20 DE MAIG - Diumenge XII

Benvolguts i benvolgudes,
¿com va la calor?
Sort que la Paraula sempre és vent que refresca...
Salutacions

Qui dius que sóc? Què cerques en mi?

Cada vegada té més força la idea de concebre la religió cristiana no com un conjunt de veritats, o de normes morals, sinó com un encontre personal amb el Crist.
I aquesta és la línia que ens marca l’evangeli d’avui.

Quan Jesús pregunta qui diu la gent que sóc, qui dieu vosaltres que sóc? comprova si som persones que només parlem d’Ell pel que ens han dit els altres, o ens han ensenyat sobre Ell, o si l’hem experimentat nosaltres, si ens hem trobat amb Ell...
Es curiós que Pere, en nom de tots els altres, respon dient sou el Messies. No diu, sou el Fill de Déu, al qual hem de creure, sinó sou el Messies, és a dir, el Salvador, aquell que salva a qui cerca en Ell la salvació i el sentit de la seva vida...

És ben conegut que la vida de l’ésser humà necessita trobar un sentit que doni resposta als anhels més profunds.
Doncs bé: el que confessa Pere és que per a ell, el Crist és qui il•lumina la seva vida i dóna sentit a les seves decisions.
I aleshores és quan Jesús presenta el seu programa de salvació de l’ésser humà: trobem vida quan donem vida: qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el qui la perdi per mi, la salvarà...

Crist és font de salvació perquè dóna sentit a allò que més preocupa en la vida dels éssers humans: el sofriment i el dolor, les creus de la vida quotidiana. Per això diu: qui vulgui venir amb mi, és a dir, al meu projecte, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.
No diu que els ésser humans hem de cercar i estimar el dolor i la creu: diu que hi ha qui els porta amb esperança, i qui els porta amb desesperació i desesperança.

Pau, a la segona lectura, ens ha dit que els qui estem batejats, estem revestits del Crist, i som una sola cosa en Jesucrist. Viure aquesta identificació és haver arribat a l’encontre ple i definitiu amb la seva persona.


Crisis ética
“Esto no es negociable”
Una de las lacras éticas más lamentables de nuestro tiempo es pretender “hacer negocio” con lo que “no es negociable”
Resulta muy curiosa la etimología de la palabra “negocio”. Es “la negación del ocio”, es decir, “una ocupación, quehacer o trabajo”; y en la acepción más conocida “un trabajo lucrativo o de interés”.
Pues bien: un negocio será éticamente correcto cuando se trata de un trabajo digno, y cuando lo son los frutos de dicho trabajo.
Pero hay realidades y valores con los que no es éticamente correcto “hacer negocio”, y ahí está el gran desvío.
No se puede hacer negocios con valores como el amor, la amistad, la generosidad, o la fe…Y sin embargo, ahí están la degradaciones que todos podríamos enumerar.
Se pretende “comprar con dinero” el amor o la amistad de las personas.
Se abusa de la generosidad de los dadivosos.
Se cae en la tentación de convertir la religión en una fuente de ingresos…
Y es que la pretensión de comprar con dinero lo que verdaderamente tiene valor, confunde una vez más “el precio” con “el valor”, dos conceptos que no siempre coinciden.

Fins la propera...