Benvolguts, benvolgudes, la Quaresma avança i nosaltres amb ella. ¿Fem camí?
Som-hi, anem-hi junts.
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B
Els manaments del Senyor
són transparents,
Il•luminen els ulls
(Salm 18)
* Com ja varem explicar, en els tres diumenges de Quaresma que resten no llegim l’evangeli de Marc, sinó tres fragments de Joan. Els tres tenen com a referència centrar-nos en el misteri de la creu. Per això aquesta Quaresma és coneguda com la Quaresma de la creu.
Santa indignació
Al comentari de La Puntilla del diumenge passat, parlàvem del lema d’Amnistia Internacional que demana que “per cada persona que es resigni, hi ha hagi una altra que no es resigni”
Algunes persones poden objectar que “la resignació és una virtut molt evangèlica”;però ja hem explicat més d’una vegada que la virtut, si és veritable virtut, sempre és positiva, i maig negativa. La resignació evangèlica no és passivitat ni conformisme.
I l’evangeli d’avui ho deixa molt clar.
Jesús, davant del que veié al temple de Jerusalem, necessàriament havia d’indignar-se i mostrar amb una acció la seva disconformitat.
En concret, podem considerar, en el text, fins a cinc idees, totes elles de plena actualitat:
–allò que havia de ser un lloc de trobada amb un Déu alliberador, s’havia convertit en un negoci per explotar la gent pobre i senzilla.
–els sacrificis que s’oferien en aquell lloc no tenien cap sentit, perquè el culte que Déu vol és la justícia i la solidaritat.
–diu el text que Jesús tragué fora del temple les ovelles, i és ben conegut que les ovelles són el símbol del poble. O sigui, que Déu vol treure el poble d’aquella institució religiosa que no l’ajuda a avançar.
–La quarta idea és que es proposa Jesús mateix com a nou temple (“destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”). Es a dir, en el seu Regne no hi compten els temples de pedra, sinó les pedres vives que són les persones.
–i finalment, l’adhesió a la persona de Jesús serà sincera si neix de dins de les persones: “ell sap prou bé que hi ha a l’interior de cada u”
LAPUNTILLA
Impertinencia
El intelectual y escritor español más veterano es hoy el granadino Francisco de Ayala, que precisamente mañana cumple 103 años.
Pues bien, el otro día, en una entrevista, declaraba:
–se está perdiendo la virtud de la impertinencia.
Acudo al diccionario de la Real Academia, y leo:
–Impertinencia: dicho o hecho fuera de propósito.
Y me pregunto:
–¿por qué un hombre tan lucido como Ayala califica de virtud la impertinencia?¿Por qué añora que se esté perdiendo?
El mismo lo aclara en la entrevista citada:
–La impertinencia no es dar la tabarra, sino lo contrario de las actitudes borreguiles propias del ganado lanar…
Hubo un tiempo, no muy lejano, en que se hablaba de lo políticamente correcto, y lo políticamente incorrecto; de lo que tocaba, y de lo que no tocaba…
Sospecho que el pensamiento de Ayala cuando habla de la necesidad de ser impertinentes, se refiere al valor y a la valentía de decir siempre, venga o no a cuento, lo que se piensa. Es aquello de “oportuna e inoportunamente”, de que hablaba san Pablo.
Convendrá recordarlo.
Una abraçada molt forta
Manel Simó
viernes, 13 de marzo de 2009
viernes, 6 de marzo de 2009
Diumenge 2 de Quaresma - La puntilla: ¿Resignarse?
Benvolgudes amigues, benvolguts amics. tornem a la cita setmanal, en aquesta Quaresma, que és Quaresma de la creu per a moltes persones...
SEGON DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B
Continuarem caminant entre els qui viuen
a la presència del Senyor
(Salm 115)
TRANSPARENCIES
És també tradicional que en el segon diumenge de Quaresma la lectura de l’evangeli sigui, cada any segons l’evangelista que toca, l’anomenada escena de la Transfiguració.
L’acte és, podríem dir, la investidura de Jesús com a profeta i enviat del Pare, tal com ja varem veure en el relat del baptisme: aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo. Jesús no és només un mestre, un pedagog, una persona admirable, un revolucionari, sinó que darrera d’Ell hi ha quelcom més. I Pere, Joan i Jaume en seran testimonis directes.
Transfiguració és una paraula sinònima de transparència, que indica el que hi ha darrera les aparences. I heus aquí la primera reflexió que podem extreure de la lectura d’aquest evangeli: –¿som nosaltres transparents?, és a dir, ¿hi ha coherència entre el que pensem, el que diem i el que fem? ¿Són sempre sincers amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb Déu?
D’altra part, el text d’enguany del relat evangèlic, segons el relat de Marc, ens ofereix tres idees molt nítides:
–Jesús mostra a aquells deixebles que el seu aparent fracàs no serà un fracàs, sinó una victòria. Anticipa ja la seva Resurrecció.
–Jesús els ensenya que han de tornar a baixa, perquè és en el món on han de predicar el Regne, evitant la temptació de la fugida fàcil
–i Jesús adverteix que Elies i Moisès són el passat, i que ara és a Ell al que cal escoltar
¿Què ha de haver-hi, doncs, veritablement darrera la nostra vida? Criteris, opcions, actituds, compromisos i esforços que, encara que no es vegin, siguin els qui donin sentit, fons i pes a la nostra vida.
Quaresma és un temps de gracia per retrobar tot això i per retrobar-nos a nosaltres mateixos. Són les obres les que ens fan manifestament transparents…
LA PUNTILLA
¿Resignación?
Me gusta el nuevo lema de Amnistía Internacional:
–por cada persona que se resigna, se necesita otra que no se resigne.
Claro que primero habrá que entender bien lo que decimos al hablar de resignación.
En el diccionario encontramos un par de significados:
–entrega voluntaria que alguien hace de sí mismo, poniéndose en las manos y voluntad de otra persona;
–conformidad, tolerancia y paciencia en las adversidades.
Evidentemente, cuando Amnistía Internacional habla de resignación, no habla de actitudes pasivas, y menos frente a la injusticia y el atropello que sufren tantas y tantas personas.
Hoy hay una gran tendencia a confundir resignación con no protestar ni meterse en líos, aunque alguien te perjudique, o esté perjudicando a los demás.
Someterse a la voluntad abusiva de otro no es virtud, sino esclavitud. Y Dios no nos hizo esclavos, sino libres.
Una abraçada, i fins la propera setmana
Preguem els uns pels altres.
SEGON DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B
Continuarem caminant entre els qui viuen
a la presència del Senyor
(Salm 115)
TRANSPARENCIES
És també tradicional que en el segon diumenge de Quaresma la lectura de l’evangeli sigui, cada any segons l’evangelista que toca, l’anomenada escena de la Transfiguració.
L’acte és, podríem dir, la investidura de Jesús com a profeta i enviat del Pare, tal com ja varem veure en el relat del baptisme: aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo. Jesús no és només un mestre, un pedagog, una persona admirable, un revolucionari, sinó que darrera d’Ell hi ha quelcom més. I Pere, Joan i Jaume en seran testimonis directes.
Transfiguració és una paraula sinònima de transparència, que indica el que hi ha darrera les aparences. I heus aquí la primera reflexió que podem extreure de la lectura d’aquest evangeli: –¿som nosaltres transparents?, és a dir, ¿hi ha coherència entre el que pensem, el que diem i el que fem? ¿Són sempre sincers amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb Déu?
D’altra part, el text d’enguany del relat evangèlic, segons el relat de Marc, ens ofereix tres idees molt nítides:
–Jesús mostra a aquells deixebles que el seu aparent fracàs no serà un fracàs, sinó una victòria. Anticipa ja la seva Resurrecció.
–Jesús els ensenya que han de tornar a baixa, perquè és en el món on han de predicar el Regne, evitant la temptació de la fugida fàcil
–i Jesús adverteix que Elies i Moisès són el passat, i que ara és a Ell al que cal escoltar
¿Què ha de haver-hi, doncs, veritablement darrera la nostra vida? Criteris, opcions, actituds, compromisos i esforços que, encara que no es vegin, siguin els qui donin sentit, fons i pes a la nostra vida.
Quaresma és un temps de gracia per retrobar tot això i per retrobar-nos a nosaltres mateixos. Són les obres les que ens fan manifestament transparents…
LA PUNTILLA
¿Resignación?
Me gusta el nuevo lema de Amnistía Internacional:
–por cada persona que se resigna, se necesita otra que no se resigne.
Claro que primero habrá que entender bien lo que decimos al hablar de resignación.
En el diccionario encontramos un par de significados:
–entrega voluntaria que alguien hace de sí mismo, poniéndose en las manos y voluntad de otra persona;
–conformidad, tolerancia y paciencia en las adversidades.
Evidentemente, cuando Amnistía Internacional habla de resignación, no habla de actitudes pasivas, y menos frente a la injusticia y el atropello que sufren tantas y tantas personas.
Hoy hay una gran tendencia a confundir resignación con no protestar ni meterse en líos, aunque alguien te perjudique, o esté perjudicando a los demás.
Someterse a la voluntad abusiva de otro no es virtud, sino esclavitud. Y Dios no nos hizo esclavos, sino libres.
Una abraçada, i fins la propera setmana
Preguem els uns pels altres.
sábado, 28 de febrero de 2009
Diumenge I Quaresma - 1-3-09 - La puntilla: no estancarse
Benvolguts amics i amigues, bona Quaresma, en tránsit a la Pasqua...
Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
(Salm 24)
Creure i confiar en la bona noticia
És ja tradicional que en el primer diumenge de Quaresma, la litúrgia ens presenti, cada any segons l’evangelista corresponent, l’evangeli de l’estada de Jesús en el desert, Enguany, com l’evangeli de Marc és molt curt, observem que es limita a donar notícia del fet, però sense especificar en què van consistir les temptacions: diu simplement: l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs.
En la línia d’interpretar l’evangeli de Marc com un relat ple de simbolismes, podem apuntar que el desert és la societat jueva en la que Jesús es trobarà aïllat; els 40 dies, com quaranta van ser els anys de l’èxode d’Israel, són els dies que durarà el camí de Jesús vers la plenitud de la resurrecció. I tota la seva activitat es veurà constantment assetjada per Satanàs, que es la personificació de l’esperit del mal. Jesús, en la seva missió, tindrà enemics (animals feréstecs), però també bons col•laboradors (els àngels l’alimentaven)
I un cop feta aquesta predicció general del que serà la tasca de Jesús, l’evangelista el situa a Galilea, iniciant, després de Joan Baptista, la seva tasca de predicar la bona noticia: una altra societat és possible, però cal convertir-se i tenir fe en aquesta bona notícia.
I de la tasca de Jesús, a la nostra tasca com a seguidors i seguidores seus.
També nosaltres ens trobem sovint – i ens trobarem encara més-, aïllats en una societat esquiva als valors de l’evangeli. Ens toca, a voltes, patir el desert, i no s’acaben els problemes. El mal ens assetja i les temptacions no hi manquen. Hi ha qui ens entén, però també qui no ens ajuda gens... Ser cristians compromesos avui és una tasca difícil.
Jesús, però, sortí vencedor. I nosaltres, en Ell i amb Ell, també continuarem endavant. Cal, però, no deixar de renovar-nos i convertir-nos. Cal cercar nous camins i noves formes d’evangelització. Qui creu en el que fa, no ho deixa fàcilment.
LA PUNTILLA
No estancarse
Aquel profesor solía mostrarse bastante machacón en sus pensamientos. Les decía:
–Sobre todo, mirad de no estancaros y quedaros donde estéis, aunque os encontréis bien...
Y confirmaba sus palabras con una frase de san Agustín: –cuando estás satisfecho de lo que eres y te paras, no llegarás nunca a ser lo que todavía no eres…
El prototipo de un buen educador tiene como principio fundamental de su tarea, no tanto ofrecer cosas y conocimientos a los demás, cuanto hacerles brotar de ellos mismos constantemente sus mejores cualidades.
Los maestros clásicos de vida interior lo repitieron también hasta la saciedad:
–En la vida espiritual, quien no avanza, retrocede.
La vida es un camino, y los caminos son para recorrerlos. Solamente así se llega a la meta. A cualquier meta.
Una salutació molt cordial
Manel Simó
Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
(Salm 24)
Creure i confiar en la bona noticia
És ja tradicional que en el primer diumenge de Quaresma, la litúrgia ens presenti, cada any segons l’evangelista corresponent, l’evangeli de l’estada de Jesús en el desert, Enguany, com l’evangeli de Marc és molt curt, observem que es limita a donar notícia del fet, però sense especificar en què van consistir les temptacions: diu simplement: l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs.
En la línia d’interpretar l’evangeli de Marc com un relat ple de simbolismes, podem apuntar que el desert és la societat jueva en la que Jesús es trobarà aïllat; els 40 dies, com quaranta van ser els anys de l’èxode d’Israel, són els dies que durarà el camí de Jesús vers la plenitud de la resurrecció. I tota la seva activitat es veurà constantment assetjada per Satanàs, que es la personificació de l’esperit del mal. Jesús, en la seva missió, tindrà enemics (animals feréstecs), però també bons col•laboradors (els àngels l’alimentaven)
I un cop feta aquesta predicció general del que serà la tasca de Jesús, l’evangelista el situa a Galilea, iniciant, després de Joan Baptista, la seva tasca de predicar la bona noticia: una altra societat és possible, però cal convertir-se i tenir fe en aquesta bona notícia.
I de la tasca de Jesús, a la nostra tasca com a seguidors i seguidores seus.
