viernes, 17 de septiembre de 2010

Diumenge 24 durant l'any 19 de setembre 2010

Benvolguts, rebeu un cop més els meus comentaris.

Administrar el present, guanyar-se el futur

La paràbola que ens presenta l’evangeli avui –un cas de malversació de béns- podria figurar entre les notícies de qualsevol diari dels nostres dies. Per això cal entendre-la bé. Perquè Jesús no lloarà el malversador per la seva acció, sinó per l’habilitat de procurar-se un futur. I aquest és, tot just, l’ensenyament de la paràbola de cara a nosaltres.
En temps de Jesús, els administradors vivien de les comissions, i l’evangeli presenta un administrador que ha fet un frau al seu amo i té por de quedar-se sense feina. Per això, crida els creditors i renuncia a les seves comissions, per guanyar-se’ls i que li puguin donar feina. El qui devia cent bidons d’oli, devia en realitat cinquanta, i els altres cinquanta eren de la comissió de l’administrador. Doncs bé, li perdona la comissió i el guanya com amic. I el mateix amb el qui devia sacs de blat.
Jesús, aleshores, diu: “aquest administrador de riquesa enganyosa ha estat prudent... i és que en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum...”
Nosaltres som administradors de tots els béns rebuts de Déu i amb ells hem d’administrar el present y guanyar-nos el futur. I entre aquests béns hi ha els diners, que són la causa, sovint, de perdició per a molta gent. Per això la paràbola acaba amb la frase lapidària de “no podeu servir Déu i els diners”.
Immersos com estem en un sistema econòmic neoliberal, cal que ens preguntem seriosament si no podem caure en la temptació d’hipotecar la felicitat eterna per les felicitats caduques.

LA PUNTILLA

Nepotismo
Un humorista publicaba esta semana un agudo chiste en un periódico.
Dos personas que participaban en una prueba de oposición comentaban:
–lo más desmoralizador es que aquí lo más valorado no son los conocimientos, sino los conocidos que tengas...
En épocas que ya creíamos definitivamente superadas se denunciaba como una lacra social el denominado nepotismo, es decir, “la desmedida preferencia que algunos dan a sus parientes para las concesiones o empleos públicos”
Ahora quizás hayamos olvidado la palabra, pero la realidad está ahí, y corregida y aumentada...
¿Y qué se consigue con esta lacra? Que muchos ineptos, que no han hecho ningún mérito en la vida, o quienes no se esfuerzan en ninguna otra cosa que no sea conseguir influencias, ocupen los primeros puestos en la política, en los trabajos, y en la misma Iglesia...
¡Qué triste sociedad!

Una cordial salutació i fins la propera setmana.