Benvolguts amics i amigues, la Quaresma va arribant al seu termini, i el nostre interior ha de disposar-se a viure uns dies intensos.
Us faig arribar la meva reflexió setmanal
Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm
(Salm 50)
Morir per donar fruit
Arribem avui al darrer diumenge de Quaresma, i la litúrgia de la Paraula ha començat amb l’anunci de la nova Aliança que es produirà a rel de la mort i resurrecció de Jesús. I mitjançant aquesta aliança, la llei de Déu quedarà inscrita per sempre en el nostre interior, malgrat cada u, amb la seva llibertat, la segueixi o no.
San Pau ens recorda que el Crist, amb el seu sacrifici, és per a nosaltres una veritable font de salvació, de la que caldrà beure, sempre que tinguem set..
I l’evangeli, a més a més d’anunciar-nos que ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat, i il•lustrar aquesta glorificació amb la petita paràbola del gra de blat –si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dóna molt de fruit- ratifica que malgrat sentir-se torbat com a home, la seva disposició és total.
Un evangeli que, com sempre, cal entendre molt bé.
De la seva lectura ningú pot pensar, com a vegades s’ha fet, que Déu vulgui el sacrifici del seu Fill, com un preu a pagar. Déu no és un Déu que necessiti el dolor, la sang ni la mort de ningú per a perdonar-lo. Déu és un Déu absolutament misericordiós. I si el seu Fill va al sacrifici de la creu és perquè vol, per atreure cap a Ell tots els creients…
La paràbola del gra de blat és molt expressiva. Si no mor, no dóna fruit. La seva mor és la condició per alliberar tota l’energia vital que conté. El fruit comença en el mateix gra que mor. I aquesta és la gran paradoxa de l’evangeli, i la que explica la mort voluntària del Crist: no hi ha amor més gran que donar la vida… I tot aquell que es posi a favor de la vida, haurà de passar per situacions de mor, dures i difícils.
Si nosaltres som grans de blat, ¿a què haurem de morir? A totes aquelles situacions que generen mort, en lloc de vida.
Estimem veritablement quan som capaços de sortir de nosaltres mateixos i lliurar la vida als altres per amor.
Avui la nostra societat neoliberal i individualista no entén gaire aquestes idees. Cada u pretén anar a la seva, cercar el propi interès i salvaguardar la seva vida. I d’aquesta manera mor més, que no pas viu.
LA PUNTILLA
Incultura
Soy bastante aficionado a coleccionar textos de estos que aparecen en algunas pintadas de los pueblos o ciudades.
Se supone que a alguien le ha salido del alma exponer a la luz pública su, para él, genial pensamiento.
Pues bien, el otro día añadí otro a mi lista. Decía:
–La incultura es el alma de la pobreza.
–Vaya, me dije, éste, según cómo, da en el clavo.
Digo según cómo, porque la frase exige, por lo menos, tres precisiones importantes:
–¿De qué cultura/incultura hablamos?
–¿Qué valor o significado se le da aquí a la palabra alma?
–¿Y de qué pobreza nos ocupamos, de la material o de la espiritual?
Bien dijo el que dijo que “antes de hablar, tenemos que definir las palabras”
Pero sea como fuere, yo les invito a sacar todo el jugo posible de esta consigna.
Para que nadie pretenda convencernos de que de pobres sólo nos sacará el dinero…
Fins la propera. Salutacions molt cordials
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario