Diumenge XXII del temps ordinari. Cicle B
Les lleis i les persones
Després de passar cinc diumenges amb el capítol 6 de l’evangeli de Joan, tornem avui a l’evangeli de Marc, que és el propi del cicle B, i que escoltarem fins l’Advent.
Una altra novetat és que comencem a llegir avui, i ho farem durant quatre diumenges més, la Carta de Jaume, que en el seu inici ens convida enèrgicament no només a escoltar la Paraula, sinó, sobretot, a posar-la en pràctica de manera concreta.
¿Quin és en aquest diumenge el missatge principal que ens ofereix l’evangeli?
Marc ens mostra en el capítol 7 del seu evangeli una manifesta oposició entre la manera de pensar i de fer dels fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem (adoneu-nos que Jerusalem era oficialment la guardiana de la doctrina oficial del judaisme), i el pensament de Jesús i l’actuació dels seus deixebles, on allò que compta són els comportaments i les actituds, la manera de viure i d’actuar que no poden classificar-se només en normatives de pràctiques externes.
Jesús critica als fariseus que converteixin en principals el que en realitat són manaments secundaris, ja que són un conjunt de pràctiques i ritus externs que la tradició ha creat, i per contra actuïn d’esquena al projecte de Déu de cara a les persones.
La cita que fa Jesús d’Isaïes és clara:
Resumint: Jesús defensa que un ritual (sigui religiós, militar, polític, etc.) per sí mateix no canvia a una persona. Un ritual no pot posar-se per damunt de les actituds ètiques. Jesús critica l’excessiu legalisme. Vol que mirem sobretot l’actitud interior. És cert que la norma, la llei, és necessària, i ens serveix de camí, però la llei de Déu mai s’ha d’entendre d’una manera exagerada, fins al punt de convertir-la no precisament en un camí de llibertat, ans el contrari, en una font d’angoixa, o en un compliment purament d’aparença.
Avui, a la vida política, social i religiosa, és molt freqüent la subversió de valors, és a dir, mostrar-se escrupolosament exigent en les normes secundàries i, en canvi, saltar-se despreocupadament les normes que posen en perill la pròpia vida o la dels altres.
Hi ha una pregària que he vist atribuïda a diversos autors i no sabria dir de qui és autènticament, i que diu: Senyor, ajuda’m a no canviar allò que no es pot canviar; ajuda’m a canviar allò que es pot canviar; i, Senyor, ajuda’m a distingir una cosa de l’altra... Crec que és una bona pregària per glossar l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia.
La Puntilla
Reímos poco
En los estudios de periodismo tuve un profesor que nos puso un ejercicio muy original: caminar Rambla arriba, Rambla abajo, observando el rostro de las personas. Ni que decir tiene que cuando me tocó hacer la redacción de lo observado, tuve que subrayar las pocas sonrisas y risas que había observado.
Aristóteles afirmó que un bebé sólo adquiere la condición de persona cuando empieza a sonreír. Y es que la risa es, en verdad, el último gran reducto de la libertad humana y constituye la gran rebeldía del ser humano.
Sin embargo, dicen las estadísticas que hoy el adulto más risueño no suele sonreír más de cien veces al día, y los menos alegres no pasan de 15, si llegan.
¿Qué nos pasa? ¿Por qué reímos tan poco?
La risa auténtica (no la falsa e hipócrita) mueve 400 músculos de todo el cuerpo, quema calorías, ensancha los pulmones, oxigena los tejidos y fortalece el sistema inmunológico.
Así pues, si no somos un poco más generosos en la ironía, el humor y la risa, o es que somos muy poco libres, o es que somos propensos a enfermar...
Fins la propera setmana. ¿No us animeu a fer algun comentari?
No hay comentarios:
Publicar un comentario