II Diumenge d'Advent - Los aforismos de Dios - 6 desembre 2009

Benvolguts, benvolgudes, m'agradaria poder llegir també alguns comentaris vostres...

Necessitem més profetes

Les tres lectures de la litúrgia d’avui ens conviden a entreveure què és un profeta i com ha d’actuar.
Sant Pau, a la Carta als filipencs, ens mostra les qualitats individuals que ha de cultivar un profeta: és aquell que s’ha enriquit de l’amor a Déu fins a vessar, que es presenta ple de coneixement i de finor d’esperit, i que sap apreciar els valors autèntics.
Ple d’aquest bagatge personal, les altres dos lectures presenten al profeta en la seva relació amb els altres. Diu Baruc: el profeta anima al poble a vestir-se amb el mantell de la bondat de Déu, i a caminar ple d’alegria. I l’evangeli ens mostra la vocació profètica de Joan Baptista, cridant al poble a penedir-se dels seus errors i a segellar la seva conversió amb un baptisme. És un profeta alliberador: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí...

Els profetes han estat sempre, a la història humana, els qui han vingut a il•luminar el projecte de Déu, el seu pla de salvació. Ho han fet des de el seu equipatge personal d’una vida interior profunda i cultivada, i des d’una acció agosarada d’alliberament de las persones, mitjançant la denúncia de tots els lligams d’esclavitud que destorben la persona humana.

Resulten si més no curioses les dues parts que conté l’evangeli d’avui. Lluc situa en primer lloc les dades històriques dels qui manaven en temps de Joan Baptista. Malauradament la història sovint s’escriu d’aquesta manera: és la història dels guanyadors, dels poderosos. Però Lluc, de seguida, passa a ocupar-se de la tasca del profeta Joan Baptista, que és una tasca en relació amb els vençuts, és a dir, amb els qui pateixen les desigualtats. Per això, els anuncia l’alliberament de les seves situacions: s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.
Avui, més que mai necessitem homes i dones que assumeixin sense por una tasca profètica, personal i col•lectivament.


Los aforismos de Dios

2. A quien madruga, Dios le ayuda

Este refrán tiene otra versión que dice: a quien madruga y vela, todo se le revela...
Si nos atenemos al origen del dicho, parece ser surgió por el hecho de que un padre reñía a su hijo porque le costaba mucho levantarse por las mañanas, y le ponía como ejemplo y estímulo a uno que se había levantado de mañana y que se había encontrado una bolsa con mucho dinero...
Por eso otra variante del dicho afirma:
–Al que madruga, Dios le ayuda. Uno que madrugó, un duro se encontró.
Pero esta versión es peligrosa, porque alguien puede responder:
–Pues más madrugó el que lo perdió...
Y ante esto, no falta quien retoca el dicho y afirma:
–Más le vale a quien Dios ayuda, que al que mucho madruga...

Sea como fuere, lo cierto es que estamos ante una frase hecha que pretende enseñarnos que la ayuda de Dios hay que inscribirla en la colaboración humana.
Dios nunca suplirá ni favorecerá la pereza de las personas.
Ayúdate que te ayudaré...

Apa, una forta abraçada, Manel
I felicitats a totes les Conxites, Inmas, etc. etc.