Diumenge vuitè . 27 de febrer 2011

Hola, amigues i amics, un diumenge més


Mateu, 6, 24-34
Món d’avui i Providència de Dios

L’evangeli d’avui, que forma part del “sermó de la muntanya”, s’ha conegut sempre com l’evangeli de la fe en la Providència de Déu. Però, ¡què malament, s’ha entès sovint això de la Providència! i ¡què poc creu avui el món contemporani en aquesta Providència!

La Providència de Déu significa certament que Déu no ha abandonat el món que creà, ni els éssers humans que posà al bell mig de la creació per poder gaudir-ne d’ella. Més encara, com diu el profeta Isaïes a la primera lectura,“ni que una mare podés oblidar-se del fill de les seves entranyes, Déu no s’oblidaria mai de nosaltres”.

Però aquesta Providència de Déu, que fa que els éssers humans ens puguem sentim protegits per un Déu que ens estima i que sempre voldrà el millor per a nosaltres, encara que a vegades no l’entenguem, no significa que Déu organitzi i imposi els factors que són determinants en la vida lliure dels individus i dels pobles.
Jesús, per exemple, sabia molt bé que el factor econòmic mal gestionat és una font de grans sofriments individuals i socials. I per això afirma que no podem ser servidors de Déu i de les riqueses. El pla de Déu és que l’economia sigui gestionada des d’una total rectitud ètica. Déu no vol la pobresa de ningú. I la seva Providència no és suplir allò que una injusta distribució de les riqueses ha provocat, és a dir, que molts éssers humans pateixin necessitats per viure dignament. En aquest sentit, la veritable Providència de les persones hem de ser les pròpies persones amb consciència ètica i solidària.
Mateu s’adreça particularment a gent senzilla i humil, a la gent que sovint es mostra preocupada pel present i pel futur de la seva vida, i posa en boca de Jesús una invitació a cercar per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos, tal com Ell ho vol. Cercar el Regne és renunciar a la seguretat que dóna l’acumulació de riqueses, i lluitar perquè el benestar sigui possible per a tothom.
Tots som éssers limitats, sempre sotmesos a diferents amenaces, però la nostra responsabilitat ens fa ser conscients de que no podem agafar-nos a Déu com si Ell hagués de suplir els errors de la nostra ètica i de la nostra llibertat. Tots som, i hem de ser, Providència de tots.


La puntilla
Punto de mira
Solía decir:
–La mayor parte de las dificultades de la vida, excepto la enfermedad, vienen causadas por las relaciones entre la gente...
...hasta que alguien le dijo:
–El sufrimiento no lo generan las personas que nos rodean
ni el lugar en el que nos encontramos, sino la lectura que hacemos de lo que nos sucede...
He aquí el secreto de la calma y la serenidad interior: saber situarnos, saber leer la realidad.
Hay personas que practican habitualmente una màxima muy equivocada: “se necesita alguien a quien echar la culpa”. “No soy yo la persona enfadada; son los demás los que me hacen enfadar...”
Y es que para mirar la vida siempre hay diversos “puntos de mira”: se puede mirar, por ejemplo, con humor, con equilibrio, a la luz de la fe etc.
Un experimentado maestro iluminaba así a sus discípulos:
–enfrentáte a la vida de tal manera que no sea ella quien te conquiste, sino que seas tú quien la conquistes a ella
Todas las dificultades, si las sabemos analizar y aprovechar constituyen una excelente oportunidad para el crecimiento personal.

El dia 2 de març viatjo a Guatemala i El Salvador.
Abans us faré arribar un blog amb els comentaris per al tres diumenges que no hi seré. Una abraçada. Manel Simó