicciones más íntimas. Esta actitud tiene un nombre: ausencia de personalidad. Algo que abunda demasiado.
Apa, fins la propera setmana
Manel Simó
Si us plau, doneu-me alguna senyal d'haver-me llegit, que em dóna la sensació que això no arriba a ningú...
El Cos i la Sang de Crist
Dóna, Senyor, pa als qui tenen fam,
i fam de Tu als qui tenen pa
Al llarg de la història de l’espiritualitat cristiana, l’Eucaristia, signe i sagrament de la presència del Crist, ha estat considerada des de diferents aspectes.
La festa d’avui, en concret, va posar l’accent, des del seu inici, en “la presència real de Crist en el pa i en el vi”, comportant, com a punt màxim de la celebració, “l’adoració del Santíssim, la seva exposició pública, i la processó amb la custòdia...”
Tanmateix, els textos que ens ofereix la litúrgia s’orienten cap a una altra reflexió sobre l’Eucaristia, sobre tot el text de l’evangeli.
La catequesi de “la multiplicació dels pans i els peixos”, de clara simbologia eucarística, mostra que per a Jesús, aquest sagrament no és tant un cerimonial religiós, sinó una resposta a una necessitat vital de la gent: la seva necessitat de saciar la seva fam. La fam de l’esperit.
La preciosa pregària amb la qual he titulat aquest comentari, i que algunes persones reciten quan beneeixen la taula, mostra que l’ésser humà té necessitat d’alimentar el seu cos i el seu esperit alhora. Hi ha, malauradament, moltes persones desnodrides físicament, però moltes més, jo diria, desnodrides espiritualment.
I el relat de l’evangeli accentua un parell de detalls que cal aprofundir:
–“doneu-los menjar vosaltres mateixos”: el nucli de l’evangeli de Jesús és mantenir sempre viva l’actitud de compartir
–i “feu-los seure en grups”: a la taula no només compta el pa, sinó també la companyia, la comunitat.
El missatge és clar. La festa d’avui ens esperona a alimentar el nostre esperit, compartint en comunitat tot allò que som i que tenim. L’Eucaristia alimenta, és comunió i construeix comunitat
Crisis ética
“Quedar bien”
Una de las críticas que solemos hacer a los políticos, sobre todo cuando llega el tiempo de elecciones, es que “hacen lo que sea para ganar un voto”, aunque para ello tengan que cometer más de un atentado contra la ética, sobre todo contra la ética de la verdad.
Pero esta crítica deberíamos extenderla también a más personas, e incluirnos nosotros mismos, en una autocrítica personal.
Porque, ¿dónde está el origen de esta manera de actuar?
Es obvio que nuestra vida se sitúa siempre frente a los demás. Y es entonces cuando podemos caer en la tentación de “quedar bien ante ellos”, porque son, en definitiva, quienes nos van a juzgar. Parece, pues, que nos importa mucho la opinión de “los espectadores de nuestra vida…”
Nos pierde “la imagen”, y por ella somos capaces, muchas veces, de sacrificar incluso nuestras convicciones más íntimas. Esta actitud tiene un nombre: ausencia de personalidad. Algo que abunda demasiado.
Apa, fins la propera setmana
Manel Simó
viernes, 28 de mayo de 2010
Diumenge de la Trinitat - 30 de maig 2010
Benvolguts, benvolgudes,
EL MISTERI TRINITARI
Llegir la Trinitat des dels evangelis
La comunitat trinitària de Déu – Pare, Fill i Esperit sant- resulta òbviament inabastable a la intel•ligència humana, com inabastable és el mateix Déu.
Per això, la festa d’avui és purament, en el seu contingut, un acte de fe en una resolució teològica adoptada pel primer Concili de Constantinopla l’any 381. De fet, ni en el Nou Testament, ni en els tres primers segles de l’Església, no apareix encara formulada aquesta “representació” de Déu.
La fe, però, no s’alimenta només d’especulacions teòriques. I la Trinitat, llegida a la llum dels evangelis, ens indica que en la figura de Déu-Pare (Mare) se’ns fa present el Déu-Amor, el Déu-misericòrdia (mai el Déu-omnipotent); en Jesús-Fill se’ns mostra de manera palpable el Déu-alliberador i al costat dels pobres i oprimits; i el Déu-Esperit és el Déu “que ens dóna vida” i ens ensenya “la veritat sencera”
D’altra part, el Déu-Trinitat se’ns ofereix com a model de vida comunitària i familiar: “estimeu-vos com el Pare, el Fill i l’Esperit ens estimem” La concepció trinitària de Déu és, en paraules del Papa Joan Pau II, “el model últim de qualsevol convivència humana. És un misteri de comunió entre les persones.”.
En el nostre baptisme varem ser batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit sant per entrar a formar part de la comunitat de l’Església i intentar viure seguint les petjades d’un Pare que ens estima, un Fill que ens agermana, i un Esperit que trobem sempre al nostre costat.
Glòria, doncs, al Pare, al Fill i a l’Esperit...
Crisis ética
Ética de la comunión
Ocurre con frecuencia en nuestro entorno que las personas son reducidas a “individuos en conflicto o en competición entre ellos”
Y cuando la vida se convierte en lucha o competición de unos contra otros –y vivir se transforma en competir-
nos sentimos todos como sumergidos en un gran estadio, en el que se trata de exhibirse ante los demás como grandes triunfadores.
Triunfadores, ¿de qué?
¿De haber aplastado a los demás? ¿De haber pisoteado a los más débiles?
Triunfadores, ¿por qué?
¿Por haber sobornado a los sin conciencia? ¿Por haber utilizado el poder para uso propio?
Se impone, pues, con urgencia, trabajar por la ética de la comunión, que es la actitud totalmente opuesta a la negatividad de la “competición”.
Ética de la comunión que considera a la persona como persona y por encima de cualquier competitividad.
Una abraçada,
Manel Simó
EL MISTERI TRINITARI
Llegir la Trinitat des dels evangelis
La comunitat trinitària de Déu – Pare, Fill i Esperit sant- resulta òbviament inabastable a la intel•ligència humana, com inabastable és el mateix Déu.
Per això, la festa d’avui és purament, en el seu contingut, un acte de fe en una resolució teològica adoptada pel primer Concili de Constantinopla l’any 381. De fet, ni en el Nou Testament, ni en els tres primers segles de l’Església, no apareix encara formulada aquesta “representació” de Déu.
La fe, però, no s’alimenta només d’especulacions teòriques. I la Trinitat, llegida a la llum dels evangelis, ens indica que en la figura de Déu-Pare (Mare) se’ns fa present el Déu-Amor, el Déu-misericòrdia (mai el Déu-omnipotent); en Jesús-Fill se’ns mostra de manera palpable el Déu-alliberador i al costat dels pobres i oprimits; i el Déu-Esperit és el Déu “que ens dóna vida” i ens ensenya “la veritat sencera”
D’altra part, el Déu-Trinitat se’ns ofereix com a model de vida comunitària i familiar: “estimeu-vos com el Pare, el Fill i l’Esperit ens estimem” La concepció trinitària de Déu és, en paraules del Papa Joan Pau II, “el model últim de qualsevol convivència humana. És un misteri de comunió entre les persones.”.
En el nostre baptisme varem ser batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit sant per entrar a formar part de la comunitat de l’Església i intentar viure seguint les petjades d’un Pare que ens estima, un Fill que ens agermana, i un Esperit que trobem sempre al nostre costat.
Glòria, doncs, al Pare, al Fill i a l’Esperit...
Crisis ética
Ética de la comunión
Ocurre con frecuencia en nuestro entorno que las personas son reducidas a “individuos en conflicto o en competición entre ellos”
Y cuando la vida se convierte en lucha o competición de unos contra otros –y vivir se transforma en competir-
nos sentimos todos como sumergidos en un gran estadio, en el que se trata de exhibirse ante los demás como grandes triunfadores.
Triunfadores, ¿de qué?
¿De haber aplastado a los demás? ¿De haber pisoteado a los más débiles?
Triunfadores, ¿por qué?
¿Por haber sobornado a los sin conciencia? ¿Por haber utilizado el poder para uso propio?
Se impone, pues, con urgencia, trabajar por la ética de la comunión, que es la actitud totalmente opuesta a la negatividad de la “competición”.
Ética de la comunión que considera a la persona como persona y por encima de cualquier competitividad.
Una abraçada,
Manel Simó
viernes, 21 de mayo de 2010
PENTECOSTA - 2010 - 23 DE MAIG
Recordados y recordadas, que el Espíritu os guíe y os conforte
Ahí va mi aportación
Restaurar el projecte original de Déu
Pentecosta és la gran festa de la nova creació, de la restauració del projecte original de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món.
