DURANT L’ANY
“El Señor es mi pastor,
nada me falta.
Me guía por caminos seguros,
por el amor de su nombre”
I nosaltres, ¿quines excuses posem?
La paràbola d’avui (la quarta consecutiva) és un compendi i un final de les altres tres que hem llegit els diumenges anteriors.
Les quatre han estat referides directament a la història religiosa del poble d’Israel, però, indirectament, es poden aplicar a la història religiosa de cada u de nosaltres i dels nostres pobles.
El poble d’Israel –ens diu la paràbola– va rebutjar el banquet de noces que Déu convocava; i, per això, com tot estava a punt, van ser cridats a la festa del Regne de Déu altres pobles: –aneu a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu...
L’evangelista Mateu ha situat Jesús en la darrera setmana de la seva vida a Jerusalem, on entra en duríssima polèmica amb els dirigents religiosos del poble d’Israel. És a ells a qui dirigeix les quatre paràboles que hem vingut comentant. I la d’avui és la més clara i directa.
Déu ha donat i donarà moltes oportunitats, però ¿quina ha estat la resposta dels primers convidats al banquet del Regne?
Els sacerdots i els notables del poble han refusat la invitació, han maltractat i matat els enviats, que foren els profetes, i no hi van a les noces perquè estan massa capficats en els seus negocis i en l’afany dels diners. Déu, aleshores, ofereix a tothom, sigui o no del poble d’Israel, a entrar en les noces del Regne, sense cap accepció de persones. Només posa una condició: portar el vestit de festa, és a dir, viure dia a dia el missatge de Jesús, d’acord amb l’evangeli. (Cal notar, com sempre fem, que es tracta d’una paràbola i que hi ha elements que no es poden llegir textualment, sinó simbòlicament. Perquè qui ha estat replegat del carrer no portarà un vestit de festa...Es tracta d’una actitud interior).
Actualitzar aquesta paràbola i aplicar-la a la nostra situació és comprovar de quina manera també nosaltres posem moltes excuses quan se’ns demana participar en les noces del Regne: –no tenim temps; estem molt cansats; potser més endavant...Són excessius els afanys que ens ocupen i estem desaprofitant els valors més importants.
LA PUNTILLA
La felicidad
–Sabéis por qué hay personas que dicen que la felicidad no existe?
–preguntó el profesor-
Porque la buscan en sitios equivocados y entonces es normal que no la encuentren, –afirmó-
–¿Dónde cree usted que hay que buscarla?
–demandó un alumno-
–La felicidad, como tantos otros valores –respondió el profesor- es de por sí una abstracción que se forma a través de experiencias concretas. Existen, por lo tanto, situaciones, momentos, actividades y personas que nos hacen sentir felices...Y esa es la realidad que hay que experimentar.
–Y ¿qué es para usted sentirse feliz?
–Si me pedís una definición científica, tendré que deciros que es
–Pero si queréis una definición más de andar por casa, os diré que
No hay comentarios:
Publicar un comentario