Diumenge 30 d'agost 2009 - La Puntilla

Les vacances ja comencen a tocar punt final i és hora d'anar pensant en el nou curs. I nosaltres, diumenge a diumenge, ens trobem.

Diumenge XXII del temps ordinari. Cicle B
Les lleis i les persones

Després de passar cinc diumenges amb el capítol 6 de l’evangeli de Joan, tornem avui a l’evangeli de Marc, que és el propi del cicle B, i que escoltarem fins l’Advent.
Una altra novetat és que comencem a llegir avui, i ho farem durant quatre diumenges més, la Carta de Jaume, que en el seu inici ens convida enèrgicament no només a escoltar la Paraula, sinó, sobretot, a posar-la en pràctica de manera concreta.

¿Quin és en aquest diumenge el missatge principal que ens ofereix l’evangeli?
Marc ens mostra en el capítol 7 del seu evangeli una manifesta oposició entre la manera de pensar i de fer dels fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem (adoneu-nos que Jerusalem era oficialment la guardiana de la doctrina oficial del judaisme), i el pensament de Jesús i l’actuació dels seus deixebles, on allò que compta són els comportaments i les actituds, la manera de viure i d’actuar que no poden classificar-se només en normatives de pràctiques externes.
Jesús critica als fariseus que converteixin en principals el que en realitat són manaments secundaris, ja que són un conjunt de pràctiques i ritus externs que la tradició ha creat, i per contra actuïn d’esquena al projecte de Déu de cara a les persones.
La cita que fa Jesús d’Isaïes és clara:
Resumint: Jesús defensa que un ritual (sigui religiós, militar, polític, etc.) per sí mateix no canvia a una persona. Un ritual no pot posar-se per damunt de les actituds ètiques. Jesús critica l’excessiu legalisme. Vol que mirem sobretot l’actitud interior. És cert que la norma, la llei, és necessària, i ens serveix de camí, però la llei de Déu mai s’ha d’entendre d’una manera exagerada, fins al punt de convertir-la no precisament en un camí de llibertat, ans el contrari, en una font d’angoixa, o en un compliment purament d’aparença.
Avui, a la vida política, social i religiosa, és molt freqüent la subversió de valors, és a dir, mostrar-se escrupolosament exigent en les normes secundàries i, en canvi, saltar-se despreocupadament les normes que posen en perill la pròpia vida o la dels altres.
Hi ha una pregària que he vist atribuïda a diversos autors i no sabria dir de qui és autènticament, i que diu: Senyor, ajuda’m a no canviar allò que no es pot canviar; ajuda’m a canviar allò que es pot canviar; i, Senyor, ajuda’m a distingir una cosa de l’altra... Crec que és una bona pregària per glossar l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia.

La Puntilla
Reímos poco
En los estudios de periodismo tuve un profesor que nos puso un ejercicio muy original: caminar Rambla arriba, Rambla abajo, observando el rostro de las personas. Ni que decir tiene que cuando me tocó hacer la redacción de lo observado, tuve que subrayar las pocas sonrisas y risas que había observado.
Aristóteles afirmó que un bebé sólo adquiere la condición de persona cuando empieza a sonreír. Y es que la risa es, en verdad, el último gran reducto de la libertad humana y constituye la gran rebeldía del ser humano.
Sin embargo, dicen las estadísticas que hoy el adulto más risueño no suele sonreír más de cien veces al día, y los menos alegres no pasan de 15, si llegan.
¿Qué nos pasa? ¿Por qué reímos tan poco?
La risa auténtica (no la falsa e hipócrita) mueve 400 músculos de todo el cuerpo, quema calorías, ensancha los pulmones, oxigena los tejidos y fortalece el sistema inmunológico.
Así pues, si no somos un poco más generosos en la ironía, el humor y la risa, o es que somos muy poco libres, o es que somos propensos a enfermar...

Fins la propera setmana. ¿No us animeu a fer algun comentari?

23 d'agost 2009 - Diumenge XXI - La Puntilla

Benvolguts amics i amigues, queridos todos, aunque tarde, no quiero que os falte el quinto y último comentario sobre el capítulo sexto de san Juan, ni tampoco La Puntilla. Se acaba el verano. Planificad con entusiasmo el nuevo curso...

Diumenge XXI del temps ordinari. Cicle B

Uns no, altres sí
L’evangeli d’avui presenta l’efecte final i el desenllaç de tot el discurs del pa de vida que hem anat escoltant els darrers diumenges: molts dels qui havien seguit Jesús fins aleshores, l’abandonaren i ja no anaren més amb Ell... Simó Pere, però, en nom dels altres deixebles, i a la pregunta de Jesús sobre si ells també volien abandonar-lo, respon: Senyor, ¿a qui aniríem?...nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.
Aquesta situació pressenteix ja la que serà la permanent realitat al llarg de la història: molts no acceptaran la fe, i altres atorgaran al Crist l’adhesió més incondicional. Molts no valoren gens l’Eucaristia, i altres troben en ella el veritable aliment de la seva fe.

El gran error de molts dels qui escoltaren el discurs del pa de vida va ser que ho feien des de una perspectiva purament grollera i material, mentre que l’Eucaristia només s’entén des d’una perspectiva autènticament sagramental, al nivell d’una fe que accepta els signes com a portadors de gràcia i comunió.

Per entendre què significa l’Eucaristia és indispensable una actitud de fe. Una fe que és adhesió personal a Ell, als seus criteris, a la seva manera de pensar i de viure, i als valors que Ell va proposar i defensar.
L’Eucaristia –menjar la carn i beure la sang del Crist– és l’expressió simbòlica de la unió i la fusió amb la vida del Crist.
L’Eucaristia és una experiència de encontre entre el Ressuscitat i els creients

I voldria subratllar un detall més de la resposta de Pere a la pregunta de Jesús sobre si ells també volien anar-se: Diu Pere: només Vós teniu paraules de vida eterna... Avui estem superinflats de paraules, i crec que es precís tornar a valorar la paraula en la seva justa vàlua, Hi ha massa paraules fugaces, mentideres, hipòcrites, brillants en la forma i buides en el fons, enganyoses, poc crítiques, conformistes... Per això, ens cal continuar cercant paraules autèntiques, portadores de vida, profundes, crítiques, missatgeres de pau i felicitat, compromeses... El missatge del Crist ofereix una gran possibilitat .

Tant de bo, doncs, que aquesta proclamació del capítol sisè de l’evangeli de Joan, que hem llegit i analitzat en els darrers cinc diumenges, hagi servit per aprofundir i valorar encara una mica més el gran regal de l’Eucaristia.


La Puntilla
Belleza
Leí en una ocasión que Miguel Angel Asturias, el novelista y poeta de Guatemala, premio Nobel de literatura en 1967, cambiaba la petición del Padrenuestro , por .
Y esta anécdota poética me plantea una iniciativa:
–¿qué tal si cada día, antes de ir a dormir, nos preguntásemos:
Ya sé que habrá quienes piensen que semejante pregunta puede resultar cursi o trasnochada; como no faltarán los que se muestren mucho más pragmáticos y prefieran preguntarse: ¿cuánto he ganado hoy?
Todos y cada uno de nosotros somos, a veces, protagonistas y, a veces, espectadores. Repartimos belleza o contemplamos belleza.
Hoy, sin embargo, al final de una densa jornada, he decidido indagar el salario de belleza que me ha deparado el día, y sólo me ha venido a la cabeza la imagen de un solemne y espontáneo bostezo de una persona joven que compartía asiento en el autobús.
Bueno, tal vez no sea muy feo el hecho de aburrirse...

Hasta la próxima...

Assumpció - Diumenge XX - La Puntilla

Amigues i amics, encara que sigui a brau pasat (quina castellanada, oi?)us envio el meus comentaris. Sempre va bé contrastar...

L’Assumpció de la Mare de Déu
El contingut d’aquesta festa, ignorada durant els primers segles de l’Església, és la creença de que Maria, la mare de Jesús, “un cop acabat el curs de la seva mortal, fou assumpta en cos i ànima a la gloria”. Així, d’aquesta manera, ho proclamava el Papa Pius XII com a veritat dogmàtica, l’any 1950, després d’una oportuna consulta als bisbes de tot el món.
I com cada any, aquesta festa ens dóna ocasió a nosaltres de contemplar Maria com a “una autèntica dona de fe”, tal com la proclama Elisabet, a l’evangeli que llegim avui.
Una fe, la de Maria, que li va fer entendre perfectament com actua Déu a la història, i quin és el seu projecte sobre aquest món: “Déu és aquell que estima, de generació en generació, als qui creuen en Ell. Déu es qui omple de béns els pobres, deixa sens res els rics i derroca els poderosos. I Déu manté per sempre l’aliança amb el poble”
D’això n’estava convençuda Maria, i si darrera de cada persona de bé hi ha una mare, és obvi que aquestes van ser les idees que va transmetre al seu Fill Jesús.
Si volem seguir les petjades de Déu, de Maria i de Jesucrist, ja sabem el camí: estimar Déu que ens estima, apostar a favor dels més febles, i mantenir-se sempre fidels al poble.

Diumenge XX del temps ordinari. Cicle B
Quart dels cinc diumenges dedicats a reflexionar sobre els discurs del pa de vida (Joan, capítol 6)
La idea d’avui és aquesta: –l’adhesió a Jesús no pot quedar-se només en una adhesió intel•lectual o teòrica, sinó d’assimilació i total compenetració amb Ell. Això és el que dóna a entendre el simbolisme del pa: igual que l’aliment material es fa carn de la nostra carn i sang de la nostra sang materials, el pa viu que és Jesús ha de passar a ser part constitutiva de la nostra condició cristiana.
Avui el discurs pren clarament la línia d’exaltació de l’eucaristia: el sagrament és una manera externa de combregar amb la mort del Crist i de participar així de la seva resurrecció.
A la història de l’espiritualitat, l’Eucaristia ha passat moments de desconeixement i fins i tot de menyspreu. Tanmateix esdevé imprescindible per mantenir viva i forta una actitud interior de seguiment del Crist i compromís amb els valors de l’evangeli.


La Puntilla
Libertad
¿para qué?
Fue una larga y provechosa conversación:
–Hoy mucha gente, joven y no tan joven, afirma:
Y es que la secularización ha optado y luchado por la reivindicación de la subjetividad y, por lo tanto, de la libertad.

– Pero,luego,
paradójicamente, parece que la gente no sabe qué hacer con esa libertad...

–Por ejemplo, ¿por qué se añoran tiempos de dictadura? ¿Tan poco se valora la libertad?

–Más aún: Fíjate cómo hoy existe una tendencia muy grave a no tomar decisiones... ¿Cuántos padres renuncian a ejercer de padres?
–¿Cuántos cargos asumen sus responsabilidades y afrontan las dificultades con decisiones a veces impopulares, pero necesarias?

–Sin duda, acertaba san Pablo cuando afirmaba que
–Sí, porque la libertad abandonada a sí misma, entra en una crisis permanente.

Fins la propera setmana, i suporteu bé les calors de l'estiu... Una abraçada

Diumenge XIX y La Puntilla – 9 D'AGOST 2009

AMIGUES I AMICS, ENCARA QUE UNA MICA TARD, NO VULL QUE MANQUI EL MEU COMENTARI- PERO M'AGRADARIA OBTENIR ALGUNA RESPOSTA...


Continuem – cal recordar– amb la lectura del capítol 6 de l’evangeli de sant Joan, anomenat el discurs sobre el pa de vida.
Fa quinze dies la idea principal era: “el pa, compartit, es multiplica”; diumenge passat vèiem com Jesús ens animava a treballar no només pel pa material, sinó pel pa de l’esperit, i Ell mateix s’oferia com a aliment: “Jo sóc el pa de vida, els qui venen a mi no passaran fam...”
Avui, davant l’escàndol dels jueus que no entenien què volia dir que Jesús fos pa de vida, Ell intenta explicar-ho més a fons: el seu sacrifici – la seva mort i la seva resurrecció– obtindrà la salvació per a tots, i serà per aquesta salvació que tots podrem arribar a la presència de Déu en una vida eterna. El pa de l’Eucaristia simbolitza aquest sacrifici del Crist, i d’aquest pa, tots en podem menjar.

L’humanització no allunya de Déu,
sinó tot el contrari
Diumenge passat acabàvem la lectura de l’evangeli amb l’afirmació de Jesús: “Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set”
Però els jueus, –diu avui l’evangeli, murmuraven contra Ell i s’escandalitzaven, perquè a Jesús el veien només com un ésser humà més, ni més, ni menys, i els resultava molt difícil que s’apropiés qualitats pròpies de Déu.
L’evangelista Joan, d’una part, insisteix sovint en el seu relat en la vida humana de Jesús, i ho fa perquè ja havia començat a aparèixer la literatura gnòstica, segons la qual, la humanitat de Jesús no era real, sinó només una aparença. Jesús, insisteix Joan, veu, escolta, menja, etc. és a dir, és comporta com a un ésser humà.
Ara bé, la seva humanitat no oculta la seva divinitat, ni la seva divinitat oculta la seva humanitat.
El Jesús de la fe és el Jesús de Natzaret, humà i sensible, i, alhora, Fill de Déu, aquell que és l’únic que ha vist Déu, aquell que dóna vida eterna als qui creuen en Ell. En aquest sentit és pa que dóna vida. És pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I perquè és humà, donarà la seva vida, perquè doni vida al món..
Tenim aquí, doncs, una idea preciosa: per apropar-se a Déu, no ens hem d’allunyar d’allò que és humà. Més encara: L’únic camí per apropar-se a Déu és el camí que feu Déu per apropar-se a la humanitat, a través de Jesús: fer-se ésser humà: humanitzar-se.

LA PUNTILLA
Breves
El verano no siempre invita a grandes y extensas lecturas, pero no invalida la capacidad de pararse en breves pensamientos.
Esta vez, he recopilado cuatro pequeñas joyas:

–Los bosques preceden a las civilizaciones; los desiertos, las siguen...
Esta frase me ha recordado una campaña que se llevó a cabo en Guatemala bajo el lema de “lo suficiente”, y que, en relación con el buen uso de la naturaleza, decía: “basta de destrucción del medio ambiente. Toma de la naturaleza sólo lo que necesites” Nosotros, sin embargo, en general, la seguimos desertizando...
–“Cuando un hombre pide justicia, normalmente es que quiere que le den la razón...” Y no sé si siempre podemos decir que tenemos razón...

–Ésta és de Borges, el gran escritor argentino: “todas las teorías son legítimas...Lo que importa es lo que se hace con ellas... Y es que de la teoría a la práctica hay el largo recorrido de la implicación y el compromiso...

Y una última: “lo que es digno de hacerse, es digno de que se haga bien... Totalmente de acuerdo.

Que continuï el bon estiu per a tohom
Salutacions

2 d'agost 2009 - Diumenge 18 de durant l'any. Evangeli i La Puntilla

Bons i estimats amics

Recordeu que anem seguint, durant cinc diumenges, el capítol 6 de l’evangeli de sant Joan. I avui és el segon d’aquests cinc diumenges. El tema general és una reflexió sobre el pa de vida, i es refereix principalment a l’Eucaristia.
Diumenge passat el punt de reflexió era: “el pa compartit, es multiplica”. Avui: no hem de treballar només per un menjar que es fa mal bé, sinó pel menjar que dóna vida eterna.

Quanta fam de valors de l’esperit!
Quanta fam de Déu!
“Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set”
Heus aquí una proposta que pot interessar a molta gent.
Vèiem el diumenge passat que mitjançant la multiplicació feta per Jesús dels pans i els peixos que algú va oferir, molta gent va poder satisfer la seva fam material.
I avui Jesús avança en la seva catequesi: “no és suficient alimentar-se només amb menjar material, sinó que hi ha un altre aliment que dóna vida eterna, que canvia la manera d’entendre i de planificar la vida, fins i tot en aquesta terra”
Hi ha molta gent al nostre voltant que manifesta a la seva vida una veritable fam i set de moltes coses que no són només materials; cerquen i no acaben de trobar com solucionar els seus problemes interiors, i trobar un estil de vida on gaudeixin de més felicitat.
Fam i set, per exemple, d’ajuda, d’amistat, de ser escoltats, de solidaritat, de companyia, d’afecte, d’estimació...
L’evangelista Joan es caracteritza per presentar Jesús sota tres símbols molt expressius: pa, aigua i llum. En el fons són els tres dons més radicals que va rebre Israel en el desert, perquè eren els perills que més hi havia en un desert: el perill de morir de fam, el perill de morir de set, i el perill de perdre’s. Tres dons que avui cerca i agraeix també molta gent per donar ple sentit a la seva vida en el desert del món.
L’adhesió a Jesús, al seu missatge i a la seva forma i estil de vida, és pa que alimenta. I l’Eucaristia és una manera de fer presencial aquesta adhesió. És l’aliment que vigoritza i dóna fortalesa a la nostra fe.


LA PUNTILLA
Mirar
Es una anécdota, pero podría ser real.
Un padre llevó a su hijo por primera vez a ver el mar, ya que como tantas otras criaturas que habrá, todavía no lo había visto nunca. Y el niño, fascinado ante aquella inmensidad, no paraba de girarse hacia su padre y decirle: –papá, ayúdame a mirar, ayúdame a mirar...

