Benvolguts amics i amigues:
Amb un peu a l'avió (marxo a Guatemala i El Salvador durant el mes de març) us faig arribar una mica de reflexió pels diumenges del mes.
Diumenge novè durant l’any – cicle A
Mateu 7, 21-27
Construir sobre roca
L’evangeli d’avui és el final del sermó de la muntanya que hem llegit durant els darrers diumenges.
El text que se’ns ofereix te dues parts ben diferenciades: una crítica molt dura contra els “falsos profetes”; i la coneguda “paràbola dels dos constructors”.
El tema dels falsos profetes va preocupar a l’Església primitiva. Aleshores, com a vegades ara, sorgien homes i dones que es presentaven com a pietosos, però que, en realitat, eren uns farsants que enganyaven a la gent. Jesús afirma “No entrarà al Regne tothom qui em diu: Senyor, Senyor, sinó els qui compleixin la voluntat del meu Pare”.
D’altra part, la paràbola dels dos constructors ve a posar un final a tot el famós sermó de la muntanya. Per prendre’l seriosament cal construir una casa amb bons ciments; d’altra manera, no deixarà de ser un sermó desconcertant, que no s’aguantarà.
A més a més, però, de referir la paràbola dels constructors al sermó de la muntanya, podem aplicar-la també a la nostra tasca d’edificar la societat i l’Església.
I aquí hem de remarcar que per construir una societat més humana, justa i feliç, i una Església encarnada i profètica, cal treballar per un cristianisme que no caigui en un espiritualisme intimista, de vivències íntimes, sense cap implicació social.
Construir l’Església sobre roca i no sobre sorra vol dir treballar per:
• Un cristianisme i una Església de propostes viscudes, i no de teories, imposicions o paraules buides.
• Un cristianisme i una Església que conjuminen l’acció i la contemplació, el compromís i la pregària.
• Un cristianisme i una Església sempre oberts a l’Esperit i als signes dels temps.
La puntilla
Una pausa
Leyó un libro que prometía enseñar “cómo ser más haciendo menos”.
La clarificación de conceptos no resulta nueva; “somos lo que somos, y no lo que hacemos, o lo que tenemos”
Sin embargo, vivimos en una sociedad donde privan la prisa, el agobio y el estrés.
El libro se titulaba: “El poder de la pausa”, y por eso le interesó.
Porque hoy “no hay nunca tiempo” ni para prestar atención, ni para centrarse en la vida, ni para decir un “no” cuando es necesario hacerlo, ni para escuchar, ni para asumir las propias responsabilidades...
No hay tiempo, en definitiva, ni para hacer una pausa...
Y cuando no somos capaces de pararnos a pensar, corremos el peligro de ver deformada la realidad.
En el famoso libro de El principito, se puede leer:
–Si dices a un adulto: he visto una preciosa casa de ladrillo rosáceo, con geranios en las ventanas y palomas en los tejados, no se hará ni idea de cómo es la casa .Tendrás que decirle: he visto una casa que vale 200000 euros, entonces te dirá: “vaya, qué casa tan bonita...” Es un ejemplo muy significativo.
COMIENZA LA CUARESMA
Con la celebración del miércoles de ceniza comenzamos de nuevo el tiempo de Cuaresma. Tiempo de silencio y desierto para encontrarnos con nosotros mismos y con los demás.
Es sabido que tradicionalmente las tres prácticas fundamentales de la Cuaresma cristiana eran la oración, el ayuno y la limosna. Hoy se trata de traducir estos tres puntos a la realidad y a las necesidades de nuestro mundo.
Orar será hoy hacer balance interior de nuestra situación personal y comunitaria.
Dar limosna será compartir y ser solidarios con las necesidades de los más débiles.
Y ayunar será hacer una opción por una vida sencilla, austera y menos consumista.
La Palabra en los domingos de Cuaresma del Ciclo A
Las lecturas bíblicas de los cinco domingos de Cuaresma y del Domingo de Ramos, en el Ciclo A, tienen una organización muy pensada, que vale la pena seguir atentamente.
Primeras lecturas
La serie de primeras lecturas nos presenta seis etapas de la historia de la salvación:
1. La creación del cosmos y el pecado de Adán y Eva.
2. La vocación de Abraham.
3. La marcha de Israel por el desierto, camino de la libertad.
4. La unción de David como rey.
5. La visión del profeta Ezequiel.
6. El siervo de Yahvé que se entrega para la salvación de todos.
Segundas lecturas
La serie de segundas lecturas, aunque son todas de san Pablo, no tienen una continuidad interna entre si. A veces corroboran las primeras lecturas, y otras veces anticipan el evangelio.
Los evangelios
Los seis textos de los evangelios tienen entre si una gran coherencia, con un aire eminentemente cristológico:
1. La tentación y la victoria de Cristo contra el mal.
2. La transfiguración de Jesús como prototipo de nuestro destino pascual.
3. Cristo como agua que sacia la sed de la humanidad.
4. Cristo como luz que ilumina nuestro camino.
5. Cristo como vida verdadera.
6. Cristo, el siervo de Yahvé, en su pasión y muerte.
Los evangelios 3, 4 y 5 son este año del evangelista Juan y eran las tres catequesis bautismales, con los símbolos del agua, la luz y la vida, que recibían los catecúmenos.
El Domingo de Ramos este año se lee la pasión según san Mateo.
________________________________________
Si tenemos un qué y un por qué
celebrar la Cuaresma, más fácilmente
encontraremos cómo celebrarla
PRIMER DIUMENGE DE QUARESMA
Cicle A - Mateu 4, 1-11
Temptacions
Ja és tradicional que el primer diumenge de Quaresma, l’evangeli ens ofereixi la plana anomenada “Temptacions de Jesús en el desert”, cada any segons la narració de l’evangelista corresponent. Es tracta d’un text simbòlic que ens vol oferir un missatge teològic.
Mateu situa Jesús quaranta dies en el desert, per evocar el dejuni de Moisès (Èxode 34, 28); i en relació amb la forma, el relat es presenta com un típic debat rabínic, en el qual cada una de les parts cita textos de l’Escriptura al seu favor. Els dos interlocutors són el diable, o Satanàs, personificació de l’esperit del mal; i Jesús, el Messies, que haurà de vèncer les tres temptacions típiques del messianisme, que són les mateixes que va patir el poble d’Israel en el seu pas pel desert:
• Posar Déu únicament al servei del seu profit personal.
• Lligar la fe a manifestacions espectaculars.
• Confondre religió i poder temporal.
És obvi que aquesta pàgina ha estat escrita perquè els seguidors i seguidores de Jesús segueixin el seu exemple. Ell va triomfar d’aquestes temptacions i el mateix hauran de fer els creients i la mateixa Església, que és el nou Israel , el nou poble de Déu.
En una versió més actual, el bisbe Pere Casaldáliga diu que les tres grans temptacions que podem tenir avui en dia els cristians i cristianes són: oblidar la memòria històrica; refusar la creu; i perdre la utopia...
SEGON DIUMENGE DE QUARESMA
Cicle A - Mateu 17, 1-9
Transfiguració
També cada segon diumenge de Quaresma el text de l’evangeli és l’anomenada “Transfiguració de Jesús”. Es tracta d’una escena paral•lela a la del lliurament de les taules de la Llei a Moisès al Sinaí, però amb missatges religiosos diferents.
Al Sinaí es revela un Déu poderós que imposa obligacions. A la muntanya de la transfiguració, es manifesta un Déu que treu la por i que acaba parlant de resurrecció.
La veu que s’escolta del cel referida a Jesús diu: “escolteu-lo”. Abans de pujar a la muntanya, Pere havia refusat l’anunci de la passió i la mort. Ara rep l’anunci de seguir Jesús en la lluita i en el dolor.
Pere, Joan i Jaume van viure anticipadament la Pasqua. Psicològicament és molt important per a qualsevol ésser humà saber cap a on camina. El motor de la vida és el desig del futur que enyorem, la utopia. Però somniar el futur no vol dir aïllar-se de la realitat present. Al futur no s’arriba instal•lant-se en el present, i aquesta va ser tot just la temptació de Pere, segons el relat: “Senyor, que n’estem de bé, aquí dalt”.
Us desitjo que inicieu una Quaresma molt profitosa, i fins a la tornada!
martes, 1 de marzo de 2011
viernes, 25 de febrero de 2011
Diumenge vuitè . 27 de febrer 2011
Hola, amigues i amics, un diumenge més
Mateu, 6, 24-34
Món d’avui i Providència de Dios
L’evangeli d’avui, que forma part del “sermó de la muntanya”, s’ha conegut sempre com l’evangeli de la fe en la Providència de Déu. Però, ¡què malament, s’ha entès sovint això de la Providència! i ¡què poc creu avui el món contemporani en aquesta Providència!
La Providència de Déu significa certament que Déu no ha abandonat el món que creà, ni els éssers humans que posà al bell mig de la creació per poder gaudir-ne d’ella. Més encara, com diu el profeta Isaïes a la primera lectura,“ni que una mare podés oblidar-se del fill de les seves entranyes, Déu no s’oblidaria mai de nosaltres”.
Però aquesta Providència de Déu, que fa que els éssers humans ens puguem sentim protegits per un Déu que ens estima i que sempre voldrà el millor per a nosaltres, encara que a vegades no l’entenguem, no significa que Déu organitzi i imposi els factors que són determinants en la vida lliure dels individus i dels pobles.
Jesús, per exemple, sabia molt bé que el factor econòmic mal gestionat és una font de grans sofriments individuals i socials. I per això afirma que no podem ser servidors de Déu i de les riqueses. El pla de Déu és que l’economia sigui gestionada des d’una total rectitud ètica. Déu no vol la pobresa de ningú. I la seva Providència no és suplir allò que una injusta distribució de les riqueses ha provocat, és a dir, que molts éssers humans pateixin necessitats per viure dignament. En aquest sentit, la veritable Providència de les persones hem de ser les pròpies persones amb consciència ètica i solidària.
Mateu s’adreça particularment a gent senzilla i humil, a la gent que sovint es mostra preocupada pel present i pel futur de la seva vida, i posa en boca de Jesús una invitació a cercar per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos, tal com Ell ho vol. Cercar el Regne és renunciar a la seguretat que dóna l’acumulació de riqueses, i lluitar perquè el benestar sigui possible per a tothom.
Tots som éssers limitats, sempre sotmesos a diferents amenaces, però la nostra responsabilitat ens fa ser conscients de que no podem agafar-nos a Déu com si Ell hagués de suplir els errors de la nostra ètica i de la nostra llibertat. Tots som, i hem de ser, Providència de tots.
La puntilla
Punto de mira
Solía decir:
–La mayor parte de las dificultades de la vida, excepto la enfermedad, vienen causadas por las relaciones entre la gente...
...hasta que alguien le dijo:
–El sufrimiento no lo generan las personas que nos rodean
ni el lugar en el que nos encontramos, sino la lectura que hacemos de lo que nos sucede...
He aquí el secreto de la calma y la serenidad interior: saber situarnos, saber leer la realidad.
Hay personas que practican habitualmente una màxima muy equivocada: “se necesita alguien a quien echar la culpa”. “No soy yo la persona enfadada; son los demás los que me hacen enfadar...”
Y es que para mirar la vida siempre hay diversos “puntos de mira”: se puede mirar, por ejemplo, con humor, con equilibrio, a la luz de la fe etc.
Un experimentado maestro iluminaba así a sus discípulos:
–enfrentáte a la vida de tal manera que no sea ella quien te conquiste, sino que seas tú quien la conquistes a ella
Todas las dificultades, si las sabemos analizar y aprovechar constituyen una excelente oportunidad para el crecimiento personal.
El dia 2 de març viatjo a Guatemala i El Salvador.
Abans us faré arribar un blog amb els comentaris per al tres diumenges que no hi seré. Una abraçada. Manel Simó
Mateu, 6, 24-34
Món d’avui i Providència de Dios
L’evangeli d’avui, que forma part del “sermó de la muntanya”, s’ha conegut sempre com l’evangeli de la fe en la Providència de Déu. Però, ¡què malament, s’ha entès sovint això de la Providència! i ¡què poc creu avui el món contemporani en aquesta Providència!
La Providència de Déu significa certament que Déu no ha abandonat el món que creà, ni els éssers humans que posà al bell mig de la creació per poder gaudir-ne d’ella. Més encara, com diu el profeta Isaïes a la primera lectura,“ni que una mare podés oblidar-se del fill de les seves entranyes, Déu no s’oblidaria mai de nosaltres”.
Però aquesta Providència de Déu, que fa que els éssers humans ens puguem sentim protegits per un Déu que ens estima i que sempre voldrà el millor per a nosaltres, encara que a vegades no l’entenguem, no significa que Déu organitzi i imposi els factors que són determinants en la vida lliure dels individus i dels pobles.
Jesús, per exemple, sabia molt bé que el factor econòmic mal gestionat és una font de grans sofriments individuals i socials. I per això afirma que no podem ser servidors de Déu i de les riqueses. El pla de Déu és que l’economia sigui gestionada des d’una total rectitud ètica. Déu no vol la pobresa de ningú. I la seva Providència no és suplir allò que una injusta distribució de les riqueses ha provocat, és a dir, que molts éssers humans pateixin necessitats per viure dignament. En aquest sentit, la veritable Providència de les persones hem de ser les pròpies persones amb consciència ètica i solidària.
Mateu s’adreça particularment a gent senzilla i humil, a la gent que sovint es mostra preocupada pel present i pel futur de la seva vida, i posa en boca de Jesús una invitació a cercar per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos, tal com Ell ho vol. Cercar el Regne és renunciar a la seguretat que dóna l’acumulació de riqueses, i lluitar perquè el benestar sigui possible per a tothom.
Tots som éssers limitats, sempre sotmesos a diferents amenaces, però la nostra responsabilitat ens fa ser conscients de que no podem agafar-nos a Déu com si Ell hagués de suplir els errors de la nostra ètica i de la nostra llibertat. Tots som, i hem de ser, Providència de tots.
La puntilla
Punto de mira
Solía decir:
–La mayor parte de las dificultades de la vida, excepto la enfermedad, vienen causadas por las relaciones entre la gente...
...hasta que alguien le dijo:
–El sufrimiento no lo generan las personas que nos rodean
ni el lugar en el que nos encontramos, sino la lectura que hacemos de lo que nos sucede...
He aquí el secreto de la calma y la serenidad interior: saber situarnos, saber leer la realidad.
Hay personas que practican habitualmente una màxima muy equivocada: “se necesita alguien a quien echar la culpa”. “No soy yo la persona enfadada; son los demás los que me hacen enfadar...”
Y es que para mirar la vida siempre hay diversos “puntos de mira”: se puede mirar, por ejemplo, con humor, con equilibrio, a la luz de la fe etc.
Un experimentado maestro iluminaba así a sus discípulos:
–enfrentáte a la vida de tal manera que no sea ella quien te conquiste, sino que seas tú quien la conquistes a ella
Todas las dificultades, si las sabemos analizar y aprovechar constituyen una excelente oportunidad para el crecimiento personal.
El dia 2 de març viatjo a Guatemala i El Salvador.
Abans us faré arribar un blog amb els comentaris per al tres diumenges que no hi seré. Una abraçada. Manel Simó
sábado, 19 de febrero de 2011
Diumenge setè durant l'any - 20 de febrer 2011
Amics i amigues, bon diumenge
Camins de convivència
Tal com ja varem explicar diumenge passat, ens trobem a l’evangeli d’avui amb la segona part de la catequesi que Jesús imparteix a partir d’aquella afirmació seva “Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”.
Jesús repassa el manaments que deien complir els mestres de la Llei i els fariseus i els demostra que, si de cas, complien la lletra, però que els han buidat totalment de contingut.
I així, davant la famosa “llei del talió”, que en sí era un intent d’humanitzar els codis de revenja sense límits que hi havia en alguns pobles, Jesús proposa desbordar-la i entrar per camins de reconciliació i de perdó. Es a dir, Jesús indica que per humanitzar veritablement la convivència entre les persones cal practicar el principi ètic de superposar els interessos dels altres per damunt dels interessos propis...
I el segon plantejament que fa Jesús és en referència de la llei que deia Estima els altres, però no els enemics... És el gran perill de reduir el nostre amor només als qui comparteixen les nostres idees, els nostres gustos, les nostres opcions, etc. Davant d’aquesta actitud, Jesús proclama la plena i total igualtat de les persones en tant que persones. Igual que el Pare del cel fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos... Jesús condemna els cainismes (actitud d’odi i enemistat contra persones al•legades, com Caín amb el seu germà Abel) tan freqüents en el món d’avui. ¿No és la nostra una societat plena d’intoleràncies, fanatismes, menyspreus, condemnes, etc. ? L’evangeli d’avui és d’una aplicació absoluta.
I si fem ara, per acabar, una recopilació de l’evangeli del diumenge passat i el d’avui, les conclusions són clares:
–El missatge de Jesús va més enllà dels drets i de les lleis, i mira a les persones. Es preocupa de la bona convivència.
–El missatge de Jesús, que es per viure’l, ens anima a mirar més lluny de nosaltres mateixos, i de saber guanyar amb les eines de la misericòrdia, la generositat i el perdó. Vol convivència en igualtat
–El missatge de Jesús, viscut a fons, és garantia d’una societat ben harmonitzada, tal com és el projecte de Déu.
La puntilla
Voluntarios
Si nos atenemos a la definición de diccionario, voluntario / a se refiere a la persona que se dedica a actividades diversas de forma gratuïta y solidaria.
Ahora bien, hay voluntarios y voluntarios, porque no es lo mismo, por poner un ejemplo dedicarse a promocionar actividades deportivas o culturales, que dedicarse a atender a un enfermo...
Y si nos referimos al voluntariado en la Iglesia, creo que habría que considerarlo como un auténtico y muy necesario servicio, o ministerio.
La persona voluntaria en la Iglesia, es una persona que, en expresión de san Pablo, traduce su fe en amor. Y como, según el refrán, obras son amores y no buenas razones, las acciones voluntarias son la traducción del amor que nace de la fe.
