domingo, 5 de julio de 2009
Diumenge 19 de juliol - 16 durant l'any - La Puntilla
Acció i contemplació
Les lectures d’aquest diumenge constitueixen un autèntic cant d’esperança enfront la preocupant deshumanització que pateix avui molta gent.
¿Què sentiria el poble deportat d’Israel en sentir aquelles paraules de Déu, en boca de Jeremies?: “Recolliré les ovelles de tots els països on les havíeu fet fugir, i les faré tornar als seus prats...Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap...”
Pau, per la seva part, no dubta en afirmar l’obra que Déu ha fet en Crist: “ha creat una nova humanitat centrada en Ell”
I l’evangeli presenta un Jesús compassiu i entranyable, que feia reposar als apòstols, alhora que Ell se’n compadia de la gran gentada que anava “com ovelles sense pastor” i la instruïa llargament.
El gènere humà pateix avui una gran deshumanització; i en una societat que només va a la seva, i on tants homes i dones han perdut la sensibilitat i les entranyes de misericòrdia, fa bo d’escoltar veus que apostin per les persones humanes, els seus dolors i sofriments i les seves necessitats de proximitat.
Jesús fou eminentment un gran pedagog, i en la tasca de formador dels seus deixebles sabia molt bé que després d’enviar-los a la missió d’evangelitzar, calia la tasca de revisar i avaluar la feina feta, i de reposar per carregar de nou les piles. L’acció no es pot deslligar de la contemplació, com la contemplació ha de derivar necessàriament en l’acció.
No deixa de ser curiós que aquest evangeli coincideix quan moltes persones es troben ja de vacances, o pensen en elles. Les vacances han de ser sempre una gran oportunitat per fer allò que habitualment no fem, o no podem fer. I una de les coses que no fem gaire és una revisió tranqui-la i serena del què fem i com vivim.
La societat de l’estress, en que tots i totes hi estem sovint submergits, reclama un descans corporal i mental que ens retorni una bona dosi de pau i d’equilibri interior. És temps de retrobament amb la natura, amb nosaltres i amb Déu.
LA PUNTILLA
Cuatro tareas
Le llamaban “el profesor de las cuatro tareas”. Porque todo su discurso giraba alrededor de cuatro profundos verbos:
–¿Queréis aprender a vivir y progresar en la vida? Ejercitaos en cuatro actitudes básicas:
–integrar;–purificar, renunciar y experimentar
–Integrar supone asumir i aceptar los aspectos más negativos de nuestro yo, poniéndolos también al servicio de la realidad.
–Purificar conlleva no conformarse nunca con lo ya conseguido. Siempre se puede crecer en amor, en fe, en esperanza, en las propias cualidades.
Purificar significa crecer en trabajar a fondo perdido.
–Renunciar lleva consigo solar lastre de las esclavitudes que no nos dejan ser plenamente libres. Renunciar a la imagen, a la fama, al yo, a tener más, en detrimento de ser más...
–Experimentar significa crecer a base de experiencias íntimas y personales. Es mirar con ojos de fe cada realidad.
Es vivir en profundidad.
Diumenge 12 de juliol - 15 durant l'any - La Puntilla
Pautes per evangelitzar
Diumenge passat la litúrgia en conduïa a demanar el retorn del profetisme. I avui, d’alguna manera, continua el mateix tema. El nostre temps necessita més profetes.
A la primera lectura, hem escoltat la vocació que rep Amós. Ell no se’n considera de profeta –“Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor”; però el Senyor el crida clarament: “vés a profetitzar a Israel, el meu poble”.
Sant Pau, per part seva, en l’esplèndid text de la carta als cristians d’Efes, ens ha recordat com Déu ens ha configurat perquè “fóssim lloança de la seva grandesa” i ens ha marcat, en el Crist, “amb l’Esperit Sant promès”.
I Jesús a l’evangeli envia als seus deixebles a proclamar arreu allò que han vist, han sentit i han viscut. Heus aquí la veritable vocació de profetes.
El do de la fe, com tots els dons de Déu, és necessàriament expansiu. I això vol dir que qui el valora veritablement ha de desitjar que tothom el pugui gaudir.
La vida cristiana no es pot separar de la missió d’evangelitzar. De la nostra fe, il•luminada pels valors de l’evangeli de Jesús, en surt la referència que ha de vitalitzar la nostra ètica cristiana. I és la nostra conducta ètica la que la gent del nostre voltant valorarà o no com autèntica manifestació de la nostra creença.
L’estil cristià té un tarannà propi, i l’evangeli d’avui ens ajuda a recordar-lo. Les cinc indicacions que Jesús dóna als seus deixebles quan els envia a la missió d’evangelitzar són prou reveladores:
–els envia “de dos en dos”, i això ens diu clarament que la missió és sempre una tasca comunitària.
–els capacita per alliberar les persones, que és la nostra tasca més important
–els indica que l’eficàcia de l’anunci no depèn de l’abundància de mitjans econòmics.
–mostra que el missatge de Jesús mai pot ser objecte de negocis o d’especulacions
–i finalment, Jesús manifesta que el seu missatge és de lliure acceptació, i que mai no es pot imposar.
La PUNTILLA
Memoria frágil
Revolviendo papeles me encuentro con un pequeño folleto titulado:“Reflexión ètico-cristiana ante la crisis econòmica”
–Vaya, –me digo– qué actual y qué oportuno...
Enseguida advierto, sin embargo la fecha en que fue escrita esta reflexión: 7 de octubre de 1993.
Pero la leo atentamente y subrayo algunas líneas:
–“La economía de la codicia ha reinado durante demasiado tiempo
Es hora de orientar la economía en un sentido más racional y democràtico. Es hora de introducir un cambio real en la manera de gestionar nuestra economía..”
“Crisis es una palabra abstracta y, como tal, indolora y muy tecnificada. Pero detrás de esta palabra hay mucho dolor, muchas, injusticias y muchos dramas humanos que no podemos dejar de lado”
“Durante unos años hemos vivido instalados en una satisfacción económica que no se correspondía en absoluto con nuestra realidad...”
Sigo leyendo. Nuestro país vivió en 1993 una dramàtica crisis. Y se escribió mucho y bien para salir de ella. Pero se ve que nuestra memoria es muy fràgil...
Diumenge 5 de juliol - 14 durant l'any - La puntilla
Els profetes són necessaris
Que no ens manquin mai els profetes! Aquest seria el crit que sintetitzaria el desig que ens presenten les lectures d’aquest diumenge. Que no ens manquin mai, malgrat els possibles fracassos i dificultats.
Ezequiel era conscient de la seva condició de profeta. Ho hem vist a la primera lectura: “t’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït”...”Ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”.
I també sant Pau, malgrat la vivència de les seves febleses, se sentia fort, “en veure’s ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist”, com succeirà sempre als profetes.
L’evangeli, per la seva banda, mostra que la tasca de profeta és dura i a voltes abocada al fracàs, com li passà al gran profeta Jesús de Natzaret. La incomprensió, l’escàndol i el refús són habitualment la paga del profetisme, i fins i tot, i a vegades més encara, per part d’aquells que millor podrien entendre el missatger i el seu missatge profètic. Digué Jesús: “els profetes són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”.
Però els profetes, si són autèntics profetes, mai no es rendeixen.
D’altra part, l’evangeli d’aquest diumenge no es pot deslligar del text que varem llegir diumenge passat.
Recordem el cas de la filla de Jaire, una noia adormida, que no morta, filla d’un cap de la sinagoga, la institució religiosa més important del judaisme. I avui, tot just, veiem Jesús fracassant en la sinagoga (“començà a ensenyar en la sinagoga”). ¿Què vol dir això? Que ens trobem davant una institució que no genera fe, perquè viu només d’aparences i no de continguts. I les persones que hi acudeixen fan el mateix: tan sols són capaces de veure en Jesús la seva condició humana, ben modesta i normal, però no reconeixen el caràcter diví de les seves paraules i de les seves obres.
Jesús és el profeta per excel•lència, i, com a tal, s’implica de ple en les preocupacions humanes i les llegeix a la llum de Déu. I aquesta és la lectura que els hi costa acceptar als seus contemporanis. El volien només com un més d’ells, però no com un profeta de Déu.
LA PUNTILLA
Curas obreros
En la línea de la recuperación de toda la memoria histórica, acaban de publicarse un par de libros dedicados a un colectivo que ha sido deliberadamentte olvidado y marginado por y en la Iglesia: los curas obreros.
El movimiento de los sacerdotes implicados en el mundo del trabajo nació en Francia en el año 1944, y en España comenzaron a verse a partir de 1964, en el contexto de una Iglesia nacionalcatòlica. Estos sacerdotes, inmmersos en los últimos años de la dictadura, constituyeron un gran enriquecimiento de la utopía. Se implicaron en luchas socials y sindicales, a la vez que constituían comunidades populares donde alimentaban su fe.
Llegó a haber casi un millar, y muchos de ellos todavía viven hoy y siguen siendo sacerdotes, aunque muchos estén ya jubilados de sus puestos de trabajo.
En los libros que han aparecido se encuentran los testimonios de unos cuarenta de ellos, y su lectura resulta apasionante y forma parte de la historia de nuestro país.
La jerarquía, a excepción de algún obispo, nunca ha reconocido su gran trabajo.
Que no ens manquin mai els profetes! Aquest seria el crit que sintetitzaria el desig que ens presenten les lectures d’aquest diumenge. Que no ens manquin mai, malgrat els possibles fracassos i dificultats.
Ezequiel era conscient de la seva condició de profeta. Ho hem vist a la primera lectura: “t’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït”...”Ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”.
I també sant Pau, malgrat la vivència de les seves febleses, se sentia fort, “en veure’s ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist”, com succeirà sempre als profetes.
L’evangeli, per la seva banda, mostra que la tasca de profeta és dura i a voltes abocada al fracàs, com li passà al gran profeta Jesús de Natzaret. La incomprensió, l’escàndol i el refús són habitualment la paga del profetisme, i fins i tot, i a vegades més encara, per part d’aquells que millor podrien entendre el missatger i el seu missatge profètic. Digué Jesús: “els profetes són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”.
Però els profetes, si són autèntics profetes, mai no es rendeixen.
D’altra part, l’evangeli d’aquest diumenge no es pot deslligar del text que varem llegir diumenge passat.
Recordem el cas de la filla de Jaire, una noia adormida, que no morta, filla d’un cap de la sinagoga, la institució religiosa més important del judaisme. I avui, tot just, veiem Jesús fracassant en la sinagoga (“començà a ensenyar en la sinagoga”). ¿Què vol dir això? Que ens trobem davant una institució que no genera fe, perquè viu només d’aparences i no de continguts. I les persones que hi acudeixen fan el mateix: tan sols són capaces de veure en Jesús la seva condició humana, ben modesta i normal, però no reconeixen el caràcter diví de les seves paraules i de les seves obres.
Jesús és el profeta per excel•lència, i, com a tal, s’implica de ple en les preocupacions humanes i les llegeix a la llum de Déu. I aquesta és la lectura que els hi costa acceptar als seus contemporanis. El volien només com un més d’ells, però no com un profeta de Déu.
LA PUNTILLA
Curas obreros
En la línea de la recuperación de toda la memoria histórica, acaban de publicarse un par de libros dedicados a un colectivo que ha sido deliberadamentte olvidado y marginado por y en la Iglesia: los curas obreros.
El movimiento de los sacerdotes implicados en el mundo del trabajo nació en Francia en el año 1944, y en España comenzaron a verse a partir de 1964, en el contexto de una Iglesia nacionalcatòlica. Estos sacerdotes, inmmersos en los últimos años de la dictadura, constituyeron un gran enriquecimiento de la utopía. Se implicaron en luchas socials y sindicales, a la vez que constituían comunidades populares donde alimentaban su fe.
Llegó a haber casi un millar, y muchos de ellos todavía viven hoy y siguen siendo sacerdotes, aunque muchos estén ya jubilados de sus puestos de trabajo.
En los libros que han aparecido se encuentran los testimonios de unos cuarenta de ellos, y su lectura resulta apasionante y forma parte de la historia de nuestro país.
La jerarquía, a excepción de algún obispo, nunca ha reconocido su gran trabajo.
sábado, 27 de junio de 2009
28 de juny 2009 - Diumenge 13 - La Puntilla
¡Qué gran l'evangeli d'avui! ¡Quins signes d'aliberament! Quina fe la d'aquells que s'apropen a Jesús, i quina delicadesa d'aquell que els toca... ¡Quina critica de les lleis que esclavitzen i de les institucions degradades...!
Un Déu alliberador
La Paraula d’aquest diumenge és una manifestació clara de la identitat de Déu com un Déu de vida i alliberament, i així, a l’evangeli, veiem un esplèndid relat de dos processos d’alliberament.
La dona malalta i la filla de Jaire representen, per si mateixes, el poble d’Israel. La dona portava dotze anys amb la malaltia, com dotze eren també les tribus d’Israel, o sigui, tot el poble. Ambdues dones, com el poble, restaven infecundes: una per la seva malaltia, i l’altra perquè anava a morir sense haver pres marit. Ambdues dones, així mateix, eren víctimes de la institució religiosa jueva: una perquè la llei la marginava, i l’altra perquè encara es trobava sotmesa al pare, que era cap de la sinagoga. La dona malalta era el signe del poble marginat per la llei (era considerada “impura”); i la filla de Jaire simbolitzava el poble sotmès a la institució (la sinagoga).
D’altra banda, el fariseus, que no apareixen en el relat, no feien res per acabar amb aquesta situació. I finalment, és un cap de la sinagoga qui, no trobant solució en la institució que ell representa, acudeix a Jesús, perquè veu que Ell ve a portar un missatge d’alliberament. I és que el poble (la filla), “no està mort”, sinó que “dorm”, i cal que trobi nous camins i noves maneres de desvetllar-se i tornar a viure amb profunditat.
Interpretat l’evangeli des de la simbologia exposada, no resulta difícil trobar possibles aplicacions a la vida i a la situació actual de moltes persones i de molts pobles.
¿Quantes persones viuen avui marginades per una societat injusta i desigual i no veuen esperances de sortir de la seva situació si no troben una mà alliberadora? ¿Quantes persones estan adormides per una societat enlluernadora que esclavitza la seva vida i la converteix gairebé en un viure sense sentit?
Una terminologia a voltes equívoca ha fet que la paraula “alliberament” hagi quedat malmesa per determinats usos, però el que és totalment cert i indiscutible és que el missatge de Jesús és bàsicament un missatge alliberador, perquè es mostra en contra de qualsevol esclavitud que retalli la vida de les persones.
LA PUNTILLA
Propaganda
–No es lo mismo –les decía– propaganda que publicidad.
Mediante la propaganda nos intentan vender ideas, conceptos, valores; y con la publicidad nos incitan a comprar cosas materiales, productos de consumo…
–¿Pero no cree usted que la publicidad necesita previamente el masaje de la propaganda?
