sábado, 13 de septiembre de 2008

L'exaltació de la santa Creu

Benvolguts, benvolgudes,
La lectura, en el llibre dels Números, d’aquell esdeveniment segons els qual Moisès fa fer una serp de coure, la va posar en forma d’estendard, i tothom que la 0mirava, salvava la vida, si havia estat picat per les serps verinoses, és un veritable símbol d’aquell altre estendard que serà la creu de Crist, al Calvari, on el Jesús, obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu, com ens ha recordat sant Pau, lliurà la vida perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Déu. Un Déu que envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.
La creu, doncs, és el nostre gran estendard alliberador, i avui la litúrgia del diumenge queda impregnada de la festivitat de l’Exaltació de la santa Creu, una festivitat que té el seu origen en el segle IV i que commemora la consagració d’una basílica que es va construir a Jerusalem sobre el lloc on es creia que Jesús havia mort i havia estat sepultat. Una festa per aprofundir en el signe de la creu, un signe molt propi i característic del cristianisme.
De tots els textos de la Paraula d’avui voldria fer especial esment del paràgraf de l’evangeli que ja he citat i que comença dient: Déu estima tant el món...
En els vells catecismes varem aprendre que els enemics de l’home eren el món, el dimoni i la carn...Enteníem per món, naturalment, totes aquells fets i pensaments oposats als criteris i a l’estil de l’evangeli, però tal vegada ens oblidaven que aquests fets i pensaments no ens havíem de limitar a condemnar-los... Si Déu estima el món, com no pot ser d’altra manera perquè és creació seva, nosaltres hem d’estimar-lo també, i estimar-lo vol dir treballar perquè sigui tal com Déu vol. Estimar el món no és estar d’acord amb allò que ens proposa com a contrari a l’evangeli, però sí és creure en la seva salvació, mitjançant el nostre esforç i el nostre treball. Un altre món és possible, diuen avui molts, com una altra Església és també possible, i això vol dir lluitar, per canviar-lo, per canviar-la, des de l’estimació.
I tornem a la creu. Perquè aquesta lluita per un món més proper al projecte de Déu, ens portarà, sens dubte, moltes creus.

La puntilla
Juegos de infancia

Los que, como yo, formáis parte de la generación de la postguerra incivil española, ¿os habéis parado a pensar alguna vez en el significado oculto de nuestros juegos de infancia?
Jugábamos, por ejemplo, a las bolas o canicas, cuyo triunfo consistía en eliminar enemigos hasta lograr guarecerse en el gua, que era como el seno universal salvador que nos protegía...
Y para mostrar superioridad, dominio y violencia, nada mejor que el juego del churro, media manga y mangotero, a fin de curtir nuestras espaldas y acostumbrarlas a llevar pesos más duros y pesados que los livianos cuerpos de niños mal alimentados.
Pero había, sobre todo, un juego muy significativo, y era hacer bailar la peonza, o baldufa. Era la muestra más patente de un individualismo feroz: que todo gire en torno de ti mismo, porque sólo sirves mientras te mantienes en pie...
Los tres juegos mencionados y otros muchos que podrían recordarse, revelan el estado de una sociedad actual, heredada de nuestra infancia, que elimina y mata al amparo del poderoso y no sale de sí misma…

Bona setmana i fins la propera