Tercer diumenge de Quaresma - La Puntilla: Impertinencia 15 de març 2009

Benvolguts, benvolgudes, la Quaresma avança i nosaltres amb ella. ¿Fem camí?
Som-hi, anem-hi junts.

TERCER DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B

Els manaments del Senyor
són transparents,
Il•luminen els ulls
(Salm 18)

* Com ja varem explicar, en els tres diumenges de Quaresma que resten no llegim l’evangeli de Marc, sinó tres fragments de Joan. Els tres tenen com a referència centrar-nos en el misteri de la creu. Per això aquesta Quaresma és coneguda com la Quaresma de la creu.

Santa indignació
Al comentari de La Puntilla del diumenge passat, parlàvem del lema d’Amnistia Internacional que demana que “per cada persona que es resigni, hi ha hagi una altra que no es resigni”
Algunes persones poden objectar que “la resignació és una virtut molt evangèlica”;però ja hem explicat més d’una vegada que la virtut, si és veritable virtut, sempre és positiva, i maig negativa. La resignació evangèlica no és passivitat ni conformisme.
I l’evangeli d’avui ho deixa molt clar.
Jesús, davant del que veié al temple de Jerusalem, necessàriament havia d’indignar-se i mostrar amb una acció la seva disconformitat.
En concret, podem considerar, en el text, fins a cinc idees, totes elles de plena actualitat:

–allò que havia de ser un lloc de trobada amb un Déu alliberador, s’havia convertit en un negoci per explotar la gent pobre i senzilla.
–els sacrificis que s’oferien en aquell lloc no tenien cap sentit, perquè el culte que Déu vol és la justícia i la solidaritat.
–diu el text que Jesús tragué fora del temple les ovelles, i és ben conegut que les ovelles són el símbol del poble. O sigui, que Déu vol treure el poble d’aquella institució religiosa que no l’ajuda a avançar.
–La quarta idea és que es proposa Jesús mateix com a nou temple (“destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”). Es a dir, en el seu Regne no hi compten els temples de pedra, sinó les pedres vives que són les persones.
–i finalment, l’adhesió a la persona de Jesús serà sincera si neix de dins de les persones: “ell sap prou bé que hi ha a l’interior de cada u”


LAPUNTILLA
Impertinencia
El intelectual y escritor español más veterano es hoy el granadino Francisco de Ayala, que precisamente mañana cumple 103 años.

Pues bien, el otro día, en una entrevista, declaraba:
–se está perdiendo la virtud de la impertinencia.

Acudo al diccionario de la Real Academia, y leo:
–Impertinencia: dicho o hecho fuera de propósito.
Y me pregunto:
–¿por qué un hombre tan lucido como Ayala califica de virtud la impertinencia?¿Por qué añora que se esté perdiendo?

El mismo lo aclara en la entrevista citada:
–La impertinencia no es dar la tabarra, sino lo contrario de las actitudes borreguiles propias del ganado lanar…
Hubo un tiempo, no muy lejano, en que se hablaba de lo políticamente correcto, y lo políticamente incorrecto; de lo que tocaba, y de lo que no tocaba…
Sospecho que el pensamiento de Ayala cuando habla de la necesidad de ser impertinentes, se refiere al valor y a la valentía de decir siempre, venga o no a cuento, lo que se piensa. Es aquello de “oportuna e inoportunamente”, de que hablaba san Pablo.
Convendrá recordarlo.

Una abraçada molt forta
Manel Simó