sábado, 4 de octubre de 2008

Domingo 27 de durante el año- Puntilla: Ayúdanos a mirar

Diumenge 27
DURANT L’ANY
“Señor, ven
y visita esta viña
que tu mano plantó
y la hizo fuerte y robusta”

La història d’un poble infidel

Per tercer diumenge consecutiu hem llegit un text evangèlic que té com a escenari la vinya, és a dir el símbol bíblic del món on es desenvolupa la vida dels éssers humans i dels pobles.
I per tercera vegada, el text es refereix directament a la infidelitat del poble de Israel, encara que indirectament es pot aplicar a tots i cadascú de nosaltres.
Fa dos diumenges llegíem que els qui havien arribat a la darrera hora a la vinya (els pagans) eren equiparats als primers (els israelites). El diumenge passat, veiem que el fill que no va voler anar a treballar a la vinya, però que després s’ho repensar i hi va anar (és a dir, els qui no pertanyien al poble escollit) era lloat per damunt del fill que va dir que anava, però que al final no va anar-hi (és a dir, els israelites que en el moment decisiu no van reconèixer l’Enviat de Déu). I avui se’ns mostra la paràbola dels vinyaters infidels (de manera directa, els israelites).
La paràbola és una al•legoria, perquè no és només una comparació sobre un fet no real, sinó que darrera del text hi ha la història del poble d’Israel i les seves infidelitats. El propietari de la vinya és Déu. La vinya és Israel. Els primers enviats són els profetes. El fill del propietari és el Crist. La vinya serà arrendada a tots els qui creguin en Ell i facin que la vinya doni fruit.
I aquesta al•legoria, com dèiem, va també per a nosaltres.
La vinya pot ser la comunitat eclesial, la nostra família o cadascú de nosaltres. Déu ha posat a la nostra disposició molts i molts mitjans –¿què podia fer que no hagi fet?- I per això ens hem de preguntar: ¿quina collita donem, quins fruits. D’aquesta vinya que és la vida, no som amos, sinó administradors, vinyaters.
Si no donem fruits, el perill es vigent: el Regne ens serà pres…Els fruits del Regne són la veritat i la vida, la santedat i la gràcia, la justícia, l’amor i la pau.
Isaïes, a la primera lectura, mostra com a molt dura la reacció de l’amo quan veu estèril la seva vinya: –li trauré la tanca, i que els ramats la brostegin; enderrocaré el seu clos, i que el bestiar la trepitgi. La deixaré abandonada…i manaré als núvols que no hi deixin caure la pluja… Manel Simó
LA PUNTILLA
Ayúdanos a mirar

Cuentan que un padre llevó a su hijo a ver por primera vez el mar. Y la criatura, fascinada ante tan gran inmensidad, no paraba de girarse hacia su padre, diciéndole:
–Papá, ayúdame a mirar, ayúdame a mirar…

Y he pensado que esta inocente frase del niño alucinado por la grandeza del mar, puede convertirse para los adultos en una plegaria cotidiana –Señor, ayúdanos a mirar.

Es ya muy conocido el método de ver, juzgar y actuar cuando se quiere incidir sobre cualquier realidad. Fijémonos hoy especialmente en este ver.
Ver no es lo mismo que mirar, como oír no es lo mismo que escuchar.
Mirar añade al acto físico de ver un plus de atención y de percepción.
Por eso, en el método citado cuando se habla de ver se refiere a una mirada profunda y no superficial. El niño de la anécdota veía el mar, pero él quería mirarlo...
¿Qué nos pasa a nosotros a menudo cuando analizamos una realidad? Que la vemos, pero no la miramos. Mirar es descubrir lo que es apariencia y lo que es contenido.