Benvolguts, benvolgudes, un problema en l'ordinador em va impedir contactar amb vosaltres la darrera setmana. Per tant, abans de tot, una joiosa i feliç Pasqua per a tothom.
I anem amb el comentari d'aquest segon diumenge, i La Puntilla corresponent. (Ah, m'agradaria que algú /alguna s'animés a respondre a algun dels meus interrogants...
Diumenge segon de Pasqua
Jo entenc Tomàs...
En una ocasió vaig assistir a una reunió on es comentava l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia, conegut com la incredulitat de Tomàs.
Deia un dels participants:
–A mi l’actitud de l’apòstol Tomàs em sembla molt normal. És una actitud molt humana, i estic segur que la majoria de nosaltres hagués reaccionat de la mateixa manera. Jo entenc Tomàs. Va dubtar, com dubto jo mateix molts cops...
I un altre respongué:
–Bé, tot el que vulguis, però la lliçó de Jesús és molt clara: té molt més mèrit creure sense veure que creure perquè s’ha vist. De fet, aquesta segona opció no és pròpiament fe, sinó una simple constatació. Tomàs fou, com ho és molta gent d’avui, un pur materialista: volia estar segur, i això no és fe...
M’ho mirava una mica a distància, i després de sentir les dues intervencions, vaig pensar que, des de diferents perspectives, els dos interlocutors aportaven punts de vista correctes.
I és que la resurrecció de Jesús, eix central de la nostra Pasqua, és, per si mateix, un fet suficientment complex com per poder abastar-lo ni tan sols en la nostra imaginació.
La resurrecció és un misteri acceptat des de la fe. No és un pensar en el reviure (amb el mateix cos que ha mort), sinó l’afirmació rotunda de que la vida de la persona no s’acaba amb la mort biològica del cos. I tot el que sobrepassi aquests termes, són pures especulacions.
El grau de la nostra fe mesura també el grau d’acceptació del misteri. Una fe forta, d’adhesió incondicional al Crist viu, triomfador de la mort, allunya homes i dones d’actituds materialistes i empíriques (si no ho veig, no ho crec), i els apropa a actituds de confiança en Déu (Senyor me, Déu meu)
.
Així, doncs, puc entendre Tomàs, però desitjo més arribar un dia a creure sense veure....
LA PUNTILLA
Preguntas desde
la ventana (2)
…y seguía con sus interrogantes lanzados al aire desde la ventana…
– ¿Por qué las diferentes instituciones cuentan, en general, con dirigentes de muy poco estilo, más ocupados y preocupados por la apariencia y el interés personal, y no por el trabajo que han de realizar?
– ¿Por qué es tan difícil encontrar instituciones y organizaciones abiertas, dialogantes, plurales y constructivas, y con el estandarte de la gratuidad?
– ¿Por qué casi siempre que hablamos de instituciones y organizaciones nos tenemos que hacer estas preguntas?
– ¿Qué es verdaderamente lo que triunfa en la vida: -el hierro, o el fuego; el fuego, o el agua; el ser humano, o el miedo; la muerte, o la vida; el egoísmo o el amor?
– ¿Si dos YO no caben en un mismo sitio, ¿qué hay que hacer?
– ¿Dar fruto significa siempre producir?
– ¿Es lo mismo decir que dos y dos son cuatro, que decir que cuatro son uno más uno más uno más uno?
Una abraçada.
Manel Simó
sábado, 18 de abril de 2009
sábado, 4 de abril de 2009
diumenga de Rams - 5 d'abril 2009 - La Puuntilla: Semana especial
Benvolguts, benvolgudes,
fidel a la meva trobada setmanal, us faig arribar una mica de reflexió sobre aquesta primera cita. Procuraré mantenir més contactes aquests dies.
Beneït el qui ve en nom del Senyor
Hosanna a dalt del cel
De Jerusalem a la Resurrecció
La benedicció de palmes i rams no ha de ser entesa només com a una manifestació més o menys folklòrica, commemorativa de l’entrada de Jesús a Jerusalem. Es tracta d’una processó litúrgica amb la qual l’Església inicia la celebració de la Pasqua.
Però no sempre s’ha explicat bé aquest evangeli.
Jesús es trobava a Jerusalem on havia anat a celebrar la festa dels Tabernacles i, en aquesta festa, el poble es reunia fora de les muralles de la ciutat, per pujar en processó fins el temple, portant rams verds i palmes (com diu el segon Llibre dels Macabeus (10,7) i cantant a dos cors el salm 118, aclamant el Messies esperat.
Jesús, doncs, el que fa és unir-se a aquesta processó ritual. I ho fa muntat en un pollí, símbol de mansuetud i submissió, no com a rei poderós. I el que volen significar els evangelistes és que hi va haver gent que el va reconèixer i el va aclamar com el Messies esperat que invocaven en el salm.
Sabem, però, que aquesta entrada triomfal serà efímera. Els rams i les palmes es pansiran i cinc dies més endavant, molta gent cridarà que el crucifiquin. És la gran incoherència de l’ésser humà.
Viure la setmana santa és acompanyar Jesús des de la seva entrada a Jerusalem, fins a la seva resurrecció. I jornada a jornada veurem reproduïda la història de la humanitat i la nostra pròpia història. Una història plena de joies i tristeses; mort i vida; desesperances i esperances; derrotes i triomfs.
D’altra part, la lectura més important d’aquest diumenge és la Lectura de la Passió, enguany segons Marc.
És molt important adonar-se que Marc indica que a Jesús el van matar per posar en risc la credibilitat del sistema religiós, polític i econòmic del seu temps, y fer-ho no mitjançant la violència, sinó presentant un projecte alternatiu, on les persones tenen un valor per si mateixes, i totes tenen els mateixos drets. Crist és un model de salvació per a tota la humanitat.
LA PUNTILLA
Semana especial
Comenzó a escribir:
–Este domingo es especial porque da inicio a una semana singular.
Pero se preguntó:
–¿Mas en qué radica su singularidad? ¿en que la denominamos, cuando es como todas las otras semanas? ¿Está su singularidad simplemente en un adjetivo más?
Y corrigió su escrito:
–Este domingo es especial porque los cristianos nos disponemos a celebrar tres días
–Vaya –pensó- he vuelto a ser reiterativo: ¿podemos llamar a los días, cuando un día es simplemente el conjunto convencional de 24 horas de sesenta minutos?
Por eso volvió a intentarlo por tercera vez:
–Este domingo es especial porque es la puerta de entrada para revivir el misterio del Cristo muerto y resucitado.
Ahora quedó más convencido. Había dejado a un lado el adjetivo y procuraba adentrarse en lo sustantivo. Y lo sustantivo es que, una vez más,, el gran misterio pascual reviva y penetre profundamente en nuestro interior y nos transforme.
Por eso le pidió a Dios:
–Señor, haz que estos días renueve mi espíritu en el silencio, la oración y la contemplación.
Us desitjo de tot cor que aprofiteu molt bé aquesta nova oportunitat d'arribar a la Pasqua, com a un pas més cap a la Pasqua eterna.
Manel
fidel a la meva trobada setmanal, us faig arribar una mica de reflexió sobre aquesta primera cita. Procuraré mantenir més contactes aquests dies.
Beneït el qui ve en nom del Senyor
Hosanna a dalt del cel
De Jerusalem a la Resurrecció
La benedicció de palmes i rams no ha de ser entesa només com a una manifestació més o menys folklòrica, commemorativa de l’entrada de Jesús a Jerusalem. Es tracta d’una processó litúrgica amb la qual l’Església inicia la celebració de la Pasqua.
Però no sempre s’ha explicat bé aquest evangeli.
Jesús es trobava a Jerusalem on havia anat a celebrar la festa dels Tabernacles i, en aquesta festa, el poble es reunia fora de les muralles de la ciutat, per pujar en processó fins el temple, portant rams verds i palmes (com diu el segon Llibre dels Macabeus (10,7) i cantant a dos cors el salm 118, aclamant el Messies esperat.
Jesús, doncs, el que fa és unir-se a aquesta processó ritual. I ho fa muntat en un pollí, símbol de mansuetud i submissió, no com a rei poderós. I el que volen significar els evangelistes és que hi va haver gent que el va reconèixer i el va aclamar com el Messies esperat que invocaven en el salm.
Sabem, però, que aquesta entrada triomfal serà efímera. Els rams i les palmes es pansiran i cinc dies més endavant, molta gent cridarà que el crucifiquin. És la gran incoherència de l’ésser humà.
Viure la setmana santa és acompanyar Jesús des de la seva entrada a Jerusalem, fins a la seva resurrecció. I jornada a jornada veurem reproduïda la història de la humanitat i la nostra pròpia història. Una història plena de joies i tristeses; mort i vida; desesperances i esperances; derrotes i triomfs.
D’altra part, la lectura més important d’aquest diumenge és la Lectura de la Passió, enguany segons Marc.
És molt important adonar-se que Marc indica que a Jesús el van matar per posar en risc la credibilitat del sistema religiós, polític i econòmic del seu temps, y fer-ho no mitjançant la violència, sinó presentant un projecte alternatiu, on les persones tenen un valor per si mateixes, i totes tenen els mateixos drets. Crist és un model de salvació per a tota la humanitat.
LA PUNTILLA
Semana especial
Comenzó a escribir:
–Este domingo es especial porque da inicio a una semana singular.
Pero se preguntó:
–¿Mas en qué radica su singularidad? ¿en que la denominamos
Y corrigió su escrito:
–Este domingo es especial porque los cristianos nos disponemos a celebrar tres días
–Vaya –pensó- he vuelto a ser reiterativo: ¿podemos llamar
Por eso volvió a intentarlo por tercera vez:
–Este domingo es especial porque es la puerta de entrada para revivir el misterio del Cristo muerto y resucitado.
Ahora quedó más convencido. Había dejado a un lado el adjetivo y procuraba adentrarse en lo sustantivo. Y lo sustantivo es que, una vez más,, el gran misterio pascual reviva y penetre profundamente en nuestro interior y nos transforme.
Por eso le pidió a Dios:
–Señor, haz que estos días renueve mi espíritu en el silencio, la oración y la contemplación.
Us desitjo de tot cor que aprofiteu molt bé aquesta nova oportunitat d'arribar a la Pasqua, com a un pas més cap a la Pasqua eterna.
Manel
viernes, 27 de marzo de 2009
Diumenge cinquè de Quaresma - 29 de març 2009- La Puntilla: Incultura
Benvolguts amics i amigues, la Quaresma va arribant al seu termini, i el nostre interior ha de disposar-se a viure uns dies intensos.
Us faig arribar la meva reflexió setmanal
Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm
(Salm 50)
Morir per donar fruit
Arribem avui al darrer diumenge de Quaresma, i la litúrgia de la Paraula ha començat amb l’anunci de la nova Aliança que es produirà a rel de la mort i resurrecció de Jesús. I mitjançant aquesta aliança, la llei de Déu quedarà inscrita per sempre en el nostre interior, malgrat cada u, amb la seva llibertat, la segueixi o no.
San Pau ens recorda que el Crist, amb el seu sacrifici, és per a nosaltres una veritable font de salvació, de la que caldrà beure, sempre que tinguem set..
I l’evangeli, a més a més d’anunciar-nos que ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat, i il•lustrar aquesta glorificació amb la petita paràbola del gra de blat –si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dóna molt de fruit- ratifica que malgrat sentir-se torbat com a home, la seva disposició és total.
Un evangeli que, com sempre, cal entendre molt bé.
De la seva lectura ningú pot pensar, com a vegades s’ha fet, que Déu vulgui el sacrifici del seu Fill, com un preu a pagar. Déu no és un Déu que necessiti el dolor, la sang ni la mort de ningú per a perdonar-lo. Déu és un Déu absolutament misericordiós. I si el seu Fill va al sacrifici de la creu és perquè vol, per atreure cap a Ell tots els creients…
La paràbola del gra de blat és molt expressiva. Si no mor, no dóna fruit. La seva mor és la condició per alliberar tota l’energia vital que conté. El fruit comença en el mateix gra que mor. I aquesta és la gran paradoxa de l’evangeli, i la que explica la mort voluntària del Crist: no hi ha amor més gran que donar la vida… I tot aquell que es posi a favor de la vida, haurà de passar per situacions de mor, dures i difícils.
Si nosaltres som grans de blat, ¿a què haurem de morir? A totes aquelles situacions que generen mort, en lloc de vida.
Estimem veritablement quan som capaços de sortir de nosaltres mateixos i lliurar la vida als altres per amor.
Avui la nostra societat neoliberal i individualista no entén gaire aquestes idees. Cada u pretén anar a la seva, cercar el propi interès i salvaguardar la seva vida. I d’aquesta manera mor més, que no pas viu.
LA PUNTILLA
Incultura
Soy bastante aficionado a coleccionar textos de estos que aparecen en algunas pintadas de los pueblos o ciudades.
Se supone que a alguien le ha salido del alma exponer a la luz pública su, para él, genial pensamiento.
Pues bien, el otro día añadí otro a mi lista. Decía:
–La incultura es el alma de la pobreza.
–Vaya, me dije, éste, según cómo, da en el clavo.
Digo según cómo, porque la frase exige, por lo menos, tres precisiones importantes:
–¿De qué cultura/incultura hablamos?
–¿Qué valor o significado se le da aquí a la palabra alma?
–¿Y de qué pobreza nos ocupamos, de la material o de la espiritual?
Bien dijo el que dijo que “antes de hablar, tenemos que definir las palabras”
Pero sea como fuere, yo les invito a sacar todo el jugo posible de esta consigna.