En aquellos viejos catecismos aprendimos las Obras de misericordia, que hoy, traducidas al lenguaje y al entorno social actual, constituyen un auténtico catálogo de posibles obras sociales gratuitas y solidarias que se pueden practicar en la Iglesia..
Nuestra gratuidad es una pequeña correspondencia a la gratuidad de Dios.
Fins a la propera setmana
Manel Simó
Camins de convivència
Tal com ja varem explicar diumenge passat, ens trobem a l’evangeli d’avui amb la segona part de la catequesi que Jesús imparteix a partir d’aquella afirmació seva “Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”.
Jesús repassa el manaments que deien complir els mestres de la Llei i els fariseus i els demostra que, si de cas, complien la lletra, però que els han buidat totalment de contingut.
I així, davant la famosa “llei del talió”, que en sí era un intent d’humanitzar els codis de revenja sense límits que hi havia en alguns pobles, Jesús proposa desbordar-la i entrar per camins de reconciliació i de perdó. Es a dir, Jesús indica que per humanitzar veritablement la convivència entre les persones cal practicar el principi ètic de superposar els interessos dels altres per damunt dels interessos propis...
I el segon plantejament que fa Jesús és en referència de la llei que deia Estima els altres, però no els enemics... És el gran perill de reduir el nostre amor només als qui comparteixen les nostres idees, els nostres gustos, les nostres opcions, etc. Davant d’aquesta actitud, Jesús proclama la plena i total igualtat de les persones en tant que persones. Igual que el Pare del cel fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos... Jesús condemna els cainismes (actitud d’odi i enemistat contra persones al•legades, com Caín amb el seu germà Abel) tan freqüents en el món d’avui. ¿No és la nostra una societat plena d’intoleràncies, fanatismes, menyspreus, condemnes, etc. ? L’evangeli d’avui és d’una aplicació absoluta.
I si fem ara, per acabar, una recopilació de l’evangeli del diumenge passat i el d’avui, les conclusions són clares:
–El missatge de Jesús va més enllà dels drets i de les lleis, i mira a les persones. Es preocupa de la bona convivència.
–El missatge de Jesús, que es per viure’l, ens anima a mirar més lluny de nosaltres mateixos, i de saber guanyar amb les eines de la misericòrdia, la generositat i el perdó. Vol convivència en igualtat
–El missatge de Jesús, viscut a fons, és garantia d’una societat ben harmonitzada, tal com és el projecte de Déu.
La puntilla
Voluntarios
Si nos atenemos a la definición de diccionario, voluntario / a se refiere a la persona que se dedica a actividades diversas de forma gratuïta y solidaria.
Ahora bien, hay voluntarios y voluntarios, porque no es lo mismo, por poner un ejemplo dedicarse a promocionar actividades deportivas o culturales, que dedicarse a atender a un enfermo...
Y si nos referimos al voluntariado en la Iglesia, creo que habría que considerarlo como un auténtico y muy necesario servicio, o ministerio.
La persona voluntaria en la Iglesia, es una persona que, en expresión de san Pablo, traduce su fe en amor. Y como, según el refrán, obras son amores y no buenas razones, las acciones voluntarias son la traducción del amor que nace de la fe.
En aquellos viejos catecismos aprendimos las Obras de misericordia, que hoy, traducidas al lenguaje y al entorno social actual, constituyen un auténtico catálogo de posibles obras sociales gratuitas y solidarias que se pueden practicar en la Iglesia..
Nuestra gratuidad es una pequeña correspondencia a la gratuidad de Dios.
Fins a la propera setmana
Manel Simó
viernes, 11 de febrero de 2011
Diumenge sisè - Cicle A - 13 de febrer de 2011
Estimats i estimades, un diumenge més, una reflexió més, un silenci més...
Mateu 5, 17-37
Jo us dic...
El moment clau de l’evangeli d’avui és: “Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”.
A partir d’aquí segueix tota una enumeració de canvis d’actitud, en relació al comportament que han de tenir els cristians i cristianes. Una sèrie d’antítesis o contraposicions de les quals avui llegim tres.
Jesús proposa:
- Jo us dic que matar no és només fer perdre la vida física a una persona, sinó que a les persones també se les pot matar anul•lant-les, ignorant-les, impedint el seu desenvolupament, no concedint-les cap oportunitat, negant-les la reconciliació, etc. Per això, “si al peu de l’altar et recordes que un germà, una germana, té alguna cosa contra tu, ves primer a reconciliar-te...”. I és que la vida nova del Crist no es pot celebrar negant la vida de les persones. (Bona reflexió avui en el dia de “Mans Unides”).
- Se us va dir: no cometeu adulteri. Jo us dic que no només es violenta físicament la paraula donada a l’altre quan es trenca la comunió de vida amb ell/a, sinó també quan els desigs del cor (en definitiva, l’amor) es troba lluny d’ell/a.
- Se us va dir: no trenquis el jurament. Jo us dic que no cal jurar per reforçar les vostres paraules: “digueu sí, si es sí; i no, si es no”, i no calen els juraments.
Si aprofundim una mica més, ens adonem que la religiositat que proposa Jesús no es viu en la relació amb un Déu abstracte i llunyà, sinó en la relació amb el proïsme. És la religiositat de l’alteritat, és a dir, de la relació amb l’altre.
Quan Jesús diu que hem de ser més justos que els fariseus, no parla en termes de quantitat, sinó en graus de qualitat. Perquè les virtuts, les decisions i les actituds, o ho són de veritat, o es converteixen en simples aparences.
La puntilla
Avidez
Leí en una ocasión una curiosa interpretación del pecado original que, según la Bíblia, cometieron los primeros seres humanos: “fue un pecado de avidez...”
Y me dió pie para pensar, porque a juzgar cómo actúan hoy muchas personas, resulta bastante acertado.
La avidez es el deseo que se desvía porque no admite sus justos límites y pretende negarlos. En definición de diccionario es sinónimo de ansia, codicia...
Pues bien, cuando la avidez motiva las decisiones de las personas, éstas no tienen más objetivos que
a) el objeto mismo de su avidez;
b) el instrumento, a cualquier precio que les servirá para conseguir su codicia;
o c) el rival que hay que quitar de en medio...
Fijémonos en este último objetivo, porque explica muchas actitudes de las personas...
La avidez, por supuesto, no hace buenas migas ni con la verdad, ni con el respeto a las personas, ni con el agradecimiento.
Mahoma escribió:
–tres cosas destructivas hay en la vida: la ira, la avidez y la excesiva estima de sí mismo.
Y la avidez sólo se frena con el trabajo interior.
Fins la propera setmana.
Mateu 5, 17-37
Jo us dic...
El moment clau de l’evangeli d’avui és: “Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel”.
A partir d’aquí segueix tota una enumeració de canvis d’actitud, en relació al comportament que han de tenir els cristians i cristianes. Una sèrie d’antítesis o contraposicions de les quals avui llegim tres.
Jesús proposa:
- Jo us dic que matar no és només fer perdre la vida física a una persona, sinó que a les persones també se les pot matar anul•lant-les, ignorant-les, impedint el seu desenvolupament, no concedint-les cap oportunitat, negant-les la reconciliació, etc. Per això, “si al peu de l’altar et recordes que un germà, una germana, té alguna cosa contra tu, ves primer a reconciliar-te...”. I és que la vida nova del Crist no es pot celebrar negant la vida de les persones. (Bona reflexió avui en el dia de “Mans Unides”).
- Se us va dir: no cometeu adulteri. Jo us dic que no només es violenta físicament la paraula donada a l’altre quan es trenca la comunió de vida amb ell/a, sinó també quan els desigs del cor (en definitiva, l’amor) es troba lluny d’ell/a.
- Se us va dir: no trenquis el jurament. Jo us dic que no cal jurar per reforçar les vostres paraules: “digueu sí, si es sí; i no, si es no”, i no calen els juraments.
Si aprofundim una mica més, ens adonem que la religiositat que proposa Jesús no es viu en la relació amb un Déu abstracte i llunyà, sinó en la relació amb el proïsme. És la religiositat de l’alteritat, és a dir, de la relació amb l’altre.
Quan Jesús diu que hem de ser més justos que els fariseus, no parla en termes de quantitat, sinó en graus de qualitat. Perquè les virtuts, les decisions i les actituds, o ho són de veritat, o es converteixen en simples aparences.
La puntilla
Avidez
Leí en una ocasión una curiosa interpretación del pecado original que, según la Bíblia, cometieron los primeros seres humanos: “fue un pecado de avidez...”
Y me dió pie para pensar, porque a juzgar cómo actúan hoy muchas personas, resulta bastante acertado.
La avidez es el deseo que se desvía porque no admite sus justos límites y pretende negarlos. En definición de diccionario es sinónimo de ansia, codicia...
Pues bien, cuando la avidez motiva las decisiones de las personas, éstas no tienen más objetivos que
a) el objeto mismo de su avidez;
b) el instrumento, a cualquier precio que les servirá para conseguir su codicia;
o c) el rival que hay que quitar de en medio...
Fijémonos en este último objetivo, porque explica muchas actitudes de las personas...
La avidez, por supuesto, no hace buenas migas ni con la verdad, ni con el respeto a las personas, ni con el agradecimiento.
Mahoma escribió:
–tres cosas destructivas hay en la vida: la ira, la avidez y la excesiva estima de sí mismo.
Y la avidez sólo se frena con el trabajo interior.
Fins la propera setmana.
sábado, 5 de febrero de 2011
Diumenge cinquè - cicle A 6 de febrer 2011
BENVOLGUTS TOTS, AVANCEM DIUMENGE A DIUMENGE.
Diumenge cinquè durant l’any – cicle A
Mateu 5, 13-16
Sal i llum; humanitat i espiritualitat
La sal i la llum són necessàries perquè la vida tingui gust i bellesa. Per això no és d’estranyar que Jesús faci servir aquests dos mots com a metàfora per a indicar com hem de ser i actuar els seus deixebles.
D’altra part, la sal i la llum a la Bíblia tenen un significat que va una mica més enllà de la sal i la llum que nosaltres coneixem.
A l’entorn cultural d’Israel, quan es feia un pacte entre dos pobles se celebrava un banquet, en el qual la sal tenia una gran importància simbòlica, ja que la sal havia de conservar sense corrupció aquell pacte. Per això, aquells pactes s’anomenaven pactes de sal. Hi ha nombrosos y textos que reafirmen aquest costum. Per exemple, al 2 llibre de les Cròniques (13, 5) llegim el Senyor, Déu d’Israel, ha concedit per sempre a David i als seus descendents la reialesa d’Israel, en virtut d’una aliança segellada amb sal. I al Levític (2,13) es diu: a totes les ofrenes de farina posa-hi sal; no deixis mai que falti la sal en cap ofrena: és símbol de l’aliança que el teu Déu ha fet amb tu.
Per tant, quan Jesús afirma que els cristians i cristianes hem de ser sal de la terra, ens està dient que haurem de ser els qui mantinguem viva la nova aliança entre Déu i el poble.
De manera semblant passa amb la llum. A la Bíblia la llum és el símbol de la glòria de Déu que ha de resplendir sobre Jerusalem. Així, en el cant del Servent de Yahvé, d’Isaïes, se’n diu que serà llum per a les nacions, amb un projecte molt concret per a restablir l’aliança de Déu amb el seu poble.
Els cristians i cristianes, un cop restablida per Crist l’aliança nova, tenim la missió de manifestar la llum amb les nostres obres. Elles han de manifestar la fidelitat a l’aliança, i la glòria de Déu.
A la vida quotidiana, la sal assaona i la llum il•lumina. El sentit últim de la metàfora és que els seguidor de Crist ens apropem als altres i ens relacionem amb la gent des de dues perspectives bàsiques:
una gran humanitat (el gust de la sal), i una profunda espiritualitat (el resplendor de la llum que neix de l’interior de la persona)
Quan Jesús ens diu que siguem sal i llum ens està dient que presentem als altres camins de felicitat i de fe. I per fer-ho, que siguem obertament humans i profundament espirituals.
La puntilla
Pensar i perder
Se hallaba en la cumbre de su desánimo. Apoyó su mano sobre el hombro del interlocutor y le soltó:
–Convéncete de una vez: aquí, el que piensa, pierde...
Su vivencia correpondía a la mala experiencia de vivir rodeado de una sociedad en la que parece que sólo triunfan los que no piensan, los superficiales, los que ni piensan lo que hacen, ni hacen lo que piensan...
El interlocutor trató de persuadirle de su error:
–¿Qué es para tí perder? La vida te habrá enseñado que los conceptos de ganar y perder son muy relativos, y que el evangelio de Jesús, en este sentido, habla de que muchas veces “el que pierde, gana, y el que gana, pierde...”
–Sí, todo esto está muy bien, pero es pura utopía. En el día a día, quienes intentan tomarse la vida en serio y ser coherentes con sus ideas, siempre salen perdiendo, y no consiguen aquello por lo que luchan honestamente. Estamos en un momento en que los parámetros de la ética y la honestidad ya no sirven para delimitar el pensamiento. Las ideas han muerto, víctimas de los intereses y las pulsiones del puro placer...
Aquella conversación era el reflejo de unas actitudes que abundan cada vez más.
¿ALGUN COMENTARI?
Una cordial salutació, Manel
Diumenge cinquè durant l’any – cicle A
Mateu 5, 13-16
Sal i llum; humanitat i espiritualitat
La sal i la llum són necessàries perquè la vida tingui gust i bellesa. Per això no és d’estranyar que Jesús faci servir aquests dos mots com a metàfora per a indicar com hem de ser i actuar els seus deixebles.
D’altra part, la sal i la llum a la Bíblia tenen un significat que va una mica més enllà de la sal i la llum que nosaltres coneixem.
A l’entorn cultural d’Israel, quan es feia un pacte entre dos pobles se celebrava un banquet, en el qual la sal tenia una gran importància simbòlica, ja que la sal havia de conservar sense corrupció aquell pacte. Per això, aquells pactes s’anomenaven pactes de sal. Hi ha nombrosos y textos que reafirmen aquest costum. Per exemple, al 2 llibre de les Cròniques (13, 5) llegim el Senyor, Déu d’Israel, ha concedit per sempre a David i als seus descendents la reialesa d’Israel, en virtut d’una aliança segellada amb sal. I al Levític (2,13) es diu: a totes les ofrenes de farina posa-hi sal; no deixis mai que falti la sal en cap ofrena: és símbol de l’aliança que el teu Déu ha fet amb tu.
Per tant, quan Jesús afirma que els cristians i cristianes hem de ser sal de la terra, ens està dient que haurem de ser els qui mantinguem viva la nova aliança entre Déu i el poble.
De manera semblant passa amb la llum. A la Bíblia la llum és el símbol de la glòria de Déu que ha de resplendir sobre Jerusalem. Així, en el cant del Servent de Yahvé, d’Isaïes, se’n diu que serà llum per a les nacions, amb un projecte molt concret per a restablir l’aliança de Déu amb el seu poble.
Els cristians i cristianes, un cop restablida per Crist l’aliança nova, tenim la missió de manifestar la llum amb les nostres obres. Elles han de manifestar la fidelitat a l’aliança, i la glòria de Déu.
A la vida quotidiana, la sal assaona i la llum il•lumina. El sentit últim de la metàfora és que els seguidor de Crist ens apropem als altres i ens relacionem amb la gent des de dues perspectives bàsiques:
una gran humanitat (el gust de la sal), i una profunda espiritualitat (el resplendor de la llum que neix de l’interior de la persona)
Quan Jesús ens diu que siguem sal i llum ens està dient que presentem als altres camins de felicitat i de fe. I per fer-ho, que siguem obertament humans i profundament espirituals.
La puntilla
Pensar i perder
Se hallaba en la cumbre de su desánimo. Apoyó su mano sobre el hombro del interlocutor y le soltó:
–Convéncete de una vez: aquí, el que piensa, pierde...
Su vivencia correpondía a la mala experiencia de vivir rodeado de una sociedad en la que parece que sólo triunfan los que no piensan, los superficiales, los que ni piensan lo que hacen, ni hacen lo que piensan...
El interlocutor trató de persuadirle de su error:
–¿Qué es para tí perder? La vida te habrá enseñado que los conceptos de ganar y perder son muy relativos, y que el evangelio de Jesús, en este sentido, habla de que muchas veces “el que pierde, gana, y el que gana, pierde...”
–Sí, todo esto está muy bien, pero es pura utopía. En el día a día, quienes intentan tomarse la vida en serio y ser coherentes con sus ideas, siempre salen perdiendo, y no consiguen aquello por lo que luchan honestamente. Estamos en un momento en que los parámetros de la ética y la honestidad ya no sirven para delimitar el pensamiento. Las ideas han muerto, víctimas de los intereses y las pulsiones del puro placer...
Aquella conversación era el reflejo de unas actitudes que abundan cada vez más.
¿ALGUN COMENTARI?
Una cordial salutació, Manel
viernes, 28 de enero de 2011
Diumenge quart de durant l'any - 30 de gener 2011
Amics i amigues, un diumenge més, però amb un missatge esplèndid: les benaurances...Sigueu feliços. Manel Simó
Benaurats...
Ens trobem avui, sens dubte, amb la plana de l’evangeli que més ha estat sotmesa a tot tipus d’interpretacions: exegètiques, lingüístiques, històriques, etc. Moltes interpretacions, però poques experimentacions personalitzades.
Una pàgina de la que sempre s’ha subratllat que entranya, segons els criteris del món, una gran contradicció, ja que es promet felicitat a base d’afrontar i assumir allò que, tot just, és causa d’infelicitat... Només cal comparar una a una la llista de les benaurances, amb la hipotètica llista que faria qualsevol persona del nostre voltant sobre la manera de ser feliç.
¿Què succeeix aleshores?
Que la felicitat que proposa aquí Jesús és el resultat final d’una experiència viscuda, d’un projecte molt treballat interiorment.
Les benaurances no són manaments, ni un codi de conducta moral, sinó una sèrie de situacions i actituds davant la vida, que permetran entendre i viure millor l’evangeli. Com si digués Jesús:
–“ a la vida et trobaràs amb lluites, afanys i disputes per tenir més i més. Tu dissenya la teva vida en l’austeritat i la senzillesa, i seràs feliç”
– “a la vida et trobaràs amb sofriments; doncs bé, pensa que el sofriment no és un absurd”
– “ a la vida et trobaràs amb violències. No seràs estúpid perquè no responguis a la violència amb més violències.”
