viernes, 11 de febrero de 2011

Diumenge sisè - Cicle A - 13 de febrer de 2011

Estimats i estimades, un diumenge més, una reflexió més, un silenci més...

Mateu 5, 17-37
Jo us dic...

El moment clau de l’evangeli d’avui és: “Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”.
A partir d’aquí segueix tota una enumeració de canvis d’actitud, en relació al comportament que han de tenir els cristians i cristianes. Una sèrie d’antítesis o contraposicions de les quals avui llegim tres.
Jesús proposa:

- Jo us dic que matar no és només fer perdre la vida física a una persona, sinó que a les persones també se les pot matar anul•lant-les, ignorant-les, impedint el seu desenvolupament, no concedint-les cap oportunitat, negant-les la reconciliació, etc. Per això, “si al peu de l’altar et recordes que un germà, una germana, té alguna cosa contra tu, ves primer a reconciliar-te...”. I és que la vida nova del Crist no es pot celebrar negant la vida de les persones. (Bona reflexió avui en el dia de “Mans Unides”).

- Se us va dir: no cometeu adulteri. Jo us dic que no només es violenta físicament la paraula donada a l’altre quan es trenca la comunió de vida amb ell/a, sinó també quan els desigs del cor (en definitiva, l’amor) es troba lluny d’ell/a.

- Se us va dir: no trenquis el jurament. Jo us dic que no cal jurar per reforçar les vostres paraules: “digueu sí, si es sí; i no, si es no”, i no calen els juraments.

Si aprofundim una mica més, ens adonem que la religiositat que proposa Jesús no es viu en la relació amb un Déu abstracte i llunyà, sinó en la relació amb el proïsme. És la religiositat de l’alteritat, és a dir, de la relació amb l’altre.
Quan Jesús diu que hem de ser més justos que els fariseus, no parla en termes de quantitat, sinó en graus de qualitat. Perquè les virtuts, les decisions i les actituds, o ho són de veritat, o es converteixen en simples aparences.


La puntilla
Avidez

Leí en una ocasión una curiosa interpretación del pecado original que, según la Bíblia, cometieron los primeros seres humanos: “fue un pecado de avidez...”
Y me dió pie para pensar, porque a juzgar cómo actúan hoy muchas personas, resulta bastante acertado.
La avidez es el deseo que se desvía porque no admite sus justos límites y pretende negarlos. En definición de diccionario es sinónimo de ansia, codicia...
Pues bien, cuando la avidez motiva las decisiones de las personas, éstas no tienen más objetivos que
a) el objeto mismo de su avidez;
b) el instrumento, a cualquier precio que les servirá para conseguir su codicia;
o c) el rival que hay que quitar de en medio...
Fijémonos en este último objetivo, porque explica muchas actitudes de las personas...
La avidez, por supuesto, no hace buenas migas ni con la verdad, ni con el respeto a las personas, ni con el agradecimiento.
Mahoma escribió:
–tres cosas destructivas hay en la vida: la ira, la avidez y la excesiva estima de sí mismo.
Y la avidez sólo se frena con el trabajo interior.


Fins la propera setmana.