El llibre del Gènesi explica com Déu, en la creació de l’ésser humà, li va infondre alè de vida (Gènesi 2,7) i el convertí en un ésser viu. Ara, en el moment de la Pentecosta, i després del sacrifici salvador del Crist, l’alè de l’Esperit restableix la qualitat original de l’ésser humà.
Aquesta és la dimensió més profunda de la festa d’avui. A la Seqüència especial que llegim s’afirma clarament: visiteu la intimitat del cor que ja us ansia, perquè res tindrà l’home si vós no li doneu el vostre socors…
D’altra part, l’evangeli ens presenta l’experiència original de la rebuda de l’Esperit que va tenir la primera comunitat cristiana després de la mort de Jesús. El mateix Jesús, que havia afirmat que no els deixaria orfes, alenà damunt d’ells i els digué: rebeu l’Esperit Sant… Torna el símil de l’alè de vida expressat al llibre del Gènesi. És un alè que dóna vida. I amb aquesta vida tindran força per tirar endavant la seva missió. Serà l’Esperit – com preguem en el Prefaci– qui farà néixer l’Església i donarà a tots els pobles el coneixement de Déu i unirà totes les llengües en la confessió d’una sola fe...
Serà l’Esperit qui farà créixer la llavor que nosaltres haurem de sembrar per a la salvació de la humanitat, cridada a la plenitud del Regne de Déu.
Serà l’Esperit qui distribuirà els diferents dons, serveis, i miracles. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú –ens ha dit san Pau en la segona lectura- són en bé de tots.
Crisis ética
Etica de la compasión
Leo una magnífica definición de “ética”: “es la respuesta compasiva que damos a los que nos interpelan en los distintos trayectos de nuestra vida”
Unas palabras que ratifican por qué podemos afirmar que nos hallamos ante una profunda “crisis ética”.
“Ética es dar respuestas compasivas a los por una sociedad injusta, hiperindividuslista e inhumana” Y, sin embargo,nuestra actitud y respuesta más habitual suele ser la indiferencia.
La ética de la compasión es la ética de padecer con; estar, no huir; interesar-se por: hacer propio el dolor del otro…Y compadecer es actuar; no solamente un sentimiento emotivo.
Cuando en una sociedad se oyen expresiones del tipo “no es asunto mío”, “no es mi problema”, esa sociedad está enferma. Con el agravante de que “si hoy es por mi, puede ser que mañana tenga que ser ti... y entonces…
Un abrazo, y espero alguna salutación...
Manel Simó
Ahí va mi aportación
Restaurar el projecte original de Déu
Pentecosta és la gran festa de la nova creació, de la restauració del projecte original de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món.
El llibre del Gènesi explica com Déu, en la creació de l’ésser humà, li va infondre alè de vida (Gènesi 2,7) i el convertí en un ésser viu. Ara, en el moment de la Pentecosta, i després del sacrifici salvador del Crist, l’alè de l’Esperit restableix la qualitat original de l’ésser humà.
Aquesta és la dimensió més profunda de la festa d’avui. A la Seqüència especial que llegim s’afirma clarament: visiteu la intimitat del cor que ja us ansia, perquè res tindrà l’home si vós no li doneu el vostre socors…
D’altra part, l’evangeli ens presenta l’experiència original de la rebuda de l’Esperit que va tenir la primera comunitat cristiana després de la mort de Jesús. El mateix Jesús, que havia afirmat que no els deixaria orfes, alenà damunt d’ells i els digué: rebeu l’Esperit Sant… Torna el símil de l’alè de vida expressat al llibre del Gènesi. És un alè que dóna vida. I amb aquesta vida tindran força per tirar endavant la seva missió. Serà l’Esperit – com preguem en el Prefaci– qui farà néixer l’Església i donarà a tots els pobles el coneixement de Déu i unirà totes les llengües en la confessió d’una sola fe...
Serà l’Esperit qui farà créixer la llavor que nosaltres haurem de sembrar per a la salvació de la humanitat, cridada a la plenitud del Regne de Déu.
Serà l’Esperit qui distribuirà els diferents dons, serveis, i miracles. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú –ens ha dit san Pau en la segona lectura- són en bé de tots.
Crisis ética
Etica de la compasión
Leo una magnífica definición de “ética”: “es la respuesta compasiva que damos a los
Unas palabras que ratifican por qué podemos afirmar que nos hallamos ante una profunda “crisis ética”.
“Ética es dar respuestas compasivas a los
La ética de la compasión es la ética de padecer con; estar, no huir; interesar-se por: hacer propio el dolor del otro…Y compadecer es actuar; no solamente un sentimiento emotivo.
Cuando en una sociedad se oyen expresiones del tipo “no es asunto mío”, “no es mi problema”, esa sociedad está enferma. Con el agravante de que “si hoy es por mi, puede ser que mañana tenga que ser ti... y entonces…
Un abrazo, y espero alguna salutación...
Manel Simó
viernes, 14 de mayo de 2010
L'Ascensió - 16 de maig 2010
Benvolguts, benvolgudes, bona festa!
Com sempre, aquí teniu els meus comentaris
Va venir, ens va dir allò que cal fer,
ens donà l’Esperit, i va marxar
No deixa de ser curiós que de l’Ascensió del Senyor es parla al final de l’evangeli de Lluc i al començament del llibre dels Fets dels Apòstols, del mateix Lluc. Como si l’autor volgués separar el “temps de Jesús” del “temps de l’Esperit”
L’Ascensió del Senyor no s’ha d’entendre com si Jesús, “que passà fent el bé” s’hagués ja cansat i es retirés de nou a un cel “sense llàgrimes ni dolor...” La tasca continua.
De fet, els qui van ser testimonis de la seva partença, de primeres es van quedar atònits i desconcertats, però ben aviat s’adonaren que no podien romandre nostàlgics “mirant el cel”, sinó que havien de continuar “fent el bé a les persones”, i que per aquesta missió comptaven amb la il•luminació, l’empenta i la força de l’Esperit. Jesús de Natzaret continua sent la imatge de la presència de Déu entre els homes i dones, i la tasca de l’Esperit és donar-nos la força que necessitem perquè aquesta presència de Déu sigui sempre actual i present en el món.
D’altra part, Pau a la segona lectura fa una pregària per nosaltres i ens convida a fer-la nostra. “que el Senyor ens concedeixi el do d’una comprensió profunda perquè coneguem de veritat qui és Ell; que il•lumini la mirada interior del nostre cor perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat; i que coneguem també la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres...”
El poeta León Felipe va sintetitzar com ningú la vivència i el contingut de la festa d’avui: “vino y se fue. Vino, nos marcó nuestra tarea, y se fue...”
Crisis ética
Decir / Hacer
Uno de los indicios de la actual crisis ética se manifiesta en algo que recogen con frecuencia los medios de comunicación de masas: “importa más lo que dicen las personas que lo que en verdad hacen” Se da, pues, más importancia a las declaraciones de los gestores públicos, que a sus actuaciones. Como si las palabras o los simples gestos valieran más que los hechos.
El bien o el mal de una acción no pueden determinarse solamente por las palabras de las personas, sino por sus hechos.
Una acción no es buena o mala porque diga alguien que es buena o mala, sino porque se adecue o no, en la práctica, a una referencia ética. Una ética que no la deciden ni la utilidad, ni la intuición personal, ni siquiera únicamente las leyes. Es el ser de la persona quien determina qué se ha de hacer, o qué se puede hacer con ella. El ser humano lleva consigo las instrucciones de uso... escribirse con fr
Fins el proper diumenge
Com sempre, aquí teniu els meus comentaris
Va venir, ens va dir allò que cal fer,
ens donà l’Esperit, i va marxar
No deixa de ser curiós que de l’Ascensió del Senyor es parla al final de l’evangeli de Lluc i al començament del llibre dels Fets dels Apòstols, del mateix Lluc. Como si l’autor volgués separar el “temps de Jesús” del “temps de l’Esperit”
L’Ascensió del Senyor no s’ha d’entendre com si Jesús, “que passà fent el bé” s’hagués ja cansat i es retirés de nou a un cel “sense llàgrimes ni dolor...” La tasca continua.
De fet, els qui van ser testimonis de la seva partença, de primeres es van quedar atònits i desconcertats, però ben aviat s’adonaren que no podien romandre nostàlgics “mirant el cel”, sinó que havien de continuar “fent el bé a les persones”, i que per aquesta missió comptaven amb la il•luminació, l’empenta i la força de l’Esperit. Jesús de Natzaret continua sent la imatge de la presència de Déu entre els homes i dones, i la tasca de l’Esperit és donar-nos la força que necessitem perquè aquesta presència de Déu sigui sempre actual i present en el món.
D’altra part, Pau a la segona lectura fa una pregària per nosaltres i ens convida a fer-la nostra. “que el Senyor ens concedeixi el do d’una comprensió profunda perquè coneguem de veritat qui és Ell; que il•lumini la mirada interior del nostre cor perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat; i que coneguem també la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres...”
