sábado, 21 de noviembre de 2009

SOLEMNITAT DE Crist Rei - La puntilla - 22-11.09

Darrer diumenge de l'any i a les portes de l'Advent.
Benvolgudes amigues, benvolguts amics


Rei de tot el món
Regne universal i etern;
Regne de veritat i de vida;
Regne de santedat i de gràcia;
Regne de justícia, d’amor i de pau.

Vingui a nosaltres el vostre Regne

Arribem, un any més, al darrer diumenge del cicle litúrgic, i ho fem celebrant la figura de Jesucrist sota el títol bíblic de Rei de l’univers.
La festa és més teològica que popular, i no sembla que tingui gran acceptació per a l’espiritualitat dels cristians i cristianes de base. I això per dos motius: per la significació secular del títol de Rei, i per l’ús abusiu –excessivament messiànic- que s’ha fet a voltes d’aquest títol.
Aplica a Crist el títol de Rei a la manera mundana de les monarquies d’aquest món comporta el perill de continuar reivindicant a l’Església un poder temporal i polític que no l’escau.
I d’altra part, els qui pensen que el regnat de Crist és el regnat de la creu, amb tot i tenir raó, comporten el perill d’entendre que Déu vol el sofriment de la gent per arribar a assolir el Regne...
Per això, no és la primera vegada que escric que personalment m’estimo més parlar del Regne o del Projecte que Jesús ens proposa. Ens identifiquem amb un Crist-Rei perquè creiem en el seu Regne, és a dir en la seva proposta de vida, en el projecte que Déu vol per a aquest món i per a tots nosaltres.
I les característiques d’aquesta proposta, d’aquest Projecte, estan molt ben expressades en el Prefaci de la Missa d’avui: un Projecte que es proposa a tots i per a sempre (Regne universal i etern); un Regne que cerca sempre la veritat i que defensa la vida (Regne de veritat i de vida); un Regne que ens estimula a ser sant, aprofitant i imitant la gratuïtat de Déu (Regne de santedat i de gràcia); un Regne que treballa per la justícia i la pau, i que fa de l’amor la raó de ser de la vida ( Regne de justícia, d’amor i de pau).
Al Pare nostre fem tres peticions seguides que contenen pràcticament el mateix: –sigui santificat el teu nom, vingui a nosaltres el vostre Regne, facis la vostra voluntat.


La Puntilla
Neurosis
Los alumnos le interpelaron:
– ¿Qué quiere usted decir cuando afirma que nuestra sociedad es una sociedad neurótica?
– La neurosis, –contestó el profesor- consiste en intentar reprimir algo que no se ha eliminado.
Observad, entonces nuestra sociedad:
¿No son muchos los que pretenden eliminar de su propia persona, por ejemplo, el mundo de los valores, o su conciencia moral?
Viven, pues, en permanente tensión interior entre sus tendencias y sus represiones. Y esto es la neurosis.
Por eso, quien piensa una cosa, y dice o hace otra muy diferente, además de incoherente, difícilmente puede ser feliz.
Mostrar permanentemente en público una imagen distinta de lo que uno es y siente, es neurosis.
Reprimir el propio pensamiento porque no es políticamente correcto, es neurosis.
Renunciar a las propias ideas y limitarse a repetir las ideas que están de moda, es neurosis
Tener miedo a ser descabalgado de los privilegios a costa de lo que sea, es neurosis...

Apà, fins la propera setmana. Gràcies.
Manel Simó