martes, 1 de marzo de 2011

Diumenges de març 2011

Benvolguts amics i amigues:

Amb un peu a l'avió (marxo a Guatemala i El Salvador durant el mes de març) us faig arribar una mica de reflexió pels diumenges del mes.


Diumenge novè durant l’any – cicle A
Mateu 7, 21-27
Construir sobre roca


L’evangeli d’avui és el final del sermó de la muntanya que hem llegit durant els darrers diumenges.
El text que se’ns ofereix te dues parts ben diferenciades: una crítica molt dura contra els “falsos profetes”; i la coneguda “paràbola dels dos constructors”.
El tema dels falsos profetes va preocupar a l’Església primitiva. Aleshores, com a vegades ara, sorgien homes i dones que es presentaven com a pietosos, però que, en realitat, eren uns farsants que enganyaven a la gent. Jesús afirma “No entrarà al Regne tothom qui em diu: Senyor, Senyor, sinó els qui compleixin la voluntat del meu Pare”.
D’altra part, la paràbola dels dos constructors ve a posar un final a tot el famós sermó de la muntanya. Per prendre’l seriosament cal construir una casa amb bons ciments; d’altra manera, no deixarà de ser un sermó desconcertant, que no s’aguantarà.

A més a més, però, de referir la paràbola dels constructors al sermó de la muntanya, podem aplicar-la també a la nostra tasca d’edificar la societat i l’Església.
I aquí hem de remarcar que per construir una societat més humana, justa i feliç, i una Església encarnada i profètica, cal treballar per un cristianisme que no caigui en un espiritualisme intimista, de vivències íntimes, sense cap implicació social.
Construir l’Església sobre roca i no sobre sorra vol dir treballar per:
• Un cristianisme i una Església de propostes viscudes, i no de teories, imposicions o paraules buides.
• Un cristianisme i una Església que conjuminen l’acció i la contemplació, el compromís i la pregària.
• Un cristianisme i una Església sempre oberts a l’Esperit i als signes dels temps.

La puntilla
Una pausa


Leyó un libro que prometía enseñar “cómo ser más haciendo menos”.
La clarificación de conceptos no resulta nueva; “somos lo que somos, y no lo que hacemos, o lo que tenemos”
Sin embargo, vivimos en una sociedad donde privan la prisa, el agobio y el estrés.
El libro se titulaba: “El poder de la pausa”, y por eso le interesó.
Porque hoy “no hay nunca tiempo” ni para prestar atención, ni para centrarse en la vida, ni para decir un “no” cuando es necesario hacerlo, ni para escuchar, ni para asumir las propias responsabilidades...
No hay tiempo, en definitiva, ni para hacer una pausa...
Y cuando no somos capaces de pararnos a pensar, corremos el peligro de ver deformada la realidad.
En el famoso libro de El principito, se puede leer:
–Si dices a un adulto: he visto una preciosa casa de ladrillo rosáceo, con geranios en las ventanas y palomas en los tejados, no se hará ni idea de cómo es la casa .Tendrás que decirle: he visto una casa que vale 200000 euros, entonces te dirá: “vaya, qué casa tan bonita...” Es un ejemplo muy significativo.

COMIENZA LA CUARESMA

Con la celebración del miércoles de ceniza comenzamos de nuevo el tiempo de Cuaresma. Tiempo de silencio y desierto para encontrarnos con nosotros mismos y con los demás.
Es sabido que tradicionalmente las tres prácticas fundamentales de la Cuaresma cristiana eran la oración, el ayuno y la limosna. Hoy se trata de traducir estos tres puntos a la realidad y a las necesidades de nuestro mundo.
Orar será hoy hacer balance interior de nuestra situación personal y comunitaria.
Dar limosna será compartir y ser solidarios con las necesidades de los más débiles.
Y ayunar será hacer una opción por una vida sencilla, austera y menos consumista.

La Palabra en los domingos de Cuaresma del Ciclo A

Las lecturas bíblicas de los cinco domingos de Cuaresma y del Domingo de Ramos, en el Ciclo A, tienen una organización muy pensada, que vale la pena seguir atentamente.

Primeras lecturas

La serie de primeras lecturas nos presenta seis etapas de la historia de la salvación:
1. La creación del cosmos y el pecado de Adán y Eva.
2. La vocación de Abraham.
3. La marcha de Israel por el desierto, camino de la libertad.
4. La unción de David como rey.
5. La visión del profeta Ezequiel.
6. El siervo de Yahvé que se entrega para la salvación de todos.

