diumenge 26 - Y puntilla: AMANDA

Diumenge 26
DURANT L’ANY

“Señor, enséñame
tus caminos,
instrúyeme en
tus sendas:
que camine con lealtad”


Dues actituds ben diferents

La paràbola que ens presenta l’evangeli d’avui torna a tenir com a escenari la vinya; i és que a la Bíblia, la vinya és la realitat del món, on el treball és dur i urgent, i al qual envia Déu els seus fills i filles.
Les respostes poden ser diverses, però generalment s’agrupen al voltant de dos grans grups de persones: 1) persones que diuen, xerren, es creuen honrades i molt bones, es vanaglorien de gairebé tot, però després no fan res, o fan ben poc; i 2) persones que protesten, reneguen, refusen, s’enfaden, però després fan, hi són, treballen, lluiten, pateixen…
Jesús es dirigeix directament en aquest passatge als dirigents religiosos del seu temps, que es tenien per bons i perfectes i menyspreaven els pecadors i els publicans. La paràbola, però, serveix per a tothom: no és pas dient Senyor, Senyor, que entrarem al Regne, sinó fent la voluntat de Déu. I per això conclou que els pecadors i les prostitutes –prototipus de les persones menyspreades pels qui es consideren perfectes– passaran davant d’ells en el camí del Regne, idea que reforça l’afirmació del diumenge passat: qui es creguin primers, seran darrers; i els darrers, seran primers.
Hi ha, amb tot, un perill en la lectura d’aquesta paràbola dels dos fills, i és dividir definitivament el món en bons i dolents. La realitat és més complexa, i les persones sempre podem canviar. No hi cap bo que no pugui transformar-se en dolent; ni cap dolent que estigui tancat al bé i a la bondat...
I una darrera observació: no mitifiquem al fill que diu no amb la boca i sí amb la vida, en contraposició amb el que diu sí amb la boca i no amb la vida. La perfecció està en dir sí amb la boca i amb la vida. Aquells que s’acostumen massa a dir sempre d’entrada no amb la boca, tenen el perill de no sempre dir sí amb la vida….
Manel Simó

LA PUNTILLA

AMANDA
La noticia, como todas las malas noticias, empezó a expandirse como la pólvora. En el barrio de El Carmel, de Barcelona, un autobús había invadido la acera, atropellando a los transeúntes, y provocando la muerte de dos personas, entre ellas una niña de 10 años.
Pero para nuestra comunidad de santa María Magdalena, la dura y trágica noticia era que esa niña, con domicilio en nuestra Parroquia, había recibido la primera Comunión entre nosotros el 3 de junio de 2007, y formaba parte del grupo de continuidad de Catequesis. Se llamaba Amanda y era la niña que cualquier familia se honraría en tenerla como hija: bondadosa, siempre sonriente, trabajadora, y buena compañera.
Y no puede quedar en el olvido que si se hallaba en Barcelona en aquel trágico momento era porque Amanda, con sus padres y hermano, acudía prácticamente cada semana a Barcelona a visitar a su abuela.
La muerte le sorprendió, pues, en una acción de amor, y de cariño de nieta.
Y esas muertes duelen y hasta escandalizan, pero nunca resultan inútiles.