sábado, 18 de abril de 2009

Pasqua 2009 - Diumenge, 19 d'abril

Benvolguts, benvolgudes, un problema en l'ordinador em va impedir contactar amb vosaltres la darrera setmana. Per tant, abans de tot, una joiosa i feliç Pasqua per a tothom.
I anem amb el comentari d'aquest segon diumenge, i La Puntilla corresponent. (Ah, m'agradaria que algú /alguna s'animés a respondre a algun dels meus interrogants...

Diumenge segon de Pasqua
Jo entenc Tomàs...
En una ocasió vaig assistir a una reunió on es comentava l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia, conegut com la incredulitat de Tomàs.
Deia un dels participants:
–A mi l’actitud de l’apòstol Tomàs em sembla molt normal. És una actitud molt humana, i estic segur que la majoria de nosaltres hagués reaccionat de la mateixa manera. Jo entenc Tomàs. Va dubtar, com dubto jo mateix molts cops...
I un altre respongué:
–Bé, tot el que vulguis, però la lliçó de Jesús és molt clara: té molt més mèrit creure sense veure que creure perquè s’ha vist. De fet, aquesta segona opció no és pròpiament fe, sinó una simple constatació. Tomàs fou, com ho és molta gent d’avui, un pur materialista: volia estar segur, i això no és fe...

M’ho mirava una mica a distància, i després de sentir les dues intervencions, vaig pensar que, des de diferents perspectives, els dos interlocutors aportaven punts de vista correctes.
I és que la resurrecció de Jesús, eix central de la nostra Pasqua, és, per si mateix, un fet suficientment complex com per poder abastar-lo ni tan sols en la nostra imaginació.
La resurrecció és un misteri acceptat des de la fe. No és un pensar en el reviure (amb el mateix cos que ha mort), sinó l’afirmació rotunda de que la vida de la persona no s’acaba amb la mort biològica del cos. I tot el que sobrepassi aquests termes, són pures especulacions.
El grau de la nostra fe mesura també el grau d’acceptació del misteri. Una fe forta, d’adhesió incondicional al Crist viu, triomfador de la mort, allunya homes i dones d’actituds materialistes i empíriques (si no ho veig, no ho crec), i els apropa a actituds de confiança en Déu (Senyor me, Déu meu)
.
Així, doncs, puc entendre Tomàs, però desitjo més arribar un dia a creure sense veure....


LA PUNTILLA

Preguntas desde
la ventana (2)
…y seguía con sus interrogantes lanzados al aire desde la ventana…

– ¿Por qué las diferentes instituciones cuentan, en general, con dirigentes de muy poco estilo, más ocupados y preocupados por la apariencia y el interés personal, y no por el trabajo que han de realizar?

– ¿Por qué es tan difícil encontrar instituciones y organizaciones abiertas, dialogantes, plurales y constructivas, y con el estandarte de la gratuidad?

– ¿Por qué casi siempre que hablamos de instituciones y organizaciones nos tenemos que hacer estas preguntas?

– ¿Qué es verdaderamente lo que triunfa en la vida: -el hierro, o el fuego; el fuego, o el agua; el ser humano, o el miedo; la muerte, o la vida; el egoísmo o el amor?

– ¿Si dos YO no caben en un mismo sitio, ¿qué hay que hacer?

– ¿Dar fruto significa siempre producir?

– ¿Es lo mismo decir que dos y dos son cuatro, que decir que cuatro son uno más uno más uno más uno?


Una abraçada.
Manel Simó

No hay comentarios: