Diumenge 19 de juliol - 16 durant l'any - La Puntilla

Acció i contemplació
Les lectures d’aquest diumenge constitueixen un autèntic cant d’esperança enfront la preocupant deshumanització que pateix avui molta gent.
¿Què sentiria el poble deportat d’Israel en sentir aquelles paraules de Déu, en boca de Jeremies?: “Recolliré les ovelles de tots els països on les havíeu fet fugir, i les faré tornar als seus prats...Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap...”
Pau, per la seva part, no dubta en afirmar l’obra que Déu ha fet en Crist: “ha creat una nova humanitat centrada en Ell”
I l’evangeli presenta un Jesús compassiu i entranyable, que feia reposar als apòstols, alhora que Ell se’n compadia de la gran gentada que anava “com ovelles sense pastor” i la instruïa llargament.
El gènere humà pateix avui una gran deshumanització; i en una societat que només va a la seva, i on tants homes i dones han perdut la sensibilitat i les entranyes de misericòrdia, fa bo d’escoltar veus que apostin per les persones humanes, els seus dolors i sofriments i les seves necessitats de proximitat.
Jesús fou eminentment un gran pedagog, i en la tasca de formador dels seus deixebles sabia molt bé que després d’enviar-los a la missió d’evangelitzar, calia la tasca de revisar i avaluar la feina feta, i de reposar per carregar de nou les piles. L’acció no es pot deslligar de la contemplació, com la contemplació ha de derivar necessàriament en l’acció.
No deixa de ser curiós que aquest evangeli coincideix quan moltes persones es troben ja de vacances, o pensen en elles. Les vacances han de ser sempre una gran oportunitat per fer allò que habitualment no fem, o no podem fer. I una de les coses que no fem gaire és una revisió tranqui-la i serena del què fem i com vivim.
La societat de l’estress, en que tots i totes hi estem sovint submergits, reclama un descans corporal i mental que ens retorni una bona dosi de pau i d’equilibri interior. És temps de retrobament amb la natura, amb nosaltres i amb Déu.


LA PUNTILLA
Cuatro tareas
Le llamaban “el profesor de las cuatro tareas”. Porque todo su discurso giraba alrededor de cuatro profundos verbos:
–¿Queréis aprender a vivir y progresar en la vida? Ejercitaos en cuatro actitudes básicas:
–integrar;–purificar, renunciar y experimentar

–Integrar supone asumir i aceptar los aspectos más negativos de nuestro yo, poniéndolos también al servicio de la realidad.

–Purificar conlleva no conformarse nunca con lo ya conseguido. Siempre se puede crecer en amor, en fe, en esperanza, en las propias cualidades.
Purificar significa crecer en trabajar a fondo perdido.

–Renunciar lleva consigo solar lastre de las esclavitudes que no nos dejan ser plenamente libres. Renunciar a la imagen, a la fama, al yo, a tener más, en detrimento de ser más...

–Experimentar significa crecer a base de experiencias íntimas y personales. Es mirar con ojos de fe cada realidad.
Es vivir en profundidad.

Diumenge 12 de juliol - 15 durant l'any - La Puntilla

Pautes per evangelitzar
Diumenge passat la litúrgia en conduïa a demanar el retorn del profetisme. I avui, d’alguna manera, continua el mateix tema. El nostre temps necessita més profetes.
A la primera lectura, hem escoltat la vocació que rep Amós. Ell no se’n considera de profeta –“Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor”; però el Senyor el crida clarament: “vés a profetitzar a Israel, el meu poble”.
Sant Pau, per part seva, en l’esplèndid text de la carta als cristians d’Efes, ens ha recordat com Déu ens ha configurat perquè “fóssim lloança de la seva grandesa” i ens ha marcat, en el Crist, “amb l’Esperit Sant promès”.
I Jesús a l’evangeli envia als seus deixebles a proclamar arreu allò que han vist, han sentit i han viscut. Heus aquí la veritable vocació de profetes.
El do de la fe, com tots els dons de Déu, és necessàriament expansiu. I això vol dir que qui el valora veritablement ha de desitjar que tothom el pugui gaudir.

La vida cristiana no es pot separar de la missió d’evangelitzar. De la nostra fe, il•luminada pels valors de l’evangeli de Jesús, en surt la referència que ha de vitalitzar la nostra ètica cristiana. I és la nostra conducta ètica la que la gent del nostre voltant valorarà o no com autèntica manifestació de la nostra creença.

