viernes, 20 de marzo de 2009

Quart diumenge de Quaresma - 22 març 2009- La Puntilla: Exodo y exilio

Benvolguts, benvolgudes, puntual a la meva trobada setmanal, us faig arribar la meva reflexió, desitjant-vos una Quaresma cada cop més viscuda.

¿Com podíem cantar cants al Senyor
en una terra estrangera?
(Salm 136)

Llums i foscors, i la creu a l’horitzó

A la primera lectura d’avui podem subratllar un pensament que troba plena aplicació entre nosaltres. El cronista es queixa de que tots els caps de Judà, els sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que Ell havia consagrat a Jerusalem. D’això d’imitar costums d’altres nacions que no s’avenen amb les nostres, comencem a saber-ne una mica.
Sant Pau, per la seva banda, insisteix en allò que és el nucli de tota la seva teologia: tot és gratuït, tot és gratuïtat.. La salvació no ve de vosaltres; és un do de Déu.
En referència a l’evangeli, cal dir que forma part d’una llarga conversa de Jesús amb Nicodem, un fariseu important que, després de l’escena de l’expulsió dels mercaders del temple (cal precisar que el temple era governat pels saduceus, enemics dels fariseus) va a trobar a Jesús per recuperar l’ordre. Però Jesús li diu que Ell ve a portar un projecte nou, i que per entrar en el seu Regne, cal néixer de nou...
I després d’aquesta introducció, segueix el text que hem llegit avui. Jesús indica a Nicodem que igual que Moisés en el desert va aixecar una serp (llibre dels Nombres 21,6) , per a que tothom que la mirés continués amb vida, així Ell serà enlairat a la creu perquè els qui creguin en Ell tinguin vida eterna.
Tot seguit, a més a més, explica una quants detalls del seu projecte:
–Déu sacrifica el seu Fill per la salvació de tots
–Déu no envia el seu Fill a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Però caldrà creure en Ell.
–Al llarg de la història dels éssers humans hi haurà una lluita perpètua entre la llum i la foscor. Qui actuï en la veritat no tindrà por de la llum; qui obri en la mentida, intentarà amagar-se. Però no ho aconseguirà, perquè Déu ho veu tot.
Ja varem explicar que aquesta era la Quaresma de la creu. I a l’evangeli d’avui ho veiem més clar. La creu és el símbol de tots els dolors i patiments de la humanitat, però a la creu del Crist, els fracassos aparents, són victòries; les foscors sempre estan cridades a esvair-se en la llum; i als hiverns succeeixen les primaveres. Com ha passat a la natura.

LA PUNTILLA
Éxodo y exilio
Siempre había sospechado que no era lo mismo éxodo que exilio, e incluso pensaba que era más duro el exilio que el éxodo.
Pero con el diccionario en la mano llegó a entender que una misma persona puede sufrir a la vez el exilio y el éxodo.
El exilio lo padece una persona individual cuando se ve obligada a marchar de la tierra en que vive.
El éxodo es la emigración de todo un pueblo, de una muchedumbre de personas.
Y como la persona tiene una dimensión individual y una dimensión comunitaria, se entiende que pueda llegar a padecer a la vez ambas realidades.

Todos estos pensamientos venían a cuento cuando un día se preguntaba quién era él en la Iglesia, y también en qué situación se hallaban muchos cristianos católicos en el momento actual.
Su respuesta fue clara: él y otros muchos como él, se encontraban en un duro éxodo, al verse apartados de un pueblo de Dios que no los admitía como miembros...
Y a título individual, como otros igual que él, se hallaba también en un duro exilio, al sentirse separado y marginado en el terreno del pensamiento y la acción por la imposición de otros aires jerárquicos y oficiales.
Pero éxodo y exilio purifican.

Una abraçada molt cordial.