–Sí, pero el resultado final no es el mismo. Es mucho más peligrosa la propaganda que la publicidad.
–Pero la propaganda informa…
–¿Informa, o engaña? ¿Propone o impone? ¿Respeta realmente la libertad de la gente? ¿Fomenta su capacidad crítica?
Los debates en aquellas clases eran muy intensos e interesantes.
–Tened en cuenta que el lenguaje de la propaganda suele apelar siempre a los instintos más bajos de las personas y a fomentar un sistema de insolidaridad y competitividad. La ley del mercado nunca crearà hombres y mujeres libres…
Amigues i amics, a temps que no em dieu res...
Manel
Un Déu alliberador
La Paraula d’aquest diumenge és una manifestació clara de la identitat de Déu com un Déu de vida i alliberament, i així, a l’evangeli, veiem un esplèndid relat de dos processos d’alliberament.
La dona malalta i la filla de Jaire representen, per si mateixes, el poble d’Israel. La dona portava dotze anys amb la malaltia, com dotze eren també les tribus d’Israel, o sigui, tot el poble. Ambdues dones, com el poble, restaven infecundes: una per la seva malaltia, i l’altra perquè anava a morir sense haver pres marit. Ambdues dones, així mateix, eren víctimes de la institució religiosa jueva: una perquè la llei la marginava, i l’altra perquè encara es trobava sotmesa al pare, que era cap de la sinagoga. La dona malalta era el signe del poble marginat per la llei (era considerada “impura”); i la filla de Jaire simbolitzava el poble sotmès a la institució (la sinagoga).
D’altra banda, el fariseus, que no apareixen en el relat, no feien res per acabar amb aquesta situació. I finalment, és un cap de la sinagoga qui, no trobant solució en la institució que ell representa, acudeix a Jesús, perquè veu que Ell ve a portar un missatge d’alliberament. I és que el poble (la filla), “no està mort”, sinó que “dorm”, i cal que trobi nous camins i noves maneres de desvetllar-se i tornar a viure amb profunditat.
Interpretat l’evangeli des de la simbologia exposada, no resulta difícil trobar possibles aplicacions a la vida i a la situació actual de moltes persones i de molts pobles.
¿Quantes persones viuen avui marginades per una societat injusta i desigual i no veuen esperances de sortir de la seva situació si no troben una mà alliberadora? ¿Quantes persones estan adormides per una societat enlluernadora que esclavitza la seva vida i la converteix gairebé en un viure sense sentit?
Una terminologia a voltes equívoca ha fet que la paraula “alliberament” hagi quedat malmesa per determinats usos, però el que és totalment cert i indiscutible és que el missatge de Jesús és bàsicament un missatge alliberador, perquè es mostra en contra de qualsevol esclavitud que retalli la vida de les persones.
LA PUNTILLA
Propaganda
–No es lo mismo –les decía– propaganda que publicidad.
Mediante la propaganda nos intentan vender ideas, conceptos, valores; y con la publicidad nos incitan a comprar cosas materiales, productos de consumo…
–¿Pero no cree usted que la publicidad necesita previamente el masaje de la propaganda?
–Sí, pero el resultado final no es el mismo. Es mucho más peligrosa la propaganda que la publicidad.
–Pero la propaganda informa…
–¿Informa, o engaña? ¿Propone o impone? ¿Respeta realmente la libertad de la gente? ¿Fomenta su capacidad crítica?
Los debates en aquellas clases eran muy intensos e interesantes.
–Tened en cuenta que el lenguaje de la propaganda suele apelar siempre a los instintos más bajos de las personas y a fomentar un sistema de insolidaridad y competitividad. La ley del mercado nunca crearà hombres y mujeres libres…
Amigues i amics, a temps que no em dieu res...
Manel
sábado, 20 de junio de 2009
Temps durant l'any - Diumenge 12. La Puntilla
Benvolguts i benvolgudes, donem la benvinguda a l'estiu, i que l'escalfor ens agafi per dins i per fora...
A la barca de la humanitat, a la barca de l'Església
A la barca de la humanitat, i a la mateix barca de l’Església, hi ha angoixes i neguits, sofriments i tempestes, moments dolços i moments amargs.
Job, però, a la primera lectura, ha rebut un advertiment de Déu: “Jo vaig retallar les vores de la mar i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li: fins aquí et permeto de venir, no més enllà” Déu no ens deixa sols en l’aflicció i sap les nostres limitacions.
Pau afirma en la seva carta que ja ha aprés que aquells “qui viuen en Crist són una creació nova”...
I a l’evangeli observem la manca de fe i d’esperança d’uns apòstols encara poc madurs davant les proves, incapaços de superar l’aparent silenci de Déu.
D’altra part, el relat juga amb uns quants simbolismes que caldrà subratllar i reflexionar:
Les dues ribes
Les paraules de Jesús “passem a l’altra riba” poden ser considerades, en general, com a una invitació a veure les coses de manera diferent.
Això passa sovint a la vida. Des de la riba on es situa cada u, és molt probable que vegi les coses de diversa manera com les veu qui no hi és en el mateix lloc. No és igual, per dir-ho directament, veure les coses a la llum de la fe, que a la llum de la negació de Déu. No és el mateix afrontar els temes des de l’nterès que des del desinterès.
“Passar a l”altra riba” suposa experimentar si quelcom és encara possible, abans de donar-ho tot per perdut o impossible.
Hi ha la riba del món segons el pla i el projecte de Déu, i hi ha la riba del món concebut des de l’egoisme i l’individualisme humà, des de la injustícia i la desigualtat, i a les dues ribes ha d’anar a desembocar, metafòricament, la mar de la humanitat i la mar de l’Església. Una mar, però, on tots hi estem ficats i que no es deslliura de patir, de tant en tant, fortes tempestes i adversitats.
Superar les pors
Jesús retreu l’actitud de covardia dels apòstols davant la prova dient-los “¿per què sou tan porucs?”. Jesús va relacionar sovint la fe amb la por i les pors amb la fe. I no és que la por sigui l’origen de la fe, com pretenen alguns, però sí que és ben cert que les pors són sovint una barrera per a la fe, o són un fruit de la mateixa manca de fe.
La fe suposa sempre vèncer moltes pors: por al compromís que comporta; por als canvis; por a l’opinió dels altres; por en el si mateix de l’Església; i por sovint al mateix Déu, imaginat com un Déu terrible, inquisidor i molt poc misericordiós...
Avui no bufen tampoc vents massa favorables, ni per a la fe, ni per a l’Església; i es dóna també la temptació de girar-nos cap a Déu i preguntar: “¿no veieu que ens enfonsem?” La resposta, però, no serà diferent que la que hem escoltat a l’evangeli d’avui: –“¿encara no teniu fe?” La fe mai és seguretat. La fe “és la capacitat de superar els dubtes” (Newton)
Germans i germanes: avui, i el proper diumenge, l’evangelista Marc ens presenta accions de Jesús que volen refermar la nostra fe en Ell com a vencedor del mal. Avui ha estat una tempesta calmada, i el proper diumenge serà la guarició d’una dona amb pèrdues de sang, i la resurrecció de una noia. La lliçó és clara: davant les adversitats que ens puguin arribar, tenim al costat a aquell que ha vençut el mal, i que no ens deixa mai de la mà.
LA PUNTILLA
Cultura
La pregunta fue directa:
–¿Cómo cree usted que se puede ser crítico con el sistema cultural que nos rodea?
La respuesta fue quizá excesivamente teórica, pero ofreció muchos elementos para pensar.
Respondió el profesor:
–Un sistema cultural incluye unos VALORES, unas IDEOLOGÍAS,
unos SÍMBOLOS
unas NORMAS,,
unos MODELOS DE COMPORTAMIETO,
y unas INSTITUCIONES.
Por lo tanto, -prosiguió- para ser críticos de verdad es preciso analizar con mucho cuidado cada uno de estos puntos.
Por ejemplo,
– ¿qué valores privan hoy en nuestra sociedad?
– ¿tienen hoy fuerza las ideologías y el bagaje intelectual de las personas, o se cambian fácilmente por intereses propios?
– ¿qué simbología se ha impuesto?
– ¿las normas resultan eficaces?
– ¿qué modelos de comportamiento se presentan hoy, sobre todo a los más jóvenes?
– ¿qué papel juegan las Instituciones?
Ya veis: hay mucho que pensar…
Doncs, que la calda no ens impideixi pensar...
A la barca de la humanitat, a la barca de l'Església
A la barca de la humanitat, i a la mateix barca de l’Església, hi ha angoixes i neguits, sofriments i tempestes, moments dolços i moments amargs.
Job, però, a la primera lectura, ha rebut un advertiment de Déu: “Jo vaig retallar les vores de la mar i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li: fins aquí et permeto de venir, no més enllà” Déu no ens deixa sols en l’aflicció i sap les nostres limitacions.
Pau afirma en la seva carta que ja ha aprés que aquells “qui viuen en Crist són una creació nova”...
I a l’evangeli observem la manca de fe i d’esperança d’uns apòstols encara poc madurs davant les proves, incapaços de superar l’aparent silenci de Déu.
D’altra part, el relat juga amb uns quants simbolismes que caldrà subratllar i reflexionar:
Les dues ribes
Les paraules de Jesús “passem a l’altra riba” poden ser considerades, en general, com a una invitació a veure les coses de manera diferent.
Això passa sovint a la vida. Des de la riba on es situa cada u, és molt probable que vegi les coses de diversa manera com les veu qui no hi és en el mateix lloc. No és igual, per dir-ho directament, veure les coses a la llum de la fe, que a la llum de la negació de Déu. No és el mateix afrontar els temes des de l’nterès que des del desinterès.
“Passar a l”altra riba” suposa experimentar si quelcom és encara possible, abans de donar-ho tot per perdut o impossible.
Hi ha la riba del món segons el pla i el projecte de Déu, i hi ha la riba del món concebut des de l’egoisme i l’individualisme humà, des de la injustícia i la desigualtat, i a les dues ribes ha d’anar a desembocar, metafòricament, la mar de la humanitat i la mar de l’Església. Una mar, però, on tots hi estem ficats i que no es deslliura de patir, de tant en tant, fortes tempestes i adversitats.
Superar les pors
Jesús retreu l’actitud de covardia dels apòstols davant la prova dient-los “¿per què sou tan porucs?”. Jesús va relacionar sovint la fe amb la por i les pors amb la fe. I no és que la por sigui l’origen de la fe, com pretenen alguns, però sí que és ben cert que les pors són sovint una barrera per a la fe, o són un fruit de la mateixa manca de fe.
La fe suposa sempre vèncer moltes pors: por al compromís que comporta; por als canvis; por a l’opinió dels altres; por en el si mateix de l’Església; i por sovint al mateix Déu, imaginat com un Déu terrible, inquisidor i molt poc misericordiós...
Avui no bufen tampoc vents massa favorables, ni per a la fe, ni per a l’Església; i es dóna també la temptació de girar-nos cap a Déu i preguntar: “¿no veieu que ens enfonsem?” La resposta, però, no serà diferent que la que hem escoltat a l’evangeli d’avui: –“¿encara no teniu fe?” La fe mai és seguretat. La fe “és la capacitat de superar els dubtes” (Newton)
Germans i germanes: avui, i el proper diumenge, l’evangelista Marc ens presenta accions de Jesús que volen refermar la nostra fe en Ell com a vencedor del mal. Avui ha estat una tempesta calmada, i el proper diumenge serà la guarició d’una dona amb pèrdues de sang, i la resurrecció de una noia. La lliçó és clara: davant les adversitats que ens puguin arribar, tenim al costat a aquell que ha vençut el mal, i que no ens deixa mai de la mà.
LA PUNTILLA
Cultura
La pregunta fue directa:
–¿Cómo cree usted que se puede ser crítico con el sistema cultural que nos rodea?
La respuesta fue quizá excesivamente teórica, pero ofreció muchos elementos para pensar.
Respondió el profesor:
–Un sistema cultural incluye unos VALORES, unas IDEOLOGÍAS,
unos SÍMBOLOS
unas NORMAS,,
unos MODELOS DE COMPORTAMIETO,
y unas INSTITUCIONES.
Por lo tanto, -prosiguió- para ser críticos de verdad es preciso analizar con mucho cuidado cada uno de estos puntos.
Por ejemplo,
– ¿qué valores privan hoy en nuestra sociedad?
– ¿tienen hoy fuerza las ideologías y el bagaje intelectual de las personas, o se cambian fácilmente por intereses propios?
– ¿qué simbología se ha impuesto?
– ¿las normas resultan eficaces?
– ¿qué modelos de comportamiento se presentan hoy, sobre todo a los más jóvenes?
– ¿qué papel juegan las Instituciones?
Ya veis: hay mucho que pensar…
Doncs, que la calda no ens impideixi pensar...
sábado, 13 de junio de 2009
FESTA DEL COS I LA SANG DEL CRIST - La Puntilla
En aquesta joiosa festa del Corpus, una salutació molt cordial.
EL COS I LA SANG DE CRIST
VIDA COMPARTIDA
Des l’antiguitat més remota, la sang ha estat considerada universalment com a vehicle i signe de la vida. Donar sang és donar vida.
Així, a la primera lectura d’avui, se’ns ha mostrat la sang como a testimoniatge de la relació de vida entre Déu i el seu poble.
A la carta als Hebreus, i parlant del Crist, se’ns diu que ara ja no és la sang dels animals, sinó que la víctima “sense tara” és el Crist, “que s’ha ofert ell mateix...
En posar de relleu aquesta significació de la sang, s’explica perquè la festa d’avui ja no s’anomeni només “del Cos de Crist” (Corpus Christi), sinó que per decisió del Papa Pau VIè dugui el nom de “del Cos i de la Sang” de Crist.
D’altra part, la festa d’avui és, d’alguna manera, complementària al Dijous sant, i és una festa eminentment eucarística.
De fet, l’evangeli, amb el relat del Sopar segons Marc, ens ho ha recordat. En el pa partit i en la sang compartida, Jesús es lliura totalment a si mateix.
El sagrament de l’Eucaristia es pot contemplar des de dues vessants diferents. En si mateix, alhora que un misteri, és un gran regal del Senyor, un aliment eficaç de vida espiritual i un estímul de compromís cristià. I des del punt de vista del culte, la presència del Crist en els signes del pa i del vi consagrats, és objecte d’adoració i de celebració litúrgica, reproduint el misteri de la seva mort i de la seva resurrecció.
L’Eucaristia alimenta, i l’Eucaristia compromet.
Allò que mengem i que bevem es desintegra, és assimilat pel nostre cos, i es converteix en energia i font de vida. Per això necessitem alimentar-nos. Els cristians i cristianes, menjant el pa i bevent el vi de l’Eucaristia, no fem cap mena de ritus d’antropofàgia (com pretenien fer burla alguns quan escoltaven Jesús parlant del pa de vida). És la presència permanent del Crist en aquells signes la que alimenta el nostre ésser cristià.
