Diumenge, 7 de setembre de 2008

Diumenge XXIII de durant l’any
Donar oportunitats de rectificar
Les paraules del profeta Ezequiel a la primera lectura desmenteixen una de les dites més nefastes de les que es diuen arreu: aquest no és el meu problema. Cadascú a casa seva, i Déu a la de tots. Ha dit Déu mitjançant el profeta: Si Jo amenaço el pecador amb la mort, i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però Jo et faré responsable de la seva sang... De fet, aquesta preocupació pels altres forma part de la gran llei de l’amor que ens ha recordat sant Pau a la segona lectura: estima els altres com a tu mateix. ¿No ens agrada a nosaltres que es preocupin de nosaltres?
L’evangeli, per la seva part, reuneix aquests dos fets expressats, per dissenyar com ha de ser i com ha de practicar-se la correcció fraterna en les nostres comunitats. La comunitat i la comunió esdevenen indispensables per a viure a fons els valors i les virtuts de l’evangeli. Tots som membres d’una Església universal, però tots necessitem també la nostra comunitat local.
Un punt que crida l’atenció en el model que presenta Jesús per superar les divergències i les desafeccions entre les persones y practicar la reconciliació fraterna és la quantitat d’oportunitats que diu s’han de donar, fins arribar a l’oportunitat final del perdó que, si és necessari, caldrà atorgar fins a setanta vegades set.
Que a la vida diària es produeixin dissensions entre les persones, o que a moltes famílies hi hagi enfrontaments entre alguns dels seus membres, cal considerar-lo, fins a cert punt, un fet normal, i més en una societat malaltissa com és sovint la nostra. Però que aquestes divergències no s’abordin, que hi hagi persones que no es parlin, a voltes entre els membres d’una mateixa casa, no és només un fet clarament antievangèlic, sinó també un fet inhumà.
Evidentment el que compta, en definitiva, és l’actitud prèvia, i no val enganyar-se. ¿Volem guanyar el germà, la germana, l’altre...o volem guanyar-los i demostrar-los la nostra superioritat moral? ¿Volem pau i reconciliació, o cerquem només una victòria? M.S.

La puntilla
Solidaridad
Leo el titular de una revista especializada en economía:
–De la cola del paro a la consulta del psiquiatra.
Y más allá de la carga alarmista de que se nutre cierta prensa, pienso en el indudable mal momento que están viviendo hoy muchos contemporáneos nuestros (más de dos millones y medio, dicen las estadísticas) que se ven privados de su derecho al trabajo.
–El trabajo, -dice el artículo- es un pilar fundamental para la estabilidad emocional.
(¿Pues no piensan algunos que el trabajo es un castigo y una carga que hay que evitar?...)
Bromas aparte, está claro que la falta de trabajo va a provocar, además de los problemas económicos, muchos cuadros de ansiedad y de depresión.
–¿Qué podemos hacer?
Es necesario insistir en dos factores básicos:
–Afrontar la situación con serenidad y ánimo positivo; –y buscar alternativas posibles.
Pero, por encima de todo, es más necesaria que nunca una llamada a la acción.
–Si conoces a alguien que ha perdido su trabajo, haz lo que puedas por él. La caridad se llama hoy, más que nunca, solidaridad.