10 DE GENER 2010 - Baptisme de Jesús

Amigues i amics, una setmana més

El baptisme del Senyor

La litúrgia d’avui dóna un salt en el temps –de la infància a l’edat adulta– i ens presenta la contemplació del baptisme de Jesús, on es produeix la plenitud de les epifanies, o manifestacions del Messies, que hem vingut celebrant des de la nit de Nadal. Una veu s’escolta des del cel: Ets el meu Fill, el meu estimat; en Tu m’he complagut...
Cal advertir també que la litúrgia no segueix necessàriament un ordre cronològic dels fets, ja que algú pot pensar que com és que celebrem avui el baptisme (que se suposa als trenta anys de Jesús) i el 2 de febrer celebrarem la Presentació al temple, que tingué lloc als 40 dies del seu naixement.
Cal dir, així mateix, que aquesta feta del Baptisme del Senyor és d’origen recent, ja que va ser instituïda l’any 1960, i els seus promotors van pensar que a més a més de suposar la plenitud de les manifestacions, com dèiem abans, era una bona ocasió per reflexionar sobre la nostra condició de batejats i batejades.
I és que la nostra biografia cristiana va començar tot just el dia del nostre baptisme.

Per això, la festa d’avui és una bona ocasió per a tres coses:
–en primer lloc per a donar gràcies a Déu pel do de la fe que ens dóna la gràcia de ser fills i filles seus

–en segon lloc, per donar gràcies també als nostres pares, que van ser els instruments d’aquest do de Déu

–i en tercer lloc, per reflexionar seriosament sobre com anem escrivint dia a dia la nostra biografia de batejats i batejades. Nosaltres no volem ser batejats només amb aigua (és a dir, sociològicament, o de número), sinó amb Esperit i amb foc, és a dir deixant actuar en nosaltres l’Esperit que obra en nosaltres i ens fa portadors de vida i d’obres.
L’Església és un poble de batejats i batejades. És la comunitat dels fills i filles de Déu que ha de posar-se sempre al servei dels més febles, defensant la vida i la justícia, i anunciant la bona noticia als pobres i senzills. I aquesta ha de ser la nostra identitat.


Los aforismos de Dios
9.- De menos nos hizo Dios…
Es una frase que expresa la esperanza de conseguir lo que se intenta, aunque a muchos les parezca desproporcionado.
Se refiere, naturalmente, a que Dios nos hizo de la nada…

10.- Dios te la depare buena…
Frase referida a la duda o recelo que se suele tener de que no salga bien algo que se intenta.
El origen de esta expresión está en el libro Aventuras y vida de Guzmán de Alfarache, de Mateo Alemán, donde se explica la historia de un médico falso, que metió en su alforja una serie de medicinas, sobre todo jarabes y purgas, y cuando visitaba a un enfermo, metía la mano en la alforja y sacaba una medicina, diciendo primero entre sí Dios te la depare buena, y le daba lo primero que pillaba…

11.- El hombre propone, pero Dios dispone…
Formulada de esta manera, la expresión es del libro de La imitación de Cristo (llamado también Kempis). Pero en el libro de los Proverbios (16, 9) también leemos: el hombre elige su camino y Dios conduce sus pasos…