viernes, 7 de mayo de 2010

Diumenge VI de Pasqua - 9 de maig 2010

Hola a tothom. Arribem a la cloenda de la Pasqua, i esperem amb deler l'Esperit...

L’Esperit ens ensenya el gran valor de la pau
Propera ja la festa de Pentecosta, la litúrgia d’avui comença a transmetre’ns la importància de la presència de l’Esperit en la nostra vida cristiana i en la vida de l’Església.
A la primera lectura hem escoltat com l’Esperit (“l’Esperit sant i nosaltres”) va inspirar la resolució del conflicte plantejat a l’anomenat Concili de Jerusalem sobre l’admissió al cristianisme dels pobles no jueus.
I a l’evangeli, és també la presència de l’Esperit (“el defensor, l’Esperit que el Pare enviarà en nom meu”) la que ens recorda allò que Ell va dir; i no és debades que el primer desig que Jesús manifesta després de la seva promesa, és que visquem sempre el veritable do de la pau.
Qui m’estima, farà cas de les meves paraules... Serà necessari, doncs, que no rebem en va aquesta crida a lluitar per adquirir aquesta pau que Ell ens deixà.
La pau, per dir-ho curt i ras ha de ser un dels grans fruits de la presència de l’Esperit en nosaltres.
De fet a la Bíblia, la pau és un dels grans signes de la presència de Déu i de l’arribada del seu Regne (“Regne de pau”).
Una pau, però, que no és només un enteniment entre poders, ni una simple pau política fonamentada en la por o l’agressió. Una pau que neix i es cova a l’interior de les persones. Una pau bíblica que és, alhora, la síntesi de tots els béns messiànics. El do de Déu que garanteix la dignitat i la seguretat de les persones. Un estat de benestar espiritual i material que dignifica l’ésser humà.


Crisis ética
Individualismo / egoísmo
Suele escribirse con frecuencia que el gran cáncer de nuestra actual crisis ética es el individualismo. Pero pienso que no ésta la palabra más acertada.
Creo, con más precisión que la gran enfermedad ética de nuestra sociedad estriba en una desmesurada idolatría del yo, del ego de cada cual.
Y es que no siempre es exactamente lo mismo el individualismo que el egoísmo.


Es obvio que para estar bien con los demás, para actuar debidamente hacia ellos, se necesita primero estar bien uno consigo mismo como individuo, y esto no es ser egoísta, sino tener bien arregladas las cosas por dentro.”La cabeza bien amueblada y el deseo bien decidido de vivir en sociedad, como sujeto de derechos y deberes””
Ser egoísta es vivir como si solamente existiéramos nosotros alrededor de nuestro yo.
Ser egoísta es pretender que todo el mundo gire en torno a nosotros.

El egoísmo corroe y destroza las comunidades.

Fins la propera setmana
Manel