Diumenge 30 d'agost 2009 - La Puntilla

Les vacances ja comencen a tocar punt final i és hora d'anar pensant en el nou curs. I nosaltres, diumenge a diumenge, ens trobem.

Diumenge XXII del temps ordinari. Cicle B
Les lleis i les persones

Després de passar cinc diumenges amb el capítol 6 de l’evangeli de Joan, tornem avui a l’evangeli de Marc, que és el propi del cicle B, i que escoltarem fins l’Advent.
Una altra novetat és que comencem a llegir avui, i ho farem durant quatre diumenges més, la Carta de Jaume, que en el seu inici ens convida enèrgicament no només a escoltar la Paraula, sinó, sobretot, a posar-la en pràctica de manera concreta.

¿Quin és en aquest diumenge el missatge principal que ens ofereix l’evangeli?
Marc ens mostra en el capítol 7 del seu evangeli una manifesta oposició entre la manera de pensar i de fer dels fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem (adoneu-nos que Jerusalem era oficialment la guardiana de la doctrina oficial del judaisme), i el pensament de Jesús i l’actuació dels seus deixebles, on allò que compta són els comportaments i les actituds, la manera de viure i d’actuar que no poden classificar-se només en normatives de pràctiques externes.
Jesús critica als fariseus que converteixin en principals el que en realitat són manaments secundaris, ja que són un conjunt de pràctiques i ritus externs que la tradició ha creat, i per contra actuïn d’esquena al projecte de Déu de cara a les persones.
La cita que fa Jesús d’Isaïes és clara:
Resumint: Jesús defensa que un ritual (sigui religiós, militar, polític, etc.) per sí mateix no canvia a una persona. Un ritual no pot posar-se per damunt de les actituds ètiques. Jesús critica l’excessiu legalisme. Vol que mirem sobretot l’actitud interior. És cert que la norma, la llei, és necessària, i ens serveix de camí, però la llei de Déu mai s’ha d’entendre d’una manera exagerada, fins al punt de convertir-la no precisament en un camí de llibertat, ans el contrari, en una font d’angoixa, o en un compliment purament d’aparença.
Avui, a la vida política, social i religiosa, és molt freqüent la subversió de valors, és a dir, mostrar-se escrupolosament exigent en les normes secundàries i, en canvi, saltar-se despreocupadament les normes que posen en perill la pròpia vida o la dels altres.
Hi ha una pregària que he vist atribuïda a diversos autors i no sabria dir de qui és autènticament, i que diu: Senyor, ajuda’m a no canviar allò que no es pot canviar; ajuda’m a canviar allò que es pot canviar; i, Senyor, ajuda’m a distingir una cosa de l’altra... Crec que és una bona pregària per glossar l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia.

La Puntilla
Reímos poco
En los estudios de periodismo tuve un profesor que nos puso un ejercicio muy original: caminar Rambla arriba, Rambla abajo, observando el rostro de las personas. Ni que decir tiene que cuando me tocó hacer la redacción de lo observado, tuve que subrayar las pocas sonrisas y risas que había observado.
Aristóteles afirmó que un bebé sólo adquiere la condición de persona cuando empieza a sonreír. Y es que la risa es, en verdad, el último gran reducto de la libertad humana y constituye la gran rebeldía del ser humano.
Sin embargo, dicen las estadísticas que hoy el adulto más risueño no suele sonreír más de cien veces al día, y los menos alegres no pasan de 15, si llegan.
¿Qué nos pasa? ¿Por qué reímos tan poco?
La risa auténtica (no la falsa e hipócrita) mueve 400 músculos de todo el cuerpo, quema calorías, ensancha los pulmones, oxigena los tejidos y fortalece el sistema inmunológico.
Así pues, si no somos un poco más generosos en la ironía, el humor y la risa, o es que somos muy poco libres, o es que somos propensos a enfermar...

Fins la propera setmana. ¿No us animeu a fer algun comentari?

23 d'agost 2009 - Diumenge XXI - La Puntilla

Benvolguts amics i amigues, queridos todos, aunque tarde, no quiero que os falte el quinto y último comentario sobre el capítulo sexto de san Juan, ni tampoco La Puntilla. Se acaba el verano. Planificad con entusiasmo el nuevo curso...

Diumenge XXI del temps ordinari. Cicle B

Uns no, altres sí
L’evangeli d’avui presenta l’efecte final i el desenllaç de tot el discurs del pa de vida que hem anat escoltant els darrers diumenges: molts dels qui havien seguit Jesús fins aleshores, l’abandonaren i ja no anaren més amb Ell... Simó Pere, però, en nom dels altres deixebles, i a la pregunta de Jesús sobre si ells també volien abandonar-lo, respon: Senyor, ¿a qui aniríem?...nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.
Aquesta situació pressenteix ja la que serà la permanent realitat al llarg de la història: molts no acceptaran la fe, i altres atorgaran al Crist l’adhesió més incondicional. Molts no valoren gens l’Eucaristia, i altres troben en ella el veritable aliment de la seva fe.

El gran error de molts dels qui escoltaren el discurs del pa de vida va ser que ho feien des de una perspectiva purament grollera i material, mentre que l’Eucaristia només s’entén des d’una perspectiva autènticament sagramental, al nivell d’una fe que accepta els signes com a portadors de gràcia i comunió.

Per entendre què significa l’Eucaristia és indispensable una actitud de fe. Una fe que és adhesió personal a Ell, als seus criteris, a la seva manera de pensar i de viure, i als valors que Ell va proposar i defensar.
L’Eucaristia –menjar la carn i beure la sang del Crist– és l’expressió simbòlica de la unió i la fusió amb la vida del Crist.
L’Eucaristia és una experiència de encontre entre el Ressuscitat i els creients

I voldria subratllar un detall més de la resposta de Pere a la pregunta de Jesús sobre si ells també volien anar-se: Diu Pere: només Vós teniu paraules de vida eterna... Avui estem superinflats de paraules, i crec que es precís tornar a valorar la paraula en la seva justa vàlua, Hi ha massa paraules fugaces, mentideres, hipòcrites, brillants en la forma i buides en el fons, enganyoses, poc crítiques, conformistes... Per això, ens cal continuar cercant paraules autèntiques, portadores de vida, profundes, crítiques, missatgeres de pau i felicitat, compromeses... El missatge del Crist ofereix una gran possibilitat .

Tant de bo, doncs, que aquesta proclamació del capítol sisè de l’evangeli de Joan, que hem llegit i analitzat en els darrers cinc diumenges, hagi servit per aprofundir i valorar encara una mica més el gran regal de l’Eucaristia.


La Puntilla
Belleza
Leí en una ocasión que Miguel Angel Asturias, el novelista y poeta de Guatemala, premio Nobel de literatura en 1967, cambiaba la petición del Padrenuestro , por .
Y esta anécdota poética me plantea una iniciativa:
–¿qué tal si cada día, antes de ir a dormir, nos preguntásemos:
Ya sé que habrá quienes piensen que semejante pregunta puede resultar cursi o trasnochada; como no faltarán los que se muestren mucho más pragmáticos y prefieran preguntarse: ¿cuánto he ganado hoy?
Todos y cada uno de nosotros somos, a veces, protagonistas y, a veces, espectadores. Repartimos belleza o contemplamos belleza.
Hoy, sin embargo, al final de una densa jornada, he decidido indagar el salario de belleza que me ha deparado el día, y sólo me ha venido a la cabeza la imagen de un solemne y espontáneo bostezo de una persona joven que compartía asiento en el autobús.
Bueno, tal vez no sea muy feo el hecho de aburrirse...

Hasta la próxima...