– “a la vida et poden perseguir per ser fidel a les teves idees. Pensa que aquesta fidelitat no té preu”
– “ a la vida et trobaràs persones que ajuden els altres, treballen per la pau i la justícia, perdonen... etc. Imita-les. Estàs en el camí del Regne”.
La puntilla
Destruir
El gran escritor Josep Pla, solía indignarse ante aquellos que, en frase del poeta francés Paul Valery (1871-1945), “ejercen de manera permanente la horrible facilidad de destruir”
Destruir es palabra que se aplica tanto a cosas materiales, como a cosas no materiales.
Y claro, no es lo mismo reducir a cenizas un papel, que deshacer o inutilizar una iniciativa, hacer desaparecer una prueba acusadora, o erosionar una comunidad...
Hay quien decide ocultar su debilidad o su inseguridad mediante la agresión a lo más débil, llámese un niño, el mobiliario público, o un perro. Y hay quien parece gozar con hacer daño, romper situaciones de paz, o despreciando a las personas.
¡La enorme “facilidad de destruir”
–“Si yo no soy feliz, que no lo sea nadie; si yo no trabajo, impediré, el trabajo de los demás; si yo no llego, que los demás tampoco....”
Hay situaciones que no se curan si no es con una honesta búsqueda de la paz interior. Y la única solución para callar a los destructores es que los constructores no se cansen. Habrán impedido su triunfo.
Antes de destruir algo, conviene pensárselo dos veces. O tres. Por si acaso.
Hasta el próximo domingo...
Benaurats...
Ens trobem avui, sens dubte, amb la plana de l’evangeli que més ha estat sotmesa a tot tipus d’interpretacions: exegètiques, lingüístiques, històriques, etc. Moltes interpretacions, però poques experimentacions personalitzades.
Una pàgina de la que sempre s’ha subratllat que entranya, segons els criteris del món, una gran contradicció, ja que es promet felicitat a base d’afrontar i assumir allò que, tot just, és causa d’infelicitat... Només cal comparar una a una la llista de les benaurances, amb la hipotètica llista que faria qualsevol persona del nostre voltant sobre la manera de ser feliç.
¿Què succeeix aleshores?
Que la felicitat que proposa aquí Jesús és el resultat final d’una experiència viscuda, d’un projecte molt treballat interiorment.
Les benaurances no són manaments, ni un codi de conducta moral, sinó una sèrie de situacions i actituds davant la vida, que permetran entendre i viure millor l’evangeli. Com si digués Jesús:
–“ a la vida et trobaràs amb lluites, afanys i disputes per tenir més i més. Tu dissenya la teva vida en l’austeritat i la senzillesa, i seràs feliç”
– “a la vida et trobaràs amb sofriments; doncs bé, pensa que el sofriment no és un absurd”
– “ a la vida et trobaràs amb violències. No seràs estúpid perquè no responguis a la violència amb més violències.”
– “a la vida et poden perseguir per ser fidel a les teves idees. Pensa que aquesta fidelitat no té preu”
– “ a la vida et trobaràs persones que ajuden els altres, treballen per la pau i la justícia, perdonen... etc. Imita-les. Estàs en el camí del Regne”.
La puntilla
Destruir
El gran escritor Josep Pla, solía indignarse ante aquellos que, en frase del poeta francés Paul Valery (1871-1945), “ejercen de manera permanente la horrible facilidad de destruir”
Destruir es palabra que se aplica tanto a cosas materiales, como a cosas no materiales.
Y claro, no es lo mismo reducir a cenizas un papel, que deshacer o inutilizar una iniciativa, hacer desaparecer una prueba acusadora, o erosionar una comunidad...
Hay quien decide ocultar su debilidad o su inseguridad mediante la agresión a lo más débil, llámese un niño, el mobiliario público, o un perro. Y hay quien parece gozar con hacer daño, romper situaciones de paz, o despreciando a las personas.
¡La enorme “facilidad de destruir”
–“Si yo no soy feliz, que no lo sea nadie; si yo no trabajo, impediré, el trabajo de los demás; si yo no llego, que los demás tampoco....”
Hay situaciones que no se curan si no es con una honesta búsqueda de la paz interior. Y la única solución para callar a los destructores es que los constructores no se cansen. Habrán impedido su triunfo.
Antes de destruir algo, conviene pensárselo dos veces. O tres. Por si acaso.
Hasta el próximo domingo...
sábado, 22 de enero de 2011
Diumenge tercer - 23 de gener 2011
Benvolguts i benvolgudes, amigos y amigas, conocidos y desconocidos...ahí van mis comentarios, con deseo siempre de colaborar.
Cridats a lluitar pel Regne
Callada per violència la veu de Joan Baptista, trobem avui a l’evangeli una veu nova, la de Jesús de Nazaret, que pren el relleu.
Jesús, però, ha abandonat Nazaret i s’ha traslladat a Cafarnaum, la capital jueva de Galilea, regió on el judaisme s’havia corromput amb el contacte amb les nacions paganes; i és allà, “en terra de mort”, on comença a sorgir “la llum nova de l’evangeli”
La veu de Jesús continua el missatge de Joan Baptista: “convertiu-vos, que el Regne és a prop” El regnat de Déu no és un tema individual, ni es redueix a un únic poble. Davant l’espiritualitat jueva –farisaica, individualista i excloent- Jesús presenta una espiritualitat que treballi per la salvació de tots. Un poble no s’allibera perquè una persona aïllada i privilegiada s’alliberi, sinó perquè sigui tot el poble el qui avanci i surti de la misèria material i espiritual.
La utopia, doncs, està servida, però manquen els col•laboradors per fer-la possible.
Jesús, com a nou profeta, fa servir per cridar a Pere i Andreu la mateixa invitació amb que Elies havia cridat Eliseu: •veniu amb mi, i citant Ezequiel (47,8) els hi diu “us faré pescadors d’homes”, expressió de la literatura jueva que es refereix als guerrers que lluitaven per una causa justa.
I Pere i Andreu, com després Jaume i Joan, donen una resposta immediata, Sentir i respondre a la crida suposa una opció de vida, una elecció, amb les conseqüents renúncies. Mai es diu un sí, sense haver de dir uns quants no...
“Convertir-se” és renovar constantment el nostre sí i continuar lluitant pel Regne.
La puntilla
Miedos
El teatro de Shakespeare alberga algunas frases que han pasado a la historia porque en su brevedad encierran grandes verdades e intuiciones.
Así, leo en boca de uno de sus personajes:
–De lo que tengo miedo es de tu miedo…
Hablemos de los miedos.
Los diccionarios ofrecen un par de definiciones:
–Perturbación angustiosa del ánimo por un riesgo o daño real o imaginario.
–Recelo o aprensión que alguien tiene de que le suceda algo contrario a lo que desea.
Pero, sea perturbación o sea recelo, lo que más preocupa son los efectos de los miedos.
–El miedo paraliza las decisiones y las conciencias
No deja de ser sintomático que un buen pedagogo como fue Jesús de Nazaret insistiera numerosas veces en el trato con los discípulos en una recomendación:
–No tengáis miedo…
Cuando los sociólogos analizan la sociedad de nuestro tiempo insisten en un diagnóstico:
–Somos víctimas de los temores. Tenemos excesivo miedo a perder...
–Pero ¿a perder qué?
En nuestras ansiedades radican con mucha frecuencia nuestros miedos
Espero comentarios...
Cridats a lluitar pel Regne
Callada per violència la veu de Joan Baptista, trobem avui a l’evangeli una veu nova, la de Jesús de Nazaret, que pren el relleu.
Jesús, però, ha abandonat Nazaret i s’ha traslladat a Cafarnaum, la capital jueva de Galilea, regió on el judaisme s’havia corromput amb el contacte amb les nacions paganes; i és allà, “en terra de mort”, on comença a sorgir “la llum nova de l’evangeli”
La veu de Jesús continua el missatge de Joan Baptista: “convertiu-vos, que el Regne és a prop” El regnat de Déu no és un tema individual, ni es redueix a un únic poble. Davant l’espiritualitat jueva –farisaica, individualista i excloent- Jesús presenta una espiritualitat que treballi per la salvació de tots. Un poble no s’allibera perquè una persona aïllada i privilegiada s’alliberi, sinó perquè sigui tot el poble el qui avanci i surti de la misèria material i espiritual.
La utopia, doncs, està servida, però manquen els col•laboradors per fer-la possible.
Jesús, com a nou profeta, fa servir per cridar a Pere i Andreu la mateixa invitació amb que Elies havia cridat Eliseu: •veniu amb mi, i citant Ezequiel (47,8) els hi diu “us faré pescadors d’homes”, expressió de la literatura jueva que es refereix als guerrers que lluitaven per una causa justa.
I Pere i Andreu, com després Jaume i Joan, donen una resposta immediata, Sentir i respondre a la crida suposa una opció de vida, una elecció, amb les conseqüents renúncies. Mai es diu un sí, sense haver de dir uns quants no...
“Convertir-se” és renovar constantment el nostre sí i continuar lluitant pel Regne.
La puntilla
Miedos
El teatro de Shakespeare alberga algunas frases que han pasado a la historia porque en su brevedad encierran grandes verdades e intuiciones.
Así, leo en boca de uno de sus personajes:
–De lo que tengo miedo es de tu miedo…
Hablemos de los miedos.
Los diccionarios ofrecen un par de definiciones:
–Perturbación angustiosa del ánimo por un riesgo o daño real o imaginario.
–Recelo o aprensión que alguien tiene de que le suceda algo contrario a lo que desea.
Pero, sea perturbación o sea recelo, lo que más preocupa son los efectos de los miedos.
–El miedo paraliza las decisiones y las conciencias
No deja de ser sintomático que un buen pedagogo como fue Jesús de Nazaret insistiera numerosas veces en el trato con los discípulos en una recomendación:
–No tengáis miedo…
Cuando los sociólogos analizan la sociedad de nuestro tiempo insisten en un diagnóstico:
–Somos víctimas de los temores. Tenemos excesivo miedo a perder...
–Pero ¿a perder qué?
En nuestras ansiedades radican con mucha frecuencia nuestros miedos
Espero comentarios...
sábado, 15 de enero de 2011
16 DE ENERO 2011 - SEGON DIUMENGE DURANT L'ANY
Diumenge Segon durant l’any – cicle A
Joan 1, 29-34
El Déu del perdó
Joan Baptista defineix Jesús amb unes paraules de gran ressonància bíblica: “mireu l’anyell de Déu: paraules que han passat a formar part de la celebració de l’Eucaristia, quan li demanem a aquest anyell que tingui pietat de nosaltres i que ens doni la pau. Un anyell que lleva el pecat del món.
L’expressió és bíblica, però aplicada a Jesús hi ha el perill de mal-interpretar-la. És cert que els jueus oferien anyells, que eren sacrificats al temple, com a víctimes per expiar els pecats. I en la celebració de la Pasqua, el llibre de l’Èxode deia: “preneu per a cada família un anyell o un cabrit i immoleu-lo com a víctima pasqual”
Els cristians, però, no hem d’explicar la mort de Jesús com si fos una víctima innocent que Déu necessités per a perdonar els pecats. Un Déu que necessités sacrifici, sang i mort per a perdonar, no pot ser el Déu Pare sempre bo de qui parla Jesús als evangelis. Un déu que es complagués en el dolor i la mort de les víctimes seria un déu sàdic.
L’anyell de qui parla Joan Baptista prové de l’anyell bo i pacient anunciat per Isaïes (53,6): “tots anàvem com ovelles disperses, cadascú seguia el seu camí; però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres. Quan era maltractat, s’humiliava i no obria la boca. Com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca...
Al Concili Vaticà II va quedar molt clar que molta gent “no creu en un Déu en el que tampoc hi creuen molts dels qui es confessen creients”, és a dir, que la fe depèn molt de la imatge que ens fem de Déu. Déu no és un tirà que necessiti el sacrifici i la sang del seu Fill per a perdonar.
La puntilla
El baúl de la memoria
Dicen que la memoria es como un inmenso baúl donde vamos almacenando aquellos hechos, personas o vivencias que nos puede interesar recuperar.
Platón nos dejó dicho que “saber es recordar”, y por eso nuestros saberes están hechos de memorias almacenadas.
Sin embargo, todo esto que puede ser cierto en teoría, se complica en el momento de ponerlo en práctica.
Porque, por ejemplo:
– ¿por qué sucede que con el tiempo se van difuminando muchas cosas que un día quedaron cuidadosamente guardadas en la memoria? Dicen que pasa como con los videos de cinta, que el día menos pensado te encuentras con que las imágenes se han borrado…
– ¿y por qué, si la memoria es tan importante para el saber, cómo es que hoy se ejercita tan poco en las escuelas? Y no es que uno defienda que se tengan que aprender las cosas de memoria, sino que se enseñe y se practique el hecho de saber almacenarlas para cuando sean necesarias…
– ¿y por qué algunos tienen tanto interés en borrar de la memoria colectiva personas, hechos y vivencias que merecen ser guardadas?
– ¿y por qué si “la historia (memoria del pasado) es maestra de la vida”, algunos se empeñan en ignorarla?
Las personas a las que les falla el baúl de la memoria caen en el peligroso orgullo de pretender que con ellos empieza la historia. Y la historia tiene ya muchos siglos…
Desitjaria rebre algun comentari...
Manel
Joan 1, 29-34
El Déu del perdó
Joan Baptista defineix Jesús amb unes paraules de gran ressonància bíblica: “mireu l’anyell de Déu: paraules que han passat a formar part de la celebració de l’Eucaristia, quan li demanem a aquest anyell que tingui pietat de nosaltres i que ens doni la pau. Un anyell que lleva el pecat del món.
L’expressió és bíblica, però aplicada a Jesús hi ha el perill de mal-interpretar-la. És cert que els jueus oferien anyells, que eren sacrificats al temple, com a víctimes per expiar els pecats. I en la celebració de la Pasqua, el llibre de l’Èxode deia: “preneu per a cada família un anyell o un cabrit i immoleu-lo com a víctima pasqual”
Els cristians, però, no hem d’explicar la mort de Jesús com si fos una víctima innocent que Déu necessités per a perdonar els pecats. Un Déu que necessités sacrifici, sang i mort per a perdonar, no pot ser el Déu Pare sempre bo de qui parla Jesús als evangelis. Un déu que es complagués en el dolor i la mort de les víctimes seria un déu sàdic.
L’anyell de qui parla Joan Baptista prové de l’anyell bo i pacient anunciat per Isaïes (53,6): “tots anàvem com ovelles disperses, cadascú seguia el seu camí; però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres. Quan era maltractat, s’humiliava i no obria la boca. Com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca...
Al Concili Vaticà II va quedar molt clar que molta gent “no creu en un Déu en el que tampoc hi creuen molts dels qui es confessen creients”, és a dir, que la fe depèn molt de la imatge que ens fem de Déu. Déu no és un tirà que necessiti el sacrifici i la sang del seu Fill per a perdonar.
La puntilla
El baúl de la memoria
Dicen que la memoria es como un inmenso baúl donde vamos almacenando aquellos hechos, personas o vivencias que nos puede interesar recuperar.
Platón nos dejó dicho que “saber es recordar”, y por eso nuestros saberes están hechos de memorias almacenadas.
Sin embargo, todo esto que puede ser cierto en teoría, se complica en el momento de ponerlo en práctica.
Porque, por ejemplo:
– ¿por qué sucede que con el tiempo se van difuminando muchas cosas que un día quedaron cuidadosamente guardadas en la memoria? Dicen que pasa como con los videos de cinta, que el día menos pensado te encuentras con que las imágenes se han borrado…
– ¿y por qué, si la memoria es tan importante para el saber, cómo es que hoy se ejercita tan poco en las escuelas? Y no es que uno defienda que se tengan que aprender las cosas de memoria, sino que se enseñe y se practique el hecho de saber almacenarlas para cuando sean necesarias…
– ¿y por qué algunos tienen tanto interés en borrar de la memoria colectiva personas, hechos y vivencias que merecen ser guardadas?
– ¿y por qué si “la historia (memoria del pasado) es maestra de la vida”, algunos se empeñan en ignorarla?
Las personas a las que les falla el baúl de la memoria caen en el peligroso orgullo de pretender que con ellos empieza la historia. Y la historia tiene ya muchos siglos…
Desitjaria rebre algun comentari...
Manel
sábado, 8 de enero de 2011
Baptisme del Senyor - 9 de gener 2011
Benvolgudes, benvolguts
Una nova entrega:
La litúrgia dóna avui un salt en el temps i ens presenta el baptisme de Jesús, on és produeix una nova epifania, o manifestació de Déu, que marca un abans i un després en la seva vida. “El Messies és el meu Fill, el meu estimat, i en Ell m’he complagut, escolteu-lo”
Aquest salt en el temps no fa altra cosa que confirmar que la litúrgia no segueix necessàriament un ordre cronològic. De fet, fins el proper 2 de febrer no celebrarem la Presentació de Jesús al temple, després de 40 dies d’haver nascut, mentre que en el moment del baptisme se suposa que Jesús tenia ja uns trenta anys.
Cal dir, també, que aquesta festa del Baptisme de Jesús és relativament moderna, ja que va ser instituïda l’any 1960. Inicialment tenia lloc de manera fitxa el dia 13 de gener, octava de la festa d’Epifania, i fou a la darrera reforma del calendari quan va ser traslladada al diumenge immediat a l’Epifania, sigui quan sigui...
Jesús va rebre el baptisme de Joan que era un baptisme de conversió i canvi de vida, encara que Ell no ho necessitava i, a més a més, venia a instituir un altre baptisme que seria de identitat i compromís.
Nosaltres hem rebut el baptisme de Jesús, i la festa d’avui ens dóna preu per a pensar en aquesta identitat i aquest compromís.
La nostra identitat cristiana consisteix en formar part d’un poble de batejats i batejades, i el nostre compromís és viure d’acord amb aquesta identitat cristiana.