El poeta León Felipe va sintetitzar com ningú la vivència i el contingut de la festa d’avui: “vino y se fue. Vino, nos marcó nuestra tarea, y se fue...”
Crisis ética
Decir / Hacer
Uno de los indicios de la actual crisis ética se manifiesta en algo que recogen con frecuencia los medios de comunicación de masas: “importa más lo que dicen las personas que lo que en verdad hacen” Se da, pues, más importancia a las declaraciones de los gestores públicos, que a sus actuaciones. Como si las palabras o los simples gestos valieran más que los hechos.
El bien o el mal de una acción no pueden determinarse solamente por las palabras de las personas, sino por sus hechos.
Una acción no es buena o mala porque diga alguien que es buena o mala, sino porque se adecue o no, en la práctica, a una referencia ética. Una ética que no la deciden ni la utilidad, ni la intuición personal, ni siquiera únicamente las leyes. Es el ser de la persona quien determina qué se ha de hacer, o qué se puede hacer con ella. El ser humano lleva consigo las instrucciones de uso... escribirse con fr
Fins el proper diumenge
viernes, 7 de mayo de 2010
Diumenge VI de Pasqua - 9 de maig 2010
Hola a tothom. Arribem a la cloenda de la Pasqua, i esperem amb deler l'Esperit...
L’Esperit ens ensenya el gran valor de la pau
Propera ja la festa de Pentecosta, la litúrgia d’avui comença a transmetre’ns la importància de la presència de l’Esperit en la nostra vida cristiana i en la vida de l’Església.
A la primera lectura hem escoltat com l’Esperit (“l’Esperit sant i nosaltres”) va inspirar la resolució del conflicte plantejat a l’anomenat Concili de Jerusalem sobre l’admissió al cristianisme dels pobles no jueus.
I a l’evangeli, és també la presència de l’Esperit (“el defensor, l’Esperit que el Pare enviarà en nom meu”) la que ens recorda allò que Ell va dir; i no és debades que el primer desig que Jesús manifesta després de la seva promesa, és que visquem sempre el veritable do de la pau.
Qui m’estima, farà cas de les meves paraules... Serà necessari, doncs, que no rebem en va aquesta crida a lluitar per adquirir aquesta pau que Ell ens deixà.
La pau, per dir-ho curt i ras ha de ser un dels grans fruits de la presència de l’Esperit en nosaltres.
De fet a la Bíblia, la pau és un dels grans signes de la presència de Déu i de l’arribada del seu Regne (“Regne de pau”).
Una pau, però, que no és només un enteniment entre poders, ni una simple pau política fonamentada en la por o l’agressió. Una pau que neix i es cova a l’interior de les persones. Una pau bíblica que és, alhora, la síntesi de tots els béns messiànics. El do de Déu que garanteix la dignitat i la seguretat de les persones. Un estat de benestar espiritual i material que dignifica l’ésser humà.
Crisis ética
Individualismo / egoísmo
Suele escribirse con frecuencia que el gran cáncer de nuestra actual crisis ética es el individualismo. Pero pienso que no ésta la palabra más acertada.
Creo, con más precisión que la gran enfermedad ética de nuestra sociedad estriba en una desmesurada idolatría del yo, del ego de cada cual.
Y es que no siempre es exactamente lo mismo el individualismo que el egoísmo.
Es obvio que para estar bien con los demás, para actuar debidamente hacia ellos, se necesita primero estar bien uno consigo mismo como individuo, y esto no es ser egoísta, sino tener bien arregladas las cosas por dentro.”La cabeza bien amueblada y el deseo bien decidido de vivir en sociedad, como sujeto de derechos y deberes””
Ser egoísta es vivir como si solamente existiéramos nosotros alrededor de nuestro yo.
Ser egoísta es pretender que todo el mundo gire en torno a nosotros.
El egoísmo corroe y destroza las comunidades.
Fins la propera setmana
Manel
L’Esperit ens ensenya el gran valor de la pau
Propera ja la festa de Pentecosta, la litúrgia d’avui comença a transmetre’ns la importància de la presència de l’Esperit en la nostra vida cristiana i en la vida de l’Església.
A la primera lectura hem escoltat com l’Esperit (“l’Esperit sant i nosaltres”) va inspirar la resolució del conflicte plantejat a l’anomenat Concili de Jerusalem sobre l’admissió al cristianisme dels pobles no jueus.
I a l’evangeli, és també la presència de l’Esperit (“el defensor, l’Esperit que el Pare enviarà en nom meu”) la que ens recorda allò que Ell va dir; i no és debades que el primer desig que Jesús manifesta després de la seva promesa, és que visquem sempre el veritable do de la pau.
Qui m’estima, farà cas de les meves paraules... Serà necessari, doncs, que no rebem en va aquesta crida a lluitar per adquirir aquesta pau que Ell ens deixà.
La pau, per dir-ho curt i ras ha de ser un dels grans fruits de la presència de l’Esperit en nosaltres.
De fet a la Bíblia, la pau és un dels grans signes de la presència de Déu i de l’arribada del seu Regne (“Regne de pau”).
Una pau, però, que no és només un enteniment entre poders, ni una simple pau política fonamentada en la por o l’agressió. Una pau que neix i es cova a l’interior de les persones. Una pau bíblica que és, alhora, la síntesi de tots els béns messiànics. El do de Déu que garanteix la dignitat i la seguretat de les persones. Un estat de benestar espiritual i material que dignifica l’ésser humà.
Crisis ética
Individualismo / egoísmo
Suele escribirse con frecuencia que el gran cáncer de nuestra actual crisis ética es el individualismo. Pero pienso que no ésta la palabra más acertada.
Creo, con más precisión que la gran enfermedad ética de nuestra sociedad estriba en una desmesurada idolatría del yo, del ego de cada cual.
Y es que no siempre es exactamente lo mismo el individualismo que el egoísmo.
Es obvio que para estar bien con los demás, para actuar debidamente hacia ellos, se necesita primero estar bien uno consigo mismo como individuo, y esto no es ser egoísta, sino tener bien arregladas las cosas por dentro.”La cabeza bien amueblada y el deseo bien decidido de vivir en sociedad, como sujeto de derechos y deberes””
Ser egoísta es vivir como si solamente existiéramos nosotros alrededor de nuestro yo.
Ser egoísta es pretender que todo el mundo gire en torno a nosotros.
El egoísmo corroe y destroza las comunidades.
Fins la propera setmana
Manel
sábado, 1 de mayo de 2010
Diumenge 5è de Pasqua - 2 de maig 2010
Benvolguts, benvolgudes,
Pasqua avança i avui ens ofereix la reflexió sobre les dues grans utopies cristianes: el cel nou i la terra nova, i l'estimació com Ell ens estimà...
El diumenge de les grans utopies
No es pot dir certament que el nostre temps sigui temps d’ideals, de fites a assolir, o d’utopies (en el sentit més precís del terme: “quelcom difícil, però possible” Ens trobem més bé, en moments de buidors, desencisos i frustracions...
Per això, les lectures que ens proposa la litúrgia d’avui són lectures per a esperonar-nos i animar-nos.
Al llibre dels Fets se’ns comunica el relat-resum del primer viatge missioner de Pau i Bernabé, i veiem un balanç molt engrescador: exhortaven els convertits que es mantinguessin fidels a la fe; els recordaven que per entrar en el Regne hem de passar per moltes tribulacions... Paraules que podríem ser dirigides avui a tots nosaltres.
És, però, a la segona lectura i a l’evangeli on sobresurten les dues grans utopies cristianes.
La visió final de l’Apocalipsi ens omple d’esperança: vaig veure un cel nou i una terra nova...És el lloc on Déu es trobarà amb els home si dones..Ells seran el seu poble i Déu serà Déu-que-és-amb elles i ells. Els eixugarà totes les llàgrimes i no existirà més la mort, ni dol ni crist, ni penes...
I el missatge de l’evangeli mostra el camí que ens conduirà a la gran utopia, constituint, ell mateix, una utopia: estimeu-vos com Jo us he estimat...i en això tothom coneixerà que sou deixebles meus...
La Revolució francesa (1789) abanderà, com sabeu, tres grans utopies: llibertat, igualtat i fraternitat. Els cristians hem de fer avançar les situacions socials de llibertat i de igualtat; però la nostra tasca específica i pròpia es la fraternitat. Y manca encara molt camí per recórrer.
Crisis ética
El ejercicio de elegir
El ser humano no actúa solamente por instinto, sino que con su inteligencia se ve obligado con frecuencia a escoger entre distintas opciones. Y cualquier norma ética le pide que escoja bien.
