Benvolguts, benvolgudes,
EL MISTERI TRINITARI
Llegir la Trinitat des dels evangelis
La comunitat trinitària de Déu – Pare, Fill i Esperit sant- resulta òbviament inabastable a la intel•ligència humana, com inabastable és el mateix Déu.
Per això, la festa d’avui és purament, en el seu contingut, un acte de fe en una resolució teològica adoptada pel primer Concili de Constantinopla l’any 381. De fet, ni en el Nou Testament, ni en els tres primers segles de l’Església, no apareix encara formulada aquesta “representació” de Déu.
La fe, però, no s’alimenta només d’especulacions teòriques. I la Trinitat, llegida a la llum dels evangelis, ens indica que en la figura de Déu-Pare (Mare) se’ns fa present el Déu-Amor, el Déu-misericòrdia (mai el Déu-omnipotent); en Jesús-Fill se’ns mostra de manera palpable el Déu-alliberador i al costat dels pobres i oprimits; i el Déu-Esperit és el Déu “que ens dóna vida” i ens ensenya “la veritat sencera”
D’altra part, el Déu-Trinitat se’ns ofereix com a model de vida comunitària i familiar: “estimeu-vos com el Pare, el Fill i l’Esperit ens estimem” La concepció trinitària de Déu és, en paraules del Papa Joan Pau II, “el model últim de qualsevol convivència humana. És un misteri de comunió entre les persones.”.
En el nostre baptisme varem ser batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit sant per entrar a formar part de la comunitat de l’Església i intentar viure seguint les petjades d’un Pare que ens estima, un Fill que ens agermana, i un Esperit que trobem sempre al nostre costat.
Glòria, doncs, al Pare, al Fill i a l’Esperit...
Crisis ética
Ética de la comunión
Ocurre con frecuencia en nuestro entorno que las personas son reducidas a “individuos en conflicto o en competición entre ellos”
Y cuando la vida se convierte en lucha o competición de unos contra otros –y vivir se transforma en competir-
nos sentimos todos como sumergidos en un gran estadio, en el que se trata de exhibirse ante los demás como grandes triunfadores.
Triunfadores, ¿de qué?
¿De haber aplastado a los demás? ¿De haber pisoteado a los más débiles?
Triunfadores, ¿por qué?
¿Por haber sobornado a los sin conciencia? ¿Por haber utilizado el poder para uso propio?
Se impone, pues, con urgencia, trabajar por la ética de la comunión, que es la actitud totalmente opuesta a la negatividad de la “competición”.
Ética de la comunión que considera a la persona como persona y por encima de cualquier competitividad.
Una abraçada,
Manel Simó
viernes, 28 de mayo de 2010
viernes, 21 de mayo de 2010
PENTECOSTA - 2010 - 23 DE MAIG
Recordados y recordadas, que el Espíritu os guíe y os conforte
Ahí va mi aportación
Restaurar el projecte original de Déu
Pentecosta és la gran festa de la nova creació, de la restauració del projecte original de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món.
El llibre del Gènesi explica com Déu, en la creació de l’ésser humà, li va infondre alè de vida (Gènesi 2,7) i el convertí en un ésser viu. Ara, en el moment de la Pentecosta, i després del sacrifici salvador del Crist, l’alè de l’Esperit restableix la qualitat original de l’ésser humà.
Aquesta és la dimensió més profunda de la festa d’avui. A la Seqüència especial que llegim s’afirma clarament: visiteu la intimitat del cor que ja us ansia, perquè res tindrà l’home si vós no li doneu el vostre socors…
D’altra part, l’evangeli ens presenta l’experiència original de la rebuda de l’Esperit que va tenir la primera comunitat cristiana després de la mort de Jesús. El mateix Jesús, que havia afirmat que no els deixaria orfes, alenà damunt d’ells i els digué: rebeu l’Esperit Sant… Torna el símil de l’alè de vida expressat al llibre del Gènesi. És un alè que dóna vida. I amb aquesta vida tindran força per tirar endavant la seva missió. Serà l’Esperit – com preguem en el Prefaci– qui farà néixer l’Església i donarà a tots els pobles el coneixement de Déu i unirà totes les llengües en la confessió d’una sola fe...
Serà l’Esperit qui farà créixer la llavor que nosaltres haurem de sembrar per a la salvació de la humanitat, cridada a la plenitud del Regne de Déu.
Serà l’Esperit qui distribuirà els diferents dons, serveis, i miracles. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú –ens ha dit san Pau en la segona lectura- són en bé de tots.
Crisis ética
Etica de la compasión
Leo una magnífica definición de “ética”: “es la respuesta compasiva que damos a los que nos interpelan en los distintos trayectos de nuestra vida”
Unas palabras que ratifican por qué podemos afirmar que nos hallamos ante una profunda “crisis ética”.
“Ética es dar respuestas compasivas a los por una sociedad injusta, hiperindividuslista e inhumana” Y, sin embargo,nuestra actitud y respuesta más habitual suele ser la indiferencia.
La ética de la compasión es la ética de padecer con; estar, no huir; interesar-se por: hacer propio el dolor del otro…Y compadecer es actuar; no solamente un sentimiento emotivo.
Cuando en una sociedad se oyen expresiones del tipo “no es asunto mío”, “no es mi problema”, esa sociedad está enferma. Con el agravante de que “si hoy es por mi, puede ser que mañana tenga que ser ti... y entonces…
Un abrazo, y espero alguna salutación...
Manel Simó
Ahí va mi aportación
Restaurar el projecte original de Déu
Pentecosta és la gran festa de la nova creació, de la restauració del projecte original de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món.
El llibre del Gènesi explica com Déu, en la creació de l’ésser humà, li va infondre alè de vida (Gènesi 2,7) i el convertí en un ésser viu. Ara, en el moment de la Pentecosta, i després del sacrifici salvador del Crist, l’alè de l’Esperit restableix la qualitat original de l’ésser humà.
Aquesta és la dimensió més profunda de la festa d’avui. A la Seqüència especial que llegim s’afirma clarament: visiteu la intimitat del cor que ja us ansia, perquè res tindrà l’home si vós no li doneu el vostre socors…
D’altra part, l’evangeli ens presenta l’experiència original de la rebuda de l’Esperit que va tenir la primera comunitat cristiana després de la mort de Jesús. El mateix Jesús, que havia afirmat que no els deixaria orfes, alenà damunt d’ells i els digué: rebeu l’Esperit Sant… Torna el símil de l’alè de vida expressat al llibre del Gènesi. És un alè que dóna vida. I amb aquesta vida tindran força per tirar endavant la seva missió. Serà l’Esperit – com preguem en el Prefaci– qui farà néixer l’Església i donarà a tots els pobles el coneixement de Déu i unirà totes les llengües en la confessió d’una sola fe...
Serà l’Esperit qui farà créixer la llavor que nosaltres haurem de sembrar per a la salvació de la humanitat, cridada a la plenitud del Regne de Déu.
Serà l’Esperit qui distribuirà els diferents dons, serveis, i miracles. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú –ens ha dit san Pau en la segona lectura- són en bé de tots.
Crisis ética
Etica de la compasión
Leo una magnífica definición de “ética”: “es la respuesta compasiva que damos a los
Unas palabras que ratifican por qué podemos afirmar que nos hallamos ante una profunda “crisis ética”.
“Ética es dar respuestas compasivas a los
La ética de la compasión es la ética de padecer con; estar, no huir; interesar-se por: hacer propio el dolor del otro…Y compadecer es actuar; no solamente un sentimiento emotivo.
Cuando en una sociedad se oyen expresiones del tipo “no es asunto mío”, “no es mi problema”, esa sociedad está enferma. Con el agravante de que “si hoy es por mi, puede ser que mañana tenga que ser ti... y entonces…
Un abrazo, y espero alguna salutación...
Manel Simó
viernes, 14 de mayo de 2010
L'Ascensió - 16 de maig 2010
Benvolguts, benvolgudes, bona festa!