Y he pensado que esta sencilla frase tendría que convertirse, para nosotros, en una de nuestras actitudes cotidianas más frecuentes, e, incluso, en una bonita oración:
–Señor, ayúdanos a mirar...
Ya se ha comentado alguna vez que mirar es algo más profundo que ver. Ver es un acto físico, mientras que mirar es un acto psíquico, es decir, requiere un plus de atención y de percepción.
El niño de la anécdota veia el mar, pero sin embargo, pedía a su padre que le ayudara a mirar el mar, es decir, a captar la complejidad, los matices, la forma y el fondo de la realidad, distinguiendo lo auténtico de lo aparente...
Si hoy son tan frecuentes los juicios superficiales y vacíos sobre las cosas es porque se ven, pero no se miran. Y así nos va a todos. Miremos más.

Fins a la propera setmana, i a veure si us animeu a dir-me alguna cosa...

Diumenge 17 de durant l'any - 26 juliol 2009 - La Puntilla

Benvolgudes amigues i amics, de nou amb vosaltres. El viatge,molt bé, encara que amb una barreja de sentiments després de veure les dificultats d'uns pobles del centre d'Europa, els balcànics, que es recuperen d'una guerra cruel, alhora que presenten unes opcions turístiques i d'acollida impressionants (sobre tot Eslovenia i Croàcia)

I anem amb la litúrgia del diumenge, i amb el comentari de La Puntilla.

Diumenge 17 de durant l’any
Nota prèvia: Ja és habitual, en l’any que llegim l’evangeli de Marc, com és el cas d’enguany, interrompre la seva lectura durant cinc diumenges, per llegir en ells el capítol 6 de l’evangeli de sant Joan, que és conegut com el discurs del pa de vida. Comencem, per tant, avui aquesta lectura, que podeu seguir també a casa amb més calma.

La nostra col•laboració és necessària
En aquest capítol sobre el pa de vida, trobem un total de cinc idees, que es repartiran durant els cinc diumenges propers. Son aquestes:
1) el pa, en ser compartit, es multiplica. És el tema d’avui.
2) No hem de treballar només per un menjar que es fa mal bé, sinó pel menjar que dona vida eterna
3) Jo sóc –diu Jesús– el pa de vida, d’una vida plena i per sempre
4) L’adhesió a Jesús no ha de ser només intel•lectual i teòrica, sinó d’assimilació i compenetració amb Ell
5) Molts, en sentir aquestes idees, l’abandonaren, però Pere i els altres digueren:

Avui, doncs, com dèiem, a l’evangeli d’avui sobre la multiplicació dels pans, volem reafirmar que el pa, en ser compartit, es multiplica. I això ens fa pensar en tres punts concrets:
1) la primera i principal esclavitud a la que es veuen sotmesos avui milions i milions d’éssers humans és el problema de la fam: la fam del cos, la fam de pa, però també les nombroses anèmies interiors.
2) En el procés d’alliberament d’aquestes esclavituds, Déu vol comptar amb la nostra col•laboració: aquella gent tenien cinc pans i dos peixos, i van ser necessaris
3) La dinàmica del Regne no és la dinàmica dels diners, sinó la dinàmica del compartir.

Seguirem aprofundint en aquest capítol del pa de vida. I per arribar a aquest pa, cal no perdre les ganes de menjar.


LA PUNTILLA
“Que gane lo mío”
Javier Marías, el hijo del gran filósofo que fue Julián Marías, sobresale sobre todo como novelista de éxito, pero no renuncia a la capacidad de reflexión que tuvo su padre. Por eso hoy le pido prestada esta puntilla.
Escribía el otro día:
–Con demasiada frecuencia la cuestión hoy es ya sólo ... A una gran parte de la población la verdad ha dejado de importarle. De hecho ha elegido no verla aunque se la pongan delante, si no le conviene. Ha decidido de antemano cómo quieren que sean las cosas, y niega cuanto no le gusta o le molesta. Vivimos cada vez más en un mundo en el que la gente no soporta lo que le desagrada, ni lo que crea dudas, ni lo que la obliga a retractarse o a reconocer que se ha equivocado. Es lo propio de muchos niños y de muchos ancianos: niegan la realidad adversa y prefieren no enterarse...
Nos hemos infantilizado o ancianizado....

Una abraçada, Manel Simó

Diumenge 19 de juliol - 16 durant l'any - La Puntilla

Acció i contemplació
Les lectures d’aquest diumenge constitueixen un autèntic cant d’esperança enfront la preocupant deshumanització que pateix avui molta gent.
¿Què sentiria el poble deportat d’Israel en sentir aquelles paraules de Déu, en boca de Jeremies?: “Recolliré les ovelles de tots els països on les havíeu fet fugir, i les faré tornar als seus prats...Els donaré pastors que les menin, i ningú no tornarà a fer-los por, ni a esfereir-les, ni en mancarà cap...”
Pau, per la seva part, no dubta en afirmar l’obra que Déu ha fet en Crist: “ha creat una nova humanitat centrada en Ell”
I l’evangeli presenta un Jesús compassiu i entranyable, que feia reposar als apòstols, alhora que Ell se’n compadia de la gran gentada que anava “com ovelles sense pastor” i la instruïa llargament.
El gènere humà pateix avui una gran deshumanització; i en una societat que només va a la seva, i on tants homes i dones han perdut la sensibilitat i les entranyes de misericòrdia, fa bo d’escoltar veus que apostin per les persones humanes, els seus dolors i sofriments i les seves necessitats de proximitat.
Jesús fou eminentment un gran pedagog, i en la tasca de formador dels seus deixebles sabia molt bé que després d’enviar-los a la missió d’evangelitzar, calia la tasca de revisar i avaluar la feina feta, i de reposar per carregar de nou les piles. L’acció no es pot deslligar de la contemplació, com la contemplació ha de derivar necessàriament en l’acció.
No deixa de ser curiós que aquest evangeli coincideix quan moltes persones es troben ja de vacances, o pensen en elles. Les vacances han de ser sempre una gran oportunitat per fer allò que habitualment no fem, o no podem fer. I una de les coses que no fem gaire és una revisió tranqui-la i serena del què fem i com vivim.
La societat de l’estress, en que tots i totes hi estem sovint submergits, reclama un descans corporal i mental que ens retorni una bona dosi de pau i d’equilibri interior. És temps de retrobament amb la natura, amb nosaltres i amb Déu.


LA PUNTILLA
Cuatro tareas
Le llamaban “el profesor de las cuatro tareas”. Porque todo su discurso giraba alrededor de cuatro profundos verbos:
–¿Queréis aprender a vivir y progresar en la vida? Ejercitaos en cuatro actitudes básicas:
–integrar;–purificar, renunciar y experimentar

–Integrar supone asumir i aceptar los aspectos más negativos de nuestro yo, poniéndolos también al servicio de la realidad.

–Purificar conlleva no conformarse nunca con lo ya conseguido. Siempre se puede crecer en amor, en fe, en esperanza, en las propias cualidades.
Purificar significa crecer en trabajar a fondo perdido.

–Renunciar lleva consigo solar lastre de las esclavitudes que no nos dejan ser plenamente libres. Renunciar a la imagen, a la fama, al yo, a tener más, en detrimento de ser más...

–Experimentar significa crecer a base de experiencias íntimas y personales. Es mirar con ojos de fe cada realidad.
Es vivir en profundidad.

Diumenge 12 de juliol - 15 durant l'any - La Puntilla

Pautes per evangelitzar
Diumenge passat la litúrgia en conduïa a demanar el retorn del profetisme. I avui, d’alguna manera, continua el mateix tema. El nostre temps necessita més profetes.
A la primera lectura, hem escoltat la vocació que rep Amós. Ell no se’n considera de profeta –“Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor”; però el Senyor el crida clarament: “vés a profetitzar a Israel, el meu poble”.
Sant Pau, per part seva, en l’esplèndid text de la carta als cristians d’Efes, ens ha recordat com Déu ens ha configurat perquè “fóssim lloança de la seva grandesa” i ens ha marcat, en el Crist, “amb l’Esperit Sant promès”.
I Jesús a l’evangeli envia als seus deixebles a proclamar arreu allò que han vist, han sentit i han viscut. Heus aquí la veritable vocació de profetes.
El do de la fe, com tots els dons de Déu, és necessàriament expansiu. I això vol dir que qui el valora veritablement ha de desitjar que tothom el pugui gaudir.

La vida cristiana no es pot separar de la missió d’evangelitzar. De la nostra fe, il•luminada pels valors de l’evangeli de Jesús, en surt la referència que ha de vitalitzar la nostra ètica cristiana. I és la nostra conducta ètica la que la gent del nostre voltant valorarà o no com autèntica manifestació de la nostra creença.

L’estil cristià té un tarannà propi, i l’evangeli d’avui ens ajuda a recordar-lo. Les cinc indicacions que Jesús dóna als seus deixebles quan els envia a la missió d’evangelitzar són prou reveladores:
–els envia “de dos en dos”, i això ens diu clarament que la missió és sempre una tasca comunitària.
–els capacita per alliberar les persones, que és la nostra tasca més important
–els indica que l’eficàcia de l’anunci no depèn de l’abundància de mitjans econòmics.
–mostra que el missatge de Jesús mai pot ser objecte de negocis o d’especulacions
–i finalment, Jesús manifesta que el seu missatge és de lliure acceptació, i que mai no es pot imposar.



La PUNTILLA
Memoria frágil
Revolviendo papeles me encuentro con un pequeño folleto titulado:“Reflexión ètico-cristiana ante la crisis econòmica”
–Vaya, –me digo– qué actual y qué oportuno...
Enseguida advierto, sin embargo la fecha en que fue escrita esta reflexión: 7 de octubre de 1993.
Pero la leo atentamente y subrayo algunas líneas:
–“La economía de la codicia ha reinado durante demasiado tiempo
Es hora de orientar la economía en un sentido más racional y democràtico. Es hora de introducir un cambio real en la manera de gestionar nuestra economía..”
“Crisis es una palabra abstracta y, como tal, indolora y muy tecnificada. Pero detrás de esta palabra hay mucho dolor, muchas, injusticias y muchos dramas humanos que no podemos dejar de lado”
“Durante unos años hemos vivido instalados en una satisfacción económica que no se correspondía en absoluto con nuestra realidad...”
Sigo leyendo. Nuestro país vivió en 1993 una dramàtica crisis. Y se escribió mucho y bien para salir de ella. Pero se ve que nuestra memoria es muy fràgil...

Diumenge 5 de juliol - 14 durant l'any - La puntilla

Els profetes són necessaris
Que no ens manquin mai els profetes! Aquest seria el crit que sintetitzaria el desig que ens presenten les lectures d’aquest diumenge. Que no ens manquin mai, malgrat els possibles fracassos i dificultats.
Ezequiel era conscient de la seva condició de profeta. Ho hem vist a la primera lectura: “t’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït”...”Ni que siguin un poble que sempre es revolta, han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells”.
I també sant Pau, malgrat la vivència de les seves febleses, se sentia fort, “en veure’s ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist”, com succeirà sempre als profetes.
L’evangeli, per la seva banda, mostra que la tasca de profeta és dura i a voltes abocada al fracàs, com li passà al gran profeta Jesús de Natzaret. La incomprensió, l’escàndol i el refús són habitualment la paga del profetisme, i fins i tot, i a vegades més encara, per part d’aquells que millor podrien entendre el missatger i el seu missatge profètic. Digué Jesús: “els profetes són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”.
Però els profetes, si són autèntics profetes, mai no es rendeixen.
D’altra part, l’evangeli d’aquest diumenge no es pot deslligar del text que varem llegir diumenge passat.
Recordem el cas de la filla de Jaire, una noia adormida, que no morta, filla d’un cap de la sinagoga, la institució religiosa més important del judaisme. I avui, tot just, veiem Jesús fracassant en la sinagoga (“començà a ensenyar en la sinagoga”). ¿Què vol dir això? Que ens trobem davant una institució que no genera fe, perquè viu només d’aparences i no de continguts. I les persones que hi acudeixen fan el mateix: tan sols són capaces de veure en Jesús la seva condició humana, ben modesta i normal, però no reconeixen el caràcter diví de les seves paraules i de les seves obres.
Jesús és el profeta per excel•lència, i, com a tal, s’implica de ple en les preocupacions humanes i les llegeix a la llum de Déu. I aquesta és la lectura que els hi costa acceptar als seus contemporanis. El volien només com un més d’ells, però no com un profeta de Déu.



LA PUNTILLA
Curas obreros
En la línea de la recuperación de toda la memoria histórica, acaban de publicarse un par de libros dedicados a un colectivo que ha sido deliberadamentte olvidado y marginado por y en la Iglesia: los curas obreros.
El movimiento de los sacerdotes implicados en el mundo del trabajo nació en Francia en el año 1944, y en España comenzaron a verse a partir de 1964, en el contexto de una Iglesia nacionalcatòlica. Estos sacerdotes, inmmersos en los últimos años de la dictadura, constituyeron un gran enriquecimiento de la utopía. Se implicaron en luchas socials y sindicales, a la vez que constituían comunidades populares donde alimentaban su fe.
Llegó a haber casi un millar, y muchos de ellos todavía viven hoy y siguen siendo sacerdotes, aunque muchos estén ya jubilados de sus puestos de trabajo.
En los libros que han aparecido se encuentran los testimonios de unos cuarenta de ellos, y su lectura resulta apasionante y forma parte de la historia de nuestro país.
La jerarquía, a excepción de algún obispo, nunca ha reconocido su gran trabajo.

28 de juny 2009 - Diumenge 13 - La Puntilla

¡Qué gran l'evangeli d'avui! ¡Quins signes d'aliberament! Quina fe la d'aquells que s'apropen a Jesús, i quina delicadesa d'aquell que els toca... ¡Quina critica de les lleis que esclavitzen i de les institucions degradades...!


Un Déu alliberador
La Paraula d’aquest diumenge és una manifestació clara de la identitat de Déu com un Déu de vida i alliberament, i així, a l’evangeli, veiem un esplèndid relat de dos processos d’alliberament.
La dona malalta i la filla de Jaire representen, per si mateixes, el poble d’Israel. La dona portava dotze anys amb la malaltia, com dotze eren també les tribus d’Israel, o sigui, tot el poble. Ambdues dones, com el poble, restaven infecundes: una per la seva malaltia, i l’altra perquè anava a morir sense haver pres marit. Ambdues dones, així mateix, eren víctimes de la institució religiosa jueva: una perquè la llei la marginava, i l’altra perquè encara es trobava sotmesa al pare, que era cap de la sinagoga. La dona malalta era el signe del poble marginat per la llei (era considerada “impura”); i la filla de Jaire simbolitzava el poble sotmès a la institució (la sinagoga).
D’altra banda, el fariseus, que no apareixen en el relat, no feien res per acabar amb aquesta situació. I finalment, és un cap de la sinagoga qui, no trobant solució en la institució que ell representa, acudeix a Jesús, perquè veu que Ell ve a portar un missatge d’alliberament. I és que el poble (la filla), “no està mort”, sinó que “dorm”, i cal que trobi nous camins i noves maneres de desvetllar-se i tornar a viure amb profunditat.

Interpretat l’evangeli des de la simbologia exposada, no resulta difícil trobar possibles aplicacions a la vida i a la situació actual de moltes persones i de molts pobles.
¿Quantes persones viuen avui marginades per una societat injusta i desigual i no veuen esperances de sortir de la seva situació si no troben una mà alliberadora? ¿Quantes persones estan adormides per una societat enlluernadora que esclavitza la seva vida i la converteix gairebé en un viure sense sentit?
Una terminologia a voltes equívoca ha fet que la paraula “alliberament” hagi quedat malmesa per determinats usos, però el que és totalment cert i indiscutible és que el missatge de Jesús és bàsicament un missatge alliberador, perquè es mostra en contra de qualsevol esclavitud que retalli la vida de les persones.

LA PUNTILLA
Propaganda

–No es lo mismo –les decía– propaganda que publicidad.
Mediante la propaganda nos intentan vender ideas, conceptos, valores; y con la publicidad nos incitan a comprar cosas materiales, productos de consumo…

–¿Pero no cree usted que la publicidad necesita previamente el masaje de la propaganda?

–Sí, pero el resultado final no es el mismo. Es mucho más peligrosa la propaganda que la publicidad.

–Pero la propaganda informa…

–¿Informa, o engaña? ¿Propone o impone? ¿Respeta realmente la libertad de la gente? ¿Fomenta su capacidad crítica?

Los debates en aquellas clases eran muy intensos e interesantes.

–Tened en cuenta que el lenguaje de la propaganda suele apelar siempre a los instintos más bajos de las personas y a fomentar un sistema de insolidaridad y competitividad. La ley del mercado nunca crearà hombres y mujeres libres…

Amigues i amics, a temps que no em dieu res...
Manel

Temps durant l'any - Diumenge 12. La Puntilla

Benvolguts i benvolgudes, donem la benvinguda a l'estiu, i que l'escalfor ens agafi per dins i per fora...



A la barca de la humanitat, a la barca de l'Església

A la barca de la humanitat, i a la mateix barca de l’Església, hi ha angoixes i neguits, sofriments i tempestes, moments dolços i moments amargs.
Job, però, a la primera lectura, ha rebut un advertiment de Déu: “Jo vaig retallar les vores de la mar i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li: fins aquí et permeto de venir, no més enllà” Déu no ens deixa sols en l’aflicció i sap les nostres limitacions.
Pau afirma en la seva carta que ja ha aprés que aquells “qui viuen en Crist són una creació nova”...
I a l’evangeli observem la manca de fe i d’esperança d’uns apòstols encara poc madurs davant les proves, incapaços de superar l’aparent silenci de Déu.
D’altra part, el relat juga amb uns quants simbolismes que caldrà subratllar i reflexionar:

Les dues ribes
Les paraules de Jesús “passem a l’altra riba” poden ser considerades, en general, com a una invitació a veure les coses de manera diferent.
Això passa sovint a la vida. Des de la riba on es situa cada u, és molt probable que vegi les coses de diversa manera com les veu qui no hi és en el mateix lloc. No és igual, per dir-ho directament, veure les coses a la llum de la fe, que a la llum de la negació de Déu. No és el mateix afrontar els temes des de l’nterès que des del desinterès.
“Passar a l”altra riba” suposa experimentar si quelcom és encara possible, abans de donar-ho tot per perdut o impossible.
Hi ha la riba del món segons el pla i el projecte de Déu, i hi ha la riba del món concebut des de l’egoisme i l’individualisme humà, des de la injustícia i la desigualtat, i a les dues ribes ha d’anar a desembocar, metafòricament, la mar de la humanitat i la mar de l’Església. Una mar, però, on tots hi estem ficats i que no es deslliura de patir, de tant en tant, fortes tempestes i adversitats.

Superar les pors
Jesús retreu l’actitud de covardia dels apòstols davant la prova dient-los “¿per què sou tan porucs?”. Jesús va relacionar sovint la fe amb la por i les pors amb la fe. I no és que la por sigui l’origen de la fe, com pretenen alguns, però sí que és ben cert que les pors són sovint una barrera per a la fe, o són un fruit de la mateixa manca de fe.
La fe suposa sempre vèncer moltes pors: por al compromís que comporta; por als canvis; por a l’opinió dels altres; por en el si mateix de l’Església; i por sovint al mateix Déu, imaginat com un Déu terrible, inquisidor i molt poc misericordiós...
Avui no bufen tampoc vents massa favorables, ni per a la fe, ni per a l’Església; i es dóna també la temptació de girar-nos cap a Déu i preguntar: “¿no veieu que ens enfonsem?” La resposta, però, no serà diferent que la que hem escoltat a l’evangeli d’avui: –“¿encara no teniu fe?” La fe mai és seguretat. La fe “és la capacitat de superar els dubtes” (Newton)
Germans i germanes: avui, i el proper diumenge, l’evangelista Marc ens presenta accions de Jesús que volen refermar la nostra fe en Ell com a vencedor del mal. Avui ha estat una tempesta calmada, i el proper diumenge serà la guarició d’una dona amb pèrdues de sang, i la resurrecció de una noia. La lliçó és clara: davant les adversitats que ens puguin arribar, tenim al costat a aquell que ha vençut el mal, i que no ens deixa mai de la mà.

LA PUNTILLA
Cultura

La pregunta fue directa:
–¿Cómo cree usted que se puede ser crítico con el sistema cultural que nos rodea?
La respuesta fue quizá excesivamente teórica, pero ofreció muchos elementos para pensar.
Respondió el profesor:
–Un sistema cultural incluye unos VALORES, unas IDEOLOGÍAS,
unos SÍMBOLOS
unas NORMAS,,
unos MODELOS DE COMPORTAMIETO,
y unas INSTITUCIONES.
Por lo tanto, -prosiguió- para ser críticos de verdad es preciso analizar con mucho cuidado cada uno de estos puntos.
Por ejemplo,
– ¿qué valores privan hoy en nuestra sociedad?
– ¿tienen hoy fuerza las ideologías y el bagaje intelectual de las personas, o se cambian fácilmente por intereses propios?
– ¿qué simbología se ha impuesto?
– ¿las normas resultan eficaces?
– ¿qué modelos de comportamiento se presentan hoy, sobre todo a los más jóvenes?
– ¿qué papel juegan las Instituciones?
Ya veis: hay mucho que pensar…


Doncs, que la calda no ens impideixi pensar...

FESTA DEL COS I LA SANG DEL CRIST - La Puntilla

En aquesta joiosa festa del Corpus, una salutació molt cordial.

EL COS I LA SANG DE CRIST
VIDA COMPARTIDA
Des l’antiguitat més remota, la sang ha estat considerada universalment com a vehicle i signe de la vida. Donar sang és donar vida.
Així, a la primera lectura d’avui, se’ns ha mostrat la sang como a testimoniatge de la relació de vida entre Déu i el seu poble.
A la carta als Hebreus, i parlant del Crist, se’ns diu que ara ja no és la sang dels animals, sinó que la víctima “sense tara” és el Crist, “que s’ha ofert ell mateix...
En posar de relleu aquesta significació de la sang, s’explica perquè la festa d’avui ja no s’anomeni només “del Cos de Crist” (Corpus Christi), sinó que per decisió del Papa Pau VIè dugui el nom de “del Cos i de la Sang” de Crist.
D’altra part, la festa d’avui és, d’alguna manera, complementària al Dijous sant, i és una festa eminentment eucarística.
De fet, l’evangeli, amb el relat del Sopar segons Marc, ens ho ha recordat. En el pa partit i en la sang compartida, Jesús es lliura totalment a si mateix.
El sagrament de l’Eucaristia es pot contemplar des de dues vessants diferents. En si mateix, alhora que un misteri, és un gran regal del Senyor, un aliment eficaç de vida espiritual i un estímul de compromís cristià. I des del punt de vista del culte, la presència del Crist en els signes del pa i del vi consagrats, és objecte d’adoració i de celebració litúrgica, reproduint el misteri de la seva mort i de la seva resurrecció.
L’Eucaristia alimenta, i l’Eucaristia compromet.
Allò que mengem i que bevem es desintegra, és assimilat pel nostre cos, i es converteix en energia i font de vida. Per això necessitem alimentar-nos. Els cristians i cristianes, menjant el pa i bevent el vi de l’Eucaristia, no fem cap mena de ritus d’antropofàgia (com pretenien fer burla alguns quan escoltaven Jesús parlant del pa de vida). És la presència permanent del Crist en aquells signes la que alimenta el nostre ésser cristià.
El pa, però, es posa a taula per partir-lo, repartir-lo i compartir-lo. Per això, com sempre ha exposat l’Església, no es pot separar el sagrament de l’Eucaristia del sagrament de la caritat. Avui ens ho recorda la col•lecta de Càritas.
Manel Simó

LA PUNTILLA
Cuatro nombres
–Estad atentos, dijo el maestro- que os quiero explicar un cuento que es un poco difícil de captar.
Y dijo:
–“Éste es un cuento sobre gente llamada
TODOS,ALGUIEN, CUALQUIERA Y NADIE.
Una vez, había que hacer un trabajo importante y TODOS estaban seguros de que ALGUIEN lo iba a hacer.
CUALQUIERA lo podría haber hecho, pero NADIE lo hizo.
ALGUIEN se enojó por esto, porque era el trabajo de TODOS.
Cada uno pensó que CUALQUIERA lo podría hacer, pero NADIE se enteró de que TODOS no lo iban a hacer.
TODOS culparon a ALGUIEN, cuando NADIE hizo lo que CUALQUIERA podía haber hecho”

Parecía un simple trabalenguas, pero cuando pasó un tiempo, muchos de aquellos alumnos entendieron muy bien lo que quería decir el maestro.
Nos llenamos la boca diciendo que la responsabilidad de las cosas comunitarias es de TODOS, pero ¡qué razón tiene el cuento!, cuando las cosas se quedan sin hacer...

A reveure i fins la propera setmana

santíssima TRINITAT - 14-6-09 . La Puntilla

benvolguts, benvolgudes,
encara que el tema sigui feixuc, avui és un dia de contemplació...

LA SANTÍSSIMA TRINITAT
El DÉU DE LA NOSTRA FE
Avui és un diumenge molt especial per parlar del Déu de la nostra fe. Per parlar d’Ell, i per a contemplar-lo i interioritzar-lo.
A la primera lectura hem vist l’entusiasme amb que Moisès parlava al poble sobre Déu: “reconeix avui que el Senyor és l’únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor”
I sant Pau ens ha donat la veritable raó per portar sempre aquest Déu en el nostre cor: perquè som fills i filles seus, i Ell ens estima com un Pare.
D’aquest Déu, doncs, parla la festa d’avui, fent-nos una invitació a intentar una lectura no només teològica, sinó, sobretot, pastoral, del misteri de la Trinitat, és a dir, de qui i de com és Ell.
És cert que, segons l’expressió de Tomàs d’Aquino, “de Déu no podem saber tant qui és, como qui no és”, però les Escriptures ens han deixat una descripció identificativa de Déu com a Trinitat i comunió de persones, i és aquesta la dimensió de Déu que la festa d’avui ens convida a esbrinar.
A l’evangeli se’ns ha recordat que nosaltres, al començament de la nostra vida de fe, varem ser batejats i batejades “en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant”, ja que aquesta fou la missió que reberen els apòstols per part de Jesús. És a dir, des del bon començament de la nostra trajectòria cristiana estem segellats per l’amor trinitari de Déu, que és un profund misteri de comunió
En reflexionar, però, sobre la descripció trinitària de Déu, l’Església ha caigut sovint en el parany de considerar aquesta identitat simplement com una veritat dogmàtica inintel•ligible, incompatible, a primer vista, amb la unitat de Déu.
Des del senyal de la creu, passant pel “glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant”, fins al credo, tota la nostra fe i la nostra pregària són sovint trinitàries. Però sembla que aquesta realitat es queda més en els llavis, que no pas gravada a la nostra vida diària.
L’afirmació de la Trinitat de Déu no és una pura afirmació freda, abstracta i inabastable.
Observem la nostra societat d’avui i, per contrast, entendrem com el rostre trinitari de Déu (comunió i comunitat d’amor entre tres persones, i plenitud d’amor compartit) té moltes coses a oferir. I és que davant una societat on són patents l’autoritarisme i el paternalisme, la dependència i la manca de respecte de les autonomies personals i dels pobles; i on hi ha tanta manca d’amor, de llibertat, de saber escoltar-se, Déu apareix com un Déu Pare misericordiós; un Déu Fill, que conserva la seva autonomia; i un Déu Esperit, sempre present, simbolitzat pel vent i el foc, símbols d’amor i llibertat.


La Puntilla
Tres instantes
Le gustaba escribir lo que él llamaba instantes, es decir, palabra pensada, palabra escrita...
Y redactó estos tres:

–Lo oímos decir muchas veces: la felicidad no existe; existen momentos felices... O sea que podríamos definir la felicidad como “la vivencia de un instante sorprendente y distinto, surgido y descubierto en la rutina de la vida cotidiana”...
Lo más importante, entonces, es saber descubrirlo.
–Lo decía tantas veces que ya resultaba cansino: “soy un incomprendido”
Curiosa palabra. Porque sentirse incomprendido es verse fuera (no compreso, no encerrado en). Pero fuera ¿de qué? Primero nos fabricamos habitáculos de ilusiones, sueños, deseos, afectos y sentires, y luego decimos sentirnos fuera de un habitáculo que no podía cobijarnos. Somos arquitectos equivocados...
–¡Cuántas veces repetía aquel viejo profesor un conocido aforismo: no dudes de aquel que te diga que tiene miedo, pero ten miedo de aquel que te diga que no conoce la duda...! Y nosotros, de seguros por la vida...

Apa, bona setmana i seguim en contacte
Salutacions molt cordials
Manel

Ascensió del Senyor - La Puntilla - 24-5-09

Benvolguts, benvolgudes, bona festa i millor setmana

L’Ascensió del Senyor
Sempre s’ha dit que el llibre dels Fets dels Apòstols, que hem anat llegint durant tota la Pasqua és “l’evangeli de la infantesa de l’Església”. I sant Lluc, el seu autor, és l’únic escriptor, tant en els Fets, com en el seu evangeli, que parla d’aquest fet de La Ascensió del Senyor, o la tornada gloriosa de Jesús-Déu al cel, confiant als seus seguidors la tasca feta.
Amb la resurrecció, la història no arribat a la fi, i ara s’obre un temps en què l’Església, la comunitat dels qui creiem en Ell, ens hem de desenvolupar fins als límits més llunyans de la terra. Nosaltres estem en aquest moment, i per això ens hem d’ocupar de la terra on vivim, mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació definitiva de Jesucrist, el nostre Salvador.

I una reflexió molt adient per a aquest temps d’espera és la que ens ofereix sant Pau, en la seva pregària, a la segona lectura: que Déu ens concedeixi una comprensió profunda de qui és Ell; que Déu il•lumini la mirada interior del nostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens crida; i que coneguem la grandesa del poder que obra en nosaltres.

Enguany nosaltres llegim l’evangeli de Marc, i cal dir que el text que se’ns ha ofert és un afegit posterior, que depèn del relat de Lluc.
Lluc va parlar de l’Ascensió per dues raons, una de tipus cultural i una altra, de tipus teològic.
La cultural va ser per significar que Jesús, igual que altres personatges famosos de la història, va tenir un final gloriós; i la teològica, per sortir al pas dels qui esperaven una segona vinguda del Crist imminent. Lluc ve a dir: Jesús ara ens envia a nosaltres a predicar la bona noticia a tota la humanitat. Ara és el temps de l’Església. Un temps que serà llarg.
Per tant, no ens podem quedar mirant al cel, sinó que hem de continuar treballant a la terra, escampant la bona notícia de l’evangeli. Una bona notícia que Marc diu que ha de tenir com a contingut tres signes:
–l’alliberament (expulsareu dimonis...)
–l’amor (parlareu llenguatges nous...)
–i la vida (ni les serps ni el verí no us faran cap mal, i curareu els malalts...)



LA PUNTILLA
Enterándose…
Le preguntaron a un profesor:
– ¿Cómo se puede ir cambiando poco a poco en la vida?
Y respondió:
–Enterándose de las cosas
Creo que la respuesta es muy acertada y que hoy, menos que nunca, no podemos permanecer en las malignas o benditas ignorancias…
–Saber no es sinónimo de acumulación de conocimientos; y enterarse no es solamente estar informados, o pensar que lo estamos.
Hay mucha gente que pasa por muy sabia y es muy ignorante, porque no sabe qué hacer con su pretendida sabiduría y su información.
–Saber es asimilar, interiorizar y llevar a la vida y a la acción los conocimientos.
–Enterarse de las cosas es adquirir herramientas para analizar y valorar las cosas y tomar una opción.

Hoy hay demasiada gente que habla sin saber de qué habla, y que opina sin tener la suficiente y objetiva información.

Nos pierde la boca. Porque de la boca salen las injurias, las mentiras y las falsedades. Y del cerebro, los prejuicios.

Diumenge 17 de maig 2009 - Y La Puntilla

Benvolguts, benvolgudes, amb els primers, i sembla que ja definitius, calors, rebeu un cop més aquesta tramesa, amb desig que us sigui útil i plaent. Gràcies.

CRIST HA RESSUSCITAT !
Diumenge sisè de Pasqua
La complexitat i la senzillesa de l’amor
Les lectures d’avui, d’una banda anticipen la festa de la Pentecosta que celebrarem d’aquí quinze dies; i d’altra, tenen com a punt central el tema complex i alhora senzill de l’amor.
A la primera lectura ho hem escoltat: l’Esperit sant vingué sobre tots els qui escoltaven la predicació de Pere...Perquè Déu no fa diferències a favor d’uns o altres. Déu acull tothom qui creu en Ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui...”
Sant Joan, per la seva part, ha continuat amb la seva idea quasi monogràfica sobre l’estimació: tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’Ell i el coneix...Déu es amor...
I l’evangeli ha reiterat amb escreix que els cristians som els qui hem cregut en l’amor de Déu, i aquesta convicció ens mena a estimar tothom...
De l’amor es podríem omplir planes i més planes. La paraula mateixa ha esdevingut moltes vegades confusa, inflada i equívoca.
Els psicòlegs, per exemple, per ajudar a clarificar conceptes, parlen d’un amor d’atracció, contraposat a un amor de decisió.
L’amor d’atracció és limitat, i es viu amb persones concretes a les quals ens sentim vinculats per raons de família, amistat, desig eròtic, etc. L’amor de decisió, del qual ens parla Jesús, és universal, i suposa una motivació que transcendeix a la persona que estimem.
Així, doncs, subratllem tres característiques d’aquest amor de que ens parla l’evangeli:
1) no cerca el propi interès, ni tan sols la pròpia felicitat, sinó la felicitat d’aquells que estimem
2) és un amor que s’expressa en fruits concrets de solidaritat i d’aproximació als altres, per compartir amb ells l’alliberament de tota mena d’esclavituds
3) i és un amor que es nodreix de l’amor amb que reconeixem que Déu ens estima, és a dir, de la necessitat de correspondre a la gratuïtat de Déu envers nosaltres.


LA PUNTILLA
Educar
Alguien ha escrito:
–El fracaso de nuestro sistema educativo radica en que tenemos varios millones de adolescentes entre 12 y 16 años, educados por unos cuantos millones de adolescentes entre 30 y 40 años…”
La denuncia, puede parecer discutible, pero vale la pena considerarla.

Es cierto que en el ámbito de la educación, como en muchos otros campos, se cumple aquello de que “es necesario alguien a quien echar la culpa de todo”; y en esta frase se pone en cuestión, en primer término a los profesores o educadores.