El pa, però, es posa a taula per partir-lo, repartir-lo i compartir-lo. Per això, com sempre ha exposat l’Església, no es pot separar el sagrament de l’Eucaristia del sagrament de la caritat. Avui ens ho recorda la col•lecta de Càritas.
Manel Simó
LA PUNTILLA
Cuatro nombres
–Estad atentos, dijo el maestro- que os quiero explicar un cuento que es un poco difícil de captar.
Y dijo:
–“Éste es un cuento sobre gente llamada
TODOS,ALGUIEN, CUALQUIERA Y NADIE.
Una vez, había que hacer un trabajo importante y TODOS estaban seguros de que ALGUIEN lo iba a hacer.
CUALQUIERA lo podría haber hecho, pero NADIE lo hizo.
ALGUIEN se enojó por esto, porque era el trabajo de TODOS.
Cada uno pensó que CUALQUIERA lo podría hacer, pero NADIE se enteró de que TODOS no lo iban a hacer.
TODOS culparon a ALGUIEN, cuando NADIE hizo lo que CUALQUIERA podía haber hecho”
Parecía un simple trabalenguas, pero cuando pasó un tiempo, muchos de aquellos alumnos entendieron muy bien lo que quería decir el maestro.
Nos llenamos la boca diciendo que la responsabilidad de las cosas comunitarias es de TODOS, pero ¡qué razón tiene el cuento!, cuando las cosas se quedan sin hacer...
A reveure i fins la propera setmana
EL COS I LA SANG DE CRIST
VIDA COMPARTIDA
Des l’antiguitat més remota, la sang ha estat considerada universalment com a vehicle i signe de la vida. Donar sang és donar vida.
Així, a la primera lectura d’avui, se’ns ha mostrat la sang como a testimoniatge de la relació de vida entre Déu i el seu poble.
A la carta als Hebreus, i parlant del Crist, se’ns diu que ara ja no és la sang dels animals, sinó que la víctima “sense tara” és el Crist, “que s’ha ofert ell mateix...
En posar de relleu aquesta significació de la sang, s’explica perquè la festa d’avui ja no s’anomeni només “del Cos de Crist” (Corpus Christi), sinó que per decisió del Papa Pau VIè dugui el nom de “del Cos i de la Sang” de Crist.
D’altra part, la festa d’avui és, d’alguna manera, complementària al Dijous sant, i és una festa eminentment eucarística.
De fet, l’evangeli, amb el relat del Sopar segons Marc, ens ho ha recordat. En el pa partit i en la sang compartida, Jesús es lliura totalment a si mateix.
El sagrament de l’Eucaristia es pot contemplar des de dues vessants diferents. En si mateix, alhora que un misteri, és un gran regal del Senyor, un aliment eficaç de vida espiritual i un estímul de compromís cristià. I des del punt de vista del culte, la presència del Crist en els signes del pa i del vi consagrats, és objecte d’adoració i de celebració litúrgica, reproduint el misteri de la seva mort i de la seva resurrecció.
L’Eucaristia alimenta, i l’Eucaristia compromet.
Allò que mengem i que bevem es desintegra, és assimilat pel nostre cos, i es converteix en energia i font de vida. Per això necessitem alimentar-nos. Els cristians i cristianes, menjant el pa i bevent el vi de l’Eucaristia, no fem cap mena de ritus d’antropofàgia (com pretenien fer burla alguns quan escoltaven Jesús parlant del pa de vida). És la presència permanent del Crist en aquells signes la que alimenta el nostre ésser cristià.
El pa, però, es posa a taula per partir-lo, repartir-lo i compartir-lo. Per això, com sempre ha exposat l’Església, no es pot separar el sagrament de l’Eucaristia del sagrament de la caritat. Avui ens ho recorda la col•lecta de Càritas.
Manel Simó
LA PUNTILLA
Cuatro nombres
–Estad atentos, dijo el maestro- que os quiero explicar un cuento que es un poco difícil de captar.
Y dijo:
–“Éste es un cuento sobre gente llamada
TODOS,ALGUIEN, CUALQUIERA Y NADIE.
Una vez, había que hacer un trabajo importante y TODOS estaban seguros de que ALGUIEN lo iba a hacer.
CUALQUIERA lo podría haber hecho, pero NADIE lo hizo.
ALGUIEN se enojó por esto, porque era el trabajo de TODOS.
Cada uno pensó que CUALQUIERA lo podría hacer, pero NADIE se enteró de que TODOS no lo iban a hacer.
TODOS culparon a ALGUIEN, cuando NADIE hizo lo que CUALQUIERA podía haber hecho”
Parecía un simple trabalenguas, pero cuando pasó un tiempo, muchos de aquellos alumnos entendieron muy bien lo que quería decir el maestro.
Nos llenamos la boca diciendo que la responsabilidad de las cosas comunitarias es de TODOS, pero ¡qué razón tiene el cuento!, cuando las cosas se quedan sin hacer...
A reveure i fins la propera setmana
sábado, 6 de junio de 2009
santíssima TRINITAT - 14-6-09 . La Puntilla
benvolguts, benvolgudes,
encara que el tema sigui feixuc, avui és un dia de contemplació...
LA SANTÍSSIMA TRINITAT
El DÉU DE LA NOSTRA FE
Avui és un diumenge molt especial per parlar del Déu de la nostra fe. Per parlar d’Ell, i per a contemplar-lo i interioritzar-lo.
A la primera lectura hem vist l’entusiasme amb que Moisès parlava al poble sobre Déu: “reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor”
I sant Pau ens ha donat la veritable raó per portar sempre aquest Déu en el nostre cor: perquè som fills i filles seus, i Ell ens estima com un Pare.
D’aquest Déu, doncs, parla la festa d’avui, fent-nos una invitació a intentar una lectura no només teològica, sinó, sobretot, pastoral, del misteri de la Trinitat, és a dir, de qui i de com és Ell.
És cert que, segons l’expressió de Tomàs d’Aquino, “de Déu no podem saber tant qui és, como qui no és”, però les Escriptures ens han deixat una descripció identificativa de Déu com a Trinitat i comunió de persones, i és aquesta la dimensió de Déu que la festa d’avui ens convida a esbrinar.
A l’evangeli se’ns ha recordat que nosaltres, al començament de la nostra vida de fe, varem ser batejats i batejades “en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant”, ja que aquesta fou la missió que reberen els apòstols per part de Jesús. És a dir, des del bon començament de la nostra trajectòria cristiana estem segellats per l’amor trinitari de Déu, que és un profund misteri de comunió
En reflexionar, però, sobre la descripció trinitària de Déu, l’Església ha caigut sovint en el parany de considerar aquesta identitat simplement com una veritat dogmàtica inintel•ligible, incompatible, a primer vista, amb la unitat de Déu.
Des del senyal de la creu, passant pel “glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant”, fins al credo, tota la nostra fe i la nostra pregària són sovint trinitàries. Però sembla que aquesta realitat es queda més en els llavis, que no pas gravada a la nostra vida diària.
L’afirmació de la Trinitat de Déu no és una pura afirmació freda, abstracta i inabastable.
Observem la nostra societat d’avui i, per contrast, entendrem com el rostre trinitari de Déu (comunió i comunitat d’amor entre tres persones, i plenitud d’amor compartit) té moltes coses a oferir. I és que davant una societat on són patents l’autoritarisme i el paternalisme, la dependència i la manca de respecte de les autonomies personals i dels pobles; i on hi ha tanta manca d’amor, de llibertat, de saber escoltar-se, Déu apareix com un Déu Pare misericordiós; un Déu Fill, que conserva la seva autonomia; i un Déu Esperit, sempre present, simbolitzat pel vent i el foc, símbols d’amor i llibertat.
La Puntilla
Tres instantes
Le gustaba escribir lo que él llamaba instantes, es decir, palabra pensada, palabra escrita...
Y redactó estos tres:
–Lo oímos decir muchas veces: la felicidad no existe; existen momentos felices... O sea que podríamos definir la felicidad como “la vivencia de un instante sorprendente y distinto, surgido y descubierto en la rutina de la vida cotidiana”...
Lo más importante, entonces, es saber descubrirlo.
–Lo decía tantas veces que ya resultaba cansino: “soy un incomprendido”
Curiosa palabra. Porque sentirse incomprendido es verse fuera (no compreso, no encerrado en). Pero fuera ¿de qué? Primero nos fabricamos habitáculos de ilusiones, sueños, deseos, afectos y sentires, y luego decimos sentirnos fuera de un habitáculo que no podía cobijarnos. Somos arquitectos equivocados...
–¡Cuántas veces repetía aquel viejo profesor un conocido aforismo: no dudes de aquel que te diga que tiene miedo, pero ten miedo de aquel que te diga que no conoce la duda...! Y nosotros, de seguros por la vida...
Apa, bona setmana i seguim en contacte
Salutacions molt cordials
Manel
encara que el tema sigui feixuc, avui és un dia de contemplació...
LA SANTÍSSIMA TRINITAT
El DÉU DE LA NOSTRA FE
Avui és un diumenge molt especial per parlar del Déu de la nostra fe. Per parlar d’Ell, i per a contemplar-lo i interioritzar-lo.
A la primera lectura hem vist l’entusiasme amb que Moisès parlava al poble sobre Déu: “reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor”
I sant Pau ens ha donat la veritable raó per portar sempre aquest Déu en el nostre cor: perquè som fills i filles seus, i Ell ens estima com un Pare.
D’aquest Déu, doncs, parla la festa d’avui, fent-nos una invitació a intentar una lectura no només teològica, sinó, sobretot, pastoral, del misteri de la Trinitat, és a dir, de qui i de com és Ell.
És cert que, segons l’expressió de Tomàs d’Aquino, “de Déu no podem saber tant qui és, como qui no és”, però les Escriptures ens han deixat una descripció identificativa de Déu com a Trinitat i comunió de persones, i és aquesta la dimensió de Déu que la festa d’avui ens convida a esbrinar.
A l’evangeli se’ns ha recordat que nosaltres, al començament de la nostra vida de fe, varem ser batejats i batejades “en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant”, ja que aquesta fou la missió que reberen els apòstols per part de Jesús. És a dir, des del bon començament de la nostra trajectòria cristiana estem segellats per l’amor trinitari de Déu, que és un profund misteri de comunió
En reflexionar, però, sobre la descripció trinitària de Déu, l’Església ha caigut sovint en el parany de considerar aquesta identitat simplement com una veritat dogmàtica inintel•ligible, incompatible, a primer vista, amb la unitat de Déu.
Des del senyal de la creu, passant pel “glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant”, fins al credo, tota la nostra fe i la nostra pregària són sovint trinitàries. Però sembla que aquesta realitat es queda més en els llavis, que no pas gravada a la nostra vida diària.
L’afirmació de la Trinitat de Déu no és una pura afirmació freda, abstracta i inabastable.
Observem la nostra societat d’avui i, per contrast, entendrem com el rostre trinitari de Déu (comunió i comunitat d’amor entre tres persones, i plenitud d’amor compartit) té moltes coses a oferir. I és que davant una societat on són patents l’autoritarisme i el paternalisme, la dependència i la manca de respecte de les autonomies personals i dels pobles; i on hi ha tanta manca d’amor, de llibertat, de saber escoltar-se, Déu apareix com un Déu Pare misericordiós; un Déu Fill, que conserva la seva autonomia; i un Déu Esperit, sempre present, simbolitzat pel vent i el foc, símbols d’amor i llibertat.
La Puntilla
Tres instantes
Le gustaba escribir lo que él llamaba instantes, es decir, palabra pensada, palabra escrita...
Y redactó estos tres:
–Lo oímos decir muchas veces: la felicidad no existe; existen momentos felices... O sea que podríamos definir la felicidad como “la vivencia de un instante sorprendente y distinto, surgido y descubierto en la rutina de la vida cotidiana”...
Lo más importante, entonces, es saber descubrirlo.
–Lo decía tantas veces que ya resultaba cansino: “soy un incomprendido”
Curiosa palabra. Porque sentirse incomprendido es verse fuera (no compreso, no encerrado en). Pero fuera ¿de qué? Primero nos fabricamos habitáculos de ilusiones, sueños, deseos, afectos y sentires, y luego decimos sentirnos fuera de un habitáculo que no podía cobijarnos. Somos arquitectos equivocados...
–¡Cuántas veces repetía aquel viejo profesor un conocido aforismo: no dudes de aquel que te diga que tiene miedo, pero ten miedo de aquel que te diga que no conoce la duda...! Y nosotros, de seguros por la vida...
Apa, bona setmana i seguim en contacte
Salutacions molt cordials
Manel
sábado, 23 de mayo de 2009
Ascensió del Senyor - La Puntilla - 24-5-09
Benvolguts, benvolgudes, bona festa i millor setmana
L’Ascensió del Senyor
Sempre s’ha dit que el llibre dels Fets dels Apòstols, que hem anat llegint durant tota la Pasqua és “l’evangeli de la infantesa de l’Església”. I sant Lluc, el seu autor, és l’únic escriptor, tant en els Fets, com en el seu evangeli, que parla d’aquest fet de La Ascensió del Senyor, o la tornada gloriosa de Jesús-Déu al cel, confiant als seus seguidors la tasca feta.
Amb la resurrecció, la història no arribat a la fi, i ara s’obre un temps en què l’Església, la comunitat dels qui creiem en Ell, ens hem de desenvolupar fins als límits més llunyans de la terra. Nosaltres estem en aquest moment, i per això ens hem d’ocupar de la terra on vivim, mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació definitiva de Jesucrist, el nostre Salvador.
I una reflexió molt adient per a aquest temps d’espera és la que ens ofereix sant Pau, en la seva pregària, a la segona lectura: que Déu ens concedeixi una comprensió profunda de qui és Ell; que Déu il•lumini la mirada interior del nostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens crida; i que coneguem la grandesa del poder que obra en nosaltres.
Enguany nosaltres llegim l’evangeli de Marc, i cal dir que el text que se’ns ha ofert és un afegit posterior, que depèn del relat de Lluc.
Lluc va parlar de l’Ascensió per dues raons, una de tipus cultural i una altra, de tipus teològic.
La cultural va ser per significar que Jesús, igual que altres personatges famosos de la història, va tenir un final gloriós; i la teològica, per sortir al pas dels qui esperaven una segona vinguda del Crist imminent. Lluc ve a dir: Jesús ara ens envia a nosaltres a predicar la bona noticia a tota la humanitat. Ara és el temps de l’Església. Un temps que serà llarg.
Per tant, no ens podem quedar mirant al cel, sinó que hem de continuar treballant a la terra, escampant la bona notícia de l’evangeli. Una bona notícia que Marc diu que ha de tenir com a contingut tres signes:
–l’alliberament (expulsareu dimonis...)
–l’amor (parlareu llenguatges nous...)
–i la vida (ni les serps ni el verí no us faran cap mal, i curareu els malalts...)
LA PUNTILLA
Enterándose…
Le preguntaron a un profesor:
– ¿Cómo se puede ir cambiando poco a poco en la vida?
Y respondió:
–Enterándose de las cosas
Creo que la respuesta es muy acertada y que hoy, menos que nunca, no podemos permanecer en las malignas o benditas ignorancias…
–Saber no es sinónimo de acumulación de conocimientos; y enterarse no es solamente estar informados, o pensar que lo estamos.
Hay mucha gente que pasa por muy sabia y es muy ignorante, porque no sabe qué hacer con su pretendida sabiduría y su información.
–Saber es asimilar, interiorizar y llevar a la vida y a la acción los conocimientos.
–Enterarse de las cosas es adquirir herramientas para analizar y valorar las cosas y tomar una opción.
Hoy hay demasiada gente que habla sin saber de qué habla, y que opina sin tener la suficiente y objetiva información.
Nos pierde la boca. Porque de la boca salen las injurias, las mentiras y las falsedades. Y del cerebro, los prejuicios.
L’Ascensió del Senyor
Sempre s’ha dit que el llibre dels Fets dels Apòstols, que hem anat llegint durant tota la Pasqua és “l’evangeli de la infantesa de l’Església”. I sant Lluc, el seu autor, és l’únic escriptor, tant en els Fets, com en el seu evangeli, que parla d’aquest fet de La Ascensió del Senyor, o la tornada gloriosa de Jesús-Déu al cel, confiant als seus seguidors la tasca feta.
Amb la resurrecció, la història no arribat a la fi, i ara s’obre un temps en què l’Església, la comunitat dels qui creiem en Ell, ens hem de desenvolupar fins als límits més llunyans de la terra. Nosaltres estem en aquest moment, i per això ens hem d’ocupar de la terra on vivim, mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació definitiva de Jesucrist, el nostre Salvador.
I una reflexió molt adient per a aquest temps d’espera és la que ens ofereix sant Pau, en la seva pregària, a la segona lectura: que Déu ens concedeixi una comprensió profunda de qui és Ell; que Déu il•lumini la mirada interior del nostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens crida; i que coneguem la grandesa del poder que obra en nosaltres.
Enguany nosaltres llegim l’evangeli de Marc, i cal dir que el text que se’ns ha ofert és un afegit posterior, que depèn del relat de Lluc.
Lluc va parlar de l’Ascensió per dues raons, una de tipus cultural i una altra, de tipus teològic.
La cultural va ser per significar que Jesús, igual que altres personatges famosos de la història, va tenir un final gloriós; i la teològica, per sortir al pas dels qui esperaven una segona vinguda del Crist imminent. Lluc ve a dir: Jesús ara ens envia a nosaltres a predicar la bona noticia a tota la humanitat. Ara és el temps de l’Església. Un temps que serà llarg.
Per tant, no ens podem quedar mirant al cel, sinó que hem de continuar treballant a la terra, escampant la bona notícia de l’evangeli. Una bona notícia que Marc diu que ha de tenir com a contingut tres signes:
–l’alliberament (expulsareu dimonis...)
–l’amor (parlareu llenguatges nous...)
–i la vida (ni les serps ni el verí no us faran cap mal, i curareu els malalts...)
LA PUNTILLA
Enterándose…
Le preguntaron a un profesor:
– ¿Cómo se puede ir cambiando poco a poco en la vida?
Y respondió:
–Enterándose de las cosas
Creo que la respuesta es muy acertada y que hoy, menos que nunca, no podemos permanecer en las malignas o benditas ignorancias…
–Saber no es sinónimo de acumulación de conocimientos; y enterarse no es solamente estar informados, o pensar que lo estamos.
Hay mucha gente que pasa por muy sabia y es muy ignorante, porque no sabe qué hacer con su pretendida sabiduría y su información.
–Saber es asimilar, interiorizar y llevar a la vida y a la acción los conocimientos.
–Enterarse de las cosas es adquirir herramientas para analizar y valorar las cosas y tomar una opción.
Hoy hay demasiada gente que habla sin saber de qué habla, y que opina sin tener la suficiente y objetiva información.
Nos pierde la boca. Porque de la boca salen las injurias, las mentiras y las falsedades. Y del cerebro, los prejuicios.
sábado, 16 de mayo de 2009
Diumenge 17 de maig 2009 - Y La Puntilla
Benvolguts, benvolgudes, amb els primers, i sembla que ja definitius, calors, rebeu un cop més aquesta tramesa, amb desig que us sigui útil i plaent. Gràcies.
CRIST HA RESSUSCITAT !
Diumenge sisè de Pasqua
La complexitat i la senzillesa de l’amor
Les lectures d’avui, d’una banda anticipen la festa de la Pentecosta que celebrarem d’aquí quinze dies; i d’altra, tenen com a punt central el tema complex i alhora senzill de l’amor.
A la primera lectura ho hem escoltat: l’Esperit sant vingué sobre tots els qui escoltaven la predicació de Pere...Perquè Déu no fa diferències a favor d’uns o altres. Déu acull tothom qui creu en Ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui...”
Sant Joan, per la seva part, ha continuat amb la seva idea quasi monogràfica sobre l’estimació: tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’Ell i el coneix...Déu es amor...
I l’evangeli ha reiterat amb escreix que els cristians som els qui hem cregut en l’amor de Déu, i aquesta convicció ens mena a estimar tothom...
De l’amor es podríem omplir planes i més planes. La paraula mateixa ha esdevingut moltes vegades confusa, inflada i equívoca.
Els psicòlegs, per exemple, per ajudar a clarificar conceptes, parlen d’un amor d’atracció, contraposat a un amor de decisió.
L’amor d’atracció és limitat, i es viu amb persones concretes a les quals ens sentim vinculats per raons de família, amistat, desig eròtic, etc. L’amor de decisió, del qual ens parla Jesús, és universal, i suposa una motivació que transcendeix a la persona que estimem.
Així, doncs, subratllem tres característiques d’aquest amor de que ens parla l’evangeli:
1) no cerca el propi interès, ni tan sols la pròpia felicitat, sinó la felicitat d’aquells que estimem
2) és un amor que s’expressa en fruits concrets de solidaritat i d’aproximació als altres, per compartir amb ells l’alliberament de tota mena d’esclavituds
3) i és un amor que es nodreix de l’amor amb que reconeixem que Déu ens estima, és a dir, de la necessitat de correspondre a la gratuïtat de Déu envers nosaltres.
LA PUNTILLA
Educar
Alguien ha escrito:
–El fracaso de nuestro sistema educativo radica en que tenemos varios millones de adolescentes entre 12 y 16 años, educados por unos cuantos millones de adolescentes entre 30 y 40 años…”
La denuncia, puede parecer discutible, pero vale la pena considerarla.
Es cierto que en el ámbito de la educación, como en muchos otros campos, se cumple aquello de que “es necesario alguien a quien echar la culpa de todo”; y en esta frase se pone en cuestión, en primer término a los profesores o educadores.
Hace unos años salió a la luz un libro con un título muy expresivo: “Educar, educándose”, y lo cierto es que nadie puede dar lo que no tiene.
Muchos de los profesores actuales entre 30 y 40 años pertenecen a la primera generación democrática, y en su adolescencia y juventud vivieron una realidad que se iba vaciando de valores, para caer en un individualismo salvaje, que nos ha traído la situación actual.
¿Serán, entonces, ellos, multiplicadores de lo que recibieron?
Fins la propera. Salutacions cordials, Manel Simó
CRIST HA RESSUSCITAT !
Diumenge sisè de Pasqua
La complexitat i la senzillesa de l’amor
Les lectures d’avui, d’una banda anticipen la festa de la Pentecosta que celebrarem d’aquí quinze dies; i d’altra, tenen com a punt central el tema complex i alhora senzill de l’amor.
A la primera lectura ho hem escoltat: l’Esperit sant vingué sobre tots els qui escoltaven la predicació de Pere...Perquè Déu no fa diferències a favor d’uns o altres. Déu acull tothom qui creu en Ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui...”
Sant Joan, per la seva part, ha continuat amb la seva idea quasi monogràfica sobre l’estimació: tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’Ell i el coneix...Déu es amor...
I l’evangeli ha reiterat amb escreix que els cristians som els qui hem cregut en l’amor de Déu, i aquesta convicció ens mena a estimar tothom...
De l’amor es podríem omplir planes i més planes. La paraula mateixa ha esdevingut moltes vegades confusa, inflada i equívoca.
Els psicòlegs, per exemple, per ajudar a clarificar conceptes, parlen d’un amor d’atracció, contraposat a un amor de decisió.
L’amor d’atracció és limitat, i es viu amb persones concretes a les quals ens sentim vinculats per raons de família, amistat, desig eròtic, etc. L’amor de decisió, del qual ens parla Jesús, és universal, i suposa una motivació que transcendeix a la persona que estimem.
Així, doncs, subratllem tres característiques d’aquest amor de que ens parla l’evangeli:
1) no cerca el propi interès, ni tan sols la pròpia felicitat, sinó la felicitat d’aquells que estimem
2) és un amor que s’expressa en fruits concrets de solidaritat i d’aproximació als altres, per compartir amb ells l’alliberament de tota mena d’esclavituds
3) i és un amor que es nodreix de l’amor amb que reconeixem que Déu ens estima, és a dir, de la necessitat de correspondre a la gratuïtat de Déu envers nosaltres.
LA PUNTILLA
Educar
Alguien ha escrito:
–El fracaso de nuestro sistema educativo radica en que tenemos varios millones de adolescentes entre 12 y 16 años, educados por unos cuantos millones de adolescentes entre 30 y 40 años…”
La denuncia, puede parecer discutible, pero vale la pena considerarla.
Es cierto que en el ámbito de la educación, como en muchos otros campos, se cumple aquello de que “es necesario alguien a quien echar la culpa de todo”; y en esta frase se pone en cuestión, en primer término a los profesores o educadores.
Hace unos años salió a la luz un libro con un título muy expresivo: “Educar, educándose”, y lo cierto es que nadie puede dar lo que no tiene.
Muchos de los profesores actuales entre 30 y 40 años pertenecen a la primera generación democrática, y en su adolescencia y juventud vivieron una realidad que se iba vaciando de valores, para caer en un individualismo salvaje, que nos ha traído la situación actual.
¿Serán, entonces, ellos, multiplicadores de lo que recibieron?
Fins la propera. Salutacions cordials, Manel Simó
sábado, 9 de mayo de 2009
Diumenge 10 de maig de 2009 - V de Pasqua. La Puntilla
Benvolguts, benvolgudes, una setmana més, una reflexió més.
Diumenge cinquè de Pasqua
Sarments unides al cep
Si diumenge passat –diumenge del bon Pastor-, el llenguatge es relacionava amb la vida ramadera, l’evangeli d’avui farà servir un llenguatge més propi de la vida del camp.
Tanmateix, les tres lectures d’avui mereixen ser considerades atentament.
La primera, del llibre dels Fets, conté un parell de punts del màxim interès: com Bernabè fa de valedor de sant Pau, i com i de quina manera l’església creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor.
La segona lectura, per la seva part, ens recorda una veritat contundent: que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat.
I anem a l’evangeli.
A l’Antic Testament, la vinya era el símbol d’Israel com a poble de Déu. I Jesús extrapola el concepte: a partir d’ara no hi ha un altre poble de Déu (cep i sarments) que la nova humanitat que es construeix a partir d’Ell (Jo sóc el cep veritable) i Déu continua sent el qui ha plantat i té cura de la vinya, és a dir de la humanitat.
.
Aquesta vinya ha de donar fruit, i aquest no és altre que l’home nou, la comunitat nova. Les sarments que no produeixen fruit són tallades, i les que en donen, són esporgades, a fi que en donin més. La sarment, però, no té vida pròpia i, per tant, per donar fruit necessita alimentar-se de la saba, que és l’esperit enviat per Jesús.
Nosaltres ja estem nets per la gràcia del baptisme, on varem rebre el do gratuït de la fe, però aquesta fe s’ha de traduir en vida i obres. Es tracta d’alimentar-nos cada dia i d’anar esporgant els factors de mort, perquè brollin factors de vida i resurrecció. Només la vida fa créixer.
¿Què vol dir estar units al cel? Cultivar la vida de pregària, treballar la vida interior, i alimentar l’esperit.
¿Quins són els fruits que hem de donar? L’estimació, la solidaritat, la pau, la lluita per la justícia, la llibertat, el perdó...
LA PUNTILLA
Contagiar salud
El nuevo ministro de Educación, Ángel Gabilondo, hermano del popular Iñaki, es un señor cultivado y culto, al que da gusto leer y escuchar.
Y el otro subrayé una frase suya:
–Las convicciones –decía-
son contagiosas. Uno no se contagia solamente de la enfermedad, sino también de la salud. Por ejemplo, la convicción del trabajo, la seriedad, la austeridad…contagian.
El pensamiento tiene su aquel y pensé que valía la pena dedicarle un minuto de reflexión.
¿Qué tal andaríamos si en lugar de tener tanto miedo de contagiarnos de gripes porcinas, nos dejáramos contagiar del espíritu de lucha y de trabajo, y del gozo de vivir?
En otra de sus respuestas, el ministro afirmaba: –tenemos que hacer las cosas mucho mejor y, desde luego, no debemos pensar que son otros los que deben resolverlas. En este momento es muy importante un discurso de exigencia...
Gabilondo es un filósofo, y Platón escribió de ellos:
–“son los filósofos quienes han de identificar sabiduría y poder político, para excluir a tantos políticos que sólo piensan en su propio interés y en el de sus amigos…”
Bé, amigues i amics, amb el desig que aquesta aportació us serveixei, fins la propera setmana
Manel
Diumenge cinquè de Pasqua
Sarments unides al cep
Si diumenge passat –diumenge del bon Pastor-, el llenguatge es relacionava amb la vida ramadera, l’evangeli d’avui farà servir un llenguatge més propi de la vida del camp.
Tanmateix, les tres lectures d’avui mereixen ser considerades atentament.
La primera, del llibre dels Fets, conté un parell de punts del màxim interès: com Bernabè fa de valedor de sant Pau, i com i de quina manera l’església creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor.
La segona lectura, per la seva part, ens recorda una veritat contundent: que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat.
I anem a l’evangeli.
A l’Antic Testament, la vinya era el símbol d’Israel com a poble de Déu. I Jesús extrapola el concepte: a partir d’ara no hi ha un altre poble de Déu (cep i sarments) que la nova humanitat que es construeix a partir d’Ell (Jo sóc el cep veritable) i Déu continua sent el qui ha plantat i té cura de la vinya, és a dir de la humanitat.
.
Aquesta vinya ha de donar fruit, i aquest no és altre que l’home nou, la comunitat nova. Les sarments que no produeixen fruit són tallades, i les que en donen, són esporgades, a fi que en donin més. La sarment, però, no té vida pròpia i, per tant, per donar fruit necessita alimentar-se de la saba, que és l’esperit enviat per Jesús.