Para que nadie pretenda convencernos de que de pobres sólo nos sacará el dinero…
Fins la propera. Salutacions molt cordials
Us faig arribar la meva reflexió setmanal
Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm
(Salm 50)
Morir per donar fruit
Arribem avui al darrer diumenge de Quaresma, i la litúrgia de la Paraula ha començat amb l’anunci de la nova Aliança que es produirà a rel de la mort i resurrecció de Jesús. I mitjançant aquesta aliança, la llei de Déu quedarà inscrita per sempre en el nostre interior, malgrat cada u, amb la seva llibertat, la segueixi o no.
San Pau ens recorda que el Crist, amb el seu sacrifici, és per a nosaltres una veritable font de salvació, de la que caldrà beure, sempre que tinguem set..
I l’evangeli, a més a més d’anunciar-nos que ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat, i il•lustrar aquesta glorificació amb la petita paràbola del gra de blat –si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dóna molt de fruit- ratifica que malgrat sentir-se torbat com a home, la seva disposició és total.
Un evangeli que, com sempre, cal entendre molt bé.
De la seva lectura ningú pot pensar, com a vegades s’ha fet, que Déu vulgui el sacrifici del seu Fill, com un preu a pagar. Déu no és un Déu que necessiti el dolor, la sang ni la mort de ningú per a perdonar-lo. Déu és un Déu absolutament misericordiós. I si el seu Fill va al sacrifici de la creu és perquè vol, per atreure cap a Ell tots els creients…
La paràbola del gra de blat és molt expressiva. Si no mor, no dóna fruit. La seva mor és la condició per alliberar tota l’energia vital que conté. El fruit comença en el mateix gra que mor. I aquesta és la gran paradoxa de l’evangeli, i la que explica la mort voluntària del Crist: no hi ha amor més gran que donar la vida… I tot aquell que es posi a favor de la vida, haurà de passar per situacions de mor, dures i difícils.
Si nosaltres som grans de blat, ¿a què haurem de morir? A totes aquelles situacions que generen mort, en lloc de vida.
Estimem veritablement quan som capaços de sortir de nosaltres mateixos i lliurar la vida als altres per amor.
Avui la nostra societat neoliberal i individualista no entén gaire aquestes idees. Cada u pretén anar a la seva, cercar el propi interès i salvaguardar la seva vida. I d’aquesta manera mor més, que no pas viu.
LA PUNTILLA
Incultura
Soy bastante aficionado a coleccionar textos de estos que aparecen en algunas pintadas de los pueblos o ciudades.
Se supone que a alguien le ha salido del alma exponer a la luz pública su, para él, genial pensamiento.
Pues bien, el otro día añadí otro a mi lista. Decía:
–La incultura es el alma de la pobreza.
–Vaya, me dije, éste, según cómo, da en el clavo.
Digo según cómo, porque la frase exige, por lo menos, tres precisiones importantes:
–¿De qué cultura/incultura hablamos?
–¿Qué valor o significado se le da aquí a la palabra alma?
–¿Y de qué pobreza nos ocupamos, de la material o de la espiritual?
Bien dijo el que dijo que “antes de hablar, tenemos que definir las palabras”
Pero sea como fuere, yo les invito a sacar todo el jugo posible de esta consigna.
Para que nadie pretenda convencernos de que de pobres sólo nos sacará el dinero…
Fins la propera. Salutacions molt cordials
viernes, 20 de marzo de 2009
Quart diumenge de Quaresma - 22 març 2009- La Puntilla: Exodo y exilio
Benvolguts, benvolgudes, puntual a la meva trobada setmanal, us faig arribar la meva reflexió, desitjant-vos una Quaresma cada cop més viscuda.
¿Com podíem cantar cants al Senyor
en una terra estrangera?
(Salm 136)
Llums i foscors, i la creu a l’horitzó
A la primera lectura d’avui podem subratllar un pensament que troba plena aplicació entre nosaltres. El cronista es queixa de que tots els caps de Judà, els sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que Ell havia consagrat a Jerusalem. D’això d’imitar costums d’altres nacions que no s’avenen amb les nostres, comencem a saber-ne una mica.
Sant Pau, per la seva banda, insisteix en allò que és el nucli de tota la seva teologia: tot és gratuït, tot és gratuïtat.. La salvació no ve de vosaltres; és un do de Déu.
En referència a l’evangeli, cal dir que forma part d’una llarga conversa de Jesús amb Nicodem, un fariseu important que, després de l’escena de l’expulsió dels mercaders del temple (cal precisar que el temple era governat pels saduceus, enemics dels fariseus) va a trobar a Jesús per recuperar l’ordre. Però Jesús li diu que Ell ve a portar un projecte nou, i que per entrar en el seu Regne, cal néixer de nou...
I després d’aquesta introducció, segueix el text que hem llegit avui. Jesús indica a Nicodem que igual que Moisés en el desert va aixecar una serp (llibre dels Nombres 21,6) , per a que tothom que la mirés continués amb vida, així Ell serà enlairat a la creu perquè els qui creguin en Ell tinguin vida eterna.
Tot seguit, a més a més, explica una quants detalls del seu projecte:
–Déu sacrifica el seu Fill per la salvació de tots
–Déu no envia el seu Fill a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Però caldrà creure en Ell.
–Al llarg de la història dels éssers humans hi haurà una lluita perpètua entre la llum i la foscor. Qui actuï en la veritat no tindrà por de la llum; qui obri en la mentida, intentarà amagar-se. Però no ho aconseguirà, perquè Déu ho veu tot.
Ja varem explicar que aquesta era la Quaresma de la creu. I a l’evangeli d’avui ho veiem més clar. La creu és el símbol de tots els dolors i patiments de la humanitat, però a la creu del Crist, els fracassos aparents, són victòries; les foscors sempre estan cridades a esvair-se en la llum; i als hiverns succeeixen les primaveres. Com ha passat a la natura.
LA PUNTILLA
Éxodo y exilio
Siempre había sospechado que no era lo mismo éxodo que exilio, e incluso pensaba que era más duro el exilio que el éxodo.
Pero con el diccionario en la mano llegó a entender que una misma persona puede sufrir a la vez el exilio y el éxodo.
El exilio lo padece una persona individual cuando se ve obligada a marchar de la tierra en que vive.
El éxodo es la emigración de todo un pueblo, de una muchedumbre de personas.
Y como la persona tiene una dimensión individual y una dimensión comunitaria, se entiende que pueda llegar a padecer a la vez ambas realidades.
Todos estos pensamientos venían a cuento cuando un día se preguntaba quién era él en la Iglesia, y también en qué situación se hallaban muchos cristianos católicos en el momento actual.
Su respuesta fue clara: él y otros muchos como él, se encontraban en un duro éxodo, al verse apartados de un pueblo de Dios que no los admitía como miembros...
Y a título individual, como otros igual que él, se hallaba también en un duro exilio, al sentirse separado y marginado en el terreno del pensamiento y la acción por la imposición de otros aires jerárquicos y oficiales.
Pero éxodo y exilio purifican.
Una abraçada molt cordial.
¿Com podíem cantar cants al Senyor
en una terra estrangera?
(Salm 136)
Llums i foscors, i la creu a l’horitzó
A la primera lectura d’avui podem subratllar un pensament que troba plena aplicació entre nosaltres. El cronista es queixa de que tots els caps de Judà, els sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que Ell havia consagrat a Jerusalem. D’això d’imitar costums d’altres nacions que no s’avenen amb les nostres, comencem a saber-ne una mica.
Sant Pau, per la seva banda, insisteix en allò que és el nucli de tota la seva teologia: tot és gratuït, tot és gratuïtat.. La salvació no ve de vosaltres; és un do de Déu.
En referència a l’evangeli, cal dir que forma part d’una llarga conversa de Jesús amb Nicodem, un fariseu important que, després de l’escena de l’expulsió dels mercaders del temple (cal precisar que el temple era governat pels saduceus, enemics dels fariseus) va a trobar a Jesús per recuperar l’ordre. Però Jesús li diu que Ell ve a portar un projecte nou, i que per entrar en el seu Regne, cal néixer de nou...
I després d’aquesta introducció, segueix el text que hem llegit avui. Jesús indica a Nicodem que igual que Moisés en el desert va aixecar una serp (llibre dels Nombres 21,6) , per a que tothom que la mirés continués amb vida, així Ell serà enlairat a la creu perquè els qui creguin en Ell tinguin vida eterna.
Tot seguit, a més a més, explica una quants detalls del seu projecte:
–Déu sacrifica el seu Fill per la salvació de tots
–Déu no envia el seu Fill a condemnar el món, sinó a salvar-lo. Però caldrà creure en Ell.
–Al llarg de la història dels éssers humans hi haurà una lluita perpètua entre la llum i la foscor. Qui actuï en la veritat no tindrà por de la llum; qui obri en la mentida, intentarà amagar-se. Però no ho aconseguirà, perquè Déu ho veu tot.
Ja varem explicar que aquesta era la Quaresma de la creu. I a l’evangeli d’avui ho veiem més clar. La creu és el símbol de tots els dolors i patiments de la humanitat, però a la creu del Crist, els fracassos aparents, són victòries; les foscors sempre estan cridades a esvair-se en la llum; i als hiverns succeeixen les primaveres. Com ha passat a la natura.
LA PUNTILLA
Éxodo y exilio
Siempre había sospechado que no era lo mismo éxodo que exilio, e incluso pensaba que era más duro el exilio que el éxodo.
Pero con el diccionario en la mano llegó a entender que una misma persona puede sufrir a la vez el exilio y el éxodo.
El exilio lo padece una persona individual cuando se ve obligada a marchar de la tierra en que vive.
El éxodo es la emigración de todo un pueblo, de una muchedumbre de personas.
Y como la persona tiene una dimensión individual y una dimensión comunitaria, se entiende que pueda llegar a padecer a la vez ambas realidades.
Todos estos pensamientos venían a cuento cuando un día se preguntaba quién era él en la Iglesia, y también en qué situación se hallaban muchos cristianos católicos en el momento actual.
Su respuesta fue clara: él y otros muchos como él, se encontraban en un duro éxodo, al verse apartados de un pueblo de Dios que no los admitía como miembros...
Y a título individual, como otros igual que él, se hallaba también en un duro exilio, al sentirse separado y marginado en el terreno del pensamiento y la acción por la imposición de otros aires jerárquicos y oficiales.
Pero éxodo y exilio purifican.
Una abraçada molt cordial.
viernes, 13 de marzo de 2009
Tercer diumenge de Quaresma - La Puntilla: Impertinencia 15 de març 2009
Benvolguts, benvolgudes, la Quaresma avança i nosaltres amb ella. ¿Fem camí?
Som-hi, anem-hi junts.
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B
Els manaments del Senyor
són transparents,
Il•luminen els ulls
(Salm 18)
* Com ja varem explicar, en els tres diumenges de Quaresma que resten no llegim l’evangeli de Marc, sinó tres fragments de Joan. Els tres tenen com a referència centrar-nos en el misteri de la creu. Per això aquesta Quaresma és coneguda com la Quaresma de la creu.
Santa indignació
Al comentari de La Puntilla del diumenge passat, parlàvem del lema d’Amnistia Internacional que demana que “per cada persona que es resigni, hi ha hagi una altra que no es resigni”
Algunes persones poden objectar que “la resignació és una virtut molt evangèlica”;però ja hem explicat més d’una vegada que la virtut, si és veritable virtut, sempre és positiva, i maig negativa. La resignació evangèlica no és passivitat ni conformisme.
I l’evangeli d’avui ho deixa molt clar.
Jesús, davant del que veié al temple de Jerusalem, necessàriament havia d’indignar-se i mostrar amb una acció la seva disconformitat.
En concret, podem considerar, en el text, fins a cinc idees, totes elles de plena actualitat:
–allò que havia de ser un lloc de trobada amb un Déu alliberador, s’havia convertit en un negoci per explotar la gent pobre i senzilla.
–els sacrificis que s’oferien en aquell lloc no tenien cap sentit, perquè el culte que Déu vol és la justícia i la solidaritat.
–diu el text que Jesús tragué fora del temple les ovelles, i és ben conegut que les ovelles són el símbol del poble. O sigui, que Déu vol treure el poble d’aquella institució religiosa que no l’ajuda a avançar.
–La quarta idea és que es proposa Jesús mateix com a nou temple (“destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”). Es a dir, en el seu Regne no hi compten els temples de pedra, sinó les pedres vives que són les persones.
–i finalment, l’adhesió a la persona de Jesús serà sincera si neix de dins de les persones: “ell sap prou bé que hi ha a l’interior de cada u”
LAPUNTILLA
Impertinencia
El intelectual y escritor español más veterano es hoy el granadino Francisco de Ayala, que precisamente mañana cumple 103 años.
Pues bien, el otro día, en una entrevista, declaraba:
–se está perdiendo la virtud de la impertinencia.
Acudo al diccionario de la Real Academia, y leo:
–Impertinencia: dicho o hecho fuera de propósito.
Y me pregunto:
–¿por qué un hombre tan lucido como Ayala califica de virtud la impertinencia?¿Por qué añora que se esté perdiendo?
El mismo lo aclara en la entrevista citada:
–La impertinencia no es dar la tabarra, sino lo contrario de las actitudes borreguiles propias del ganado lanar…
Hubo un tiempo, no muy lejano, en que se hablaba de lo políticamente correcto, y lo políticamente incorrecto; de lo que tocaba, y de lo que no tocaba…
Sospecho que el pensamiento de Ayala cuando habla de la necesidad de ser impertinentes, se refiere al valor y a la valentía de decir siempre, venga o no a cuento, lo que se piensa. Es aquello de “oportuna e inoportunamente”, de que hablaba san Pablo.
Convendrá recordarlo.
Una abraçada molt forta
Manel Simó
Som-hi, anem-hi junts.