També nosaltres ens trobem sovint – i ens trobarem encara més-, aïllats en una societat esquiva als valors de l’evangeli. Ens toca, a voltes, patir el desert, i no s’acaben els problemes. El mal ens assetja i les temptacions no hi manquen. Hi ha qui ens entén, però també qui no ens ajuda gens... Ser cristians compromesos avui és una tasca difícil.
Jesús, però, sortí vencedor. I nosaltres, en Ell i amb Ell, també continuarem endavant. Cal, però, no deixar de renovar-nos i convertir-nos. Cal cercar nous camins i noves formes d’evangelització. Qui creu en el que fa, no ho deixa fàcilment.
LA PUNTILLA
No estancarse
Aquel profesor solía mostrarse bastante machacón en sus pensamientos. Les decía:
–Sobre todo, mirad de no estancaros y quedaros donde estéis, aunque os encontréis bien...
Y confirmaba sus palabras con una frase de san Agustín: –cuando estás satisfecho de lo que eres y te paras, no llegarás nunca a ser lo que todavía no eres…
El prototipo de un buen educador tiene como principio fundamental de su tarea, no tanto ofrecer cosas y conocimientos a los demás, cuanto hacerles brotar de ellos mismos constantemente sus mejores cualidades.
Los maestros clásicos de vida interior lo repitieron también hasta la saciedad:
–En la vida espiritual, quien no avanza, retrocede.
La vida es un camino, y los caminos son para recorrerlos. Solamente así se llega a la meta. A cualquier meta.
Una salutació molt cordial
Manel Simó
sábado, 21 de febrero de 2009
22-02-09 - Diumenge setè cicle B - La Puntilla: Máscaras
Bon dia, a veure i ara tot va bé.
Diumenge setè durant l’any
Feliç el qui s’interessa pel poble desvalgut;
en temps difícils, el Senyor el salvarà.
(Salm 40)
Una humanitat paralitzada
En aquest diumenge, anterior ja al primer diumenge de Quaresma, completem el cicle de quatre textos de guaricions per part de Jesús. Ell havia vingut a guarir tota malaltia, dels cos i de l’esperit, i els evangelistes deixen constància del compliment de la seva missió.
D’altra part, les curacions individuals constituïen, sovint, un símbol i una representació de les guaricions que necessitava tot el poble.
I això es nota de manera molt concreta en el relat de la guarició que hem proclamat a l’evangeli d’avui.
Quatre homes portaven un paralític: Quatre són els punts cardinals de la humanitat sencera, paralitzada i impedida d’entrar a la casa d’Israel, perquè aquesta es trobava ocupada pels jueus i els dirigents del poble, que ni eren, ni deixaven entrar...
D’altra part, i segons la mentalitat jueva, la paralització de la humanitat era deguda al pecat. I per això Jesús, comença perdonant el pecat del paralític, amb gran escàndol per part dels mestres de la Llei, que eren allà asseguts i no feien res pels pobres i pels malalts.
Jesús havia vingut a curar els mals físics i els mals espirituals, el cos i l’esperit. La curació que oferia era una guarició integral.
I el paralític, un cop s’ha aixecat, no pot romandre més en aquella casa (la casa d’Israel), sinó que ha d’anar-se a casa seva. La salvació ha vingut per a tothom.
I per acabar, un detall molt important. Aquell paralític, com avui el poble, troba el Crist per mediació d’unes persones que l’apropen a Ell. Nosaltres som també avui els instruments per portar fins per llevar fins al Crist els més febles, els impedits i els allunyats.
La PUNTILLA
Máscaras
La grandeza y la miseria del Carnaval estriban, en gran parte, en los disfraces y las máscaras que permiten a las personas –siquiera sea por unas cuantas horas- romper artificialmente la barrera entre lo que son, y lo que desearían ser, o aparentar.
¿Cuál es el disfraz soñado por cada uno? ¿Cuál es la máscara con que quisiera cubrirse y enmascararse?
Carnaval muestra a las claras la tensión maniquea entre el bien y el mal, la realidad y el deseo. Que venza por un día la transgresión y la malicia, siempre que no se ofenda, ni se haga daño a nadie, no es preocupante, y hasta puede resultar festivo.
Lo malo del caso, sin embargo, está en que algunos se empeñen en alargar el Carnaval durante los 365 días del año; o que lleven la máscara tan incorporada a su vida que haya sustituido ya a su verdadero rostro.
Alguien dijo de los fariseos: “guardaos de ellos: parecen una cosa y son otra muy distinta”. Pues eso.
Pronto nos meteremos en la Cuaresma. Disposem-nos a viure-la intensament
Salutacions molt cordials
Diumenge setè durant l’any
Feliç el qui s’interessa pel poble desvalgut;
en temps difícils, el Senyor el salvarà.
(Salm 40)
Una humanitat paralitzada
En aquest diumenge, anterior ja al primer diumenge de Quaresma, completem el cicle de quatre textos de guaricions per part de Jesús. Ell havia vingut a guarir tota malaltia, dels cos i de l’esperit, i els evangelistes deixen constància del compliment de la seva missió.
D’altra part, les curacions individuals constituïen, sovint, un símbol i una representació de les guaricions que necessitava tot el poble.
I això es nota de manera molt concreta en el relat de la guarició que hem proclamat a l’evangeli d’avui.
Quatre homes portaven un paralític: Quatre són els punts cardinals de la humanitat sencera, paralitzada i impedida d’entrar a la casa d’Israel, perquè aquesta es trobava ocupada pels jueus i els dirigents del poble, que ni eren, ni deixaven entrar...
D’altra part, i segons la mentalitat jueva, la paralització de la humanitat era deguda al pecat. I per això Jesús, comença perdonant el pecat del paralític, amb gran escàndol per part dels mestres de la Llei, que eren allà asseguts i no feien res pels pobres i pels malalts.
Jesús havia vingut a curar els mals físics i els mals espirituals, el cos i l’esperit. La curació que oferia era una guarició integral.
I el paralític, un cop s’ha aixecat, no pot romandre més en aquella casa (la casa d’Israel), sinó que ha d’anar-se a casa seva. La salvació ha vingut per a tothom.
I per acabar, un detall molt important. Aquell paralític, com avui el poble, troba el Crist per mediació d’unes persones que l’apropen a Ell. Nosaltres som també avui els instruments per portar fins per llevar fins al Crist els més febles, els impedits i els allunyats.
La PUNTILLA
Máscaras
La grandeza y la miseria del Carnaval estriban, en gran parte, en los disfraces y las máscaras que permiten a las personas –siquiera sea por unas cuantas horas- romper artificialmente la barrera entre lo que son, y lo que desearían ser, o aparentar.
¿Cuál es el disfraz soñado por cada uno? ¿Cuál es la máscara con que quisiera cubrirse y enmascararse?
Carnaval muestra a las claras la tensión maniquea entre el bien y el mal, la realidad y el deseo. Que venza por un día la transgresión y la malicia, siempre que no se ofenda, ni se haga daño a nadie, no es preocupante, y hasta puede resultar festivo.
Lo malo del caso, sin embargo, está en que algunos se empeñen en alargar el Carnaval durante los 365 días del año; o que lleven la máscara tan incorporada a su vida que haya sustituido ya a su verdadero rostro.
Alguien dijo de los fariseos: “guardaos de ellos: parecen una cosa y son otra muy distinta”. Pues eso.
Pronto nos meteremos en la Cuaresma. Disposem-nos a viure-la intensament
Salutacions molt cordials
sábado, 14 de febrero de 2009
15 febrer 2009 - Diumenge VI - La Puntilla: Liberalismo
Amigues i amics, bon diumenge i bona setmana.
Diumenge sisè durant l’any
En Vós , Senyor, he trobat el meu recer,
Vós em guardeu del perill
(Salm 31)
Presència cristiana en el dolor
Per tercer diumenge consecutiu, trobem un evangeli que ens mostra la figura de Jesús guaridor.
I la curació d’un leprós és una autèntica paràbola en acció, una profunda catequesi.
Diguem, en primer lloc, que en temps de Jesús, i a manca d’hospitals, els malalts amb malalties contagioses eren aïllats de la resta de la població i condemnats a viure fora de les ciutats. I un prototipus de malaltia contagiosa era sobretot l’anomenada lepra, malaltia aparatosa que, en ser considerada la malaltia, segons la mentalitat jueva, com un càstig de Déu, feia que els leprosos fossin titllats de repugnants a Déu. Per tant, uns autèntics exclosos socialment i religiosament.
Així les coses, la lectura atenta del paràgraf de l’evangeli d’avui ens mostra un parell de detalls, dignes de profunda consideració:
–Jesús acull i escolta un marginat que se l’apropa, s’agenolla davant d’ell i el parla, convençut de la possibilitat de ser guarit. Jesús, ahir i avui, escolta el crit d’esperança dels marginats de la societat, emblemàtica representació del dolor. Els cristians i cristianes, seguidors de Jesús de Natzaret, no podem ignorar i fer-nos sords al clam dels qui pateixen.
–Jesús el toca amb la mà, i el guareix. Jesús fa un gest absolutament prohibit per la llei, però té clar que les persones estan per damunt de les lleis. L’amor alliberador es situa per damunt de qualsevol llei. El gest de Jesús denuncia una vegada més que una religió que causa marginació social i exclusió dels més necessitats, és una religió farisaica.
Els cristians i cristianes, seguidors de Jesús de Natzaret, no podem fer el joc a cap ideologia, ni a cap concepció social o religiosa, que discrimini a les persones.
On hi ha dolor, on hi ha sofriment, és ineludible la presència de la compassió i la misericòrdia cristianes.
LA PUNTILLA
Liberalismo
He recordado estos días una conversación con el que fuera obispo de Canarias, Monseñor Ramon Echharen, uno de los obispos más lúcidos que he conocido, que falleció hace ahora cuatro años.
Hablando de las relaciones entre el sistema liberal y el cristianismo, me dijo:
–La ideología liberal fomenta el intimismo y la privatización de la religiosidad como puntos esenciales para debilitar el pensamiento cristiano. Es una forma elegante de matar el profetismo y de ofrecer como sacrificio al dios de la libertad individual a todos los débiles y excluidos de este mundo.
La ideología liberal rechaza el cristianismo auténtico, profético y evangélico, y quiere un cristianismo superficial, sin Iglesia y sin moral…
El toque de alerta fue claro y sigue muy vigente.
Hoy asistimos a una marginación del pensamiento cristiano en nombre de la libertad. Pero, ¿de qué libertad?
Una abraçada, Manel Simó
Diumenge sisè durant l’any
En Vós , Senyor, he trobat el meu recer,
Vós em guardeu del perill
(Salm 31)
Presència cristiana en el dolor
Per tercer diumenge consecutiu, trobem un evangeli que ens mostra la figura de Jesús guaridor.
I la curació d’un leprós és una autèntica paràbola en acció, una profunda catequesi.
Diguem, en primer lloc, que en temps de Jesús, i a manca d’hospitals, els malalts amb malalties contagioses eren aïllats de la resta de la població i condemnats a viure fora de les ciutats. I un prototipus de malaltia contagiosa era sobretot l’anomenada lepra, malaltia aparatosa que, en ser considerada la malaltia, segons la mentalitat jueva, com un càstig de Déu, feia que els leprosos fossin titllats de repugnants a Déu. Per tant, uns autèntics exclosos socialment i religiosament.
Així les coses, la lectura atenta del paràgraf de l’evangeli d’avui ens mostra un parell de detalls, dignes de profunda consideració:
–Jesús acull i escolta un marginat que se l’apropa, s’agenolla davant d’ell i el parla, convençut de la possibilitat de ser guarit. Jesús, ahir i avui, escolta el crit d’esperança dels marginats de la societat, emblemàtica representació del dolor. Els cristians i cristianes, seguidors de Jesús de Natzaret, no podem ignorar i fer-nos sords al clam dels qui pateixen.
–Jesús el toca amb la mà, i el guareix. Jesús fa un gest absolutament prohibit per la llei, però té clar que les persones estan per damunt de les lleis. L’amor alliberador es situa per damunt de qualsevol llei. El gest de Jesús denuncia una vegada més que una religió que causa marginació social i exclusió dels més necessitats, és una religió farisaica.
Els cristians i cristianes, seguidors de Jesús de Natzaret, no podem fer el joc a cap ideologia, ni a cap concepció social o religiosa, que discrimini a les persones.
On hi ha dolor, on hi ha sofriment, és ineludible la presència de la compassió i la misericòrdia cristianes.
LA PUNTILLA
Liberalismo
He recordado estos días una conversación con el que fuera obispo de Canarias, Monseñor Ramon Echharen, uno de los obispos más lúcidos que he conocido, que falleció hace ahora cuatro años.
Hablando de las relaciones entre el sistema liberal y el cristianismo, me dijo:
–La ideología liberal fomenta el intimismo y la privatización de la religiosidad como puntos esenciales para debilitar el pensamiento cristiano. Es una forma elegante de matar el profetismo y de ofrecer como sacrificio al dios de la libertad individual a todos los débiles y excluidos de este mundo.
La ideología liberal rechaza el cristianismo auténtico, profético y evangélico, y quiere un cristianismo superficial, sin Iglesia y sin moral…
El toque de alerta fue claro y sigue muy vigente.
Hoy asistimos a una marginación del pensamiento cristiano en nombre de la libertad. Pero, ¿de qué libertad?
Una abraçada, Manel Simó
viernes, 6 de febrero de 2009
Diumenge V e durant l'any-C- 8 de febrer 2009- La Puntilla: La polilla
Aquí estic, en la nostra trobada setmanal.
Que tingueu una bona setmana
Manel
El Senyor sosté els desvalguts
i abat els injustos fins a terra.
(Salm 146)
No restar insensibles davant el sofriment
En aquest comentari a la Paraula d’avui, hem de començar fent referència al llibre de Job que hem llegit a la primera lectura.