Nosaltres ja estem nets per la gràcia del baptisme, on varem rebre el do gratuït de la fe, però aquesta fe s’ha de traduir en vida i obres. Es tracta d’alimentar-nos cada dia i d’anar esporgant els factors de mort, perquè brollin factors de vida i resurrecció. Només la vida fa créixer.
¿Què vol dir estar units al cel? Cultivar la vida de pregària, treballar la vida interior, i alimentar l’esperit.
¿Quins són els fruits que hem de donar? L’estimació, la solidaritat, la pau, la lluita per la justícia, la llibertat, el perdó...
LA PUNTILLA
Contagiar salud
El nuevo ministro de Educación, Ángel Gabilondo, hermano del popular Iñaki, es un señor cultivado y culto, al que da gusto leer y escuchar.
Y el otro subrayé una frase suya:
–Las convicciones –decía-
son contagiosas. Uno no se contagia solamente de la enfermedad, sino también de la salud. Por ejemplo, la convicción del trabajo, la seriedad, la austeridad…contagian.
El pensamiento tiene su aquel y pensé que valía la pena dedicarle un minuto de reflexión.
¿Qué tal andaríamos si en lugar de tener tanto miedo de contagiarnos de gripes porcinas, nos dejáramos contagiar del espíritu de lucha y de trabajo, y del gozo de vivir?
En otra de sus respuestas, el ministro afirmaba: –tenemos que hacer las cosas mucho mejor y, desde luego, no debemos pensar que son otros los que deben resolverlas. En este momento es muy importante un discurso de exigencia...
Gabilondo es un filósofo, y Platón escribió de ellos:
–“son los filósofos quienes han de identificar sabiduría y poder político, para excluir a tantos políticos que sólo piensan en su propio interés y en el de sus amigos…”
Bé, amigues i amics, amb el desig que aquesta aportació us serveixei, fins la propera setmana
Manel
sábado, 2 de mayo de 2009
3 DE MAYO 2009 - IV Domingo de Pascua, y La Puntilla
Benvolguts amics, una vegada més amb vosaltres, en aquesta Pasqua joiosa.
CRIST HA RESSUSCITAT !
Diumenge quart de Pasqua
El tradicional diumenge de “El BON PASTOR”
El poble d’Israel, que era un poble agrícola i ramader, extrapolava la paraula ramat com a sinònim de poble, i la paraula pastor com a sinònim de dirigent polític o religiós. I això, que algú podria entendre negativament, com si el ramat fos inferior i els pastors, superiors, s’ha d’interpretar més bé en funció del deure que tenen els pastors, o dirigents, de vetllar pel benestar del poble.
Els profetes, per exemple, denunciaven moltes vegades, els pastors que només tenen cura de si mateixos...
A les lectures que ens proposa la litúrgia d’aquest quart diumenge de Pasqua, conegut, com “el diumenge del Bon Pastor”, veiem reflectida en diversos passatges aquesta comparació ramat-pastor.
A la pregària es diu: feu, Senyor, que la feblesa del vostre ramat arribi allà on ha arribat la fortalesa del seu pastor.
Al salm es canta al Senyor-pastor que ens fa descansar en prats deliciosos, ens mena al repòs vora l’aigua i ens guia per camins segurs...
Pere, a la seva carta, ens recorda que anàvem errants com un ramat dispersat i que els nostre pastor i guàrdia ens ha recuperat.
I a l’evangeli, el Crist, que a l’evangeli de Marc sentia compassió del seu poble perquè el veia com a ovelles sense pastor, i que a l’evangeli de Joan s’auto-defineix com a Bon Pastor, en el paràgraf que avui hem proclamat denuncia els guies espirituals que abusen del seu poder i es presenta com el pastor que coneix personalment cadascuna de les seves ovelles, i com el mestre de vida que obre la porta de la salvació.
El model de Bon pastor manifesta tres clares característiques:
–Dóna la vida per les seves ovelles. No cerca ni beneficis, ni privilegis, ni propis interessos.
–Coneix les seves ovelles. No només compta amb gent, sinó amb persones concretes a les que coneix i estima.
–Cerca constituir un ramat del qual ningú no se senti exclòs. Per damunt i més enllà de races, nacionalitats, idees, caràcters, situacions econòmiques, etc.
I és que hi ha una manera concreta de servir com a Bon Pastor.
LA PUNTILLA
Viejos
Rafael Argullol es, según mi opinión, uno de los más atinados pensadores de los que ejercen en las Universidades catalanas.
Suele publicar preciosos artículos en la prensa, y hace unos meses leí una reflexión suya que hoy quiero rememorar.
Hablaba de la marginación que suelen sufrir las personas mayores, en general, y, en particular, las que todavía podrían aportar una gran dosis creativa en todos los ámbitos del pensamiento y de la acción.
“Hoy, –decía- vivimos en un mundo que impone drásticas fronteras cronológicas, siempre al servicio de la cadena productiva”, y resulta que “para muchos, la jubilación, por más que se vincule al júbilo, acaba por convertirse en algo inquietante”.
Argullol se refería, sobre todo, a los que podríamos llamar viejos-sabios, es decir a aquellos que han alcanzado en su vida un grado notable de saber y de experiencia. ¿Se puede afirmar que se sienten respetados; o no es más cierto que se ven relegados por la supuesta promoción de los más jóvenes o por la voraz maquinaria de la jubilación? Un tema para pensar.
Una cordial salutació per a tothom, i espero noticies i comentaris
CRIST HA RESSUSCITAT !
Diumenge quart de Pasqua
El tradicional diumenge de “El BON PASTOR”
El poble d’Israel, que era un poble agrícola i ramader, extrapolava la paraula ramat com a sinònim de poble, i la paraula pastor com a sinònim de dirigent polític o religiós. I això, que algú podria entendre negativament, com si el ramat fos inferior i els pastors, superiors, s’ha d’interpretar més bé en funció del deure que tenen els pastors, o dirigents, de vetllar pel benestar del poble.
Els profetes, per exemple, denunciaven moltes vegades, els pastors que només tenen cura de si mateixos...
A les lectures que ens proposa la litúrgia d’aquest quart diumenge de Pasqua, conegut, com “el diumenge del Bon Pastor”, veiem reflectida en diversos passatges aquesta comparació ramat-pastor.
A la pregària es diu: feu, Senyor, que la feblesa del vostre ramat arribi allà on ha arribat la fortalesa del seu pastor.
Al salm es canta al Senyor-pastor que ens fa descansar en prats deliciosos, ens mena al repòs vora l’aigua i ens guia per camins segurs...
Pere, a la seva carta, ens recorda que anàvem errants com un ramat dispersat i que els nostre pastor i guàrdia ens ha recuperat.
I a l’evangeli, el Crist, que a l’evangeli de Marc sentia compassió del seu poble perquè el veia com a ovelles sense pastor, i que a l’evangeli de Joan s’auto-defineix com a Bon Pastor, en el paràgraf que avui hem proclamat denuncia els guies espirituals que abusen del seu poder i es presenta com el pastor que coneix personalment cadascuna de les seves ovelles, i com el mestre de vida que obre la porta de la salvació.
El model de Bon pastor manifesta tres clares característiques:
–Dóna la vida per les seves ovelles. No cerca ni beneficis, ni privilegis, ni propis interessos.
–Coneix les seves ovelles. No només compta amb gent, sinó amb persones concretes a les que coneix i estima.
–Cerca constituir un ramat del qual ningú no se senti exclòs. Per damunt i més enllà de races, nacionalitats, idees, caràcters, situacions econòmiques, etc.
I és que hi ha una manera concreta de servir com a Bon Pastor.
LA PUNTILLA
Viejos
Rafael Argullol es, según mi opinión, uno de los más atinados pensadores de los que ejercen en las Universidades catalanas.
Suele publicar preciosos artículos en la prensa, y hace unos meses leí una reflexión suya que hoy quiero rememorar.
Hablaba de la marginación que suelen sufrir las personas mayores, en general, y, en particular, las que todavía podrían aportar una gran dosis creativa en todos los ámbitos del pensamiento y de la acción.
“Hoy, –decía- vivimos en un mundo que impone drásticas fronteras cronológicas, siempre al servicio de la cadena productiva”, y resulta que “para muchos, la jubilación, por más que se vincule al júbilo, acaba por convertirse en algo inquietante”.
Argullol se refería, sobre todo, a los que podríamos llamar viejos-sabios, es decir a aquellos que han alcanzado en su vida un grado notable de saber y de experiencia. ¿Se puede afirmar que se sienten respetados; o no es más cierto que se ven relegados por la supuesta promoción de los más jóvenes o por la voraz maquinaria de la jubilación? Un tema para pensar.
Una cordial salutació per a tothom, i espero noticies i comentaris
sábado, 18 de abril de 2009
Pasqua 2009 - Diumenge, 19 d'abril
Benvolguts, benvolgudes, un problema en l'ordinador em va impedir contactar amb vosaltres la darrera setmana. Per tant, abans de tot, una joiosa i feliç Pasqua per a tothom.
I anem amb el comentari d'aquest segon diumenge, i La Puntilla corresponent. (Ah, m'agradaria que algú /alguna s'animés a respondre a algun dels meus interrogants...
Diumenge segon de Pasqua
Jo entenc Tomàs...
En una ocasió vaig assistir a una reunió on es comentava l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia, conegut com la incredulitat de Tomàs.
Deia un dels participants:
–A mi l’actitud de l’apòstol Tomàs em sembla molt normal. És una actitud molt humana, i estic segur que la majoria de nosaltres hagués reaccionat de la mateixa manera. Jo entenc Tomàs. Va dubtar, com dubto jo mateix molts cops...
I un altre respongué:
–Bé, tot el que vulguis, però la lliçó de Jesús és molt clara: té molt més mèrit creure sense veure que creure perquè s’ha vist. De fet, aquesta segona opció no és pròpiament fe, sinó una simple constatació. Tomàs fou, com ho és molta gent d’avui, un pur materialista: volia estar segur, i això no és fe...
M’ho mirava una mica a distància, i després de sentir les dues intervencions, vaig pensar que, des de diferents perspectives, els dos interlocutors aportaven punts de vista correctes.
I és que la resurrecció de Jesús, eix central de la nostra Pasqua, és, per si mateix, un fet suficientment complex com per poder abastar-lo ni tan sols en la nostra imaginació.
La resurrecció és un misteri acceptat des de la fe. No és un pensar en el reviure (amb el mateix cos que ha mort), sinó l’afirmació rotunda de que la vida de la persona no s’acaba amb la mort biològica del cos. I tot el que sobrepassi aquests termes, són pures especulacions.
El grau de la nostra fe mesura també el grau d’acceptació del misteri. Una fe forta, d’adhesió incondicional al Crist viu, triomfador de la mort, allunya homes i dones d’actituds materialistes i empíriques (si no ho veig, no ho crec), i els apropa a actituds de confiança en Déu (Senyor me, Déu meu)
.
Així, doncs, puc entendre Tomàs, però desitjo més arribar un dia a creure sense veure....
LA PUNTILLA
Preguntas desde
la ventana (2)
…y seguía con sus interrogantes lanzados al aire desde la ventana…
– ¿Por qué las diferentes instituciones cuentan, en general, con dirigentes de muy poco estilo, más ocupados y preocupados por la apariencia y el interés personal, y no por el trabajo que han de realizar?
– ¿Por qué es tan difícil encontrar instituciones y organizaciones abiertas, dialogantes, plurales y constructivas, y con el estandarte de la gratuidad?
– ¿Por qué casi siempre que hablamos de instituciones y organizaciones nos tenemos que hacer estas preguntas?
– ¿Qué es verdaderamente lo que triunfa en la vida: -el hierro, o el fuego; el fuego, o el agua; el ser humano, o el miedo; la muerte, o la vida; el egoísmo o el amor?
– ¿Si dos YO no caben en un mismo sitio, ¿qué hay que hacer?
– ¿Dar fruto significa siempre producir?
– ¿Es lo mismo decir que dos y dos son cuatro, que decir que cuatro son uno más uno más uno más uno?
Una abraçada.
Manel Simó
I anem amb el comentari d'aquest segon diumenge, i La Puntilla corresponent. (Ah, m'agradaria que algú /alguna s'animés a respondre a algun dels meus interrogants...
Diumenge segon de Pasqua
Jo entenc Tomàs...
En una ocasió vaig assistir a una reunió on es comentava l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia, conegut com la incredulitat de Tomàs.
Deia un dels participants:
–A mi l’actitud de l’apòstol Tomàs em sembla molt normal. És una actitud molt humana, i estic segur que la majoria de nosaltres hagués reaccionat de la mateixa manera. Jo entenc Tomàs. Va dubtar, com dubto jo mateix molts cops...
I un altre respongué:
–Bé, tot el que vulguis, però la lliçó de Jesús és molt clara: té molt més mèrit creure sense veure que creure perquè s’ha vist. De fet, aquesta segona opció no és pròpiament fe, sinó una simple constatació. Tomàs fou, com ho és molta gent d’avui, un pur materialista: volia estar segur, i això no és fe...
M’ho mirava una mica a distància, i després de sentir les dues intervencions, vaig pensar que, des de diferents perspectives, els dos interlocutors aportaven punts de vista correctes.
I és que la resurrecció de Jesús, eix central de la nostra Pasqua, és, per si mateix, un fet suficientment complex com per poder abastar-lo ni tan sols en la nostra imaginació.
La resurrecció és un misteri acceptat des de la fe. No és un pensar en el reviure (amb el mateix cos que ha mort), sinó l’afirmació rotunda de que la vida de la persona no s’acaba amb la mort biològica del cos. I tot el que sobrepassi aquests termes, són pures especulacions.
El grau de la nostra fe mesura també el grau d’acceptació del misteri. Una fe forta, d’adhesió incondicional al Crist viu, triomfador de la mort, allunya homes i dones d’actituds materialistes i empíriques (si no ho veig, no ho crec), i els apropa a actituds de confiança en Déu (Senyor me, Déu meu)
.
Així, doncs, puc entendre Tomàs, però desitjo més arribar un dia a creure sense veure....
LA PUNTILLA
Preguntas desde
la ventana (2)
…y seguía con sus interrogantes lanzados al aire desde la ventana…
– ¿Por qué las diferentes instituciones cuentan, en general, con dirigentes de muy poco estilo, más ocupados y preocupados por la apariencia y el interés personal, y no por el trabajo que han de realizar?
– ¿Por qué es tan difícil encontrar instituciones y organizaciones abiertas, dialogantes, plurales y constructivas, y con el estandarte de la gratuidad?
– ¿Por qué casi siempre que hablamos de instituciones y organizaciones nos tenemos que hacer estas preguntas?
– ¿Qué es verdaderamente lo que triunfa en la vida: -el hierro, o el fuego; el fuego, o el agua; el ser humano, o el miedo; la muerte, o la vida; el egoísmo o el amor?
– ¿Si dos YO no caben en un mismo sitio, ¿qué hay que hacer?
– ¿Dar fruto significa siempre producir?