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B
Els manaments del Senyor
són transparents,
Il•luminen els ulls
(Salm 18)
* Com ja varem explicar, en els tres diumenges de Quaresma que resten no llegim l’evangeli de Marc, sinó tres fragments de Joan. Els tres tenen com a referència centrar-nos en el misteri de la creu. Per això aquesta Quaresma és coneguda com la Quaresma de la creu.
Santa indignació
Al comentari de La Puntilla del diumenge passat, parlàvem del lema d’Amnistia Internacional que demana que “per cada persona que es resigni, hi ha hagi una altra que no es resigni”
Algunes persones poden objectar que “la resignació és una virtut molt evangèlica”;però ja hem explicat més d’una vegada que la virtut, si és veritable virtut, sempre és positiva, i maig negativa. La resignació evangèlica no és passivitat ni conformisme.
I l’evangeli d’avui ho deixa molt clar.
Jesús, davant del que veié al temple de Jerusalem, necessàriament havia d’indignar-se i mostrar amb una acció la seva disconformitat.
En concret, podem considerar, en el text, fins a cinc idees, totes elles de plena actualitat:
–allò que havia de ser un lloc de trobada amb un Déu alliberador, s’havia convertit en un negoci per explotar la gent pobre i senzilla.
–els sacrificis que s’oferien en aquell lloc no tenien cap sentit, perquè el culte que Déu vol és la justícia i la solidaritat.
–diu el text que Jesús tragué fora del temple les ovelles, i és ben conegut que les ovelles són el símbol del poble. O sigui, que Déu vol treure el poble d’aquella institució religiosa que no l’ajuda a avançar.
–La quarta idea és que es proposa Jesús mateix com a nou temple (“destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”). Es a dir, en el seu Regne no hi compten els temples de pedra, sinó les pedres vives que són les persones.
–i finalment, l’adhesió a la persona de Jesús serà sincera si neix de dins de les persones: “ell sap prou bé que hi ha a l’interior de cada u”
LAPUNTILLA
Impertinencia
El intelectual y escritor español más veterano es hoy el granadino Francisco de Ayala, que precisamente mañana cumple 103 años.
Pues bien, el otro día, en una entrevista, declaraba:
–se está perdiendo la virtud de la impertinencia.
Acudo al diccionario de la Real Academia, y leo:
–Impertinencia: dicho o hecho fuera de propósito.
Y me pregunto:
–¿por qué un hombre tan lucido como Ayala califica de virtud la impertinencia?¿Por qué añora que se esté perdiendo?
El mismo lo aclara en la entrevista citada:
–La impertinencia no es dar la tabarra, sino lo contrario de las actitudes borreguiles propias del ganado lanar…
Hubo un tiempo, no muy lejano, en que se hablaba de lo políticamente correcto, y lo políticamente incorrecto; de lo que tocaba, y de lo que no tocaba…
Sospecho que el pensamiento de Ayala cuando habla de la necesidad de ser impertinentes, se refiere al valor y a la valentía de decir siempre, venga o no a cuento, lo que se piensa. Es aquello de “oportuna e inoportunamente”, de que hablaba san Pablo.
Convendrá recordarlo.
Una abraçada molt forta
Manel Simó
viernes, 6 de marzo de 2009
Diumenge 2 de Quaresma - La puntilla: ¿Resignarse?
Benvolgudes amigues, benvolguts amics. tornem a la cita setmanal, en aquesta Quaresma, que és Quaresma de la creu per a moltes persones...
SEGON DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B
Continuarem caminant entre els qui viuen
a la presència del Senyor
(Salm 115)
TRANSPARENCIES
És també tradicional que en el segon diumenge de Quaresma la lectura de l’evangeli sigui, cada any segons l’evangelista que toca, l’anomenada escena de la Transfiguració.
L’acte és, podríem dir, la investidura de Jesús com a profeta i enviat del Pare, tal com ja varem veure en el relat del baptisme: aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo. Jesús no és només un mestre, un pedagog, una persona admirable, un revolucionari, sinó que darrera d’Ell hi ha quelcom més. I Pere, Joan i Jaume en seran testimonis directes.
Transfiguració és una paraula sinònima de transparència, que indica el que hi ha darrera les aparences. I heus aquí la primera reflexió que podem extreure de la lectura d’aquest evangeli: –¿som nosaltres transparents?, és a dir, ¿hi ha coherència entre el que pensem, el que diem i el que fem? ¿Són sempre sincers amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb Déu?
D’altra part, el text d’enguany del relat evangèlic, segons el relat de Marc, ens ofereix tres idees molt nítides:
–Jesús mostra a aquells deixebles que el seu aparent fracàs no serà un fracàs, sinó una victòria. Anticipa ja la seva Resurrecció.
–Jesús els ensenya que han de tornar a baixa, perquè és en el món on han de predicar el Regne, evitant la temptació de la fugida fàcil
–i Jesús adverteix que Elies i Moisès són el passat, i que ara és a Ell al que cal escoltar
¿Què ha de haver-hi, doncs, veritablement darrera la nostra vida? Criteris, opcions, actituds, compromisos i esforços que, encara que no es vegin, siguin els qui donin sentit, fons i pes a la nostra vida.
Quaresma és un temps de gracia per retrobar tot això i per retrobar-nos a nosaltres mateixos. Són les obres les que ens fan manifestament transparents…
LA PUNTILLA
¿Resignación?
Me gusta el nuevo lema de Amnistía Internacional:
–por cada persona que se resigna, se necesita otra que no se resigne.
Claro que primero habrá que entender bien lo que decimos al hablar de resignación.
En el diccionario encontramos un par de significados:
–entrega voluntaria que alguien hace de sí mismo, poniéndose en las manos y voluntad de otra persona;
–conformidad, tolerancia y paciencia en las adversidades.
Evidentemente, cuando Amnistía Internacional habla de resignación, no habla de actitudes pasivas, y menos frente a la injusticia y el atropello que sufren tantas y tantas personas.
Hoy hay una gran tendencia a confundir resignación con no protestar ni meterse en líos, aunque alguien te perjudique, o esté perjudicando a los demás.
Someterse a la voluntad abusiva de otro no es virtud, sino esclavitud. Y Dios no nos hizo esclavos, sino libres.
Una abraçada, i fins la propera setmana
Preguem els uns pels altres.
SEGON DIUMENGE DE QUARESMA- cicle B
Continuarem caminant entre els qui viuen
a la presència del Senyor
(Salm 115)
TRANSPARENCIES
És també tradicional que en el segon diumenge de Quaresma la lectura de l’evangeli sigui, cada any segons l’evangelista que toca, l’anomenada escena de la Transfiguració.
L’acte és, podríem dir, la investidura de Jesús com a profeta i enviat del Pare, tal com ja varem veure en el relat del baptisme: aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo. Jesús no és només un mestre, un pedagog, una persona admirable, un revolucionari, sinó que darrera d’Ell hi ha quelcom més. I Pere, Joan i Jaume en seran testimonis directes.
Transfiguració és una paraula sinònima de transparència, que indica el que hi ha darrera les aparences. I heus aquí la primera reflexió que podem extreure de la lectura d’aquest evangeli: –¿som nosaltres transparents?, és a dir, ¿hi ha coherència entre el que pensem, el que diem i el que fem? ¿Són sempre sincers amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb Déu?
D’altra part, el text d’enguany del relat evangèlic, segons el relat de Marc, ens ofereix tres idees molt nítides:
–Jesús mostra a aquells deixebles que el seu aparent fracàs no serà un fracàs, sinó una victòria. Anticipa ja la seva Resurrecció.
–Jesús els ensenya que han de tornar a baixa, perquè és en el món on han de predicar el Regne, evitant la temptació de la fugida fàcil
–i Jesús adverteix que Elies i Moisès són el passat, i que ara és a Ell al que cal escoltar
¿Què ha de haver-hi, doncs, veritablement darrera la nostra vida? Criteris, opcions, actituds, compromisos i esforços que, encara que no es vegin, siguin els qui donin sentit, fons i pes a la nostra vida.
Quaresma és un temps de gracia per retrobar tot això i per retrobar-nos a nosaltres mateixos. Són les obres les que ens fan manifestament transparents…
LA PUNTILLA
¿Resignación?
Me gusta el nuevo lema de Amnistía Internacional:
–por cada persona que se resigna, se necesita otra que no se resigne.
Claro que primero habrá que entender bien lo que decimos al hablar de resignación.
En el diccionario encontramos un par de significados:
–entrega voluntaria que alguien hace de sí mismo, poniéndose en las manos y voluntad de otra persona;
–conformidad, tolerancia y paciencia en las adversidades.
Evidentemente, cuando Amnistía Internacional habla de resignación, no habla de actitudes pasivas, y menos frente a la injusticia y el atropello que sufren tantas y tantas personas.
Hoy hay una gran tendencia a confundir resignación con no protestar ni meterse en líos, aunque alguien te perjudique, o esté perjudicando a los demás.
Someterse a la voluntad abusiva de otro no es virtud, sino esclavitud. Y Dios no nos hizo esclavos, sino libres.
Una abraçada, i fins la propera setmana
Preguem els uns pels altres.
sábado, 28 de febrero de 2009
Diumenge I Quaresma - 1-3-09 - La puntilla: no estancarse
Benvolguts amics i amigues, bona Quaresma, en tránsit a la Pasqua...
Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
(Salm 24)
Creure i confiar en la bona noticia
És ja tradicional que en el primer diumenge de Quaresma, la litúrgia ens presenti, cada any segons l’evangelista corresponent, l’evangeli de l’estada de Jesús en el desert, Enguany, com l’evangeli de Marc és molt curt, observem que es limita a donar notícia del fet, però sense especificar en què van consistir les temptacions: diu simplement: l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs.
En la línia d’interpretar l’evangeli de Marc com un relat ple de simbolismes, podem apuntar que el desert és la societat jueva en la que Jesús es trobarà aïllat; els 40 dies, com quaranta van ser els anys de l’èxode d’Israel, són els dies que durarà el camí de Jesús vers la plenitud de la resurrecció. I tota la seva activitat es veurà constantment assetjada per Satanàs, que es la personificació de l’esperit del mal. Jesús, en la seva missió, tindrà enemics (animals feréstecs), però també bons col•laboradors (els àngels l’alimentaven)
I un cop feta aquesta predicció general del que serà la tasca de Jesús, l’evangelista el situa a Galilea, iniciant, després de Joan Baptista, la seva tasca de predicar la bona noticia: una altra societat és possible, però cal convertir-se i tenir fe en aquesta bona notícia.
I de la tasca de Jesús, a la nostra tasca com a seguidors i seguidores seus.
També nosaltres ens trobem sovint – i ens trobarem encara més-, aïllats en una societat esquiva als valors de l’evangeli. Ens toca, a voltes, patir el desert, i no s’acaben els problemes. El mal ens assetja i les temptacions no hi manquen. Hi ha qui ens entén, però també qui no ens ajuda gens... Ser cristians compromesos avui és una tasca difícil.
Jesús, però, sortí vencedor. I nosaltres, en Ell i amb Ell, també continuarem endavant. Cal, però, no deixar de renovar-nos i convertir-nos. Cal cercar nous camins i noves formes d’evangelització. Qui creu en el que fa, no ho deixa fàcilment.
LA PUNTILLA
No estancarse
Aquel profesor solía mostrarse bastante machacón en sus pensamientos. Les decía:
–Sobre todo, mirad de no estancaros y quedaros donde estéis, aunque os encontréis bien...
Y confirmaba sus palabras con una frase de san Agustín: –cuando estás satisfecho de lo que eres y te paras, no llegarás nunca a ser lo que todavía no eres…
El prototipo de un buen educador tiene como principio fundamental de su tarea, no tanto ofrecer cosas y conocimientos a los demás, cuanto hacerles brotar de ellos mismos constantemente sus mejores cualidades.
Los maestros clásicos de vida interior lo repitieron también hasta la saciedad:
–En la vida espiritual, quien no avanza, retrocede.
La vida es un camino, y los caminos son para recorrerlos. Solamente así se llega a la meta. A cualquier meta.
Una salutació molt cordial
Manel Simó
Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
(Salm 24)
Creure i confiar en la bona noticia
És ja tradicional que en el primer diumenge de Quaresma, la litúrgia ens presenti, cada any segons l’evangelista corresponent, l’evangeli de l’estada de Jesús en el desert, Enguany, com l’evangeli de Marc és molt curt, observem que es limita a donar notícia del fet, però sense especificar en què van consistir les temptacions: diu simplement: l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs.
En la línia d’interpretar l’evangeli de Marc com un relat ple de simbolismes, podem apuntar que el desert és la societat jueva en la que Jesús es trobarà aïllat; els 40 dies, com quaranta van ser els anys de l’èxode d’Israel, són els dies que durarà el camí de Jesús vers la plenitud de la resurrecció. I tota la seva activitat es veurà constantment assetjada per Satanàs, que es la personificació de l’esperit del mal. Jesús, en la seva missió, tindrà enemics (animals feréstecs), però també bons col•laboradors (els àngels l’alimentaven)
I un cop feta aquesta predicció general del que serà la tasca de Jesús, l’evangelista el situa a Galilea, iniciant, després de Joan Baptista, la seva tasca de predicar la bona noticia: una altra societat és possible, però cal convertir-se i tenir fe en aquesta bona notícia.
I de la tasca de Jesús, a la nostra tasca com a seguidors i seguidores seus.
També nosaltres ens trobem sovint – i ens trobarem encara més-, aïllats en una societat esquiva als valors de l’evangeli. Ens toca, a voltes, patir el desert, i no s’acaben els problemes. El mal ens assetja i les temptacions no hi manquen. Hi ha qui ens entén, però també qui no ens ajuda gens... Ser cristians compromesos avui és una tasca difícil.