Segundas lecturas

La serie de segundas lecturas, aunque son todas de san Pablo, no tienen una continuidad interna entre si. A veces corroboran las primeras lecturas, y otras veces anticipan el evangelio.

Los evangelios

Los seis textos de los evangelios tienen entre si una gran coherencia, con un aire eminentemente cristológico:
1. La tentación y la victoria de Cristo contra el mal.
2. La transfiguración de Jesús como prototipo de nuestro destino pascual.
3. Cristo como agua que sacia la sed de la humanidad.
4. Cristo como luz que ilumina nuestro camino.
5. Cristo como vida verdadera.
6. Cristo, el siervo de Yahvé, en su pasión y muerte.

Los evangelios 3, 4 y 5 son este año del evangelista Juan y eran las tres catequesis bautismales, con los símbolos del agua, la luz y la vida, que recibían los catecúmenos.
El Domingo de Ramos este año se lee la pasión según san Mateo.
________________________________________

Si tenemos un qué y un por qué
celebrar la Cuaresma, más fácilmente
encontraremos cómo celebrarla

PRIMER DIUMENGE DE QUARESMA

Cicle A - Mateu 4, 1-11
Temptacions


Ja és tradicional que el primer diumenge de Quaresma, l’evangeli ens ofereixi la plana anomenada “Temptacions de Jesús en el desert”, cada any segons la narració de l’evangelista corresponent. Es tracta d’un text simbòlic que ens vol oferir un missatge teològic.
Mateu situa Jesús quaranta dies en el desert, per evocar el dejuni de Moisès (Èxode 34, 28); i en relació amb la forma, el relat es presenta com un típic debat rabínic, en el qual cada una de les parts cita textos de l’Escriptura al seu favor. Els dos interlocutors són el diable, o Satanàs, personificació de l’esperit del mal; i Jesús, el Messies, que haurà de vèncer les tres temptacions típiques del messianisme, que són les mateixes que va patir el poble d’Israel en el seu pas pel desert:
• Posar Déu únicament al servei del seu profit personal.
• Lligar la fe a manifestacions espectaculars.
• Confondre religió i poder temporal.
És obvi que aquesta pàgina ha estat escrita perquè els seguidors i seguidores de Jesús segueixin el seu exemple. Ell va triomfar d’aquestes temptacions i el mateix hauran de fer els creients i la mateixa Església, que és el nou Israel , el nou poble de Déu.
En una versió més actual, el bisbe Pere Casaldáliga diu que les tres grans temptacions que podem tenir avui en dia els cristians i cristianes són: oblidar la memòria històrica; refusar la creu; i perdre la utopia...

SEGON DIUMENGE DE QUARESMA

Cicle A - Mateu 17, 1-9
Transfiguració


També cada segon diumenge de Quaresma el text de l’evangeli és l’anomenada “Transfiguració de Jesús”. Es tracta d’una escena paral•lela a la del lliurament de les taules de la Llei a Moisès al Sinaí, però amb missatges religiosos diferents.
Al Sinaí es revela un Déu poderós que imposa obligacions. A la muntanya de la transfiguració, es manifesta un Déu que treu la por i que acaba parlant de resurrecció.
La veu que s’escolta del cel referida a Jesús diu: “escolteu-lo”. Abans de pujar a la muntanya, Pere havia refusat l’anunci de la passió i la mort. Ara rep l’anunci de seguir Jesús en la lluita i en el dolor.
Pere, Joan i Jaume van viure anticipadament la Pasqua. Psicològicament és molt important per a qualsevol ésser humà saber cap a on camina. El motor de la vida és el desig del futur que enyorem, la utopia. Però somniar el futur no vol dir aïllar-se de la realitat present. Al futur no s’arriba instal•lant-se en el present, i aquesta va ser tot just la temptació de Pere, segons el relat: “Senyor, que n’estem de bé, aquí dalt”.

Us desitjo que inicieu una Quaresma molt profitosa, i fins a la tornada!

viernes, 25 de febrero de 2011

Diumenge vuitè . 27 de febrer 2011

Hola, amigues i amics, un diumenge més


Mateu, 6, 24-34
Món d’avui i Providència de Dios

L’evangeli d’avui, que forma part del “sermó de la muntanya”, s’ha conegut sempre com l’evangeli de la fe en la Providència de Déu. Però, ¡què malament, s’ha entès sovint això de la Providència! i ¡què poc creu avui el món contemporani en aquesta Providència!