Déu, mitjançant el baptisme ens ha donat el privilegi de ser fills i filles seus, i hem de donar gràcies al nostres pares que van els instruments del nostre baptisme. I no volem ser només batejats i batejades amb aigua (és a dir, sociològicament, o de número), sinó amb Esperit, és a dir deixant que l’Esperit actuï en nosaltres i nosaltres responguem a les seves iniciatives.
El nostre baptisme va ser el començament de la nostra biografia cristiana. Una biografia que anem escrivint dia a dia.
La puntilla
¿Año nuevo?
Que lo de “año nuevo, vida nueva” no pasa de ser un tópico que se repite, o, como mucho, un deseo que no suele ir más allá de los primeros días, ya es bien sabido.
Nos preguntamos, por ejemplo, ¿traerá algo nuevo a la Iglesia el nuevo año 2011?
Las cifras nos dicen que nuestro catolicismo no está pasando un buen momento. Solamente un 13 por ciento de quienes nos decimos católicos intenta vivir en plena coherencia con su opción, a la vez que la militancia va en descenso.
Pues bien, frente a estos datos, las primeras noticias del nuevo año nos hablan, por parte de la jerarquía eclesiástica, de una defensa acérrima del conservadurismo y de intentos de perpetuar cargos que defiendan a capa y espada los aires del Vaticano.
¿No sería la hora de pulsar todas las sensibilidades que bullen dentro de la Iglesia y ponernos a buscar soluciones?
Atrincherarse en la pretensión de poseer la única verdad y el único modelo en cuestiones que son de por sí complejas, es pretender ofrecerse como los “salvadores del mundo”, cuando hay un único Salvador…
Mientras no nos escuchemos todos, no vamos bien. Teólogos que han sido marginados, curas que están dando el callo cada día y comunidades de base críticas y progresistas también tienen algo que decir. Pretender callar todas esas voces es imposición, pero no es diálogo. Y sin diálogo no se construye. Se ordena, pero no se convence.
Una abraçada molt forta i espero comentaris...
Manel
Una nova entrega:
La litúrgia dóna avui un salt en el temps i ens presenta el baptisme de Jesús, on és produeix una nova epifania, o manifestació de Déu, que marca un abans i un després en la seva vida. “El Messies és el meu Fill, el meu estimat, i en Ell m’he complagut, escolteu-lo”
Aquest salt en el temps no fa altra cosa que confirmar que la litúrgia no segueix necessàriament un ordre cronològic. De fet, fins el proper 2 de febrer no celebrarem la Presentació de Jesús al temple, després de 40 dies d’haver nascut, mentre que en el moment del baptisme se suposa que Jesús tenia ja uns trenta anys.
Cal dir, també, que aquesta festa del Baptisme de Jesús és relativament moderna, ja que va ser instituïda l’any 1960. Inicialment tenia lloc de manera fitxa el dia 13 de gener, octava de la festa d’Epifania, i fou a la darrera reforma del calendari quan va ser traslladada al diumenge immediat a l’Epifania, sigui quan sigui...
Jesús va rebre el baptisme de Joan que era un baptisme de conversió i canvi de vida, encara que Ell no ho necessitava i, a més a més, venia a instituir un altre baptisme que seria de identitat i compromís.
Nosaltres hem rebut el baptisme de Jesús, i la festa d’avui ens dóna preu per a pensar en aquesta identitat i aquest compromís.
La nostra identitat cristiana consisteix en formar part d’un poble de batejats i batejades, i el nostre compromís és viure d’acord amb aquesta identitat cristiana.
Déu, mitjançant el baptisme ens ha donat el privilegi de ser fills i filles seus, i hem de donar gràcies al nostres pares que van els instruments del nostre baptisme. I no volem ser només batejats i batejades amb aigua (és a dir, sociològicament, o de número), sinó amb Esperit, és a dir deixant que l’Esperit actuï en nosaltres i nosaltres responguem a les seves iniciatives.
El nostre baptisme va ser el començament de la nostra biografia cristiana. Una biografia que anem escrivint dia a dia.
La puntilla
¿Año nuevo?
Que lo de “año nuevo, vida nueva” no pasa de ser un tópico que se repite, o, como mucho, un deseo que no suele ir más allá de los primeros días, ya es bien sabido.
Nos preguntamos, por ejemplo, ¿traerá algo nuevo a la Iglesia el nuevo año 2011?
Las cifras nos dicen que nuestro catolicismo no está pasando un buen momento. Solamente un 13 por ciento de quienes nos decimos católicos intenta vivir en plena coherencia con su opción, a la vez que la militancia va en descenso.
Pues bien, frente a estos datos, las primeras noticias del nuevo año nos hablan, por parte de la jerarquía eclesiástica, de una defensa acérrima del conservadurismo y de intentos de perpetuar cargos que defiendan a capa y espada los aires del Vaticano.
¿No sería la hora de pulsar todas las sensibilidades que bullen dentro de la Iglesia y ponernos a buscar soluciones?
Atrincherarse en la pretensión de poseer la única verdad y el único modelo en cuestiones que son de por sí complejas, es pretender ofrecerse como los “salvadores del mundo”, cuando hay un único Salvador…
Mientras no nos escuchemos todos, no vamos bien. Teólogos que han sido marginados, curas que están dando el callo cada día y comunidades de base críticas y progresistas también tienen algo que decir. Pretender callar todas esas voces es imposición, pero no es diálogo. Y sin diálogo no se construye. Se ordena, pero no se convence.
Una abraçada molt forta i espero comentaris...
Manel
jueves, 30 de diciembre de 2010
1 y 2 de enero 2011- Una setmana comprimida...
Benvolguts, benvolgudes, un nou any i una continuïtat, amb el desig de ser útil.
Propostes comprimides
Hi ha setmanes que ens ofereixen tantes propostes, que ens cal sintetitzar i comprimir, per poder assaborir el millor de cada tast.
2011 comença, per exemple, amb una d’aquestes setmanes ben plenes.
Podem destacar els següents esdeveniments:
Dia 1: octava de Nadal, inici de l’any civil, festa de Maria i Jornada mundial per la pau, amb el lema “La llibertat religiosa, camí per a la pau”.
Dia 2: Segon diumenge després de Nadal
Dia 6: Epifania del Senyor
1 de gener: Que Maria ens condueixi a la pau per la llibertat
L’any civil 2011 comença avui, coincidint amb l’octava de la festa de Nadal, alhora que l’Església celebra la festa litúrgica més antiga que es conserva en memòria de Maria, gran protagonista del Nadal. D’altra part, des de l’any 1968, per iniciativa del Papa Pau VIè, hi ha una invitació mundial a celebrar aquests primer dia de l’any, creients i no creients, una Jornada mundial per la pau. El Papa s’encarrega cada any de posar un lema que ajudi a la reflexió, i enguany és “La llibertat religiosa, camí per a la pau”, volent indicar que allà on es negat, d’una o d’altra manera, el desenvolupament integral de la persona, és impossible la pau, ja que l’ésser humà es veu privat d’un dels seus drets fonamentals.
Entre nosaltres és cada cop més freqüent la negació o limitació d’aquesta llibertat religiosa, si no de manera violenta i persecutòria, sí d’una manera més subtil, en forma de burleta, desprestigi, calumnia o marginació. No hi manquen persones que s’omplen la boca parlant de llibertats polítiques, sindicals o d’expressió, i en el tema religiós es constitueixen en inquisidors i demagogs, obsessius i repressius... I així no podem estar en pau amb ells... La laïcitat d’un Estat no es pot confondre amb una dictadura laïcista, i aquí n’hi ha molts que ho pretenen.
2 de gener: Diumenge amb gust de Nadal
La importància cabdal de les festes de Nadal fa que la litúrgia de l’Església hi dediqui tres llargues setmanes des del Naixement fins al baptisme de Jesús, celebrant enmig un parell de diumenges, un dedicat a la Sagrada Família, i un altre a continuar aprofundint el misteri de Nadal, que és misteri d’humanització de Déu, a fi que aprenguem els éssers humans a viure i a relacionar-nos d’acord amb la nostra identitat. Nadal és la gran festa divina de l’humanisme cristià.
I a la litúrgia d’aquest diumenge destaca, a la segona lectura, la pregària que fa sant Pau per la comunitat d’Efes, i que és un veritable programa de vida per a qualsevol comunitat: Diu Pau: Demano a Déu que us concedeixi els dons d’una comprensió profunda de la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell; que il•lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses de glòria ens te reservades...”
Aquesta pregària, ben païda, és un tractat de vida interior: saber (que ve de sapere, que vol dir tastar, gustar) qui és Déu: no només saber-ho de teoria, sinó un Déu experimentat, interioritzat...; i mirar les coses, no a la llum del món, i ni tan sols només a la llum de la intel•ligència, sinó a la llum de la mirada interior del cor... No miren i valoren només els ulls; el cor també té capacitat per apreciar les coses...
6 de gener: El Messies universal
I al bell mig de la setmana, el dijous, el dia d’Epifania, o manifestació de Jesús, el Messies, a tots els pobles de la terra, a tots els home si dones de bona voluntat, d’Orient i d’Occident...
Tradició de regals, però que siguin autèntics i no només materials. El regal de les persones que estimem i ens estimen; el regal de la solidaritat envers els més necessitats i apurats; el regal del somriure, la presència i la paraula d’esperança. Regals des del silenci. Regals des de la fidelitat i la lluita en comú.
El camí d’aquells personatges seguint l’estrella fins trobar allò que cercaven és el model de tots aquells homes i dones que continuen cercant el sentit de la seva vida, el per què de tot plegat, i el projecte que Déu ha dissenyat per a cadascú. Manel Simó us desitja un any 2011 ple de noves il·lusions i projectes. Adéu.
Propostes comprimides
Hi ha setmanes que ens ofereixen tantes propostes, que ens cal sintetitzar i comprimir, per poder assaborir el millor de cada tast.
2011 comença, per exemple, amb una d’aquestes setmanes ben plenes.
Podem destacar els següents esdeveniments:
Dia 1: octava de Nadal, inici de l’any civil, festa de Maria i Jornada mundial per la pau, amb el lema “La llibertat religiosa, camí per a la pau”.
Dia 2: Segon diumenge després de Nadal
Dia 6: Epifania del Senyor
1 de gener: Que Maria ens condueixi a la pau per la llibertat
L’any civil 2011 comença avui, coincidint amb l’octava de la festa de Nadal, alhora que l’Església celebra la festa litúrgica més antiga que es conserva en memòria de Maria, gran protagonista del Nadal. D’altra part, des de l’any 1968, per iniciativa del Papa Pau VIè, hi ha una invitació mundial a celebrar aquests primer dia de l’any, creients i no creients, una Jornada mundial per la pau. El Papa s’encarrega cada any de posar un lema que ajudi a la reflexió, i enguany és “La llibertat religiosa, camí per a la pau”, volent indicar que allà on es negat, d’una o d’altra manera, el desenvolupament integral de la persona, és impossible la pau, ja que l’ésser humà es veu privat d’un dels seus drets fonamentals.
Entre nosaltres és cada cop més freqüent la negació o limitació d’aquesta llibertat religiosa, si no de manera violenta i persecutòria, sí d’una manera més subtil, en forma de burleta, desprestigi, calumnia o marginació. No hi manquen persones que s’omplen la boca parlant de llibertats polítiques, sindicals o d’expressió, i en el tema religiós es constitueixen en inquisidors i demagogs, obsessius i repressius... I així no podem estar en pau amb ells... La laïcitat d’un Estat no es pot confondre amb una dictadura laïcista, i aquí n’hi ha molts que ho pretenen.
2 de gener: Diumenge amb gust de Nadal
La importància cabdal de les festes de Nadal fa que la litúrgia de l’Església hi dediqui tres llargues setmanes des del Naixement fins al baptisme de Jesús, celebrant enmig un parell de diumenges, un dedicat a la Sagrada Família, i un altre a continuar aprofundint el misteri de Nadal, que és misteri d’humanització de Déu, a fi que aprenguem els éssers humans a viure i a relacionar-nos d’acord amb la nostra identitat. Nadal és la gran festa divina de l’humanisme cristià.
I a la litúrgia d’aquest diumenge destaca, a la segona lectura, la pregària que fa sant Pau per la comunitat d’Efes, i que és un veritable programa de vida per a qualsevol comunitat: Diu Pau: Demano a Déu que us concedeixi els dons d’una comprensió profunda de la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell; que il•lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses de glòria ens te reservades...”
Aquesta pregària, ben païda, és un tractat de vida interior: saber (que ve de sapere, que vol dir tastar, gustar) qui és Déu: no només saber-ho de teoria, sinó un Déu experimentat, interioritzat...; i mirar les coses, no a la llum del món, i ni tan sols només a la llum de la intel•ligència, sinó a la llum de la mirada interior del cor... No miren i valoren només els ulls; el cor també té capacitat per apreciar les coses...
6 de gener: El Messies universal
I al bell mig de la setmana, el dijous, el dia d’Epifania, o manifestació de Jesús, el Messies, a tots els pobles de la terra, a tots els home si dones de bona voluntat, d’Orient i d’Occident...
Tradició de regals, però que siguin autèntics i no només materials. El regal de les persones que estimem i ens estimen; el regal de la solidaritat envers els més necessitats i apurats; el regal del somriure, la presència i la paraula d’esperança. Regals des del silenci. Regals des de la fidelitat i la lluita en comú.
El camí d’aquells personatges seguint l’estrella fins trobar allò que cercaven és el model de tots aquells homes i dones que continuen cercant el sentit de la seva vida, el per què de tot plegat, i el projecte que Déu ha dissenyat per a cadascú. Manel Simó us desitja un any 2011 ple de noves il·lusions i projectes. Adéu.
viernes, 24 de diciembre de 2010
nadal 2010 - 25 de desembre 2010
Benvolguts, benvolgudes, molt estimats, una joiós i entranyable NADAL per a tots.
POSTAL DE NADAL
Benvolgudes famílies de la nostra Parròquia, i de totes les comunitats cristianes:
En una festa tan significativa com és el Nadal, tant de bo que puguem gaudir d’uns dies de joia, pau, serenor i renovada esperança.
Que la trobada amb el Déu que va assumir la nostra identitat humana ens faci més persones, més humans i més creients.
Nadal de 2010 és una nova crida a mantenir viu el seu esperit els tres-cents seixanta cinc dies del nou any que començarà. Perquè...
És Nadal quan eixuguem una llàgrima
en els ulls d’un infant.
És Nadal quan deixem caure les armes
i fem néixer la pau.
És Nadal quan posem fi a les guerres
i enllacem les mans.
És Nadal quan fem recular la misèria
amb la nostra generositat.
Cada dia pot ser Nadal a la terra,
perquè Nadal és fer possible l’amor
És Nadal quan apareix l’esperança
d’un amor més real.
És Nadal quan mor la mentida
i reneix la fidelitat.
És Nadal quan el sofriment troba
la dolcesa de l’amistat.
Cada dia pot ser Nadal a la terra.
És Nadal en els ulls del pobre abandonat
que visitem a l’hospital.
És Nadal en el cor del marginat
que acollim a la nostra llar.
És Nadal en les mans del famolenc
que rep un bocí del nostre pa.
És Nadal per als homes i dones de totes les races
que viuen la fraternitat.
Nadal és fer possible l’amor
LA PUNTILLA
Fanatismo/incultura
Suele decirse que el fanatismo es fruto de la incultura, pero algunos se preguntan:
–Entonces ¿cómo es posible que personas de mucha cultura sean también fanáticas?
La cuestión está en precisar qué entendemos por “cultura”.
Si nos atenemos al diccionario, “cultura es el conjunto de conocimientos que permite a alguien desarrollar su juicio crítico”. Fanatismo, a su vez es “el apasionamiento del fanático”, es decir, de “aquél que defiende con tenacidad desmedida creencias u opiniones.”
Pues bien: si nos hemos fijado en estas definiciones, podremos responder la pregunta que se planteaba. La cultura habla de conocimientos; mientras que el fanatismo se apoya en creencias u opiniones. La persona culta puede dejar de lado sus conocimientos, y fanatizarse en creencias y opiniones; a la vez que al fanático le resulta difícil dejar de lado sus creencias y opiniones para aceptar los conocimientos.
Total, que, fanatismo y cultura, por uno o por otro motivo, suelen resultar, generalmente, incompatibles. Y así nos va.
Fins al proper any....
POSTAL DE NADAL
Benvolgudes famílies de la nostra Parròquia, i de totes les comunitats cristianes:
En una festa tan significativa com és el Nadal, tant de bo que puguem gaudir d’uns dies de joia, pau, serenor i renovada esperança.
Que la trobada amb el Déu que va assumir la nostra identitat humana ens faci més persones, més humans i més creients.
Nadal de 2010 és una nova crida a mantenir viu el seu esperit els tres-cents seixanta cinc dies del nou any que començarà. Perquè...
És Nadal quan eixuguem una llàgrima
en els ulls d’un infant.
És Nadal quan deixem caure les armes
i fem néixer la pau.
És Nadal quan posem fi a les guerres
i enllacem les mans.
És Nadal quan fem recular la misèria
amb la nostra generositat.
Cada dia pot ser Nadal a la terra,
perquè Nadal és fer possible l’amor
És Nadal quan apareix l’esperança
d’un amor més real.
És Nadal quan mor la mentida
i reneix la fidelitat.
És Nadal quan el sofriment troba
la dolcesa de l’amistat.
Cada dia pot ser Nadal a la terra.
És Nadal en els ulls del pobre abandonat
que visitem a l’hospital.
És Nadal en el cor del marginat
que acollim a la nostra llar.
És Nadal en les mans del famolenc
que rep un bocí del nostre pa.
És Nadal per als homes i dones de totes les races
que viuen la fraternitat.
Nadal és fer possible l’amor
LA PUNTILLA
Fanatismo/incultura
Suele decirse que el fanatismo es fruto de la incultura, pero algunos se preguntan:
–Entonces ¿cómo es posible que personas de mucha cultura sean también fanáticas?
La cuestión está en precisar qué entendemos por “cultura”.