Jesús, però, sortí vencedor. I nosaltres, en Ell i amb Ell, també continuarem endavant. Cal, però, no deixar de renovar-nos i convertir-nos. Cal cercar nous camins i noves formes d’evangelització. Qui creu en el que fa, no ho deixa fàcilment.
LA PUNTILLA
No estancarse
Aquel profesor solía mostrarse bastante machacón en sus pensamientos. Les decía:
–Sobre todo, mirad de no estancaros y quedaros donde estéis, aunque os encontréis bien...
Y confirmaba sus palabras con una frase de san Agustín: –cuando estás satisfecho de lo que eres y te paras, no llegarás nunca a ser lo que todavía no eres…
El prototipo de un buen educador tiene como principio fundamental de su tarea, no tanto ofrecer cosas y conocimientos a los demás, cuanto hacerles brotar de ellos mismos constantemente sus mejores cualidades.
Los maestros clásicos de vida interior lo repitieron también hasta la saciedad:
–En la vida espiritual, quien no avanza, retrocede.
La vida es un camino, y los caminos son para recorrerlos. Solamente así se llega a la meta. A cualquier meta.
Una salutació molt cordial
Manel Simó
sábado, 21 de febrero de 2009
22-02-09 - Diumenge setè cicle B - La Puntilla: Máscaras
Bon dia, a veure i ara tot va bé.
Diumenge setè durant l’any
Feliç el qui s’interessa pel poble desvalgut;
en temps difícils, el Senyor el salvarà.
(Salm 40)
Una humanitat paralitzada
En aquest diumenge, anterior ja al primer diumenge de Quaresma, completem el cicle de quatre textos de guaricions per part de Jesús. Ell havia vingut a guarir tota malaltia, dels cos i de l’esperit, i els evangelistes deixen constància del compliment de la seva missió.
D’altra part, les curacions individuals constituïen, sovint, un símbol i una representació de les guaricions que necessitava tot el poble.
I això es nota de manera molt concreta en el relat de la guarició que hem proclamat a l’evangeli d’avui.
Quatre homes portaven un paralític: Quatre són els punts cardinals de la humanitat sencera, paralitzada i impedida d’entrar a la casa d’Israel, perquè aquesta es trobava ocupada pels jueus i els dirigents del poble, que ni eren, ni deixaven entrar...
D’altra part, i segons la mentalitat jueva, la paralització de la humanitat era deguda al pecat. I per això Jesús, comença perdonant el pecat del paralític, amb gran escàndol per part dels mestres de la Llei, que eren allà asseguts i no feien res pels pobres i pels malalts.
Jesús havia vingut a curar els mals físics i els mals espirituals, el cos i l’esperit. La curació que oferia era una guarició integral.
I el paralític, un cop s’ha aixecat, no pot romandre més en aquella casa (la casa d’Israel), sinó que ha d’anar-se a casa seva. La salvació ha vingut per a tothom.
I per acabar, un detall molt important. Aquell paralític, com avui el poble, troba el Crist per mediació d’unes persones que l’apropen a Ell. Nosaltres som també avui els instruments per portar fins per llevar fins al Crist els més febles, els impedits i els allunyats.
La PUNTILLA
Máscaras
La grandeza y la miseria del Carnaval estriban, en gran parte, en los disfraces y las máscaras que permiten a las personas –siquiera sea por unas cuantas horas- romper artificialmente la barrera entre lo que son, y lo que desearían ser, o aparentar.
¿Cuál es el disfraz soñado por cada uno? ¿Cuál es la máscara con que quisiera cubrirse y enmascararse?
Carnaval muestra a las claras la tensión maniquea entre el bien y el mal, la realidad y el deseo. Que venza por un día la transgresión y la malicia, siempre que no se ofenda, ni se haga daño a nadie, no es preocupante, y hasta puede resultar festivo.
Lo malo del caso, sin embargo, está en que algunos se empeñen en alargar el Carnaval durante los 365 días del año; o que lleven la máscara tan incorporada a su vida que haya sustituido ya a su verdadero rostro.
Alguien dijo de los fariseos: “guardaos de ellos: parecen una cosa y son otra muy distinta”. Pues eso.
Pronto nos meteremos en la Cuaresma. Disposem-nos a viure-la intensament
Salutacions molt cordials
Diumenge setè durant l’any
Feliç el qui s’interessa pel poble desvalgut;
en temps difícils, el Senyor el salvarà.
(Salm 40)
Una humanitat paralitzada
En aquest diumenge, anterior ja al primer diumenge de Quaresma, completem el cicle de quatre textos de guaricions per part de Jesús. Ell havia vingut a guarir tota malaltia, dels cos i de l’esperit, i els evangelistes deixen constància del compliment de la seva missió.
D’altra part, les curacions individuals constituïen, sovint, un símbol i una representació de les guaricions que necessitava tot el poble.
I això es nota de manera molt concreta en el relat de la guarició que hem proclamat a l’evangeli d’avui.
Quatre homes portaven un paralític: Quatre són els punts cardinals de la humanitat sencera, paralitzada i impedida d’entrar a la casa d’Israel, perquè aquesta es trobava ocupada pels jueus i els dirigents del poble, que ni eren, ni deixaven entrar...
D’altra part, i segons la mentalitat jueva, la paralització de la humanitat era deguda al pecat. I per això Jesús, comença perdonant el pecat del paralític, amb gran escàndol per part dels mestres de la Llei, que eren allà asseguts i no feien res pels pobres i pels malalts.
Jesús havia vingut a curar els mals físics i els mals espirituals, el cos i l’esperit. La curació que oferia era una guarició integral.
I el paralític, un cop s’ha aixecat, no pot romandre més en aquella casa (la casa d’Israel), sinó que ha d’anar-se a casa seva. La salvació ha vingut per a tothom.
I per acabar, un detall molt important. Aquell paralític, com avui el poble, troba el Crist per mediació d’unes persones que l’apropen a Ell. Nosaltres som també avui els instruments per portar fins per llevar fins al Crist els més febles, els impedits i els allunyats.
La PUNTILLA
Máscaras
La grandeza y la miseria del Carnaval estriban, en gran parte, en los disfraces y las máscaras que permiten a las personas –siquiera sea por unas cuantas horas- romper artificialmente la barrera entre lo que son, y lo que desearían ser, o aparentar.
¿Cuál es el disfraz soñado por cada uno? ¿Cuál es la máscara con que quisiera cubrirse y enmascararse?
Carnaval muestra a las claras la tensión maniquea entre el bien y el mal, la realidad y el deseo. Que venza por un día la transgresión y la malicia, siempre que no se ofenda, ni se haga daño a nadie, no es preocupante, y hasta puede resultar festivo.
Lo malo del caso, sin embargo, está en que algunos se empeñen en alargar el Carnaval durante los 365 días del año; o que lleven la máscara tan incorporada a su vida que haya sustituido ya a su verdadero rostro.
Alguien dijo de los fariseos: “guardaos de ellos: parecen una cosa y son otra muy distinta”. Pues eso.
Pronto nos meteremos en la Cuaresma. Disposem-nos a viure-la intensament
Salutacions molt cordials
sábado, 14 de febrero de 2009
15 febrer 2009 - Diumenge VI - La Puntilla: Liberalismo
Amigues i amics, bon diumenge i bona setmana.
Diumenge sisè durant l’any
En Vós , Senyor, he trobat el meu recer,
Vós em guardeu del perill
(Salm 31)
Presència cristiana en el dolor
Per tercer diumenge consecutiu, trobem un evangeli que ens mostra la figura de Jesús guaridor.
I la curació d’un leprós és una autèntica paràbola en acció, una profunda catequesi.
Diguem, en primer lloc, que en temps de Jesús, i a manca d’hospitals, els malalts amb malalties contagioses eren aïllats de la resta de la població i condemnats a viure fora de les ciutats. I un prototipus de malaltia contagiosa era sobretot l’anomenada lepra, malaltia aparatosa que, en ser considerada la malaltia, segons la mentalitat jueva, com un càstig de Déu, feia que els leprosos fossin titllats de repugnants a Déu. Per tant, uns autèntics exclosos socialment i religiosament.
Així les coses, la lectura atenta del paràgraf de l’evangeli d’avui ens mostra un parell de detalls, dignes de profunda consideració:
–Jesús acull i escolta un marginat que se l’apropa, s’agenolla davant d’ell i el parla, convençut de la possibilitat de ser guarit. Jesús, ahir i avui, escolta el crit d’esperança dels marginats de la societat, emblemàtica representació del dolor. Els cristians i cristianes, seguidors de Jesús de Natzaret, no podem ignorar i fer-nos sords al clam dels qui pateixen.
–Jesús el toca amb la mà, i el guareix. Jesús fa un gest absolutament prohibit per la llei, però té clar que les persones estan per damunt de les lleis. L’amor alliberador es situa per damunt de qualsevol llei. El gest de Jesús denuncia una vegada més que una religió que causa marginació social i exclusió dels més necessitats, és una religió farisaica.
Els cristians i cristianes, seguidors de Jesús de Natzaret, no podem fer el joc a cap ideologia, ni a cap concepció social o religiosa, que discrimini a les persones.
On hi ha dolor, on hi ha sofriment, és ineludible la presència de la compassió i la misericòrdia cristianes.
LA PUNTILLA
Liberalismo
He recordado estos días una conversación con el que fuera obispo de Canarias, Monseñor Ramon Echharen, uno de los obispos más lúcidos que he conocido, que falleció hace ahora cuatro años.
Hablando de las relaciones entre el sistema liberal y el cristianismo, me dijo:
–La ideología liberal fomenta el intimismo y la privatización de la religiosidad como puntos esenciales para debilitar el pensamiento cristiano. Es una forma elegante de matar el profetismo y de ofrecer como sacrificio al dios de la libertad individual a todos los débiles y excluidos de este mundo.
La ideología liberal rechaza el cristianismo auténtico, profético y evangélico, y quiere un cristianismo superficial, sin Iglesia y sin moral…
El toque de alerta fue claro y sigue muy vigente.
Hoy asistimos a una marginación del pensamiento cristiano en nombre de la libertad. Pero, ¿de qué libertad?
Una abraçada, Manel Simó
Diumenge sisè durant l’any
En Vós , Senyor, he trobat el meu recer,
Vós em guardeu del perill
(Salm 31)
Presència cristiana en el dolor
Per tercer diumenge consecutiu, trobem un evangeli que ens mostra la figura de Jesús guaridor.
I la curació d’un leprós és una autèntica paràbola en acció, una profunda catequesi.
Diguem, en primer lloc, que en temps de Jesús, i a manca d’hospitals, els malalts amb malalties contagioses eren aïllats de la resta de la població i condemnats a viure fora de les ciutats. I un prototipus de malaltia contagiosa era sobretot l’anomenada lepra, malaltia aparatosa que, en ser considerada la malaltia, segons la mentalitat jueva, com un càstig de Déu, feia que els leprosos fossin titllats de repugnants a Déu. Per tant, uns autèntics exclosos socialment i religiosament.
Així les coses, la lectura atenta del paràgraf de l’evangeli d’avui ens mostra un parell de detalls, dignes de profunda consideració:
–Jesús acull i escolta un marginat que se l’apropa, s’agenolla davant d’ell i el parla, convençut de la possibilitat de ser guarit. Jesús, ahir i avui, escolta el crit d’esperança dels marginats de la societat, emblemàtica representació del dolor. Els cristians i cristianes, seguidors de Jesús de Natzaret, no podem ignorar i fer-nos sords al clam dels qui pateixen.
–Jesús el toca amb la mà, i el guareix. Jesús fa un gest absolutament prohibit per la llei, però té clar que les persones estan per damunt de les lleis. L’amor alliberador es situa per damunt de qualsevol llei. El gest de Jesús denuncia una vegada més que una religió que causa marginació social i exclusió dels més necessitats, és una religió farisaica.
Els cristians i cristianes, seguidors de Jesús de Natzaret, no podem fer el joc a cap ideologia, ni a cap concepció social o religiosa, que discrimini a les persones.
On hi ha dolor, on hi ha sofriment, és ineludible la presència de la compassió i la misericòrdia cristianes.
LA PUNTILLA
Liberalismo
He recordado estos días una conversación con el que fuera obispo de Canarias, Monseñor Ramon Echharen, uno de los obispos más lúcidos que he conocido, que falleció hace ahora cuatro años.
Hablando de las relaciones entre el sistema liberal y el cristianismo, me dijo:
–La ideología liberal fomenta el intimismo y la privatización de la religiosidad como puntos esenciales para debilitar el pensamiento cristiano. Es una forma elegante de matar el profetismo y de ofrecer como sacrificio al dios de la libertad individual a todos los débiles y excluidos de este mundo.
La ideología liberal rechaza el cristianismo auténtico, profético y evangélico, y quiere un cristianismo superficial, sin Iglesia y sin moral…
El toque de alerta fue claro y sigue muy vigente.
Hoy asistimos a una marginación del pensamiento cristiano en nombre de la libertad. Pero, ¿de qué libertad?
Una abraçada, Manel Simó
viernes, 6 de febrero de 2009
Diumenge V e durant l'any-C- 8 de febrer 2009- La Puntilla: La polilla
Aquí estic, en la nostra trobada setmanal.
Que tingueu una bona setmana
Manel
El Senyor sosté els desvalguts
i abat els injustos fins a terra.
(Salm 146)
No restar insensibles davant el sofriment
En aquest comentari a la Paraula d’avui, hem de començar fent referència al llibre de Job que hem llegit a la primera lectura.
Com és conegut, es tracta d’un llibre que ens posa davant el sofriment de les persones; i en el paràgraf que hem proclamat hem sentit el crit d’un home desolat i desesperançat.
Avui són també molts els homes i dones que han d’afrontar una vida de lluita i dificultats; i són molts els qui es troben de cara amb el profund misteri del mal.
Doncs bé, en contraposició a aquesta humanitat que sofreix, el Messies havia estat profetitzat com a guaridor.
Diumenge passat, Marc ens situava a Jesús sanant un endimoniat, i avui continua en la mateixa línia: guareix a la sogra de Pere, i l’evangeli afegeix que també va curar molts malalts de diverses malalties, i va treure molts dimonis...
Ja varem dir que Marc és un evangelista sempre més disposat a mostrar què va fer Jesús, que no pas a dir-nos què va dir.
Jesús és el Messies que guareix no només els sofriments físics, en determinats casos, sinó sobretot aquell que ens allibera dels mals morals i espirituals que esclavitzen la vida interior de les persones.
¿Com es tradueix, però, a la vida pràctica aquesta afirmació?
¿Què fa Jesús amb la sogra de Pere? Li dóna la mà. ¿No són molts avui els homes i dones que necessiten que algú els hi ofereixi un cop de mà?
¿Quins valors evangèlics tornaran la pau, el benestar interior i la felicitat a tots aquells que més ho necessiten? La compassió, la solidaritat i les reivindicacions de la dignitat humana...
I l’evangeli d’avui acaba amb un final que cal tenir molt en compte: ningú dóna el que no té... Jesús, que es buida en el servei als altres, necessita també omplir-se de força i gràcia, perquè no dóna qui no té.
LA PUNTILLA
La polilla
Carl Jung (1875-1961), famoso psicólogo y psicoterapeuta suizo, solía utilizar una sugerente metáfora para explicar la falta de aceptación de nuestras limitaciones:
–¿Qué sabe sobre Australia –decía- una polilla que está encerrada en un armario y se está comiendo una manta de lana australiana?
–Y él mismo se respondía: –Nada, no sabe nada…
Esta metáfora puede tener diversas aplicaciones, y a mí siempre me ha evocado a tantas y tantas personas que osan disertar y pontificar sobre temas de los que, como la polilla, no saben prácticamente nada.
¡Qué tremenda hoy la incultura religiosa de los jóvenes y de los no tan jóvenes!
Claro que ya se sabe que la ignorancia es muy atrevida.
Pero es mucho más atinado no hablar de lo que se desconoce. Y mucho mejor todavía, esforzarse en informarse debidamente.
Fins la propera. Salutacions
Que tingueu una bona setmana
Manel
El Senyor sosté els desvalguts
i abat els injustos fins a terra.
(Salm 146)
No restar insensibles davant el sofriment
En aquest comentari a la Paraula d’avui, hem de començar fent referència al llibre de Job que hem llegit a la primera lectura.
Com és conegut, es tracta d’un llibre que ens posa davant el sofriment de les persones; i en el paràgraf que hem proclamat hem sentit el crit d’un home desolat i desesperançat.
Avui són també molts els homes i dones que han d’afrontar una vida de lluita i dificultats; i són molts els qui es troben de cara amb el profund misteri del mal.
Doncs bé, en contraposició a aquesta humanitat que sofreix, el Messies havia estat profetitzat com a guaridor.
Diumenge passat, Marc ens situava a Jesús sanant un endimoniat, i avui continua en la mateixa línia: guareix a la sogra de Pere, i l’evangeli afegeix que també va curar molts malalts de diverses malalties, i va treure molts dimonis...
Ja varem dir que Marc és un evangelista sempre més disposat a mostrar què va fer Jesús, que no pas a dir-nos què va dir.
Jesús és el Messies que guareix no només els sofriments físics, en determinats casos, sinó sobretot aquell que ens allibera dels mals morals i espirituals que esclavitzen la vida interior de les persones.
¿Com es tradueix, però, a la vida pràctica aquesta afirmació?
¿Què fa Jesús amb la sogra de Pere? Li dóna la mà. ¿No són molts avui els homes i dones que necessiten que algú els hi ofereixi un cop de mà?
¿Quins valors evangèlics tornaran la pau, el benestar interior i la felicitat a tots aquells que més ho necessiten? La compassió, la solidaritat i les reivindicacions de la dignitat humana...
I l’evangeli d’avui acaba amb un final que cal tenir molt en compte: ningú dóna el que no té... Jesús, que es buida en el servei als altres, necessita també omplir-se de força i gràcia, perquè no dóna qui no té.
LA PUNTILLA
La polilla
Carl Jung (1875-1961), famoso psicólogo y psicoterapeuta suizo, solía utilizar una sugerente metáfora para explicar la falta de aceptación de nuestras limitaciones:
–¿Qué sabe sobre Australia –decía- una polilla que está encerrada en un armario y se está comiendo una manta de lana australiana?
–Y él mismo se respondía: –Nada, no sabe nada…
Esta metáfora puede tener diversas aplicaciones, y a mí siempre me ha evocado a tantas y tantas personas que osan disertar y pontificar sobre temas de los que, como la polilla, no saben prácticamente nada.
¡Qué tremenda hoy la incultura religiosa de los jóvenes y de los no tan jóvenes!
Claro que ya se sabe que la ignorancia es muy atrevida.
Pero es mucho más atinado no hablar de lo que se desconoce. Y mucho mejor todavía, esforzarse en informarse debidamente.
Fins la propera. Salutacions
viernes, 30 de enero de 2009
1 de febrer 2009 -Diumenge IV de durant l'any - La Puntilla: Realismo
Benvolguts, benvolgudes, ¿em llegiu? ¿Em podríeu fer algun comentari per sentir-me viu?
Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:
“no enduriu els vostres cors”
(Salm 94
Ha vingut a alliberar i ho fa amb coherència
El llibre del Deuteronomi ens ha dit, a la primera lectura, que un profeta és aquell que indica al poble per on ha d’anar. Però el profeta no ha de parlar per si mateix, sinó que haurà dir “tot el que Jo –diu el Senyor– li ordenaré”.
I el que Déu vol, com mostrarà Jesús a l’evangeli, amb la seva conducta, és que quedi preservada la dignitat, la intimitat i el valor de cada ésser humà. Jesús s’interessa per la situació de cada persona, pels seus sofriments, i per tot allò que l’impedeix ser lliure. Sant Pau ho ha manifestat també en la segona lectura: jo voldria que visquéssiu sense neguit...
El text de l’evangeli ens pot sobtar, però va en aquesta línia d’alliberament de l’ésser humà.
A la mentalitat d’avui segur que ens sorprèn la freqüent presència de dimonis en els textos evangèlics. Però és que en els temps de Jesús hi havia una gran por als esperits malignes, que eren considerats els causants de totes les malalties i, sobretot, de les malalties mentals. Un malalt que avui diríem psíquic era anomenat endimoniat. I la possessió demoníaca era considerada un càstig de Déu, com a conseqüència del pecat de qui la patia. D’altra banda, els dimonis havien d’habitar en el cos d’una persona o d’un animal, perquè ells no tenien cos propi.
Així les coses, Marc presenta el poder de Jesús sobre el mal. I ho fa al seu estil: Jesús actua. Marc parla molt més del que Jesús va fer, que del que Jesús va dir. El seu ensenyament, com dèiem al començament d’aquest comentari, és alliberar a la persona de tot allò que la destrossa interiorment. I la gent s’estranya d’aquesta manera d’ensenyar, però l’accepta perquè la veu coherent. Ensenyar amb autoritat és ensenyar amb coherència.
L’evangeli d’avui, d’altra part, és un evangeli de simbolisme comunitari: el poble, com aquell home, necessita profetes alliberadors que amb autoritat l’alliberin del mal.
LA PUNTILLA
Realismo
Comenzó la clase escribiendo en la pizarra
–el cansancio, el malhumor y la estupidez también cuentan en la vida de las personas.
Se había propuesto dar a sus alumnos una lección de realismo.
–Caemos fácilmente en la tentación de idealizar las cosas o las personas y luego nos llevamos grandes desengaños...
–Podemos entender como muy humanos –le replicó una voz- el cansancio y el malhumor, pero ¿por qué tenemos que admitir la influencia de la estupidez en el ser humano?
–Leed la definición del diccionario:
¿os parece poco presente en la vida y en las decisiones de las personas?
Y para remachar la lección, acudió a Erasmo de Rotterdam:
–“la estupidez engendra las naciones y conserva los imperios, la magistratura y la justicia, porque la vida es solamente un juego de estúpidos”
Una salutació molt cordial, Manel Simó
Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:
“no enduriu els vostres cors”
(Salm 94
Ha vingut a alliberar i ho fa amb coherència
El llibre del Deuteronomi ens ha dit, a la primera lectura, que un profeta és aquell que indica al poble per on ha d’anar. Però el profeta no ha de parlar per si mateix, sinó que haurà dir “tot el que Jo –diu el Senyor– li ordenaré”.
I el que Déu vol, com mostrarà Jesús a l’evangeli, amb la seva conducta, és que quedi preservada la dignitat, la intimitat i el valor de cada ésser humà. Jesús s’interessa per la situació de cada persona, pels seus sofriments, i per tot allò que l’impedeix ser lliure. Sant Pau ho ha manifestat també en la segona lectura: jo voldria que visquéssiu sense neguit...
El text de l’evangeli ens pot sobtar, però va en aquesta línia d’alliberament de l’ésser humà.
A la mentalitat d’avui segur que ens sorprèn la freqüent presència de dimonis en els textos evangèlics. Però és que en els temps de Jesús hi havia una gran por als esperits malignes, que eren considerats els causants de totes les malalties i, sobretot, de les malalties mentals. Un malalt que avui diríem psíquic era anomenat endimoniat. I la possessió demoníaca era considerada un càstig de Déu, com a conseqüència del pecat de qui la patia. D’altra banda, els dimonis havien d’habitar en el cos d’una persona o d’un animal, perquè ells no tenien cos propi.
Així les coses, Marc presenta el poder de Jesús sobre el mal. I ho fa al seu estil: Jesús actua. Marc parla molt més del que Jesús va fer, que del que Jesús va dir. El seu ensenyament, com dèiem al començament d’aquest comentari, és alliberar a la persona de tot allò que la destrossa interiorment. I la gent s’estranya d’aquesta manera d’ensenyar, però l’accepta perquè la veu coherent. Ensenyar amb autoritat és ensenyar amb coherència.
L’evangeli d’avui, d’altra part, és un evangeli de simbolisme comunitari: el poble, com aquell home, necessita profetes alliberadors que amb autoritat l’alliberin del mal.
LA PUNTILLA
Realismo
Comenzó la clase escribiendo en la pizarra
–el cansancio, el malhumor y la estupidez también cuentan en la vida de las personas.
Se había propuesto dar a sus alumnos una lección de realismo.
–Caemos fácilmente en la tentación de idealizar las cosas o las personas y luego nos llevamos grandes desengaños...
–Podemos entender como muy humanos –le replicó una voz- el cansancio y el malhumor, pero ¿por qué tenemos que admitir la influencia de la estupidez en el ser humano?
–Leed la definición del diccionario:
¿os parece poco presente en la vida y en las decisiones de las personas?
Y para remachar la lección, acudió a Erasmo de Rotterdam:
–“la estupidez engendra las naciones y conserva los imperios, la magistratura y la justicia, porque la vida es solamente un juego de estúpidos”
Una salutació molt cordial, Manel Simó
sábado, 24 de enero de 2009
La Conversió de sant Pau - Puntilla: ...en extinción
Amigues i amics, us faig arribar la meva aportació setmanal. Desitjo que us sigui profitosa. Una cordial abraçada
Diumenge tercer durant l’any
LA CONVERSIÓ DE SANT PAU
Este año, como ya sabéis, estamos celebrando el año jubilar de san Pablo porque recordamos los dos mil años de su nacimiento. Por eso hoy , 25 de enero, día en que la Iglesia celebra anualmente su conversión, la Misa en memoria del gran apóstol prevalece sobre la celebración del domingo. Las lecturas son propias, y el color de la estola, blanco.
Per la gràcia de Déu sóc el que sóc
La biografia de sant Pau, que coneixem mitjançant el llibre dels Fets dels Apòstols i les cartes que d’ell, o atribuïdes a ell, es conserven, és una biografia apassionant.
De perseguidor dels cristians, va passar a ser el gran apòstol del cristianisme. I la seva total i definitiva conversió, més que espectacular i admirable, és la clara constatació de la gratuïtat de Déu. I ell ho reconèixer sense embuts: per la gràcia de Déu sóc el que sóc.
De Pau es podrien subratllar molts i diversos aspectes. Però ens podríem quedar amb dos, que ens poden esperonar a nosaltres més d’aprop:
–la seva gran vocació cristiana
–el seu ardent esperit evangelitzador
1) Pau rebé una crida (vocació) i la va seguir amb plena disponibilitat. Sé en qui he cregut, li dirà al seu deixeble Timoteu. Pau va creure en el Crist, i es va sentir totalment atrapat per Ell: per a mi, viure és el Crist, escriu als Filipenses. El Crist era l’únic sentit de la seva vida i la força de la seva acció: visc, però no sóc jo que visc, sinó el Crist que viu en mi, dirà als Gàlates. La vocació de Pau, com ho ha de ser la nostra, fou la vocació cristiana viscuda a fons. Deixar-se absorbir pels valors cristians i intentar se coherent.
2) I Pau va entendre des del primer moment que la fe i la vocació rebudes les havia de compartir amb els altres. Pau fou el gran propagador de la fe, anunciant la Bona Nova del Crist i creant comunitats cristianes. La seva tasca no fou fàcil, com tampoc és avui fàcil evangelitzar. Però vencé adversitats i dificultats, i fou constant. Pau és model de coherència i esperit de lluita. És viu d’allò que es creu. I ell creia en la necessitat de ser un instrument de la gratuïtat de Déu envers els altres. ¿No és aquesta també la nostra tasca?
Que sant Pau ens ajudi.