Hace unos años salió a la luz un libro con un título muy expresivo: “Educar, educándose”, y lo cierto es que nadie puede dar lo que no tiene.
Muchos de los profesores actuales entre 30 y 40 años pertenecen a la primera generación democrática, y en su adolescencia y juventud vivieron una realidad que se iba vaciando de valores, para caer en un individualismo salvaje, que nos ha traído la situación actual.
¿Serán, entonces, ellos, multiplicadores de lo que recibieron?

Fins la propera. Salutacions cordials, Manel Simó

Diumenge 10 de maig de 2009 - V de Pasqua. La Puntilla

Benvolguts, benvolgudes, una setmana més, una reflexió més.

Diumenge cinquè de Pasqua
Sarments unides al cep

Si diumenge passat –diumenge del bon Pastor-, el llenguatge es relacionava amb la vida ramadera, l’evangeli d’avui farà servir un llenguatge més propi de la vida del camp.

Tanmateix, les tres lectures d’avui mereixen ser considerades atentament.
La primera, del llibre dels Fets, conté un parell de punts del màxim interès: com Bernabè fa de valedor de sant Pau, i com i de quina manera l’església creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor.
La segona lectura, per la seva part, ens recorda una veritat contundent: que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat.

I anem a l’evangeli.
A l’Antic Testament, la vinya era el símbol d’Israel com a poble de Déu. I Jesús extrapola el concepte: a partir d’ara no hi ha un altre poble de Déu (cep i sarments) que la nova humanitat que es construeix a partir d’Ell (Jo sóc el cep veritable) i Déu continua sent el qui ha plantat i té cura de la vinya, és a dir de la humanitat.
.
Aquesta vinya ha de donar fruit, i aquest no és altre que l’home nou, la comunitat nova. Les sarments que no produeixen fruit són tallades, i les que en donen, són esporgades, a fi que en donin més. La sarment, però, no té vida pròpia i, per tant, per donar fruit necessita alimentar-se de la saba, que és l’esperit enviat per Jesús.

Nosaltres ja estem nets per la gràcia del baptisme, on varem rebre el do gratuït de la fe, però aquesta fe s’ha de traduir en vida i obres. Es tracta d’alimentar-nos cada dia i d’anar esporgant els factors de mort, perquè brollin factors de vida i resurrecció. Només la vida fa créixer.

¿Què vol dir estar units al cel? Cultivar la vida de pregària, treballar la vida interior, i alimentar l’esperit.

¿Quins són els fruits que hem de donar? L’estimació, la solidaritat, la pau, la lluita per la justícia, la llibertat, el perdó...


LA PUNTILLA
Contagiar salud
El nuevo ministro de Educación, Ángel Gabilondo, hermano del popular Iñaki, es un señor cultivado y culto, al que da gusto leer y escuchar.
Y el otro subrayé una frase suya:
–Las convicciones –decía-
son contagiosas. Uno no se contagia solamente de la enfermedad, sino también de la salud. Por ejemplo, la convicción del trabajo, la seriedad, la austeridad…contagian.
El pensamiento tiene su aquel y pensé que valía la pena dedicarle un minuto de reflexión.
¿Qué tal andaríamos si en lugar de tener tanto miedo de contagiarnos de gripes porcinas, nos dejáramos contagiar del espíritu de lucha y de trabajo, y del gozo de vivir?
En otra de sus respuestas, el ministro afirmaba: –tenemos que hacer las cosas mucho mejor y, desde luego, no debemos pensar que son otros los que deben resolverlas. En este momento es muy importante un discurso de exigencia...
Gabilondo es un filósofo, y Platón escribió de ellos:
–“son los filósofos quienes han de identificar sabiduría y poder político, para excluir a tantos políticos que sólo piensan en su propio interés y en el de sus amigos…”

Bé, amigues i amics, amb el desig que aquesta aportació us serveixei, fins la propera setmana
Manel

3 DE MAYO 2009 - IV Domingo de Pascua, y La Puntilla

Benvolguts amics, una vegada més amb vosaltres, en aquesta Pasqua joiosa.

CRIST HA RESSUSCITAT !
Diumenge quart de Pasqua
El tradicional diumenge de “El BON PASTOR”

El poble d’Israel, que era un poble agrícola i ramader, extrapolava la paraula ramat com a sinònim de poble, i la paraula pastor com a sinònim de dirigent polític o religiós. I això, que algú podria entendre negativament, com si el ramat fos inferior i els pastors, superiors, s’ha d’interpretar més bé en funció del deure que tenen els pastors, o dirigents, de vetllar pel benestar del poble.
Els profetes, per exemple, denunciaven moltes vegades, els pastors que només tenen cura de si mateixos...

A les lectures que ens proposa la litúrgia d’aquest quart diumenge de Pasqua, conegut, com “el diumenge del Bon Pastor”, veiem reflectida en diversos passatges aquesta comparació ramat-pastor.
A la pregària es diu: feu, Senyor, que la feblesa del vostre ramat arribi allà on ha arribat la fortalesa del seu pastor.
Al salm es canta al Senyor-pastor que ens fa descansar en prats deliciosos, ens mena al repòs vora l’aigua i ens guia per camins segurs...
Pere, a la seva carta, ens recorda que anàvem errants com un ramat dispersat i que els nostre pastor i guàrdia ens ha recuperat.
I a l’evangeli, el Crist, que a l’evangeli de Marc sentia compassió del seu poble perquè el veia com a ovelles sense pastor, i que a l’evangeli de Joan s’auto-defineix com a Bon Pastor, en el paràgraf que avui hem proclamat denuncia els guies espirituals que abusen del seu poder i es presenta com el pastor que coneix personalment cadascuna de les seves ovelles, i com el mestre de vida que obre la porta de la salvació.
El model de Bon pastor manifesta tres clares característiques:
–Dóna la vida per les seves ovelles. No cerca ni beneficis, ni privilegis, ni propis interessos.
–Coneix les seves ovelles. No només compta amb gent, sinó amb persones concretes a les que coneix i estima.
–Cerca constituir un ramat del qual ningú no se senti exclòs. Per damunt i més enllà de races, nacionalitats, idees, caràcters, situacions econòmiques, etc.
I és que hi ha una manera concreta de servir com a Bon Pastor.


LA PUNTILLA
Viejos
Rafael Argullol es, según mi opinión, uno de los más atinados pensadores de los que ejercen en las Universidades catalanas.
Suele publicar preciosos artículos en la prensa, y hace unos meses leí una reflexión suya que hoy quiero rememorar.
Hablaba de la marginación que suelen sufrir las personas mayores, en general, y, en particular, las que todavía podrían aportar una gran dosis creativa en todos los ámbitos del pensamiento y de la acción.
“Hoy, –decía- vivimos en un mundo que impone drásticas fronteras cronológicas, siempre al servicio de la cadena productiva”, y resulta que “para muchos, la jubilación, por más que se vincule al júbilo, acaba por convertirse en algo inquietante”.
Argullol se refería, sobre todo, a los que podríamos llamar viejos-sabios, es decir a aquellos que han alcanzado en su vida un grado notable de saber y de experiencia. ¿Se puede afirmar que se sienten respetados; o no es más cierto que se ven relegados por la supuesta promoción de los más jóvenes o por la voraz maquinaria de la jubilación? Un tema para pensar.

Una cordial salutació per a tothom, i espero noticies i comentaris

Pasqua 2009 - Diumenge, 19 d'abril

Benvolguts, benvolgudes, un problema en l'ordinador em va impedir contactar amb vosaltres la darrera setmana. Per tant, abans de tot, una joiosa i feliç Pasqua per a tothom.
I anem amb el comentari d'aquest segon diumenge, i La Puntilla corresponent. (Ah, m'agradaria que algú /alguna s'animés a respondre a algun dels meus interrogants...

Diumenge segon de Pasqua
Jo entenc Tomàs...
En una ocasió vaig assistir a una reunió on es comentava l’evangeli que avui ens proposa la litúrgia, conegut com la incredulitat de Tomàs.
Deia un dels participants:
–A mi l’actitud de l’apòstol Tomàs em sembla molt normal. És una actitud molt humana, i estic segur que la majoria de nosaltres hagués reaccionat de la mateixa manera. Jo entenc Tomàs. Va dubtar, com dubto jo mateix molts cops...
I un altre respongué:
–Bé, tot el que vulguis, però la lliçó de Jesús és molt clara: té molt més mèrit creure sense veure que creure perquè s’ha vist. De fet, aquesta segona opció no és pròpiament fe, sinó una simple constatació. Tomàs fou, com ho és molta gent d’avui, un pur materialista: volia estar segur, i això no és fe...