La Providència de Déu significa certament que Déu no ha abandonat el món que creà, ni els éssers humans que posà al bell mig de la creació per poder gaudir-ne d’ella. Més encara, com diu el profeta Isaïes a la primera lectura,“ni que una mare podés oblidar-se del fill de les seves entranyes, Déu no s’oblidaria mai de nosaltres”.

Però aquesta Providència de Déu, que fa que els éssers humans ens puguem sentim protegits per un Déu que ens estima i que sempre voldrà el millor per a nosaltres, encara que a vegades no l’entenguem, no significa que Déu organitzi i imposi els factors que són determinants en la vida lliure dels individus i dels pobles.
Jesús, per exemple, sabia molt bé que el factor econòmic mal gestionat és una font de grans sofriments individuals i socials. I per això afirma que no podem ser servidors de Déu i de les riqueses. El pla de Déu és que l’economia sigui gestionada des d’una total rectitud ètica. Déu no vol la pobresa de ningú. I la seva Providència no és suplir allò que una injusta distribució de les riqueses ha provocat, és a dir, que molts éssers humans pateixin necessitats per viure dignament. En aquest sentit, la veritable Providència de les persones hem de ser les pròpies persones amb consciència ètica i solidària.
Mateu s’adreça particularment a gent senzilla i humil, a la gent que sovint es mostra preocupada pel present i pel futur de la seva vida, i posa en boca de Jesús una invitació a cercar per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos, tal com Ell ho vol. Cercar el Regne és renunciar a la seguretat que dóna l’acumulació de riqueses, i lluitar perquè el benestar sigui possible per a tothom.
Tots som éssers limitats, sempre sotmesos a diferents amenaces, però la nostra responsabilitat ens fa ser conscients de que no podem agafar-nos a Déu com si Ell hagués de suplir els errors de la nostra ètica i de la nostra llibertat. Tots som, i hem de ser, Providència de tots.


La puntilla
Punto de mira
Solía decir:
–La mayor parte de las dificultades de la vida, excepto la enfermedad, vienen causadas por las relaciones entre la gente...
...hasta que alguien le dijo:
–El sufrimiento no lo generan las personas que nos rodean
ni el lugar en el que nos encontramos, sino la lectura que hacemos de lo que nos sucede...
He aquí el secreto de la calma y la serenidad interior: saber situarnos, saber leer la realidad.
Hay personas que practican habitualmente una màxima muy equivocada: “se necesita alguien a quien echar la culpa”. “No soy yo la persona enfadada; son los demás los que me hacen enfadar...”
Y es que para mirar la vida siempre hay diversos “puntos de mira”: se puede mirar, por ejemplo, con humor, con equilibrio, a la luz de la fe etc.
Un experimentado maestro iluminaba así a sus discípulos:
–enfrentáte a la vida de tal manera que no sea ella quien te conquiste, sino que seas tú quien la conquistes a ella
Todas las dificultades, si las sabemos analizar y aprovechar constituyen una excelente oportunidad para el crecimiento personal.

El dia 2 de març viatjo a Guatemala i El Salvador.
Abans us faré arribar un blog amb els comentaris per al tres diumenges que no hi seré. Una abraçada. Manel Simó

sábado, 19 de febrero de 2011

Diumenge setè durant l'any - 20 de febrer 2011

Amics i amigues, bon diumenge

Camins de convivència

Tal com ja varem explicar diumenge passat, ens trobem a l’evangeli d’avui amb la segona part de la catequesi que Jesús imparteix a partir d’aquella afirmació seva “Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”.
Jesús repassa el manaments que deien complir els mestres de la Llei i els fariseus i els demostra que, si de cas, complien la lletra, però que els han buidat totalment de contingut.
I així, davant la famosa “llei del talió”, que en sí era un intent d’humanitzar els codis de revenja sense límits que hi havia en alguns pobles, Jesús proposa desbordar-la i entrar per camins de reconciliació i de perdó. Es a dir, Jesús indica que per humanitzar veritablement la convivència entre les persones cal practicar el principi ètic de superposar els interessos dels altres per damunt dels interessos propis...
I el segon plantejament que fa Jesús és en referència de la llei que deia Estima els altres, però no els enemics... És el gran perill de reduir el nostre amor només als qui comparteixen les nostres idees, els nostres gustos, les nostres opcions, etc. Davant d’aquesta actitud, Jesús proclama la plena i total igualtat de les persones en tant que persones. Igual que el Pare del cel fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos... Jesús condemna els cainismes (actitud d’odi i enemistat contra persones al•legades, com Caín amb el seu germà Abel) tan freqüents en el món d’avui. ¿No és la nostra una societat plena d’intoleràncies, fanatismes, menyspreus, condemnes, etc. ? L’evangeli d’avui és d’una aplicació absoluta.