Com és conegut, es tracta d’un llibre que ens posa davant el sofriment de les persones; i en el paràgraf que hem proclamat hem sentit el crit d’un home desolat i desesperançat.
Avui són també molts els homes i dones que han d’afrontar una vida de lluita i dificultats; i són molts els qui es troben de cara amb el profund misteri del mal.
Doncs bé, en contraposició a aquesta humanitat que sofreix, el Messies havia estat profetitzat com a guaridor.
Diumenge passat, Marc ens situava a Jesús sanant un endimoniat, i avui continua en la mateixa línia: guareix a la sogra de Pere, i l’evangeli afegeix que també va curar molts malalts de diverses malalties, i va treure molts dimonis...
Ja varem dir que Marc és un evangelista sempre més disposat a mostrar què va fer Jesús, que no pas a dir-nos què va dir.
Jesús és el Messies que guareix no només els sofriments físics, en determinats casos, sinó sobretot aquell que ens allibera dels mals morals i espirituals que esclavitzen la vida interior de les persones.
¿Com es tradueix, però, a la vida pràctica aquesta afirmació?
¿Què fa Jesús amb la sogra de Pere? Li dóna la mà. ¿No són molts avui els homes i dones que necessiten que algú els hi ofereixi un cop de mà?
¿Quins valors evangèlics tornaran la pau, el benestar interior i la felicitat a tots aquells que més ho necessiten? La compassió, la solidaritat i les reivindicacions de la dignitat humana...
I l’evangeli d’avui acaba amb un final que cal tenir molt en compte: ningú dóna el que no té... Jesús, que es buida en el servei als altres, necessita també omplir-se de força i gràcia, perquè no dóna qui no té.
LA PUNTILLA
La polilla
Carl Jung (1875-1961), famoso psicólogo y psicoterapeuta suizo, solía utilizar una sugerente metáfora para explicar la falta de aceptación de nuestras limitaciones:
–¿Qué sabe sobre Australia –decía- una polilla que está encerrada en un armario y se está comiendo una manta de lana australiana?
–Y él mismo se respondía: –Nada, no sabe nada…
Esta metáfora puede tener diversas aplicaciones, y a mí siempre me ha evocado a tantas y tantas personas que osan disertar y pontificar sobre temas de los que, como la polilla, no saben prácticamente nada.
¡Qué tremenda hoy la incultura religiosa de los jóvenes y de los no tan jóvenes!
Claro que ya se sabe que la ignorancia es muy atrevida.
Pero es mucho más atinado no hablar de lo que se desconoce. Y mucho mejor todavía, esforzarse en informarse debidamente.
Fins la propera. Salutacions
Que tingueu una bona setmana
Manel
El Senyor sosté els desvalguts
i abat els injustos fins a terra.
(Salm 146)
No restar insensibles davant el sofriment
En aquest comentari a la Paraula d’avui, hem de començar fent referència al llibre de Job que hem llegit a la primera lectura.
Com és conegut, es tracta d’un llibre que ens posa davant el sofriment de les persones; i en el paràgraf que hem proclamat hem sentit el crit d’un home desolat i desesperançat.
Avui són també molts els homes i dones que han d’afrontar una vida de lluita i dificultats; i són molts els qui es troben de cara amb el profund misteri del mal.
Doncs bé, en contraposició a aquesta humanitat que sofreix, el Messies havia estat profetitzat com a guaridor.
Diumenge passat, Marc ens situava a Jesús sanant un endimoniat, i avui continua en la mateixa línia: guareix a la sogra de Pere, i l’evangeli afegeix que també va curar molts malalts de diverses malalties, i va treure molts dimonis...
Ja varem dir que Marc és un evangelista sempre més disposat a mostrar què va fer Jesús, que no pas a dir-nos què va dir.
Jesús és el Messies que guareix no només els sofriments físics, en determinats casos, sinó sobretot aquell que ens allibera dels mals morals i espirituals que esclavitzen la vida interior de les persones.
¿Com es tradueix, però, a la vida pràctica aquesta afirmació?
¿Què fa Jesús amb la sogra de Pere? Li dóna la mà. ¿No són molts avui els homes i dones que necessiten que algú els hi ofereixi un cop de mà?
¿Quins valors evangèlics tornaran la pau, el benestar interior i la felicitat a tots aquells que més ho necessiten? La compassió, la solidaritat i les reivindicacions de la dignitat humana...
I l’evangeli d’avui acaba amb un final que cal tenir molt en compte: ningú dóna el que no té... Jesús, que es buida en el servei als altres, necessita també omplir-se de força i gràcia, perquè no dóna qui no té.
LA PUNTILLA
La polilla
Carl Jung (1875-1961), famoso psicólogo y psicoterapeuta suizo, solía utilizar una sugerente metáfora para explicar la falta de aceptación de nuestras limitaciones:
–¿Qué sabe sobre Australia –decía- una polilla que está encerrada en un armario y se está comiendo una manta de lana australiana?
–Y él mismo se respondía: –Nada, no sabe nada…
Esta metáfora puede tener diversas aplicaciones, y a mí siempre me ha evocado a tantas y tantas personas que osan disertar y pontificar sobre temas de los que, como la polilla, no saben prácticamente nada.
¡Qué tremenda hoy la incultura religiosa de los jóvenes y de los no tan jóvenes!
Claro que ya se sabe que la ignorancia es muy atrevida.
Pero es mucho más atinado no hablar de lo que se desconoce. Y mucho mejor todavía, esforzarse en informarse debidamente.
Fins la propera. Salutacions
viernes, 30 de enero de 2009
1 de febrer 2009 -Diumenge IV de durant l'any - La Puntilla: Realismo
Benvolguts, benvolgudes, ¿em llegiu? ¿Em podríeu fer algun comentari per sentir-me viu?
Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:
“no enduriu els vostres cors”
(Salm 94
Ha vingut a alliberar i ho fa amb coherència
El llibre del Deuteronomi ens ha dit, a la primera lectura, que un profeta és aquell que indica al poble per on ha d’anar. Però el profeta no ha de parlar per si mateix, sinó que haurà dir “tot el que Jo –diu el Senyor– li ordenaré”.
I el que Déu vol, com mostrarà Jesús a l’evangeli, amb la seva conducta, és que quedi preservada la dignitat, la intimitat i el valor de cada ésser humà. Jesús s’interessa per la situació de cada persona, pels seus sofriments, i per tot allò que l’impedeix ser lliure. Sant Pau ho ha manifestat també en la segona lectura: jo voldria que visquéssiu sense neguit...
El text de l’evangeli ens pot sobtar, però va en aquesta línia d’alliberament de l’ésser humà.
A la mentalitat d’avui segur que ens sorprèn la freqüent presència de dimonis en els textos evangèlics. Però és que en els temps de Jesús hi havia una gran por als esperits malignes, que eren considerats els causants de totes les malalties i, sobretot, de les malalties mentals. Un malalt que avui diríem psíquic era anomenat endimoniat. I la possessió demoníaca era considerada un càstig de Déu, com a conseqüència del pecat de qui la patia. D’altra banda, els dimonis havien d’habitar en el cos d’una persona o d’un animal, perquè ells no tenien cos propi.
Així les coses, Marc presenta el poder de Jesús sobre el mal. I ho fa al seu estil: Jesús actua. Marc parla molt més del que Jesús va fer, que del que Jesús va dir. El seu ensenyament, com dèiem al començament d’aquest comentari, és alliberar a la persona de tot allò que la destrossa interiorment. I la gent s’estranya d’aquesta manera d’ensenyar, però l’accepta perquè la veu coherent. Ensenyar amb autoritat és ensenyar amb coherència.
L’evangeli d’avui, d’altra part, és un evangeli de simbolisme comunitari: el poble, com aquell home, necessita profetes alliberadors que amb autoritat l’alliberin del mal.
LA PUNTILLA
Realismo
Comenzó la clase escribiendo en la pizarra
–el cansancio, el malhumor y la estupidez también cuentan en la vida de las personas.
Se había propuesto dar a sus alumnos una lección de realismo.
–Caemos fácilmente en la tentación de idealizar las cosas o las personas y luego nos llevamos grandes desengaños...
–Podemos entender como muy humanos –le replicó una voz- el cansancio y el malhumor, pero ¿por qué tenemos que admitir la influencia de la estupidez en el ser humano?
–Leed la definición del diccionario:
¿os parece poco presente en la vida y en las decisiones de las personas?
Y para remachar la lección, acudió a Erasmo de Rotterdam:
–“la estupidez engendra las naciones y conserva los imperios, la magistratura y la justicia, porque la vida es solamente un juego de estúpidos”
Una salutació molt cordial, Manel Simó
Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:
“no enduriu els vostres cors”
(Salm 94
Ha vingut a alliberar i ho fa amb coherència
El llibre del Deuteronomi ens ha dit, a la primera lectura, que un profeta és aquell que indica al poble per on ha d’anar. Però el profeta no ha de parlar per si mateix, sinó que haurà dir “tot el que Jo –diu el Senyor– li ordenaré”.
I el que Déu vol, com mostrarà Jesús a l’evangeli, amb la seva conducta, és que quedi preservada la dignitat, la intimitat i el valor de cada ésser humà. Jesús s’interessa per la situació de cada persona, pels seus sofriments, i per tot allò que l’impedeix ser lliure. Sant Pau ho ha manifestat també en la segona lectura: jo voldria que visquéssiu sense neguit...
El text de l’evangeli ens pot sobtar, però va en aquesta línia d’alliberament de l’ésser humà.
A la mentalitat d’avui segur que ens sorprèn la freqüent presència de dimonis en els textos evangèlics. Però és que en els temps de Jesús hi havia una gran por als esperits malignes, que eren considerats els causants de totes les malalties i, sobretot, de les malalties mentals. Un malalt que avui diríem psíquic era anomenat endimoniat. I la possessió demoníaca era considerada un càstig de Déu, com a conseqüència del pecat de qui la patia. D’altra banda, els dimonis havien d’habitar en el cos d’una persona o d’un animal, perquè ells no tenien cos propi.
Així les coses, Marc presenta el poder de Jesús sobre el mal. I ho fa al seu estil: Jesús actua. Marc parla molt més del que Jesús va fer, que del que Jesús va dir. El seu ensenyament, com dèiem al començament d’aquest comentari, és alliberar a la persona de tot allò que la destrossa interiorment. I la gent s’estranya d’aquesta manera d’ensenyar, però l’accepta perquè la veu coherent. Ensenyar amb autoritat és ensenyar amb coherència.
L’evangeli d’avui, d’altra part, és un evangeli de simbolisme comunitari: el poble, com aquell home, necessita profetes alliberadors que amb autoritat l’alliberin del mal.
LA PUNTILLA
Realismo
Comenzó la clase escribiendo en la pizarra
–el cansancio, el malhumor y la estupidez también cuentan en la vida de las personas.
Se había propuesto dar a sus alumnos una lección de realismo.
–Caemos fácilmente en la tentación de idealizar las cosas o las personas y luego nos llevamos grandes desengaños...
–Podemos entender como muy humanos –le replicó una voz- el cansancio y el malhumor, pero ¿por qué tenemos que admitir la influencia de la estupidez en el ser humano?
–Leed la definición del diccionario:
¿os parece poco presente en la vida y en las decisiones de las personas?
Y para remachar la lección, acudió a Erasmo de Rotterdam:
–“la estupidez engendra las naciones y conserva los imperios, la magistratura y la justicia, porque la vida es solamente un juego de estúpidos”
Una salutació molt cordial, Manel Simó
sábado, 24 de enero de 2009
La Conversió de sant Pau - Puntilla: ...en extinción
Amigues i amics, us faig arribar la meva aportació setmanal. Desitjo que us sigui profitosa. Una cordial abraçada
Diumenge tercer durant l’any
LA CONVERSIÓ DE SANT PAU
Este año, como ya sabéis, estamos celebrando el año jubilar de san Pablo porque recordamos los dos mil años de su nacimiento. Por eso hoy , 25 de enero, día en que la Iglesia celebra anualmente su conversión, la Misa en memoria del gran apóstol prevalece sobre la celebración del domingo. Las lecturas son propias, y el color de la estola, blanco.
Per la gràcia de Déu sóc el que sóc
La biografia de sant Pau, que coneixem mitjançant el llibre dels Fets dels Apòstols i les cartes que d’ell, o atribuïdes a ell, es conserven, és una biografia apassionant.
De perseguidor dels cristians, va passar a ser el gran apòstol del cristianisme. I la seva total i definitiva conversió, més que espectacular i admirable, és la clara constatació de la gratuïtat de Déu. I ell ho reconèixer sense embuts: per la gràcia de Déu sóc el que sóc.
De Pau es podrien subratllar molts i diversos aspectes. Però ens podríem quedar amb dos, que ens poden esperonar a nosaltres més d’aprop:
–la seva gran vocació cristiana
–el seu ardent esperit evangelitzador
1) Pau rebé una crida (vocació) i la va seguir amb plena disponibilitat. Sé en qui he cregut, li dirà al seu deixeble Timoteu. Pau va creure en el Crist, i es va sentir totalment atrapat per Ell: per a mi, viure és el Crist, escriu als Filipenses. El Crist era l’únic sentit de la seva vida i la força de la seva acció: visc, però no sóc jo que visc, sinó el Crist que viu en mi, dirà als Gàlates. La vocació de Pau, com ho ha de ser la nostra, fou la vocació cristiana viscuda a fons. Deixar-se absorbir pels valors cristians i intentar se coherent.
