Tots sant i Difunts - La Puntilla: Palabras

Tots sants, i
commemoració del fidels difunts
El camí dels benaurats i benaurades
Benvolguts amigues i amics:
De manera correlativa, cada any la litúrgia cristiana inicia el mes de novembre amb dues festivitats molt significatives: la festa de Tots els sants i santes, i la commemoració de tots els difunts. És com obrir les finestres cap el món futur, i veure i contemplar l’itinerari de les persones que acabada la seva cursa en aquesta vida, caminen vers l’abraçada definitiva amb Déu. Uns ja han arribat; altres van fent camí... Tots han deixat ja aquí la seva vida terrenal. Tots són difunts; i molts són ja plenament sants i santes, perquè ja han assolit la plenitud del Regne.

JORNADA DEL DIA 1: TOTS SANTS
“Alegrem-nos tots en el Senyor, en celebrar la festa de tots els sants i santes”.
Avui és una festa joiosa, perquè ens alegra saber que al llarg de la història han estat molts i molts els homes i dones, de totes les races, pobles i llengües, que, prenent-se seriosament el camí de les benaurances, comparteixen ja plenament la visió de Déu, amb la felicitat que això suposa. No recordem només els homes i dones que l’Església ha canonitzat o beatificat oficialment, sinó tots aquells i aquelles, molts dels quals segurament hem conegut, que van passar per aquest món deixant una petjada valuosa a la llum dels valors de l’evangeli. Avui estem orgullosos de pertànyer a un poble d’homes i dones que amb la seva estimació, la seva pobresa escollida, el seu anhel de justícia, la seva lluita per la pau, i el seu esforç i sofriment, són el gran anunci i la gran esperança d’una humanitat salvada.


JORNADA DEL DIA 2: TOTS ELS DIFUNTS
I si ahir centraven el nostre record en aquells i aquelles que ja han arribat al cara a cara amb Déu, avui fent memòria de tots aquells i aquelles que segurament encara es troben en l’itinerari d’arribar a la plenitud del Regne; i entre ells, recordem, sobretot, als difunts i difuntes més propers a nosaltres.
La fe ens diu que la mort física no és la mort total de la persona, i que el nostre destí final és la nova Jerusalem, on tots serem el seu poble i Déu serà amb nosaltres. La mort, per tant, no és caure en un buit tenebrós i desconegut, sinó el pas per entrar a una nova manera de viure. Vindré i us prendré, perquè també vosaltres visqueu allà on Jo estic

LA PUNTILLA
Palabras
Había traducido a Horacio en su juventud y se le habían quedado grabados aquellos versos: “delere licebit quod no edideris, nescit vox missa reverti”, o sea, más o menos:“es fácil corregir lo que aún no has dicho o publicado,pero la palabra lanzada ya no retrocede nunca” Y recordaba otro dicho que venía a decir lo mismo “uno es libre de sus silencios, pero esclavo de sus palabras”.
Con todo, no hay que tener miedo a las palabras, aunque éstas exijan el tributo de la sinceridad, la verdad, la coherencia y la fidelidad.
Sí es cierto que asistimos hoy a una inflación de las palabras, similar a la inflación de las monedas. Y no es lo mismo venerar a las “personas de palabra”, que recelar “de las palabras de las personas”.
Como no es igual “pensar lo que se dice”, que “hablar o escribir sin apenas reflexionar lo que se dice o escribe”.
Como una cosa es “hablar o escribir de lo que se conoce y se sabe”, y otra muy distinta “opinar o escribir sobre cualquier tema”.
Mas, a pesar de todo, sigue siendo cierto que “nos quedan las palabras” y también la Palabra…

Diumenge 30.- La puntilla: Danones

Queridos amigos y amigas, una vez más la cita semanal desde este modesto blog donde os hago llegar un comentario al evangelio del domingo y la sección La puntilla, que publico en una hoja dominical semanal. Gracias por vuestra atención y lectura. Un abrazo. Manel Simó

DOMINGO 30 durante el año
“Te amo, Señor,
Tú eres mi fortaleza,
Tú eres mi fuerza salvadora”
Tan senzill i tan difícil...!
Els més de 600 preceptes (en concret 613: 365 de negatius, i 248 de positius) de la complicada casuística jueva són resumits i sintetitzats pel Crist en un sol manament, amb dos vessants inseparables: “estima Déu i estima els altres com a tu mateix”. Un sol manament, ben clar i senzill, que el pot entendre tothom.
De ben segur que aquell mestre de la llei que va fer la pregunta a Jesús es va portar una gran sorpresa. Ell volia una fórmula, i li van oferir un estil de vida; ell desitjava salvaguardar les formes, i Jesús l’animà a anar a fons; ell pretenia deixar-lo en evidència (si deia només estima Déu, seria acusat d’espiritualista; i si deia només estima els altres, d’ateu), però és ell qui va quedar ben retratat: qui diu que estima Déu, però no estima els altres, menteix...
D’altra part, nosaltres, aquesta resposta de l’evangeli d’avui, l’hem sentida moltes vegades i per això, allò que ens toca fer és traduir-la en accions concretes. I avui, en aquest sentit, ens ajuda molt la primera lectura. Les paraules del llibre de l’Èxode són ben crues i actuals: no maltractis ni oprimeixis els immigrats;no maltractis cap viuda ni cap orfe; no facis com els usurers...Són recomanacions que semblen escrites per al nostre temps, especialment ara quan la famosa crisi està tocant molt greument, com sempre, als més febles.
L’originalitat de la resposta de Jesús no és només sintetitzar la llei, sinó, sobretot, dir-nos quina és la seva arrel i el seu fonament. Jesús situa l’ésser humà, no davant d’una sèrie de preceptes i reglaments, sinó davant la realitat de Déu. I és l’obertura a aquesta realitat la que justifica i salva, i no l’observança de les lleis.
L’amor al proïsme i aquest sentit de la justícia i de la salvació són els que han de fer possible en l’església un treball constant per la promoció dels drets de les persones. De totes les persones.
I acabo amb una anècdota: en la pressa de possessió del nou bisbe de Girona, diumenge passat, aquest, dirigint-se als polítics presents, els hi va dir: “no ens tingueu por als cristians i cristians perquè som els primers interessats en que la gent s’estimi i la convivència sigui de pau i benestar, com correspon a la dignitat dels éssers humans.

LA PUNTILLA
Danones
Por aquello de “no te acostarás sin saber una cosa más” –aforismo al que algunos perversos añaden “y siempre será negativa”– el otro día aprendí que el nombre de los populares productos “Danone” (y que conste que no cobro por la publicidad) se debe a que el inventor de los yogurs les puso como marca el nombre de su primer hijo Daniel (–Dan (de Daniel) -one: uno en inglés).
La anécdota me hace plantear una pregunta:
¿Qué es lo más importante que los padres pueden dejar a sus hijos? ¿Un nombre o una herencia de bienes materiales?
A las puertas del mes de noviembre, mes especialmente dedicado a los difuntos, se impone una pregunta: ¿puede todo el dinero del mundo alargar siquiera un minuto la vida de nadie?
Es de suponer que unos buenos padres quieren para sus hijos “que tengan vida y que la tengan en abundancia”. Pero ¿qué clase de vida?
Una herencia de valores vale más que el dinero.