7 de febrer 2010 - Diumenge V

Hola!

Diumenge V de durant l’any- cicle C

Tot és gràcia

A l’esquelet de la Paraula d’avui hi ha la presentació de tres exemples de vocació, o crida gratuïta de Déu.

Cada una d’elles és ben diferent, però les tres presenten un denominador comú, i és que els tres cridats Isaïes, Pau i Pere) són conscients de llurs febleses i limitacions: Isaïes pensa que no podrà parlar. Pau es considera un nascut fora de temps i creu que ni tan sols mereix que li diguin apòstol; i Pere afirma senzilla i rotundament que és un pecador. D’aquesta manera, tots tres posen encara més de relleu que la vocació és una crida gratuïta de Déu, o sia, que tot és gràcia.

Moltes persones pensen que el cristianisme és una ideologia més, o una simple litúrgia, o unes fórmules fetes i rutinàries; i tanmateix, el missatge fonamental de l’evangeli és que el cristianisme és gràcia, do gratuït de Déu.
I aquesta gràcia hi ha homes i dones que l’accepten i la treballen, i hi ha qui la menyspreen i la marginen.

Tot és gràcia: allò que és fàcil, i allò que és complicat; allò que ens fa gaudir, y allò que ens entristeix; allò que ens agrada i allò que ens provoca disgustos.

La gràcia és interior. No es veu, no es toca, no se sent, però és viva. Si la treballem, santifica, familiaritza amb Déu.

Pau exclama: per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que Ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, però no jo, sinó la gràcia de Déu, que ha treballat amb mi...Aquesta és la bona pista per seguir i imitar.

Tots nosaltres hem rebut gratuïtament la vocació cristiana per ser instruments de que la humanitat reconegui Déu. És el que significa l’enigmàtica expressió bíblica pescador d’homes: lluitar a favor d’una causa.

La nostra causa és fer possible que els homes i dones del nostre temps captin el Déu del perdó, revelat per Jesucrist.
I cal no tenir por, perquè Jesús ens diu, com a Pere: no tinguir por de Déu. Déu compta amb tu per a una missió difícil i important.

Los aforismos de Dios
17.- La fe del carbonero.
Expresión muy repetida por Miguel de Unamuno en su obra La agonía del cristianismo.
Indica la fe poco complicada y firme de las personas sencillas; la fe que no exige ni pruebas, ni argumentos.
La expresión deriva del dicho: yo creo lo que cree el carbonero; y el origen de esta frase proviene de una célebre discusión entre un teólogo y un panadero acerca del misterio de la Santísima Trinidad. El teólogo le dijo al carbonero ¿Cómo entiendes tú el misterio de la Santísima Trinidad, esto de que sean tres personas y un solo Dios?
El carbonero tomó la falda del sayo (vestido amplio, sin botones, que llegaba hasta las rodillas), hizo tres dobletes, y luego la extendió y dijo: “ansí”, mostrando que eran tres cosas y todas una.
Otros autores hablan de otros orígenes, pero siempre en la misma línea.
18.- Meterse a redentor
Expresión muy conocida que se aplica a quienes se entrometen a poner paz donde nos les llaman, o tratan de remediar males o deshacer justicias, sin estar obligados a ello.
El dicho alude a Jesús: se metió a redentor –dicen- y lo crucificaron…

Una salutació molt cordial
Manel Simó