– ¿Es lo mismo decir que dos y dos son cuatro, que decir que cuatro son uno más uno más uno más uno?
Una abraçada.
Manel Simó
sábado, 4 de abril de 2009
diumenga de Rams - 5 d'abril 2009 - La Puuntilla: Semana especial
Benvolguts, benvolgudes,
fidel a la meva trobada setmanal, us faig arribar una mica de reflexió sobre aquesta primera cita. Procuraré mantenir més contactes aquests dies.
Beneït el qui ve en nom del Senyor
Hosanna a dalt del cel
De Jerusalem a la Resurrecció
La benedicció de palmes i rams no ha de ser entesa només com a una manifestació més o menys folklòrica, commemorativa de l’entrada de Jesús a Jerusalem. Es tracta d’una processó litúrgica amb la qual l’Església inicia la celebració de la Pasqua.
Però no sempre s’ha explicat bé aquest evangeli.
Jesús es trobava a Jerusalem on havia anat a celebrar la festa dels Tabernacles i, en aquesta festa, el poble es reunia fora de les muralles de la ciutat, per pujar en processó fins el temple, portant rams verds i palmes (com diu el segon Llibre dels Macabeus (10,7) i cantant a dos cors el salm 118, aclamant el Messies esperat.
Jesús, doncs, el que fa és unir-se a aquesta processó ritual. I ho fa muntat en un pollí, símbol de mansuetud i submissió, no com a rei poderós. I el que volen significar els evangelistes és que hi va haver gent que el va reconèixer i el va aclamar com el Messies esperat que invocaven en el salm.
Sabem, però, que aquesta entrada triomfal serà efímera. Els rams i les palmes es pansiran i cinc dies més endavant, molta gent cridarà que el crucifiquin. És la gran incoherència de l’ésser humà.
Viure la setmana santa és acompanyar Jesús des de la seva entrada a Jerusalem, fins a la seva resurrecció. I jornada a jornada veurem reproduïda la història de la humanitat i la nostra pròpia història. Una història plena de joies i tristeses; mort i vida; desesperances i esperances; derrotes i triomfs.
D’altra part, la lectura més important d’aquest diumenge és la Lectura de la Passió, enguany segons Marc.
És molt important adonar-se que Marc indica que a Jesús el van matar per posar en risc la credibilitat del sistema religiós, polític i econòmic del seu temps, y fer-ho no mitjançant la violència, sinó presentant un projecte alternatiu, on les persones tenen un valor per si mateixes, i totes tenen els mateixos drets. Crist és un model de salvació per a tota la humanitat.
LA PUNTILLA
Semana especial
Comenzó a escribir:
–Este domingo es especial porque da inicio a una semana singular.
Pero se preguntó:
–¿Mas en qué radica su singularidad? ¿en que la denominamos, cuando es como todas las otras semanas? ¿Está su singularidad simplemente en un adjetivo más?
Y corrigió su escrito:
–Este domingo es especial porque los cristianos nos disponemos a celebrar tres días
–Vaya –pensó- he vuelto a ser reiterativo: ¿podemos llamar a los días, cuando un día es simplemente el conjunto convencional de 24 horas de sesenta minutos?
Por eso volvió a intentarlo por tercera vez:
–Este domingo es especial porque es la puerta de entrada para revivir el misterio del Cristo muerto y resucitado.
Ahora quedó más convencido. Había dejado a un lado el adjetivo y procuraba adentrarse en lo sustantivo. Y lo sustantivo es que, una vez más,, el gran misterio pascual reviva y penetre profundamente en nuestro interior y nos transforme.
Por eso le pidió a Dios:
–Señor, haz que estos días renueve mi espíritu en el silencio, la oración y la contemplación.
Us desitjo de tot cor que aprofiteu molt bé aquesta nova oportunitat d'arribar a la Pasqua, com a un pas més cap a la Pasqua eterna.
Manel
fidel a la meva trobada setmanal, us faig arribar una mica de reflexió sobre aquesta primera cita. Procuraré mantenir més contactes aquests dies.
Beneït el qui ve en nom del Senyor
Hosanna a dalt del cel
De Jerusalem a la Resurrecció
La benedicció de palmes i rams no ha de ser entesa només com a una manifestació més o menys folklòrica, commemorativa de l’entrada de Jesús a Jerusalem. Es tracta d’una processó litúrgica amb la qual l’Església inicia la celebració de la Pasqua.
Però no sempre s’ha explicat bé aquest evangeli.
Jesús es trobava a Jerusalem on havia anat a celebrar la festa dels Tabernacles i, en aquesta festa, el poble es reunia fora de les muralles de la ciutat, per pujar en processó fins el temple, portant rams verds i palmes (com diu el segon Llibre dels Macabeus (10,7) i cantant a dos cors el salm 118, aclamant el Messies esperat.
Jesús, doncs, el que fa és unir-se a aquesta processó ritual. I ho fa muntat en un pollí, símbol de mansuetud i submissió, no com a rei poderós. I el que volen significar els evangelistes és que hi va haver gent que el va reconèixer i el va aclamar com el Messies esperat que invocaven en el salm.
Sabem, però, que aquesta entrada triomfal serà efímera. Els rams i les palmes es pansiran i cinc dies més endavant, molta gent cridarà que el crucifiquin. És la gran incoherència de l’ésser humà.
Viure la setmana santa és acompanyar Jesús des de la seva entrada a Jerusalem, fins a la seva resurrecció. I jornada a jornada veurem reproduïda la història de la humanitat i la nostra pròpia història. Una història plena de joies i tristeses; mort i vida; desesperances i esperances; derrotes i triomfs.
D’altra part, la lectura més important d’aquest diumenge és la Lectura de la Passió, enguany segons Marc.
És molt important adonar-se que Marc indica que a Jesús el van matar per posar en risc la credibilitat del sistema religiós, polític i econòmic del seu temps, y fer-ho no mitjançant la violència, sinó presentant un projecte alternatiu, on les persones tenen un valor per si mateixes, i totes tenen els mateixos drets. Crist és un model de salvació per a tota la humanitat.
LA PUNTILLA
Semana especial
Comenzó a escribir:
–Este domingo es especial porque da inicio a una semana singular.
Pero se preguntó:
–¿Mas en qué radica su singularidad? ¿en que la denominamos
Y corrigió su escrito:
–Este domingo es especial porque los cristianos nos disponemos a celebrar tres días
–Vaya –pensó- he vuelto a ser reiterativo: ¿podemos llamar
Por eso volvió a intentarlo por tercera vez:
–Este domingo es especial porque es la puerta de entrada para revivir el misterio del Cristo muerto y resucitado.
Ahora quedó más convencido. Había dejado a un lado el adjetivo y procuraba adentrarse en lo sustantivo. Y lo sustantivo es que, una vez más,, el gran misterio pascual reviva y penetre profundamente en nuestro interior y nos transforme.
Por eso le pidió a Dios:
–Señor, haz que estos días renueve mi espíritu en el silencio, la oración y la contemplación.
Us desitjo de tot cor que aprofiteu molt bé aquesta nova oportunitat d'arribar a la Pasqua, com a un pas més cap a la Pasqua eterna.
Manel
viernes, 27 de marzo de 2009
Diumenge cinquè de Quaresma - 29 de març 2009- La Puntilla: Incultura
Benvolguts amics i amigues, la Quaresma va arribant al seu termini, i el nostre interior ha de disposar-se a viure uns dies intensos.
Us faig arribar la meva reflexió setmanal
Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm
(Salm 50)
Morir per donar fruit
Arribem avui al darrer diumenge de Quaresma, i la litúrgia de la Paraula ha començat amb l’anunci de la nova Aliança que es produirà a rel de la mort i resurrecció de Jesús. I mitjançant aquesta aliança, la llei de Déu quedarà inscrita per sempre en el nostre interior, malgrat cada u, amb la seva llibertat, la segueixi o no.
San Pau ens recorda que el Crist, amb el seu sacrifici, és per a nosaltres una veritable font de salvació, de la que caldrà beure, sempre que tinguem set..
I l’evangeli, a més a més d’anunciar-nos que ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat, i il•lustrar aquesta glorificació amb la petita paràbola del gra de blat –si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dóna molt de fruit- ratifica que malgrat sentir-se torbat com a home, la seva disposició és total.
Un evangeli que, com sempre, cal entendre molt bé.
De la seva lectura ningú pot pensar, com a vegades s’ha fet, que Déu vulgui el sacrifici del seu Fill, com un preu a pagar. Déu no és un Déu que necessiti el dolor, la sang ni la mort de ningú per a perdonar-lo. Déu és un Déu absolutament misericordiós. I si el seu Fill va al sacrifici de la creu és perquè vol, per atreure cap a Ell tots els creients…
La paràbola del gra de blat és molt expressiva. Si no mor, no dóna fruit. La seva mor és la condició per alliberar tota l’energia vital que conté. El fruit comença en el mateix gra que mor. I aquesta és la gran paradoxa de l’evangeli, i la que explica la mort voluntària del Crist: no hi ha amor més gran que donar la vida… I tot aquell que es posi a favor de la vida, haurà de passar per situacions de mor, dures i difícils.
Si nosaltres som grans de blat, ¿a què haurem de morir? A totes aquelles situacions que generen mort, en lloc de vida.
Estimem veritablement quan som capaços de sortir de nosaltres mateixos i lliurar la vida als altres per amor.
Avui la nostra societat neoliberal i individualista no entén gaire aquestes idees. Cada u pretén anar a la seva, cercar el propi interès i salvaguardar la seva vida. I d’aquesta manera mor més, que no pas viu.
LA PUNTILLA
Incultura
Soy bastante aficionado a coleccionar textos de estos que aparecen en algunas pintadas de los pueblos o ciudades.
Se supone que a alguien le ha salido del alma exponer a la luz pública su, para él, genial pensamiento.
Pues bien, el otro día añadí otro a mi lista. Decía:
–La incultura es el alma de la pobreza.
–Vaya, me dije, éste, según cómo, da en el clavo.
Digo según cómo, porque la frase exige, por lo menos, tres precisiones importantes:
–¿De qué cultura/incultura hablamos?
–¿Qué valor o significado se le da aquí a la palabra alma?
–¿Y de qué pobreza nos ocupamos, de la material o de la espiritual?
Bien dijo el que dijo que “antes de hablar, tenemos que definir las palabras”
Pero sea como fuere, yo les invito a sacar todo el jugo posible de esta consigna.
Para que nadie pretenda convencernos de que de pobres sólo nos sacará el dinero…
Fins la propera. Salutacions molt cordials
Us faig arribar la meva reflexió setmanal
Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm
(Salm 50)
Morir per donar fruit
Arribem avui al darrer diumenge de Quaresma, i la litúrgia de la Paraula ha començat amb l’anunci de la nova Aliança que es produirà a rel de la mort i resurrecció de Jesús. I mitjançant aquesta aliança, la llei de Déu quedarà inscrita per sempre en el nostre interior, malgrat cada u, amb la seva llibertat, la segueixi o no.
San Pau ens recorda que el Crist, amb el seu sacrifici, és per a nosaltres una veritable font de salvació, de la que caldrà beure, sempre que tinguem set..
I l’evangeli, a més a més d’anunciar-nos que ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat, i il•lustrar aquesta glorificació amb la petita paràbola del gra de blat –si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dóna molt de fruit- ratifica que malgrat sentir-se torbat com a home, la seva disposició és total.
Un evangeli que, com sempre, cal entendre molt bé.
De la seva lectura ningú pot pensar, com a vegades s’ha fet, que Déu vulgui el sacrifici del seu Fill, com un preu a pagar. Déu no és un Déu que necessiti el dolor, la sang ni la mort de ningú per a perdonar-lo. Déu és un Déu absolutament misericordiós. I si el seu Fill va al sacrifici de la creu és perquè vol, per atreure cap a Ell tots els creients…
La paràbola del gra de blat és molt expressiva. Si no mor, no dóna fruit. La seva mor és la condició per alliberar tota l’energia vital que conté. El fruit comença en el mateix gra que mor. I aquesta és la gran paradoxa de l’evangeli, i la que explica la mort voluntària del Crist: no hi ha amor més gran que donar la vida… I tot aquell que es posi a favor de la vida, haurà de passar per situacions de mor, dures i difícils.
Si nosaltres som grans de blat, ¿a què haurem de morir? A totes aquelles situacions que generen mort, en lloc de vida.
Estimem veritablement quan som capaços de sortir de nosaltres mateixos i lliurar la vida als altres per amor.
Avui la nostra societat neoliberal i individualista no entén gaire aquestes idees. Cada u pretén anar a la seva, cercar el propi interès i salvaguardar la seva vida. I d’aquesta manera mor més, que no pas viu.
LA PUNTILLA
Incultura
Soy bastante aficionado a coleccionar textos de estos que aparecen en algunas pintadas de los pueblos o ciudades.
Se supone que a alguien le ha salido del alma exponer a la luz pública su, para él, genial pensamiento.
Pues bien, el otro día añadí otro a mi lista. Decía:
–La incultura es el alma de la pobreza.
–Vaya, me dije, éste, según cómo, da en el clavo.
Digo según cómo, porque la frase exige, por lo menos, tres precisiones importantes:
–¿De qué cultura/incultura hablamos?
–¿Qué valor o significado se le da aquí a la palabra alma?
–¿Y de qué pobreza nos ocupamos, de la material o de la espiritual?
Bien dijo el que dijo que “antes de hablar, tenemos que definir las palabras”
Pero sea como fuere, yo les invito a sacar todo el jugo posible de esta consigna.
Para que nadie pretenda convencernos de que de pobres sólo nos sacará el dinero…
Fins la propera. Salutacions molt cordials
viernes, 20 de marzo de 2009
Quart diumenge de Quaresma - 22 març 2009- La Puntilla: Exodo y exilio
Benvolguts, benvolgudes, puntual a la meva trobada setmanal, us faig arribar la meva reflexió, desitjant-vos una Quaresma cada cop més viscuda.
¿Com podíem cantar cants al Senyor
en una terra estrangera?
(Salm 136)
Llums i foscors, i la creu a l’horitzó
A la primera lectura d’avui podem subratllar un pensament que troba plena aplicació entre nosaltres. El cronista es queixa de que tots els caps de Judà, els sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que Ell havia consagrat a Jerusalem. D’això d’imitar costums d’altres nacions que no s’avenen amb les nostres, comencem a saber-ne una mica.
Sant Pau, per la seva banda, insisteix en allò que és el nucli de tota la seva teologia: tot és gratuït, tot és gratuïtat.. La salvació no ve de vosaltres; és un do de Déu.
En referència a l’evangeli, cal dir que forma part d’una llarga conversa de Jesús amb Nicodem, un fariseu important que, després de l’escena de l’expulsió dels mercaders del temple (cal precisar que el temple era governat pels saduceus, enemics dels fariseus) va a trobar a Jesús per recuperar l’ordre. Però Jesús li diu que Ell ve a portar un projecte nou, i que per entrar en el seu Regne, cal néixer de nou...
I després d’aquesta introducció, segueix el text que hem llegit avui. Jesús indica a Nicodem que igual que Moisés en el desert va aixecar una serp (llibre dels Nombres 21,6) , per a que tothom que la mirés continués amb vida, així Ell serà enlairat a la creu perquè els qui creguin en Ell tinguin vida eterna.
Tot seguit, a més a més, explica una quants detalls del seu projecte:
–Déu sacrifica el seu Fill per la salvació de tots
–Déu no envia el seu Fill a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Però caldrà creure en Ell.
–Al llarg de la història dels éssers humans hi haurà una lluita perpètua entre la llum i la foscor. Qui actuï en la veritat no tindrà por de la llum; qui obri en la mentida, intentarà amagar-se. Però no ho aconseguirà, perquè Déu ho veu tot.
Ja varem explicar que aquesta era la Quaresma de la creu. I a l’evangeli d’avui ho veiem més clar. La creu és el símbol de tots els dolors i patiments de la humanitat, però a la creu del Crist, els fracassos aparents, són victòries; les foscors sempre estan cridades a esvair-se en la llum; i als hiverns succeeixen les primaveres. Com ha passat a la natura.
LA PUNTILLA
Éxodo y exilio
Siempre había sospechado que no era lo mismo éxodo que exilio, e incluso pensaba que era más duro el exilio que el éxodo.
Pero con el diccionario en la mano llegó a entender que una misma persona puede sufrir a la vez el exilio y el éxodo.
El exilio lo padece una persona individual cuando se ve obligada a marchar de la tierra en que vive.
El éxodo es la emigración de todo un pueblo, de una muchedumbre de personas.
Y como la persona tiene una dimensión individual y una dimensión comunitaria, se entiende que pueda llegar a padecer a la vez ambas realidades.
Todos estos pensamientos venían a cuento cuando un día se preguntaba quién era él en la Iglesia, y también en qué situación se hallaban muchos cristianos católicos en el momento actual.
Su respuesta fue clara: él y otros muchos como él, se encontraban en un duro éxodo, al verse apartados de un pueblo de Dios que no los admitía como miembros...
Y a título individual, como otros igual que él, se hallaba también en un duro exilio, al sentirse separado y marginado en el terreno del pensamiento y la acción por la imposición de otros aires jerárquicos y oficiales.
Pero éxodo y exilio purifican.
Una abraçada molt cordial.
¿Com podíem cantar cants al Senyor
en una terra estrangera?
(Salm 136)
Llums i foscors, i la creu a l’horitzó
A la primera lectura d’avui podem subratllar un pensament que troba plena aplicació entre nosaltres. El cronista es queixa de que tots els caps de Judà, els sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que Ell havia consagrat a Jerusalem. D’això d’imitar costums d’altres nacions que no s’avenen amb les nostres, comencem a saber-ne una mica.
Sant Pau, per la seva banda, insisteix en allò que és el nucli de tota la seva teologia: tot és gratuït, tot és gratuïtat.. La salvació no ve de vosaltres; és un do de Déu.
En referència a l’evangeli, cal dir que forma part d’una llarga conversa de Jesús amb Nicodem, un fariseu important que, després de l’escena de l’expulsió dels mercaders del temple (cal precisar que el temple era governat pels saduceus, enemics dels fariseus) va a trobar a Jesús per recuperar l’ordre. Però Jesús li diu que Ell ve a portar un projecte nou, i que per entrar en el seu Regne, cal néixer de nou...
I després d’aquesta introducció, segueix el text que hem llegit avui. Jesús indica a Nicodem que igual que Moisés en el desert va aixecar una serp (llibre dels Nombres 21,6) , per a que tothom que la mirés continués amb vida, així Ell serà enlairat a la creu perquè els qui creguin en Ell tinguin vida eterna.
Tot seguit, a més a més, explica una quants detalls del seu projecte:
–Déu sacrifica el seu Fill per la salvació de tots
–Déu no envia el seu Fill a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Però caldrà creure en Ell.
–Al llarg de la història dels éssers humans hi haurà una lluita perpètua entre la llum i la foscor. Qui actuï en la veritat no tindrà por de la llum; qui obri en la mentida, intentarà amagar-se. Però no ho aconseguirà, perquè Déu ho veu tot.
Ja varem explicar que aquesta era la Quaresma de la creu. I a l’evangeli d’avui ho veiem més clar. La creu és el símbol de tots els dolors i patiments de la humanitat, però a la creu del Crist, els fracassos aparents, són victòries; les foscors sempre estan cridades a esvair-se en la llum; i als hiverns succeeixen les primaveres. Com ha passat a la natura.
LA PUNTILLA
Éxodo y exilio
Siempre había sospechado que no era lo mismo éxodo que exilio, e incluso pensaba que era más duro el exilio que el éxodo.
Pero con el diccionario en la mano llegó a entender que una misma persona puede sufrir a la vez el exilio y el éxodo.
El exilio lo padece una persona individual cuando se ve obligada a marchar de la tierra en que vive.
El éxodo es la emigración de todo un pueblo, de una muchedumbre de personas.
Y como la persona tiene una dimensión individual y una dimensión comunitaria, se entiende que pueda llegar a padecer a la vez ambas realidades.
Todos estos pensamientos venían a cuento cuando un día se preguntaba quién era él en la Iglesia, y también en qué situación se hallaban muchos cristianos católicos en el momento actual.
Su respuesta fue clara: él y otros muchos como él, se encontraban en un duro éxodo, al verse apartados de un pueblo de Dios que no los admitía como miembros...
Y a título individual, como otros igual que él, se hallaba también en un duro exilio, al sentirse separado y marginado en el terreno del pensamiento y la acción por la imposición de otros aires jerárquicos y oficiales.
Pero éxodo y exilio purifican.
Una abraçada molt cordial.
viernes, 13 de marzo de 2009
Tercer diumenge de Quaresma - La Puntilla: Impertinencia 15 de març 2009
Benvolguts, benvolgudes, la Quaresma avança i nosaltres amb ella. ¿Fem camí?
Som-hi, anem-hi junts.
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B
Els manaments del Senyor
són transparents,
Il•luminen els ulls
(Salm 18)
* Com ja varem explicar, en els tres diumenges de Quaresma que resten no llegim l’evangeli de Marc, sinó tres fragments de Joan. Els tres tenen com a referència centrar-nos en el misteri de la creu. Per això aquesta Quaresma és coneguda com la Quaresma de la creu.
Santa indignació
Al comentari de La Puntilla del diumenge passat, parlàvem del lema d’Amnistia Internacional que demana que “per cada persona que es resigni, hi ha hagi una altra que no es resigni”
Algunes persones poden objectar que “la resignació és una virtut molt evangèlica”;però ja hem explicat més d’una vegada que la virtut, si és veritable virtut, sempre és positiva, i maig negativa. La resignació evangèlica no és passivitat ni conformisme.
I l’evangeli d’avui ho deixa molt clar.
Jesús, davant del que veié al temple de Jerusalem, necessàriament havia d’indignar-se i mostrar amb una acció la seva disconformitat.
En concret, podem considerar, en el text, fins a cinc idees, totes elles de plena actualitat:
–allò que havia de ser un lloc de trobada amb un Déu alliberador, s’havia convertit en un negoci per explotar la gent pobre i senzilla.
–els sacrificis que s’oferien en aquell lloc no tenien cap sentit, perquè el culte que Déu vol és la justícia i la solidaritat.
–diu el text que Jesús tragué fora del temple les ovelles, i és ben conegut que les ovelles són el símbol del poble. O sigui, que Déu vol treure el poble d’aquella institució religiosa que no l’ajuda a avançar.
–La quarta idea és que es proposa Jesús mateix com a nou temple (“destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”). Es a dir, en el seu Regne no hi compten els temples de pedra, sinó les pedres vives que són les persones.
–i finalment, l’adhesió a la persona de Jesús serà sincera si neix de dins de les persones: “ell sap prou bé que hi ha a l’interior de cada u”
LAPUNTILLA
Impertinencia
El intelectual y escritor español más veterano es hoy el granadino Francisco de Ayala, que precisamente mañana cumple 103 años.
Pues bien, el otro día, en una entrevista, declaraba:
–se está perdiendo la virtud de la impertinencia.
Acudo al diccionario de la Real Academia, y leo:
–Impertinencia: dicho o hecho fuera de propósito.
Y me pregunto:
–¿por qué un hombre tan lucido como Ayala califica de virtud la impertinencia?¿Por qué añora que se esté perdiendo?
El mismo lo aclara en la entrevista citada:
–La impertinencia no es dar la tabarra, sino lo contrario de las actitudes borreguiles propias del ganado lanar…
Hubo un tiempo, no muy lejano, en que se hablaba de lo políticamente correcto, y lo políticamente incorrecto; de lo que tocaba, y de lo que no tocaba…
Sospecho que el pensamiento de Ayala cuando habla de la necesidad de ser impertinentes, se refiere al valor y a la valentía de decir siempre, venga o no a cuento, lo que se piensa. Es aquello de “oportuna e inoportunamente”, de que hablaba san Pablo.
Convendrá recordarlo.
Una abraçada molt forta
Manel Simó
Som-hi, anem-hi junts.
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B
Els manaments del Senyor
són transparents,
Il•luminen els ulls
(Salm 18)
* Com ja varem explicar, en els tres diumenges de Quaresma que resten no llegim l’evangeli de Marc, sinó tres fragments de Joan. Els tres tenen com a referència centrar-nos en el misteri de la creu. Per això aquesta Quaresma és coneguda com la Quaresma de la creu.
Santa indignació
Al comentari de La Puntilla del diumenge passat, parlàvem del lema d’Amnistia Internacional que demana que “per cada persona que es resigni, hi ha hagi una altra que no es resigni”
Algunes persones poden objectar que “la resignació és una virtut molt evangèlica”;però ja hem explicat més d’una vegada que la virtut, si és veritable virtut, sempre és positiva, i maig negativa. La resignació evangèlica no és passivitat ni conformisme.
I l’evangeli d’avui ho deixa molt clar.
Jesús, davant del que veié al temple de Jerusalem, necessàriament havia d’indignar-se i mostrar amb una acció la seva disconformitat.
En concret, podem considerar, en el text, fins a cinc idees, totes elles de plena actualitat:
–allò que havia de ser un lloc de trobada amb un Déu alliberador, s’havia convertit en un negoci per explotar la gent pobre i senzilla.
–els sacrificis que s’oferien en aquell lloc no tenien cap sentit, perquè el culte que Déu vol és la justícia i la solidaritat.
–diu el text que Jesús tragué fora del temple les ovelles, i és ben conegut que les ovelles són el símbol del poble. O sigui, que Déu vol treure el poble d’aquella institució religiosa que no l’ajuda a avançar.
–La quarta idea és que es proposa Jesús mateix com a nou temple (“destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”). Es a dir, en el seu Regne no hi compten els temples de pedra, sinó les pedres vives que són les persones.
–i finalment, l’adhesió a la persona de Jesús serà sincera si neix de dins de les persones: “ell sap prou bé que hi ha a l’interior de cada u”
LAPUNTILLA
Impertinencia
El intelectual y escritor español más veterano es hoy el granadino Francisco de Ayala, que precisamente mañana cumple 103 años.
Pues bien, el otro día, en una entrevista, declaraba:
–se está perdiendo la virtud de la impertinencia.
Acudo al diccionario de la Real Academia, y leo:
–Impertinencia: dicho o hecho fuera de propósito.
Y me pregunto:
–¿por qué un hombre tan lucido como Ayala califica de virtud la impertinencia?¿Por qué añora que se esté perdiendo?
El mismo lo aclara en la entrevista citada:
–La impertinencia no es dar la tabarra, sino lo contrario de las actitudes borreguiles propias del ganado lanar…
Hubo un tiempo, no muy lejano, en que se hablaba de lo políticamente correcto, y lo políticamente incorrecto; de lo que tocaba, y de lo que no tocaba…
Sospecho que el pensamiento de Ayala cuando habla de la necesidad de ser impertinentes, se refiere al valor y a la valentía de decir siempre, venga o no a cuento, lo que se piensa. Es aquello de “oportuna e inoportunamente”, de que hablaba san Pablo.
Convendrá recordarlo.
Una abraçada molt forta
Manel Simó
viernes, 6 de marzo de 2009
Diumenge 2 de Quaresma - La puntilla: ¿Resignarse?
Benvolgudes amigues, benvolguts amics. tornem a la cita setmanal, en aquesta Quaresma, que és Quaresma de la creu per a moltes persones...
SEGON DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B
Continuarem caminant entre els qui viuen
a la presència del Senyor
(Salm 115)
TRANSPARENCIES
És també tradicional que en el segon diumenge de Quaresma la lectura de l’evangeli sigui, cada any segons l’evangelista que toca, l’anomenada escena de la Transfiguració.
L’acte és, podríem dir, la investidura de Jesús com a profeta i enviat del Pare, tal com ja varem veure en el relat del baptisme: aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo. Jesús no és només un mestre, un pedagog, una persona admirable, un revolucionari, sinó que darrera d’Ell hi ha quelcom més. I Pere, Joan i Jaume en seran testimonis directes.
Transfiguració és una paraula sinònima de transparència, que indica el que hi ha darrera les aparences. I heus aquí la primera reflexió que podem extreure de la lectura d’aquest evangeli: –¿som nosaltres transparents?, és a dir, ¿hi ha coherència entre el que pensem, el que diem i el que fem? ¿Són sempre sincers amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb Déu?
D’altra part, el text d’enguany del relat evangèlic, segons el relat de Marc, ens ofereix tres idees molt nítides:
–Jesús mostra a aquells deixebles que el seu aparent fracàs no serà un fracàs, sinó una victòria. Anticipa ja la seva Resurrecció.
–Jesús els ensenya que han de tornar a baixa, perquè és en el món on han de predicar el Regne, evitant la temptació de la fugida fàcil
–i Jesús adverteix que Elies i Moisès són el passat, i que ara és a Ell al que cal escoltar
¿Què ha de haver-hi, doncs, veritablement darrera la nostra vida? Criteris, opcions, actituds, compromisos i esforços que, encara que no es vegin, siguin els qui donin sentit, fons i pes a la nostra vida.
Quaresma és un temps de gracia per retrobar tot això i per retrobar-nos a nosaltres mateixos. Són les obres les que ens fan manifestament transparents…
LA PUNTILLA
¿Resignación?
Me gusta el nuevo lema de Amnistía Internacional:
–por cada persona que se resigna, se necesita otra que no se resigne.
Claro que primero habrá que entender bien lo que decimos al hablar de resignación.
En el diccionario encontramos un par de significados:
–entrega voluntaria que alguien hace de sí mismo, poniéndose en las manos y voluntad de otra persona;
–conformidad, tolerancia y paciencia en las adversidades.
Evidentemente, cuando Amnistía Internacional habla de resignación, no habla de actitudes pasivas, y menos frente a la injusticia y el atropello que sufren tantas y tantas personas.