I si fem ara, per acabar, una recopilació de l’evangeli del diumenge passat i el d’avui, les conclusions són clares:
–El missatge de Jesús va més enllà dels drets i de les lleis, i mira a les persones. Es preocupa de la bona convivència.
–El missatge de Jesús, que es per viure’l, ens anima a mirar més lluny de nosaltres mateixos, i de saber guanyar amb les eines de la misericòrdia, la generositat i el perdó. Vol convivència en igualtat
–El missatge de Jesús, viscut a fons, és garantia d’una societat ben harmonitzada, tal com és el projecte de Déu.


La puntilla

Voluntarios
Si nos atenemos a la definición de diccionario, voluntario / a se refiere a la persona que se dedica a actividades diversas de forma gratuïta y solidaria.

Ahora bien, hay voluntarios y voluntarios, porque no es lo mismo, por poner un ejemplo dedicarse a promocionar actividades deportivas o culturales, que dedicarse a atender a un enfermo...

Y si nos referimos al voluntariado en la Iglesia, creo que habría que considerarlo como un auténtico y muy necesario servicio, o ministerio.

La persona voluntaria en la Iglesia, es una persona que, en expresión de san Pablo, traduce su fe en amor. Y como, según el refrán, obras son amores y no buenas razones, las acciones voluntarias son la traducción del amor que nace de la fe.
En aquellos viejos catecismos aprendimos las Obras de misericordia, que hoy, traducidas al lenguaje y al entorno social actual, constituyen un auténtico catálogo de posibles obras sociales gratuitas y solidarias que se pueden practicar en la Iglesia..
Nuestra gratuidad es una pequeña correspondencia a la gratuidad de Dios.

Fins a la propera setmana
Manel Simó

viernes, 11 de febrero de 2011

Diumenge sisè - Cicle A - 13 de febrer de 2011

Estimats i estimades, un diumenge més, una reflexió més, un silenci més...

Mateu 5, 17-37
Jo us dic...

El moment clau de l’evangeli d’avui és: “Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”.
A partir d’aquí segueix tota una enumeració de canvis d’actitud, en relació al comportament que han de tenir els cristians i cristianes. Una sèrie d’antítesis o contraposicions de les quals avui llegim tres.
Jesús proposa:

- Jo us dic que matar no és només fer perdre la vida física a una persona, sinó que a les persones també se les pot matar anul•lant-les, ignorant-les, impedint el seu desenvolupament, no concedint-les cap oportunitat, negant-les la reconciliació, etc. Per això, “si al peu de l’altar et recordes que un germà, una germana, té alguna cosa contra tu, ves primer a reconciliar-te...”. I és que la vida nova del Crist no es pot celebrar negant la vida de les persones. (Bona reflexió avui en el dia de “Mans Unides”).

- Se us va dir: no cometeu adulteri. Jo us dic que no només es violenta físicament la paraula donada a l’altre quan es trenca la comunió de vida amb ell/a, sinó també quan els desigs del cor (en definitiva, l’amor) es troba lluny d’ell/a.

- Se us va dir: no trenquis el jurament. Jo us dic que no cal jurar per reforçar les vostres paraules: “digueu sí, si es sí; i no, si es no”, i no calen els juraments.

Si aprofundim una mica més, ens adonem que la religiositat que proposa Jesús no es viu en la relació amb un Déu abstracte i llunyà, sinó en la relació amb el proïsme. És la religiositat de l’alteritat, és a dir, de la relació amb l’altre.
Quan Jesús diu que hem de ser més justos que els fariseus, no parla en termes de quantitat, sinó en graus de qualitat. Perquè les virtuts, les decisions i les actituds, o ho són de veritat, o es converteixen en simples aparences.


