sábado, 24 de octubre de 2009

Diumenge 25 d'octubre 2009 - Diumenge XXX - La Puntilla

Benvolguts, benvolgudes, amb un alé d'esperances..

Diumenge d’esperances
Sempre s’ha dit, popularment, que l’esperança no mort mai, o que sempre ens queda l’esperança, i la litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge n’és una mostra d’aquesta afirmació, ja que els tres textos proclamats ens aporten un alè fresc d’esperança.

El profeta Jeremies, que va viure les hores més tenebroses de la història d’Israel, intueix la salvació d’una petita parcel•la del poble –la resta d’Israel– No tot està perdut: els conduiré per un camí suau, sense entrebancs.

La carta als cristians hebreus anuncia també una altra gran notícia: a imitació de Crist, el gran sacerdot, no hi mancaran sacerdots presos d’entre els homes, destinats a representar els homes davant Déu... indulgents... perquè ells mateixos experimenten...les seves pròpies flaqueses...

I l’evangeli, amb la curació del cec, és una garantia de que sempre és possible tornar a recuperar la llum que ens manca.
El relat mostra un esplèndid itinerari de recuperació de la fe. En primer lloc, l’home es reconeix feble i indigent, i aquesta reconeixença l’obre el desig de retrobar qui el pot ajudar. Però li cal lluitar contra les influències negatives del seu entorn, que el volen apartar dels seus propòsits. Si hi persevera, trobarà qui li faci saber que Jesús el crida personalment. I es produeix l’encontre: –què vols que et faci? –Senyor, feu que hi vegi –Ves, la teva fe t’ha salvat...
I el relat l’hem de llegir no només des de la vessant simbòlica de la curació individual d’una persona, sinó també des de la vessant social de l’autèntica proposta cristiana: aquell home era un mendicant, perquè la societat, i sobre tot unes falses idees religioses, l’havia marginat (si era cec era perquè Déu l’havia castigat) La societat considerava voluntat de Déu allò que era fruit d’una marginació humana, i Jesús refusa aquesta conducta. Per a Jesús, la dignitat de les persones està per damunt de totes aquelles marginacions i menyspreus que són fruit d’una societat inhumana i desigual.

Tornem, doncs, a l’esperit que anima els textos d’avui.
En aquesta societat tan secularitzada, que dia a dia ens sorprèn negativament per les continues mostres de cobdícia i la facilitat amb que corrupció ètica envaeix el cor de les persones, ens queda l’esperança i la lluita d’homes i dones lliures, lluminosos, que continuen cridant que la dignitat de les persones està per damunt de tot., i que aquest és el voler de Déu.


La Puntilla
Ataque de importancia
Un conocido periodista deportivo que, por cierto, escribe muy bien, hecho bastante insólito en los periodistas deportivos, ha escrito de Pep Guardiola, el entrenador del Barça:
–“Guardiola difícilmente sufrirá un ataque de
La frase, más allá de las preferencias futbolísticas de cada cual y de lo que se pueda pensar sobre dicho señor, me ha hecho pensar en tantas y tantas personas que, por lo que se observa, sí que adolecen con frecuencia de ataques de “sentirse importantes”.
Y es que es obvio que no es lo mismo ser importante que sentirse importante.
¿Quiénes padecen esta dolencia, no sólo negativa para uno mismo, sino también molesta para los demás?
Por ejemplo:
–quienes piensan que todo el mundo ha de contar con ellos para cualquier cosa
–o quienes creen que son los únicos que poseen el saber universal
–y quienes, cuando se equivocan, necesitan alguien a quien echar la culpa
–o los que no entienden que todos somos necesarios, pero nadie es imprescindible.
La lista podría seguir.

Bona setmana!
Manel