Corpus - 6 de juny 2010

Benvolguts, benvolgudes, us desitjo una festa profunda del Corpus.
Si us plau, doneu-me alguna senyal d'haver-me llegit, que em dóna la sensació que això no arriba a ningú...

El Cos i la Sang de Crist

Dóna, Senyor, pa als qui tenen fam,
i fam de Tu als qui tenen pa

Al llarg de la història de l’espiritualitat cristiana, l’Eucaristia, signe i sagrament de la presència del Crist, ha estat considerada des de diferents aspectes.
La festa d’avui, en concret, va posar l’accent, des del seu inici, en “la presència real de Crist en el pa i en el vi”, comportant, com a punt màxim de la celebració, “l’adoració del Santíssim, la seva exposició pública, i la processó amb la custòdia...”

Tanmateix, els textos que ens ofereix la litúrgia s’orienten cap a una altra reflexió sobre l’Eucaristia, sobre tot el text de l’evangeli.
La catequesi de “la multiplicació dels pans i els peixos”, de clara simbologia eucarística, mostra que per a Jesús, aquest sagrament no és tant un cerimonial religiós, sinó una resposta a una necessitat vital de la gent: la seva necessitat de saciar la seva fam. La fam de l’esperit.
La preciosa pregària amb la qual he titulat aquest comentari, i que algunes persones reciten quan beneeixen la taula, mostra que l’ésser humà té necessitat d’alimentar el seu cos i el seu esperit alhora. Hi ha, malauradament, moltes persones desnodrides físicament, però moltes més, jo diria, desnodrides espiritualment.

I el relat de l’evangeli accentua un parell de detalls que cal aprofundir:
–“doneu-los menjar vosaltres mateixos”: el nucli de l’evangeli de Jesús és mantenir sempre viva l’actitud de compartir
–i “feu-los seure en grups”: a la taula no només compta el pa, sinó també la companyia, la comunitat.

El missatge és clar. La festa d’avui ens esperona a alimentar el nostre esperit, compartint en comunitat tot allò que som i que tenim. L’Eucaristia alimenta, és comunió i construeix comunitat

Crisis ética
“Quedar bien”
Una de las críticas que solemos hacer a los políticos, sobre todo cuando llega el tiempo de elecciones, es que “hacen lo que sea para ganar un voto”, aunque para ello tengan que cometer más de un atentado contra la ética, sobre todo contra la ética de la verdad.
Pero esta crítica deberíamos extenderla también a más personas, e incluirnos nosotros mismos, en una autocrítica personal.
Porque, ¿dónde está el origen de esta manera de actuar?
Es obvio que nuestra vida se sitúa siempre frente a los demás. Y es entonces cuando podemos caer en la tentación de “quedar bien ante ellos”, porque son, en definitiva, quienes nos van a juzgar. Parece, pues, que nos importa mucho la opinión de “los espectadores de nuestra vida…”
Nos pierde “la imagen”, y por ella somos capaces, muchas veces, de sacrificar incluso nuestras convicciones más íntimas. Esta actitud tiene un nombre: ausencia de personalidad. Algo que abunda demasiado.

Apa, fins la propera setmana
Manel Simó