sábado, 13 de junio de 2009

FESTA DEL COS I LA SANG DEL CRIST - La Puntilla

En aquesta joiosa festa del Corpus, una salutació molt cordial.

EL COS I LA SANG DE CRIST
VIDA COMPARTIDA
Des l’antiguitat més remota, la sang ha estat considerada universalment com a vehicle i signe de la vida. Donar sang és donar vida.
Així, a la primera lectura d’avui, se’ns ha mostrat la sang como a testimoniatge de la relació de vida entre Déu i el seu poble.
A la carta als Hebreus, i parlant del Crist, se’ns diu que ara ja no és la sang dels animals, sinó que la víctima “sense tara” és el Crist, “que s’ha ofert ell mateix...
En posar de relleu aquesta significació de la sang, s’explica perquè la festa d’avui ja no s’anomeni només “del Cos de Crist” (Corpus Christi), sinó que per decisió del Papa Pau VIè dugui el nom de “del Cos i de la Sang” de Crist.
D’altra part, la festa d’avui és, d’alguna manera, complementària al Dijous sant, i és una festa eminentment eucarística.
De fet, l’evangeli, amb el relat del Sopar segons Marc, ens ho ha recordat. En el pa partit i en la sang compartida, Jesús es lliura totalment a si mateix.
El sagrament de l’Eucaristia es pot contemplar des de dues vessants diferents. En si mateix, alhora que un misteri, és un gran regal del Senyor, un aliment eficaç de vida espiritual i un estímul de compromís cristià. I des del punt de vista del culte, la presència del Crist en els signes del pa i del vi consagrats, és objecte d’adoració i de celebració litúrgica, reproduint el misteri de la seva mort i de la seva resurrecció.
L’Eucaristia alimenta, i l’Eucaristia compromet.
Allò que mengem i que bevem es desintegra, és assimilat pel nostre cos, i es converteix en energia i font de vida. Per això necessitem alimentar-nos. Els cristians i cristianes, menjant el pa i bevent el vi de l’Eucaristia, no fem cap mena de ritus d’antropofàgia (com pretenien fer burla alguns quan escoltaven Jesús parlant del pa de vida). És la presència permanent del Crist en aquells signes la que alimenta el nostre ésser cristià.
El pa, però, es posa a taula per partir-lo, repartir-lo i compartir-lo. Per això, com sempre ha exposat l’Església, no es pot separar el sagrament de l’Eucaristia del sagrament de la caritat. Avui ens ho recorda la col•lecta de Càritas.
Manel Simó

LA PUNTILLA
Cuatro nombres
–Estad atentos, dijo el maestro- que os quiero explicar un cuento que es un poco difícil de captar.
Y dijo:
–“Éste es un cuento sobre gente llamada
TODOS,ALGUIEN, CUALQUIERA Y NADIE.
Una vez, había que hacer un trabajo importante y TODOS estaban seguros de que ALGUIEN lo iba a hacer.
CUALQUIERA lo podría haber hecho, pero NADIE lo hizo.
ALGUIEN se enojó por esto, porque era el trabajo de TODOS.
Cada uno pensó que CUALQUIERA lo podría hacer, pero NADIE se enteró de que TODOS no lo iban a hacer.
TODOS culparon a ALGUIEN, cuando NADIE hizo lo que CUALQUIERA podía haber hecho”

Parecía un simple trabalenguas, pero cuando pasó un tiempo, muchos de aquellos alumnos entendieron muy bien lo que quería decir el maestro.
Nos llenamos la boca diciendo que la responsabilidad de las cosas comunitarias es de TODOS, pero ¡qué razón tiene el cuento!, cuando las cosas se quedan sin hacer...

A reveure i fins la propera setmana