Si nos atenemos al diccionario, “cultura es el conjunto de conocimientos que permite a alguien desarrollar su juicio crítico”. Fanatismo, a su vez es “el apasionamiento del fanático”, es decir, de “aquél que defiende con tenacidad desmedida creencias u opiniones.”
Pues bien: si nos hemos fijado en estas definiciones, podremos responder la pregunta que se planteaba. La cultura habla de conocimientos; mientras que el fanatismo se apoya en creencias u opiniones. La persona culta puede dejar de lado sus conocimientos, y fanatizarse en creencias y opiniones; a la vez que al fanático le resulta difícil dejar de lado sus creencias y opiniones para aceptar los conocimientos.
Total, que, fanatismo y cultura, por uno o por otro motivo, suelen resultar, generalmente, incompatibles. Y así nos va.
Fins al proper any....
sábado, 18 de diciembre de 2010
DIUMENGE IV D'ADVENT - 19 DESEMBRE 2010
Encara no puc dir Bon Nadal, però ja és a prop... Sortim a l'encontre
Josep, un home just
Mateu 1, 18-24
Als tres gran personatges bíblics que ens han acompanyat aquests dies d’Advent (Isaïes, Joan Baptista i Maria) s’afegeix avui la figura de Josep, el fill de Jacob, espòs de Maria...
L’evangeli que ens presenta la litúrgia és l’anomenada anunciació a Josep, perquè conté tots els elements d’aquest tipus de narració: –Josep, igual que Maria, rep un àngel del Senyor (missatge del Senyor), que li comunica que prengui a Maria a casa seva com a esposa, perquè el Fill que ha concebut abans de conviure juntsn no és fruit de cap relació sexual amb un altre home, sinó obra de Déu, fruit de l’Esperit...
El relat s’entén millor si tenim el compte els costums matrimonials jueus. Una primera celebració entre els nuvis eren els esponsals, pels quals el noi i la noia quedaven constituïts com a veritables esposos; i una segona celebració era el fet d’anar a viure junts, que no es donava fins quan el noi pogués portar a la noia a casa seva, i així poder viure independentment.
La grandesa d’esperit de Josep es posa de manifest abans de rebre el missatge de Déu. Renuncia a denunciar la seva esposa (situació, per altra banda, que comportaria la seva lapidació per adúltera...) Confia en ella i acata el misteri. Era un home bo i es proposava simplement desfer en secret l’acord matrimonial.
¿Què vol dir que era un home bo? La paraula original hebrea que s’ha traduït per bo vol dir exactament home just; i a la Bíblia, un home o una dona justos són aquells que es troben en plena comunió amb Déu i es mostren sempre disposats a fer la seva voluntat i a acceptar els seus projectes.
Josep, home bo i just, no és sinònim d’home feble, ingenu, acrític o càndid.
El Papa Joan XXIII que tenia una gran espiritualitat josefina, va passar tot just a la història com el Papa bo, tot ell tot bondat, i no va ser precisament una Papa feble ni pusil•lànime...
LA PUNTILLA
Emigrantes
¿Cómo vivirán el misterio de la Navidad, o cómo pasarán las fiestas, el más de un millón de emigrantes que hay en Catalunya?
La pregunta nos inquieta y nos preocupa, porque para muchos de ellos, la Navidad del consumismo frenético será una auténtica bofetada.
La pena y el dolor del emigrante no se entienden si no se han experimentado.
Y lo peor no es solamente la precariedad de dinero y de trabajo con que se ven asediados, sino los malos rollos que han de aguantar sobre sus personas.
El Ayuntamiento de Barcelona acaba de señalar una serie de tópicos que suelen ser frecuentes cuando se habla de ellos:
–abusan de la salud pública y colapsan los servicios sociales;
–cometen delitos y nos quitan el trabajo;
–hacen que baje el nivel de Educación y no se adaptan a nuestras costumbres;
–tienen muchos hijos para aprovecharse de las ayudas sociales;
–muchas mujeres se dedican a la prostitución
–no se integran y ponen en peligro nuestra identidad nacional
–introducen costumbres ajenas a nuestra cultura…
¡Qué mentes más estrechas!
Josep, un home just
Mateu 1, 18-24
Als tres gran personatges bíblics que ens han acompanyat aquests dies d’Advent (Isaïes, Joan Baptista i Maria) s’afegeix avui la figura de Josep, el fill de Jacob, espòs de Maria...
L’evangeli que ens presenta la litúrgia és l’anomenada anunciació a Josep, perquè conté tots els elements d’aquest tipus de narració: –Josep, igual que Maria, rep un àngel del Senyor (missatge del Senyor), que li comunica que prengui a Maria a casa seva com a esposa, perquè el Fill que ha concebut abans de conviure juntsn no és fruit de cap relació sexual amb un altre home, sinó obra de Déu, fruit de l’Esperit...
El relat s’entén millor si tenim el compte els costums matrimonials jueus. Una primera celebració entre els nuvis eren els esponsals, pels quals el noi i la noia quedaven constituïts com a veritables esposos; i una segona celebració era el fet d’anar a viure junts, que no es donava fins quan el noi pogués portar a la noia a casa seva, i així poder viure independentment.
La grandesa d’esperit de Josep es posa de manifest abans de rebre el missatge de Déu. Renuncia a denunciar la seva esposa (situació, per altra banda, que comportaria la seva lapidació per adúltera...) Confia en ella i acata el misteri. Era un home bo i es proposava simplement desfer en secret l’acord matrimonial.
¿Què vol dir que era un home bo? La paraula original hebrea que s’ha traduït per bo vol dir exactament home just; i a la Bíblia, un home o una dona justos són aquells que es troben en plena comunió amb Déu i es mostren sempre disposats a fer la seva voluntat i a acceptar els seus projectes.
Josep, home bo i just, no és sinònim d’home feble, ingenu, acrític o càndid.
El Papa Joan XXIII que tenia una gran espiritualitat josefina, va passar tot just a la història com el Papa bo, tot ell tot bondat, i no va ser precisament una Papa feble ni pusil•lànime...
LA PUNTILLA
Emigrantes
¿Cómo vivirán el misterio de la Navidad, o cómo pasarán las fiestas, el más de un millón de emigrantes que hay en Catalunya?
La pregunta nos inquieta y nos preocupa, porque para muchos de ellos, la Navidad del consumismo frenético será una auténtica bofetada.
La pena y el dolor del emigrante no se entienden si no se han experimentado.
Y lo peor no es solamente la precariedad de dinero y de trabajo con que se ven asediados, sino los malos rollos que han de aguantar sobre sus personas.
El Ayuntamiento de Barcelona acaba de señalar una serie de tópicos que suelen ser frecuentes cuando se habla de ellos:
–abusan de la salud pública y colapsan los servicios sociales;
–cometen delitos y nos quitan el trabajo;
–hacen que baje el nivel de Educación y no se adaptan a nuestras costumbres;
–tienen muchos hijos para aprovecharse de las ayudas sociales;
–muchas mujeres se dedican a la prostitución
–no se integran y ponen en peligro nuestra identidad nacional
–introducen costumbres ajenas a nuestra cultura…
¡Qué mentes más estrechas!
sábado, 11 de diciembre de 2010
Diumenge III d'Advent - 12 de diciembre 2010
Benvolguts, benvolgudes, endavant, esperant junts la joia de Nadal
El dubte de Joan Baptista
Mateu 11, 2-11
Els grans dubtes angoixen les persones sobre tot en situacions difícils. Per això, és normal que Joan Baptista, en la presó, es preguntés si no s’havia equivocat en senyalar Jesús com el Messies.
Joan Baptista havia predicat –recordeu l’evangeli del diumenge passat- “que el Regne era a prop; que la destral ja estava clavada a l’arrel dels arbres; que l’arbre que no dóna fruit és tallat i llençat al foc, i que el Senyor cremarà en el foc la palla”.., i aquest era el seu error. Joan anunciava un jutge i un alliberador polític... I quan ha vist que els poderosos l’han tancat a la presó i que el que sent a dir de Jesús no coincideix amb la imatge del Messies que ella ha predicat, sorgeixen els dubtes:
–“ets Tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?
Jesús no respon amb un discurs, sinó amb la força dels fets: la realitat del que fa Jesús és que les penes troben consol, Ell aporta vida, dóna felicitat i els pobres i els febles reben una bona notícia...
Quan el poder simplement canvia de mans, no és una bona notícia per als pobres; quan el cor humà no s’allibera de les esclavituds i ànsies de poder, la societat seguirà organitzant-se d’esquena als febles.
I per acabar, un parell de consideracions més:
a) nosaltres també sovint, davant una societat injusta i desigual, caiem en la temptació de la immediatesa de canvi, i en la mitificació del líder que l’ha de dur a terme... Per això, la segona lectura ens ha recordat que, sense defallir en la nostra feina, la nostra espera ha de ser com la del pagès que espera amb paciència els fruits preciosos de la terra...
i b) Jesús, després de mostrar el que està fent, afegeix: feliç aquell que no quedarà decebut de mi. És el gran perill. Avui són molts els qui “esperaven una altra cosa...” Advent és un temps de gràcia per a refermar la nostra fe, la nostra esperança i el nostre amor. Només l’amor mereix credibilitat.
LA PUNTILLA
Luces laicas
Los gurús de la laicidad mal entendida (aquellos que la interpretan como la marginación absoluta de lo religioso) han decidido que ese laicismo de escaparate llegue también a las luces navideñas.
Un paseo por las ciudades o pueblos (también por el nuestro) muestra que las lucecitas (que, por otra parte, también pagamos los católicos con nuestros impuestos) lucen de todo, menos signos navideños.
Claro que las pretendidas fiestas de invierno (hasta el nombre quieren cambiar) son hoy día simplemente las “fiestas del dios consumo”, porque la espera del “que ha de venir” es la espera “del consumidor que entre a los comercios a gastar…”
Lo cierto es que lo de las lucecitas laicas y otras muchas muestras indican que somos todavía un pueblo tan caliente que siempre hemos de ser “lo más de lo más”: “los más católicos” o “los más ateos”.
Y es una pena que no haya un poco más de lugar para la cordura y la tolerancia.
Tenemos todavía mucho que aprender de otras sociedades. Una sociedad tolerante se construye desde el mestizaje cultural y desde el encuentro de las distintas expresiones religiosas…
Manel Simó. Una salutació molt cordial
El dubte de Joan Baptista
Mateu 11, 2-11
Els grans dubtes angoixen les persones sobre tot en situacions difícils. Per això, és normal que Joan Baptista, en la presó, es preguntés si no s’havia equivocat en senyalar Jesús com el Messies.
Joan Baptista havia predicat –recordeu l’evangeli del diumenge passat- “que el Regne era a prop; que la destral ja estava clavada a l’arrel dels arbres; que l’arbre que no dóna fruit és tallat i llençat al foc, i que el Senyor cremarà en el foc la palla”.., i aquest era el seu error. Joan anunciava un jutge i un alliberador polític... I quan ha vist que els poderosos l’han tancat a la presó i que el que sent a dir de Jesús no coincideix amb la imatge del Messies que ella ha predicat, sorgeixen els dubtes:
–“ets Tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?
Jesús no respon amb un discurs, sinó amb la força dels fets: la realitat del que fa Jesús és que les penes troben consol, Ell aporta vida, dóna felicitat i els pobres i els febles reben una bona notícia...
Quan el poder simplement canvia de mans, no és una bona notícia per als pobres; quan el cor humà no s’allibera de les esclavituds i ànsies de poder, la societat seguirà organitzant-se d’esquena als febles.
I per acabar, un parell de consideracions més:
a) nosaltres també sovint, davant una societat injusta i desigual, caiem en la temptació de la immediatesa de canvi, i en la mitificació del líder que l’ha de dur a terme... Per això, la segona lectura ens ha recordat que, sense defallir en la nostra feina, la nostra espera ha de ser com la del pagès que espera amb paciència els fruits preciosos de la terra...
i b) Jesús, després de mostrar el que està fent, afegeix: feliç aquell que no quedarà decebut de mi. És el gran perill. Avui són molts els qui “esperaven una altra cosa...” Advent és un temps de gràcia per a refermar la nostra fe, la nostra esperança i el nostre amor. Només l’amor mereix credibilitat.
LA PUNTILLA
Luces laicas
Los gurús de la laicidad mal entendida (aquellos que la interpretan como la marginación absoluta de lo religioso) han decidido que ese laicismo de escaparate llegue también a las luces navideñas.
Un paseo por las ciudades o pueblos (también por el nuestro) muestra que las lucecitas (que, por otra parte, también pagamos los católicos con nuestros impuestos) lucen de todo, menos signos navideños.
Claro que las pretendidas fiestas de invierno (hasta el nombre quieren cambiar) son hoy día simplemente las “fiestas del dios consumo”, porque la espera del “que ha de venir” es la espera “del consumidor que entre a los comercios a gastar…”
Lo cierto es que lo de las lucecitas laicas y otras muchas muestras indican que somos todavía un pueblo tan caliente que siempre hemos de ser “lo más de lo más”: “los más católicos” o “los más ateos”.
Y es una pena que no haya un poco más de lugar para la cordura y la tolerancia.
Tenemos todavía mucho que aprender de otras sociedades. Una sociedad tolerante se construye desde el mestizaje cultural y desde el encuentro de las distintas expresiones religiosas…
Manel Simó. Una salutació molt cordial
sábado, 4 de diciembre de 2010
Diumenge II d'Advent . 5 de desembre 2010
Benvolguts, benvolgudes, bona setmana!
Diumenge II d’Advent – cicle A
Aplanar camins (Mateu 3, 1-12)
Dels tres grans personatges de l’Advent – Isaïes, Joan Baptista i Maria- avui fem referència especialment a Joan Baptista.
¿Qui era? ¿què era? ¿quina va ser la seva missió?
Joan Baptista apareix, en primer lloc, com un profeta (“i més que profeta”, dirà l’evangelista Mateu al capítol 11), és a dir, un personatge que, en la línia dels grans profetes d’Israel, es presenta davant el poble per anunciar una manera diferent de viure.
Quatre característiques marquen la seva actuació:
–predica en el desert, no en el temple. No és un funcionari que espera que el poble vingui a escoltar-lo, sinó que surt a l’encontre del poble allà on el podrà trobar, que és en el desert, sinònim de silenci i solitud
–vesteix i s’alimenta austerament, sabedor que és en la senzillesa on es pot escoltar Déu
–el seu lema és convertiu-vos; obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. No aspira a ser protagonista, sinó tan sols instrument. La fe la dóna Déu; nosaltres som només testimonis per possibilitar que els altres obrin les portes a Déu
–i, finalment, la seva missió no està exempta de la denúncia i el clam per la justícia. L’acció alliberadora de Déu demana noves formes de ser i de viure; i unes relacions humanes fonamentades en l’amor i la justícia. Per això, Joan no dubta en titllar els fariseus de cria d’escurçons per la seva manera d’entendre la fe i la vida.
Joan Baptista acaba el discurs apel•lant al baptisme que ens portarà el Messies. Nosaltres ja estem batejats i batejades en aquest nou baptisme, i com a tals, haurem de submergir-nos en l’Esperit, ser vent per ventar l’era, i foc per cremar la palla, és a dir, haurem de continuar preparant i aplanant camins per al Senyor.
LA PUNTILLA
Miguel Hernández
El pasado 30 de octubre se cumplió el primer centenario del nacimiento de Miguel Hernández, el poeta que murió en la cárcel de Alicante el 28 de marzo de 1942, víctima de los vencedores de la guerra.
Pues bien, con motivo de este centenario se ha hablado y escrito mucho sobre su figura, aunque, una vez más, se han marginado, por ignorancia, o por mala voluntad, algunos aspectos importantes de su obra. Por ejemplo, su dimensión religiosa.
Y es que, en el mundo de la cultura, sucede con bastante frecuencia que se manipule a los creadores en función del pensamiento de quienes acaparan el poder.
Miguel Hernández, más allá de su opción política, mantuvo, como poeta, un ámbito de religiosidad, sobre el que se ha reflexionado muy poco.
No tengo espacio para mucho, pero citaré, solamente, por ejemplo, cómo se dirige a Dios el poeta en el famoso “Silbo del dale” : –Dale, Dios, a mi alma, hasta perfeccionarla / Dale que dale, Dios / ¡ay!/ hasta la perfección.. O cuando afirma de la Eucaristía que es pan para comer hasta hartarse,porque es pan que no harta....
Endavant!
Manel
Diumenge II d’Advent – cicle A
Aplanar camins (Mateu 3, 1-12)
Dels tres grans personatges de l’Advent – Isaïes, Joan Baptista i Maria- avui fem referència especialment a Joan Baptista.
¿Qui era? ¿què era? ¿quina va ser la seva missió?
Joan Baptista apareix, en primer lloc, com un profeta (“i més que profeta”, dirà l’evangelista Mateu al capítol 11), és a dir, un personatge que, en la línia dels grans profetes d’Israel, es presenta davant el poble per anunciar una manera diferent de viure.
Quatre característiques marquen la seva actuació:
–predica en el desert, no en el temple. No és un funcionari que espera que el poble vingui a escoltar-lo, sinó que surt a l’encontre del poble allà on el podrà trobar, que és en el desert, sinònim de silenci i solitud
–vesteix i s’alimenta austerament, sabedor que és en la senzillesa on es pot escoltar Déu
–el seu lema és convertiu-vos; obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. No aspira a ser protagonista, sinó tan sols instrument. La fe la dóna Déu; nosaltres som només testimonis per possibilitar que els altres obrin les portes a Déu
–i, finalment, la seva missió no està exempta de la denúncia i el clam per la justícia. L’acció alliberadora de Déu demana noves formes de ser i de viure; i unes relacions humanes fonamentades en l’amor i la justícia. Per això, Joan no dubta en titllar els fariseus de cria d’escurçons per la seva manera d’entendre la fe i la vida.
Joan Baptista acaba el discurs apel•lant al baptisme que ens portarà el Messies. Nosaltres ja estem batejats i batejades en aquest nou baptisme, i com a tals, haurem de submergir-nos en l’Esperit, ser vent per ventar l’era, i foc per cremar la palla, és a dir, haurem de continuar preparant i aplanant camins per al Senyor.
