Diumenge IV d'Advent - 20-XII-09

Us faig arribar la darrera reflexió d'Advent, alhora que us destijo de tot cor una entranyable festa de Nadal. Nadal és la gran dignificació de la persona humana i de la humanitat.Déu es va fer home per fer l'home Déu... Joiós i feliç Nadal.


Trobar la felicitat en la fe

L’evangeli d’avui ens presenta la manera que va tenir Maria de preparar el naixement del seu fill. La visitació a la seva cosina Elisabet és un acte de proximitat i disponibilitat envers una persona. El Nadal de Maria va ser un Nadal d’estimació solidària.
Així les coses, no és estrany que Maria rebés, de boca de la mateixa Elisabet, la primera de les benaurances que apareix als evangelis: feliç tu que has cregut... Maria va mostrar que la fe en Déu la portava a apropar-se a les persones, i això la feia feliç.
I és que el gest de Déu fent-se home, assumint la condició humana i identificant-se amb l’ésser humà, ens indica que a partir d’aquest moment ja no serà possible creure en Ell sense estimar les persones. Jesús ho dirà clarament: allò que feu amb els altres, ho feu amb mi...

Aquest quart i últim diumenge d’Advent en situa a tots en l’interrogant ja immediat de com serà el nostre Nadal. ¿Serà, de veritat, un Nadal que ens aportarà a nosaltres i al món una mica més de felicitat autèntica?
Tornem, amb aquesta pregunta, a la benaurança que rebé Maria i als interrogants que se’n desprenen: ¿Creure ens fa feliços? ¿Creure pot fer més feliç a la humanitat que ens envolta?
La reflexió haurà de centrar-se, però, en què entenem per creure, de quina fe parlem.
Evidentment, creure és fiar-se de Déu, d’un Déu que ens estima. De un Déu que, passi el que passi, no ens abandona.
La fe no és simplement una superstició superficial, ni només una emoció sentimental. Fe és acceptar allò que va més enllà de la nostra capacitat racional i incorporar a la nostra vida l’existència i la presència de Déu. I serà aquesta fe, viscuda i experimentada, la que ens farà feliços, perquè lluny de disminuir la nostra capacitat humana, la llença a unes perspectives insospitables.

Sempre recordaré un vell professor que ens va fer escriure a classe tres coses que cregueu que heu de deixar de banda per ser més feliços, i la resposta que va escollir d’un dels alumnes, com la més encertada, va ser: la intolerància, la desmesurada cobdícia dels béns materials, i el derrotisme.
Al fil d’aquesta resposta, la fe ens va imitar el perdó i la misericòrdia de Déu; ens allibera de l’afany de possessió, i ens esperança.


Los aforismos de Dios
4.- Donde Cristo dio las tres voces…
Frase que expresa un lugar muy distante y, por lo regular, solitario.
El dicho se refiere al desierto, lugar a donde se retiró Cristo y donde fue tentado por el diablo.
Es sabido que Cristo ahuyentó las tentaciones con tres frases:
–No sólo de pan vive el hombre, sino de toda palabra que sale de la boca de Dios
–No tentarás al Señor, tu Dios
–y Vete, Satanás, porque escrito está: al Señor tu Dios adorarás y a El sólo servirás.
Tres voces muy sabias
.5.- Doctores tiene la santa Madre Iglesia…
Frase que se usa para eludir la respuesta a una cuestión difícil…
La expresión proviene de aquel famoso Catecismo del Padre Astete, donde se leía:
–Además del Credo y los artículos, ¿creéis otras cosas?
–Sí, padre; todo lo que cree y enseña la santa Madre Iglesia católica, apostólica y romana…
–¿Qué cosas son éstas?
–Eso no me lo preguntéis a mí, que soy muy ignorante: doctores tiene la santa Madre Iglesia que os sabrán responder…
¡Qué tiempos aquellos!

Una cordial abraçada,
Manel Simó