La puntilla
Avidez

Leí en una ocasión una curiosa interpretación del pecado original que, según la Bíblia, cometieron los primeros seres humanos: “fue un pecado de avidez...”
Y me dió pie para pensar, porque a juzgar cómo actúan hoy muchas personas, resulta bastante acertado.
La avidez es el deseo que se desvía porque no admite sus justos límites y pretende negarlos. En definición de diccionario es sinónimo de ansia, codicia...
Pues bien, cuando la avidez motiva las decisiones de las personas, éstas no tienen más objetivos que
a) el objeto mismo de su avidez;
b) el instrumento, a cualquier precio que les servirá para conseguir su codicia;
o c) el rival que hay que quitar de en medio...
Fijémonos en este último objetivo, porque explica muchas actitudes de las personas...
La avidez, por supuesto, no hace buenas migas ni con la verdad, ni con el respeto a las personas, ni con el agradecimiento.
Mahoma escribió:
–tres cosas destructivas hay en la vida: la ira, la avidez y la excesiva estima de sí mismo.
Y la avidez sólo se frena con el trabajo interior.


Fins la propera setmana.

sábado, 5 de febrero de 2011

Diumenge cinquè - cicle A 6 de febrer 2011

BENVOLGUTS TOTS, AVANCEM DIUMENGE A DIUMENGE.

Diumenge cinquè durant l’any – cicle A
Mateu 5, 13-16
Sal i llum; humanitat i espiritualitat

La sal i la llum són necessàries perquè la vida tingui gust i bellesa. Per això no és d’estranyar que Jesús faci servir aquests dos mots com a metàfora per a indicar com hem de ser i actuar els seus deixebles.
D’altra part, la sal i la llum a la Bíblia tenen un significat que va una mica més enllà de la sal i la llum que nosaltres coneixem.
A l’entorn cultural d’Israel, quan es feia un pacte entre dos pobles se celebrava un banquet, en el qual la sal tenia una gran importància simbòlica, ja que la sal havia de conservar sense corrupció aquell pacte. Per això, aquells pactes s’anomenaven pactes de sal. Hi ha nombrosos y textos que reafirmen aquest costum. Per exemple, al 2 llibre de les Cròniques (13, 5) llegim el Senyor, Déu d’Israel, ha concedit per sempre a David i als seus descendents la reialesa d’Israel, en virtut d’una aliança segellada amb sal. I al Levític (2,13) es diu: a totes les ofrenes de farina posa-hi sal; no deixis mai que falti la sal en cap ofrena: és símbol de l’aliança que el teu Déu ha fet amb tu.
Per tant, quan Jesús afirma que els cristians i cristianes hem de ser sal de la terra, ens està dient que haurem de ser els qui mantinguem viva la nova aliança entre Déu i el poble.
De manera semblant passa amb la llum. A la Bíblia la llum és el símbol de la glòria de Déu que ha de resplendir sobre Jerusalem. Així, en el cant del Servent de Yahvé, d’Isaïes, se’n diu que serà llum per a les nacions, amb un projecte molt concret per a restablir l’aliança de Déu amb el seu poble.
Els cristians i cristianes, un cop restablida per Crist l’aliança nova, tenim la missió de manifestar la llum amb les nostres obres. Elles han de manifestar la fidelitat a l’aliança, i la glòria de Déu.

A la vida quotidiana, la sal assaona i la llum il•lumina. El sentit últim de la metàfora és que els seguidor de Crist ens apropem als altres i ens relacionem amb la gent des de dues perspectives bàsiques:
una gran humanitat (el gust de la sal), i una profunda espiritualitat (el resplendor de la llum que neix de l’interior de la persona)
Quan Jesús ens diu que siguem sal i llum ens està dient que presentem als altres camins de felicitat i de fe. I per fer-ho, que siguem obertament humans i profundament espirituals.


La puntilla
Pensar i perder
Se hallaba en la cumbre de su desánimo. Apoyó su mano sobre el hombro del interlocutor y le soltó:
–Convéncete de una vez: aquí, el que piensa, pierde...
Su vivencia correpondía a la mala experiencia de vivir rodeado de una sociedad en la que parece que sólo triunfan los que no piensan, los superficiales, los que ni piensan lo que hacen, ni hacen lo que piensan...
El interlocutor trató de persuadirle de su error:
–¿Qué es para tí perder? La vida te habrá enseñado que los conceptos de ganar y perder son muy relativos, y que el evangelio de Jesús, en este sentido, habla de que muchas veces “el que pierde, gana, y el que gana, pierde...”
–Sí, todo esto está muy bien, pero es pura utopía. En el día a día, quienes intentan tomarse la vida en serio y ser coherentes con sus ideas, siempre salen perdiendo, y no consiguen aquello por lo que luchan honestamente. Estamos en un momento en que los parámetros de la ética y la honestidad ya no sirven para delimitar el pensamiento. Las ideas han muerto, víctimas de los intereses y las pulsiones del puro placer...
Aquella conversación era el reflejo de unas actitudes que abundan cada vez más.