LA PUNTILLA
…en extinción
Los personajes del humorista Romeu, (que habitualmente publica en El País) mantienen siempre un breve diálogo, cáustico e irónico. Así por ejemplo:
Uno le dice al otro:
–Yo sólo creo en la amistad y en el trabajo bien hecho…
Y el otro responde:
–Enhorabuena, eres un personaje en extinción…
Este diálogo tiene su intención, y a mí me sugirió pensar en qué personas, colectivos, o situaciones pondríamos nosotros, si nos propusieran hacer una lista de realidades (seres, pensamientos, o conductas) en extinción.
Es obvio que las listas no coincidirían, según las diferentes personas, ya que dependerían de la dosis de esperanza de cada uno sobre la posible solución que puedan tener determinadas realidades que podamos creer en extinción. Pero seguro que habría consenso en muchas de ellas…
Os animo a cada uno a hacer vuestra lista; pero cuando la hagáis, tendríais que añadir la pregunta de si vale la pena, o no, seguir luchando todavía por evitar la correspondiente extinción.
Dicen que por algunas especies animales parece ser que sí…
Pero ¿no valen muchas realidades más que los animales
Diumenge tercer durant l’any
LA CONVERSIÓ DE SANT PAU
Este año, como ya sabéis, estamos celebrando el año jubilar de san Pablo porque recordamos los dos mil años de su nacimiento. Por eso hoy , 25 de enero, día en que la Iglesia celebra anualmente su conversión, la Misa en memoria del gran apóstol prevalece sobre la celebración del domingo. Las lecturas son propias, y el color de la estola, blanco.
Per la gràcia de Déu sóc el que sóc
La biografia de sant Pau, que coneixem mitjançant el llibre dels Fets dels Apòstols i les cartes que d’ell, o atribuïdes a ell, es conserven, és una biografia apassionant.
De perseguidor dels cristians, va passar a ser el gran apòstol del cristianisme. I la seva total i definitiva conversió, més que espectacular i admirable, és la clara constatació de la gratuïtat de Déu. I ell ho reconèixer sense embuts: per la gràcia de Déu sóc el que sóc.
De Pau es podrien subratllar molts i diversos aspectes. Però ens podríem quedar amb dos, que ens poden esperonar a nosaltres més d’aprop:
–la seva gran vocació cristiana
–el seu ardent esperit evangelitzador
1) Pau rebé una crida (vocació) i la va seguir amb plena disponibilitat. Sé en qui he cregut, li dirà al seu deixeble Timoteu. Pau va creure en el Crist, i es va sentir totalment atrapat per Ell: per a mi, viure és el Crist, escriu als Filipenses. El Crist era l’únic sentit de la seva vida i la força de la seva acció: visc, però no sóc jo que visc, sinó el Crist que viu en mi, dirà als Gàlates. La vocació de Pau, com ho ha de ser la nostra, fou la vocació cristiana viscuda a fons. Deixar-se absorbir pels valors cristians i intentar se coherent.
2) I Pau va entendre des del primer moment que la fe i la vocació rebudes les havia de compartir amb els altres. Pau fou el gran propagador de la fe, anunciant la Bona Nova del Crist i creant comunitats cristianes. La seva tasca no fou fàcil, com tampoc és avui fàcil evangelitzar. Però vencé adversitats i dificultats, i fou constant. Pau és model de coherència i esperit de lluita. És viu d’allò que es creu. I ell creia en la necessitat de ser un instrument de la gratuïtat de Déu envers els altres. ¿No és aquesta també la nostra tasca?
Que sant Pau ens ajudi.
LA PUNTILLA
…en extinción
Los personajes del humorista Romeu, (que habitualmente publica en El País) mantienen siempre un breve diálogo, cáustico e irónico. Así por ejemplo:
Uno le dice al otro:
–Yo sólo creo en la amistad y en el trabajo bien hecho…
Y el otro responde:
–Enhorabuena, eres un personaje en extinción…
Este diálogo tiene su intención, y a mí me sugirió pensar en qué personas, colectivos, o situaciones pondríamos nosotros, si nos propusieran hacer una lista de realidades (seres, pensamientos, o conductas) en extinción.
Es obvio que las listas no coincidirían, según las diferentes personas, ya que dependerían de la dosis de esperanza de cada uno sobre la posible solución que puedan tener determinadas realidades que podamos creer en extinción. Pero seguro que habría consenso en muchas de ellas…
Os animo a cada uno a hacer vuestra lista; pero cuando la hagáis, tendríais que añadir la pregunta de si vale la pena, o no, seguir luchando todavía por evitar la correspondiente extinción.
Dicen que por algunas especies animales parece ser que sí…
Pero ¿no valen muchas realidades más que los animales
viernes, 16 de enero de 2009
18 de gener 2009- II diumenge de durant l'any. La Puntilla: Opiniones crispadas
¿Què tal, amigues i amics? Com va el 2009?
Seguim amb la nostra trobada setmanal.
SEGON DIUMENGE DURANT L’ANY
La Quaresma comença enguany el 25 de febrer. Des d’avui fins aleshores, celebrarem 6 dels diumenges anomenats de durant l’any. El cicle litúrgic és el B.
“Aquí en teniu Déu meu,
vull fer la vostra voluntat”
(Salm 39)
Sentir la crida: Veniu i veureu...
Aquest diumenge és conegut com la tercera epifania, o manifestació de Jesús. Una estrella el manifestà a aquells savis d’Orient; una veu del cel el manifestà als presents en el seu baptisme; i avui, l’evangeli ens diu que Joan Baptista el manifesta a dos del seus deixebles: mireu l’anyell de Déu.
I aquells deixebles inicien un procés molt interessant que els portarà fins al seguiment total de Jesús:
–en primer lloc, tots dos s’engresquen a partir del testimoni de Joan Baptista. Podien haver-se quedat indiferents davant l’afirmació aquest és l’anyell de Déu... Ells s’acosten a Jesús i volen conèixer-lo;
–per apropar-se, pregunten, dialoguen amb Ell. Es situen en actitud de recerca: –Mestre, ¿on us allotgeu?
–la resposta que reben per part de Jesús és una invitació a veure-ho i experimentar-ho per ells mateixos: veniu i ho veure. La fe és un do de Déu, però és una decisió personal, que cal experimentar
–i finalment, un dels dos, Andreu, corre a engrescar a un germà seu: hem trobat el Messies. La fe sempre és comunicativa, participativa. Allò que gratuïtament hem rebut, gratuïtament hem de procurar transmetre als altres. Si la fe ens fa feliços, ¿com no procurarem fer feliços als altres?
Per tant, tant l’evangeli d’avui, com el que llegirem el proper diumenge, ens volen explicar la vocació dels primers apòstols, que és, en definitiva, una vocació a seguir el camí del cristianisme.
I nosaltres no hauríem d’oblidar els passos de recerca que van experimentar aquells deixebles.
La vocació cristiana demana una actitud de recerca, i la crida de Déu no s’arrela en arguments teòrics, sinó en la vivència pràctica de cada dia. I com va fer Andreu, nosaltres també hem de sortir a l’encontre de tants i tantes que encara pregunten: ¿On és Déu? On s’allotja?. Mostrem-los que Déu habita en les persones. Que mirin i ho vegin.
LA PUNTILLA
Opiniones crispadas
En el abc del periodismo y la comunicación, siempre se ha dicho que “la información es sagrada; mientras que las opiniones son libres”.
Pues bien, hoy asistimos a dos hechos muy preocupantes:
–por un lado, se opina de todo y sobre todo, sobre la base de una pésima y poco contrastada información;
–y de otro, las opiniones se lanzan de manera tan crispada, que parece que para tener razón haya que gritar más que los que opinan de otra manera.
Estos días, por ejemplo, estamos asistiendo a una buena muestra de lo que digo, a raíz del conflicto entre Israel y los palestinos.
Cualquiera se atreve a opinar con el sólo bagaje de una información muy mediatizada según el color del medio que informa; y, sobre todo, las opiniones se crispan de tal manera, que los que muestran siquiera atisbos de exculpar a Israel son inmediatamente tachados de pro-sionistas, conservadores, fachas y otras lindezas; mientras que quienes abogan de algún modo por la causa palestina son, a su vez, tildados de anti-sionistas, terroristas, partidarios de Hamàs, etc.
Y los muertos, ¿qué dicen?
Éstos ya no pueden opinar, y son la única verdad objetiva.
Salutacions, Manel Simó
Seguim amb la nostra trobada setmanal.
SEGON DIUMENGE DURANT L’ANY
La Quaresma comença enguany el 25 de febrer. Des d’avui fins aleshores, celebrarem 6 dels diumenges anomenats de durant l’any. El cicle litúrgic és el B.
“Aquí en teniu Déu meu,
vull fer la vostra voluntat”
(Salm 39)
Sentir la crida: Veniu i veureu...
Aquest diumenge és conegut com la tercera epifania, o manifestació de Jesús. Una estrella el manifestà a aquells savis d’Orient; una veu del cel el manifestà als presents en el seu baptisme; i avui, l’evangeli ens diu que Joan Baptista el manifesta a dos del seus deixebles: mireu l’anyell de Déu.
I aquells deixebles inicien un procés molt interessant que els portarà fins al seguiment total de Jesús:
–en primer lloc, tots dos s’engresquen a partir del testimoni de Joan Baptista. Podien haver-se quedat indiferents davant l’afirmació aquest és l’anyell de Déu... Ells s’acosten a Jesús i volen conèixer-lo;
–per apropar-se, pregunten, dialoguen amb Ell. Es situen en actitud de recerca: –Mestre, ¿on us allotgeu?
–la resposta que reben per part de Jesús és una invitació a veure-ho i experimentar-ho per ells mateixos: veniu i ho veure. La fe és un do de Déu, però és una decisió personal, que cal experimentar
–i finalment, un dels dos, Andreu, corre a engrescar a un germà seu: hem trobat el Messies. La fe sempre és comunicativa, participativa. Allò que gratuïtament hem rebut, gratuïtament hem de procurar transmetre als altres. Si la fe ens fa feliços, ¿com no procurarem fer feliços als altres?
Per tant, tant l’evangeli d’avui, com el que llegirem el proper diumenge, ens volen explicar la vocació dels primers apòstols, que és, en definitiva, una vocació a seguir el camí del cristianisme.
I nosaltres no hauríem d’oblidar els passos de recerca que van experimentar aquells deixebles.
La vocació cristiana demana una actitud de recerca, i la crida de Déu no s’arrela en arguments teòrics, sinó en la vivència pràctica de cada dia. I com va fer Andreu, nosaltres també hem de sortir a l’encontre de tants i tantes que encara pregunten: ¿On és Déu? On s’allotja?. Mostrem-los que Déu habita en les persones. Que mirin i ho vegin.
LA PUNTILLA
Opiniones crispadas
En el abc del periodismo y la comunicación, siempre se ha dicho que “la información es sagrada; mientras que las opiniones son libres”.
Pues bien, hoy asistimos a dos hechos muy preocupantes:
–por un lado, se opina de todo y sobre todo, sobre la base de una pésima y poco contrastada información;
–y de otro, las opiniones se lanzan de manera tan crispada, que parece que para tener razón haya que gritar más que los que opinan de otra manera.
Estos días, por ejemplo, estamos asistiendo a una buena muestra de lo que digo, a raíz del conflicto entre Israel y los palestinos.
Cualquiera se atreve a opinar con el sólo bagaje de una información muy mediatizada según el color del medio que informa; y, sobre todo, las opiniones se crispan de tal manera, que los que muestran siquiera atisbos de exculpar a Israel son inmediatamente tachados de pro-sionistas, conservadores, fachas y otras lindezas; mientras que quienes abogan de algún modo por la causa palestina son, a su vez, tildados de anti-sionistas, terroristas, partidarios de Hamàs, etc.
Y los muertos, ¿qué dicen?
Éstos ya no pueden opinar, y son la única verdad objetiva.
Salutacions, Manel Simó
sábado, 10 de enero de 2009
La Puntilla: Autobuses "ateos"
Torno a penjar La Puntilla, perquè l'anterior no ha quedat ben transcrita.
–¿Se ha enterado de la campaña publicitaria que colectivos de ateos pretenden poner en los autobuses para que la gente deje de creer en Dios? ¡Hasta ahí podíamos llegar!
Aquel hombre estaba muy alterado y su interlocutor tuvo que calmar su indignación:
–Mire, a mí esta pretendida campaña, me ha hecho recordar el salmo 91: “ni que lleguen a florecer los amigos de malas artes, acabaran que no se hablará más de ellos…Pero Tu, Señor, eres por siempre"
Y la mejor arma contra un eslogan es demostrar, con un contra-eslogan vivido, su falsedad. Frente al “probablemente Dios no existe, deja de preocuparte y disfruta de la vida”, el mejor rechazo es mostrar que “Dios no es ninguna preocupación, sino un gozo muy íntimo”.
Ah, y en otro terreno, yo siempre me fiaré más de quien pague una campaña, por ejemplo, contra el hambre en el mundo, que contra Dios.
–¿Se ha enterado de la campaña publicitaria que colectivos de ateos pretenden poner en los autobuses para que la gente deje de creer en Dios? ¡Hasta ahí podíamos llegar!
Aquel hombre estaba muy alterado y su interlocutor tuvo que calmar su indignación:
–Mire, a mí esta pretendida campaña, me ha hecho recordar el salmo 91: “ni que lleguen a florecer los amigos de malas artes, acabaran que no se hablará más de ellos…Pero Tu, Señor, eres por siempre"
Y la mejor arma contra un eslogan es demostrar, con un contra-eslogan vivido, su falsedad. Frente al “probablemente Dios no existe, deja de preocuparte y disfruta de la vida”, el mejor rechazo es mostrar que “Dios no es ninguna preocupación, sino un gozo muy íntimo”.