2) I Pau va entendre des del primer moment que la fe i la vocació rebudes les havia de compartir amb els altres. Pau fou el gran propagador de la fe, anunciant la Bona Nova del Crist i creant comunitats cristianes. La seva tasca no fou fàcil, com tampoc és avui fàcil evangelitzar. Però vencé adversitats i dificultats, i fou constant. Pau és model de coherència i esperit de lluita. És viu d’allò que es creu. I ell creia en la necessitat de ser un instrument de la gratuïtat de Déu envers els altres. ¿No és aquesta també la nostra tasca?
Que sant Pau ens ajudi.
LA PUNTILLA
…en extinción
Los personajes del humorista Romeu, (que habitualmente publica en El País) mantienen siempre un breve diálogo, cáustico e irónico. Así por ejemplo:
Uno le dice al otro:
–Yo sólo creo en la amistad y en el trabajo bien hecho…
Y el otro responde:
–Enhorabuena, eres un personaje en extinción…
Este diálogo tiene su intención, y a mí me sugirió pensar en qué personas, colectivos, o situaciones pondríamos nosotros, si nos propusieran hacer una lista de realidades (seres, pensamientos, o conductas) en extinción.
Es obvio que las listas no coincidirían, según las diferentes personas, ya que dependerían de la dosis de esperanza de cada uno sobre la posible solución que puedan tener determinadas realidades que podamos creer en extinción. Pero seguro que habría consenso en muchas de ellas…
Os animo a cada uno a hacer vuestra lista; pero cuando la hagáis, tendríais que añadir la pregunta de si vale la pena, o no, seguir luchando todavía por evitar la correspondiente extinción.
Dicen que por algunas especies animales parece ser que sí…
Pero ¿no valen muchas realidades más que los animales
Diumenge tercer durant l’any
LA CONVERSIÓ DE SANT PAU
Este año, como ya sabéis, estamos celebrando el año jubilar de san Pablo porque recordamos los dos mil años de su nacimiento. Por eso hoy , 25 de enero, día en que la Iglesia celebra anualmente su conversión, la Misa en memoria del gran apóstol prevalece sobre la celebración del domingo. Las lecturas son propias, y el color de la estola, blanco.
Per la gràcia de Déu sóc el que sóc
La biografia de sant Pau, que coneixem mitjançant el llibre dels Fets dels Apòstols i les cartes que d’ell, o atribuïdes a ell, es conserven, és una biografia apassionant.
De perseguidor dels cristians, va passar a ser el gran apòstol del cristianisme. I la seva total i definitiva conversió, més que espectacular i admirable, és la clara constatació de la gratuïtat de Déu. I ell ho reconèixer sense embuts: per la gràcia de Déu sóc el que sóc.
De Pau es podrien subratllar molts i diversos aspectes. Però ens podríem quedar amb dos, que ens poden esperonar a nosaltres més d’aprop:
–la seva gran vocació cristiana
–el seu ardent esperit evangelitzador
1) Pau rebé una crida (vocació) i la va seguir amb plena disponibilitat. Sé en qui he cregut, li dirà al seu deixeble Timoteu. Pau va creure en el Crist, i es va sentir totalment atrapat per Ell: per a mi, viure és el Crist, escriu als Filipenses. El Crist era l’únic sentit de la seva vida i la força de la seva acció: visc, però no sóc jo que visc, sinó el Crist que viu en mi, dirà als Gàlates. La vocació de Pau, com ho ha de ser la nostra, fou la vocació cristiana viscuda a fons. Deixar-se absorbir pels valors cristians i intentar se coherent.
2) I Pau va entendre des del primer moment que la fe i la vocació rebudes les havia de compartir amb els altres. Pau fou el gran propagador de la fe, anunciant la Bona Nova del Crist i creant comunitats cristianes. La seva tasca no fou fàcil, com tampoc és avui fàcil evangelitzar. Però vencé adversitats i dificultats, i fou constant. Pau és model de coherència i esperit de lluita. És viu d’allò que es creu. I ell creia en la necessitat de ser un instrument de la gratuïtat de Déu envers els altres. ¿No és aquesta també la nostra tasca?
Que sant Pau ens ajudi.
LA PUNTILLA
…en extinción
Los personajes del humorista Romeu, (que habitualmente publica en El País) mantienen siempre un breve diálogo, cáustico e irónico. Así por ejemplo:
Uno le dice al otro:
–Yo sólo creo en la amistad y en el trabajo bien hecho…
Y el otro responde:
–Enhorabuena, eres un personaje en extinción…
Este diálogo tiene su intención, y a mí me sugirió pensar en qué personas, colectivos, o situaciones pondríamos nosotros, si nos propusieran hacer una lista de realidades (seres, pensamientos, o conductas) en extinción.
Es obvio que las listas no coincidirían, según las diferentes personas, ya que dependerían de la dosis de esperanza de cada uno sobre la posible solución que puedan tener determinadas realidades que podamos creer en extinción. Pero seguro que habría consenso en muchas de ellas…
Os animo a cada uno a hacer vuestra lista; pero cuando la hagáis, tendríais que añadir la pregunta de si vale la pena, o no, seguir luchando todavía por evitar la correspondiente extinción.
Dicen que por algunas especies animales parece ser que sí…
Pero ¿no valen muchas realidades más que los animales
viernes, 16 de enero de 2009
18 de gener 2009- II diumenge de durant l'any. La Puntilla: Opiniones crispadas
¿Què tal, amigues i amics? Com va el 2009?
Seguim amb la nostra trobada setmanal.
SEGON DIUMENGE DURANT L’ANY
La Quaresma comença enguany el 25 de febrer. Des d’avui fins aleshores, celebrarem 6 dels diumenges anomenats de durant l’any. El cicle litúrgic és el B.
“Aquí en teniu Déu meu,
vull fer la vostra voluntat”
(Salm 39)
Sentir la crida: Veniu i veureu...
Aquest diumenge és conegut com la tercera epifania, o manifestació de Jesús. Una estrella el manifestà a aquells savis d’Orient; una veu del cel el manifestà als presents en el seu baptisme; i avui, l’evangeli ens diu que Joan Baptista el manifesta a dos del seus deixebles: mireu l’anyell de Déu.
I aquells deixebles inicien un procés molt interessant que els portarà fins al seguiment total de Jesús:
–en primer lloc, tots dos s’engresquen a partir del testimoni de Joan Baptista. Podien haver-se quedat indiferents davant l’afirmació aquest és l’anyell de Déu... Ells s’acosten a Jesús i volen conèixer-lo;
–per apropar-se, pregunten, dialoguen amb Ell. Es situen en actitud de recerca: –Mestre, ¿on us allotgeu?
–la resposta que reben per part de Jesús és una invitació a veure-ho i experimentar-ho per ells mateixos: veniu i ho veure. La fe és un do de Déu, però és una decisió personal, que cal experimentar
–i finalment, un dels dos, Andreu, corre a engrescar a un germà seu: hem trobat el Messies. La fe sempre és comunicativa, participativa. Allò que gratuïtament hem rebut, gratuïtament hem de procurar transmetre als altres. Si la fe ens fa feliços, ¿com no procurarem fer feliços als altres?
Per tant, tant l’evangeli d’avui, com el que llegirem el proper diumenge, ens volen explicar la vocació dels primers apòstols, que és, en definitiva, una vocació a seguir el camí del cristianisme.
I nosaltres no hauríem d’oblidar els passos de recerca que van experimentar aquells deixebles.
La vocació cristiana demana una actitud de recerca, i la crida de Déu no s’arrela en arguments teòrics, sinó en la vivència pràctica de cada dia. I com va fer Andreu, nosaltres també hem de sortir a l’encontre de tants i tantes que encara pregunten: ¿On és Déu? On s’allotja?. Mostrem-los que Déu habita en les persones. Que mirin i ho vegin.
LA PUNTILLA
Opiniones crispadas
En el abc del periodismo y la comunicación, siempre se ha dicho que “la información es sagrada; mientras que las opiniones son libres”.
Pues bien, hoy asistimos a dos hechos muy preocupantes:
–por un lado, se opina de todo y sobre todo, sobre la base de una pésima y poco contrastada información;
–y de otro, las opiniones se lanzan de manera tan crispada, que parece que para tener razón haya que gritar más que los que opinan de otra manera.
Estos días, por ejemplo, estamos asistiendo a una buena muestra de lo que digo, a raíz del conflicto entre Israel y los palestinos.
Cualquiera se atreve a opinar con el sólo bagaje de una información muy mediatizada según el color del medio que informa; y, sobre todo, las opiniones se crispan de tal manera, que los que muestran siquiera atisbos de exculpar a Israel son inmediatamente tachados de pro-sionistas, conservadores, fachas y otras lindezas; mientras que quienes abogan de algún modo por la causa palestina son, a su vez, tildados de anti-sionistas, terroristas, partidarios de Hamàs, etc.
Y los muertos, ¿qué dicen?
Éstos ya no pueden opinar, y son la única verdad objetiva.
Salutacions, Manel Simó
Seguim amb la nostra trobada setmanal.
SEGON DIUMENGE DURANT L’ANY
La Quaresma comença enguany el 25 de febrer. Des d’avui fins aleshores, celebrarem 6 dels diumenges anomenats de durant l’any. El cicle litúrgic és el B.
“Aquí en teniu Déu meu,
vull fer la vostra voluntat”
(Salm 39)
Sentir la crida: Veniu i veureu...
Aquest diumenge és conegut com la tercera epifania, o manifestació de Jesús. Una estrella el manifestà a aquells savis d’Orient; una veu del cel el manifestà als presents en el seu baptisme; i avui, l’evangeli ens diu que Joan Baptista el manifesta a dos del seus deixebles: mireu l’anyell de Déu.
I aquells deixebles inicien un procés molt interessant que els portarà fins al seguiment total de Jesús:
–en primer lloc, tots dos s’engresquen a partir del testimoni de Joan Baptista. Podien haver-se quedat indiferents davant l’afirmació aquest és l’anyell de Déu... Ells s’acosten a Jesús i volen conèixer-lo;
–per apropar-se, pregunten, dialoguen amb Ell. Es situen en actitud de recerca: –Mestre, ¿on us allotgeu?
–la resposta que reben per part de Jesús és una invitació a veure-ho i experimentar-ho per ells mateixos: veniu i ho veure. La fe és un do de Déu, però és una decisió personal, que cal experimentar
–i finalment, un dels dos, Andreu, corre a engrescar a un germà seu: hem trobat el Messies. La fe sempre és comunicativa, participativa. Allò que gratuïtament hem rebut, gratuïtament hem de procurar transmetre als altres. Si la fe ens fa feliços, ¿com no procurarem fer feliços als altres?
Per tant, tant l’evangeli d’avui, com el que llegirem el proper diumenge, ens volen explicar la vocació dels primers apòstols, que és, en definitiva, una vocació a seguir el camí del cristianisme.
I nosaltres no hauríem d’oblidar els passos de recerca que van experimentar aquells deixebles.
La vocació cristiana demana una actitud de recerca, i la crida de Déu no s’arrela en arguments teòrics, sinó en la vivència pràctica de cada dia. I com va fer Andreu, nosaltres també hem de sortir a l’encontre de tants i tantes que encara pregunten: ¿On és Déu? On s’allotja?. Mostrem-los que Déu habita en les persones. Que mirin i ho vegin.
LA PUNTILLA
Opiniones crispadas
En el abc del periodismo y la comunicación, siempre se ha dicho que “la información es sagrada; mientras que las opiniones son libres”.
Pues bien, hoy asistimos a dos hechos muy preocupantes:
–por un lado, se opina de todo y sobre todo, sobre la base de una pésima y poco contrastada información;
–y de otro, las opiniones se lanzan de manera tan crispada, que parece que para tener razón haya que gritar más que los que opinan de otra manera.
Estos días, por ejemplo, estamos asistiendo a una buena muestra de lo que digo, a raíz del conflicto entre Israel y los palestinos.
Cualquiera se atreve a opinar con el sólo bagaje de una información muy mediatizada según el color del medio que informa; y, sobre todo, las opiniones se crispan de tal manera, que los que muestran siquiera atisbos de exculpar a Israel son inmediatamente tachados de pro-sionistas, conservadores, fachas y otras lindezas; mientras que quienes abogan de algún modo por la causa palestina son, a su vez, tildados de anti-sionistas, terroristas, partidarios de Hamàs, etc.
Y los muertos, ¿qué dicen?
Éstos ya no pueden opinar, y son la única verdad objetiva.
Salutacions, Manel Simó
sábado, 10 de enero de 2009
La Puntilla: Autobuses "ateos"
Torno a penjar La Puntilla, perquè l'anterior no ha quedat ben transcrita.
–¿Se ha enterado de la campaña publicitaria que colectivos de ateos pretenden poner en los autobuses para que la gente deje de creer en Dios? ¡Hasta ahí podíamos llegar!
Aquel hombre estaba muy alterado y su interlocutor tuvo que calmar su indignación:
–Mire, a mí esta pretendida campaña, me ha hecho recordar el salmo 91: “ni que lleguen a florecer los amigos de malas artes, acabaran que no se hablará más de ellos…Pero Tu, Señor, eres por siempre"
Y la mejor arma contra un eslogan es demostrar, con un contra-eslogan vivido, su falsedad. Frente al “probablemente Dios no existe, deja de preocuparte y disfruta de la vida”, el mejor rechazo es mostrar que “Dios no es ninguna preocupación, sino un gozo muy íntimo”.
Ah, y en otro terreno, yo siempre me fiaré más de quien pague una campaña, por ejemplo, contra el hambre en el mundo, que contra Dios.
–¿Se ha enterado de la campaña publicitaria que colectivos de ateos pretenden poner en los autobuses para que la gente deje de creer en Dios? ¡Hasta ahí podíamos llegar!
Aquel hombre estaba muy alterado y su interlocutor tuvo que calmar su indignación:
–Mire, a mí esta pretendida campaña, me ha hecho recordar el salmo 91: “ni que lleguen a florecer los amigos de malas artes, acabaran que no se hablará más de ellos…Pero Tu, Señor, eres por siempre"
Y la mejor arma contra un eslogan es demostrar, con un contra-eslogan vivido, su falsedad. Frente al “probablemente Dios no existe, deja de preocuparte y disfruta de la vida”, el mejor rechazo es mostrar que “Dios no es ninguna preocupación, sino un gozo muy íntimo”.
Ah, y en otro terreno, yo siempre me fiaré más de quien pague una campaña, por ejemplo, contra el hambre en el mundo, que contra Dios.
Baptisme del Senyor - La Puntilla: Autobuses
Benvolguts, benvolgudes, us faig arribar el meu comentari a la celebració del Baptisme del Senyor, i també la meva secció de La Puntilla. M'agradarien, com sempre,els vostres comentaris.
El baptisme del Senyor
Som un poble de batejats i batejades
La litúrgia cristiana dóna un salt en el temps i passa dels misteris de la infància, a la vida adulta de Jesús. I l’evangeli de Marc, que és el que llegim en aquest cicle, comença el seu relat presentant Jesús com el Messies esperat que en l’acte del baptisme rep la investidura messiànica: ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.
Amb tot, la situació litúrgica d’aquesta festa pot semblar no massa coherent, ja que, per una banda, avui contemplem un Jesús adult, quan el proper dia 2 de febrer celebrarem la seva Presentació al temple, que tenia lloc als 40 dies del naixement; i, per altra, les primeres comunitats cristianes no acabaven d’entendre que Jesús s’hagués batejat en el baptisme de Joan Baptista, que era un baptisme de conversió (¿de què s’havia de convertir Jesús?)
S’ha de dir, per tant, que aquesta celebració és d’origen recent (concretament va ser instituïda l’any 1960). Primer es va situar, de manera fixa, el dia 13 de gener, que era l’octava de l’Epifania. Als seus promotors els hi va semblar que la manifestació de Jesús al món obtenia la seva plenitud tot just en el testimoniatge que el Pare dóna d’Ell en el moment del baptisme. Finalment, a la darrera reforma del calendari, la celebració fou traslladada al diumenge immediat del 6 de gener, desapareixent l’octava de l’Epifania.
Més enllà, però, de totes aquestes precisions, el que compta és que avui se’ns ofereix a tots els cristians i cristianes, batejats i batejades, una bona ocasió per pensar en el nostre baptisme, que fou el pòrtic de la nostra biografia de creients. Dia, doncs, de donar gràcies a Déu pel do de la fe; dia d’acció de gràcies als qui van ser els instruments del nostre baptisme (bàsicament, els nostres pares); i dia de reflexionar sobre el compromís de ser batejats i batejades.
Avui, malauradament, el baptisme ha esdevingut per a molts més un fet sociològic o ritual (baptisme d’aigua), que no pas un baptisme de veritable Esperit. Un baptisme sense una adequada i continuada formació i vivència cristianes, es queda en un ritus buit i sense massa sentit.
LA PUNTILLA
Autobuses
–¿Se ha enterado de la campaña publicitaria que colectivos de ateos pretenden poner en los autobuses para que la gente deje de creer en Dios? ¡Hasta ahí podíamos llegar!
Aquel hombre estaba muy alterado y su interlocutor tuvo que calmar su indignación:
–Mire, a mí esta pretendida campaña, me ha hecho recordar el salmo 91: “ni que lleguen a florecer los amigos de malas artes, acabaran que no se hablará más de ellos…Pero Tu, Señor, eres por siempre
Y la mejor arma contra un eslogan es demostrar, con un contra-eslogan vivido, su falsedad. Frente al, el mejor rechazo es mostrar que .
Ah, y en otro terreno, yo siempre me fiaré más de quien pague una campaña, por ejemplo, contra el hambre en el mundo, que contra Dios.
El baptisme del Senyor
Som un poble de batejats i batejades
La litúrgia cristiana dóna un salt en el temps i passa dels misteris de la infància, a la vida adulta de Jesús. I l’evangeli de Marc, que és el que llegim en aquest cicle, comença el seu relat presentant Jesús com el Messies esperat que en l’acte del baptisme rep la investidura messiànica: ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.
Amb tot, la situació litúrgica d’aquesta festa pot semblar no massa coherent, ja que, per una banda, avui contemplem un Jesús adult, quan el proper dia 2 de febrer celebrarem la seva Presentació al temple, que tenia lloc als 40 dies del naixement; i, per altra, les primeres comunitats cristianes no acabaven d’entendre que Jesús s’hagués batejat en el baptisme de Joan Baptista, que era un baptisme de conversió (¿de què s’havia de convertir Jesús?)
S’ha de dir, per tant, que aquesta celebració és d’origen recent (concretament va ser instituïda l’any 1960). Primer es va situar, de manera fixa, el dia 13 de gener, que era l’octava de l’Epifania. Als seus promotors els hi va semblar que la manifestació de Jesús al món obtenia la seva plenitud tot just en el testimoniatge que el Pare dóna d’Ell en el moment del baptisme. Finalment, a la darrera reforma del calendari, la celebració fou traslladada al diumenge immediat del 6 de gener, desapareixent l’octava de l’Epifania.
Més enllà, però, de totes aquestes precisions, el que compta és que avui se’ns ofereix a tots els cristians i cristianes, batejats i batejades, una bona ocasió per pensar en el nostre baptisme, que fou el pòrtic de la nostra biografia de creients. Dia, doncs, de donar gràcies a Déu pel do de la fe; dia d’acció de gràcies als qui van ser els instruments del nostre baptisme (bàsicament, els nostres pares); i dia de reflexionar sobre el compromís de ser batejats i batejades.
Avui, malauradament, el baptisme ha esdevingut per a molts més un fet sociològic o ritual (baptisme d’aigua), que no pas un baptisme de veritable Esperit. Un baptisme sense una adequada i continuada formació i vivència cristianes, es queda en un ritus buit i sense massa sentit.
LA PUNTILLA
Autobuses
–¿Se ha enterado de la campaña publicitaria que colectivos de ateos pretenden poner en los autobuses para que la gente deje de creer en Dios? ¡Hasta ahí podíamos llegar!
Aquel hombre estaba muy alterado y su interlocutor tuvo que calmar su indignación:
–Mire, a mí esta pretendida campaña, me ha hecho recordar el salmo 91: “ni que lleguen a florecer los amigos de malas artes, acabaran que no se hablará más de ellos…Pero Tu, Señor, eres por siempre
Y la mejor arma contra un eslogan es demostrar, con un contra-eslogan vivido, su falsedad. Frente al
Ah, y en otro terreno, yo siempre me fiaré más de quien pague una campaña, por ejemplo, contra el hambre en el mundo, que contra Dios.
viernes, 2 de enero de 2009
4 i 6 de gener 2009- Segon diumenge després de Nadal - Festa de l'Epifania - La PUNTILLA: Yo, ¿quién soy?
Benvolguts i benvolgudes, un bon any 2009, ple de noves il·lusions i ganes de fer coses. I per fer, pensar i reflexionar.
SEGON DIUMENGE DESPRÉS DE NADAL - B
La saviesa creadora de Déu
En aquest segon diumenge dins del cicle litúrgic de Nadal, un tema que es repeteix al llarg de les tres lectures és el tema de la Saviesa creadora de Déu.
A la primera lectura, un savi d’Israel ens mostra aquesta Saviesa amb la seva bellesa resplendent i afirma que plantà la seva tenda enmig del poble.
Sant Pau ens diu que és a l’Església on es manifesta aquesta Saviesa de Déu.
I l’evangeli ens torna a repetir que el Crist, Saviesa de Déu feta carn, ha vingut a viure enmig nostre i s’ha inserit en la nostra història, per tal d’orientar-la i de fer-la lluminosa.
Una petjada de la Saviesa creadora de Déu és la saviesa humana que tot ésser humà posseeix i desitja incrementar. Una saviesa humana, però, que si ha de ser manifestació de la saviesa de Déu, ha de ser sempre creadora i creativa, lluminosa i orientadora. En definitiva, la veritable saviesa que encerta en saber fer de la vida una vida amb sentit.
Dimarts, 6 de gener
EPIFANIA DEL SENYOR
El trobaren en la feblesa
Com ja coneixem, aquesta festa coneguda amb la paraula grega Epifania, que significa manifestació, és una repetició de la festa de Nadal. I és que Nadal és la festa de les esglésies occidentals, mentre que Epifania és la festa de les esglésies d’Orient. De fet, però, són dues festes complementàries. Al Nadal celebrem un fet, i a l’Epifania, la dimensió d’aquest fet. Crist neix, i Crista neix per a tothom, no només per al poble jueu. Lluc indica que els primers adoradors de Jesús van ser uns pastors d’Israel; mentre que Mateu (evangeli d’avui) destaca que van ser uns gentils els primers en reconèixer Jesús i que es posaren en camí per cercar-lo.
Cercar, fer camí: aquesta és la gran lliçó dels anomenats mags. Un camí de recerca de Déu amb sis etapes molt definides: –llegir els signes dels temps (estrella); –reflexionar sobre ells; –sortir d’un mateix i llançar-se a l’aventura; –afrontar les dificultats del camí; –trobar en la feblesa allò que cercaven;–i canviar de ruta i esbrinar nous camins...
Al Crist nascut a Betlem s’arriba sempre pel camí de la fe compartida. Al Crist de Betlem sempre se’l descobreix en la debilitat d’un nadó.
LA PUNTILLA
Yo ¿quién soy?
Khalil-Gibran, un gran poeta libanés, nacido en 1883 y muerto en 1931, a los 48 años, escribió que una de las preguntas más difíciles que le habían hecho en su vida y que no había sabido responder era ésta: Tu, ¿quién eres?
Por eso, aquel profesor, decidió hacerla también a sus alumnos, chicos y chicas de 16 y 17 años.
Las respuestas fueron de lo más variado:
–Un ser que se hace preguntas sin saber la solución
–Uno más en el mundo, sin importancia
–Un ser que busca la perfección
–Alguien que piensa y siente
–Un ciclón que no destruye, sino que intenta construir
–Un grano de arena en la inmensa playa de la humanidad
–Alguien que busca y lucha para abrirse camino en la vida
–Aún no lo sé…
–Una interacción entre lo que quiero ser, lo que puedo ser, y lo que me dejan ser
Saberse a sí mismo es un punto clave para ser uno mismo.
Amigues i amics, fins la propera setmana
SEGON DIUMENGE DESPRÉS DE NADAL - B
La saviesa creadora de Déu
En aquest segon diumenge dins del cicle litúrgic de Nadal, un tema que es repeteix al llarg de les tres lectures és el tema de la Saviesa creadora de Déu.
A la primera lectura, un savi d’Israel ens mostra aquesta Saviesa amb la seva bellesa resplendent i afirma que plantà la seva tenda enmig del poble.
Sant Pau ens diu que és a l’Església on es manifesta aquesta Saviesa de Déu.
I l’evangeli ens torna a repetir que el Crist, Saviesa de Déu feta carn, ha vingut a viure enmig nostre i s’ha inserit en la nostra història, per tal d’orientar-la i de fer-la lluminosa.
Una petjada de la Saviesa creadora de Déu és la saviesa humana que tot ésser humà posseeix i desitja incrementar. Una saviesa humana, però, que si ha de ser manifestació de la saviesa de Déu, ha de ser sempre creadora i creativa, lluminosa i orientadora. En definitiva, la veritable saviesa que encerta en saber fer de la vida una vida amb sentit.
Dimarts, 6 de gener
EPIFANIA DEL SENYOR
El trobaren en la feblesa
Com ja coneixem, aquesta festa coneguda amb la paraula grega Epifania, que significa manifestació, és una repetició de la festa de Nadal. I és que Nadal és la festa de les esglésies occidentals, mentre que Epifania és la festa de les esglésies d’Orient. De fet, però, són dues festes complementàries. Al Nadal celebrem un fet, i a l’Epifania, la dimensió d’aquest fet. Crist neix, i Crista neix per a tothom, no només per al poble jueu. Lluc indica que els primers adoradors de Jesús van ser uns pastors d’Israel; mentre que Mateu (evangeli d’avui) destaca que van ser uns gentils els primers en reconèixer Jesús i que es posaren en camí per cercar-lo.
Cercar, fer camí: aquesta és la gran lliçó dels anomenats mags. Un camí de recerca de Déu amb sis etapes molt definides: –llegir els signes dels temps (estrella); –reflexionar sobre ells; –sortir d’un mateix i llançar-se a l’aventura; –afrontar les dificultats del camí; –trobar en la feblesa allò que cercaven;–i canviar de ruta i esbrinar nous camins...
Al Crist nascut a Betlem s’arriba sempre pel camí de la fe compartida. Al Crist de Betlem sempre se’l descobreix en la debilitat d’un nadó.
LA PUNTILLA
Yo ¿quién soy?
Khalil-Gibran, un gran poeta libanés, nacido en 1883 y muerto en 1931, a los 48 años, escribió que una de las preguntas más difíciles que le habían hecho en su vida y que no había sabido responder era ésta: Tu, ¿quién eres?
Por eso, aquel profesor, decidió hacerla también a sus alumnos, chicos y chicas de 16 y 17 años.
Las respuestas fueron de lo más variado:
–Un ser que se hace preguntas sin saber la solución
–Uno más en el mundo, sin importancia
–Un ser que busca la perfección
–Alguien que piensa y siente
–Un ciclón que no destruye, sino que intenta construir
–Un grano de arena en la inmensa playa de la humanidad
–Alguien que busca y lucha para abrirse camino en la vida
–Aún no lo sé…
–Una interacción entre lo que quiero ser, lo que puedo ser, y lo que me dejan ser
Saberse a sí mismo es un punto clave para ser uno mismo.