¿ALGUN COMENTARI?
Una cordial salutació, Manel

viernes, 28 de enero de 2011

Diumenge quart de durant l'any - 30 de gener 2011

Amics i amigues, un diumenge més, però amb un missatge esplèndid: les benaurances...Sigueu feliços. Manel Simó

Benaurats...
Ens trobem avui, sens dubte, amb la plana de l’evangeli que més ha estat sotmesa a tot tipus d’interpretacions: exegètiques, lingüístiques, històriques, etc. Moltes interpretacions, però poques experimentacions personalitzades.
Una pàgina de la que sempre s’ha subratllat que entranya, segons els criteris del món, una gran contradicció, ja que es promet felicitat a base d’afrontar i assumir allò que, tot just, és causa d’infelicitat... Només cal comparar una a una la llista de les benaurances, amb la hipotètica llista que faria qualsevol persona del nostre voltant sobre la manera de ser feliç.
¿Què succeeix aleshores?
Que la felicitat que proposa aquí Jesús és el resultat final d’una experiència viscuda, d’un projecte molt treballat interiorment.
Les benaurances no són manaments, ni un codi de conducta moral, sinó una sèrie de situacions i actituds davant la vida, que permetran entendre i viure millor l’evangeli. Com si digués Jesús:
–“ a la vida et trobaràs amb lluites, afanys i disputes per tenir més i més. Tu dissenya la teva vida en l’austeritat i la senzillesa, i seràs feliç”
– “a la vida et trobaràs amb sofriments; doncs bé, pensa que el sofriment no és un absurd”
– “ a la vida et trobaràs amb violències. No seràs estúpid perquè no responguis a la violència amb més violències.”
– “a la vida et poden perseguir per ser fidel a les teves idees. Pensa que aquesta fidelitat no té preu”
– “ a la vida et trobaràs persones que ajuden els altres, treballen per la pau i la justícia, perdonen... etc. Imita-les. Estàs en el camí del Regne”.


La puntilla
Destruir
El gran escritor Josep Pla, solía indignarse ante aquellos que, en frase del poeta francés Paul Valery (1871-1945), “ejercen de manera permanente la horrible facilidad de destruir”
Destruir es palabra que se aplica tanto a cosas materiales, como a cosas no materiales.
Y claro, no es lo mismo reducir a cenizas un papel, que deshacer o inutilizar una iniciativa, hacer desaparecer una prueba acusadora, o erosionar una comunidad...
Hay quien decide ocultar su debilidad o su inseguridad mediante la agresión a lo más débil, llámese un niño, el mobiliario público, o un perro. Y hay quien parece gozar con hacer daño, romper situaciones de paz, o despreciando a las personas.
¡La enorme “facilidad de destruir”
–“Si yo no soy feliz, que no lo sea nadie; si yo no trabajo, impediré, el trabajo de los demás; si yo no llego, que los demás tampoco....”
Hay situaciones que no se curan si no es con una honesta búsqueda de la paz interior. Y la única solución para callar a los destructores es que los constructores no se cansen. Habrán impedido su triunfo.
Antes de destruir algo, conviene pensárselo dos veces. O tres. Por si acaso.

Hasta el próximo domingo...

sábado, 22 de enero de 2011

Diumenge tercer - 23 de gener 2011

Benvolguts i benvolgudes, amigos y amigas, conocidos y desconocidos...ahí van mis comentarios, con deseo siempre de colaborar.


Cridats a lluitar pel Regne
Callada per violència la veu de Joan Baptista, trobem avui a l’evangeli una veu nova, la de Jesús de Nazaret, que pren el relleu.
Jesús, però, ha abandonat Nazaret i s’ha traslladat a Cafarnaum, la capital jueva de Galilea, regió on el judaisme s’havia corromput amb el contacte amb les nacions paganes; i és allà, “en terra de mort”, on comença a sorgir “la llum nova de l’evangeli”
La veu de Jesús continua el missatge de Joan Baptista: “convertiu-vos, que el Regne és a prop” El regnat de Déu no és un tema individual, ni es redueix a un únic poble. Davant l’espiritualitat jueva –farisaica, individualista i excloent- Jesús presenta una espiritualitat que treballi per la salvació de tots. Un poble no s’allibera perquè una persona aïllada i privilegiada s’alliberi, sinó perquè sigui tot el poble el qui avanci i surti de la misèria material i espiritual.
La utopia, doncs, està servida, però manquen els col•laboradors per fer-la possible.
Jesús, com a nou profeta, fa servir per cridar a Pere i Andreu la mateixa invitació amb que Elies havia cridat Eliseu: •veniu amb mi, i citant Ezequiel (47,8) els hi diu “us faré pescadors d’homes”, expressió de la literatura jueva que es refereix als guerrers que lluitaven per una causa justa.
I Pere i Andreu, com després Jaume i Joan, donen una resposta immediata, Sentir i respondre a la crida suposa una opció de vida, una elecció, amb les conseqüents renúncies. Mai es diu un sí, sense haver de dir uns quants no...
“Convertir-se” és renovar constantment el nostre sí i continuar lluitant pel Regne.


