sábado, 10 de octubre de 2009

Diumenge 28 - 11 d'octubre 2009 - La Puntilla

Bona setmana, amics i amigues.

Buidar-se per donar-se
El llibre de la Saviesa ens convida, en la primera lectura, a demanar a Déu aquest do per damunt de tot, ja que la saviesa val més que tot l’or del món, i que la salut o la boniquesa... És clar, però, que no es tracta de la saviesa tal com l’entenem sovint nosaltres. La saviesa bíblica podríem definir-la com la capacitat de saber viure i conduir-se a la vida d’acord amb els valors més alts i nobles de l’ésser humà. Demanem, doncs, cada dia aquesta saviesa.

La Carta als hebreus, per la seva part, ens ofereix un gran elogi de la Paraula de Déu: és viva i eficaç, penetra i esclareix les intencions del cor de cada persona... Valorem sempre la Paraula.

I l’evangeli planteja avui clarament la incompatibilitat entre l’afany i la possessió de riqueses amb l’adhesió i el seguiment total de Jesús de Nazaret.
Anem per parts.
L’home que pregunta a Jesús què ha de fer per posseir la vida eterna, és un jueu que, com gairebé tots ells, es mostrava preocupat per complir els manaments de la seva religió. Per això Jesús els hi recorda, i és curiós observar que només l’anomena els manaments que es refereixen a la relació amb el proïsme (no matar, no cometre adulteri, no robar, no declarar en fals contra ningú, no fer cap frau, i honrar el pare i la mare). L’home, diu, aleshores que tot això ja ho fa, però el seu error és creure que per la seva conducta mereixerà el Regne. No se n’adona que quan tot és do gratuït de Déu, no es pot parlar de mèrits. Al do d’un Déu que m’estima es correspon amb la generositat d’una donació total a Ell.
I aquí és on Jesús el posa a prova: deixa-ho tot i segueix-me...i l’home se n’anà tot trist, perquè era molt ric.
La possessió de la vida eterna que cercava aquell home no és qüestió de complir més o menys una ètica o unes normes, sinó una donació personal de la pròpia vida, una disponibilitat permanent, un buidar dia a dia la vida pels altres, per anar, d’aquesta manera, omplint la vida de vida nova...
Per donar-se plenament cal anar desprenent-se de totes les coses que ocupen lloc inútilment, prenen temps i esclavitzen, com són els diners, els afanys de poder o de prestigi, la vanitat, etc.
L’evangeli d’avui recorda aquell consell molt savi d’un mestre d’espiritualitat. Li preguntaren els seus deixebles: –¿què ens falta per ser sants? I la resposta fou: –mireu més bé què us sobra...


La Puntilla
Los cuatro yos
Dicen los psicólogos que nuestro yo se cuadriplica en cuatro yos:
–el yo abierto, o sea aquella parte de mi persona que conozco yo y que conocen también los demás.
–el yo íntimo: aquello que conozco yo y no lo conocen los demás
–el yo ciego: aquella parte de mi personalidad que yo no conozco y que los demás sí que la perciben en mí
–y el yo desconocido, o aquella parte de mi yo que ni yo ni los demás conocemos.
Y con estos cuatro yos a cuestas andamos por la vida haciendo diversas combinaciones:
–En algunas personas observamos que el yo desconocido es enorme, mientras que el yo abierto es muy pequeño.
–En otras, el yo abierto es también muy pequeño, pero, sin embargo, el desconocido y el ciego son muy grandes...
–Hay quien tiene un yo íntimo enormemente grande.
–Y, finalmente, están las personas en las que el yo abierto es grande, el yo íntimo se limita a lo imprescindible, el ciego casi no existe, y el desconocido disminuye progresivamente. Son las que más crecen.

Manel Simó