Amigues i amics, fins la propera setmana
sábado, 27 de diciembre de 2008
Diumenge de la Sagrada Familia - Solemnitat de la Mare de Déu - Jornada mundial de la pau - La puntilla
Benvolguts i benvolgudes, us faig a mans materials per a aquesta setmana. Confio que us serveixi. Un bon any nou per a tothom.
DIUMENGE DE LA SAGRADA FAMILIA –B
Família, comunitat d’amor
És clar que avui la vida familiar es troba davant situacions noves i diverses, a voltes conflictives, que cal reflexionar sense precipitacions i sense condemnes indiscriminades. Com també és cert que des d’una perspectiva cristiana, la família continua tenint una funció insubstituïble, com és la de ser una comunitat d’amor,on els seus membres puguin viure i compartir amb plena sinceritat i confiança.
L’evangeli d’avui ens diu que Jesús, que escollí el marc d’una família per fer-se un de nosaltres, era dins de la seva família on creixia en edat, saviesa i gràcia, és a dir, físicament i espiritualment.
Aprofundir en els valors de la vida familiar és un servei molt valuós que avui poden oferir els cristians i cristianes a la societat. La família és un àmbit privilegiat per a unes relacions humanes gratificants i propícies, per al desenvolupament personal, social i religió de les persones. La família ha de ser la gran escola de la gratuïtat i de l’estimació.
Dijous, 1 de gener de 2009,
SOLEMNITAT DELA MARE DE DÉU
Que Déu ens doni un any de pau
Com sempre, els cristians i cristianes encetem un nou any civil amb tres commemoracions rellevants: l’octava de Nadal; una festa litúrgica en honor de la Mare de Déu, i, des de l’any 1968, per voluntat del Papa Pau VIè, una Jornada mundial de la pau.
I els millors desitjos per al nou any venen expressats en el salm 66: que Déu ens beneeixi i ens faci veure la claror de la seva mirada.
Maria fou, sens dubte, una dona que va saber veure la mirada de Déu, i ,alhora, transmetre al seu Fill la mirada de mare. Els fills i filles sempre es transparenten a la llum de la mare. I els cristians i cristianes hem de aprendre dia a dia, de Maria, la seva disponibilitat i la seva reflexió i pau interior: Maria conservava les coses en el seu cor i les meditava.
JORNADA MUNDIAL DE LA PAZ
Combatir la pobreza, construir la paz
Cada año el Papa elige un lema para que reflexionemos en esta Jornada mundial de la paz. Y este año es bien concreto y explícito: combatir la pobreza, construir la paz. Una amenaza grave contra la paz son las condiciones de extrema pobreza en que viven hoy muchas personas (especialmente los niños) y también muchos pueblos. Los romanos decían: si quieres la paz, prepara la guerra. Si queremos la paz, tenemos que luchar contra la pobreza.
LA PUNTILLA
Tarjeta de Navidad
Reproduzco una tarjeta de Navidad que ha elaborado Leonardo Boff en boca del Niño Jesús. Dice así:
“Queridos todos, –si al mirar el nacimiento y ver allí al Niño Jesús en medio de José y María, junto al buey y la mula, os llenáis de fe en que Dios se hizo niño como cualquiera de vosotros; –si conseguís ver en los otros niños y niñas la presencia inefable del niño Jesús, que una vez que nació en Belén nunca nos ha dejado ya solos en el mundo; –si sois capaces de hacer renacer el niño escondido en vuestros padres, familiares y amigos para que surja en ellos el amor, la ternura, y el cuidado de la naturaleza; –si al mirar al pesebre descubrís a Jesús, casi desnudo, y os acordáis de tantos niños para compartir con ellos lo que os sobra; –si miráis al cielo, veis las estrellas y hacéis memoria de que siempre hay una estrella que nos ilumina
Yo estoy naciendo de nuevo y renovando la Navidad…
DIUMENGE DE LA SAGRADA FAMILIA –B
Família, comunitat d’amor
És clar que avui la vida familiar es troba davant situacions noves i diverses, a voltes conflictives, que cal reflexionar sense precipitacions i sense condemnes indiscriminades. Com també és cert que des d’una perspectiva cristiana, la família continua tenint una funció insubstituïble, com és la de ser una comunitat d’amor,on els seus membres puguin viure i compartir amb plena sinceritat i confiança.
L’evangeli d’avui ens diu que Jesús, que escollí el marc d’una família per fer-se un de nosaltres, era dins de la seva família on creixia en edat, saviesa i gràcia, és a dir, físicament i espiritualment.
Aprofundir en els valors de la vida familiar és un servei molt valuós que avui poden oferir els cristians i cristianes a la societat. La família és un àmbit privilegiat per a unes relacions humanes gratificants i propícies, per al desenvolupament personal, social i religió de les persones. La família ha de ser la gran escola de la gratuïtat i de l’estimació.
Dijous, 1 de gener de 2009,
SOLEMNITAT DELA MARE DE DÉU
Que Déu ens doni un any de pau
Com sempre, els cristians i cristianes encetem un nou any civil amb tres commemoracions rellevants: l’octava de Nadal; una festa litúrgica en honor de la Mare de Déu, i, des de l’any 1968, per voluntat del Papa Pau VIè, una Jornada mundial de la pau.
I els millors desitjos per al nou any venen expressats en el salm 66: que Déu ens beneeixi i ens faci veure la claror de la seva mirada.
Maria fou, sens dubte, una dona que va saber veure la mirada de Déu, i ,alhora, transmetre al seu Fill la mirada de mare. Els fills i filles sempre es transparenten a la llum de la mare. I els cristians i cristianes hem de aprendre dia a dia, de Maria, la seva disponibilitat i la seva reflexió i pau interior: Maria conservava les coses en el seu cor i les meditava.
JORNADA MUNDIAL DE LA PAZ
Combatir la pobreza, construir la paz
Cada año el Papa elige un lema para que reflexionemos en esta Jornada mundial de la paz. Y este año es bien concreto y explícito: combatir la pobreza, construir la paz. Una amenaza grave contra la paz son las condiciones de extrema pobreza en que viven hoy muchas personas (especialmente los niños) y también muchos pueblos. Los romanos decían: si quieres la paz, prepara la guerra. Si queremos la paz, tenemos que luchar contra la pobreza.
LA PUNTILLA
Tarjeta de Navidad
Reproduzco una tarjeta de Navidad que ha elaborado Leonardo Boff en boca del Niño Jesús. Dice así:
“Queridos todos, –si al mirar el nacimiento y ver allí al Niño Jesús en medio de José y María, junto al buey y la mula, os llenáis de fe en que Dios se hizo niño como cualquiera de vosotros; –si conseguís ver en los otros niños y niñas la presencia inefable del niño Jesús, que una vez que nació en Belén nunca nos ha dejado ya solos en el mundo; –si sois capaces de hacer renacer el niño escondido en vuestros padres, familiares y amigos para que surja en ellos el amor, la ternura, y el cuidado de la naturaleza; –si al mirar al pesebre descubrís a Jesús, casi desnudo, y os acordáis de tantos niños para compartir con ellos lo que os sobra; –si miráis al cielo, veis las estrellas y hacéis memoria de que siempre hay una estrella que nos ilumina
Yo estoy naciendo de nuevo y renovando la Navidad…
jueves, 25 de diciembre de 2008
Dia de Nadal 2008
Benvolguts i benvolgudes, que tingueu un joiós Nadal, i si voleu uns petits puntets de reflexió,us convido a donar voltes a aquestes tres propostes:
Nadal, un misteri profund per viure i analitzar en el silenci de la nostra interioritat
Nadal, en un moment de patiment per a molta gent que pateix directament la famosa i denigrant crisi economica
Nadal en la comunitat de cada u: com haurem de treballar per millorar les nostres comunitats
Repeteixo, una cordial abraçada a tots els qui si més no de tant en tant us interesseu per aquest blog.
Manel Simó
Nadal, un misteri profund per viure i analitzar en el silenci de la nostra interioritat
Nadal, en un moment de patiment per a molta gent que pateix directament la famosa i denigrant crisi economica
Nadal en la comunitat de cada u: com haurem de treballar per millorar les nostres comunitats
Repeteixo, una cordial abraçada a tots els qui si més no de tant en tant us interesseu per aquest blog.
Manel Simó
domingo, 14 de diciembre de 2008
Tercer diumenge d'ADVENT- La Puntilla
Perdoneu amics que m'hagi retrasat. Em vaig despistar de penjar-lo. Però ja ha arribat
Tercer diumenge d’ADVENT
Omple de béns als pobres,
i els rics se’n tornen sense res.
(Cant del Magnificat)
Una pregunta que necessita respostes
Veiem avui a l’evangeli, que a Joan Baptista li fan una pregunta que no sempre és fàcil de respondre: ¿qui ets tu?
Pensem durant un moment si el mateix interrogant caigués un dia sobre nosaltres, tant a títol personal, com a títol col•lectiu: ¿qui ets tu? ¿qui sou els cristians i cristianes, què en dieu de vosaltres mateixos, quina és la vostra identitat? ¿Quina seria la nostra resposta?
I la pregunta no pot quedar en el silenci, sinó que necessita respostes convincents.
D’altra part, el profeta Isaïes, a la primera lectura, ens ha donat una pista molt clarificadora: “els batejats i batejades hem estat ungits per portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat i a proclamar la gràcia del Senyor...”
La tasca és certament ben dura i difícil, i necessita el clima interior al qual ens convida sant Pau, a la segona lectura: viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió...No sufoqueu l’Esperit, examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo...
Paga la pena meditar atentament aquestes paraules.
La felicitat és la gran aspiració de l’ésser humà. Tots volem trobar raons per viure amb goig, però no sempre encertem amb les fonts d’on podem extreure aquestes raons.
La secularització del Nadal porta a molt gent aquests dies a un consumisme aclaparador, a un intent renovador de ficar la joia a la vida de fora endins, quan la veritable alegria és la que surt de dins afora.
Nosaltres, com Joan Baptista, no hem de defallir de ser en el món que ens toca viure veus que clamen en el desert, testimonis que afirmen i creuen que el Crist és la Paraula viva de Déu i la Llum que il•lumina i transforma la vida de les persones.
Que Maria ens ajudi a rebre el Messies com Ella el rebé.
LA PUNTILLA
Crisis de humanidad
Leo a Leonardo Boff:
–“La crisis económico-financiera nos remite a una crisis mucho más profunda: la crisis de la humanidad”
Me interesa el tema y sigo leyendo para ver cómo argumenta su afirmación el conocido teólogo brasileño:
“El ser humano –escribe–está habitado por dos fuerzas cósmicas: una de autoafirmación, en la que predomina el yo y la competición; y otra de integración en la vida social, en la que prevalece el nosotros y la cooperación. Y la vida sólo se desarrolla saludablemente en la medida en que se equilibra el yo con el nosotros, la competición con la cooperación”.
Conclusión: “cuando se da rienda suelta a la competición del yo, anulando la cooperación, nacen las grandes crisis”.
Opino que este análisis es muy lúcido y nos permite afirmar que no sólo adolece de salud la planificación económica de la sociedad, sino, sobre todo, la mente y el corazón del ser humano.
Por eso, por favor, padres y educadores, educad a los hijos y alumnos en la cooperación y la solidaridad.
Tercer diumenge d’ADVENT
Omple de béns als pobres,
i els rics se’n tornen sense res.
(Cant del Magnificat)
Una pregunta que necessita respostes
Veiem avui a l’evangeli, que a Joan Baptista li fan una pregunta que no sempre és fàcil de respondre: ¿qui ets tu?
Pensem durant un moment si el mateix interrogant caigués un dia sobre nosaltres, tant a títol personal, com a títol col•lectiu: ¿qui ets tu? ¿qui sou els cristians i cristianes, què en dieu de vosaltres mateixos, quina és la vostra identitat? ¿Quina seria la nostra resposta?
I la pregunta no pot quedar en el silenci, sinó que necessita respostes convincents.
D’altra part, el profeta Isaïes, a la primera lectura, ens ha donat una pista molt clarificadora: “els batejats i batejades hem estat ungits per portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat i a proclamar la gràcia del Senyor...”
La tasca és certament ben dura i difícil, i necessita el clima interior al qual ens convida sant Pau, a la segona lectura: viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió...No sufoqueu l’Esperit, examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo...
Paga la pena meditar atentament aquestes paraules.
La felicitat és la gran aspiració de l’ésser humà. Tots volem trobar raons per viure amb goig, però no sempre encertem amb les fonts d’on podem extreure aquestes raons.
La secularització del Nadal porta a molt gent aquests dies a un consumisme aclaparador, a un intent renovador de ficar la joia a la vida de fora endins, quan la veritable alegria és la que surt de dins afora.
Nosaltres, com Joan Baptista, no hem de defallir de ser en el món que ens toca viure veus que clamen en el desert, testimonis que afirmen i creuen que el Crist és la Paraula viva de Déu i la Llum que il•lumina i transforma la vida de les persones.
Que Maria ens ajudi a rebre el Messies com Ella el rebé.
LA PUNTILLA
Crisis de humanidad
Leo a Leonardo Boff:
–“La crisis económico-financiera nos remite a una crisis mucho más profunda: la crisis de la humanidad”
Me interesa el tema y sigo leyendo para ver cómo argumenta su afirmación el conocido teólogo brasileño:
“El ser humano –escribe–está habitado por dos fuerzas cósmicas: una de autoafirmación, en la que predomina el yo y la competición; y otra de integración en la vida social, en la que prevalece el nosotros y la cooperación. Y la vida sólo se desarrolla saludablemente en la medida en que se equilibra el yo con el nosotros, la competición con la cooperación”.
