Diumenge 29 - La puntilla: Las margaritas

Ho hem sentit un cop més: –doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu... Però quants cops aquesta famosa dita de Jesús ha estat objecte d’interpretacions més que discutibles.
Com hem expressat moltes vegades, el pensament de Jesús sempre cal llegir-lo i situar-lo en el marc on va ser expressat. El fariseus, segons ens diu l’evangeli, volien posar-lo a prova i ensarronar-lo en un punt ben conflictiu: si deia que s’havia de pagar el tribut a Roma, l’acusarien de col•laboracionista i antinacionalista; si deia que no, tindrien un bon punt per acusar-lo a les autoritats romanes com a independentista i revolucionari; si no deia res, quedaria en ridícul davant el poble. ¿Què fa Jesús?
Fa una clara crida a resoldre el problema des de la pròpia llibertat, no des de les imposicions o manipulacions de ningú.
Si s’ha de pagar o no tribut al Cèsar és un assumpte que pertany a l’esfera temporal, i en els assumptes d’aquest món (els assumptes econòmics, socials, polítics etc.) el pla de Déu és que sigui la llibertat dels éssers humans la que organitzi les coses, sense que ningú no ens arravati per la força el nostre consentiment. Donar al Cèsar el que és del Cèsar no és una aposta per la dictadura del Cèsar, sinó un cant a la democràcia, a la llibertat consensuada, perquè l’únic que mereix la nostra llibertat és Déu (doneu a Déu el que és de Déu...) No hi ha cap doctrina, ni cap líder, ni cap bandera d’aquest món, que pugui pretendre el tribut absolut de la nostra llibertat.
Una manifesta lectura interessada de l’evangeli d’avui és la que diu: L’Església no ha de ficar-se en política, ni el poder en la religió, perquè hi ha dos poders, el religiós i el civil, i tots dos són sobirans i independents... És la lectura interessada dels polítics neoliberals que no volen destorbs en els seus excessos, i també dels eclesiàstics d’enyorança que pensen només en beneficiar-se del poder polític, a canvi de no ficar-se en política....
D’altra part, Jesús demana una moneda (que era romana) i fa una pregunta molt senzilla: –¿de qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit? (Recordeu que entre els jueus estava prohibit fer imatges de Déu) I com li responen que la imatge és del Cèsar, Jesús diu: doncs retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar. No diu, com sempre s’ha traduït doneu, sinó retorneu, és a dir, allibereu i retorneu a Déu el poble que és seu. Manel Simó

LA PUNTILLA
Las margaritas
Leyó una rondalla catalana que hablaba de margaritas y amapolas y se inspiró para escribir una nueva versión:
–Érase una vez un prado donde habían florecido tantas margaritas que llegaron a creerse que eran la única especie de flores que existía en el mundo.
Pero un día anidó en el prado una simiente que poco a poco fue convirtiéndose en una hermosa amapola.
Las margaritas se le acercaron y le dijeron:
–¿Quién eres?
¿de dónde vienes?
¿qué haces aquí?
–Soy una flor como vosotras, –respondió la amapola
–Pues eres muy extraña. ¡Qué triste debes estar y cómo debes sufrir por no ser como nosotras!

Moraleja:
¡Qué pena aquellos y aquellas que se creen únicos e imprescindibles
en la vida!
La amapola, en el silencio de la noche, se dijo a sí misma que lo que deseaba ser
era ser siempre
la que era.

Diumenge 28 . La Puntilla: La Felicidad

Diumenge 28
DURANT L’ANY
“El Señor es mi pastor,
nada me falta.
Me guía por caminos seguros,
por el amor de su nombre”

I nosaltres, ¿quines excuses posem?

La paràbola d’avui (la quarta consecutiva) és un compendi i un final de les altres tres que hem llegit els diumenges anteriors.
Les quatre han estat referides directament a la història religiosa del poble d’Israel, però, indirectament, es poden aplicar a la història religiosa de cada u de nosaltres i dels nostres pobles.
El poble d’Israel –ens diu la paràbola– va rebutjar el banquet de noces que Déu convocava; i, per això, com tot estava a punt, van ser cridats a la festa del Regne de Déu altres pobles: –aneu a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu...
L’evangelista Mateu ha situat Jesús en la darrera setmana de la seva vida a Jerusalem, on entra en duríssima polèmica amb els dirigents religiosos del poble d’Israel. És a ells a qui dirigeix les quatre paràboles que hem vingut comentant. I la d’avui és la més clara i directa.
Déu ha donat i donarà moltes oportunitats, però ¿quina ha estat la resposta dels primers convidats al banquet del Regne?
Els sacerdots i els notables del poble han refusat la invitació, han maltractat i matat els enviats, que foren els profetes, i no hi van a les noces perquè estan massa capficats en els seus negocis i en l’afany dels diners. Déu, aleshores, ofereix a tothom, sigui o no del poble d’Israel, a entrar en les noces del Regne, sense cap accepció de persones. Només posa una condició: portar el vestit de festa, és a dir, viure dia a dia el missatge de Jesús, d’acord amb l’evangeli. (Cal notar, com sempre fem, que es tracta d’una paràbola i que hi ha elements que no es poden llegir textualment, sinó simbòlicament. Perquè qui ha estat replegat del carrer no portarà un vestit de festa...Es tracta d’una actitud interior).

Actualitzar aquesta paràbola i aplicar-la a la nostra situació és comprovar de quina manera també nosaltres posem moltes excuses quan se’ns demana participar en les noces del Regne: –no tenim temps; estem molt cansats; potser més endavant...Són excessius els afanys que ens ocupen i estem desaprofitant els valors més importants.


LA PUNTILLA
La felicidad
–Sabéis por qué hay personas que dicen que la felicidad no existe?
–preguntó el profesor-
Porque la buscan en sitios equivocados y entonces es normal que no la encuentren, –afirmó-
–¿Dónde cree usted que hay que buscarla?
–demandó un alumno-
–La felicidad, como tantos otros valores –respondió el profesor- es de por sí una abstracción que se forma a través de experiencias concretas. Existen, por lo tanto, situaciones, momentos, actividades y personas que nos hacen sentir felices...Y esa es la realidad que hay que experimentar.
–Y ¿qué es para usted sentirse feliz?
–Si me pedís una definición científica, tendré que deciros que es
–Pero si queréis una definición más de andar por casa, os diré que