Hoy, sin embargo, este ejercicio de elegir aparece contaminado por tres puntos éticamente negros:
–la radicalidad
–los prejuicios
–y las reacciones
–La realidad está llena de matices, y no siempre es posible elegir entre blanco o negro. Muchas de nuestras opciones son excesivamente radicales, y lo son porque atropellan las personas, cuando éstas son el punto clave de cualquier actitud ética.
–Otro punto son los prejuicios que, como su nombre indica, son los juicios previos a nuestras opciones.
Cuando actuamos solamente en función de las ideas religiosas, sociales o políticas de los demás, solemos errar en la valoración de sus actos.
El dime con quien andas y te diré quién eres, no siempre es válido.
–Y finalmente, no podemos confundir las decisiones con las reacciones. Decidir no es reaccionar contra, sino estar a favor.
Salutacions. A reveure..
Manel
Pasqua avança i avui ens ofereix la reflexió sobre les dues grans utopies cristianes: el cel nou i la terra nova, i l'estimació com Ell ens estimà...
El diumenge de les grans utopies
No es pot dir certament que el nostre temps sigui temps d’ideals, de fites a assolir, o d’utopies (en el sentit més precís del terme: “quelcom difícil, però possible” Ens trobem més bé, en moments de buidors, desencisos i frustracions...
Per això, les lectures que ens proposa la litúrgia d’avui són lectures per a esperonar-nos i animar-nos.
Al llibre dels Fets se’ns comunica el relat-resum del primer viatge missioner de Pau i Bernabé, i veiem un balanç molt engrescador: exhortaven els convertits que es mantinguessin fidels a la fe; els recordaven que per entrar en el Regne hem de passar per moltes tribulacions... Paraules que podríem ser dirigides avui a tots nosaltres.
És, però, a la segona lectura i a l’evangeli on sobresurten les dues grans utopies cristianes.
La visió final de l’Apocalipsi ens omple d’esperança: vaig veure un cel nou i una terra nova...És el lloc on Déu es trobarà amb els home si dones..Ells seran el seu poble i Déu serà Déu-que-és-amb elles i ells. Els eixugarà totes les llàgrimes i no existirà més la mort, ni dol ni crist, ni penes...
I el missatge de l’evangeli mostra el camí que ens conduirà a la gran utopia, constituint, ell mateix, una utopia: estimeu-vos com Jo us he estimat...i en això tothom coneixerà que sou deixebles meus...
La Revolució francesa (1789) abanderà, com sabeu, tres grans utopies: llibertat, igualtat i fraternitat. Els cristians hem de fer avançar les situacions socials de llibertat i de igualtat; però la nostra tasca específica i pròpia es la fraternitat. Y manca encara molt camí per recórrer.
Crisis ética
El ejercicio de elegir
El ser humano no actúa solamente por instinto, sino que con su inteligencia se ve obligado con frecuencia a escoger entre distintas opciones. Y cualquier norma ética le pide que escoja bien.
Hoy, sin embargo, este ejercicio de elegir aparece contaminado por tres puntos éticamente negros:
–la radicalidad
–los prejuicios
–y las reacciones
–La realidad está llena de matices, y no siempre es posible elegir entre blanco o negro. Muchas de nuestras opciones son excesivamente radicales, y lo son porque atropellan las personas, cuando éstas son el punto clave de cualquier actitud ética.
–Otro punto son los prejuicios que, como su nombre indica, son los juicios previos a nuestras opciones.
Cuando actuamos solamente en función de las ideas religiosas, sociales o políticas de los demás, solemos errar en la valoración de sus actos.
El dime con quien andas y te diré quién eres, no siempre es válido.
–Y finalmente, no podemos confundir las decisiones con las reacciones. Decidir no es reaccionar contra, sino estar a favor.
Salutacions. A reveure..
Manel
sábado, 24 de abril de 2010
dIUMENGE IV DE PASQUA - 25 D'ABRIL 2010
Benvolguts, benvolgudes,
Jordis i Montses, felicitats!
Pasqua avança...
Diumenge QUART
Encara que aquest diumenge és conegut com el Diumenge del Bon Pastor, pel tema de l’evangeli, s’ha de dir, en primer lloc, que els tres textos que ens ofereix avui la litúrgia de la Paraula són molt expressius.
Al llibre dels Fets, conegut com “l’evangeli de l’Església, veiem el començament de la gran tasca de sant Pau, acompanyat en aquesta ocasió per Bernabé, el qual es convertirà en el gran apòstol dels pobles no jueus, mostrant d’aquesta manera que la salvació de Jesús és per a tothom.
L’Apocalipsi, en segon lloc, ens mostra l’esplèndid espectacle dels qui es presenten davant del tro de Déu, procedents de la gran tribulació. Un dia tots nosaltres formarem part també d’aquest espectacle.
I trobem finalment, l’evangeli del Bon Pastor.
El text afirma que la relació entre nosaltres i Déu és una doble relació de coneixement i de seguiment, mai de superioritat, ni de domini de Déu o de submissió esclavitzant per part nostra.
Tots hem sentit a dir que no s’estima allò que no es coneix. I per això diu el text que el Bon Pastor ens coneix: perquè ens estima.
Com tampoc hi ha seguiment de res, si no es valora. Creiem en Déu perquè som conscients de correspondre a la seva estimació i valorem els seus dons gratuïts.
I hi ha encara un darrer signe del Bon Pastor: és aquell que dóna vida eterna. Si estimem la vida, cercarem sempre allò que ens la nodreix i la fa eterna.
Crisis ética
Diversidad y discriminación
Una manifestación patente de la crisis ética por la que atravesamos hoy son los constantes atentados contre el principio de justicia.
Un principio que podría enumerarse así:
“toda persona tiene derecho a no ser discriminada por motivos culturales, ideológicos, políticos, sociales o económicos.
Y existe el deber, por tanto, de respetar la diversidad en las situaciones citadas, y de colaborar a una equilibrada distribución de los beneficios y de los riesgos entre los miembros de la sociedad”
Piénsese, sin embargo, en las múltiples situaciones que hoy se producen, en las que se detectan todo tipo de discriminaciones.
En nuestra manera de relacionarnos con los demás, en nuestra manera de pensar y de actuar, y en nuestra actitud ante “lo diferente y lo diverso” aparecerá claramente cuáles son las opciones de nuestra ética.
El principio de justicia es parte esencial de cualquier comportamiento ético.
Fins la propera setmana...
Jordis i Montses, felicitats!
Pasqua avança...
Diumenge QUART
Encara que aquest diumenge és conegut com el Diumenge del Bon Pastor, pel tema de l’evangeli, s’ha de dir, en primer lloc, que els tres textos que ens ofereix avui la litúrgia de la Paraula són molt expressius.
Al llibre dels Fets, conegut com “l’evangeli de l’Església, veiem el començament de la gran tasca de sant Pau, acompanyat en aquesta ocasió per Bernabé, el qual es convertirà en el gran apòstol dels pobles no jueus, mostrant d’aquesta manera que la salvació de Jesús és per a tothom.
L’Apocalipsi, en segon lloc, ens mostra l’esplèndid espectacle dels qui es presenten davant del tro de Déu, procedents de la gran tribulació. Un dia tots nosaltres formarem part també d’aquest espectacle.
I trobem finalment, l’evangeli del Bon Pastor.
El text afirma que la relació entre nosaltres i Déu és una doble relació de coneixement i de seguiment, mai de superioritat, ni de domini de Déu o de submissió esclavitzant per part nostra.
Tots hem sentit a dir que no s’estima allò que no es coneix. I per això diu el text que el Bon Pastor ens coneix: perquè ens estima.
Com tampoc hi ha seguiment de res, si no es valora. Creiem en Déu perquè som conscients de correspondre a la seva estimació i valorem els seus dons gratuïts.
I hi ha encara un darrer signe del Bon Pastor: és aquell que dóna vida eterna. Si estimem la vida, cercarem sempre allò que ens la nodreix i la fa eterna.
Crisis ética
Diversidad y discriminación
Una manifestación patente de la crisis ética por la que atravesamos hoy son los constantes atentados contre el principio de justicia.
Un principio que podría enumerarse así:
“toda persona tiene derecho a no ser discriminada por motivos culturales, ideológicos, políticos, sociales o económicos.
Y existe el deber, por tanto, de respetar la diversidad en las situaciones citadas, y de colaborar a una equilibrada distribución de los beneficios y de los riesgos entre los miembros de la sociedad”
Piénsese, sin embargo, en las múltiples situaciones que hoy se producen, en las que se detectan todo tipo de discriminaciones.
En nuestra manera de relacionarnos con los demás, en nuestra manera de pensar y de actuar, y en nuestra actitud ante “lo diferente y lo diverso” aparecerá claramente cuáles son las opciones de nuestra ética.
El principio de justicia es parte esencial de cualquier comportamiento ético.
