sábado, 20 de septiembre de 2008

DIUMENGE 25

Diumenge XXV de durant l’any

Amb la gratuïtat no es mercadeja

Isaïes ho ha dit de manera contundent: els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus…
A partir d’aquí podem entendre una mica més la paràbola que ens proposa avui l’evangeli.
Perquè és obvi que llegida en clau humana, o sigui, amb criteris de justícia distributiva o de política social, tots tindríem tendència a donar la raó als jornalers que havien treballat tot el dia i es queixaven de cobrar el mateix que els qui havien treballat només una hora.
Però ni la paràbola, com a tal, s’ha de llegir literalment, ni hem de pensar que el pensament de Jesús fos posar-se a favor d’una discriminació laboral.
Les paràboles s’han de llegir en un context concret, i el marc concret d’aquesta paràbola és sortir al pas de les recriminacions que els escribes i fariseus feien a Jesús per dir que havia vingut a salvar els pecadors. Ells consideraven que havien observat fidelment la Llei des de sempre, i que els convertits a darrera hora no havien fet els mateixos mèrits…
El gran error dels jueus contemporanis de Jesús era pensat que als ulls de Déu hi havia primers i darrers i que la salvació era qüestió de justícia, sense adonar-se que és qüestió de gratuïtat, i que amb la gratuïtat no es mercadeja…
Quatre són, per tant, els ensenyaments que deixa Jesús clars en aquesta paràbola:
1) Déu no exclou ningú, convida tothom, vol que tothom treballi a la seva vinya, i surt a totes les hores de la vida a cercar treballadors i treballadores
2) El denari (la recompensa) és Ell mateix, que es dóna a tots per igual. Per això envià el seu Fill, i per això es fa present dia a dia mitjançant l’Esperit
3) Els papers s’han canviat: Déu s’ha fet el nostre jornaler, sense deixar de ser el nostre propietari. De treballadors i treballadores de la vinya hem passat a ser fills i filles…
4) I tot això és un do totalment gratuït de Déu. Déu ni es compra ni es ven. És un meravellós regal.

M.S.
LA PUNTILLA
El tren
Iba en el tren y pensaba:
–¿puedo afirmar que será el tren el que me llevará a un destino, o soy yo quien ha decidido ir a un lugar determinado?
Se negaba a otorgar a las máquinas la categoría de decidir. Las máquinas –afirmaba- son simples instrumentos.
Le inquietaba, en definitiva, que el ser humano renunciara tan fácilmente, sobre todo en el lenguaje, a su elevada categoría de ser pensante, para transferirla a los avances tecnológicos.

–¿Qué sería de los robots sin un cerebro previo que los configurara? ¿De qué serviría un ordenador si alguien no lo hubiera programado?

–Existe hoy –pensaba- una excesiva tendencia a divinizar el poder de la ciencia y sus hallazgos, y a olvidar que detrás de cada innovación hay un montón de inteligencias humanas al servicio del trabajo y de la investigación.

–¡Vivan las máquinas!, –proclamaba-, pero ¡que nunca decaiga el ser humano!

–Solamente al hombre y a la mujer creó Dios a su imagen y semejanza…