santíssima TRINITAT - 14-6-09 . La Puntilla

benvolguts, benvolgudes,
encara que el tema sigui feixuc, avui és un dia de contemplació...

LA SANTÍSSIMA TRINITAT
El DÉU DE LA NOSTRA FE
Avui és un diumenge molt especial per parlar del Déu de la nostra fe. Per parlar d’Ell, i per a contemplar-lo i interioritzar-lo.
A la primera lectura hem vist l’entusiasme amb que Moisès parlava al poble sobre Déu: “reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor”
I sant Pau ens ha donat la veritable raó per portar sempre aquest Déu en el nostre cor: perquè som fills i filles seus, i Ell ens estima com un Pare.
D’aquest Déu, doncs, parla la festa d’avui, fent-nos una invitació a intentar una lectura no només teològica, sinó, sobretot, pastoral, del misteri de la Trinitat, és a dir, de qui i de com és Ell.
És cert que, segons l’expressió de Tomàs d’Aquino, “de Déu no podem saber tant qui és, como qui no és”, però les Escriptures ens han deixat una descripció identificativa de Déu com a Trinitat i comunió de persones, i és aquesta la dimensió de Déu que la festa d’avui ens convida a esbrinar.
A l’evangeli se’ns ha recordat que nosaltres, al començament de la nostra vida de fe, varem ser batejats i batejades “en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant”, ja que aquesta fou la missió que reberen els apòstols per part de Jesús. És a dir, des del bon començament de la nostra trajectòria cristiana estem segellats per l’amor trinitari de Déu, que és un profund misteri de comunió
En reflexionar, però, sobre la descripció trinitària de Déu, l’Església ha caigut sovint en el parany de considerar aquesta identitat simplement com una veritat dogmàtica inintel•ligible, incompatible, a primer vista, amb la unitat de Déu.
Des del senyal de la creu, passant pel “glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant”, fins al credo, tota la nostra fe i la nostra pregària són sovint trinitàries. Però sembla que aquesta realitat es queda més en els llavis, que no pas gravada a la nostra vida diària.
L’afirmació de la Trinitat de Déu no és una pura afirmació freda, abstracta i inabastable.
Observem la nostra societat d’avui i, per contrast, entendrem com el rostre trinitari de Déu (comunió i comunitat d’amor entre tres persones, i plenitud d’amor compartit) té moltes coses a oferir. I és que davant una societat on són patents l’autoritarisme i el paternalisme, la dependència i la manca de respecte de les autonomies personals i dels pobles; i on hi ha tanta manca d’amor, de llibertat, de saber escoltar-se, Déu apareix com un Déu Pare misericordiós; un Déu Fill, que conserva la seva autonomia; i un Déu Esperit, sempre present, simbolitzat pel vent i el foc, símbols d’amor i llibertat.


La Puntilla
Tres instantes
Le gustaba escribir lo que él llamaba instantes, es decir, palabra pensada, palabra escrita...
Y redactó estos tres:

–Lo oímos decir muchas veces: la felicidad no existe; existen momentos felices... O sea que podríamos definir la felicidad como “la vivencia de un instante sorprendente y distinto, surgido y descubierto en la rutina de la vida cotidiana”...
Lo más importante, entonces, es saber descubrirlo.
–Lo decía tantas veces que ya resultaba cansino: “soy un incomprendido”
Curiosa palabra. Porque sentirse incomprendido es verse fuera (no compreso, no encerrado en). Pero fuera ¿de qué? Primero nos fabricamos habitáculos de ilusiones, sueños, deseos, afectos y sentires, y luego decimos sentirnos fuera de un habitáculo que no podía cobijarnos. Somos arquitectos equivocados...
–¡Cuántas veces repetía aquel viejo profesor un conocido aforismo: no dudes de aquel que te diga que tiene miedo, pero ten miedo de aquel que te diga que no conoce la duda...! Y nosotros, de seguros por la vida...

Apa, bona setmana i seguim en contacte
Salutacions molt cordials
Manel