Com sempre, aquí teniu els meus comentaris
Va venir, ens va dir allò que cal fer,
ens donà l’Esperit, i va marxar
No deixa de ser curiós que de l’Ascensió del Senyor es parla al final de l’evangeli de Lluc i al començament del llibre dels Fets dels Apòstols, del mateix Lluc. Como si l’autor volgués separar el “temps de Jesús” del “temps de l’Esperit”
L’Ascensió del Senyor no s’ha d’entendre com si Jesús, “que passà fent el bé” s’hagués ja cansat i es retirés de nou a un cel “sense llàgrimes ni dolor...” La tasca continua.
De fet, els qui van ser testimonis de la seva partença, de primeres es van quedar atònits i desconcertats, però ben aviat s’adonaren que no podien romandre nostàlgics “mirant el cel”, sinó que havien de continuar “fent el bé a les persones”, i que per aquesta missió comptaven amb la il•luminació, l’empenta i la força de l’Esperit. Jesús de Natzaret continua sent la imatge de la presència de Déu entre els homes i dones, i la tasca de l’Esperit és donar-nos la força que necessitem perquè aquesta presència de Déu sigui sempre actual i present en el món.
D’altra part, Pau a la segona lectura fa una pregària per nosaltres i ens convida a fer-la nostra. “que el Senyor ens concedeixi el do d’una comprensió profunda perquè coneguem de veritat qui és Ell; que il•lumini la mirada interior del nostre cor perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat; i que coneguem també la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres...”
El poeta León Felipe va sintetitzar com ningú la vivència i el contingut de la festa d’avui: “vino y se fue. Vino, nos marcó nuestra tarea, y se fue...”
Crisis ética
Decir / Hacer
Uno de los indicios de la actual crisis ética se manifiesta en algo que recogen con frecuencia los medios de comunicación de masas: “importa más lo que dicen las personas que lo que en verdad hacen” Se da, pues, más importancia a las declaraciones de los gestores públicos, que a sus actuaciones. Como si las palabras o los simples gestos valieran más que los hechos.
El bien o el mal de una acción no pueden determinarse solamente por las palabras de las personas, sino por sus hechos.
Una acción no es buena o mala porque diga alguien que es buena o mala, sino porque se adecue o no, en la práctica, a una referencia ética. Una ética que no la deciden ni la utilidad, ni la intuición personal, ni siquiera únicamente las leyes. Es el ser de la persona quien determina qué se ha de hacer, o qué se puede hacer con ella. El ser humano lleva consigo las instrucciones de uso... escribirse con fr
Fins el proper diumenge
Com sempre, aquí teniu els meus comentaris
Va venir, ens va dir allò que cal fer,
ens donà l’Esperit, i va marxar
No deixa de ser curiós que de l’Ascensió del Senyor es parla al final de l’evangeli de Lluc i al començament del llibre dels Fets dels Apòstols, del mateix Lluc. Como si l’autor volgués separar el “temps de Jesús” del “temps de l’Esperit”
L’Ascensió del Senyor no s’ha d’entendre com si Jesús, “que passà fent el bé” s’hagués ja cansat i es retirés de nou a un cel “sense llàgrimes ni dolor...” La tasca continua.
De fet, els qui van ser testimonis de la seva partença, de primeres es van quedar atònits i desconcertats, però ben aviat s’adonaren que no podien romandre nostàlgics “mirant el cel”, sinó que havien de continuar “fent el bé a les persones”, i que per aquesta missió comptaven amb la il•luminació, l’empenta i la força de l’Esperit. Jesús de Natzaret continua sent la imatge de la presència de Déu entre els homes i dones, i la tasca de l’Esperit és donar-nos la força que necessitem perquè aquesta presència de Déu sigui sempre actual i present en el món.
D’altra part, Pau a la segona lectura fa una pregària per nosaltres i ens convida a fer-la nostra. “que el Senyor ens concedeixi el do d’una comprensió profunda perquè coneguem de veritat qui és Ell; que il•lumini la mirada interior del nostre cor perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat; i que coneguem també la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres...”
El poeta León Felipe va sintetitzar com ningú la vivència i el contingut de la festa d’avui: “vino y se fue. Vino, nos marcó nuestra tarea, y se fue...”
Crisis ética
Decir / Hacer
Uno de los indicios de la actual crisis ética se manifiesta en algo que recogen con frecuencia los medios de comunicación de masas: “importa más lo que dicen las personas que lo que en verdad hacen” Se da, pues, más importancia a las declaraciones de los gestores públicos, que a sus actuaciones. Como si las palabras o los simples gestos valieran más que los hechos.
El bien o el mal de una acción no pueden determinarse solamente por las palabras de las personas, sino por sus hechos.
Una acción no es buena o mala porque diga alguien que es buena o mala, sino porque se adecue o no, en la práctica, a una referencia ética. Una ética que no la deciden ni la utilidad, ni la intuición personal, ni siquiera únicamente las leyes. Es el ser de la persona quien determina qué se ha de hacer, o qué se puede hacer con ella. El ser humano lleva consigo las instrucciones de uso... escribirse con fr
Fins el proper diumenge
viernes, 7 de mayo de 2010
Diumenge VI de Pasqua - 9 de maig 2010
Hola a tothom. Arribem a la cloenda de la Pasqua, i esperem amb deler l'Esperit...
L’Esperit ens ensenya el gran valor de la pau
Propera ja la festa de Pentecosta, la litúrgia d’avui comença a transmetre’ns la importància de la presència de l’Esperit en la nostra vida cristiana i en la vida de l’Església.
A la primera lectura hem escoltat com l’Esperit (“l’Esperit sant i nosaltres”) va inspirar la resolució del conflicte plantejat a l’anomenat Concili de Jerusalem sobre l’admissió al cristianisme dels pobles no jueus.
I a l’evangeli, és també la presència de l’Esperit (“el defensor, l’Esperit que el Pare enviarà en nom meu”) la que ens recorda allò que Ell va dir; i no és debades que el primer desig que Jesús manifesta després de la seva promesa, és que visquem sempre el veritable do de la pau.
Qui m’estima, farà cas de les meves paraules... Serà necessari, doncs, que no rebem en va aquesta crida a lluitar per adquirir aquesta pau que Ell ens deixà.
La pau, per dir-ho curt i ras ha de ser un dels grans fruits de la presència de l’Esperit en nosaltres.
De fet a la Bíblia, la pau és un dels grans signes de la presència de Déu i de l’arribada del seu Regne (“Regne de pau”).
Una pau, però, que no és només un enteniment entre poders, ni una simple pau política fonamentada en la por o l’agressió. Una pau que neix i es cova a l’interior de les persones. Una pau bíblica que és, alhora, la síntesi de tots els béns messiànics. El do de Déu que garanteix la dignitat i la seguretat de les persones. Un estat de benestar espiritual i material que dignifica l’ésser humà.
Crisis ética
Individualismo / egoísmo
Suele escribirse con frecuencia que el gran cáncer de nuestra actual crisis ética es el individualismo. Pero pienso que no ésta la palabra más acertada.
Creo, con más precisión que la gran enfermedad ética de nuestra sociedad estriba en una desmesurada idolatría del yo, del ego de cada cual.
Y es que no siempre es exactamente lo mismo el individualismo que el egoísmo.
Es obvio que para estar bien con los demás, para actuar debidamente hacia ellos, se necesita primero estar bien uno consigo mismo como individuo, y esto no es ser egoísta, sino tener bien arregladas las cosas por dentro.”La cabeza bien amueblada y el deseo bien decidido de vivir en sociedad, como sujeto de derechos y deberes””
Ser egoísta es vivir como si solamente existiéramos nosotros alrededor de nuestro yo.
Ser egoísta es pretender que todo el mundo gire en torno a nosotros.
El egoísmo corroe y destroza las comunidades.
Fins la propera setmana
Manel
L’Esperit ens ensenya el gran valor de la pau
Propera ja la festa de Pentecosta, la litúrgia d’avui comença a transmetre’ns la importància de la presència de l’Esperit en la nostra vida cristiana i en la vida de l’Església.
