viernes, 11 de septiembre de 2009

Diumenge 13 de setembre - 24 durant l'any - La Puntilla

El curs ja comença- Ens hem de posar les piles, i endavant...

Qui sóc Jo per a vosaltres?
En primer lloc, ¡quina claredat avui la de la carta de sant Jaume:”si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres. Doncs bé, si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe!” Són paraules que no necessiten massa explicacions, sinó molta interiorització i posta en pràctica.
I a l’evangeli d’avui trobem dues parts ben diferenciades, les dues de capital importància.

En el primer paràgraf podem considerar dirigida a nosaltres la pregunta de Jesús: “vosaltres, ¿qui dieu que sóc Jo?” I la pregunta, naturalment, no és per a ser resposta des de la teoria, des dels coneixements, sinó des de la vida, des de l’experiència.
Del coneixement històric de Jesús em sabem ben poc. Del coneixement bíblic i teològic s’ha escrit i parlat abundosament, i serà difícil trobar a la història un personatge del qual s’hagi escrit tant com de Jesús de Natzaret. Però el coneixement de què parlem aquí és el coneixement vital, experiencial, interioritzat, i aquest no s’acaba mai, sempre es troba en permanent creixement. ¿Significa avui per a mi Jesús de Natzaret el mateix que significava quan vaig fer la primera Comunió? ¿En quines coses he aprofundit en mi la seva persona i el seu missatge?

D’altra part, el segon paràgraf de l’evangeli d’avui podríem dir que complementa el primer. Perquè si de veritat hem avançat en el coneixement personal de Jesús de Natzaret haurem experimentat que seguir-lo és portar com Ell les creus que ens toquin a la vida, i que el seu seguiment és un seguiment molt absorbent: “perdre la vida per Ell i per l’Evangeli”
Acceptar Jesús és acceptar el seu destí (portar la creu i donar la vida) i les paradoxes que comporta l’evangeli.

Demà mateix, 14 de setembre, celebra l’Església la festa de l’Exaltació de la santa Creu, i el Crist crucificat ens revela la victòria de l’amor que triomfa sobre el mal i fa brollar la vida de la mort. Imitem-lo


La Puntilla
Humanizarnos
En los tiempos de la dictadura era frecuente poner sobre la mesa un agitado debate:
¿Qué hay que cambiar las personas o las estructuras?
Y había partidarios para ambas posturas.
–Quienes pensaban que con aquellas estructuras de falta de libertad no se podía avanzar, pensaban, lógicamente, que lo que había que cambiar eran las estructuras sociales.
–Pero quienes pensaban que las estructuras las cambian las personas, y que si no cambiaban las personas, no era posible cambiar las estructuras, defendían, lógicamente, como prioritario, el cambio de las personas.

Ahora ha pasado el tiempo y todo parece indicar que, al menos hoy, lo que es absolutamente urgente es el cambio de las personas.
El mundo se transforma cambiando a las personas. Lo que es hoy más necesario que nunca es que los seres humanos nos humanizemos. Porque sólo donde hay humanidad, hay paz, respeto, tolerancia, amistad, gozo y disfrute de la vida para todos. ¡Cuánta razón tiene el obispo Casaldàliga cuando piensa que la autèntica crisis actual es una crisis de humanización!

¿Tenéis algun comentario para añadir? A ver si os animáis. Esto se està quedando en un monólogo...
Una abrazo
Manel Simó