DIUMENGE 14 DE FEBRER - VI durant l'any - C

Benvolguts, benvolgudes, no vull deixar de ser fidel al diumenge. M'agradaria, però, algun comentari per part vostra...

FELICITAT
Si diumenge passat dèiem que el tema comú a les tres lectures era el de la vocació o crida gratuïta de Déu, avui els tres textos tenen en comú el tema de la felicitat, que és la màxima aspiració dels éssers humans.
Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor, i troba en el Senyor la seguretat, ha dit Jeremies.
Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, hem pregat en el salm.
Sant Pau ens ha recordat que estem parlant d’una felicitat que transcendeix aquest món, ja que si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes...
I l’evangeli ens presenta la gran carta magna de la felicitat, segons els criteris del Crist.
La versió que hem llegit és la versió de Lluc, que és una mica diferent de la de Mateu, per exemple.
Mateu tendeix a espiritualitzar les benaurances, mentre que Lluc (que posa només quatre i afegeix altres quatre malaurances) les presenta com a un autèntic revulsiu social. No deixa de ser simptomàtic que Mateu situï Jesús pronunciant les benaurances en una muntanya (lloc de trobada amb Déu), mentre que Lluc diu que Jesús ho fa en un indret pla...
D’altra part, Lluc, com Mateu, situa les benaurances en clau escatològica, és a dir, al final dels temps. Es pregunta a si mateix: ¿quan arribi el dia del Senyor, quan arribi a la seva plenitud el Regne, qui el posseiran? ¿Què va dir Jesús al respecte? I troba una clara resposta: seran feliços els pobres, els qui sofreixen, els qui es comprometin fins al final per la causa de Jesús. I en contraposició, seran maleïts els qui ho tenen tot i s’obliden dels altres, els qui fan de la fama, del poder, de la prepotència i de la satisfacció de les pròpies necessitats els seus ídols. Aquests es troben lluny del Regne, i el seu consol i la seva satisfacció comença i acaba en ells mateixos.

Tenim, doncs, davant els ulls, dues maneres ben diferents d’entendre la vida, i a nosaltres ens toca escollir..
Les benaurances no són una utopia mai no assolible; són un camí a recórrer, sempre amb l’ajut i la gràcia de Déu. La pobresa, la fam, el plor, l’odi i la persecució no són en si cap bé, ni són la finalitat de la nostra existència. La religió no és cap exercici d’autodestrucció. El que diu Jesús és que els criteris per a obtenir la veritable felicitat no són els camins que segueixen avui moltes persones que són considerades felices, segons els criteris del món.


Los aforismos de Dios
20.- No te levanta ni el Sursum corda…
Expresión familiar para exagerar que todos los esfuerzos humanos no son bastantes para sacar a uno de su abatimiento o situación azarosa en que se encuentra.
Es la expresión latina que utiliza el sacerdote cuando exhorta a los fieles, en el Prefacio, diciéndoles: levantemos el corazón y los fieles responden, lo tenemos levantado hacia el Señor…
A veces la expresión latina ha derivado también en significar “algo o alguien importante”. Por ejemplo, no lo haré aunque lo mande el sursum corda…
21.- Ojo al Cristo, que es de plata…
Expresión que advierte a alguno que conserve bien un objeto por el riesgo que tiene de que se lo roben…
Es lo mismo que decir cuidado con el Cristo, que es de plata y corremos el peligro de que nos lo roben… Lo curioso es que no se advierte de que lo pueden romper o destrozar, sino de que lo pueden robar…
Claro que la expresión tiene su contraposición, y así en Andalucía dicen también Ojo al Cristo, que es de lata…para advertir que algo vale poco. ¡Cosas del lenguaje!

Apa, i a començar bé la Quaresma. Salutacions. Manel