A la primera lectura hem escoltat com l’Esperit (“l’Esperit sant i nosaltres”) va inspirar la resolució del conflicte plantejat a l’anomenat Concili de Jerusalem sobre l’admissió al cristianisme dels pobles no jueus.
I a l’evangeli, és també la presència de l’Esperit (“el defensor, l’Esperit que el Pare enviarà en nom meu”) la que ens recorda allò que Ell va dir; i no és debades que el primer desig que Jesús manifesta després de la seva promesa, és que visquem sempre el veritable do de la pau.
Qui m’estima, farà cas de les meves paraules... Serà necessari, doncs, que no rebem en va aquesta crida a lluitar per adquirir aquesta pau que Ell ens deixà.
La pau, per dir-ho curt i ras ha de ser un dels grans fruits de la presència de l’Esperit en nosaltres.
De fet a la Bíblia, la pau és un dels grans signes de la presència de Déu i de l’arribada del seu Regne (“Regne de pau”).
Una pau, però, que no és només un enteniment entre poders, ni una simple pau política fonamentada en la por o l’agressió. Una pau que neix i es cova a l’interior de les persones. Una pau bíblica que és, alhora, la síntesi de tots els béns messiànics. El do de Déu que garanteix la dignitat i la seguretat de les persones. Un estat de benestar espiritual i material que dignifica l’ésser humà.
Crisis ética
Individualismo / egoísmo
Suele escribirse con frecuencia que el gran cáncer de nuestra actual crisis ética es el individualismo. Pero pienso que no ésta la palabra más acertada.
Creo, con más precisión que la gran enfermedad ética de nuestra sociedad estriba en una desmesurada idolatría del yo, del ego de cada cual.
Y es que no siempre es exactamente lo mismo el individualismo que el egoísmo.
Es obvio que para estar bien con los demás, para actuar debidamente hacia ellos, se necesita primero estar bien uno consigo mismo como individuo, y esto no es ser egoísta, sino tener bien arregladas las cosas por dentro.”La cabeza bien amueblada y el deseo bien decidido de vivir en sociedad, como sujeto de derechos y deberes””
Ser egoísta es vivir como si solamente existiéramos nosotros alrededor de nuestro yo.
Ser egoísta es pretender que todo el mundo gire en torno a nosotros.
El egoísmo corroe y destroza las comunidades.
Fins la propera setmana
Manel
sábado, 1 de mayo de 2010
Diumenge 5è de Pasqua - 2 de maig 2010
Benvolguts, benvolgudes,
Pasqua avança i avui ens ofereix la reflexió sobre les dues grans utopies cristianes: el cel nou i la terra nova, i l'estimació com Ell ens estimà...
El diumenge de les grans utopies
No es pot dir certament que el nostre temps sigui temps d’ideals, de fites a assolir, o d’utopies (en el sentit més precís del terme: “quelcom difícil, però possible” Ens trobem més bé, en moments de buidors, desencisos i frustracions...
Per això, les lectures que ens proposa la litúrgia d’avui són lectures per a esperonar-nos i animar-nos.
Al llibre dels Fets se’ns comunica el relat-resum del primer viatge missioner de Pau i Bernabé, i veiem un balanç molt engrescador: exhortaven els convertits que es mantinguessin fidels a la fe; els recordaven que per entrar en el Regne hem de passar per moltes tribulacions... Paraules que podríem ser dirigides avui a tots nosaltres.
És, però, a la segona lectura i a l’evangeli on sobresurten les dues grans utopies cristianes.
La visió final de l’Apocalipsi ens omple d’esperança: vaig veure un cel nou i una terra nova...És el lloc on Déu es trobarà amb els home si dones..Ells seran el seu poble i Déu serà Déu-que-és-amb elles i ells. Els eixugarà totes les llàgrimes i no existirà més la mort, ni dol ni crist, ni penes...
I el missatge de l’evangeli mostra el camí que ens conduirà a la gran utopia, constituint, ell mateix, una utopia: estimeu-vos com Jo us he estimat...i en això tothom coneixerà que sou deixebles meus...
La Revolució francesa (1789) abanderà, com sabeu, tres grans utopies: llibertat, igualtat i fraternitat. Els cristians hem de fer avançar les situacions socials de llibertat i de igualtat; però la nostra tasca específica i pròpia es la fraternitat. Y manca encara molt camí per recórrer.
Crisis ética
El ejercicio de elegir
El ser humano no actúa solamente por instinto, sino que con su inteligencia se ve obligado con frecuencia a escoger entre distintas opciones. Y cualquier norma ética le pide que escoja bien.
Hoy, sin embargo, este ejercicio de elegir aparece contaminado por tres puntos éticamente negros:
–la radicalidad
–los prejuicios
–y las reacciones
–La realidad está llena de matices, y no siempre es posible elegir entre blanco o negro. Muchas de nuestras opciones son excesivamente radicales, y lo son porque atropellan las personas, cuando éstas son el punto clave de cualquier actitud ética.
–Otro punto son los prejuicios que, como su nombre indica, son los juicios previos a nuestras opciones.
Cuando actuamos solamente en función de las ideas religiosas, sociales o políticas de los demás, solemos errar en la valoración de sus actos.
El dime con quien andas y te diré quién eres, no siempre es válido.
–Y finalmente, no podemos confundir las decisiones con las reacciones. Decidir no es reaccionar contra, sino estar a favor.
Salutacions. A reveure..
Manel
Pasqua avança i avui ens ofereix la reflexió sobre les dues grans utopies cristianes: el cel nou i la terra nova, i l'estimació com Ell ens estimà...
El diumenge de les grans utopies
No es pot dir certament que el nostre temps sigui temps d’ideals, de fites a assolir, o d’utopies (en el sentit més precís del terme: “quelcom difícil, però possible” Ens trobem més bé, en moments de buidors, desencisos i frustracions...
Per això, les lectures que ens proposa la litúrgia d’avui són lectures per a esperonar-nos i animar-nos.
Al llibre dels Fets se’ns comunica el relat-resum del primer viatge missioner de Pau i Bernabé, i veiem un balanç molt engrescador: exhortaven els convertits que es mantinguessin fidels a la fe; els recordaven que per entrar en el Regne hem de passar per moltes tribulacions... Paraules que podríem ser dirigides avui a tots nosaltres.
És, però, a la segona lectura i a l’evangeli on sobresurten les dues grans utopies cristianes.
La visió final de l’Apocalipsi ens omple d’esperança: vaig veure un cel nou i una terra nova...És el lloc on Déu es trobarà amb els home si dones..Ells seran el seu poble i Déu serà Déu-que-és-amb elles i ells. Els eixugarà totes les llàgrimes i no existirà més la mort, ni dol ni crist, ni penes...
I el missatge de l’evangeli mostra el camí que ens conduirà a la gran utopia, constituint, ell mateix, una utopia: estimeu-vos com Jo us he estimat...i en això tothom coneixerà que sou deixebles meus...
La Revolució francesa (1789) abanderà, com sabeu, tres grans utopies: llibertat, igualtat i fraternitat. Els cristians hem de fer avançar les situacions socials de llibertat i de igualtat; però la nostra tasca específica i pròpia es la fraternitat. Y manca encara molt camí per recórrer.
Crisis ética
El ejercicio de elegir
El ser humano no actúa solamente por instinto, sino que con su inteligencia se ve obligado con frecuencia a escoger entre distintas opciones. Y cualquier norma ética le pide que escoja bien.
Hoy, sin embargo, este ejercicio de elegir aparece contaminado por tres puntos éticamente negros:
–la radicalidad
–los prejuicios
–y las reacciones
–La realidad está llena de matices, y no siempre es posible elegir entre blanco o negro. Muchas de nuestras opciones son excesivamente radicales, y lo son porque atropellan las personas, cuando éstas son el punto clave de cualquier actitud ética.
–Otro punto son los prejuicios que, como su nombre indica, son los juicios previos a nuestras opciones.
Cuando actuamos solamente en función de las ideas religiosas, sociales o políticas de los demás, solemos errar en la valoración de sus actos.
El dime con quien andas y te diré quién eres, no siempre es válido.
–Y finalmente, no podemos confundir las decisiones con las reacciones. Decidir no es reaccionar contra, sino estar a favor.
Salutacions. A reveure..
Manel
sábado, 24 de abril de 2010
dIUMENGE IV DE PASQUA - 25 D'ABRIL 2010
Benvolguts, benvolgudes,
Jordis i Montses, felicitats!
Pasqua avança...
Diumenge QUART
Encara que aquest diumenge és conegut com el Diumenge del Bon Pastor, pel tema de l’evangeli, s’ha de dir, en primer lloc, que els tres textos que ens ofereix avui la litúrgia de la Paraula són molt expressius.
Al llibre dels Fets, conegut com “l’evangeli de l’Església, veiem el començament de la gran tasca de sant Pau, acompanyat en aquesta ocasió per Bernabé, el qual es convertirà en el gran apòstol dels pobles no jueus, mostrant d’aquesta manera que la salvació de Jesús és per a tothom.
L’Apocalipsi, en segon lloc, ens mostra l’esplèndid espectacle dels qui es presenten davant del tro de Déu, procedents de la gran tribulació. Un dia tots nosaltres formarem part també d’aquest espectacle.
I trobem finalment, l’evangeli del Bon Pastor.
El text afirma que la relació entre nosaltres i Déu és una doble relació de coneixement i de seguiment, mai de superioritat, ni de domini de Déu o de submissió esclavitzant per part nostra.
Tots hem sentit a dir que no s’estima allò que no es coneix. I per això diu el text que el Bon Pastor ens coneix: perquè ens estima.
Com tampoc hi ha seguiment de res, si no es valora. Creiem en Déu perquè som conscients de correspondre a la seva estimació i valorem els seus dons gratuïts.
I hi ha encara un darrer signe del Bon Pastor: és aquell que dóna vida eterna. Si estimem la vida, cercarem sempre allò que ens la nodreix i la fa eterna.
Crisis ética
Diversidad y discriminación
Una manifestación patente de la crisis ética por la que atravesamos hoy son los constantes atentados contre el principio de justicia.
Un principio que podría enumerarse así:
“toda persona tiene derecho a no ser discriminada por motivos culturales, ideológicos, políticos, sociales o económicos.
Y existe el deber, por tanto, de respetar la diversidad en las situaciones citadas, y de colaborar a una equilibrada distribución de los beneficios y de los riesgos entre los miembros de la sociedad”
Piénsese, sin embargo, en las múltiples situaciones que hoy se producen, en las que se detectan todo tipo de discriminaciones.
En nuestra manera de relacionarnos con los demás, en nuestra manera de pensar y de actuar, y en nuestra actitud ante “lo diferente y lo diverso” aparecerá claramente cuáles son las opciones de nuestra ética.
El principio de justicia es parte esencial de cualquier comportamiento ético.
Fins la propera setmana...
Jordis i Montses, felicitats!
Pasqua avança...
Diumenge QUART
Encara que aquest diumenge és conegut com el Diumenge del Bon Pastor, pel tema de l’evangeli, s’ha de dir, en primer lloc, que els tres textos que ens ofereix avui la litúrgia de la Paraula són molt expressius.
Al llibre dels Fets, conegut com “l’evangeli de l’Església, veiem el començament de la gran tasca de sant Pau, acompanyat en aquesta ocasió per Bernabé, el qual es convertirà en el gran apòstol dels pobles no jueus, mostrant d’aquesta manera que la salvació de Jesús és per a tothom.
L’Apocalipsi, en segon lloc, ens mostra l’esplèndid espectacle dels qui es presenten davant del tro de Déu, procedents de la gran tribulació. Un dia tots nosaltres formarem part també d’aquest espectacle.
I trobem finalment, l’evangeli del Bon Pastor.
El text afirma que la relació entre nosaltres i Déu és una doble relació de coneixement i de seguiment, mai de superioritat, ni de domini de Déu o de submissió esclavitzant per part nostra.
Tots hem sentit a dir que no s’estima allò que no es coneix. I per això diu el text que el Bon Pastor ens coneix: perquè ens estima.
Com tampoc hi ha seguiment de res, si no es valora. Creiem en Déu perquè som conscients de correspondre a la seva estimació i valorem els seus dons gratuïts.
I hi ha encara un darrer signe del Bon Pastor: és aquell que dóna vida eterna. Si estimem la vida, cercarem sempre allò que ens la nodreix i la fa eterna.
Crisis ética
Diversidad y discriminación
Una manifestación patente de la crisis ética por la que atravesamos hoy son los constantes atentados contre el principio de justicia.
Un principio que podría enumerarse así:
“toda persona tiene derecho a no ser discriminada por motivos culturales, ideológicos, políticos, sociales o económicos.
Y existe el deber, por tanto, de respetar la diversidad en las situaciones citadas, y de colaborar a una equilibrada distribución de los beneficios y de los riesgos entre los miembros de la sociedad”
Piénsese, sin embargo, en las múltiples situaciones que hoy se producen, en las que se detectan todo tipo de discriminaciones.
En nuestra manera de relacionarnos con los demás, en nuestra manera de pensar y de actuar, y en nuestra actitud ante “lo diferente y lo diverso” aparecerá claramente cuáles son las opciones de nuestra ética.
El principio de justicia es parte esencial de cualquier comportamiento ético.
Fins la propera setmana...
sábado, 17 de abril de 2010
DIUMENGE TERCER DE PASQUA - 18 D'ABRIL 2010
Benvolguts, benvolgudes...
Us faig arribar l'Homilia del diumenge, el comentari ètic, i us anuncio també que el proper dia 24, a les 9 de la nit, hi haurà el tercer concert solidari, a la nostra Parròquia. Actuarà el Cor SOM I SEREM. Sou convidats i convidades. Gràcies.
Diumenge TERCER de Pasqua – cicle C
Fer comunitat, construir Església
L’evangeli d’avui és un afegit a l’evangeli de sant Joan, i es tracta d’una narració simbòlica de la tasca que tenim encomanada tots els cristians i cristianes, que no és altra que fer comunitat, construir Església.
La barca del relat simbolitza l’Església, i Pere i els apòstols fan la feina d’anar a pescar, és a dir de guiar la barca per pescar homes i dones, o sigui, proposar-los el rostre de Déu i la manera de viure que comporta creure en Ell.
Però vet aquí que aquella nit no pescaren res. La feina és feixuga i difícil. A la història de l’Església hi ha hagut, i haurà moments molt durs (i tal vegada ara estiguem vivint un d’ells).
El Crist, tanmateix, que els hi va prometre jo serè amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món, no abandona la seva Església i l’anima a seguir malgrat tot: –tireu de nou la xarxa... i es produeixen resultats: no podien treure la xarxa de tant de peix com hi havia... I si concretament parla de cent cinquanta-tres peixos, és clar que ens trobem també amb un número simbòlic que indica plenitud (és conegut que els números de la plenitud són, a la Bíblia, el 7 i el 10. / i 10 fan 17, i si anem sumant correlativament els números de l’1 al 17 (1+2=3; 2+3=5; 5+4=9....etc), ens dóna 153
Finalment, després de tota la tasca feta dia a dia, el Senyor ens espera en la platja de l’eternitat, on ens ha preparat el gra festí: veniu a esmorzar...
Evangèlic simbòlic, evangeli molt expressiu.
Crisis ética
El relativismo
Uno de los grandes males de la ética actual es el denominado relativismo moral.
O sea, la postura que afirma que la verdad de todo principio moral depende de las circunstancias de las personas; y como éstas son cambiantes, ningún principio moral es objetivo o universal.
El relativismo no acepta que haya principios morales objetivos, universales y absolutos, aplicables a todos los seres humanos en cualquier circunstancia y lugar.
Los valores, afirman los relativistas, no son objetivos, sino que son creados por cada uno.
Vaya, que, por ejemplo, “lo que es bueno para mí, es bueno”; y “lo que es malo para mí, es malo”.
Es obvio que si la verdad o bondad de un valor depende única y exclusivamente de los intereses personales, nos vemos abocados a una sociedad individualista y salvaje. Y así nos va.
Y hay otra consecuencia: el relativista confunde el deber de respetar a la persona que opina y su derecho a opinar, con el deber de respetar toda opinión.
Us faig arribar l'Homilia del diumenge, el comentari ètic, i us anuncio també que el proper dia 24, a les 9 de la nit, hi haurà el tercer concert solidari, a la nostra Parròquia. Actuarà el Cor SOM I SEREM. Sou convidats i convidades. Gràcies.
Diumenge TERCER de Pasqua – cicle C
Fer comunitat, construir Església
L’evangeli d’avui és un afegit a l’evangeli de sant Joan, i es tracta d’una narració simbòlica de la tasca que tenim encomanada tots els cristians i cristianes, que no és altra que fer comunitat, construir Església.
La barca del relat simbolitza l’Església, i Pere i els apòstols fan la feina d’anar a pescar, és a dir de guiar la barca per pescar homes i dones, o sigui, proposar-los el rostre de Déu i la manera de viure que comporta creure en Ell.
Però vet aquí que aquella nit no pescaren res. La feina és feixuga i difícil. A la història de l’Església hi ha hagut, i haurà moments molt durs (i tal vegada ara estiguem vivint un d’ells).
El Crist, tanmateix, que els hi va prometre jo serè amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món, no abandona la seva Església i l’anima a seguir malgrat tot: –tireu de nou la xarxa... i es produeixen resultats: no podien treure la xarxa de tant de peix com hi havia... I si concretament parla de cent cinquanta-tres peixos, és clar que ens trobem també amb un número simbòlic que indica plenitud (és conegut que els números de la plenitud són, a la Bíblia, el 7 i el 10. / i 10 fan 17, i si anem sumant correlativament els números de l’1 al 17 (1+2=3; 2+3=5; 5+4=9....etc), ens dóna 153
Finalment, després de tota la tasca feta dia a dia, el Senyor ens espera en la platja de l’eternitat, on ens ha preparat el gra festí: veniu a esmorzar...
Evangèlic simbòlic, evangeli molt expressiu.
Crisis ética
El relativismo
Uno de los grandes males de la ética actual es el denominado relativismo moral.
O sea, la postura que afirma que la verdad de todo principio moral depende de las circunstancias de las personas; y como éstas son cambiantes, ningún principio moral es objetivo o universal.
El relativismo no acepta que haya principios morales objetivos, universales y absolutos, aplicables a todos los seres humanos en cualquier circunstancia y lugar.
Los valores, afirman los relativistas, no son objetivos, sino que son creados por cada uno.
Vaya, que, por ejemplo, “lo que es bueno para mí, es bueno”; y “lo que es malo para mí, es malo”.
Es obvio que si la verdad o bondad de un valor depende única y exclusivamente de los intereses personales, nos vemos abocados a una sociedad individualista y salvaje. Y así nos va.
Y hay otra consecuencia: el relativista confunde el deber de respetar a la persona que opina y su derecho a opinar, con el deber de respetar toda opinión.
sábado, 10 de abril de 2010
Segon diumenge de Pasqua - 11 d'abril 2010
Benvolguts, benvolgudes, continuem vivint la Pasqua joiosament!
A partir d'avui inclouré també unes reflexions ètiques. Confio en provocar més participació que fins ara...
Creure en el Crist ressuscitat
Un punt clau de la nostra fe és que nosaltres no creiem només en un Crist encarnat (històric), sinó en un Crist ressuscitat.
Tomàs, un dels dotze, havia conviscut amb el Crist encarnat, havia escoltat els seus ensenyaments i havia vist les seves obres; però en el moment de creure en Ell ressuscitat es resistia, volia proves tangibles (si no ho veig, no ho crec...) Li costà entendre que la fe no és “he vist, ho crec”, sinó Senyor meu, Déu meu, em fio de Tu...”
Els cristians i cristianes, doncs, som homes i dones de resurrecció, creients no només en un Crist històric, del qual en sabem molt poc, sinó, per damunt de tot, creients en un Crist ressuscitat, avalat pel testimoni i la vivència dels apòstols i d’aquells primers cristians i cristianes que ens precediren en la fe.
Dit d’una altra manera, podríem afirmar que els cristians i cristianes hem de ser cristians i cristianes de Pasqua, és a dir amb una espiritualitat pròpia del goig i l’alegria de saber que Crist, fet un de nosaltres, va vèncer la mort, que és el límit de la vida humana.
Cristians i cristianes de Pasqua vol dir viure amb una espiritualitat d’alegria, d’esperança, de llibertat d’esperit, de dinamisme interior. La nostra espiritualitat no ha de nodrir-se de pors, dolors evitables, resignacions covards o creus provocades. La vida ha triomfat sobre la mort, i aquest és el permanent gran missatge de Pasqua.
Mirem, si no, el testimoni que ens ha ofert el llibre dels Fets, de com vivien les primeres comunitats cristianes: era un cristianisme digne d’elogis, alliberador, comunitari, fratern.
Siguem testimonis de resurrecció, és a dir, cristians i cristianes de Pasqua, portadors de vida.
Crisis ética
Iniciamos hoy una serie de breves comentarios que nos aporten un poco de luz y reflexión sobre la crisis ética y moral que afecta a nuestro tiempo.
Corrupción
Hay una frase en latín, “Corrupció optimi, pessima”,
cuya traducción sería “la corrupción de alguien que ocupa un puesto relevante en la sociedad es, si cabe, mucho más grave que cualquier otra corrupción.
Dicho de otro modo, la corrupción siempre es éticamente negativa; pero si la persona corrupta es una persona notoria, la proyección social de su corrupción es mucho más ruidosa y denigrante.
Viene a cuento esta
valoración por todo lo que está cayendo hoy en el entorno de algunos miembros de la iglesia, de la política, de la economía, etc.
Es normal que cuando los valores éticos de las personas se ven vulnerados por sus pasiones, ambiciones e intereses egoístas, se produzca una reacción social que siempre habrá que escuchar y atender, y no solamente ocultar o aprovecharla para otros fines inconfesables.
Hoy la crisis no es solamente económica y financiera, sino, sobre todo, ética y moral.
Una abraçada, Manel Simó
A partir d'avui inclouré també unes reflexions ètiques. Confio en provocar més participació que fins ara...
Creure en el Crist ressuscitat
Un punt clau de la nostra fe és que nosaltres no creiem només en un Crist encarnat (històric), sinó en un Crist ressuscitat.
Tomàs, un dels dotze, havia conviscut amb el Crist encarnat, havia escoltat els seus ensenyaments i havia vist les seves obres; però en el moment de creure en Ell ressuscitat es resistia, volia proves tangibles (si no ho veig, no ho crec...) Li costà entendre que la fe no és “he vist, ho crec”, sinó Senyor meu, Déu meu, em fio de Tu...”
Els cristians i cristianes, doncs, som homes i dones de resurrecció, creients no només en un Crist històric, del qual en sabem molt poc, sinó, per damunt de tot, creients en un Crist ressuscitat, avalat pel testimoni i la vivència dels apòstols i d’aquells primers cristians i cristianes que ens precediren en la fe.
Dit d’una altra manera, podríem afirmar que els cristians i cristianes hem de ser cristians i cristianes de Pasqua, és a dir amb una espiritualitat pròpia del goig i l’alegria de saber que Crist, fet un de nosaltres, va vèncer la mort, que és el límit de la vida humana.
Cristians i cristianes de Pasqua vol dir viure amb una espiritualitat d’alegria, d’esperança, de llibertat d’esperit, de dinamisme interior. La nostra espiritualitat no ha de nodrir-se de pors, dolors evitables, resignacions covards o creus provocades. La vida ha triomfat sobre la mort, i aquest és el permanent gran missatge de Pasqua.
Mirem, si no, el testimoni que ens ha ofert el llibre dels Fets, de com vivien les primeres comunitats cristianes: era un cristianisme digne d’elogis, alliberador, comunitari, fratern.
Siguem testimonis de resurrecció, és a dir, cristians i cristianes de Pasqua, portadors de vida.
Crisis ética
Iniciamos hoy una serie de breves comentarios que nos aporten un poco de luz y reflexión sobre la crisis ética y moral que afecta a nuestro tiempo.
Corrupción
Hay una frase en latín, “Corrupció optimi, pessima”,
cuya traducción sería “la corrupción de alguien que ocupa un puesto relevante en la sociedad es, si cabe, mucho más grave que cualquier otra corrupción.
Dicho de otro modo, la corrupción siempre es éticamente negativa; pero si la persona corrupta es una persona notoria, la proyección social de su corrupción es mucho más ruidosa y denigrante.
Viene a cuento esta
valoración por todo lo que está cayendo hoy en el entorno de algunos miembros de la iglesia, de la política, de la economía, etc.
Es normal que cuando los valores éticos de las personas se ven vulnerados por sus pasiones, ambiciones e intereses egoístas, se produzca una reacción social que siempre habrá que escuchar y atender, y no solamente ocultar o aprovecharla para otros fines inconfesables.
Hoy la crisis no es solamente económica y financiera, sino, sobre todo, ética y moral.
Una abraçada, Manel Simó
sábado, 3 de abril de 2010
pasqua 2010 - 4 d'abril 2010
Queridos amigos y amigas, os ofrezco este Pórtico de Pascua, a la vez que os deseo, de todo corazón, que podáis gozar entrañablemente de las fiestas más gozosas de nuestro calendario cristiano
Un abrazo
PÒRTIC de RESURRECCIÓ
Benvolgudes, benvolguts,
Crist és viu! ¿Què ens diu això a nosaltres? ¿Què li diu a la gent que ens envolta?
La resurrecció del Crist és estímul per a la nostra vida aquí, i esperança de la vida nova que ens espera.
Crist és viu! és l’anunci joiós de la nit de Pasqua. I d’aquest anunci podem deduir tres breus reflexions que poso a la vostra consideració:
1) Crist ha vençut la mort
2) La nostra fe és la fe en una persona viva
3) Seguir al Crist és lluitar en aquesta terra pel triomf dels signes de vida sobre els signes de mort
–El triomf de Jesús sobre la mort dóna sentit, en primer lloc, a la mort que un dia ens esdevindrà també a tots nosaltres, i a la mort de tots aquells, estimats i estimades, que ja ens han deixat i que creiem vius, gaudint plenament del Regne. Identificats amb el Crist, ens identifiquem en la seva vida i en la seva mort, per identificar-nos un dia en la seva Resurrecció. Des de la nit de Pasqua les morts, totes les morts, fins i tots les més difícils d’entendre, tenen un sentit: són un pas cap a la vida plena.
–D’altra part, el triomf de Crist sobre la mort, fa que la nostra relació amb Ell no sigui només la relació amb un personatge històric, sinó amb una persona vida. El nostre seguiment del Crist és fruit d’una trobada personal amb Ell. No creiem en Ell basant-nos només en el coneixement de la seva figura històrica, sinó en l’experiència d’haver-nos fiat d’Ell. La nostra fe no és racionalitat, sinó convenciment.
–I per últim, les conseqüències de la nostra fe en un Crist viu ens porta necessàriament a lluitar en aquest món pel seu Regne que és un Regne de vida, afavorint els signes que donen vida a les persones i lluitant contra aquells que són portadors de mort. Accions alliberadores de les persones, per contrarestar les accions que només generen mort i dolor.
Amigues i amics, us desitjo una joiosa i profunda Pasqua
Manel Simó
Un abrazo
PÒRTIC de RESURRECCIÓ
Benvolgudes, benvolguts,
Crist és viu! ¿Què ens diu això a nosaltres? ¿Què li diu a la gent que ens envolta?
La resurrecció del Crist és estímul per a la nostra vida aquí, i esperança de la vida nova que ens espera.
Crist és viu! és l’anunci joiós de la nit de Pasqua. I d’aquest anunci podem deduir tres breus reflexions que poso a la vostra consideració:
1) Crist ha vençut la mort
2) La nostra fe és la fe en una persona viva
3) Seguir al Crist és lluitar en aquesta terra pel triomf dels signes de vida sobre els signes de mort
–El triomf de Jesús sobre la mort dóna sentit, en primer lloc, a la mort que un dia ens esdevindrà també a tots nosaltres, i a la mort de tots aquells, estimats i estimades, que ja ens han deixat i que creiem vius, gaudint plenament del Regne. Identificats amb el Crist, ens identifiquem en la seva vida i en la seva mort, per identificar-nos un dia en la seva Resurrecció. Des de la nit de Pasqua les morts, totes les morts, fins i tots les més difícils d’entendre, tenen un sentit: són un pas cap a la vida plena.
–D’altra part, el triomf de Crist sobre la mort, fa que la nostra relació amb Ell no sigui només la relació amb un personatge històric, sinó amb una persona vida. El nostre seguiment del Crist és fruit d’una trobada personal amb Ell. No creiem en Ell basant-nos només en el coneixement de la seva figura històrica, sinó en l’experiència d’haver-nos fiat d’Ell. La nostra fe no és racionalitat, sinó convenciment.
–I per últim, les conseqüències de la nostra fe en un Crist viu ens porta necessàriament a lluitar en aquest món pel seu Regne que és un Regne de vida, afavorint els signes que donen vida a les persones i lluitant contra aquells que són portadors de mort. Accions alliberadores de les persones, per contrarestar les accions que només generen mort i dolor.
Amigues i amics, us desitjo una joiosa i profunda Pasqua
Manel Simó
sábado, 27 de marzo de 2010
Pòrtic de Setmana santa - 28-3-10
Benvolgudes, benvolguts, amb aquest Pòrtic us desitjo una setmana profunda, íntima, feliç i molt profitosa. En tornarem a saludat per Pasqua.
PÒRTIC PER A UNA SETMANA ESPECIAL
Aquest diumenge ens endinsa, un any més, en l’anomenada setmana santa, que ens oferirà el gran misteri de la passió i mort de Jesucrist i ens abocarà a la gran festa de la seva resurrecció, que és la que dóna raó i sentit a la nostra fe i a la nostra identitat cristiana.
És ben cert que aquesta setmana, en la nostra societat secularitzada i pluralista, no serà igual per a tothom, i per això, voldria dirigir aquest escrit no només als qui intentarem viure-la cristianament, sinó també a tots els homes i dones de bona voluntat, molt d’ells batejats i batejades, que viuen tal vegada una mica allunyats de Déu, o que el continuen cercant, més enllà de la deficient exemplaritat dels qui ens diem creients.
Aquesta setmana és una setmana per fer memòria.
Avui hi ha una legítima aspiració per recuperar vivències i situacions que ens van ser amagades en nom de dubtosos interessos.
Doncs bé, la història de Jesús de Natzaret, Déu fet home, constitueix un autèntic tractat de les raons més profundes que pot tenir un ésser humà per viure. La seva biografia, com la de la majoria de les persones, és una constant alternativa de triomfs i d’aparents fracassos, de somriures i llàgrimes, de moments lluminosos i moments de molta foscor.
L’entrada en Jerusalem (diumenge de rams) és dia d’aclamació popular; el sopar pasqual (dijous) és sopar de comiat d’aquest món; la passió, la creu i la mort (divendres), són les situacions més abundants en el camí de tothom, sobre tot dels qui no renuncien a la lluita; i la resurrecció (diumenge) és el triomf final que albirava l’esperança.
L’esperança, deia el màrtir Ignasi Ellacuria, “és la passió per allò que és possible”, i la reflexió atenta sobre el dies d’aquesta setmana, ens reafirmarà en aquest apassionament.