LA PUNTILLA
Miguel Hernández
El pasado 30 de octubre se cumplió el primer centenario del nacimiento de Miguel Hernández, el poeta que murió en la cárcel de Alicante el 28 de marzo de 1942, víctima de los vencedores de la guerra.
Pues bien, con motivo de este centenario se ha hablado y escrito mucho sobre su figura, aunque, una vez más, se han marginado, por ignorancia, o por mala voluntad, algunos aspectos importantes de su obra. Por ejemplo, su dimensión religiosa.
Y es que, en el mundo de la cultura, sucede con bastante frecuencia que se manipule a los creadores en función del pensamiento de quienes acaparan el poder.
Miguel Hernández, más allá de su opción política, mantuvo, como poeta, un ámbito de religiosidad, sobre el que se ha reflexionado muy poco.
No tengo espacio para mucho, pero citaré, solamente, por ejemplo, cómo se dirige a Dios el poeta en el famoso “Silbo del dale” : –Dale, Dios, a mi alma, hasta perfeccionarla / Dale que dale, Dios / ¡ay!/ hasta la perfección.. O cuando afirma de la Eucaristía que es pan para comer hasta hartarse,porque es pan que no harta....
Endavant!
Manel
sábado, 27 de noviembre de 2010
advent - 28 de novembre 2020
FULL INFORMATIU
ESPECIAL ADVIENTO
SANTA MARIA MAGDALENA. VILADECANS
n.213 – 28 de novembre 2010
mariamagdalenaviladecans.blogspot.com / nou e-email de Mn. Manel: manel.sim70@gmail.com
Amigues i amic, torna l'Advent... Us faig arribar material, i us desitjo una bona etapa de preparaió del Nadal...
Alzad la vista, abrid los ojos, otead el horizonte.
Aguzad el oído. Captad los gritos y susurros de la vida.
Palpad el paso de Dios, una vez más,
despertando la esperanza
ADVENT, UNA NOVA OPORTUNITAT
Pedagogia de la tenacitat, pedagogia de l’esperança
Torna l’ADVENT com a temps litúrgic per preparar el Nadal, i retorna un moment propici ( kairós ) per mantenir i revifar la flama de la fe en el Crist que vingué, ve i vindrà.
Si nosaltres avui ens considerem cristians i cristianes és, sens dubte, perquè tots els qui ens han precedit en la fe sortiren vencedors de les lluites i els fracassos, perseverant amb tenacitat i amb esperança. Cal, doncs, continuar impulsant aquests valors, sobre tot en el més joves.
Mantenir-se fidels en les actituds ètiques, els compromisos adquirits, les opcions de vida i els valors d l’evangeli no resulta gens fàcil, i menys en l’entorn que ens envolta, però caldrà continuar per deixar el testimoni als qui venen darrera.
ADVENT ens presenta una realitat: una dona, Maria, i una terra, el poble d’Israel, esperant un Salvador. I quan nosaltres parlem d’un altre món que és possible, d’una altra Església que és possible, i fins i tot, d’una altre jo que és possible, manifestem que el nostre Advent, la nostra esperança, és tot just això: seguir i seguir treballant perquè arribi a la seva plenitud allò que encara no hi és.
La pedagogia de la tenacitat i la pedagogia de l’esperança ens esperonen a tancar ferides obertes, superar pors, renovar-nos interiorment i disposar-nos a viure un Nadal plenament joiós.
La Paraula en la litúrgia d’ADVENT
Les lectures de la litúrgia dels quatre diumenges d’Advent, cicle A, tenen com a eixos centrals el profeta Isaïes i l’evangelista Mateu. Com a segona lectura, es llegeixen tres textos de sant Pau als Romans, i un de la carta de Jaume.
Els continguts i les idees bàsiques són aquestes:
PRIMER DIUMENGE:
- El nostre món busca una pau que no el decebi. Isaïes (2, 1-5) la contempla en la seva realització definitiva i universal, vers la qual tots hem de caminar. (El Crist vindrà)
- Amb el Crist, la llum ha vingut al món i esclareix el senti de la vida Sant Pau ens exhorta a viure en el Crist una vida nova. (El Crist va venir i continua venint) (Rom 13, 11-14)
- La vinguda continua del Crist s’acabarà amb la vinguda final a la fi de la història. Cal mantenir-nos sempre vetllant perquè no sabem ni el dia ni l’hora d’aquesta vinguda del Fill de l’home. (Mateu 24, 37.44)
SEGON DIUMENGE:
- Tota la terra espera un Salvador, i Isaïes mostra a tots els pobles que aquest Salvador rebrà de Déu el seu esperit i el dinamisme dels seus dons. (Isaïes 11, 1-10)
- L’Escriptura ens invita a seguir l’exemple del Crist Camí, Veritat i Vida. (Rm 15, 4-9)
- Joan Baptista inicia la predicació de la bona nova del Crist, i exigeix un capgirament dels falsos valors, una conversió total. (Mateu 3, 1-12)
TERCER DIUMENGE:
- El poble torna de l’exili, com a mostra de l’acció de Déu que ve a salvar-lo. Hi ha festa i alegria, i fugiran les penes i els gemecs. (Isaïes 35, 1-6. 10)
- La carta de Jaume ens exhorta a perseverar en l’espera del Senyor que torna. (Jaume 5, 7-10)
- Joan Baptista espera un jutge, però el Senyor es presenta com el Messies que ens ve a guarir. El Precursor ha preparat els camins, i rep un gran elogi per la tasca feta; el Crist és ja la realitat present. (Mateu, 11, 2-11)
QUART DIUMENGE:
- El naixement del Crist, el Messies, serà el gran senyal, que demanava el rei Acaz, i amb ell, tot el poble. (Isaïes 7, 10-14)
- Fill de David, segons la carn; i Fill de Déu, segons l’Esperit, el Crist és el Salvador del seu poble. (Rm 11, 1-7)
- Josep és l’home escollit per Déu per introduir el Messies en la nissaga de David, i accepta la responsabilitat. (Mateu 1, 18-24)
Com es pot veure, els quatre diumenges accentuen les tres dimensions de l’Advent: el record històric d’uns fets, la realitat viva i present del Crist en la nostra història, i l’esperança de la vinguda final, amb la plenitud de tot allò que esperem.
______________________________________
Isaïes, Joan Baptista i Maria, els tres grans models de l’Advent
Isaïes, Joan Baptista
i Maria manifesten tres formes d’anunciar el Messies i d’esperar-lo.
Isaïes és profecia i esperança per a un poble cansat i desanimat.
Joan Baptista és crit de conversió i de renovació per poder trobar el Messies ja viu i present.
Maria es espera callada i el final d’un camí on conflueixen les esperances passades, alhora que s’inicien les esperances de la plenitud.
Corona d’Advent: Primer diumenge
Veniu, Senyor Jesús.
Torna ara i aquí
el nostre clam,
i es fa crit
la nostra pregària.
Veniu, Senyor Jesús,
i porteu-nos
vent i foc nou
a la nostra lluminària.
Volem estar atents
i fer de la conversió
i de la solidaritat
la nostra
indumentària.
Perquè, febles i
humils,
però forts i ferms
en l’esperança,
creixi la nostra
fondària.
¿Què podem fer durant aquest temps?
Conscients de la necessitat de preparar en profunditat el gran esdeveniment cristià del Nadal, cada u haurà de veure com podrà fer-ho en el seu cas i circumstàncies concretes.
A manera, però, de suggeriments, heus aquí algunes pistes que ens poden aprofitar:
- participar algun dia entre setmana en l’Eucaristia, a més a més de la missa dominical
- posar a casa algun signe d’Advent (la Corona, una llàntia encesa, un calendari...) al voltant del qual pugui fer cada u, o la família reunida, una mica de pregària diària
- preparar el pessebre a casa, sobretot si hi ha infants, amb un sentit pedagògic i cristià, més enllà de signes pagans i aliens a la nostra cultura
- cercar i aprofitar més estones de silenci, pregària i reflexió o lectura, sigui a casa, o fora de casa
- participar en alguna acció solidària (recollida d’aliments, ajuda a alguna ONGD del tercer món, visita a algun malalt o persona que ens necessiti, etc.)
- participar generosament en la col•lecta de Càritas
- participar en la celebració del perdó i de la reconciliació que es farà a les Parròquies, o aprofitar per confessar-se individualment, si es creu convenient
- marcar-se alguna fita o acció positiva personal que ens ajudi a tancar antigues ferides, o a solucionar “assignatures pendents”
- evitar, sobretot, caure en la disbauxa d’un consumisme sense sentit, optant per una actitud més sòbria i responsablement responsable.
________________________________________
ACOGIDA Y DISPONIBILIDAD
En la respuesta de María al ángel hay dos actitudes muy importantes: acogida y disponibilidad.
Acoger es estar en actitud de pensar y creer que podemos aprender de todos, que tenemos que aceptarlos a todos y que cualquier persona merece ser acogida como persona humana.
La disponibilidad es apostar siempre más por el sí que por el no, cuando se trata de hacer algún bien a alguien. Es estar dispuestos a asumir, si hace falta, los trabajos más duros y pesados.
Acoger y estar disponibles son dos grandes buenas noticias que podemos ofrecer hoy a nuestro mundo los cristianos y cristianas. El mejor ejemplo es el de las personas que son capaces de amar a fondo perdido y sin esperar nada a cambio. Este lenguaje lo entiende todo el mundo
LA PUNTILLA
Miedos
Dice uno:
–Estas elecciones están muy condicionadas por el miedo. La gente tiene mucho miedo.
Y especifica:
–Miedo a perder el puesto de trabajo; miedo a que el capitalismo financiero agrave aún más la crisis en España, al igual que lo ha hecho ya en Grecia e Irlanda; miedo a perder los propios privilegios; miedo a que los políticos nos sigan defraudando, miedo a...
Y la lista se hace casi interminable.
Pero otro afirma:
–Cuidado con este lenguaje, porque decir “la gente tiene miedo” es muy fácil, cuando lo que es más cierto es que cada uno es dueño o no de sus propios miedos y se los conoce muy bien...Y muchos miedos son fácilmente curables...
Me gustaría, pues, recordar cuatro breves pensamientos sobre el miedo:
–“A lo único que cabe tener miedo es al miedo por sí mismo”
–“No hacer nada por miedo a cometer un error es ya un error”.
–“Cuanto más se tiene, más miedo se tiene de perderlo”...
“La ignorancia es casi siempre madre de muchos miedos”
Habrá que revisar, pues, muy atentamente, nuestros miedos para superar los que sean superables....
Saludos, Manel Simó
.
Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist
Rei de tot el món
De l’evangeli de Lluc, 23, 35-43
Rei d’un Regne diferent
A mesura que nous cristians i cristianes accedeixen a aquesta festa de Crist sota el títol de ”Rei”, de ben segur que es pregunten: ¿quin sentit té avui aquest títol?
I això per diverses raons – perquè és un concepte que no té res a veure amb els “reis” d’aquest món; –perquè no hi hauran mancat professors tendenciosos que els hi hagin explicat la utilització i manipulació d’aquest títol a la guerra civil espanyola; – i, en definitiva, perquè el desconeixement de la cultura cristiana en general, i de la bíblica, en particular, és avui molt extens...
Per això, caldrà tornar a explicar que el títol, evidentment, fa referència a un Regne, i que aquest Regne, com pregarem al Prefaci de la Missa, és un “Regne universal i etern; de veritat i de vida; de santedat i de gràcia; de justícia, d’amor i de pau”.
O sigui: invoquem al Crist com aquell que va venir a instaurar un reialme que no és caduc, sinó universal i etern; un Regne on triomfi la veritat per damunt de la mentida, i la vida, per damunt de la mort; un Regne que porti als homes i dones cap a la santedat de vida, amb l’ajuda de la immensa gratuïtat de Déu; i un Regne on tres valors claus siguin la justícia, l’amor i la pau. I això ha de començar aquí, a la terra, a la vida de cada dia, per arribar un dia a la plenitud.
Segons l’evangeli d’avui és clar que al Crist el van condemnar per una causa política, per mostrar-se subversiu contr
ESPECIAL ADVIENTO
SANTA MARIA MAGDALENA. VILADECANS
n.213 – 28 de novembre 2010
mariamagdalenaviladecans.blogspot.com / nou e-email de Mn. Manel: manel.sim70@gmail.com
Amigues i amic, torna l'Advent... Us faig arribar material, i us desitjo una bona etapa de preparaió del Nadal...
Alzad la vista, abrid los ojos, otead el horizonte.
Aguzad el oído. Captad los gritos y susurros de la vida.
Palpad el paso de Dios, una vez más,
despertando la esperanza
ADVENT, UNA NOVA OPORTUNITAT
Pedagogia de la tenacitat, pedagogia de l’esperança
Torna l’ADVENT com a temps litúrgic per preparar el Nadal, i retorna un moment propici ( kairós ) per mantenir i revifar la flama de la fe en el Crist que vingué, ve i vindrà.
Si nosaltres avui ens considerem cristians i cristianes és, sens dubte, perquè tots els qui ens han precedit en la fe sortiren vencedors de les lluites i els fracassos, perseverant amb tenacitat i amb esperança. Cal, doncs, continuar impulsant aquests valors, sobre tot en el més joves.
Mantenir-se fidels en les actituds ètiques, els compromisos adquirits, les opcions de vida i els valors d l’evangeli no resulta gens fàcil, i menys en l’entorn que ens envolta, però caldrà continuar per deixar el testimoni als qui venen darrera.
ADVENT ens presenta una realitat: una dona, Maria, i una terra, el poble d’Israel, esperant un Salvador. I quan nosaltres parlem d’un altre món que és possible, d’una altra Església que és possible, i fins i tot, d’una altre jo que és possible, manifestem que el nostre Advent, la nostra esperança, és tot just això: seguir i seguir treballant perquè arribi a la seva plenitud allò que encara no hi és.
La pedagogia de la tenacitat i la pedagogia de l’esperança ens esperonen a tancar ferides obertes, superar pors, renovar-nos interiorment i disposar-nos a viure un Nadal plenament joiós.
La Paraula en la litúrgia d’ADVENT
Les lectures de la litúrgia dels quatre diumenges d’Advent, cicle A, tenen com a eixos centrals el profeta Isaïes i l’evangelista Mateu. Com a segona lectura, es llegeixen tres textos de sant Pau als Romans, i un de la carta de Jaume.
Els continguts i les idees bàsiques són aquestes:
PRIMER DIUMENGE:
- El nostre món busca una pau que no el decebi. Isaïes (2, 1-5) la contempla en la seva realització definitiva i universal, vers la qual tots hem de caminar. (El Crist vindrà)
- Amb el Crist, la llum ha vingut al món i esclareix el senti de la vida Sant Pau ens exhorta a viure en el Crist una vida nova. (El Crist va venir i continua venint) (Rom 13, 11-14)
- La vinguda continua del Crist s’acabarà amb la vinguda final a la fi de la història. Cal mantenir-nos sempre vetllant perquè no sabem ni el dia ni l’hora d’aquesta vinguda del Fill de l’home. (Mateu 24, 37.44)
SEGON DIUMENGE:
- Tota la terra espera un Salvador, i Isaïes mostra a tots els pobles que aquest Salvador rebrà de Déu el seu esperit i el dinamisme dels seus dons. (Isaïes 11, 1-10)
- L’Escriptura ens invita a seguir l’exemple del Crist Camí, Veritat i Vida. (Rm 15, 4-9)
- Joan Baptista inicia la predicació de la bona nova del Crist, i exigeix un capgirament dels falsos valors, una conversió total. (Mateu 3, 1-12)
TERCER DIUMENGE:
- El poble torna de l’exili, com a mostra de l’acció de Déu que ve a salvar-lo. Hi ha festa i alegria, i fugiran les penes i els gemecs. (Isaïes 35, 1-6. 10)
- La carta de Jaume ens exhorta a perseverar en l’espera del Senyor que torna. (Jaume 5, 7-10)
- Joan Baptista espera un jutge, però el Senyor es presenta com el Messies que ens ve a guarir. El Precursor ha preparat els camins, i rep un gran elogi per la tasca feta; el Crist és ja la realitat present. (Mateu, 11, 2-11)
QUART DIUMENGE:
- El naixement del Crist, el Messies, serà el gran senyal, que demanava el rei Acaz, i amb ell, tot el poble. (Isaïes 7, 10-14)
- Fill de David, segons la carn; i Fill de Déu, segons l’Esperit, el Crist és el Salvador del seu poble. (Rm 11, 1-7)
- Josep és l’home escollit per Déu per introduir el Messies en la nissaga de David, i accepta la responsabilitat. (Mateu 1, 18-24)
Com es pot veure, els quatre diumenges accentuen les tres dimensions de l’Advent: el record històric d’uns fets, la realitat viva i present del Crist en la nostra història, i l’esperança de la vinguda final, amb la plenitud de tot allò que esperem.
______________________________________
Isaïes, Joan Baptista i Maria, els tres grans models de l’Advent
Isaïes, Joan Baptista
i Maria manifesten tres formes d’anunciar el Messies i d’esperar-lo.
Isaïes és profecia i esperança per a un poble cansat i desanimat.
Joan Baptista és crit de conversió i de renovació per poder trobar el Messies ja viu i present.
Maria es espera callada i el final d’un camí on conflueixen les esperances passades, alhora que s’inicien les esperances de la plenitud.
Corona d’Advent: Primer diumenge
Veniu, Senyor Jesús.
Torna ara i aquí
el nostre clam,
i es fa crit
la nostra pregària.
Veniu, Senyor Jesús,
i porteu-nos
vent i foc nou
a la nostra lluminària.
Volem estar atents
i fer de la conversió
i de la solidaritat
la nostra
indumentària.
Perquè, febles i
humils,
però forts i ferms
en l’esperança,
creixi la nostra
fondària.
¿Què podem fer durant aquest temps?
Conscients de la necessitat de preparar en profunditat el gran esdeveniment cristià del Nadal, cada u haurà de veure com podrà fer-ho en el seu cas i circumstàncies concretes.
A manera, però, de suggeriments, heus aquí algunes pistes que ens poden aprofitar:
- participar algun dia entre setmana en l’Eucaristia, a més a més de la missa dominical
- posar a casa algun signe d’Advent (la Corona, una llàntia encesa, un calendari...) al voltant del qual pugui fer cada u, o la família reunida, una mica de pregària diària
- preparar el pessebre a casa, sobretot si hi ha infants, amb un sentit pedagògic i cristià, més enllà de signes pagans i aliens a la nostra cultura
- cercar i aprofitar més estones de silenci, pregària i reflexió o lectura, sigui a casa, o fora de casa
- participar en alguna acció solidària (recollida d’aliments, ajuda a alguna ONGD del tercer món, visita a algun malalt o persona que ens necessiti, etc.)
- participar generosament en la col•lecta de Càritas
- participar en la celebració del perdó i de la reconciliació que es farà a les Parròquies, o aprofitar per confessar-se individualment, si es creu convenient
- marcar-se alguna fita o acció positiva personal que ens ajudi a tancar antigues ferides, o a solucionar “assignatures pendents”
- evitar, sobretot, caure en la disbauxa d’un consumisme sense sentit, optant per una actitud més sòbria i responsablement responsable.
________________________________________
ACOGIDA Y DISPONIBILIDAD
En la respuesta de María al ángel hay dos actitudes muy importantes: acogida y disponibilidad.
Acoger es estar en actitud de pensar y creer que podemos aprender de todos, que tenemos que aceptarlos a todos y que cualquier persona merece ser acogida como persona humana.
La disponibilidad es apostar siempre más por el sí que por el no, cuando se trata de hacer algún bien a alguien. Es estar dispuestos a asumir, si hace falta, los trabajos más duros y pesados.
Acoger y estar disponibles son dos grandes buenas noticias que podemos ofrecer hoy a nuestro mundo los cristianos y cristianas. El mejor ejemplo es el de las personas que son capaces de amar a fondo perdido y sin esperar nada a cambio. Este lenguaje lo entiende todo el mundo
LA PUNTILLA
Miedos
Dice uno:
–Estas elecciones están muy condicionadas por el miedo. La gente tiene mucho miedo.
Y especifica:
–Miedo a perder el puesto de trabajo; miedo a que el capitalismo financiero agrave aún más la crisis en España, al igual que lo ha hecho ya en Grecia e Irlanda; miedo a perder los propios privilegios; miedo a que los políticos nos sigan defraudando, miedo a...
Y la lista se hace casi interminable.
Pero otro afirma:
–Cuidado con este lenguaje, porque decir “la gente tiene miedo” es muy fácil, cuando lo que es más cierto es que cada uno es dueño o no de sus propios miedos y se los conoce muy bien...Y muchos miedos son fácilmente curables...
Me gustaría, pues, recordar cuatro breves pensamientos sobre el miedo:
–“A lo único que cabe tener miedo es al miedo por sí mismo”
–“No hacer nada por miedo a cometer un error es ya un error”.
–“Cuanto más se tiene, más miedo se tiene de perderlo”...
“La ignorancia es casi siempre madre de muchos miedos”
Habrá que revisar, pues, muy atentamente, nuestros miedos para superar los que sean superables....
Saludos, Manel Simó
.
Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist
Rei de tot el món
De l’evangeli de Lluc, 23, 35-43
Rei d’un Regne diferent
A mesura que nous cristians i cristianes accedeixen a aquesta festa de Crist sota el títol de ”Rei”, de ben segur que es pregunten: ¿quin sentit té avui aquest títol?
I això per diverses raons – perquè és un concepte que no té res a veure amb els “reis” d’aquest món; –perquè no hi hauran mancat professors tendenciosos que els hi hagin explicat la utilització i manipulació d’aquest títol a la guerra civil espanyola; – i, en definitiva, perquè el desconeixement de la cultura cristiana en general, i de la bíblica, en particular, és avui molt extens...
Per això, caldrà tornar a explicar que el títol, evidentment, fa referència a un Regne, i que aquest Regne, com pregarem al Prefaci de la Missa, és un “Regne universal i etern; de veritat i de vida; de santedat i de gràcia; de justícia, d’amor i de pau”.
O sigui: invoquem al Crist com aquell que va venir a instaurar un reialme que no és caduc, sinó universal i etern; un Regne on triomfi la veritat per damunt de la mentida, i la vida, per damunt de la mort; un Regne que porti als homes i dones cap a la santedat de vida, amb l’ajuda de la immensa gratuïtat de Déu; i un Regne on tres valors claus siguin la justícia, l’amor i la pau. I això ha de començar aquí, a la terra, a la vida de cada dia, per arribar un dia a la plenitud.
Segons l’evangeli d’avui és clar que al Crist el van condemnar per una causa política, per mostrar-se subversiu contr
sábado, 20 de noviembre de 2010
Crist Rei - 21-novembre 2010
Benvolguts, benvolgudes, l'últim diumenge...de l'any...i de seguida l'Advent...
Rei d’un Regne diferent
A mesura que nous cristians i cristianes accedeixen a aquesta festa de Crist sota el títol de ”Rei”, de ben segur que es pregunten: ¿quin sentit té avui aquest títol?
I això per diverses raons – perquè és un concepte que no té res a veure amb els “reis” d’aquest món; –perquè no hi hauran mancat professors tendenciosos que els hi hagin explicat la utilització i manipulació d’aquest títol a la guerra civil espanyola; – i, en definitiva, perquè el desconeixement de la cultura cristiana en general, i de la bíblica, en particular, és avui molt extens...
Per això, caldrà tornar a explicar que el títol, evidentment, fa referència a un Regne, i que aquest Regne, com pregarem al Prefaci de la Missa, és un “Regne universal i etern; de veritat i de vida; de santedat i de gràcia; de justícia, d’amor i de pau”.
O sigui: invoquem al Crist com aquell que va venir a instaurar un reialme que no és caduc, sinó universal i etern; un Regne on triomfi la veritat per damunt de la mentida, i la vida, per damunt de la mort; un Regne que porti als homes i dones cap a la santedat de vida, amb l’ajuda de la immensa gratuïtat de Déu; i un Regne on tres valors claus siguin la justícia, l’amor i la pau. I això ha de començar aquí, a la terra, a la vida de cada dia, per arribar un dia a la plenitud.
Segons l’evangeli d’avui és clar que al Crist el van condemnar per una causa política, per mostrar-se subversiu contra l’ordre establert, ja que era l’única competència que tenia Pilat. Però el que no va entendre Pilat, quan li va preguntar “si era Rei” és que Jesús li respongués que “el seu Regne no era d’aquest món”, és a dir que Ell no atacava directament els interessos de l’imperi romà, però que el projecte de vida que havia presentat eren veritablement revolucionaris. Un dels companys de Jesús en l’execució ho reconeix: “aquest no ha fet res de mal”. Havia entès el nou Regne...
“Senyor, vingui a nosaltres el vostre Regne”...
LA PUNTILLA
Experiencia
–A ti lo que te pasa es que no tienes experiencia…
La palabra “experiencia” resulta muchas veces bastante equívoca.
Porque si lo que quiere expresar es que las cosas que se conocen de verdad son las que antes se han experimentado, es cierto. Pero aquí quiero referirme al uso de la palabra “experiencia” que suelen hacer muchas personas para alardear, sobre todo ante los jóvenes, de que ellos, como ya han vivido muchos años y muchas batallas, lo saben todo sobre cualquier cosa, y mucho mejor que nadie…
Gandhi lanzó un pensamiento genial:
“El error de la juventud es creer que la inteligencia suple la experiencia; pero el error de la edad adulta es pensar que la experiencia sustituye a la inteligencia”.
Experimentar sin evaluar sirve de poco; y dejar de buscar nuevos caminos y de ponerse constantemente al día, es anular la inteligencia y la creatividad.
A una institución poco creativa no le aporta demasiado una experiencia pasada, aunque sea muy amplia. Y lo peor que le puede suceder a una persona, aunque tenga mucha “experiencia”, es que el alma “se le acostumbre”..
Salutacions
Manel
Rei d’un Regne diferent
A mesura que nous cristians i cristianes accedeixen a aquesta festa de Crist sota el títol de ”Rei”, de ben segur que es pregunten: ¿quin sentit té avui aquest títol?
I això per diverses raons – perquè és un concepte que no té res a veure amb els “reis” d’aquest món; –perquè no hi hauran mancat professors tendenciosos que els hi hagin explicat la utilització i manipulació d’aquest títol a la guerra civil espanyola; – i, en definitiva, perquè el desconeixement de la cultura cristiana en general, i de la bíblica, en particular, és avui molt extens...
Per això, caldrà tornar a explicar que el títol, evidentment, fa referència a un Regne, i que aquest Regne, com pregarem al Prefaci de la Missa, és un “Regne universal i etern; de veritat i de vida; de santedat i de gràcia; de justícia, d’amor i de pau”.
O sigui: invoquem al Crist com aquell que va venir a instaurar un reialme que no és caduc, sinó universal i etern; un Regne on triomfi la veritat per damunt de la mentida, i la vida, per damunt de la mort; un Regne que porti als homes i dones cap a la santedat de vida, amb l’ajuda de la immensa gratuïtat de Déu; i un Regne on tres valors claus siguin la justícia, l’amor i la pau. I això ha de començar aquí, a la terra, a la vida de cada dia, per arribar un dia a la plenitud.
Segons l’evangeli d’avui és clar que al Crist el van condemnar per una causa política, per mostrar-se subversiu contra l’ordre establert, ja que era l’única competència que tenia Pilat. Però el que no va entendre Pilat, quan li va preguntar “si era Rei” és que Jesús li respongués que “el seu Regne no era d’aquest món”, és a dir que Ell no atacava directament els interessos de l’imperi romà, però que el projecte de vida que havia presentat eren veritablement revolucionaris. Un dels companys de Jesús en l’execució ho reconeix: “aquest no ha fet res de mal”. Havia entès el nou Regne...
“Senyor, vingui a nosaltres el vostre Regne”...
LA PUNTILLA
Experiencia
–A ti lo que te pasa es que no tienes experiencia…
La palabra “experiencia” resulta muchas veces bastante equívoca.
Porque si lo que quiere expresar es que las cosas que se conocen de verdad son las que antes se han experimentado, es cierto. Pero aquí quiero referirme al uso de la palabra “experiencia” que suelen hacer muchas personas para alardear, sobre todo ante los jóvenes, de que ellos, como ya han vivido muchos años y muchas batallas, lo saben todo sobre cualquier cosa, y mucho mejor que nadie…
Gandhi lanzó un pensamiento genial:
“El error de la juventud es creer que la inteligencia suple la experiencia; pero el error de la edad adulta es pensar que la experiencia sustituye a la inteligencia”.
Experimentar sin evaluar sirve de poco; y dejar de buscar nuevos caminos y de ponerse constantemente al día, es anular la inteligencia y la creatividad.
A una institución poco creativa no le aporta demasiado una experiencia pasada, aunque sea muy amplia. Y lo peor que le puede suceder a una persona, aunque tenga mucha “experiencia”, es que el alma “se le acostumbre”..
Salutacions
Manel
sábado, 13 de noviembre de 2010
Domingo 33- 14 de novembre 2010
Benvolguts, benvolgudes,
De l’evangeli de sant Lluc, 21, 5-19
Confiança i constància
Ens trobem ja a les acaballes de l’any litúrgic (el proper diumenge celebrarem la festa de Crist Rei, i d’aquí dues setmanes començarem l’Advent). Per això, l’església ens convida aquests dies a reflexionar una mica sobre l’anomenat “discurs escatològic” de Jesús. ¨´Éscatos, en grec, vol dir darrer, i el discurs de Jesús, pronunciat en les darreries del seu camí humà, es refereix a les darreries del camí de la humanitat.
Però per entendre’l millor cal situar-se en tres coordenades:
–d’una part, després de l’Ascensió de Jesús, molts pensaven que la seva tornada seria imminent;
–d’altra, quan els evangelistes escriuen els seus evangelis ja s’ha produït la destrucció de Jerusalem i el seu Temple (anys 70) i per això mostren un cert interès en afirmar que Jesús ja ho havia anunciat;
–i, finalment, continuaven havent-hi els qui es mostraven preocupats per quan i com seria el final del món, i la vinguda definitiva de Jesús.
Així les coses, és més fàcil llegir els discursos escatològics que presenten els evangelistes en boca de Jesús. Unes paraules es referiran a la destrucció de Jerusalem, i altres a la fi dels temps, encara que en relació a aquest tema, Jesús sempre havia deixat clar que això només ho sap el Pare, és a dir, com a humà, Ell no ho sabia; i com a Fill de Déu, no venia a revelar aquest fet.
El que sí mostra Jesús, segons el relat d’avui, és que la fi dels temps anirà precedida d’una sèrie de senyals i, sobretot de persecucions dels cristians. No especifica massa les coses, però sí fa dues rotundes afirmacions, que constitueixen l’ensenyament de l’evangeli d’avui:
–Tingueu confiança perquè no es perdrà ni un dels vostres cabells; i
–sofriu amb constància, perquè d’aquesta manera us guanyareu per sempre la vostra vida.
Si pensem que ara vivim moments difícils, la confiança i la constància ens són també molt necessàries.
LA PUNTILLA
Obras sociales
La visita del Papa a Barcelona, el pasado domingo, ha suscitado, esta semana un amplio abanico de opiniones (y también algunas zafiedades y hasta algún que otro ultraje).
Pero no voy a entrar aquí ni en la reproducción de algunas de las “perlas” exhibidas en los medios de comunicación; ni tampoco en una acérrima defensa de un acontecimiento que, naturalmente, no está exento de críticas.
Lo que sí me interesa destacar es un aspecto del viaje que no he visto ni demasiado comentado, ni demasiado reflejado en los opinantes y contertulianos, y es la visita del Papa a l’Obra del Nen Déu.
Lo destaco aquí porque observo una deliberada pretensión de silenciar la obra social de la Iglesia, en la que, por cierto, juegan un papel decisivo las mujeres, que están muy orgullosas de ser Iglesia al lado de los pobres.
Según las ultimas cifras, que no suelen reproducirse, la Iglesia cuenta en España con 4.459 centros asistenciales; 93 hospitales, 72 ambulatorios, 788 casas para ancianos, 435 orfanatos, 301 centros para la protección de la vida y…¿Seguimos?...
Amiguesi amics, ¿no teniu cap comentari a fer?
És molt dur pensar que la teva veu només cau en el silenci absolut...
Manel
De l’evangeli de sant Lluc, 21, 5-19
Confiança i constància
Ens trobem ja a les acaballes de l’any litúrgic (el proper diumenge celebrarem la festa de Crist Rei, i d’aquí dues setmanes començarem l’Advent). Per això, l’església ens convida aquests dies a reflexionar una mica sobre l’anomenat “discurs escatològic” de Jesús. ¨´Éscatos, en grec, vol dir darrer, i el discurs de Jesús, pronunciat en les darreries del seu camí humà, es refereix a les darreries del camí de la humanitat.
Però per entendre’l millor cal situar-se en tres coordenades:
–d’una part, després de l’Ascensió de Jesús, molts pensaven que la seva tornada seria imminent;
–d’altra, quan els evangelistes escriuen els seus evangelis ja s’ha produït la destrucció de Jerusalem i el seu Temple (anys 70) i per això mostren un cert interès en afirmar que Jesús ja ho havia anunciat;
–i, finalment, continuaven havent-hi els qui es mostraven preocupats per quan i com seria el final del món, i la vinguda definitiva de Jesús.
Així les coses, és més fàcil llegir els discursos escatològics que presenten els evangelistes en boca de Jesús. Unes paraules es referiran a la destrucció de Jerusalem, i altres a la fi dels temps, encara que en relació a aquest tema, Jesús sempre havia deixat clar que això només ho sap el Pare, és a dir, com a humà, Ell no ho sabia; i com a Fill de Déu, no venia a revelar aquest fet.
El que sí mostra Jesús, segons el relat d’avui, és que la fi dels temps anirà precedida d’una sèrie de senyals i, sobretot de persecucions dels cristians. No especifica massa les coses, però sí fa dues rotundes afirmacions, que constitueixen l’ensenyament de l’evangeli d’avui:
–Tingueu confiança perquè no es perdrà ni un dels vostres cabells; i
–sofriu amb constància, perquè d’aquesta manera us guanyareu per sempre la vostra vida.
Si pensem que ara vivim moments difícils, la confiança i la constància ens són també molt necessàries.
LA PUNTILLA
Obras sociales
La visita del Papa a Barcelona, el pasado domingo, ha suscitado, esta semana un amplio abanico de opiniones (y también algunas zafiedades y hasta algún que otro ultraje).
Pero no voy a entrar aquí ni en la reproducción de algunas de las “perlas” exhibidas en los medios de comunicación; ni tampoco en una acérrima defensa de un acontecimiento que, naturalmente, no está exento de críticas.
Lo que sí me interesa destacar es un aspecto del viaje que no he visto ni demasiado comentado, ni demasiado reflejado en los opinantes y contertulianos, y es la visita del Papa a l’Obra del Nen Déu.
Lo destaco aquí porque observo una deliberada pretensión de silenciar la obra social de la Iglesia, en la que, por cierto, juegan un papel decisivo las mujeres, que están muy orgullosas de ser Iglesia al lado de los pobres.
Según las ultimas cifras, que no suelen reproducirse, la Iglesia cuenta en España con 4.459 centros asistenciales; 93 hospitales, 72 ambulatorios, 788 casas para ancianos, 435 orfanatos, 301 centros para la protección de la vida y…¿Seguimos?...
Amiguesi amics, ¿no teniu cap comentari a fer?
És molt dur pensar que la teva veu només cau en el silenci absolut...
Manel
sábado, 6 de noviembre de 2010
7 DE NOVEMBRE 2010 - DIUMENGE 32-
Benvolguts, benvolgudes...