M’ho mirava una mica a distància, i després de sentir les dues intervencions, vaig pensar que, des de diferents perspectives, els dos interlocutors aportaven punts de vista correctes.
I és que la resurrecció de Jesús, eix central de la nostra Pasqua, és, per si mateix, un fet suficientment complex com per poder abastar-lo ni tan sols en la nostra imaginació.
La resurrecció és un misteri acceptat des de la fe. No és un pensar en el reviure (amb el mateix cos que ha mort), sinó l’afirmació rotunda de que la vida de la persona no s’acaba amb la mort biològica del cos. I tot el que sobrepassi aquests termes, són pures especulacions.
El grau de la nostra fe mesura també el grau d’acceptació del misteri. Una fe forta, d’adhesió incondicional al Crist viu, triomfador de la mort, allunya homes i dones d’actituds materialistes i empíriques (si no ho veig, no ho crec), i els apropa a actituds de confiança en Déu (Senyor me, Déu meu)
.
Així, doncs, puc entendre Tomàs, però desitjo més arribar un dia a creure sense veure....


LA PUNTILLA

Preguntas desde
la ventana (2)
…y seguía con sus interrogantes lanzados al aire desde la ventana…

– ¿Por qué las diferentes instituciones cuentan, en general, con dirigentes de muy poco estilo, más ocupados y preocupados por la apariencia y el interés personal, y no por el trabajo que han de realizar?

– ¿Por qué es tan difícil encontrar instituciones y organizaciones abiertas, dialogantes, plurales y constructivas, y con el estandarte de la gratuidad?

– ¿Por qué casi siempre que hablamos de instituciones y organizaciones nos tenemos que hacer estas preguntas?

– ¿Qué es verdaderamente lo que triunfa en la vida: -el hierro, o el fuego; el fuego, o el agua; el ser humano, o el miedo; la muerte, o la vida; el egoísmo o el amor?

– ¿Si dos YO no caben en un mismo sitio, ¿qué hay que hacer?

– ¿Dar fruto significa siempre producir?

– ¿Es lo mismo decir que dos y dos son cuatro, que decir que cuatro son uno más uno más uno más uno?


Una abraçada.
Manel Simó

diumenga de Rams - 5 d'abril 2009 - La Puuntilla: Semana especial

Benvolguts, benvolgudes,
fidel a la meva trobada setmanal, us faig arribar una mica de reflexió sobre aquesta primera cita. Procuraré mantenir més contactes aquests dies.

Beneït el qui ve en nom del Senyor
Hosanna a dalt del cel

De Jerusalem a la Resurrecció
La benedicció de palmes i rams no ha de ser entesa només com a una manifestació més o menys folklòrica, commemorativa de l’entrada de Jesús a Jerusalem. Es tracta d’una processó litúrgica amb la qual l’Església inicia la celebració de la Pasqua.
Però no sempre s’ha explicat bé aquest evangeli.
Jesús es trobava a Jerusalem on havia anat a celebrar la festa dels Tabernacles i, en aquesta festa, el poble es reunia fora de les muralles de la ciutat, per pujar en processó fins el temple, portant rams verds i palmes (com diu el segon Llibre dels Macabeus (10,7) i cantant a dos cors el salm 118, aclamant el Messies esperat.
Jesús, doncs, el que fa és unir-se a aquesta processó ritual. I ho fa muntat en un pollí, símbol de mansuetud i submissió, no com a rei poderós. I el que volen significar els evangelistes és que hi va haver gent que el va reconèixer i el va aclamar com el Messies esperat que invocaven en el salm.
Sabem, però, que aquesta entrada triomfal serà efímera. Els rams i les palmes es pansiran i cinc dies més endavant, molta gent cridarà que el crucifiquin. És la gran incoherència de l’ésser humà.
Viure la setmana santa és acompanyar Jesús des de la seva entrada a Jerusalem, fins a la seva resurrecció. I jornada a jornada veurem reproduïda la història de la humanitat i la nostra pròpia història. Una història plena de joies i tristeses; mort i vida; desesperances i esperances; derrotes i triomfs.

D’altra part, la lectura més important d’aquest diumenge és la Lectura de la Passió, enguany segons Marc.
És molt important adonar-se que Marc indica que a Jesús el van matar per posar en risc la credibilitat del sistema religiós, polític i econòmic del seu temps, y fer-ho no mitjançant la violència, sinó presentant un projecte alternatiu, on les persones tenen un valor per si mateixes, i totes tenen els mateixos drets. Crist és un model de salvació per a tota la humanitat.


LA PUNTILLA
Semana especial
Comenzó a escribir:
–Este domingo es especial porque da inicio a una semana singular.
Pero se preguntó:
–¿Mas en qué radica su singularidad? ¿en que la denominamos , cuando es como todas las otras semanas? ¿Está su singularidad simplemente en un adjetivo más?
Y corrigió su escrito:
–Este domingo es especial porque los cristianos nos disponemos a celebrar tres días
–Vaya –pensó- he vuelto a ser reiterativo: ¿podemos llamar a los días, cuando un día es simplemente el conjunto convencional de 24 horas de sesenta minutos?
Por eso volvió a intentarlo por tercera vez:
–Este domingo es especial porque es la puerta de entrada para revivir el misterio del Cristo muerto y resucitado.
Ahora quedó más convencido. Había dejado a un lado el adjetivo y procuraba adentrarse en lo sustantivo. Y lo sustantivo es que, una vez más,, el gran misterio pascual reviva y penetre profundamente en nuestro interior y nos transforme.
Por eso le pidió a Dios:
–Señor, haz que estos días renueve mi espíritu en el silencio, la oración y la contemplación.

Us desitjo de tot cor que aprofiteu molt bé aquesta nova oportunitat d'arribar a la Pasqua, com a un pas més cap a la Pasqua eterna.

Manel

Diumenge cinquè de Quaresma - 29 de març 2009- La Puntilla: Incultura

Benvolguts amics i amigues, la Quaresma va arribant al seu termini, i el nostre interior ha de disposar-se a viure uns dies intensos.
Us faig arribar la meva reflexió setmanal


Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm
(Salm 50)

Morir per donar fruit
Arribem avui al darrer diumenge de Quaresma, i la litúrgia de la Paraula ha començat amb l’anunci de la nova Aliança que es produirà a rel de la mort i resurrecció de Jesús. I mitjançant aquesta aliança, la llei de Déu quedarà inscrita per sempre en el nostre interior, malgrat cada u, amb la seva llibertat, la segueixi o no.
San Pau ens recorda que el Crist, amb el seu sacrifici, és per a nosaltres una veritable font de salvació, de la que caldrà beure, sempre que tinguem set..

I l’evangeli, a més a més d’anunciar-nos que ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat, i il•lustrar aquesta glorificació amb la petita paràbola del gra de blat –si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dóna molt de fruit- ratifica que malgrat sentir-se torbat com a home, la seva disposició és total.
Un evangeli que, com sempre, cal entendre molt bé.
De la seva lectura ningú pot pensar, com a vegades s’ha fet, que Déu vulgui el sacrifici del seu Fill, com un preu a pagar. Déu no és un Déu que necessiti el dolor, la sang ni la mort de ningú per a perdonar-lo. Déu és un Déu absolutament misericordiós. I si el seu Fill va al sacrifici de la creu és perquè vol, per atreure cap a Ell tots els creients…
La paràbola del gra de blat és molt expressiva. Si no mor, no dóna fruit. La seva mor és la condició per alliberar tota l’energia vital que conté. El fruit comença en el mateix gra que mor. I aquesta és la gran paradoxa de l’evangeli, i la que explica la mort voluntària del Crist: no hi ha amor més gran que donar la vida… I tot aquell que es posi a favor de la vida, haurà de passar per situacions de mor, dures i difícils.
Si nosaltres som grans de blat, ¿a què haurem de morir? A totes aquelles situacions que generen mort, en lloc de vida.
Estimem veritablement quan som capaços de sortir de nosaltres mateixos i lliurar la vida als altres per amor.
Avui la nostra societat neoliberal i individualista no entén gaire aquestes idees. Cada u pretén anar a la seva, cercar el propi interès i salvaguardar la seva vida. I d’aquesta manera mor més, que no pas viu.


LA PUNTILLA
Incultura
Soy bastante aficionado a coleccionar textos de estos que aparecen en algunas pintadas de los pueblos o ciudades.
Se supone que a alguien le ha salido del alma exponer a la luz pública su, para él, genial pensamiento.
Pues bien, el otro día añadí otro a mi lista. Decía:
–La incultura es el alma de la pobreza.
–Vaya, me dije, éste, según cómo, da en el clavo.
Digo según cómo, porque la frase exige, por lo menos, tres precisiones importantes:
–¿De qué cultura/incultura hablamos?
–¿Qué valor o significado se le da aquí a la palabra alma?
–¿Y de qué pobreza nos ocupamos, de la material o de la espiritual?

Bien dijo el que dijo que “antes de hablar, tenemos que definir las palabras”
Pero sea como fuere, yo les invito a sacar todo el jugo posible de esta consigna.
Para que nadie pretenda convencernos de que de pobres sólo nos sacará el dinero…


Fins la propera. Salutacions molt cordials