sábado, 31 de octubre de 2009

Tots sants - 1 de novembre 2009 - Comentario y La Puntilla

Apreciados lectores y lectoras de este blog, si es que hay alguno, pues nunca osa hacer siquiera un leve comentario...ahí va mi ración semanal:

Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre)
Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre)

1.- Cada any, al començament del mes de novembre, la litúrgia ens proposa la doble commemoració de Tots Sants, i dels fidels difunts.
Les dues festes constitueixen una rica derivació de la Pasqua. Dins de la temporalitat humana se’ns recorda que el Déu en què creiem no és un Déu de morts, sinó de vius, perquè per a Ell tots viuen.
Són dues festes que conformen una festa única: la festa del record i de l’esperança. Record dels qui ens ha precedit en la fe, dels qui han deixat petjada a la vida, i també d’aquells que ens han estimat i hem estimat; i esperança de retrobar-nos amb ells en el Regne, a prop de Déu, i de poder gaudir per sempre més del seu amor i de la seva presència.

2.- La festa de Tots Sants celebra la victòria de tots aquells homes i dones, de totes les races, pobles i llengües, que han superat la gran tribulació de la vida i estan ja marcat s per sempre amb el segell del Déu vivent. I l’evangeli ens proposa el text de les benaurances, perquè si ja són definitivament benaurats és perquè van seguir els camins proposats per Jesús: la pobresa escollida, el dolor alliberador, l’afany per la justícia, la lluita per la pau, la misecordia i la netedat de cor...
Els sants i santes són homes i dones que, en les circumstàncies concretes del seu temps, es van prendre seriosament les benaurances. Per això, no només recordem avui els sants i santes oficialment canonitzats, sinó tots aquells dels quals no tenim cap dubte que han assolit ja la presència de Déu.

3.- D’altra part, a la commemoració dels difunts veiem les coses des de una altra perspectiva: si ahir contemplàvem la glòria dels qui ja gaudeixen de Déu, avui preguem sobre tots els qui encara no es troben prou purificats per gaudir de la plenitud del Regne, encara que ja van fent camí, un cop han deixat el nostre món.
La fe ens diu que la mort física no és la mort total de la persona. No deixem d’existir aquí a la terra per caure en un buit tenebrós i desconegut. La mort, des de la nostra visió de fe, és el pas cap a una nova manera de viure. La litúrgia diu que els morts dormen en el Senyor, a l’espera de la resurrecció.
La mort no té a la nostra societat massa bona premsa. Es pensa que es pot vèncer ignorant-la, però hi és. Pretenem viure com si no ens haguéssim de morir mai, i sabem que això no és així... Pensa quan vegis morir, que t’ensenyen el camí...

La Puntilla
Amor
He tenido la gran suerte de poder convivir un par de días con un genio de la palabra, catedrático de Filología, buen amigo mío desde nuestra común infancia y juventud.
Y entre las largas conversaciones que hemos tenido, no han faltado, por deformación profesional, unas cuantas referentes a la palabra, como vehículo de expresión y comunicación.
Recuerdo, especialmente, una que quisiera compartir con vosotros.
Hablábamos de la complejidad del lenguaje para expresar el amor. Y me dijo:
–Es muy curioso observar las palabras que utilizamos cuando nos referimos a él. Por ejemplo: un francés dirá y estará empleando a la vez el mismo verbo para decir será (Y de ahí que inventaran la expresión , bastante menos grosera que las se suelen utilizar entre nosotros para definir el encuentro sexual).
–En castellano solemos utilizar el que derivamos del latín quaerere (y este verbo significa también ). sería .
–Y los catalanes decís . O sea que vuestro es
¡Qué curiosa es la lengua y cuantos matices expresa…!

Buena semana!