Baptisme del Senyor - 9 de gener 2011

Benvolgudes, benvolguts

Una nova entrega:

La litúrgia dóna avui un salt en el temps i ens presenta el baptisme de Jesús, on és produeix una nova epifania, o manifestació de Déu, que marca un abans i un després en la seva vida. “El Messies és el meu Fill, el meu estimat, i en Ell m’he complagut, escolteu-lo”
Aquest salt en el temps no fa altra cosa que confirmar que la litúrgia no segueix necessàriament un ordre cronològic. De fet, fins el proper 2 de febrer no celebrarem la Presentació de Jesús al temple, després de 40 dies d’haver nascut, mentre que en el moment del baptisme se suposa que Jesús tenia ja uns trenta anys.
Cal dir, també, que aquesta festa del Baptisme de Jesús és relativament moderna, ja que va ser instituïda l’any 1960. Inicialment tenia lloc de manera fitxa el dia 13 de gener, octava de la festa d’Epifania, i fou a la darrera reforma del calendari quan va ser traslladada al diumenge immediat a l’Epifania, sigui quan sigui...
Jesús va rebre el baptisme de Joan que era un baptisme de conversió i canvi de vida, encara que Ell no ho necessitava i, a més a més, venia a instituir un altre baptisme que seria de identitat i compromís.
Nosaltres hem rebut el baptisme de Jesús, i la festa d’avui ens dóna preu per a pensar en aquesta identitat i aquest compromís.
La nostra identitat cristiana consisteix en formar part d’un poble de batejats i batejades, i el nostre compromís és viure d’acord amb aquesta identitat cristiana.
Déu, mitjançant el baptisme ens ha donat el privilegi de ser fills i filles seus, i hem de donar gràcies al nostres pares que van els instruments del nostre baptisme. I no volem ser només batejats i batejades amb aigua (és a dir, sociològicament, o de número), sinó amb Esperit, és a dir deixant que l’Esperit actuï en nosaltres i nosaltres responguem a les seves iniciatives.
El nostre baptisme va ser el començament de la nostra biografia cristiana. Una biografia que anem escrivint dia a dia.

La puntilla
¿Año nuevo?
Que lo de “año nuevo, vida nueva” no pasa de ser un tópico que se repite, o, como mucho, un deseo que no suele ir más allá de los primeros días, ya es bien sabido.
Nos preguntamos, por ejemplo, ¿traerá algo nuevo a la Iglesia el nuevo año 2011?
Las cifras nos dicen que nuestro catolicismo no está pasando un buen momento. Solamente un 13 por ciento de quienes nos decimos católicos intenta vivir en plena coherencia con su opción, a la vez que la militancia va en descenso.
Pues bien, frente a estos datos, las primeras noticias del nuevo año nos hablan, por parte de la jerarquía eclesiástica, de una defensa acérrima del conservadurismo y de intentos de perpetuar cargos que defiendan a capa y espada los aires del Vaticano.
¿No sería la hora de pulsar todas las sensibilidades que bullen dentro de la Iglesia y ponernos a buscar soluciones?
Atrincherarse en la pretensión de poseer la única verdad y el único modelo en cuestiones que son de por sí complejas, es pretender ofrecerse como los “salvadores del mundo”, cuando hay un único Salvador…
Mientras no nos escuchemos todos, no vamos bien. Teólogos que han sido marginados, curas que están dando el callo cada día y comunidades de base críticas y progresistas también tienen algo que decir. Pretender callar todas esas voces es imposición, pero no es diálogo. Y sin diálogo no se construye. Se ordena, pero no se convence.

Una abraçada molt forta i espero comentaris...
Manel