sábado, 28 de noviembre de 2009

Primer diumenge d'ADVENT - 29 de novembre 2009

Nova etapa, nou any litúrgic,noves esperances en un Advent i un Nadal solidaris amb una situació de crisi per a moltes persones. Mantinguem viva la nostra solidaritat.

Una pregària, una fita i un camí a prevenir
Amb el començament del temps d’Advent encetem avui un nou any litúrgic. La pedagogia de la litúrgia ens durà de la mà cap a la Pasqua, passant pel Nadal i la Quaresma: després de la setmana santa esclatarà de nou la joia de la Resurrecció, i la vinguda de l’Esperit a la Pentecosta ens animarà a continuar identificant-nos amb el Crist, Déu fet home, Déu humanitzat, encarnat en les persones..
Advent commemora les tres vingudes del Crist: va venir (Nadal), ve cada dia (adveniment diari), i vindrà gloriós i triomfant a instaurar el cel nou i la terra nova (final del temps present).
Advent és temps de gràcia, d’espera i de continuar mantenint una esperança activa. Temps de creure en aquell que va venir, ve i vindrà a alliberar-nos. Temps de solidaritzar-nos en aquesta tasca d’alliberar als més febles, compartint el seu dolor.
I espigolant a les lectures d’aquest primer diumenge, crec que ens podem quedar amb tres pensaments:

–Una pregària: Senyor, feu que aprengui els vostres camins. Ho diu el salm. I no hem de témer que a vegades els seus camins no coincideixen amb els nostres, ni que a voltes els seus camins semblin gaire bé impossibles. Els camins venen donats pel projecte de Déu sobre nosaltres i sobre aquest món. I el projecte de Déu és un projecte d’amor, de justícia, de pau, de llibertat...
Una fita: Que el Senyor faci créixer fins a vessar el amor que is teniu. És el desig de sant Pau envers la comunitat de Tessalònica. I és la fita que hauríem de tenir totes les nostres comunitats cristianes. Prendre’s seriosament l’art d’estimar. És allò que deien de les primeres comunitats cristianes: mireu-los com s’estimen...Avui és el testimoni més vàlid que podem aportar en un món molt deshumanitzat.
I un camí a prevenir: la gent perdrà l’alè de por... La pedagogia de la por mai pot donar bons resultats. A Déu no se’l pot proposar per camins de pors i càstigs, sinó per la via de l’enamorament i la correspondència a la seva gratuïtat. Veniu a mi, diu Jesús, que el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera. Alliberar-se fa feliç.



Los aforismos de Dios
Con el nuevo año litúrgico, ponemos fin a La Puntilla (pronto aparecerá un libro con todas ellas) y pasamos a una sección nueva que recoja dichos y frases con Dios o la religión al fondo, para explicar su orígen y significado. El objetivo es que no perdamos el lenguaje ni la cultura religiosa, elementos de los que no andamos hoy muy sobrados.

1.- Eso suena a
música celestial
Frase con la que se caracterizan las palabras elegantes y vacías, o las promesas sin sustancia ni utilidad.
El orígen de la expresión responde a unas viejas discusiones sobre si en el cielo habrá o no música. Algunos defendían que sí, alegando que hay una música inaudible para los humanos, pero que existe, y es fruto de la armonía entre los planetas y los astros. Hubo incluso un fraile que defendió que las siete notas de la escala musical correspondían a los siete planetas, y las doce consonancias, a los doce signos del Zodíaco.
Esta original discusión puede responder también al hecho de que tanto en los Evangelios, como en el Apocalipsis se consignan cánticos entonados por los ángeles...
Cuidado, pues, con la música celestial...

Ja veieu que començo una columna nova. Cal renovar-se...
Salutacions molt cordials, Manel Simó