viernes, 28 de mayo de 2010

Diumenge de la Trinitat - 30 de maig 2010

Benvolguts, benvolgudes,

EL MISTERI TRINITARI

Llegir la Trinitat des dels evangelis

La comunitat trinitària de Déu – Pare, Fill i Esperit sant- resulta òbviament inabastable a la intel•ligència humana, com inabastable és el mateix Déu.
Per això, la festa d’avui és purament, en el seu contingut, un acte de fe en una resolució teològica adoptada pel primer Concili de Constantinopla l’any 381. De fet, ni en el Nou Testament, ni en els tres primers segles de l’Església, no apareix encara formulada aquesta “representació” de Déu.
La fe, però, no s’alimenta només d’especulacions teòriques. I la Trinitat, llegida a la llum dels evangelis, ens indica que en la figura de Déu-Pare (Mare) se’ns fa present el Déu-Amor, el Déu-misericòrdia (mai el Déu-omnipotent); en Jesús-Fill se’ns mostra de manera palpable el Déu-alliberador i al costat dels pobres i oprimits; i el Déu-Esperit és el Déu “que ens dóna vida” i ens ensenya “la veritat sencera”
D’altra part, el Déu-Trinitat se’ns ofereix com a model de vida comunitària i familiar: “estimeu-vos com el Pare, el Fill i l’Esperit ens estimem” La concepció trinitària de Déu és, en paraules del Papa Joan Pau II, “el model últim de qualsevol convivència humana. És un misteri de comunió entre les persones.”.
En el nostre baptisme varem ser batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit sant per entrar a formar part de la comunitat de l’Església i intentar viure seguint les petjades d’un Pare que ens estima, un Fill que ens agermana, i un Esperit que trobem sempre al nostre costat.
Glòria, doncs, al Pare, al Fill i a l’Esperit...


Crisis ética
Ética de la comunión
Ocurre con frecuencia en nuestro entorno que las personas son reducidas a “individuos en conflicto o en competición entre ellos”
Y cuando la vida se convierte en lucha o competición de unos contra otros –y vivir se transforma en competir-
nos sentimos todos como sumergidos en un gran estadio, en el que se trata de exhibirse ante los demás como grandes triunfadores.

Triunfadores, ¿de qué?
¿De haber aplastado a los demás? ¿De haber pisoteado a los más débiles?
Triunfadores, ¿por qué?
¿Por haber sobornado a los sin conciencia? ¿Por haber utilizado el poder para uso propio?

Se impone, pues, con urgencia, trabajar por la ética de la comunión, que es la actitud totalmente opuesta a la negatividad de la “competición”.
Ética de la comunión que considera a la persona como persona y por encima de cualquier competitividad.

Una abraçada,
Manel Simó