Ah, y en otro terreno, yo siempre me fiaré más de quien pague una campaña, por ejemplo, contra el hambre en el mundo, que contra Dios.
Baptisme del Senyor - La Puntilla: Autobuses
Benvolguts, benvolgudes, us faig arribar el meu comentari a la celebració del Baptisme del Senyor, i també la meva secció de La Puntilla. M'agradarien, com sempre,els vostres comentaris.
El baptisme del Senyor
Som un poble de batejats i batejades
La litúrgia cristiana dóna un salt en el temps i passa dels misteris de la infància, a la vida adulta de Jesús. I l’evangeli de Marc, que és el que llegim en aquest cicle, comença el seu relat presentant Jesús com el Messies esperat que en l’acte del baptisme rep la investidura messiànica: ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.
Amb tot, la situació litúrgica d’aquesta festa pot semblar no massa coherent, ja que, per una banda, avui contemplem un Jesús adult, quan el proper dia 2 de febrer celebrarem la seva Presentació al temple, que tenia lloc als 40 dies del naixement; i, per altra, les primeres comunitats cristianes no acabaven d’entendre que Jesús s’hagués batejat en el baptisme de Joan Baptista, que era un baptisme de conversió (¿de què s’havia de convertir Jesús?)
S’ha de dir, per tant, que aquesta celebració és d’origen recent (concretament va ser instituïda l’any 1960). Primer es va situar, de manera fixa, el dia 13 de gener, que era l’octava de l’Epifania. Als seus promotors els hi va semblar que la manifestació de Jesús al món obtenia la seva plenitud tot just en el testimoniatge que el Pare dóna d’Ell en el moment del baptisme. Finalment, a la darrera reforma del calendari, la celebració fou traslladada al diumenge immediat del 6 de gener, desapareixent l’octava de l’Epifania.
Més enllà, però, de totes aquestes precisions, el que compta és que avui se’ns ofereix a tots els cristians i cristianes, batejats i batejades, una bona ocasió per pensar en el nostre baptisme, que fou el pòrtic de la nostra biografia de creients. Dia, doncs, de donar gràcies a Déu pel do de la fe; dia d’acció de gràcies als qui van ser els instruments del nostre baptisme (bàsicament, els nostres pares); i dia de reflexionar sobre el compromís de ser batejats i batejades.
Avui, malauradament, el baptisme ha esdevingut per a molts més un fet sociològic o ritual (baptisme d’aigua), que no pas un baptisme de veritable Esperit. Un baptisme sense una adequada i continuada formació i vivència cristianes, es queda en un ritus buit i sense massa sentit.
LA PUNTILLA
Autobuses
–¿Se ha enterado de la campaña publicitaria que colectivos de ateos pretenden poner en los autobuses para que la gente deje de creer en Dios? ¡Hasta ahí podíamos llegar!
Aquel hombre estaba muy alterado y su interlocutor tuvo que calmar su indignación:
–Mire, a mí esta pretendida campaña, me ha hecho recordar el salmo 91: “ni que lleguen a florecer los amigos de malas artes, acabaran que no se hablará más de ellos…Pero Tu, Señor, eres por siempre
Y la mejor arma contra un eslogan es demostrar, con un contra-eslogan vivido, su falsedad. Frente al, el mejor rechazo es mostrar que .
Ah, y en otro terreno, yo siempre me fiaré más de quien pague una campaña, por ejemplo, contra el hambre en el mundo, que contra Dios.
El baptisme del Senyor
Som un poble de batejats i batejades
La litúrgia cristiana dóna un salt en el temps i passa dels misteris de la infància, a la vida adulta de Jesús. I l’evangeli de Marc, que és el que llegim en aquest cicle, comença el seu relat presentant Jesús com el Messies esperat que en l’acte del baptisme rep la investidura messiànica: ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.
Amb tot, la situació litúrgica d’aquesta festa pot semblar no massa coherent, ja que, per una banda, avui contemplem un Jesús adult, quan el proper dia 2 de febrer celebrarem la seva Presentació al temple, que tenia lloc als 40 dies del naixement; i, per altra, les primeres comunitats cristianes no acabaven d’entendre que Jesús s’hagués batejat en el baptisme de Joan Baptista, que era un baptisme de conversió (¿de què s’havia de convertir Jesús?)
S’ha de dir, per tant, que aquesta celebració és d’origen recent (concretament va ser instituïda l’any 1960). Primer es va situar, de manera fixa, el dia 13 de gener, que era l’octava de l’Epifania. Als seus promotors els hi va semblar que la manifestació de Jesús al món obtenia la seva plenitud tot just en el testimoniatge que el Pare dóna d’Ell en el moment del baptisme. Finalment, a la darrera reforma del calendari, la celebració fou traslladada al diumenge immediat del 6 de gener, desapareixent l’octava de l’Epifania.
Més enllà, però, de totes aquestes precisions, el que compta és que avui se’ns ofereix a tots els cristians i cristianes, batejats i batejades, una bona ocasió per pensar en el nostre baptisme, que fou el pòrtic de la nostra biografia de creients. Dia, doncs, de donar gràcies a Déu pel do de la fe; dia d’acció de gràcies als qui van ser els instruments del nostre baptisme (bàsicament, els nostres pares); i dia de reflexionar sobre el compromís de ser batejats i batejades.
Avui, malauradament, el baptisme ha esdevingut per a molts més un fet sociològic o ritual (baptisme d’aigua), que no pas un baptisme de veritable Esperit. Un baptisme sense una adequada i continuada formació i vivència cristianes, es queda en un ritus buit i sense massa sentit.
LA PUNTILLA
Autobuses
–¿Se ha enterado de la campaña publicitaria que colectivos de ateos pretenden poner en los autobuses para que la gente deje de creer en Dios? ¡Hasta ahí podíamos llegar!
Aquel hombre estaba muy alterado y su interlocutor tuvo que calmar su indignación:
–Mire, a mí esta pretendida campaña, me ha hecho recordar el salmo 91: “ni que lleguen a florecer los amigos de malas artes, acabaran que no se hablará más de ellos…Pero Tu, Señor, eres por siempre
Y la mejor arma contra un eslogan es demostrar, con un contra-eslogan vivido, su falsedad. Frente al
Ah, y en otro terreno, yo siempre me fiaré más de quien pague una campaña, por ejemplo, contra el hambre en el mundo, que contra Dios.
viernes, 2 de enero de 2009
4 i 6 de gener 2009- Segon diumenge després de Nadal - Festa de l'Epifania - La PUNTILLA: Yo, ¿quién soy?
Benvolguts i benvolgudes, un bon any 2009, ple de noves il·lusions i ganes de fer coses. I per fer, pensar i reflexionar.
SEGON DIUMENGE DESPRÉS DE NADAL - B
La saviesa creadora de Déu
En aquest segon diumenge dins del cicle litúrgic de Nadal, un tema que es repeteix al llarg de les tres lectures és el tema de la Saviesa creadora de Déu.
A la primera lectura, un savi d’Israel ens mostra aquesta Saviesa amb la seva bellesa resplendent i afirma que plantà la seva tenda enmig del poble.
Sant Pau ens diu que és a l’Església on es manifesta aquesta Saviesa de Déu.
I l’evangeli ens torna a repetir que el Crist, Saviesa de Déu feta carn, ha vingut a viure enmig nostre i s’ha inserit en la nostra història, per tal d’orientar-la i de fer-la lluminosa.
Una petjada de la Saviesa creadora de Déu és la saviesa humana que tot ésser humà posseeix i desitja incrementar. Una saviesa humana, però, que si ha de ser manifestació de la saviesa de Déu, ha de ser sempre creadora i creativa, lluminosa i orientadora. En definitiva, la veritable saviesa que encerta en saber fer de la vida una vida amb sentit.
Dimarts, 6 de gener
EPIFANIA DEL SENYOR
El trobaren en la feblesa
Com ja coneixem, aquesta festa coneguda amb la paraula grega Epifania, que significa manifestació, és una repetició de la festa de Nadal. I és que Nadal és la festa de les esglésies occidentals, mentre que Epifania és la festa de les esglésies d’Orient. De fet, però, són dues festes complementàries. Al Nadal celebrem un fet, i a l’Epifania, la dimensió d’aquest fet. Crist neix, i Crista neix per a tothom, no només per al poble jueu. Lluc indica que els primers adoradors de Jesús van ser uns pastors d’Israel; mentre que Mateu (evangeli d’avui) destaca que van ser uns gentils els primers en reconèixer Jesús i que es posaren en camí per cercar-lo.
Cercar, fer camí: aquesta és la gran lliçó dels anomenats mags. Un camí de recerca de Déu amb sis etapes molt definides: –llegir els signes dels temps (estrella); –reflexionar sobre ells; –sortir d’un mateix i llançar-se a l’aventura; –afrontar les dificultats del camí; –trobar en la feblesa allò que cercaven;–i canviar de ruta i esbrinar nous camins...
Al Crist nascut a Betlem s’arriba sempre pel camí de la fe compartida. Al Crist de Betlem sempre se’l descobreix en la debilitat d’un nadó.
LA PUNTILLA
Yo ¿quién soy?
Khalil-Gibran, un gran poeta libanés, nacido en 1883 y muerto en 1931, a los 48 años, escribió que una de las preguntas más difíciles que le habían hecho en su vida y que no había sabido responder era ésta: Tu, ¿quién eres?
Por eso, aquel profesor, decidió hacerla también a sus alumnos, chicos y chicas de 16 y 17 años.
Las respuestas fueron de lo más variado:
–Un ser que se hace preguntas sin saber la solución
–Uno más en el mundo, sin importancia
–Un ser que busca la perfección
–Alguien que piensa y siente
–Un ciclón que no destruye, sino que intenta construir
–Un grano de arena en la inmensa playa de la humanidad
–Alguien que busca y lucha para abrirse camino en la vida
–Aún no lo sé…
–Una interacción entre lo que quiero ser, lo que puedo ser, y lo que me dejan ser
Saberse a sí mismo es un punto clave para ser uno mismo.
Amigues i amics, fins la propera setmana
SEGON DIUMENGE DESPRÉS DE NADAL - B
La saviesa creadora de Déu
En aquest segon diumenge dins del cicle litúrgic de Nadal, un tema que es repeteix al llarg de les tres lectures és el tema de la Saviesa creadora de Déu.
A la primera lectura, un savi d’Israel ens mostra aquesta Saviesa amb la seva bellesa resplendent i afirma que plantà la seva tenda enmig del poble.
Sant Pau ens diu que és a l’Església on es manifesta aquesta Saviesa de Déu.
I l’evangeli ens torna a repetir que el Crist, Saviesa de Déu feta carn, ha vingut a viure enmig nostre i s’ha inserit en la nostra història, per tal d’orientar-la i de fer-la lluminosa.
Una petjada de la Saviesa creadora de Déu és la saviesa humana que tot ésser humà posseeix i desitja incrementar. Una saviesa humana, però, que si ha de ser manifestació de la saviesa de Déu, ha de ser sempre creadora i creativa, lluminosa i orientadora. En definitiva, la veritable saviesa que encerta en saber fer de la vida una vida amb sentit.
Dimarts, 6 de gener
EPIFANIA DEL SENYOR
El trobaren en la feblesa
Com ja coneixem, aquesta festa coneguda amb la paraula grega Epifania, que significa manifestació, és una repetició de la festa de Nadal. I és que Nadal és la festa de les esglésies occidentals, mentre que Epifania és la festa de les esglésies d’Orient. De fet, però, són dues festes complementàries. Al Nadal celebrem un fet, i a l’Epifania, la dimensió d’aquest fet. Crist neix, i Crista neix per a tothom, no només per al poble jueu. Lluc indica que els primers adoradors de Jesús van ser uns pastors d’Israel; mentre que Mateu (evangeli d’avui) destaca que van ser uns gentils els primers en reconèixer Jesús i que es posaren en camí per cercar-lo.
Cercar, fer camí: aquesta és la gran lliçó dels anomenats mags. Un camí de recerca de Déu amb sis etapes molt definides: –llegir els signes dels temps (estrella); –reflexionar sobre ells; –sortir d’un mateix i llançar-se a l’aventura; –afrontar les dificultats del camí; –trobar en la feblesa allò que cercaven;–i canviar de ruta i esbrinar nous camins...
Al Crist nascut a Betlem s’arriba sempre pel camí de la fe compartida. Al Crist de Betlem sempre se’l descobreix en la debilitat d’un nadó.
LA PUNTILLA
Yo ¿quién soy?
Khalil-Gibran, un gran poeta libanés, nacido en 1883 y muerto en 1931, a los 48 años, escribió que una de las preguntas más difíciles que le habían hecho en su vida y que no había sabido responder era ésta: Tu, ¿quién eres?
Por eso, aquel profesor, decidió hacerla también a sus alumnos, chicos y chicas de 16 y 17 años.
Las respuestas fueron de lo más variado:
–Un ser que se hace preguntas sin saber la solución
–Uno más en el mundo, sin importancia
–Un ser que busca la perfección
–Alguien que piensa y siente
–Un ciclón que no destruye, sino que intenta construir
–Un grano de arena en la inmensa playa de la humanidad
–Alguien que busca y lucha para abrirse camino en la vida
–Aún no lo sé…
–Una interacción entre lo que quiero ser, lo que puedo ser, y lo que me dejan ser
Saberse a sí mismo es un punto clave para ser uno mismo.
Amigues i amics, fins la propera setmana
sábado, 27 de diciembre de 2008
Diumenge de la Sagrada Familia - Solemnitat de la Mare de Déu - Jornada mundial de la pau - La puntilla
Benvolguts i benvolgudes, us faig a mans materials per a aquesta setmana. Confio que us serveixi. Un bon any nou per a tothom.