Fins la propera setmana...
sábado, 17 de abril de 2010
DIUMENGE TERCER DE PASQUA - 18 D'ABRIL 2010
Benvolguts, benvolgudes...
Us faig arribar l'Homilia del diumenge, el comentari ètic, i us anuncio també que el proper dia 24, a les 9 de la nit, hi haurà el tercer concert solidari, a la nostra Parròquia. Actuarà el Cor SOM I SEREM. Sou convidats i convidades. Gràcies.
Diumenge TERCER de Pasqua – cicle C
Fer comunitat, construir Església
L’evangeli d’avui és un afegit a l’evangeli de sant Joan, i es tracta d’una narració simbòlica de la tasca que tenim encomanada tots els cristians i cristianes, que no és altra que fer comunitat, construir Església.
La barca del relat simbolitza l’Església, i Pere i els apòstols fan la feina d’anar a pescar, és a dir de guiar la barca per pescar homes i dones, o sigui, proposar-los el rostre de Déu i la manera de viure que comporta creure en Ell.
Però vet aquí que aquella nit no pescaren res. La feina és feixuga i difícil. A la història de l’Església hi ha hagut, i haurà moments molt durs (i tal vegada ara estiguem vivint un d’ells).
El Crist, tanmateix, que els hi va prometre jo serè amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món, no abandona la seva Església i l’anima a seguir malgrat tot: –tireu de nou la xarxa... i es produeixen resultats: no podien treure la xarxa de tant de peix com hi havia... I si concretament parla de cent cinquanta-tres peixos, és clar que ens trobem també amb un número simbòlic que indica plenitud (és conegut que els números de la plenitud són, a la Bíblia, el 7 i el 10. / i 10 fan 17, i si anem sumant correlativament els números de l’1 al 17 (1+2=3; 2+3=5; 5+4=9....etc), ens dóna 153
Finalment, després de tota la tasca feta dia a dia, el Senyor ens espera en la platja de l’eternitat, on ens ha preparat el gra festí: veniu a esmorzar...
Evangèlic simbòlic, evangeli molt expressiu.
Crisis ética
El relativismo
Uno de los grandes males de la ética actual es el denominado relativismo moral.
O sea, la postura que afirma que la verdad de todo principio moral depende de las circunstancias de las personas; y como éstas son cambiantes, ningún principio moral es objetivo o universal.
El relativismo no acepta que haya principios morales objetivos, universales y absolutos, aplicables a todos los seres humanos en cualquier circunstancia y lugar.
Los valores, afirman los relativistas, no son objetivos, sino que son creados por cada uno.
Vaya, que, por ejemplo, “lo que es bueno para mí, es bueno”; y “lo que es malo para mí, es malo”.
Es obvio que si la verdad o bondad de un valor depende única y exclusivamente de los intereses personales, nos vemos abocados a una sociedad individualista y salvaje. Y así nos va.
Y hay otra consecuencia: el relativista confunde el deber de respetar a la persona que opina y su derecho a opinar, con el deber de respetar toda opinión.
Us faig arribar l'Homilia del diumenge, el comentari ètic, i us anuncio també que el proper dia 24, a les 9 de la nit, hi haurà el tercer concert solidari, a la nostra Parròquia. Actuarà el Cor SOM I SEREM. Sou convidats i convidades. Gràcies.
Diumenge TERCER de Pasqua – cicle C
Fer comunitat, construir Església
L’evangeli d’avui és un afegit a l’evangeli de sant Joan, i es tracta d’una narració simbòlica de la tasca que tenim encomanada tots els cristians i cristianes, que no és altra que fer comunitat, construir Església.
La barca del relat simbolitza l’Església, i Pere i els apòstols fan la feina d’anar a pescar, és a dir de guiar la barca per pescar homes i dones, o sigui, proposar-los el rostre de Déu i la manera de viure que comporta creure en Ell.
Però vet aquí que aquella nit no pescaren res. La feina és feixuga i difícil. A la història de l’Església hi ha hagut, i haurà moments molt durs (i tal vegada ara estiguem vivint un d’ells).
El Crist, tanmateix, que els hi va prometre jo serè amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món, no abandona la seva Església i l’anima a seguir malgrat tot: –tireu de nou la xarxa... i es produeixen resultats: no podien treure la xarxa de tant de peix com hi havia... I si concretament parla de cent cinquanta-tres peixos, és clar que ens trobem també amb un número simbòlic que indica plenitud (és conegut que els números de la plenitud són, a la Bíblia, el 7 i el 10. / i 10 fan 17, i si anem sumant correlativament els números de l’1 al 17 (1+2=3; 2+3=5; 5+4=9....etc), ens dóna 153
Finalment, després de tota la tasca feta dia a dia, el Senyor ens espera en la platja de l’eternitat, on ens ha preparat el gra festí: veniu a esmorzar...
Evangèlic simbòlic, evangeli molt expressiu.
Crisis ética
El relativismo
Uno de los grandes males de la ética actual es el denominado relativismo moral.
O sea, la postura que afirma que la verdad de todo principio moral depende de las circunstancias de las personas; y como éstas son cambiantes, ningún principio moral es objetivo o universal.
El relativismo no acepta que haya principios morales objetivos, universales y absolutos, aplicables a todos los seres humanos en cualquier circunstancia y lugar.
Los valores, afirman los relativistas, no son objetivos, sino que son creados por cada uno.
Vaya, que, por ejemplo, “lo que es bueno para mí, es bueno”; y “lo que es malo para mí, es malo”.
Es obvio que si la verdad o bondad de un valor depende única y exclusivamente de los intereses personales, nos vemos abocados a una sociedad individualista y salvaje. Y así nos va.
Y hay otra consecuencia: el relativista confunde el deber de respetar a la persona que opina y su derecho a opinar, con el deber de respetar toda opinión.
sábado, 10 de abril de 2010
Segon diumenge de Pasqua - 11 d'abril 2010
Benvolguts, benvolgudes, continuem vivint la Pasqua joiosament!
A partir d'avui inclouré també unes reflexions ètiques. Confio en provocar més participació que fins ara...
Creure en el Crist ressuscitat
Un punt clau de la nostra fe és que nosaltres no creiem només en un Crist encarnat (històric), sinó en un Crist ressuscitat.
Tomàs, un dels dotze, havia conviscut amb el Crist encarnat, havia escoltat els seus ensenyaments i havia vist les seves obres; però en el moment de creure en Ell ressuscitat es resistia, volia proves tangibles (si no ho veig, no ho crec...) Li costà entendre que la fe no és “he vist, ho crec”, sinó Senyor meu, Déu meu, em fio de Tu...”
Els cristians i cristianes, doncs, som homes i dones de resurrecció, creients no només en un Crist històric, del qual en sabem molt poc, sinó, per damunt de tot, creients en un Crist ressuscitat, avalat pel testimoni i la vivència dels apòstols i d’aquells primers cristians i cristianes que ens precediren en la fe.
Dit d’una altra manera, podríem afirmar que els cristians i cristianes hem de ser cristians i cristianes de Pasqua, és a dir amb una espiritualitat pròpia del goig i l’alegria de saber que Crist, fet un de nosaltres, va vèncer la mort, que és el límit de la vida humana.
Cristians i cristianes de Pasqua vol dir viure amb una espiritualitat d’alegria, d’esperança, de llibertat d’esperit, de dinamisme interior. La nostra espiritualitat no ha de nodrir-se de pors, dolors evitables, resignacions covards o creus provocades. La vida ha triomfat sobre la mort, i aquest és el permanent gran missatge de Pasqua.
Mirem, si no, el testimoni que ens ha ofert el llibre dels Fets, de com vivien les primeres comunitats cristianes: era un cristianisme digne d’elogis, alliberador, comunitari, fratern.
Siguem testimonis de resurrecció, és a dir, cristians i cristianes de Pasqua, portadors de vida.
Crisis ética
Iniciamos hoy una serie de breves comentarios que nos aporten un poco de luz y reflexión sobre la crisis ética y moral que afecta a nuestro tiempo.
Corrupción
Hay una frase en latín, “Corrupció optimi, pessima”,
cuya traducción sería “la corrupción de alguien que ocupa un puesto relevante en la sociedad es, si cabe, mucho más grave que cualquier otra corrupción.
Dicho de otro modo, la corrupción siempre es éticamente negativa; pero si la persona corrupta es una persona notoria, la proyección social de su corrupción es mucho más ruidosa y denigrante.
Viene a cuento esta
valoración por todo lo que está cayendo hoy en el entorno de algunos miembros de la iglesia, de la política, de la economía, etc.
Es normal que cuando los valores éticos de las personas se ven vulnerados por sus pasiones, ambiciones e intereses egoístas, se produzca una reacción social que siempre habrá que escuchar y atender, y no solamente ocultar o aprovecharla para otros fines inconfesables.
Hoy la crisis no es solamente económica y financiera, sino, sobre todo, ética y moral.
Una abraçada, Manel Simó
A partir d'avui inclouré també unes reflexions ètiques. Confio en provocar més participació que fins ara...
Creure en el Crist ressuscitat
Un punt clau de la nostra fe és que nosaltres no creiem només en un Crist encarnat (històric), sinó en un Crist ressuscitat.
Tomàs, un dels dotze, havia conviscut amb el Crist encarnat, havia escoltat els seus ensenyaments i havia vist les seves obres; però en el moment de creure en Ell ressuscitat es resistia, volia proves tangibles (si no ho veig, no ho crec...) Li costà entendre que la fe no és “he vist, ho crec”, sinó Senyor meu, Déu meu, em fio de Tu...”
Els cristians i cristianes, doncs, som homes i dones de resurrecció, creients no només en un Crist històric, del qual en sabem molt poc, sinó, per damunt de tot, creients en un Crist ressuscitat, avalat pel testimoni i la vivència dels apòstols i d’aquells primers cristians i cristianes que ens precediren en la fe.
Dit d’una altra manera, podríem afirmar que els cristians i cristianes hem de ser cristians i cristianes de Pasqua, és a dir amb una espiritualitat pròpia del goig i l’alegria de saber que Crist, fet un de nosaltres, va vèncer la mort, que és el límit de la vida humana.
Cristians i cristianes de Pasqua vol dir viure amb una espiritualitat d’alegria, d’esperança, de llibertat d’esperit, de dinamisme interior. La nostra espiritualitat no ha de nodrir-se de pors, dolors evitables, resignacions covards o creus provocades. La vida ha triomfat sobre la mort, i aquest és el permanent gran missatge de Pasqua.
Mirem, si no, el testimoni que ens ha ofert el llibre dels Fets, de com vivien les primeres comunitats cristianes: era un cristianisme digne d’elogis, alliberador, comunitari, fratern.
Siguem testimonis de resurrecció, és a dir, cristians i cristianes de Pasqua, portadors de vida.
Crisis ética
Iniciamos hoy una serie de breves comentarios que nos aporten un poco de luz y reflexión sobre la crisis ética y moral que afecta a nuestro tiempo.
Corrupción
Hay una frase en latín, “Corrupció optimi, pessima”,
cuya traducción sería “la corrupción de alguien que ocupa un puesto relevante en la sociedad es, si cabe, mucho más grave que cualquier otra corrupción.
Dicho de otro modo, la corrupción siempre es éticamente negativa; pero si la persona corrupta es una persona notoria, la proyección social de su corrupción es mucho más ruidosa y denigrante.
Viene a cuento esta
valoración por todo lo que está cayendo hoy en el entorno de algunos miembros de la iglesia, de la política, de la economía, etc.
Es normal que cuando los valores éticos de las personas se ven vulnerados por sus pasiones, ambiciones e intereses egoístas, se produzca una reacción social que siempre habrá que escuchar y atender, y no solamente ocultar o aprovecharla para otros fines inconfesables.
Hoy la crisis no es solamente económica y financiera, sino, sobre todo, ética y moral.
Una abraçada, Manel Simó
sábado, 3 de abril de 2010
pasqua 2010 - 4 d'abril 2010
Queridos amigos y amigas, os ofrezco este Pórtico de Pascua, a la vez que os deseo, de todo corazón, que podáis gozar entrañablemente de las fiestas más gozosas de nuestro calendario cristiano
Un abrazo
PÒRTIC de RESURRECCIÓ
Benvolgudes, benvolguts,
Crist és viu! ¿Què ens diu això a nosaltres? ¿Què li diu a la gent que ens envolta?
La resurrecció del Crist és estímul per a la nostra vida aquí, i esperança de la vida nova que ens espera.
Crist és viu! és l’anunci joiós de la nit de Pasqua. I d’aquest anunci podem deduir tres breus reflexions que poso a la vostra consideració:
1) Crist ha vençut la mort
2) La nostra fe és la fe en una persona viva
3) Seguir al Crist és lluitar en aquesta terra pel triomf dels signes de vida sobre els signes de mort
–El triomf de Jesús sobre la mort dóna sentit, en primer lloc, a la mort que un dia ens esdevindrà també a tots nosaltres, i a la mort de tots aquells, estimats i estimades, que ja ens han deixat i que creiem vius, gaudint plenament del Regne. Identificats amb el Crist, ens identifiquem en la seva vida i en la seva mort, per identificar-nos un dia en la seva Resurrecció. Des de la nit de Pasqua les morts, totes les morts, fins i tots les més difícils d’entendre, tenen un sentit: són un pas cap a la vida plena.
–D’altra part, el triomf de Crist sobre la mort, fa que la nostra relació amb Ell no sigui només la relació amb un personatge històric, sinó amb una persona vida. El nostre seguiment del Crist és fruit d’una trobada personal amb Ell. No creiem en Ell basant-nos només en el coneixement de la seva figura històrica, sinó en l’experiència d’haver-nos fiat d’Ell. La nostra fe no és racionalitat, sinó convenciment.
–I per últim, les conseqüències de la nostra fe en un Crist viu ens porta necessàriament a lluitar en aquest món pel seu Regne que és un Regne de vida, afavorint els signes que donen vida a les persones i lluitant contra aquells que són portadors de mort. Accions alliberadores de les persones, per contrarestar les accions que només generen mort i dolor.
Amigues i amics, us desitjo una joiosa i profunda Pasqua
Manel Simó
Un abrazo
PÒRTIC de RESURRECCIÓ
Benvolgudes, benvolguts,
Crist és viu! ¿Què ens diu això a nosaltres? ¿Què li diu a la gent que ens envolta?
La resurrecció del Crist és estímul per a la nostra vida aquí, i esperança de la vida nova que ens espera.
Crist és viu! és l’anunci joiós de la nit de Pasqua. I d’aquest anunci podem deduir tres breus reflexions que poso a la vostra consideració:
1) Crist ha vençut la mort
2) La nostra fe és la fe en una persona viva
3) Seguir al Crist és lluitar en aquesta terra pel triomf dels signes de vida sobre els signes de mort
–El triomf de Jesús sobre la mort dóna sentit, en primer lloc, a la mort que un dia ens esdevindrà també a tots nosaltres, i a la mort de tots aquells, estimats i estimades, que ja ens han deixat i que creiem vius, gaudint plenament del Regne. Identificats amb el Crist, ens identifiquem en la seva vida i en la seva mort, per identificar-nos un dia en la seva Resurrecció. Des de la nit de Pasqua les morts, totes les morts, fins i tots les més difícils d’entendre, tenen un sentit: són un pas cap a la vida plena.
–D’altra part, el triomf de Crist sobre la mort, fa que la nostra relació amb Ell no sigui només la relació amb un personatge històric, sinó amb una persona vida. El nostre seguiment del Crist és fruit d’una trobada personal amb Ell. No creiem en Ell basant-nos només en el coneixement de la seva figura històrica, sinó en l’experiència d’haver-nos fiat d’Ell. La nostra fe no és racionalitat, sinó convenciment.
–I per últim, les conseqüències de la nostra fe en un Crist viu ens porta necessàriament a lluitar en aquest món pel seu Regne que és un Regne de vida, afavorint els signes que donen vida a les persones i lluitant contra aquells que són portadors de mort. Accions alliberadores de les persones, per contrarestar les accions que només generen mort i dolor.
Amigues i amics, us desitjo una joiosa i profunda Pasqua
Manel Simó
sábado, 27 de marzo de 2010
Pòrtic de Setmana santa - 28-3-10
Benvolgudes, benvolguts, amb aquest Pòrtic us desitjo una setmana profunda, íntima, feliç i molt profitosa. En tornarem a saludat per Pasqua.
PÒRTIC PER A UNA SETMANA ESPECIAL
Aquest diumenge ens endinsa, un any més, en l’anomenada setmana santa, que ens oferirà el gran misteri de la passió i mort de Jesucrist i ens abocarà a la gran festa de la seva resurrecció, que és la que dóna raó i sentit a la nostra fe i a la nostra identitat cristiana.
És ben cert que aquesta setmana, en la nostra societat secularitzada i pluralista, no serà igual per a tothom, i per això, voldria dirigir aquest escrit no només als qui intentarem viure-la cristianament, sinó també a tots els homes i dones de bona voluntat, molt d’ells batejats i batejades, que viuen tal vegada una mica allunyats de Déu, o que el continuen cercant, més enllà de la deficient exemplaritat dels qui ens diem creients.
Aquesta setmana és una setmana per fer memòria.
Avui hi ha una legítima aspiració per recuperar vivències i situacions que ens van ser amagades en nom de dubtosos interessos.
Doncs bé, la història de Jesús de Natzaret, Déu fet home, constitueix un autèntic tractat de les raons més profundes que pot tenir un ésser humà per viure. La seva biografia, com la de la majoria de les persones, és una constant alternativa de triomfs i d’aparents fracassos, de somriures i llàgrimes, de moments lluminosos i moments de molta foscor.
L’entrada en Jerusalem (diumenge de rams) és dia d’aclamació popular; el sopar pasqual (dijous) és sopar de comiat d’aquest món; la passió, la creu i la mort (divendres), són les situacions més abundants en el camí de tothom, sobre tot dels qui no renuncien a la lluita; i la resurrecció (diumenge) és el triomf final que albirava l’esperança.
L’esperança, deia el màrtir Ignasi Ellacuria, “és la passió per allò que és possible”, i la reflexió atenta sobre el dies d’aquesta setmana, ens reafirmarà en aquest apassionament.
Diumenge de rams serà festa il•lusionada; divendres, tot semblarà derrota; dijous haurem assegut a taula amb algú que ens estima, i podrem entendre que l’amor cura les ferides i calma els dolors; i la Pasqua, nit de triomf, tornarà a omplir-nos de noves esperances i utopies.
Amigues i amics, des de la serenor, la pau i l’alegria de ser cristians i cristianes, us desitjo una joiosa Pasqua
Manel Simó
PÒRTIC PER A UNA SETMANA ESPECIAL
Aquest diumenge ens endinsa, un any més, en l’anomenada setmana santa, que ens oferirà el gran misteri de la passió i mort de Jesucrist i ens abocarà a la gran festa de la seva resurrecció, que és la que dóna raó i sentit a la nostra fe i a la nostra identitat cristiana.
És ben cert que aquesta setmana, en la nostra societat secularitzada i pluralista, no serà igual per a tothom, i per això, voldria dirigir aquest escrit no només als qui intentarem viure-la cristianament, sinó també a tots els homes i dones de bona voluntat, molt d’ells batejats i batejades, que viuen tal vegada una mica allunyats de Déu, o que el continuen cercant, més enllà de la deficient exemplaritat dels qui ens diem creients.
Aquesta setmana és una setmana per fer memòria.
Avui hi ha una legítima aspiració per recuperar vivències i situacions que ens van ser amagades en nom de dubtosos interessos.
Doncs bé, la història de Jesús de Natzaret, Déu fet home, constitueix un autèntic tractat de les raons més profundes que pot tenir un ésser humà per viure. La seva biografia, com la de la majoria de les persones, és una constant alternativa de triomfs i d’aparents fracassos, de somriures i llàgrimes, de moments lluminosos i moments de molta foscor.
L’entrada en Jerusalem (diumenge de rams) és dia d’aclamació popular; el sopar pasqual (dijous) és sopar de comiat d’aquest món; la passió, la creu i la mort (divendres), són les situacions més abundants en el camí de tothom, sobre tot dels qui no renuncien a la lluita; i la resurrecció (diumenge) és el triomf final que albirava l’esperança.
L’esperança, deia el màrtir Ignasi Ellacuria, “és la passió per allò que és possible”, i la reflexió atenta sobre el dies d’aquesta setmana, ens reafirmarà en aquest apassionament.
Diumenge de rams serà festa il•lusionada; divendres, tot semblarà derrota; dijous haurem assegut a taula amb algú que ens estima, i podrem entendre que l’amor cura les ferides i calma els dolors; i la Pasqua, nit de triomf, tornarà a omplir-nos de noves esperances i utopies.
Amigues i amics, des de la serenor, la pau i l’alegria de ser cristians i cristianes, us desitjo una joiosa Pasqua
Manel Simó
viernes, 19 de marzo de 2010
Diumenge 20 de març 2010 - 5è de Quaresma
Benvolguts, benvolgudes, se'ns acaba la Quaresma i ens disposem a viure dies molt importants per nodrir la nostra fe. Fem primavera a l'esperit...
SEMPRE ENDAVANT...
Les paraules de Jesús a la dona que ens presenta l’evangeli d’avui –“Jo tampoc no et condemno, vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més...”-, segur que van produir en el seu esperit la mateixa reacció de la qual ens parla Pau a la segona lectura: “el que faig és oblidar-me del que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant...”
El rostre del Déu amor –Pare-Mare-, que se’ns revelava el passat diumenge en la forma d’una paràbola, se’ns revela avui a través d’un fet i d’una situació on Jesús actua d’acord amb la voluntat del seu Pare: perdonant i donant sempre una nova oportunitat.
La Quaresma avança ja cap el seu final i si l’hem aprofitada segur que ens trobem en millors condicions de fer nostres les paraules i els sentiments de Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar...”
Aquest dies –i de manera molt significada, a la nostra Parròquia, el dimecres sant- som cridats a la renovació, al canvi, a fer primavera en el nostre esperit. “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues –ens ha dit el profeta Isaïes-; estigueu a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer; ¿no us n’adoneu?...”
Ho vaig escoltar l’altre dia en una xerrada i em va fer pensar: “la història de cada home, la història de cada dona, la història, fins i tot, de tota la humanitat és, mentre restem aquí, una història successiva d’encarnació, de mort i de resurrecció: com la història del Crist.” La Pasqua és, sens dubte, una gran invitació a la resurrecció. A la dona adúltera li va arribar anticipadament i a nosaltres ens arribarà també un dia. El que cal és mirar sempre endavant, aixecar-se sempre si hem caigut; continuar, si les forces ens han fallat.
Los aforismos de Dios
33.- Pecar por carta de más (o de menos)…
Se dice cuando algo o se excede, o no llega, a lo “justo”.
El origen de este dicho sale de los juegos de naipes en los que para ganar es preciso tener una cifra exacta. Por ejemplo, siete y media… (también quince, veinte, veinte y uno…) (El juego de veintiuno o veintiuna era el juego de naipes con el cual se ganaba la vida en mesones y ventas el pícaro cervantino Rinconete…)
34.- Las calderas de Pedro Botero…
El pueblo las consideraba tinas infernales llenas de fuego y penas, y por eso las asimilaba al infierno… También hay otra versión que asimila Botero con Satanàs, porque ésta anda entre pez (sustancia resinosa) como los boteros, que la utilizan para las botas.
Hay otros escritores que hablan de Pedro Botello, o Pedro Gotero. Quevedo, por ejemplo, utiliza tanto Pedro Botero, como Pedro Gotero, afirmando que éste era un soplón, que fue a parar como castigo, junto a una dueña y un entrometido chilindrón legítimo del embuste, a las calderas…
35.- ¿Quién te ha dado vela en este entierro?
Expresión familiar con que se censura que una persona se meta en asuntos que no le importan, o tome parte en un acto o conversación a la que no ha sido llamada.
La expresión proviene de la costumbre que había de dar velas la familia de un difunto a los que acudían al entierro.
Una abraçada, Manel Simó
SEMPRE ENDAVANT...
Les paraules de Jesús a la dona que ens presenta l’evangeli d’avui –“Jo tampoc no et condemno, vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més...”-, segur que van produir en el seu esperit la mateixa reacció de la qual ens parla Pau a la segona lectura: “el que faig és oblidar-me del que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant...”
El rostre del Déu amor –Pare-Mare-, que se’ns revelava el passat diumenge en la forma d’una paràbola, se’ns revela avui a través d’un fet i d’una situació on Jesús actua d’acord amb la voluntat del seu Pare: perdonant i donant sempre una nova oportunitat.
La Quaresma avança ja cap el seu final i si l’hem aprofitada segur que ens trobem en millors condicions de fer nostres les paraules i els sentiments de Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar...”
Aquest dies –i de manera molt significada, a la nostra Parròquia, el dimecres sant- som cridats a la renovació, al canvi, a fer primavera en el nostre esperit. “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues –ens ha dit el profeta Isaïes-; estigueu a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer; ¿no us n’adoneu?...”
Ho vaig escoltar l’altre dia en una xerrada i em va fer pensar: “la història de cada home, la història de cada dona, la història, fins i tot, de tota la humanitat és, mentre restem aquí, una història successiva d’encarnació, de mort i de resurrecció: com la història del Crist.” La Pasqua és, sens dubte, una gran invitació a la resurrecció. A la dona adúltera li va arribar anticipadament i a nosaltres ens arribarà també un dia. El que cal és mirar sempre endavant, aixecar-se sempre si hem caigut; continuar, si les forces ens han fallat.
Los aforismos de Dios
33.- Pecar por carta de más (o de menos)…
Se dice cuando algo o se excede, o no llega, a lo “justo”.
El origen de este dicho sale de los juegos de naipes en los que para ganar es preciso tener una cifra exacta. Por ejemplo, siete y media… (también quince, veinte, veinte y uno…) (El juego de veintiuno o veintiuna era el juego de naipes con el cual se ganaba la vida en mesones y ventas el pícaro cervantino Rinconete…)
34.- Las calderas de Pedro Botero…
El pueblo las consideraba tinas infernales llenas de fuego y penas, y por eso las asimilaba al infierno… También hay otra versión que asimila Botero con Satanàs, porque ésta anda entre pez (sustancia resinosa) como los boteros, que la utilizan para las botas.