Diumenge de rams serà festa il•lusionada; divendres, tot semblarà derrota; dijous haurem assegut a taula amb algú que ens estima, i podrem entendre que l’amor cura les ferides i calma els dolors; i la Pasqua, nit de triomf, tornarà a omplir-nos de noves esperances i utopies.
Amigues i amics, des de la serenor, la pau i l’alegria de ser cristians i cristianes, us desitjo una joiosa Pasqua
Manel Simó
PÒRTIC PER A UNA SETMANA ESPECIAL
Aquest diumenge ens endinsa, un any més, en l’anomenada setmana santa, que ens oferirà el gran misteri de la passió i mort de Jesucrist i ens abocarà a la gran festa de la seva resurrecció, que és la que dóna raó i sentit a la nostra fe i a la nostra identitat cristiana.
És ben cert que aquesta setmana, en la nostra societat secularitzada i pluralista, no serà igual per a tothom, i per això, voldria dirigir aquest escrit no només als qui intentarem viure-la cristianament, sinó també a tots els homes i dones de bona voluntat, molt d’ells batejats i batejades, que viuen tal vegada una mica allunyats de Déu, o que el continuen cercant, més enllà de la deficient exemplaritat dels qui ens diem creients.
Aquesta setmana és una setmana per fer memòria.
Avui hi ha una legítima aspiració per recuperar vivències i situacions que ens van ser amagades en nom de dubtosos interessos.
Doncs bé, la història de Jesús de Natzaret, Déu fet home, constitueix un autèntic tractat de les raons més profundes que pot tenir un ésser humà per viure. La seva biografia, com la de la majoria de les persones, és una constant alternativa de triomfs i d’aparents fracassos, de somriures i llàgrimes, de moments lluminosos i moments de molta foscor.
L’entrada en Jerusalem (diumenge de rams) és dia d’aclamació popular; el sopar pasqual (dijous) és sopar de comiat d’aquest món; la passió, la creu i la mort (divendres), són les situacions més abundants en el camí de tothom, sobre tot dels qui no renuncien a la lluita; i la resurrecció (diumenge) és el triomf final que albirava l’esperança.
L’esperança, deia el màrtir Ignasi Ellacuria, “és la passió per allò que és possible”, i la reflexió atenta sobre el dies d’aquesta setmana, ens reafirmarà en aquest apassionament.
Diumenge de rams serà festa il•lusionada; divendres, tot semblarà derrota; dijous haurem assegut a taula amb algú que ens estima, i podrem entendre que l’amor cura les ferides i calma els dolors; i la Pasqua, nit de triomf, tornarà a omplir-nos de noves esperances i utopies.
Amigues i amics, des de la serenor, la pau i l’alegria de ser cristians i cristianes, us desitjo una joiosa Pasqua
Manel Simó
viernes, 19 de marzo de 2010
Diumenge 20 de març 2010 - 5è de Quaresma
Benvolguts, benvolgudes, se'ns acaba la Quaresma i ens disposem a viure dies molt importants per nodrir la nostra fe. Fem primavera a l'esperit...
SEMPRE ENDAVANT...
Les paraules de Jesús a la dona que ens presenta l’evangeli d’avui –“Jo tampoc no et condemno, vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més...”-, segur que van produir en el seu esperit la mateixa reacció de la qual ens parla Pau a la segona lectura: “el que faig és oblidar-me del que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant...”
El rostre del Déu amor –Pare-Mare-, que se’ns revelava el passat diumenge en la forma d’una paràbola, se’ns revela avui a través d’un fet i d’una situació on Jesús actua d’acord amb la voluntat del seu Pare: perdonant i donant sempre una nova oportunitat.
La Quaresma avança ja cap el seu final i si l’hem aprofitada segur que ens trobem en millors condicions de fer nostres les paraules i els sentiments de Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar...”
Aquest dies –i de manera molt significada, a la nostra Parròquia, el dimecres sant- som cridats a la renovació, al canvi, a fer primavera en el nostre esperit. “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues –ens ha dit el profeta Isaïes-; estigueu a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer; ¿no us n’adoneu?...”
Ho vaig escoltar l’altre dia en una xerrada i em va fer pensar: “la història de cada home, la història de cada dona, la història, fins i tot, de tota la humanitat és, mentre restem aquí, una història successiva d’encarnació, de mort i de resurrecció: com la història del Crist.” La Pasqua és, sens dubte, una gran invitació a la resurrecció. A la dona adúltera li va arribar anticipadament i a nosaltres ens arribarà també un dia. El que cal és mirar sempre endavant, aixecar-se sempre si hem caigut; continuar, si les forces ens han fallat.
Los aforismos de Dios
33.- Pecar por carta de más (o de menos)…
Se dice cuando algo o se excede, o no llega, a lo “justo”.
El origen de este dicho sale de los juegos de naipes en los que para ganar es preciso tener una cifra exacta. Por ejemplo, siete y media… (también quince, veinte, veinte y uno…) (El juego de veintiuno o veintiuna era el juego de naipes con el cual se ganaba la vida en mesones y ventas el pícaro cervantino Rinconete…)
34.- Las calderas de Pedro Botero…
El pueblo las consideraba tinas infernales llenas de fuego y penas, y por eso las asimilaba al infierno… También hay otra versión que asimila Botero con Satanàs, porque ésta anda entre pez (sustancia resinosa) como los boteros, que la utilizan para las botas.
Hay otros escritores que hablan de Pedro Botello, o Pedro Gotero. Quevedo, por ejemplo, utiliza tanto Pedro Botero, como Pedro Gotero, afirmando que éste era un soplón, que fue a parar como castigo, junto a una dueña y un entrometido chilindrón legítimo del embuste, a las calderas…
35.- ¿Quién te ha dado vela en este entierro?
Expresión familiar con que se censura que una persona se meta en asuntos que no le importan, o tome parte en un acto o conversación a la que no ha sido llamada.
La expresión proviene de la costumbre que había de dar velas la familia de un difunto a los que acudían al entierro.
Una abraçada, Manel Simó
SEMPRE ENDAVANT...
Les paraules de Jesús a la dona que ens presenta l’evangeli d’avui –“Jo tampoc no et condemno, vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més...”-, segur que van produir en el seu esperit la mateixa reacció de la qual ens parla Pau a la segona lectura: “el que faig és oblidar-me del que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant...”
El rostre del Déu amor –Pare-Mare-, que se’ns revelava el passat diumenge en la forma d’una paràbola, se’ns revela avui a través d’un fet i d’una situació on Jesús actua d’acord amb la voluntat del seu Pare: perdonant i donant sempre una nova oportunitat.
La Quaresma avança ja cap el seu final i si l’hem aprofitada segur que ens trobem en millors condicions de fer nostres les paraules i els sentiments de Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar...”
Aquest dies –i de manera molt significada, a la nostra Parròquia, el dimecres sant- som cridats a la renovació, al canvi, a fer primavera en el nostre esperit. “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues –ens ha dit el profeta Isaïes-; estigueu a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer; ¿no us n’adoneu?...”
Ho vaig escoltar l’altre dia en una xerrada i em va fer pensar: “la història de cada home, la història de cada dona, la història, fins i tot, de tota la humanitat és, mentre restem aquí, una història successiva d’encarnació, de mort i de resurrecció: com la història del Crist.” La Pasqua és, sens dubte, una gran invitació a la resurrecció. A la dona adúltera li va arribar anticipadament i a nosaltres ens arribarà també un dia. El que cal és mirar sempre endavant, aixecar-se sempre si hem caigut; continuar, si les forces ens han fallat.
Los aforismos de Dios
33.- Pecar por carta de más (o de menos)…
Se dice cuando algo o se excede, o no llega, a lo “justo”.
El origen de este dicho sale de los juegos de naipes en los que para ganar es preciso tener una cifra exacta. Por ejemplo, siete y media… (también quince, veinte, veinte y uno…) (El juego de veintiuno o veintiuna era el juego de naipes con el cual se ganaba la vida en mesones y ventas el pícaro cervantino Rinconete…)
34.- Las calderas de Pedro Botero…
El pueblo las consideraba tinas infernales llenas de fuego y penas, y por eso las asimilaba al infierno… También hay otra versión que asimila Botero con Satanàs, porque ésta anda entre pez (sustancia resinosa) como los boteros, que la utilizan para las botas.
