sábado, 4 de diciembre de 2010

Diumenge II d'Advent . 5 de desembre 2010

Benvolguts, benvolgudes, bona setmana!

Diumenge II d’Advent – cicle A

Aplanar camins (Mateu 3, 1-12)

Dels tres grans personatges de l’Advent – Isaïes, Joan Baptista i Maria- avui fem referència especialment a Joan Baptista.
¿Qui era? ¿què era? ¿quina va ser la seva missió?
Joan Baptista apareix, en primer lloc, com un profeta (“i més que profeta”, dirà l’evangelista Mateu al capítol 11), és a dir, un personatge que, en la línia dels grans profetes d’Israel, es presenta davant el poble per anunciar una manera diferent de viure.
Quatre característiques marquen la seva actuació:
–predica en el desert, no en el temple. No és un funcionari que espera que el poble vingui a escoltar-lo, sinó que surt a l’encontre del poble allà on el podrà trobar, que és en el desert, sinònim de silenci i solitud
–vesteix i s’alimenta austerament, sabedor que és en la senzillesa on es pot escoltar Déu
–el seu lema és convertiu-vos; obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. No aspira a ser protagonista, sinó tan sols instrument. La fe la dóna Déu; nosaltres som només testimonis per possibilitar que els altres obrin les portes a Déu
–i, finalment, la seva missió no està exempta de la denúncia i el clam per la justícia. L’acció alliberadora de Déu demana noves formes de ser i de viure; i unes relacions humanes fonamentades en l’amor i la justícia. Per això, Joan no dubta en titllar els fariseus de cria d’escurçons per la seva manera d’entendre la fe i la vida.

Joan Baptista acaba el discurs apel•lant al baptisme que ens portarà el Messies. Nosaltres ja estem batejats i batejades en aquest nou baptisme, i com a tals, haurem de submergir-nos en l’Esperit, ser vent per ventar l’era, i foc per cremar la palla, és a dir, haurem de continuar preparant i aplanant camins per al Senyor.



LA PUNTILLA
Miguel Hernández
El pasado 30 de octubre se cumplió el primer centenario del nacimiento de Miguel Hernández, el poeta que murió en la cárcel de Alicante el 28 de marzo de 1942, víctima de los vencedores de la guerra.
Pues bien, con motivo de este centenario se ha hablado y escrito mucho sobre su figura, aunque, una vez más, se han marginado, por ignorancia, o por mala voluntad, algunos aspectos importantes de su obra. Por ejemplo, su dimensión religiosa.
Y es que, en el mundo de la cultura, sucede con bastante frecuencia que se manipule a los creadores en función del pensamiento de quienes acaparan el poder.
Miguel Hernández, más allá de su opción política, mantuvo, como poeta, un ámbito de religiosidad, sobre el que se ha reflexionado muy poco.
No tengo espacio para mucho, pero citaré, solamente, por ejemplo, cómo se dirige a Dios el poeta en el famoso “Silbo del dale” : –Dale, Dios, a mi alma, hasta perfeccionarla / Dale que dale, Dios / ¡ay!/ hasta la perfección.. O cuando afirma de la Eucaristía que es pan para comer hasta hartarse,porque es pan que no harta....

Endavant!
Manel