Diumenge III d'Advent - 12 de diciembre 2010

Benvolguts, benvolgudes, endavant, esperant junts la joia de Nadal

El dubte de Joan Baptista
Mateu 11, 2-11
Els grans dubtes angoixen les persones sobre tot en situacions difícils. Per això, és normal que Joan Baptista, en la presó, es preguntés si no s’havia equivocat en senyalar Jesús com el Messies.
Joan Baptista havia predicat –recordeu l’evangeli del diumenge passat- “que el Regne era a prop; que la destral ja estava clavada a l’arrel dels arbres; que l’arbre que no dóna fruit és tallat i llençat al foc, i que el Senyor cremarà en el foc la palla”.., i aquest era el seu error. Joan anunciava un jutge i un alliberador polític... I quan ha vist que els poderosos l’han tancat a la presó i que el que sent a dir de Jesús no coincideix amb la imatge del Messies que ella ha predicat, sorgeixen els dubtes:
–“ets Tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?
Jesús no respon amb un discurs, sinó amb la força dels fets: la realitat del que fa Jesús és que les penes troben consol, Ell aporta vida, dóna felicitat i els pobres i els febles reben una bona notícia...
Quan el poder simplement canvia de mans, no és una bona notícia per als pobres; quan el cor humà no s’allibera de les esclavituds i ànsies de poder, la societat seguirà organitzant-se d’esquena als febles.
I per acabar, un parell de consideracions més:
a) nosaltres també sovint, davant una societat injusta i desigual, caiem en la temptació de la immediatesa de canvi, i en la mitificació del líder que l’ha de dur a terme... Per això, la segona lectura ens ha recordat que, sense defallir en la nostra feina, la nostra espera ha de ser com la del pagès que espera amb paciència els fruits preciosos de la terra...
i b) Jesús, després de mostrar el que està fent, afegeix: feliç aquell que no quedarà decebut de mi. És el gran perill. Avui són molts els qui “esperaven una altra cosa...” Advent és un temps de gràcia per a refermar la nostra fe, la nostra esperança i el nostre amor. Només l’amor mereix credibilitat.


LA PUNTILLA
Luces laicas
Los gurús de la laicidad mal entendida (aquellos que la interpretan como la marginación absoluta de lo religioso) han decidido que ese laicismo de escaparate llegue también a las luces navideñas.
Un paseo por las ciudades o pueblos (también por el nuestro) muestra que las lucecitas (que, por otra parte, también pagamos los católicos con nuestros impuestos) lucen de todo, menos signos navideños.
Claro que las pretendidas fiestas de invierno (hasta el nombre quieren cambiar) son hoy día simplemente las “fiestas del dios consumo”, porque la espera del “que ha de venir” es la espera “del consumidor que entre a los comercios a gastar…”
Lo cierto es que lo de las lucecitas laicas y otras muchas muestras indican que somos todavía un pueblo tan caliente que siempre hemos de ser “lo más de lo más”: “los más católicos” o “los más ateos”.
Y es una pena que no haya un poco más de lugar para la cordura y la tolerancia.
Tenemos todavía mucho que aprender de otras sociedades. Una sociedad tolerante se construye desde el mestizaje cultural y desde el encuentro de las distintas expresiones religiosas…

Manel Simó. Una salutació molt cordial