Hay otros escritores que hablan de Pedro Botello, o Pedro Gotero. Quevedo, por ejemplo, utiliza tanto Pedro Botero, como Pedro Gotero, afirmando que éste era un soplón, que fue a parar como castigo, junto a una dueña y un entrometido chilindrón legítimo del embuste, a las calderas…
35.- ¿Quién te ha dado vela en este entierro?
Expresión familiar con que se censura que una persona se meta en asuntos que no le importan, o tome parte en un acto o conversación a la que no ha sido llamada.
La expresión proviene de la costumbre que había de dar velas la familia de un difunto a los que acudían al entierro.
Una abraçada, Manel Simó
sábado, 6 de marzo de 2010
Tercer diumenge de Quaresma - 7-3-10
Benvolguts amics, estimades amigues,
hi ha persones que em demanen que, a més a més de posar l'homilia i la columna, informi d'alguns actes de la nostra comunitat que poden ser interessants. Doncs bé, amb molt de gust. Aquesta setmana: 12 de març, divendres, us convidem a NO SOPAR, és a dir, farem un SOPAR DE LA FAM. A les 8 del vespre. Una llesca de pa amb oli. Una estona de reflexió, amb audiovisuals i cançons. I recollida voluntaria de diners per a Projectes a Guatemala i Nicaragua. Sou convidats i convidades...
I ara, la Paraula
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Donar fruit
Els dos esdeveniments dels que fa menció l’evangeli d’avui cal contextualitzar-los.
Pilat, en un acte de repressió sanguinària, havia fet matar uns galileus en el temple de Jerusalem, quan es trobaven oferint el sacrifici d’uns animals, i la seva sang es va barrejar amb la dels animals sacrificats. Aquest fet li expliquen a Jesús, indicant que aquells galileus no eren piadosos, sinó pecadors, i que per això Déu els havia castigat.
Jesús no està d’acord amb aquesta interpretació i la conclusió que treu és que el que cal és convertir-se per estar sempre preparats a la crida de Déu, alhora que recorda, per la seva part, un altre fet: un accident que es produí al costat de la piscina de Siloé, quan caigué una torre i van morir divuit persones: aquelles no eren més pecadores que les altres, com pensaven ells interlocutors de Jesús. La conclusió és la mateixa: els fets dramàtics que succeeixen a la vida no han de ser interpretats com a càstig del cel, sinó com a una ocasió més de viure en conversió.
I a la segona part de l’evangeli, amb la breu paràbola de la figuera, aquesta crida a la conversió i a la renovació interior es fa més directa i explícita.
La paràbola és una mostra del Déu comprensiu i compassiu, i alhora del Déu exigent. Déu dóna oportunitats, però un dia farà justícia.
L’expressió donar fruit cal matisar-la molt bé, perquè les persones no som arbres, i els fruits que cal esperar són sempre producte de la nostra opció de vida. La crida de Déu no és a fer coses, sinó a donar tota la vida. Els fruits d’una vida no són el resultat d’una emoció religiosa passatgera, sinó d’una continuada opció de fe.
Cavar la terra i adobar-la és cultivar l’esperit, perquè l’arbre s’arreli encara més profundament. La Quaresma és una nova oportunitat per revisar la qualitat i la profunditat de les nostres arrels.
Sant Pau, en la seva carta, ens ha dit que no hem de passar per alt les lliçons de la història. I la nostra història personal i comunitària ens indica que sovint perdem massa oportunitats
Los aforismos de Dios
27.- Digo yo y no digo misa...
Expresión vulgar que usan algunos antes de exponer una opinión. Dícese que la frase surgió en un encuentro entre el Duque de Medinaceli y el Conde de Oropesa, los cuales se pusieron a discutir, y viendo a su lado a un cura recién ordenado, le preguntaron: y usted sobre esto, ¿qué dice? y el cura respondió: yo, señores, digo misa...Por eso un laico dice, yo no digo misa...
28.- No saber de la misa la media...
Significa ignorar una cosa, o no poder razón de ella. O saber poco de algo.
No se sabe el origen de este modismo, pero es posible que haga alusión a los clérigos ignorantes, de misa y olla... De hecho, un autor del siglo XIX, Fermín Caballero, utiliza esta expresión con este significado. Escribe: aquí tienen ustedes lo que propiamente se llama en Castilla un clérigo de misa y olla, porque es un presbítero sin carrera, un clérigo en bruto, un capellán que no sabe de la misa la media...
29.- La mula de san Francisco...
Significa ir a pie. Alude a los viajes de los religiosos franciscanos de quienes se decía que iban “en mulas de san Francisco”, o sea, a pie. Es una expresión similar a la de el coche de san Fernando
Una abraçada, Manel
hi ha persones que em demanen que, a més a més de posar l'homilia i la columna, informi d'alguns actes de la nostra comunitat que poden ser interessants. Doncs bé, amb molt de gust. Aquesta setmana: 12 de març, divendres, us convidem a NO SOPAR, és a dir, farem un SOPAR DE LA FAM. A les 8 del vespre. Una llesca de pa amb oli. Una estona de reflexió, amb audiovisuals i cançons. I recollida voluntaria de diners per a Projectes a Guatemala i Nicaragua. Sou convidats i convidades...
I ara, la Paraula
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Donar fruit
Els dos esdeveniments dels que fa menció l’evangeli d’avui cal contextualitzar-los.
Pilat, en un acte de repressió sanguinària, havia fet matar uns galileus en el temple de Jerusalem, quan es trobaven oferint el sacrifici d’uns animals, i la seva sang es va barrejar amb la dels animals sacrificats. Aquest fet li expliquen a Jesús, indicant que aquells galileus no eren piadosos, sinó pecadors, i que per això Déu els havia castigat.
Jesús no està d’acord amb aquesta interpretació i la conclusió que treu és que el que cal és convertir-se per estar sempre preparats a la crida de Déu, alhora que recorda, per la seva part, un altre fet: un accident que es produí al costat de la piscina de Siloé, quan caigué una torre i van morir divuit persones: aquelles no eren més pecadores que les altres, com pensaven ells interlocutors de Jesús. La conclusió és la mateixa: els fets dramàtics que succeeixen a la vida no han de ser interpretats com a càstig del cel, sinó com a una ocasió més de viure en conversió.
I a la segona part de l’evangeli, amb la breu paràbola de la figuera, aquesta crida a la conversió i a la renovació interior es fa més directa i explícita.
La paràbola és una mostra del Déu comprensiu i compassiu, i alhora del Déu exigent. Déu dóna oportunitats, però un dia farà justícia.
L’expressió donar fruit cal matisar-la molt bé, perquè les persones no som arbres, i els fruits que cal esperar són sempre producte de la nostra opció de vida. La crida de Déu no és a fer coses, sinó a donar tota la vida. Els fruits d’una vida no són el resultat d’una emoció religiosa passatgera, sinó d’una continuada opció de fe.
Cavar la terra i adobar-la és cultivar l’esperit, perquè l’arbre s’arreli encara més profundament. La Quaresma és una nova oportunitat per revisar la qualitat i la profunditat de les nostres arrels.
Sant Pau, en la seva carta, ens ha dit que no hem de passar per alt les lliçons de la història. I la nostra història personal i comunitària ens indica que sovint perdem massa oportunitats
Los aforismos de Dios
27.- Digo yo y no digo misa...
Expresión vulgar que usan algunos antes de exponer una opinión. Dícese que la frase surgió en un encuentro entre el Duque de Medinaceli y el Conde de Oropesa, los cuales se pusieron a discutir, y viendo a su lado a un cura recién ordenado, le preguntaron: y usted sobre esto, ¿qué dice? y el cura respondió: yo, señores, digo misa...Por eso un laico dice, yo no digo misa...
28.- No saber de la misa la media...
Significa ignorar una cosa, o no poder razón de ella. O saber poco de algo.
No se sabe el origen de este modismo, pero es posible que haga alusión a los clérigos ignorantes, de misa y olla... De hecho, un autor del siglo XIX, Fermín Caballero, utiliza esta expresión con este significado. Escribe: aquí tienen ustedes lo que propiamente se llama en Castilla un clérigo de misa y olla, porque es un presbítero sin carrera, un clérigo en bruto, un capellán que no sabe de la misa la media...
29.- La mula de san Francisco...
Significa ir a pie. Alude a los viajes de los religiosos franciscanos de quienes se decía que iban “en mulas de san Francisco”, o sea, a pie. Es una expresión similar a la de el coche de san Fernando
Una abraçada, Manel
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