Conclusión: “cuando se da rienda suelta a la competición del yo, anulando la cooperación, nacen las grandes crisis”.
Opino que este análisis es muy lúcido y nos permite afirmar que no sólo adolece de salud la planificación económica de la sociedad, sino, sobre todo, la mente y el corazón del ser humano.
Por eso, por favor, padres y educadores, educad a los hijos y alumnos en la cooperación y la solidaridad.
viernes, 5 de diciembre de 2008
segundo DOMINGO DE ADVIENTO - fiesta de la INMACULADA - Y LA PUNTILLA
Queridos amigos, ahí va lo que he elaborado para este fin de semana largo. Espero que os agrade.
Segon diumenge d’ADVENT – CICLE B
La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la bondat i la pau.
(Salm 84)
Preparar-se fent desert
La litúrgia ens presenta aquest diumenge la figura de Joan Baptista, el missatger anunciat per Isaïes, per preparar la vinguda del Senyor; i que és la veu que crida en el desert.
Preparar i desert es converteixen avui en les dues paraules més plenes de simbolisme per a nosaltres: una preparació per rebre el Crist a la nostra vida demana escoltar la seva fe en el desert. Fer desert és fer silenci, aïllar-se del soroll quotidià i escoltar Déu . És en la reflexió, en el silenci i en la pregària on Déu ens parla i il•lumina.
D’altra part, Joan Baptista és descrit a la manera d’Elies, ja que era creença comuna en el judaisme que era aquest profeta qui havia de precedir el Messies. La vestimenta i els aliments de Joan Baptista eren austers, i tenia una imatge exacta de si mateix: jo no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat (feina pròpia d’esclaus). Els camins per arribar a Déu se aplanen molt més en l’austeritat material i en la humilitat d’esperit.
No deixem passar aquesta nova oportunitat. És un moment (kairós) ple de gràcia.
LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE MARIA
La fiesta de María Inmaculada, celebrada profundamente en toda la Iglesia universal, aparece siempre en pleno tiempo de Adviento, y nos sitúa en primer plano la figura de la mujer que fue la primera en preparar la venida de Cristo a la humanidad.
María-Adviento se confió plenamente a Dios, sin reservas, dispuesta a hacer lo que le pidiese; y gozosa y alegre por la promesa que recibió, esperó el alumbramiento del Señor que se albergaba en su seno.
María-Adviento vivió en la pobreza y en la humildad hasta que se cumplió en ella lo que Dios le había dicho.
María es la Madre y Maestra de nuestro Adviento.
LA PUNTILLA
La escuela del hambre
Recibo una sugerencia:
– ¿por qué no escribe una ‘puntilla’ sobre la crisis?
Y enseguida me acuerdo de un breve cuento de la filosofía budista zen.
“En una región sobrevino un tiempo de mucha hambre, y un campesino, para alimentar a su familia, se acordó de la recompensa que ofrecía un famoso maestro de esgrima a quien le venciera. Se dirigió hasta él y le desafió.
En el momento del enfrentamiento, se encontraron frente a frente un sagaz especialista desconcertado (<¿quién será este adversario>? y un hombre acuciado por la necesidad. Y éste avanzó tan resuelto y decidido contra su rival, que el maestro, movido por el miedo, retrocedió y se dio por vencido. Bajó su sable y preguntó al campesino:
– ¿Me puede decir en qué escuela se ha formado usted? Porque mi escuela es la más reputada en el mundo de la esgrima.
–Yo simplemente me he formado –respondió el campesino- en la escuela del hambre...
Y es que las cosas no se ven ni resuelven igual desde la abundancia que desde la escasez.Tampoco las crisis.
Segon diumenge d’ADVENT – CICLE B
La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la bondat i la pau.
(Salm 84)
Preparar-se fent desert
La litúrgia ens presenta aquest diumenge la figura de Joan Baptista, el missatger anunciat per Isaïes, per preparar la vinguda del Senyor; i que és la veu que crida en el desert.
Preparar i desert es converteixen avui en les dues paraules més plenes de simbolisme per a nosaltres: una preparació per rebre el Crist a la nostra vida demana escoltar la seva fe en el desert. Fer desert és fer silenci, aïllar-se del soroll quotidià i escoltar Déu . És en la reflexió, en el silenci i en la pregària on Déu ens parla i il•lumina.
D’altra part, Joan Baptista és descrit a la manera d’Elies, ja que era creença comuna en el judaisme que era aquest profeta qui havia de precedir el Messies. La vestimenta i els aliments de Joan Baptista eren austers, i tenia una imatge exacta de si mateix: jo no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat (feina pròpia d’esclaus). Els camins per arribar a Déu se aplanen molt més en l’austeritat material i en la humilitat d’esperit.
No deixem passar aquesta nova oportunitat. És un moment (kairós) ple de gràcia.
LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE MARIA
La fiesta de María Inmaculada, celebrada profundamente en toda la Iglesia universal, aparece siempre en pleno tiempo de Adviento, y nos sitúa en primer plano la figura de la mujer que fue la primera en preparar la venida de Cristo a la humanidad.
María-Adviento se confió plenamente a Dios, sin reservas, dispuesta a hacer lo que le pidiese; y gozosa y alegre por la promesa que recibió, esperó el alumbramiento del Señor que se albergaba en su seno.
María-Adviento vivió en la pobreza y en la humildad hasta que se cumplió en ella lo que Dios le había dicho.
María es la Madre y Maestra de nuestro Adviento.
LA PUNTILLA
La escuela del hambre
Recibo una sugerencia:
– ¿por qué no escribe una ‘puntilla’ sobre la crisis?
Y enseguida me acuerdo de un breve cuento de la filosofía budista zen.
“En una región sobrevino un tiempo de mucha hambre, y un campesino, para alimentar a su familia, se acordó de la recompensa que ofrecía un famoso maestro de esgrima a quien le venciera. Se dirigió hasta él y le desafió.
En el momento del enfrentamiento, se encontraron frente a frente un sagaz especialista desconcertado (<¿quién será este adversario>? y un hombre acuciado por la necesidad. Y éste avanzó tan resuelto y decidido contra su rival, que el maestro, movido por el miedo, retrocedió y se dio por vencido. Bajó su sable y preguntó al campesino:
– ¿Me puede decir en qué escuela se ha formado usted? Porque mi escuela es la más reputada en el mundo de la esgrima.
–Yo simplemente me he formado –respondió el campesino- en la escuela del hambre...
Y es que las cosas no se ven ni resuelven igual desde la abundancia que desde la escasez.Tampoco las crisis.
sábado, 29 de noviembre de 2008
PRIMER DIUMENGE D'ADVENT - 30-XI-2008 - La puntilla: Correcto y justo
Benvolgudes amigues, benvolguts amics, comença un nou cicle i continuo animant-me a fer-vos a mans aquests comentaris dominicals, per si us poden resultar útils. M'agradaria que alguna vegada m'ho diguéssiu i compartíssiu també idees. Gràcies.
VINGUÉ, VE I VINDRÀ
Aquesta gran pedagoga que és la litúrgia, ens convida, un any més, a endinsar-nos en el misteri del naixement del Crist, sense perdre cap de les tres dimensions històriques: Crist vingué, Crist ve, i Crist vindrà en la darrera manifestació definitiva.
ADVENT significa, tot just, això: adveniment, és a dir, la vivència de les tres vingudes del Crist (a la terra, encarnant-se amb la humanitat; a la nostra vida diària; i al final dels temps, en la plenitud de la nostra resurrecció)
La nostra fe neix de la primera vinguda; la nostra esperança es nodreix de la darrera vinguda; i el nostre amor respira i es manifesta en la vinguda del dia a dia, i del moment a moment.
I així, a les lectures d’aquest primer diumenge apareixen aquestes tres vingudes: –Isaïes ens mostra com el poble desitja que baixi del cel un redemptor; –sant Pau ens diu que hem de viure esperant la manifestació de Jesucrist; i l’evangeli, –en aquest cicle de la mà de l’evangeli de Marc– ens convida, per damunt de tot, a vetllar i estar atents mentre administren la vida, perquè a l’hora menys pensada vindrà l’amo a demanar-nos comptes.
¿Què significa, amb profunditat, estar atents i vetllar? L’evangeli afegeix una precisió molt significativa: que no us trobi dormint. Vetllar és la contraposició a dormir.
Dormir i reposar físicament és necessari per recuperar les forces perdudes; però aquí se’ns parla de la dormició espiritual que és fruit de la son que ens produeixen tanta multitud de narcòtics que adormeixen les nostres consciències.
El cos ha de reposar, però la consciència ha de mantenir-se sempre vigilant i activa, tant en relació amb nosaltres mateixos, com en relació a la realitat que ens envolta.
ADVENT haurà de ser
–un camí que ens apropi més a Déu
–un temps de transparència amb nosaltres mateixos: amb les nostres limitacions i amb les nostres capacitats
–un temps de vigilància i de renovació
–i un temps de compromís per fer possible que Crist tingui també un lloc en el cor de més persones.
LA PUNTILLA
Correcto y justo
Josep Pla, -para muchos el escritor más importante de la literatura catalana-, decía que lo más difícil en la expresión escrita es saber utilizar debidamente los adjetivos.
Viene esto a cuento, porque si levantara cabeza echaría a correr al comprobar la permanente confusión que practican muchos entre lo correcto y lo justo.
Normalmente, los adjetivos no significan exactamente lo mismo cuando se aplican a las personas, que cuando se refieren a otras realidades.
Un lenguaje correcto será, por ejemplo, el que se ajuste a las reglas del lenguaje; pero una persona correcta es una persona de conducta irreprochable, y esta actitud no la generan las reglas, ni las leyes…
Pretender que lo correcto es lo justo; y lo justo, lo correcto, es olvidar que lo justo es lo que se adecua a la justicia y a la razón, y no sólo a la imagen externa.
Hoy está de moda lo denominado políticamente correcto. ¿No es una velada manera de decir, al margen de que sea justo?
La corrección en las formas pretende esconder con frecuencia las injusticias de fondo. Y así nos va.
Molt bona setmana, i fins la propera
VINGUÉ, VE I VINDRÀ
Aquesta gran pedagoga que és la litúrgia, ens convida, un any més, a endinsar-nos en el misteri del naixement del Crist, sense perdre cap de les tres dimensions històriques: Crist vingué, Crist ve, i Crist vindrà en la darrera manifestació definitiva.
ADVENT significa, tot just, això: adveniment, és a dir, la vivència de les tres vingudes del Crist (a la terra, encarnant-se amb la humanitat; a la nostra vida diària; i al final dels temps, en la plenitud de la nostra resurrecció)
La nostra fe neix de la primera vinguda; la nostra esperança es nodreix de la darrera vinguda; i el nostre amor respira i es manifesta en la vinguda del dia a dia, i del moment a moment.
I així, a les lectures d’aquest primer diumenge apareixen aquestes tres vingudes: –Isaïes ens mostra com el poble desitja que baixi del cel un redemptor; –sant Pau ens diu que hem de viure esperant la manifestació de Jesucrist; i l’evangeli, –en aquest cicle de la mà de l’evangeli de Marc– ens convida, per damunt de tot, a vetllar i estar atents mentre administren la vida, perquè a l’hora menys pensada vindrà l’amo a demanar-nos comptes.
¿Què significa, amb profunditat, estar atents i vetllar? L’evangeli afegeix una precisió molt significativa: que no us trobi dormint. Vetllar és la contraposició a dormir.
Dormir i reposar físicament és necessari per recuperar les forces perdudes; però aquí se’ns parla de la dormició espiritual que és fruit de la son que ens produeixen tanta multitud de narcòtics que adormeixen les nostres consciències.
El cos ha de reposar, però la consciència ha de mantenir-se sempre vigilant i activa, tant en relació amb nosaltres mateixos, com en relació a la realitat que ens envolta.
ADVENT haurà de ser
–un camí que ens apropi més a Déu
–un temps de transparència amb nosaltres mateixos: amb les nostres limitacions i amb les nostres capacitats
–un temps de vigilància i de renovació
–i un temps de compromís per fer possible que Crist tingui també un lloc en el cor de més persones.
LA PUNTILLA
Correcto y justo
Josep Pla, -para muchos el escritor más importante de la literatura catalana-, decía que lo más difícil en la expresión escrita es saber utilizar debidamente los adjetivos.
Viene esto a cuento, porque si levantara cabeza echaría a correr al comprobar la permanente confusión que practican muchos entre lo correcto y lo justo.
Normalmente, los adjetivos no significan exactamente lo mismo cuando se aplican a las personas, que cuando se refieren a otras realidades.
Un lenguaje correcto será, por ejemplo, el que se ajuste a las reglas del lenguaje; pero una persona correcta es una persona de conducta irreprochable, y esta actitud no la generan las reglas, ni las leyes…
Pretender que lo correcto es lo justo; y lo justo, lo correcto, es olvidar que lo justo es lo que se adecua a la justicia y a la razón, y no sólo a la imagen externa.
Hoy está de moda lo denominado políticamente correcto. ¿No es una velada manera de decir, al margen de que sea justo?
La corrección en las formas pretende esconder con frecuencia las injusticias de fondo. Y así nos va.
Molt bona setmana, i fins la propera
sábado, 22 de noviembre de 2008
Festa de Crist Rei - La puntilla: Generación ND
Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist,
Rei de tot el món,
Rei i Regne junts
De tothom és ben conegut que una cosa és la institució, per part de l’Església catòlica, d’una festa, l’any 1925, sota el títol de Crist Rei, per propagar la idea de la religió cristiana com a religió oficial dels Estats, i una altra ben diferent, la reflexió bíblica que es pot fer amb les imatges del Crist com a Rei d’un Regne molt especial i diferent dels regnes d’aquest món.