L’estil cristià té un tarannà propi, i l’evangeli d’avui ens ajuda a recordar-lo. Les cinc indicacions que Jesús dóna als seus deixebles quan els envia a la missió d’evangelitzar són prou reveladores:
–els envia “de dos en dos”, i això ens diu clarament que la missió és sempre una tasca comunitària.
–els capacita per alliberar les persones, que és la nostra tasca més important
–els indica que l’eficàcia de l’anunci no depèn de l’abundància de mitjans econòmics.
–mostra que el missatge de Jesús mai pot ser objecte de negocis o d’especulacions
–i finalment, Jesús manifesta que el seu missatge és de lliure acceptació, i que mai no es pot imposar.



La PUNTILLA
Memoria frágil
Revolviendo papeles me encuentro con un pequeño folleto titulado:“Reflexión ètico-cristiana ante la crisis econòmica”
–Vaya, –me digo– qué actual y qué oportuno...
Enseguida advierto, sin embargo la fecha en que fue escrita esta reflexión: 7 de octubre de 1993.
Pero la leo atentamente y subrayo algunas líneas:
–“La economía de la codicia ha reinado durante demasiado tiempo
Es hora de orientar la economía en un sentido más racional y democràtico. Es hora de introducir un cambio real en la manera de gestionar nuestra economía..”
“Crisis es una palabra abstracta y, como tal, indolora y muy tecnificada. Pero detrás de esta palabra hay mucho dolor, muchas, injusticias y muchos dramas humanos que no podemos dejar de lado”
“Durante unos años hemos vivido instalados en una satisfacción económica que no se correspondía en absoluto con nuestra realidad...”
Sigo leyendo. Nuestro país vivió en 1993 una dramàtica crisis. Y se escribió mucho y bien para salir de ella. Pero se ve que nuestra memoria es muy fràgil...

Diumenge 5 de juliol - 14 durant l'any - La puntilla

Els profetes són necessaris
Que no ens manquin mai els profetes! Aquest seria el crit que sintetitzaria el desig que ens presenten les lectures d’aquest diumenge. Que no ens manquin mai, malgrat els possibles fracassos i dificultats.
Ezequiel era conscient de la seva condició de profeta. Ho hem vist a la primera lectura: “t’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït”...”Ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”.
I també sant Pau, malgrat la vivència de les seves febleses, se sentia fort, “en veure’s ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist”, com succeirà sempre als profetes.
L’evangeli, per la seva banda, mostra que la tasca de profeta és dura i a voltes abocada al fracàs, com li passà al gran profeta Jesús de Natzaret. La incomprensió, l’escàndol i el refús són habitualment la paga del profetisme, i fins i tot, i a vegades més encara, per part d’aquells que millor podrien entendre el missatger i el seu missatge profètic. Digué Jesús: “els profetes són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”.
Però els profetes, si són autèntics profetes, mai no es rendeixen.
D’altra part, l’evangeli d’aquest diumenge no es pot deslligar del text que varem llegir diumenge passat.
Recordem el cas de la filla de Jaire, una noia adormida, que no morta, filla d’un cap de la sinagoga, la institució religiosa més important del judaisme. I avui, tot just, veiem Jesús fracassant en la sinagoga (“començà a ensenyar en la sinagoga”). ¿Què vol dir això? Que ens trobem davant una institució que no genera fe, perquè viu només d’aparences i no de continguts. I les persones que hi acudeixen fan el mateix: tan sols són capaces de veure en Jesús la seva condició humana, ben modesta i normal, però no reconeixen el caràcter diví de les seves paraules i de les seves obres.
Jesús és el profeta per excel•lència, i, com a tal, s’implica de ple en les preocupacions humanes i les llegeix a la llum de Déu. I aquesta és la lectura que els hi costa acceptar als seus contemporanis. El volien només com un més d’ells, però no com un profeta de Déu.



LA PUNTILLA
Curas obreros
En la línea de la recuperación de toda la memoria histórica, acaban de publicarse un par de libros dedicados a un colectivo que ha sido deliberadamentte olvidado y marginado por y en la Iglesia: los curas obreros.
El movimiento de los sacerdotes implicados en el mundo del trabajo nació en Francia en el año 1944, y en España comenzaron a verse a partir de 1964, en el contexto de una Iglesia nacionalcatòlica. Estos sacerdotes, inmmersos en los últimos años de la dictadura, constituyeron un gran enriquecimiento de la utopía. Se implicaron en luchas socials y sindicales, a la vez que constituían comunidades populares donde alimentaban su fe.
Llegó a haber casi un millar, y muchos de ellos todavía viven hoy y siguen siendo sacerdotes, aunque muchos estén ya jubilados de sus puestos de trabajo.
En los libros que han aparecido se encuentran los testimonios de unos cuarenta de ellos, y su lectura resulta apasionante y forma parte de la historia de nuestro país.
La jerarquía, a excepción de algún obispo, nunca ha reconocido su gran trabajo.