Hoy hay una gran tendencia a confundir resignación con no protestar ni meterse en líos, aunque alguien te perjudique, o esté perjudicando a los demás.
Someterse a la voluntad abusiva de otro no es virtud, sino esclavitud. Y Dios no nos hizo esclavos, sino libres.
Una abraçada, i fins la propera setmana
Preguem els uns pels altres.
SEGON DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B
Continuarem caminant entre els qui viuen
a la presència del Senyor
(Salm 115)
TRANSPARENCIES
És també tradicional que en el segon diumenge de Quaresma la lectura de l’evangeli sigui, cada any segons l’evangelista que toca, l’anomenada escena de la Transfiguració.
L’acte és, podríem dir, la investidura de Jesús com a profeta i enviat del Pare, tal com ja varem veure en el relat del baptisme: aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo. Jesús no és només un mestre, un pedagog, una persona admirable, un revolucionari, sinó que darrera d’Ell hi ha quelcom més. I Pere, Joan i Jaume en seran testimonis directes.
Transfiguració és una paraula sinònima de transparència, que indica el que hi ha darrera les aparences. I heus aquí la primera reflexió que podem extreure de la lectura d’aquest evangeli: –¿som nosaltres transparents?, és a dir, ¿hi ha coherència entre el que pensem, el que diem i el que fem? ¿Són sempre sincers amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb Déu?
D’altra part, el text d’enguany del relat evangèlic, segons el relat de Marc, ens ofereix tres idees molt nítides:
–Jesús mostra a aquells deixebles que el seu aparent fracàs no serà un fracàs, sinó una victòria. Anticipa ja la seva Resurrecció.
–Jesús els ensenya que han de tornar a baixa, perquè és en el món on han de predicar el Regne, evitant la temptació de la fugida fàcil
–i Jesús adverteix que Elies i Moisès són el passat, i que ara és a Ell al que cal escoltar
¿Què ha de haver-hi, doncs, veritablement darrera la nostra vida? Criteris, opcions, actituds, compromisos i esforços que, encara que no es vegin, siguin els qui donin sentit, fons i pes a la nostra vida.
Quaresma és un temps de gracia per retrobar tot això i per retrobar-nos a nosaltres mateixos. Són les obres les que ens fan manifestament transparents…
LA PUNTILLA
¿Resignación?
Me gusta el nuevo lema de Amnistía Internacional:
–por cada persona que se resigna, se necesita otra que no se resigne.
Claro que primero habrá que entender bien lo que decimos al hablar de resignación.
En el diccionario encontramos un par de significados:
–entrega voluntaria que alguien hace de sí mismo, poniéndose en las manos y voluntad de otra persona;
–conformidad, tolerancia y paciencia en las adversidades.
Evidentemente, cuando Amnistía Internacional habla de resignación, no habla de actitudes pasivas, y menos frente a la injusticia y el atropello que sufren tantas y tantas personas.
Hoy hay una gran tendencia a confundir resignación con no protestar ni meterse en líos, aunque alguien te perjudique, o esté perjudicando a los demás.
Someterse a la voluntad abusiva de otro no es virtud, sino esclavitud. Y Dios no nos hizo esclavos, sino libres.
Una abraçada, i fins la propera setmana
Preguem els uns pels altres.
sábado, 28 de febrero de 2009
Diumenge I Quaresma - 1-3-09 - La puntilla: no estancarse
Benvolguts amics i amigues, bona Quaresma, en tránsit a la Pasqua...
Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
(Salm 24)
Creure i confiar en la bona noticia
És ja tradicional que en el primer diumenge de Quaresma, la litúrgia ens presenti, cada any segons l’evangelista corresponent, l’evangeli de l’estada de Jesús en el desert, Enguany, com l’evangeli de Marc és molt curt, observem que es limita a donar notícia del fet, però sense especificar en què van consistir les temptacions: diu simplement: l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs.
En la línia d’interpretar l’evangeli de Marc com un relat ple de simbolismes, podem apuntar que el desert és la societat jueva en la que Jesús es trobarà aïllat; els 40 dies, com quaranta van ser els anys de l’èxode d’Israel, són els dies que durarà el camí de Jesús vers la plenitud de la resurrecció. I tota la seva activitat es veurà constantment assetjada per Satanàs, que es la personificació de l’esperit del mal. Jesús, en la seva missió, tindrà enemics (animals feréstecs), però també bons col•laboradors (els àngels l’alimentaven)
I un cop feta aquesta predicció general del que serà la tasca de Jesús, l’evangelista el situa a Galilea, iniciant, després de Joan Baptista, la seva tasca de predicar la bona noticia: una altra societat és possible, però cal convertir-se i tenir fe en aquesta bona notícia.
I de la tasca de Jesús, a la nostra tasca com a seguidors i seguidores seus.
També nosaltres ens trobem sovint – i ens trobarem encara més-, aïllats en una societat esquiva als valors de l’evangeli. Ens toca, a voltes, patir el desert, i no s’acaben els problemes. El mal ens assetja i les temptacions no hi manquen. Hi ha qui ens entén, però també qui no ens ajuda gens... Ser cristians compromesos avui és una tasca difícil.
Jesús, però, sortí vencedor. I nosaltres, en Ell i amb Ell, també continuarem endavant. Cal, però, no deixar de renovar-nos i convertir-nos. Cal cercar nous camins i noves formes d’evangelització. Qui creu en el que fa, no ho deixa fàcilment.
LA PUNTILLA
No estancarse
Aquel profesor solía mostrarse bastante machacón en sus pensamientos. Les decía:
–Sobre todo, mirad de no estancaros y quedaros donde estéis, aunque os encontréis bien...
Y confirmaba sus palabras con una frase de san Agustín: –cuando estás satisfecho de lo que eres y te paras, no llegarás nunca a ser lo que todavía no eres…
El prototipo de un buen educador tiene como principio fundamental de su tarea, no tanto ofrecer cosas y conocimientos a los demás, cuanto hacerles brotar de ellos mismos constantemente sus mejores cualidades.
Los maestros clásicos de vida interior lo repitieron también hasta la saciedad:
–En la vida espiritual, quien no avanza, retrocede.
La vida es un camino, y los caminos son para recorrerlos. Solamente así se llega a la meta. A cualquier meta.
Una salutació molt cordial
Manel Simó
Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
(Salm 24)
Creure i confiar en la bona noticia
És ja tradicional que en el primer diumenge de Quaresma, la litúrgia ens presenti, cada any segons l’evangelista corresponent, l’evangeli de l’estada de Jesús en el desert, Enguany, com l’evangeli de Marc és molt curt, observem que es limita a donar notícia del fet, però sense especificar en què van consistir les temptacions: diu simplement: l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs.
En la línia d’interpretar l’evangeli de Marc com un relat ple de simbolismes, podem apuntar que el desert és la societat jueva en la que Jesús es trobarà aïllat; els 40 dies, com quaranta van ser els anys de l’èxode d’Israel, són els dies que durarà el camí de Jesús vers la plenitud de la resurrecció. I tota la seva activitat es veurà constantment assetjada per Satanàs, que es la personificació de l’esperit del mal. Jesús, en la seva missió, tindrà enemics (animals feréstecs), però també bons col•laboradors (els àngels l’alimentaven)
I un cop feta aquesta predicció general del que serà la tasca de Jesús, l’evangelista el situa a Galilea, iniciant, després de Joan Baptista, la seva tasca de predicar la bona noticia: una altra societat és possible, però cal convertir-se i tenir fe en aquesta bona notícia.
I de la tasca de Jesús, a la nostra tasca com a seguidors i seguidores seus.
També nosaltres ens trobem sovint – i ens trobarem encara més-, aïllats en una societat esquiva als valors de l’evangeli. Ens toca, a voltes, patir el desert, i no s’acaben els problemes. El mal ens assetja i les temptacions no hi manquen. Hi ha qui ens entén, però també qui no ens ajuda gens... Ser cristians compromesos avui és una tasca difícil.
Jesús, però, sortí vencedor. I nosaltres, en Ell i amb Ell, també continuarem endavant. Cal, però, no deixar de renovar-nos i convertir-nos. Cal cercar nous camins i noves formes d’evangelització. Qui creu en el que fa, no ho deixa fàcilment.
LA PUNTILLA
No estancarse
Aquel profesor solía mostrarse bastante machacón en sus pensamientos. Les decía:
–Sobre todo, mirad de no estancaros y quedaros donde estéis, aunque os encontréis bien...
Y confirmaba sus palabras con una frase de san Agustín: –cuando estás satisfecho de lo que eres y te paras, no llegarás nunca a ser lo que todavía no eres…
El prototipo de un buen educador tiene como principio fundamental de su tarea, no tanto ofrecer cosas y conocimientos a los demás, cuanto hacerles brotar de ellos mismos constantemente sus mejores cualidades.
Los maestros clásicos de vida interior lo repitieron también hasta la saciedad:
–En la vida espiritual, quien no avanza, retrocede.
La vida es un camino, y los caminos son para recorrerlos. Solamente así se llega a la meta. A cualquier meta.
Una salutació molt cordial
Manel Simó
sábado, 21 de febrero de 2009
22-02-09 - Diumenge setè cicle B - La Puntilla: Máscaras
Bon dia, a veure i ara tot va bé.
Diumenge setè durant l’any
Feliç el qui s’interessa pel poble desvalgut;
en temps difícils, el Senyor el salvarà.
(Salm 40)
Una humanitat paralitzada
En aquest diumenge, anterior ja al primer diumenge de Quaresma, completem el cicle de quatre textos de guaricions per part de Jesús. Ell havia vingut a guarir tota malaltia, dels cos i de l’esperit, i els evangelistes deixen constància del compliment de la seva missió.
D’altra part, les curacions individuals constituïen, sovint, un símbol i una representació de les guaricions que necessitava tot el poble.
I això es nota de manera molt concreta en el relat de la guarició que hem proclamat a l’evangeli d’avui.
Quatre homes portaven un paralític: Quatre són els punts cardinals de la humanitat sencera, paralitzada i impedida d’entrar a la casa d’Israel, perquè aquesta es trobava ocupada pels jueus i els dirigents del poble, que ni eren, ni deixaven entrar...
D’altra part, i segons la mentalitat jueva, la paralització de la humanitat era deguda al pecat. I per això Jesús, comença perdonant el pecat del paralític, amb gran escàndol per part dels mestres de la Llei, que eren allà asseguts i no feien res pels pobres i pels malalts.
Jesús havia vingut a curar els mals físics i els mals espirituals, el cos i l’esperit. La curació que oferia era una guarició integral.
I el paralític, un cop s’ha aixecat, no pot romandre més en aquella casa (la casa d’Israel), sinó que ha d’anar-se a casa seva. La salvació ha vingut per a tothom.
I per acabar, un detall molt important. Aquell paralític, com avui el poble, troba el Crist per mediació d’unes persones que l’apropen a Ell. Nosaltres som també avui els instruments per portar fins per llevar fins al Crist els més febles, els impedits i els allunyats.
La PUNTILLA
Máscaras
La grandeza y la miseria del Carnaval estriban, en gran parte, en los disfraces y las máscaras que permiten a las personas –siquiera sea por unas cuantas horas- romper artificialmente la barrera entre lo que son, y lo que desearían ser, o aparentar.
¿Cuál es el disfraz soñado por cada uno? ¿Cuál es la máscara con que quisiera cubrirse y enmascararse?
Carnaval muestra a las claras la tensión maniquea entre el bien y el mal, la realidad y el deseo. Que venza por un día la transgresión y la malicia, siempre que no se ofenda, ni se haga daño a nadie, no es preocupante, y hasta puede resultar festivo.
Lo malo del caso, sin embargo, está en que algunos se empeñen en alargar el Carnaval durante los 365 días del año; o que lleven la máscara tan incorporada a su vida que haya sustituido ya a su verdadero rostro.
Alguien dijo de los fariseos: “guardaos de ellos: parecen una cosa y son otra muy distinta”. Pues eso.
Pronto nos meteremos en la Cuaresma. Disposem-nos a viure-la intensament
Salutacions molt cordials
Diumenge setè durant l’any
Feliç el qui s’interessa pel poble desvalgut;
en temps difícils, el Senyor el salvarà.
(Salm 40)
Una humanitat paralitzada
En aquest diumenge, anterior ja al primer diumenge de Quaresma, completem el cicle de quatre textos de guaricions per part de Jesús. Ell havia vingut a guarir tota malaltia, dels cos i de l’esperit, i els evangelistes deixen constància del compliment de la seva missió.
D’altra part, les curacions individuals constituïen, sovint, un símbol i una representació de les guaricions que necessitava tot el poble.
I això es nota de manera molt concreta en el relat de la guarició que hem proclamat a l’evangeli d’avui.
Quatre homes portaven un paralític: Quatre són els punts cardinals de la humanitat sencera, paralitzada i impedida d’entrar a la casa d’Israel, perquè aquesta es trobava ocupada pels jueus i els dirigents del poble, que ni eren, ni deixaven entrar...
D’altra part, i segons la mentalitat jueva, la paralització de la humanitat era deguda al pecat. I per això Jesús, comença perdonant el pecat del paralític, amb gran escàndol per part dels mestres de la Llei, que eren allà asseguts i no feien res pels pobres i pels malalts.
Jesús havia vingut a curar els mals físics i els mals espirituals, el cos i l’esperit. La curació que oferia era una guarició integral.
I el paralític, un cop s’ha aixecat, no pot romandre més en aquella casa (la casa d’Israel), sinó que ha d’anar-se a casa seva. La salvació ha vingut per a tothom.
I per acabar, un detall molt important. Aquell paralític, com avui el poble, troba el Crist per mediació d’unes persones que l’apropen a Ell. Nosaltres som també avui els instruments per portar fins per llevar fins al Crist els més febles, els impedits i els allunyats.
La PUNTILLA
Máscaras
La grandeza y la miseria del Carnaval estriban, en gran parte, en los disfraces y las máscaras que permiten a las personas –siquiera sea por unas cuantas horas- romper artificialmente la barrera entre lo que son, y lo que desearían ser, o aparentar.
¿Cuál es el disfraz soñado por cada uno? ¿Cuál es la máscara con que quisiera cubrirse y enmascararse?
Carnaval muestra a las claras la tensión maniquea entre el bien y el mal, la realidad y el deseo. Que venza por un día la transgresión y la malicia, siempre que no se ofenda, ni se haga daño a nadie, no es preocupante, y hasta puede resultar festivo.
Lo malo del caso, sin embargo, está en que algunos se empeñen en alargar el Carnaval durante los 365 días del año; o que lleven la máscara tan incorporada a su vida que haya sustituido ya a su verdadero rostro.
Alguien dijo de los fariseos: “guardaos de ellos: parecen una cosa y son otra muy distinta”. Pues eso.
Pronto nos meteremos en la Cuaresma. Disposem-nos a viure-la intensament
Salutacions molt cordials
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
