Diumenge III d'Advent - 13 de desembre 2009

Benvolguts, benvolgudes, us faig arribar, com cada setmana, la meva reflexió...¿I nosaltres, ¿què farem, què podem fer?...


I nosaltres, ¿què podem fer?
La litúrgia d’aquest tercer diumenge d’Advent es mou al voltant d’un parell de consideracions que poden ser, d’alguna manera, complementàries.
D’una part hi ha una reiterada crida a cercar la veritable alegria, com a simfonia interior que neix de la satisfacció personal d’haver aconseguit quelcom amb l’esforç i el treball propi.
Però és, tot just, aquesta recerca de la veritable alegria la que ens porta a demanar també nosaltres, com aquells que s’apropaven a Joan Baptista, i nosaltres, ¿què podem fer?
I és que no deixa de ser una paradoxa el fet que en uns moments difícils com són els que estan passant moltes persones, els cristians escoltem avui a totes les esglésies les paraules de sant Pau: viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents.
Aquest Nadal de 2009 serà el Nadal de la crisi, i si volem viure’l tal com ens demanen els signes dels temps i transmetre felicitat i joia de veritat als qui més ho necessitin, haurem de respondre amb autenticitat a la pregunta: i nosaltres, ¿què podem fer davant la crisi?
Han estat molts i diversos els fòrums cristians que s’han plantejat la pregunta, i aquí voldria oferir-vos una petita síntesi de les coses que s’han dit i que responen a la pregunta:

1. -Treballar per recuperar i viure l’ètica del límit, és a dir, adonar-nos de la necessitat de posar límits a les nostres conductes, sobre tot quan perjudiquen als altres.
2.- Fomentar la cultura de la solidaritat, apostant per una vida d’austeritat per afavorir l’eliminació de les grans desigualtats socials. Redescobrir el valor de la convivència.
3.- Viure una militància econòmica, afavorint iniciatives que siguin alternatives a l’economia capitalista que genera periòdicament aquestes grans crisis econòmiques, financeres, ecològiques i energètiques. Afavorir el treball cooperatiu, el consum responsable, les finances ètiques etc.
4.- Impulsar, sobre tot amb els més joves, una escola de valors que els ajudi a saber distingir entre el ser i el tenir, i els impulsi a cercar camins cap a un progrés inclusiu i no excloent.

Segur que la llista es podria allargar molt més, però penso que aquests quatre punts donen peu a una profunda reflexió que ens serà molt útil per preparar un Nadal que sigui bona notícia per a tothom que cregui que una altra societat és possible.

Los aforismos de Dios
3. Armar (se) la de Dios es Cristo
La frase, que a algunos les puede parecer ofensiva, se aplica a las discusiones donde todos gritan y nadie se entiende, o a reyertas muy grandes y ruidosas.

La frase, según muchos, tiene su origen en la celebración, el año 325, del Concilio de Nicea (hoy Iznik, en Turquía)
En dicho Concilio, convocado por el emperador Constantino, se discutió vivamente la doble naturaleza divina y humana de Jesucristo, en contra del arrianismo, que defendía solamente la naturaleza humana. Los católicos, tras muchas discusiones, proclamaron como verdad dogmática que Jesucristo era Dios, Hijo de Dios, consustancial con el Padre.

Otros, sin embargo, piensan que la frase se refiere a lo sucedido en el Calvario, cuando, al morir Cristo, los fenómenos que se produjeron (la cortina del templo se rasgó en dos, la tierra tembló y las rocas se resquebrajaron) mostraron que era Dios, y así lo indicó el oficial del ejército romano, al exclamar verdaderamente éste era Hijo de Dios…
Las dos explicaciones son posibles y probables.

Bona setmana! Manel