De l’evangeli de sant Lluc, 23, 27-38
Un Déu de vida
La imatge de Déu revelada per Jesús és la imatge d’un Déu vinculat a la vida, i no a la mort. I si Déu continua sent Déu per aquells que han marxat d’aquest món, vol dir que el seu destí no és la mort, sinó la vida. No sabem com serà aquesta vida, però sí creiem que amb la mort no s’acaba la vida. La vida segueix i no amb les limitacions pròpies de la vida d’aquí. Aquest és tot just el missatge de l’evangeli d’avui.
Fixem-nos, però, en la manera com està formulat.
D’una part ens presenta uns saduceus, un grup religiós que, a diferència dels fariseus, no creien en la resurrecció. S’ha de tenir en compte que els saduceus eren l’aristocràcia religiosa en temps de Jesús. Eres rics, no volien saber res dels profetes i pensaven que ells eren els bons, ja que per això Déu els havia premiat amb riqueses. Acceptar la possibilitat d’un judici més enllà d’aquesta vida era perdre la seguretat d’un vida fonamentada en el poder i en els diners, i això no interessava.... Avui n’hi també ha molts d’aquests saduceus...
D’altra part, per ridiculitzar Jesús, exhibeixen la llei del levirat, segons la qual el cunyat d’una dona a la que se l’hagués mort el marit sense deixar fills, havia de casar-se amb ella per donar descendència al seu germà i perpetuar d’aquesta manera el nom del difunt.
El cas que presenten, a més d’esperpèntic, era inadequat, ja que a l’altra vida aquest tema de la descendència ja no hi compta, que és el que els hi diu Jesús.
Tots els éssers humans clamem per una vida sense fi, i el que ens diu la fe és que creure en la resurrecció no és creure en una reanimació del nostre cos, sinó en una transfiguració de la vida. L’alternativa no és “vida” o “mort”, sinó “vida o “resurrecció”.
Sant Pau sospirava: “¿Qui em lliurarà d’aquest cos de mort?”. Era una manera molt diferent de concebre la mort, no com un drama o una angoixa, sinó com un “alliberament”. Aquesta és també la nostra fe. Perquè creiem en la vida aquí i en la vida més enllà d’aquí.
LA PUNTILLA
Ortografía
La Academia de la Lengua ha anunciado que pronto va a editarse un extenso volumen de 800 páginas sobre la nueva Ortografía de la Lengua Española.
En los nuevos diccionarios, por poner algunos ejemplos, ya no se podrán buscar la ch, o la ll como letras unidas, pues pierden esa categoría, para pasar a ser desdobladas; a la vez que la y deja de llamarse i griega; y cuidado con los acentos, que muchas palabras los pierden…
Este tema de la ortografía no deja de ser curioso.
Muchos profesores se quejan de que los alumnos llegan a la Universidad con numerosas faltas, a la vez que otros consideran este punto como una manía de “pijos culturales”.
Sea como fuere, vale la pena recordar que el uso correcto de una lengua no lo es solamente por la adecuación o no de las palabras a unas normas gramaticales.
Existe también una gramática y una ortografía “interiores”, y de esa no andamos del todo sobrados.
El tono que envuelve una palabra, la intención con que se dice o escribe, o el metalenguaje con que se adorna, son algunas muestras de esa interioridad del lenguaje…Cuidémosla.
Una forta salutació
Manel Simó
De l’evangeli de sant Lluc, 23, 27-38
Un Déu de vida
La imatge de Déu revelada per Jesús és la imatge d’un Déu vinculat a la vida, i no a la mort. I si Déu continua sent Déu per aquells que han marxat d’aquest món, vol dir que el seu destí no és la mort, sinó la vida. No sabem com serà aquesta vida, però sí creiem que amb la mort no s’acaba la vida. La vida segueix i no amb les limitacions pròpies de la vida d’aquí. Aquest és tot just el missatge de l’evangeli d’avui.
Fixem-nos, però, en la manera com està formulat.
D’una part ens presenta uns saduceus, un grup religiós que, a diferència dels fariseus, no creien en la resurrecció. S’ha de tenir en compte que els saduceus eren l’aristocràcia religiosa en temps de Jesús. Eres rics, no volien saber res dels profetes i pensaven que ells eren els bons, ja que per això Déu els havia premiat amb riqueses. Acceptar la possibilitat d’un judici més enllà d’aquesta vida era perdre la seguretat d’un vida fonamentada en el poder i en els diners, i això no interessava.... Avui n’hi també ha molts d’aquests saduceus...
D’altra part, per ridiculitzar Jesús, exhibeixen la llei del levirat, segons la qual el cunyat d’una dona a la que se l’hagués mort el marit sense deixar fills, havia de casar-se amb ella per donar descendència al seu germà i perpetuar d’aquesta manera el nom del difunt.
El cas que presenten, a més d’esperpèntic, era inadequat, ja que a l’altra vida aquest tema de la descendència ja no hi compta, que és el que els hi diu Jesús.
Tots els éssers humans clamem per una vida sense fi, i el que ens diu la fe és que creure en la resurrecció no és creure en una reanimació del nostre cos, sinó en una transfiguració de la vida. L’alternativa no és “vida” o “mort”, sinó “vida o “resurrecció”.
Sant Pau sospirava: “¿Qui em lliurarà d’aquest cos de mort?”. Era una manera molt diferent de concebre la mort, no com un drama o una angoixa, sinó com un “alliberament”. Aquesta és també la nostra fe. Perquè creiem en la vida aquí i en la vida més enllà d’aquí.
LA PUNTILLA
Ortografía
La Academia de la Lengua ha anunciado que pronto va a editarse un extenso volumen de 800 páginas sobre la nueva Ortografía de la Lengua Española.
En los nuevos diccionarios, por poner algunos ejemplos, ya no se podrán buscar la ch, o la ll como letras unidas, pues pierden esa categoría, para pasar a ser desdobladas; a la vez que la y deja de llamarse i griega; y cuidado con los acentos, que muchas palabras los pierden…
Este tema de la ortografía no deja de ser curioso.
Muchos profesores se quejan de que los alumnos llegan a la Universidad con numerosas faltas, a la vez que otros consideran este punto como una manía de “pijos culturales”.
Sea como fuere, vale la pena recordar que el uso correcto de una lengua no lo es solamente por la adecuación o no de las palabras a unas normas gramaticales.
Existe también una gramática y una ortografía “interiores”, y de esa no andamos del todo sobrados.
El tono que envuelve una palabra, la intención con que se dice o escribe, o el metalenguaje con que se adorna, son algunas muestras de esa interioridad del lenguaje…Cuidémosla.
Una forta salutació
Manel Simó
viernes, 22 de octubre de 2010
Diumenge 30 de durant l'any - 24 d'octubre
Benvolguts amics i amigues
Saber qui som, i fugir
de comparar-nos amb els altres
Es diuen a si mateixos: “jo sóc com s’ha de ser...”, i el perill està en el “...com “s’ha de ser.”
Aquesta espècie humana es repeteix sovint, no només en camp de la religió, sinó en el món de la política, de la societat, de la cultura, etc. Són els permanents posseïdors de la veritat. Per això es consideren que “són com han de ser”, perquè pensen que només ells tenen la veritat.
La paràbola que ens mostra l’evangeli d’avui és un atac directe de Jesús contra aquesta manera de comportar-se, encara, però, que cal entendre-la correctament,
Es cert que psicològicament és necessari que tothom tingui un bon concepte de si mateix (autoestima), però tot just aquest concepte ha de fugir de dos perills:
1) no anar pel món trepitjant els altres, i
2) comparar-se amb ells, per menysprear-los
El gran principi ètic de “no vulguis per als altres el que no vols per a tu, ens pregunta”: “¿ens agrada a nosaltres que ens trepitgen i ens menyspreen? Doncs, no haurem de trepitjar ni menysprear nosaltres als altres.
El fariseu de la paràbola considerava els altres “lladres, injustos, adúlters”. Lloava el que ell feia, i des del desconeixement, menyspreava el que suposava que feia el publicà. Sempre el mateix error de la doble mesura: Indulgent amb ell, condemnador dels altres...
Avui vivim en un món que no necessita condemnes, sinó misericòrdia, i el millor present que podem oferir els cristians i cristianes és reconèixer les nostres debilitats i febleses, agraïts sempre per la immensa bondat d’un Déu que ens estima i que estima el món que ell ha creat.
Maria ho va cantar en el Magnificat “El Senyor derroca els qui es creuen poderosos i exalça els humils”
LA PUNTILLA
Auditorio
Entre las noticias que han producido mayor ruido mediático esta última semana, seguro que podríamos enumerar, entre otras muchas, el cambio de algunos ministros /as, o el enfado de los vecinos de la Sagrada Familia por las desmesuradas medidas de seguridad en torno al 7-N, con motivo no sólo de la venida del Papa, sino porque allí se van a concentrar el mayor número de “autoridades” por metro cuadrado que se haya visto jamás…
Pero hay todavía otra noticia que ha producido más que ruido, un auténtico terremoto, y es “la boca caliente” de un alcalde que suele abundar en descalificaciones a las mujeres y que esta vez se ha pasado “tres pueblos”.
Su intervención ha provocado miles de indignaciones (algunas de ellas muy hipócritas…), pero quisiera subrayar una opinión muy sensata:
–Lo malo de estos payasos públicos es que siempre encuentran un auditorio que les ríe las gracias… Pues sí.
Fins la propera setmana
Manel Simó
Saber qui som, i fugir
de comparar-nos amb els altres
Es diuen a si mateixos: “jo sóc com s’ha de ser...”, i el perill està en el “...com “s’ha de ser.”
Aquesta espècie humana es repeteix sovint, no només en camp de la religió, sinó en el món de la política, de la societat, de la cultura, etc. Són els permanents posseïdors de la veritat. Per això es consideren que “són com han de ser”, perquè pensen que només ells tenen la veritat.
La paràbola que ens mostra l’evangeli d’avui és un atac directe de Jesús contra aquesta manera de comportar-se, encara, però, que cal entendre-la correctament,
Es cert que psicològicament és necessari que tothom tingui un bon concepte de si mateix (autoestima), però tot just aquest concepte ha de fugir de dos perills:
1) no anar pel món trepitjant els altres, i
2) comparar-se amb ells, per menysprear-los
El gran principi ètic de “no vulguis per als altres el que no vols per a tu, ens pregunta”: “¿ens agrada a nosaltres que ens trepitgen i ens menyspreen? Doncs, no haurem de trepitjar ni menysprear nosaltres als altres.
El fariseu de la paràbola considerava els altres “lladres, injustos, adúlters”. Lloava el que ell feia, i des del desconeixement, menyspreava el que suposava que feia el publicà. Sempre el mateix error de la doble mesura: Indulgent amb ell, condemnador dels altres...
Avui vivim en un món que no necessita condemnes, sinó misericòrdia, i el millor present que podem oferir els cristians i cristianes és reconèixer les nostres debilitats i febleses, agraïts sempre per la immensa bondat d’un Déu que ens estima i que estima el món que ell ha creat.
Maria ho va cantar en el Magnificat “El Senyor derroca els qui es creuen poderosos i exalça els humils”
LA PUNTILLA
Auditorio
Entre las noticias que han producido mayor ruido mediático esta última semana, seguro que podríamos enumerar, entre otras muchas, el cambio de algunos ministros /as, o el enfado de los vecinos de la Sagrada Familia por las desmesuradas medidas de seguridad en torno al 7-N, con motivo no sólo de la venida del Papa, sino porque allí se van a concentrar el mayor número de “autoridades” por metro cuadrado que se haya visto jamás…
Pero hay todavía otra noticia que ha producido más que ruido, un auténtico terremoto, y es “la boca caliente” de un alcalde que suele abundar en descalificaciones a las mujeres y que esta vez se ha pasado “tres pueblos”.
Su intervención ha provocado miles de indignaciones (algunas de ellas muy hipócritas…), pero quisiera subrayar una opinión muy sensata:
–Lo malo de estos payasos públicos es que siempre encuentran un auditorio que les ríe las gracias… Pues sí.
Fins la propera setmana
Manel Simó
sábado, 16 de octubre de 2010
Diumenge 29 - 17 d'octubre 2010
Benvolguts,
el curs avança, i nosaltres amb ell.
Saber pregar, saber demanar...
L’evangeli d’avui ens presenta una paràbola, i ja hem parlat sovint sobre les característiques d’aquest estil de narrar. Una paràbola presenta sempre elements de sorpresa, que no poden ser reals, perquè tampoc ho pretenen. El que compta és l’ensenyament que es desprèn del relat.
Resulta difícil imaginar, per exemple, que un jutge tingui por que una dona pugui accedir-hi a ell per pegar-li, com més difícil resulta encara pensar que un jutge no temeros de Déu i desconsiderat envers els homes, acabi fent justícia
Per tant, anem a l’ensenyament central de la paràbola, i aquest no és altre que la perseverança en la pregària, quan allò que es demana és veritablement necessari. Aquella dona no demanava riquesa, ni bona vida, ni cap cosa material. Demanava justícia.
Tenim, doncs, un tema de reflexió: com preguem. Als creients se’n acusa, a vegades, que fem de la pregària un refugi per suplir les nostres mancances de compromís; i nosaltres mateixos ens desanimem sovint, perquè pensem que Déu no ens escolta, o no ens dóna allò que demanem.
Tanmateix s’ha dit que, a més a més de les pregàries de lloança i d’acció de gràcies, que molts cops oblidem, la pregària de petició és també eficaç, sempre i quan, però, es faci degudament. Déu, certament, no és un mag que hagi de solucionar tots els nostres problemes quan les solucions estan al nostre abast. Però Déu és sempre el primer en voler allò que coincideix amb el seu projecte sobre el món i sobre l’ésser humà.
–Molts cops, però, dirà algú, tampoc Déu ens escolta, malgrat li demanem allò que convé a la gent.
–Perquè a la nostra pregària hi ha moltes vegades dos obstacles molt importants: –volem forçar la llibertat humana, i això no és possible; o volem que Déu ens escolti de seguida.
La millor i més sincera petició és la del Parenostre: facis, Senyor, la vostra voluntat al cel i a la terra. Repetir-la conscientment cada dia i no perdre la plena confiança en Ell.
LA PUNTILLA
Mineros
No cabe duda que la noticia que ha ocupado más espacio y tiempo esta última semana en los medios de comunicación ha sido el rescate feliz de los 33 mineros chilenos sepultados durante 69 días en un oscuro túnel bajo tierra. a 622 metros de profundidad.
Una noticia que, como muchas otras, ofrece algunos puntos de reflexión. Por ejemplo:
– ¿por qué siempre tienen que suceder desgracias para que se afronten situaciones que pueden preverse? ¿Cuáles eran, por ejemplo, las condiciones de trabajo de aquellos mineros?
– ¿por qué la solidaridad mundial necesita, para despertarse, el añadido de una emotividad morbosa?
¿Cuántos millones de seres humanos se hallan, aunque sea en sentido metafórico, mucho más sepultados que aquellos mineros, y el mundo no reacciona como lo ha hecho ahora?
– ¿por qué se va someter ahora a estos mineros, a base de dinero a una persecución mediática para que exhiban públicamente su dolor? Vamos mal.
Una abraçada, Manel Simó
el curs avança, i nosaltres amb ell.
Saber pregar, saber demanar...
L’evangeli d’avui ens presenta una paràbola, i ja hem parlat sovint sobre les característiques d’aquest estil de narrar. Una paràbola presenta sempre elements de sorpresa, que no poden ser reals, perquè tampoc ho pretenen. El que compta és l’ensenyament que es desprèn del relat.
Resulta difícil imaginar, per exemple, que un jutge tingui por que una dona pugui accedir-hi a ell per pegar-li, com més difícil resulta encara pensar que un jutge no temeros de Déu i desconsiderat envers els homes, acabi fent justícia
Per tant, anem a l’ensenyament central de la paràbola, i aquest no és altre que la perseverança en la pregària, quan allò que es demana és veritablement necessari. Aquella dona no demanava riquesa, ni bona vida, ni cap cosa material. Demanava justícia.
Tenim, doncs, un tema de reflexió: com preguem. Als creients se’n acusa, a vegades, que fem de la pregària un refugi per suplir les nostres mancances de compromís; i nosaltres mateixos ens desanimem sovint, perquè pensem que Déu no ens escolta, o no ens dóna allò que demanem.
Tanmateix s’ha dit que, a més a més de les pregàries de lloança i d’acció de gràcies, que molts cops oblidem, la pregària de petició és també eficaç, sempre i quan, però, es faci degudament. Déu, certament, no és un mag que hagi de solucionar tots els nostres problemes quan les solucions estan al nostre abast. Però Déu és sempre el primer en voler allò que coincideix amb el seu projecte sobre el món i sobre l’ésser humà.
–Molts cops, però, dirà algú, tampoc Déu ens escolta, malgrat li demanem allò que convé a la gent.
–Perquè a la nostra pregària hi ha moltes vegades dos obstacles molt importants: –volem forçar la llibertat humana, i això no és possible; o volem que Déu ens escolti de seguida.
La millor i més sincera petició és la del Parenostre: facis, Senyor, la vostra voluntat al cel i a la terra. Repetir-la conscientment cada dia i no perdre la plena confiança en Ell.
LA PUNTILLA
Mineros
No cabe duda que la noticia que ha ocupado más espacio y tiempo esta última semana en los medios de comunicación ha sido el rescate feliz de los 33 mineros chilenos sepultados durante 69 días en un oscuro túnel bajo tierra. a 622 metros de profundidad.
Una noticia que, como muchas otras, ofrece algunos puntos de reflexión. Por ejemplo:
– ¿por qué siempre tienen que suceder desgracias para que se afronten situaciones que pueden preverse? ¿Cuáles eran, por ejemplo, las condiciones de trabajo de aquellos mineros?
– ¿por qué la solidaridad mundial necesita, para despertarse, el añadido de una emotividad morbosa?
¿Cuántos millones de seres humanos se hallan, aunque sea en sentido metafórico, mucho más sepultados que aquellos mineros, y el mundo no reacciona como lo ha hecho ahora?
– ¿por qué se va someter ahora a estos mineros, a base de dinero a una persecución mediática para que exhiban públicamente su dolor? Vamos mal.
Una abraçada, Manel Simó
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
