Benvolguts, una cordial salutació i una setmana més amb vosaltres
El capítol 15 de Lluc
Enguany estem llegint l’evangeli de Lluc, que és conegut sobretot com l’evangeli de la misericòrdia i l’acolliment de Déu. I aquesta qualitat es veu, de manera especial, en el capítol 15, que avui ens ofereix la litúrgia.
En ell, Lluc ens presenta tres paràboles: l’ovella perduda, la moneda perduda i el fill perdut, que anomenem pròdig, i que avui no llegim per no allargar-nos massa.
¿Què tenen en comú aquestes tres paràboles? Que Déu mira sempre el pecador no com a una persona perversa, sinó com quelcom molt estimat que s’ha perdut i que es cerca i es desitja retrobar.
A Jesús l’acusen d’acollir els pecadors. Pecador, en el seu temps, era sinònim de persona menyspreada, marginada, perquè era considerada persona que havia ofès a Déu. Jesús, però, ofereix la gran lliçó de la conducta de Déu envers aquell que s’ha allunyat: és com el pastor que va darrera l’ovella esgarriada, la dona que es posa a escombrar febrosament per trobar la moneda perduda, o el pare que espera cada dia la tornada del fill que ha marxat de casa,
És obvi, per tant, que ens trobem avui amb un evangeli ple de ressonàncies personals i comunitàries.
No caiguem, doncs, en la temptació de ser envers els que s’equivoquen més severs que Déu; ni esperem que els qui s’han allunyat tornin per si mateixos. Caldrà anar a cercar-los.
LA PUNTILLA
Razones para existir
Anda estos días entre nosotros Nicolás Castellanos, el ex-obispo de Palencia que un buen día decidió dejar el cargo y los honores y se marchó como misionero a Bolivia, donde sigue desarrollando una labor inmensa (que le valió el Principe de Asturias en 1998)
Ni que decir tiene que su decisión sentó como un tiro a muchas hermanos suyos en el Episcopado y también al Vaticano. De hecho tuvieron que pasar dos años desde su renuncia hasta que algún obispo le acogiese en su diócesis. Cuatro le rechazaron...
Pues bien, a Castellanos le entrevista un periodista, en busca de alguna noticia con morbo, como es habitual, y el misionero le suelta:
–Mire, en el Norte sobran medios para vivir, pero faltan razones para existir, mientras que en el Sur carecemos de los medios para vivir y sobran razones para existir...”
Gracias, misionero
Manel Simó
sábado, 11 de septiembre de 2010
domingo, 5 de septiembre de 2010
Diumenge 23 - 5 de septembre 2010
Benvolguts i benvolgudes, després d'aquesta pausa, s'albira ja un nou curs. Doncs, anem-hi... I torna fins i tot La Puntilla...
Un seguiment exigent
L’evangeli d’avui no enganya ningú. Seguir Jesús no és fàcil. Jesús exigeix donar-ho tot, donar-se plenament; i qui no vulgui acceptar aquesta realitat, no es podrà dir seguidor seu..
Aquesta plantejament, però, és la meta, i per arribar a qualsevol meta cal fer camí progressivament. Als camins sempre hi ha caigudes i aixecades, decepcions i noves empentes, foscors i dies brillants i joiosos.
Dit això, l’evangeli s’ha llegit adequadament. Perquè no podem deduir del seu contingut la figura d’un Jesús inhumà, que exigeix la renuncia a les relaciones familiars més íntimes i fins i tot la renúncia al propi ésser de cadascú.
Jesús proposa tres viaranys, o tres actituds radicals per al seu seguiment:
-una disposició a subordinar-ho tot, si cal, i fins i tot allò més proper, com és la família, a la plena adhesió a Ell, al seu Regne, al seu evangeli.
-una disposició oberta a carregar amb les creus que sorgeixin com a conseqüència de ser fidels al seu seguiment. - i una disposició permanent a renunciat a tot, si fos necessari.
Si ens mirem atentament a nosaltres mateixos, de ben segur que estem encara lluny d’aquesta disponibilitat, però cal no renunciar a la utopia de continuar avançant i construint.
I per encertar, la recomanació final de l’evangeli: per a aconseguir qualsevol cosa, cal pensar molt bé primer els ciments i els pressupostos.
LA PUNTILLA
Convivimos, compartimos
Un grupo de mujeres de un Ayuntamiento ha lanzado una campaña bajo el eslógan de convivimos compartimos
para concienciar a los “compañeros masculinos” de casa de que si viven bajo un mismo techo con ellas, han de compartir también las tareas que comporta un hogar,
El tema está bien, aunque se ha de reconocer que hay males endémicos que sólo se curarán con la mentalización de las nuevas generaciones (y aquí las madres tienen todavía mucho que hacer en la educación de sus hijos varones), y nunca por la vía de la imposición, sino por el camino de la persuación.
Y el lema habría que aplicarlo también a otras realidades de la vida, porque es válido para todo tipo de convivencia comunitaria Por ejemplo, una Parroquia. Si todos convivimos en ella, todos tendremos que aportar algo a ella(compartimos).
Pensemos en el nuevo curso.
Una abraçada a tots, i fins la propera
Manel Simó
Un seguiment exigent
L’evangeli d’avui no enganya ningú. Seguir Jesús no és fàcil. Jesús exigeix donar-ho tot, donar-se plenament; i qui no vulgui acceptar aquesta realitat, no es podrà dir seguidor seu..
Aquesta plantejament, però, és la meta, i per arribar a qualsevol meta cal fer camí progressivament. Als camins sempre hi ha caigudes i aixecades, decepcions i noves empentes, foscors i dies brillants i joiosos.
Dit això, l’evangeli s’ha llegit adequadament. Perquè no podem deduir del seu contingut la figura d’un Jesús inhumà, que exigeix la renuncia a les relaciones familiars més íntimes i fins i tot la renúncia al propi ésser de cadascú.
Jesús proposa tres viaranys, o tres actituds radicals per al seu seguiment:
-una disposició a subordinar-ho tot, si cal, i fins i tot allò més proper, com és la família, a la plena adhesió a Ell, al seu Regne, al seu evangeli.
-una disposició oberta a carregar amb les creus que sorgeixin com a conseqüència de ser fidels al seu seguiment. - i una disposició permanent a renunciat a tot, si fos necessari.
Si ens mirem atentament a nosaltres mateixos, de ben segur que estem encara lluny d’aquesta disponibilitat, però cal no renunciar a la utopia de continuar avançant i construint.
I per encertar, la recomanació final de l’evangeli: per a aconseguir qualsevol cosa, cal pensar molt bé primer els ciments i els pressupostos.
LA PUNTILLA
Convivimos, compartimos
Un grupo de mujeres de un Ayuntamiento ha lanzado una campaña bajo el eslógan de convivimos compartimos
para concienciar a los “compañeros masculinos” de casa de que si viven bajo un mismo techo con ellas, han de compartir también las tareas que comporta un hogar,
El tema está bien, aunque se ha de reconocer que hay males endémicos que sólo se curarán con la mentalización de las nuevas generaciones (y aquí las madres tienen todavía mucho que hacer en la educación de sus hijos varones), y nunca por la vía de la imposición, sino por el camino de la persuación.
Y el lema habría que aplicarlo también a otras realidades de la vida, porque es válido para todo tipo de convivencia comunitaria Por ejemplo, una Parroquia. Si todos convivimos en ella, todos tendremos que aportar algo a ella(compartimos).
Pensemos en el nuevo curso.
Una abraçada a tots, i fins la propera
Manel Simó
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
