sábado, 16 de octubre de 2010

Diumenge 29 - 17 d'octubre 2010

Benvolguts,
el curs avança, i nosaltres amb ell.

Saber pregar, saber demanar...

L’evangeli d’avui ens presenta una paràbola, i ja hem parlat sovint sobre les característiques d’aquest estil de narrar. Una paràbola presenta sempre elements de sorpresa, que no poden ser reals, perquè tampoc ho pretenen. El que compta és l’ensenyament que es desprèn del relat.
Resulta difícil imaginar, per exemple, que un jutge tingui por que una dona pugui accedir-hi a ell per pegar-li, com més difícil resulta encara pensar que un jutge no temeros de Déu i desconsiderat envers els homes, acabi fent justícia
Per tant, anem a l’ensenyament central de la paràbola, i aquest no és altre que la perseverança en la pregària, quan allò que es demana és veritablement necessari. Aquella dona no demanava riquesa, ni bona vida, ni cap cosa material. Demanava justícia.
Tenim, doncs, un tema de reflexió: com preguem. Als creients se’n acusa, a vegades, que fem de la pregària un refugi per suplir les nostres mancances de compromís; i nosaltres mateixos ens desanimem sovint, perquè pensem que Déu no ens escolta, o no ens dóna allò que demanem.
Tanmateix s’ha dit que, a més a més de les pregàries de lloança i d’acció de gràcies, que molts cops oblidem, la pregària de petició és també eficaç, sempre i quan, però, es faci degudament. Déu, certament, no és un mag que hagi de solucionar tots els nostres problemes quan les solucions estan al nostre abast. Però Déu és sempre el primer en voler allò que coincideix amb el seu projecte sobre el món i sobre l’ésser humà.
–Molts cops, però, dirà algú, tampoc Déu ens escolta, malgrat li demanem allò que convé a la gent.
–Perquè a la nostra pregària hi ha moltes vegades dos obstacles molt importants: –volem forçar la llibertat humana, i això no és possible; o volem que Déu ens escolti de seguida.
La millor i més sincera petició és la del Parenostre: facis, Senyor, la vostra voluntat al cel i a la terra. Repetir-la conscientment cada dia i no perdre la plena confiança en Ell.

LA PUNTILLA
Mineros
No cabe duda que la noticia que ha ocupado más espacio y tiempo esta última semana en los medios de comunicación ha sido el rescate feliz de los 33 mineros chilenos sepultados durante 69 días en un oscuro túnel bajo tierra. a 622 metros de profundidad.
Una noticia que, como muchas otras, ofrece algunos puntos de reflexión. Por ejemplo:
– ¿por qué siempre tienen que suceder desgracias para que se afronten situaciones que pueden preverse? ¿Cuáles eran, por ejemplo, las condiciones de trabajo de aquellos mineros?
– ¿por qué la solidaridad mundial necesita, para despertarse, el añadido de una emotividad morbosa?
¿Cuántos millones de seres humanos se hallan, aunque sea en sentido metafórico, mucho más sepultados que aquellos mineros, y el mundo no reacciona como lo ha hecho ahora?
– ¿por qué se va someter ahora a estos mineros, a base de dinero a una persecución mediática para que exhiban públicamente su dolor? Vamos mal.

Una abraçada, Manel Simó