Les esperances messiàniques del poble jueu en temps de Jesús passaven per l’aparició d’un nou rei, a l’estil de David, o d’un cap militar que derrotés la força de l’imperi romà. Esperaven un Messies triomfant i poderós.
Però el Crist, el Fill de Déu home encarnat en la realitat humana, va mostrar des de bon començament que Ell no venia a substituir un domini per un altre, sinó a fer créixer a les persones. El seu Regne, el seu Projecte, la seva Utopia, no era de domini, sinó de servei. Era un Regne de vida, de justícia, de pau, d’amor, de gratuïtat...
I Rei i Regne resulten absolutament inseparables, de manera que són camins que porten a la mateixa meta. Hi haurà qui partirà de les característiques del Regne, és a dir, l’estimació i la solidaritat envers els altres i el treball per i la justícia, i podrà acabar descobrint la figura del Rei, el Crist. I hi haurà qui haurà descobert primer el Crist, Rei, i entendrà de seguida que l’amor envers Ell l’ha de portar al compromís de fer possible el seu Regne.
Crist no és el Rei que domina, sinó el Rei que allibera. El ceptre de Rei del Crist és una creu; la seva corona, d’espines, i els membres preferits del seu Regne, els més febles i els més pobres.
El gran error històric de l’Església ha consistit sempre en voler reproduir en el Regne del Crist els esquemes dels regnes d’aquest món: el poder i les relacions autoritàries. En el Regne del Crist han de prevaldre el servei i la comunió fraternal entre les persones.
Pensem sempre allò que diem cada dia al Parenostre: vingui a nosaltres el vostre Regne.
LA PUNTILLA
Generación ND
Los sociólogos suelen hacer estudios sobre las distintas generaciones.
Buscan rasgos comunes y característicos de los hombres y mujeres de una determinada franja de edad y en un marco social, económico y cultural concreto.
Pues bien, a la actual generación de jóvenes comprendidos entre los 15 y los 18 años, los acaban de bautizar como la “generación ND”.
Si nos ponemos a hacer bromas sobre el significado de estas dos letras-sigla, seguro que sacaremos unas cuantas frases ingeniosas. Pero lo que quieren significar es “generación nacidos digital”.
Es decir, nos hallamos ante unos jóvenes que utilizan móviles y otros aparatos de última generación de los que obtienen información apretando solamente un dedo.
Uno siempre ha pensado que la comunicación es un conjunto de palabras y silencios.
Palabras intercambiadas y no palabras impuestas. Palabras que se dirigen a los oídos, mientras el receptor puede mirar a los ojos del emisor. Pero en los ND ya no es así, y no saben lo que se pierden.
Amigues i amics, hem arribat al final d'un cicle litúrgic i ens disposem a encetar una nova etapa. Espero i desitjo que aquests comentaris us siguin útils, però també m'agradaria que arribessin els costres comentaris i així ens enriquiriem mútuament.
Salutacions
Manel Simó
Rei de tot el món,
Rei i Regne junts
De tothom és ben conegut que una cosa és la institució, per part de l’Església catòlica, d’una festa, l’any 1925, sota el títol de Crist Rei, per propagar la idea de la religió cristiana com a religió oficial dels Estats, i una altra ben diferent, la reflexió bíblica que es pot fer amb les imatges del Crist com a Rei d’un Regne molt especial i diferent dels regnes d’aquest món.
Les esperances messiàniques del poble jueu en temps de Jesús passaven per l’aparició d’un nou rei, a l’estil de David, o d’un cap militar que derrotés la força de l’imperi romà. Esperaven un Messies triomfant i poderós.
Però el Crist, el Fill de Déu home encarnat en la realitat humana, va mostrar des de bon començament que Ell no venia a substituir un domini per un altre, sinó a fer créixer a les persones. El seu Regne, el seu Projecte, la seva Utopia, no era de domini, sinó de servei. Era un Regne de vida, de justícia, de pau, d’amor, de gratuïtat...
I Rei i Regne resulten absolutament inseparables, de manera que són camins que porten a la mateixa meta. Hi haurà qui partirà de les característiques del Regne, és a dir, l’estimació i la solidaritat envers els altres i el treball per i la justícia, i podrà acabar descobrint la figura del Rei, el Crist. I hi haurà qui haurà descobert primer el Crist, Rei, i entendrà de seguida que l’amor envers Ell l’ha de portar al compromís de fer possible el seu Regne.
Crist no és el Rei que domina, sinó el Rei que allibera. El ceptre de Rei del Crist és una creu; la seva corona, d’espines, i els membres preferits del seu Regne, els més febles i els més pobres.
El gran error històric de l’Església ha consistit sempre en voler reproduir en el Regne del Crist els esquemes dels regnes d’aquest món: el poder i les relacions autoritàries. En el Regne del Crist han de prevaldre el servei i la comunió fraternal entre les persones.
Pensem sempre allò que diem cada dia al Parenostre: vingui a nosaltres el vostre Regne.
LA PUNTILLA
Generación ND
Los sociólogos suelen hacer estudios sobre las distintas generaciones.
Buscan rasgos comunes y característicos de los hombres y mujeres de una determinada franja de edad y en un marco social, económico y cultural concreto.
Pues bien, a la actual generación de jóvenes comprendidos entre los 15 y los 18 años, los acaban de bautizar como la “generación ND”.
Si nos ponemos a hacer bromas sobre el significado de estas dos letras-sigla, seguro que sacaremos unas cuantas frases ingeniosas. Pero lo que quieren significar es “generación nacidos digital”.
Es decir, nos hallamos ante unos jóvenes que utilizan móviles y otros aparatos de última generación de los que obtienen información apretando solamente un dedo.
Uno siempre ha pensado que la comunicación es un conjunto de palabras y silencios.
Palabras intercambiadas y no palabras impuestas. Palabras que se dirigen a los oídos, mientras el receptor puede mirar a los ojos del emisor. Pero en los ND ya no es así, y no saben lo que se pierden.
Amigues i amics, hem arribat al final d'un cicle litúrgic i ens disposem a encetar una nova etapa. Espero i desitjo que aquests comentaris us siguin útils, però també m'agradaria que arribessin els costres comentaris i així ens enriquiriem mútuament.
Salutacions
Manel Simó
viernes, 14 de noviembre de 2008
Domingo 33 de durante el año - La puntilla: La vida
Diumenge 33 de durant l’any
Amics i amigues, una nova reflexió. Espero comentaris. Manel
Feliç tu, fidel del Senyor,
que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball,
seràs feliç i tindràs sort
(salm 127)
Fer fructificar els talents
Avui pròpiament acaba l’any litúrgic (el proper diumenge és Crist Rei) i la litúrgia de la Paraula té aquest caire d’advertiment final que ha anat caracteritzant els darrers diumenges.
D’altra part, la primera lectura d’avui no deixa de ser sorprenent: és l’elogi d’una bona esposa, el reconeixement d’una persona que lluita i treballa per ser fidel al projecte que lliurament ha escollit a la vida.
Sant Pau ens anima a viure com a fills i filles de la llum, perquè si així ho fem, no podrà sorprendre’ns como un lladre la seva vinguda. “No hem de dormir, sinó vetllar i viure sòbriament”
I l’evangeli ens presenta la coneguda paràbola dels talents, és a dir, dels dons que hem rebut i que cal treballar i fer fructificar. No només hem de mirar de no malgastar-los, sinó de multiplicar-los. I el criteri que utilitzarà Déu per demanar-nos comptes serà el de l’esforç i la diligència que haurem esmerçat en la nostra tasca.
Com sempre observem, hem de tenir molt en compte que es tracta d’una paràbola i que, per tant, ens hem de quedar amb l’ensenyament essencial que vol mostrar-nos.
El cert és que aquesta paràbola interpel•la a qualsevol ésser humà, però molt més als cristians i cristianes. Hem rebut molts dons a la vida. Som uns autèntics privilegiats. La vida, per damunt de tot, la natura, la salut, les nostres capacitats intel•lectuals i espirituals, les habilitats, els béns econòmics, les persones que ens estimen...: tot és un gran do. I la fe, la gràcia, els sagraments, la Paraula, la figura del Crist...:tot és un gran regal.
A la gratuïtat s’ha de correspondre-hi amb gratuïtat. A la societat, a l’Església, a la Parròquia, al nostre poble, a la família, a les diferents comunitats de les que en formen part, en el món sencer, hi ha encara moltes coses per fer. Haurem de fer rendir allò que Déu ens dóna. No podem comparèixer davant d’Ell amb les mans buides.
I que no ens desorienti la darrera frase de la paràbola: a tot aquell que té. Li donaran encara més; però al qui no té, li prendran allò que li queda. No parlem de res material. Vol dir: una actitud oberta i treballadora tindrà la seva recompensa plena; una actitud tancada i adormida en si mateixa es quedarà encara més frustrada i buida.
LA PUNTILLA
La vida
En aquel lugar había un silencio muy profundo, y hasta los pájaros parecían enmudecidos. Pero de repente se oyó en el aire una pregunta: ¿Qué es la vida?
Una rosa que en aquel momento se estaba abriendo, respondió: La vida es desarrollarse.
Una mariposa, poco dada a preguntas transcendentes, exclamó: La vida está llena de sol.
Una hormiga, que arrastraba una carga superior a ella misma, afirmó: La vida son penas y trabajos.
Una abeja, que venía de libar el néctar de una flor, dijo: La vida es una alternancia de trabajo y de placer.
Un topo, que también se atrevió a opinar, manifestó: La vida es una lucha en medio de la oscuridad.
Cuando aquellos seres estaban en este dilema, comenzó a llover, y la lluvia opinó: La vida es solamente un caudal de lágrimas.
Se hizo de noche y ya no se oyeron más respuestas. Pero cuando apareció el alba, y oyó de nuevo la enigmática pregunta, sugirió: como yo soy el comienzo del día que llega, así la vida es el comienzo de la eternidad.
Así piensa un creyente.
Amics i amigues, una nova reflexió. Espero comentaris. Manel
Feliç tu, fidel del Senyor,
que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball,
seràs feliç i tindràs sort
(salm 127)
Fer fructificar els talents
Avui pròpiament acaba l’any litúrgic (el proper diumenge és Crist Rei) i la litúrgia de la Paraula té aquest caire d’advertiment final que ha anat caracteritzant els darrers diumenges.
D’altra part, la primera lectura d’avui no deixa de ser sorprenent: és l’elogi d’una bona esposa, el reconeixement d’una persona que lluita i treballa per ser fidel al projecte que lliurament ha escollit a la vida.
Sant Pau ens anima a viure com a fills i filles de la llum, perquè si així ho fem, no podrà sorprendre’ns como un lladre la seva vinguda. “No hem de dormir, sinó vetllar i viure sòbriament”
I l’evangeli ens presenta la coneguda paràbola dels talents, és a dir, dels dons que hem rebut i que cal treballar i fer fructificar. No només hem de mirar de no malgastar-los, sinó de multiplicar-los. I el criteri que utilitzarà Déu per demanar-nos comptes serà el de l’esforç i la diligència que haurem esmerçat en la nostra tasca.
Com sempre observem, hem de tenir molt en compte que es tracta d’una paràbola i que, per tant, ens hem de quedar amb l’ensenyament essencial que vol mostrar-nos.
El cert és que aquesta paràbola interpel•la a qualsevol ésser humà, però molt més als cristians i cristianes. Hem rebut molts dons a la vida. Som uns autèntics privilegiats. La vida, per damunt de tot, la natura, la salut, les nostres capacitats intel•lectuals i espirituals, les habilitats, els béns econòmics, les persones que ens estimen...: tot és un gran do. I la fe, la gràcia, els sagraments, la Paraula, la figura del Crist...:tot és un gran regal.
A la gratuïtat s’ha de correspondre-hi amb gratuïtat. A la societat, a l’Església, a la Parròquia, al nostre poble, a la família, a les diferents comunitats de les que en formen part, en el món sencer, hi ha encara moltes coses per fer. Haurem de fer rendir allò que Déu ens dóna. No podem comparèixer davant d’Ell amb les mans buides.
I que no ens desorienti la darrera frase de la paràbola: a tot aquell que té. Li donaran encara més; però al qui no té, li prendran allò que li queda. No parlem de res material. Vol dir: una actitud oberta i treballadora tindrà la seva recompensa plena; una actitud tancada i adormida en si mateixa es quedarà encara més frustrada i buida.
LA PUNTILLA
La vida
En aquel lugar había un silencio muy profundo, y hasta los pájaros parecían enmudecidos. Pero de repente se oyó en el aire una pregunta: ¿Qué es la vida?
Una rosa que en aquel momento se estaba abriendo, respondió: La vida es desarrollarse.
Una mariposa, poco dada a preguntas transcendentes, exclamó: La vida está llena de sol.
Una hormiga, que arrastraba una carga superior a ella misma, afirmó: La vida son penas y trabajos.
Una abeja, que venía de libar el néctar de una flor, dijo: La vida es una alternancia de trabajo y de placer.
Un topo, que también se atrevió a opinar, manifestó: La vida es una lucha en medio de la oscuridad.
Cuando aquellos seres estaban en este dilema, comenzó a llover, y la lluvia opinó: La vida es solamente un caudal de lágrimas.
Se hizo de noche y ya no se oyeron más respuestas. Pero cuando apareció el alba, y oyó de nuevo la enigmática pregunta, sugirió: como yo soy el comienzo del día que llega, así la vida es el comienzo de la eternidad.
Así piensa un creyente.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