DIUMENGE DE LA SAGRADA FAMILIA –B
Família, comunitat d’amor
És clar que avui la vida familiar es troba davant situacions noves i diverses, a voltes conflictives, que cal reflexionar sense precipitacions i sense condemnes indiscriminades. Com també és cert que des d’una perspectiva cristiana, la família continua tenint una funció insubstituïble, com és la de ser una comunitat d’amor,on els seus membres puguin viure i compartir amb plena sinceritat i confiança.
L’evangeli d’avui ens diu que Jesús, que escollí el marc d’una família per fer-se un de nosaltres, era dins de la seva família on creixia en edat, saviesa i gràcia, és a dir, físicament i espiritualment.
Aprofundir en els valors de la vida familiar és un servei molt valuós que avui poden oferir els cristians i cristianes a la societat. La família és un àmbit privilegiat per a unes relacions humanes gratificants i propícies, per al desenvolupament personal, social i religió de les persones. La família ha de ser la gran escola de la gratuïtat i de l’estimació.
Dijous, 1 de gener de 2009,
SOLEMNITAT DELA MARE DE DÉU
Que Déu ens doni un any de pau
Com sempre, els cristians i cristianes encetem un nou any civil amb tres commemoracions rellevants: l’octava de Nadal; una festa litúrgica en honor de la Mare de Déu, i, des de l’any 1968, per voluntat del Papa Pau VIè, una Jornada mundial de la pau.
I els millors desitjos per al nou any venen expressats en el salm 66: que Déu ens beneeixi i ens faci veure la claror de la seva mirada.
Maria fou, sens dubte, una dona que va saber veure la mirada de Déu, i ,alhora, transmetre al seu Fill la mirada de mare. Els fills i filles sempre es transparenten a la llum de la mare. I els cristians i cristianes hem de aprendre dia a dia, de Maria, la seva disponibilitat i la seva reflexió i pau interior: Maria conservava les coses en el seu cor i les meditava.
JORNADA MUNDIAL DE LA PAZ
Combatir la pobreza, construir la paz
Cada año el Papa elige un lema para que reflexionemos en esta Jornada mundial de la paz. Y este año es bien concreto y explícito: combatir la pobreza, construir la paz. Una amenaza grave contra la paz son las condiciones de extrema pobreza en que viven hoy muchas personas (especialmente los niños) y también muchos pueblos. Los romanos decían: si quieres la paz, prepara la guerra. Si queremos la paz, tenemos que luchar contra la pobreza.
LA PUNTILLA
Tarjeta de Navidad
Reproduzco una tarjeta de Navidad que ha elaborado Leonardo Boff en boca del Niño Jesús. Dice así:
“Queridos todos, –si al mirar el nacimiento y ver allí al Niño Jesús en medio de José y María, junto al buey y la mula, os llenáis de fe en que Dios se hizo niño como cualquiera de vosotros; –si conseguís ver en los otros niños y niñas la presencia inefable del niño Jesús, que una vez que nació en Belén nunca nos ha dejado ya solos en el mundo; –si sois capaces de hacer renacer el niño escondido en vuestros padres, familiares y amigos para que surja en ellos el amor, la ternura, y el cuidado de la naturaleza; –si al mirar al pesebre descubrís a Jesús, casi desnudo, y os acordáis de tantos niños para compartir con ellos lo que os sobra; –si miráis al cielo, veis las estrellas y hacéis memoria de que siempre hay una estrella que nos ilumina
Yo estoy naciendo de nuevo y renovando la Navidad…
DIUMENGE DE LA SAGRADA FAMILIA –B
Família, comunitat d’amor
És clar que avui la vida familiar es troba davant situacions noves i diverses, a voltes conflictives, que cal reflexionar sense precipitacions i sense condemnes indiscriminades. Com també és cert que des d’una perspectiva cristiana, la família continua tenint una funció insubstituïble, com és la de ser una comunitat d’amor,on els seus membres puguin viure i compartir amb plena sinceritat i confiança.
L’evangeli d’avui ens diu que Jesús, que escollí el marc d’una família per fer-se un de nosaltres, era dins de la seva família on creixia en edat, saviesa i gràcia, és a dir, físicament i espiritualment.
Aprofundir en els valors de la vida familiar és un servei molt valuós que avui poden oferir els cristians i cristianes a la societat. La família és un àmbit privilegiat per a unes relacions humanes gratificants i propícies, per al desenvolupament personal, social i religió de les persones. La família ha de ser la gran escola de la gratuïtat i de l’estimació.
Dijous, 1 de gener de 2009,
SOLEMNITAT DELA MARE DE DÉU
Que Déu ens doni un any de pau
Com sempre, els cristians i cristianes encetem un nou any civil amb tres commemoracions rellevants: l’octava de Nadal; una festa litúrgica en honor de la Mare de Déu, i, des de l’any 1968, per voluntat del Papa Pau VIè, una Jornada mundial de la pau.
I els millors desitjos per al nou any venen expressats en el salm 66: que Déu ens beneeixi i ens faci veure la claror de la seva mirada.
Maria fou, sens dubte, una dona que va saber veure la mirada de Déu, i ,alhora, transmetre al seu Fill la mirada de mare. Els fills i filles sempre es transparenten a la llum de la mare. I els cristians i cristianes hem de aprendre dia a dia, de Maria, la seva disponibilitat i la seva reflexió i pau interior: Maria conservava les coses en el seu cor i les meditava.
JORNADA MUNDIAL DE LA PAZ
Combatir la pobreza, construir la paz
Cada año el Papa elige un lema para que reflexionemos en esta Jornada mundial de la paz. Y este año es bien concreto y explícito: combatir la pobreza, construir la paz. Una amenaza grave contra la paz son las condiciones de extrema pobreza en que viven hoy muchas personas (especialmente los niños) y también muchos pueblos. Los romanos decían: si quieres la paz, prepara la guerra. Si queremos la paz, tenemos que luchar contra la pobreza.
LA PUNTILLA
Tarjeta de Navidad
Reproduzco una tarjeta de Navidad que ha elaborado Leonardo Boff en boca del Niño Jesús. Dice así:
“Queridos todos, –si al mirar el nacimiento y ver allí al Niño Jesús en medio de José y María, junto al buey y la mula, os llenáis de fe en que Dios se hizo niño como cualquiera de vosotros; –si conseguís ver en los otros niños y niñas la presencia inefable del niño Jesús, que una vez que nació en Belén nunca nos ha dejado ya solos en el mundo; –si sois capaces de hacer renacer el niño escondido en vuestros padres, familiares y amigos para que surja en ellos el amor, la ternura, y el cuidado de la naturaleza; –si al mirar al pesebre descubrís a Jesús, casi desnudo, y os acordáis de tantos niños para compartir con ellos lo que os sobra; –si miráis al cielo, veis las estrellas y hacéis memoria de que siempre hay una estrella que nos ilumina
Yo estoy naciendo de nuevo y renovando la Navidad…
jueves, 25 de diciembre de 2008
Dia de Nadal 2008
Benvolguts i benvolgudes, que tingueu un joiós Nadal, i si voleu uns petits puntets de reflexió,us convido a donar voltes a aquestes tres propostes:
Nadal, un misteri profund per viure i analitzar en el silenci de la nostra interioritat
Nadal, en un moment de patiment per a molta gent que pateix directament la famosa i denigrant crisi economica
Nadal en la comunitat de cada u: com haurem de treballar per millorar les nostres comunitats
Repeteixo, una cordial abraçada a tots els qui si més no de tant en tant us interesseu per aquest blog.
Manel Simó
Nadal, un misteri profund per viure i analitzar en el silenci de la nostra interioritat
Nadal, en un moment de patiment per a molta gent que pateix directament la famosa i denigrant crisi economica
Nadal en la comunitat de cada u: com haurem de treballar per millorar les nostres comunitats
Repeteixo, una cordial abraçada a tots els qui si més no de tant en tant us interesseu per aquest blog.
Manel Simó
domingo, 14 de diciembre de 2008
Tercer diumenge d'ADVENT- La Puntilla
Perdoneu amics que m'hagi retrasat. Em vaig despistar de penjar-lo. Però ja ha arribat
Tercer diumenge d’ADVENT
Omple de béns als pobres,
i els rics se’n tornen sense res.
(Cant del Magnificat)
Una pregunta que necessita respostes
Veiem avui a l’evangeli, que a Joan Baptista li fan una pregunta que no sempre és fàcil de respondre: ¿qui ets tu?
Pensem durant un moment si el mateix interrogant caigués un dia sobre nosaltres, tant a títol personal, com a títol col•lectiu: ¿qui ets tu? ¿qui sou els cristians i cristianes, què en dieu de vosaltres mateixos, quina és la vostra identitat? ¿Quina seria la nostra resposta?
I la pregunta no pot quedar en el silenci, sinó que necessita respostes convincents.
D’altra part, el profeta Isaïes, a la primera lectura, ens ha donat una pista molt clarificadora: “els batejats i batejades hem estat ungits per portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat i a proclamar la gràcia del Senyor...”
La tasca és certament ben dura i difícil, i necessita el clima interior al qual ens convida sant Pau, a la segona lectura: viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió...No sufoqueu l’Esperit, examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo...
Paga la pena meditar atentament aquestes paraules.
La felicitat és la gran aspiració de l’ésser humà. Tots volem trobar raons per viure amb goig, però no sempre encertem amb les fonts d’on podem extreure aquestes raons.
La secularització del Nadal porta a molt gent aquests dies a un consumisme aclaparador, a un intent renovador de ficar la joia a la vida de fora endins, quan la veritable alegria és la que surt de dins afora.
Nosaltres, com Joan Baptista, no hem de defallir de ser en el món que ens toca viure veus que clamen en el desert, testimonis que afirmen i creuen que el Crist és la Paraula viva de Déu i la Llum que il•lumina i transforma la vida de les persones.
Que Maria ens ajudi a rebre el Messies com Ella el rebé.
LA PUNTILLA
Crisis de humanidad
Leo a Leonardo Boff:
–“La crisis económico-financiera nos remite a una crisis mucho más profunda: la crisis de la humanidad”
Me interesa el tema y sigo leyendo para ver cómo argumenta su afirmación el conocido teólogo brasileño:
“El ser humano –escribe–está habitado por dos fuerzas cósmicas: una de autoafirmación, en la que predomina el yo y la competición; y otra de integración en la vida social, en la que prevalece el nosotros y la cooperación. Y la vida sólo se desarrolla saludablemente en la medida en que se equilibra el yo con el nosotros, la competición con la cooperación”.
Conclusión: “cuando se da rienda suelta a la competición del yo, anulando la cooperación, nacen las grandes crisis”.
Opino que este análisis es muy lúcido y nos permite afirmar que no sólo adolece de salud la planificación económica de la sociedad, sino, sobre todo, la mente y el corazón del ser humano.
Por eso, por favor, padres y educadores, educad a los hijos y alumnos en la cooperación y la solidaridad.
Tercer diumenge d’ADVENT
Omple de béns als pobres,
i els rics se’n tornen sense res.
(Cant del Magnificat)
Una pregunta que necessita respostes
Veiem avui a l’evangeli, que a Joan Baptista li fan una pregunta que no sempre és fàcil de respondre: ¿qui ets tu?
Pensem durant un moment si el mateix interrogant caigués un dia sobre nosaltres, tant a títol personal, com a títol col•lectiu: ¿qui ets tu? ¿qui sou els cristians i cristianes, què en dieu de vosaltres mateixos, quina és la vostra identitat? ¿Quina seria la nostra resposta?
I la pregunta no pot quedar en el silenci, sinó que necessita respostes convincents.
D’altra part, el profeta Isaïes, a la primera lectura, ens ha donat una pista molt clarificadora: “els batejats i batejades hem estat ungits per portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat i a proclamar la gràcia del Senyor...”
La tasca és certament ben dura i difícil, i necessita el clima interior al qual ens convida sant Pau, a la segona lectura: viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió...No sufoqueu l’Esperit, examineu-ho tot i quedeu-vos allò que trobeu bo...
Paga la pena meditar atentament aquestes paraules.
La felicitat és la gran aspiració de l’ésser humà. Tots volem trobar raons per viure amb goig, però no sempre encertem amb les fonts d’on podem extreure aquestes raons.
La secularització del Nadal porta a molt gent aquests dies a un consumisme aclaparador, a un intent renovador de ficar la joia a la vida de fora endins, quan la veritable alegria és la que surt de dins afora.
Nosaltres, com Joan Baptista, no hem de defallir de ser en el món que ens toca viure veus que clamen en el desert, testimonis que afirmen i creuen que el Crist és la Paraula viva de Déu i la Llum que il•lumina i transforma la vida de les persones.
Que Maria ens ajudi a rebre el Messies com Ella el rebé.
LA PUNTILLA
Crisis de humanidad
Leo a Leonardo Boff:
–“La crisis económico-financiera nos remite a una crisis mucho más profunda: la crisis de la humanidad”
Me interesa el tema y sigo leyendo para ver cómo argumenta su afirmación el conocido teólogo brasileño:
“El ser humano –escribe–está habitado por dos fuerzas cósmicas: una de autoafirmación, en la que predomina el yo y la competición; y otra de integración en la vida social, en la que prevalece el nosotros y la cooperación. Y la vida sólo se desarrolla saludablemente en la medida en que se equilibra el yo con el nosotros, la competición con la cooperación”.
Conclusión: “cuando se da rienda suelta a la competición del yo, anulando la cooperación, nacen las grandes crisis”.
Opino que este análisis es muy lúcido y nos permite afirmar que no sólo adolece de salud la planificación económica de la sociedad, sino, sobre todo, la mente y el corazón del ser humano.
Por eso, por favor, padres y educadores, educad a los hijos y alumnos en la cooperación y la solidaridad.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