La puntilla
Miedos
El teatro de Shakespeare alberga algunas frases que han pasado a la historia porque en su brevedad encierran grandes verdades e intuiciones.
Así, leo en boca de uno de sus personajes:
–De lo que tengo miedo es de tu miedo…
Hablemos de los miedos.
Los diccionarios ofrecen un par de definiciones:
–Perturbación angustiosa del ánimo por un riesgo o daño real o imaginario.
–Recelo o aprensión que alguien tiene de que le suceda algo contrario a lo que desea.
Pero, sea perturbación o sea recelo, lo que más preocupa son los efectos de los miedos.
–El miedo paraliza las decisiones y las conciencias
No deja de ser sintomático que un buen pedagogo como fue Jesús de Nazaret insistiera numerosas veces en el trato con los discípulos en una recomendación:
–No tengáis miedo…
Cuando los sociólogos analizan la sociedad de nuestro tiempo insisten en un diagnóstico:
–Somos víctimas de los temores. Tenemos excesivo miedo a perder...
–Pero ¿a perder qué?
En nuestras ansiedades radican con mucha frecuencia nuestros miedos

Espero comentarios...

sábado, 15 de enero de 2011

16 DE ENERO 2011 - SEGON DIUMENGE DURANT L'ANY

Diumenge Segon durant l’any – cicle A
Joan 1, 29-34

El Déu del perdó
Joan Baptista defineix Jesús amb unes paraules de gran ressonància bíblica: “mireu l’anyell de Déu: paraules que han passat a formar part de la celebració de l’Eucaristia, quan li demanem a aquest anyell que tingui pietat de nosaltres i que ens doni la pau. Un anyell que lleva el pecat del món.
L’expressió és bíblica, però aplicada a Jesús hi ha el perill de mal-interpretar-la. És cert que els jueus oferien anyells, que eren sacrificats al temple, com a víctimes per expiar els pecats. I en la celebració de la Pasqua, el llibre de l’Èxode deia: “preneu per a cada família un anyell o un cabrit i immoleu-lo com a víctima pasqual”
Els cristians, però, no hem d’explicar la mort de Jesús com si fos una víctima innocent que Déu necessités per a perdonar els pecats. Un Déu que necessités sacrifici, sang i mort per a perdonar, no pot ser el Déu Pare sempre bo de qui parla Jesús als evangelis. Un déu que es complagués en el dolor i la mort de les víctimes seria un déu sàdic.
L’anyell de qui parla Joan Baptista prové de l’anyell bo i pacient anunciat per Isaïes (53,6): “tots anàvem com ovelles disperses, cadascú seguia el seu camí; però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres. Quan era maltractat, s’humiliava i no obria la boca. Com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca...
Al Concili Vaticà II va quedar molt clar que molta gent “no creu en un Déu en el que tampoc hi creuen molts dels qui es confessen creients”, és a dir, que la fe depèn molt de la imatge que ens fem de Déu. Déu no és un tirà que necessiti el sacrifici i la sang del seu Fill per a perdonar.


La puntilla
El baúl de la memoria
Dicen que la memoria es como un inmenso baúl donde vamos almacenando aquellos hechos, personas o vivencias que nos puede interesar recuperar.
Platón nos dejó dicho que “saber es recordar”, y por eso nuestros saberes están hechos de memorias almacenadas.
Sin embargo, todo esto que puede ser cierto en teoría, se complica en el momento de ponerlo en práctica.
Porque, por ejemplo:
– ¿por qué sucede que con el tiempo se van difuminando muchas cosas que un día quedaron cuidadosamente guardadas en la memoria? Dicen que pasa como con los videos de cinta, que el día menos pensado te encuentras con que las imágenes se han borrado…
– ¿y por qué, si la memoria es tan importante para el saber, cómo es que hoy se ejercita tan poco en las escuelas? Y no es que uno defienda que se tengan que aprender las cosas de memoria, sino que se enseñe y se practique el hecho de saber almacenarlas para cuando sean necesarias…
– ¿y por qué algunos tienen tanto interés en borrar de la memoria colectiva personas, hechos y vivencias que merecen ser guardadas?
– ¿y por qué si “la historia (memoria del pasado) es maestra de la vida”, algunos se empeñan en ignorarla?
Las personas a las que les falla el baúl de la memoria caen en el peligroso orgullo de pretender que con ellos empieza la historia. Y la historia tiene ya muchos siglos…

Desitjaria rebre algun comentari...
Manel

sábado, 8 de enero de 2011

Baptisme del Senyor - 9 de gener 2011

Benvolgudes, benvolguts

Una nova entrega:

La litúrgia dóna avui un salt en el temps i ens presenta el baptisme de Jesús, on és produeix una nova epifania, o manifestació de Déu, que marca un abans i un després en la seva vida. “El Messies és el meu Fill, el meu estimat, i en Ell m’he complagut, escolteu-lo”
Aquest salt en el temps no fa altra cosa que confirmar que la litúrgia no segueix necessàriament un ordre cronològic. De fet, fins el proper 2 de febrer no celebrarem la Presentació de Jesús al temple, després de 40 dies d’haver nascut, mentre que en el moment del baptisme se suposa que Jesús tenia ja uns trenta anys.
Cal dir, també, que aquesta festa del Baptisme de Jesús és relativament moderna, ja que va ser instituïda l’any 1960. Inicialment tenia lloc de manera fitxa el dia 13 de gener, octava de la festa d’Epifania, i fou a la darrera reforma del calendari quan va ser traslladada al diumenge immediat a l’Epifania, sigui quan sigui...
Jesús va rebre el baptisme de Joan que era un baptisme de conversió i canvi de vida, encara que Ell no ho necessitava i, a més a més, venia a instituir un altre baptisme que seria de identitat i compromís.
Nosaltres hem rebut el baptisme de Jesús, i la festa d’avui ens dóna preu per a pensar en aquesta identitat i aquest compromís.
La nostra identitat cristiana consisteix en formar part d’un poble de batejats i batejades, i el nostre compromís és viure d’acord amb aquesta identitat cristiana.
Déu, mitjançant el baptisme ens ha donat el privilegi de ser fills i filles seus, i hem de donar gràcies al nostres pares que van els instruments del nostre baptisme. I no volem ser només batejats i batejades amb aigua (és a dir, sociològicament, o de número), sinó amb Esperit, és a dir deixant que l’Esperit actuï en nosaltres i nosaltres responguem a les seves iniciatives.
El nostre baptisme va ser el començament de la nostra biografia cristiana. Una biografia que anem escrivint dia a dia.

La puntilla
¿Año nuevo?
Que lo de “año nuevo, vida nueva” no pasa de ser un tópico que se repite, o, como mucho, un deseo que no suele ir más allá de los primeros días, ya es bien sabido.
Nos preguntamos, por ejemplo, ¿traerá algo nuevo a la Iglesia el nuevo año 2011?
Las cifras nos dicen que nuestro catolicismo no está pasando un buen momento. Solamente un 13 por ciento de quienes nos decimos católicos intenta vivir en plena coherencia con su opción, a la vez que la militancia va en descenso.
Pues bien, frente a estos datos, las primeras noticias del nuevo año nos hablan, por parte de la jerarquía eclesiástica, de una defensa acérrima del conservadurismo y de intentos de perpetuar cargos que defiendan a capa y espada los aires del Vaticano.
¿No sería la hora de pulsar todas las sensibilidades que bullen dentro de la Iglesia y ponernos a buscar soluciones?
Atrincherarse en la pretensión de poseer la única verdad y el único modelo en cuestiones que son de por sí complejas, es pretender ofrecerse como los “salvadores del mundo”, cuando hay un único Salvador…
Mientras no nos escuchemos todos, no vamos bien. Teólogos que han sido marginados, curas que están dando el callo cada día y comunidades de base críticas y progresistas también tienen algo que decir. Pretender callar todas esas voces es imposición, pero no es diálogo. Y sin diálogo no se construye. Se ordena, pero no se convence.

Una abraçada molt forta i espero comentaris...
Manel