Hay otros escritores que hablan de Pedro Botello, o Pedro Gotero. Quevedo, por ejemplo, utiliza tanto Pedro Botero, como Pedro Gotero, afirmando que éste era un soplón, que fue a parar como castigo, junto a una dueña y un entrometido chilindrón legítimo del embuste, a las calderas…
35.- ¿Quién te ha dado vela en este entierro?
Expresión familiar con que se censura que una persona se meta en asuntos que no le importan, o tome parte en un acto o conversación a la que no ha sido llamada.
La expresión proviene de la costumbre que había de dar velas la familia de un difunto a los que acudían al entierro.
Una abraçada, Manel Simó
sábado, 6 de marzo de 2010
Tercer diumenge de Quaresma - 7-3-10
Benvolguts amics, estimades amigues,
hi ha persones que em demanen que, a més a més de posar l'homilia i la columna, informi d'alguns actes de la nostra comunitat que poden ser interessants. Doncs bé, amb molt de gust. Aquesta setmana: 12 de març, divendres, us convidem a NO SOPAR, és a dir, farem un SOPAR DE LA FAM. A les 8 del vespre. Una llesca de pa amb oli. Una estona de reflexió, amb audiovisuals i cançons. I recollida voluntaria de diners per a Projectes a Guatemala i Nicaragua. Sou convidats i convidades...
I ara, la Paraula
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Donar fruit
Els dos esdeveniments dels que fa menció l’evangeli d’avui cal contextualitzar-los.
Pilat, en un acte de repressió sanguinària, havia fet matar uns galileus en el temple de Jerusalem, quan es trobaven oferint el sacrifici d’uns animals, i la seva sang es va barrejar amb la dels animals sacrificats. Aquest fet li expliquen a Jesús, indicant que aquells galileus no eren piadosos, sinó pecadors, i que per això Déu els havia castigat.
Jesús no està d’acord amb aquesta interpretació i la conclusió que treu és que el que cal és convertir-se per estar sempre preparats a la crida de Déu, alhora que recorda, per la seva part, un altre fet: un accident que es produí al costat de la piscina de Siloé, quan caigué una torre i van morir divuit persones: aquelles no eren més pecadores que les altres, com pensaven ells interlocutors de Jesús. La conclusió és la mateixa: els fets dramàtics que succeeixen a la vida no han de ser interpretats com a càstig del cel, sinó com a una ocasió més de viure en conversió.
I a la segona part de l’evangeli, amb la breu paràbola de la figuera, aquesta crida a la conversió i a la renovació interior es fa més directa i explícita.
La paràbola és una mostra del Déu comprensiu i compassiu, i alhora del Déu exigent. Déu dóna oportunitats, però un dia farà justícia.
L’expressió donar fruit cal matisar-la molt bé, perquè les persones no som arbres, i els fruits que cal esperar són sempre producte de la nostra opció de vida. La crida de Déu no és a fer coses, sinó a donar tota la vida. Els fruits d’una vida no són el resultat d’una emoció religiosa passatgera, sinó d’una continuada opció de fe.
Cavar la terra i adobar-la és cultivar l’esperit, perquè l’arbre s’arreli encara més profundament. La Quaresma és una nova oportunitat per revisar la qualitat i la profunditat de les nostres arrels.
Sant Pau, en la seva carta, ens ha dit que no hem de passar per alt les lliçons de la història. I la nostra història personal i comunitària ens indica que sovint perdem massa oportunitats
Los aforismos de Dios
27.- Digo yo y no digo misa...
Expresión vulgar que usan algunos antes de exponer una opinión. Dícese que la frase surgió en un encuentro entre el Duque de Medinaceli y el Conde de Oropesa, los cuales se pusieron a discutir, y viendo a su lado a un cura recién ordenado, le preguntaron: y usted sobre esto, ¿qué dice? y el cura respondió: yo, señores, digo misa...Por eso un laico dice, yo no digo misa...
28.- No saber de la misa la media...
Significa ignorar una cosa, o no poder razón de ella. O saber poco de algo.
No se sabe el origen de este modismo, pero es posible que haga alusión a los clérigos ignorantes, de misa y olla... De hecho, un autor del siglo XIX, Fermín Caballero, utiliza esta expresión con este significado. Escribe: aquí tienen ustedes lo que propiamente se llama en Castilla un clérigo de misa y olla, porque es un presbítero sin carrera, un clérigo en bruto, un capellán que no sabe de la misa la media...
29.- La mula de san Francisco...
Significa ir a pie. Alude a los viajes de los religiosos franciscanos de quienes se decía que iban “en mulas de san Francisco”, o sea, a pie. Es una expresión similar a la de el coche de san Fernando
Una abraçada, Manel
hi ha persones que em demanen que, a més a més de posar l'homilia i la columna, informi d'alguns actes de la nostra comunitat que poden ser interessants. Doncs bé, amb molt de gust. Aquesta setmana: 12 de març, divendres, us convidem a NO SOPAR, és a dir, farem un SOPAR DE LA FAM. A les 8 del vespre. Una llesca de pa amb oli. Una estona de reflexió, amb audiovisuals i cançons. I recollida voluntaria de diners per a Projectes a Guatemala i Nicaragua. Sou convidats i convidades...
I ara, la Paraula
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Donar fruit
Els dos esdeveniments dels que fa menció l’evangeli d’avui cal contextualitzar-los.
Pilat, en un acte de repressió sanguinària, havia fet matar uns galileus en el temple de Jerusalem, quan es trobaven oferint el sacrifici d’uns animals, i la seva sang es va barrejar amb la dels animals sacrificats. Aquest fet li expliquen a Jesús, indicant que aquells galileus no eren piadosos, sinó pecadors, i que per això Déu els havia castigat.
Jesús no està d’acord amb aquesta interpretació i la conclusió que treu és que el que cal és convertir-se per estar sempre preparats a la crida de Déu, alhora que recorda, per la seva part, un altre fet: un accident que es produí al costat de la piscina de Siloé, quan caigué una torre i van morir divuit persones: aquelles no eren més pecadores que les altres, com pensaven ells interlocutors de Jesús. La conclusió és la mateixa: els fets dramàtics que succeeixen a la vida no han de ser interpretats com a càstig del cel, sinó com a una ocasió més de viure en conversió.
I a la segona part de l’evangeli, amb la breu paràbola de la figuera, aquesta crida a la conversió i a la renovació interior es fa més directa i explícita.
La paràbola és una mostra del Déu comprensiu i compassiu, i alhora del Déu exigent. Déu dóna oportunitats, però un dia farà justícia.
L’expressió donar fruit cal matisar-la molt bé, perquè les persones no som arbres, i els fruits que cal esperar són sempre producte de la nostra opció de vida. La crida de Déu no és a fer coses, sinó a donar tota la vida. Els fruits d’una vida no són el resultat d’una emoció religiosa passatgera, sinó d’una continuada opció de fe.
Cavar la terra i adobar-la és cultivar l’esperit, perquè l’arbre s’arreli encara més profundament. La Quaresma és una nova oportunitat per revisar la qualitat i la profunditat de les nostres arrels.
Sant Pau, en la seva carta, ens ha dit que no hem de passar per alt les lliçons de la història. I la nostra història personal i comunitària ens indica que sovint perdem massa oportunitats
Los aforismos de Dios
27.- Digo yo y no digo misa...
Expresión vulgar que usan algunos antes de exponer una opinión. Dícese que la frase surgió en un encuentro entre el Duque de Medinaceli y el Conde de Oropesa, los cuales se pusieron a discutir, y viendo a su lado a un cura recién ordenado, le preguntaron: y usted sobre esto, ¿qué dice? y el cura respondió: yo, señores, digo misa...Por eso un laico dice, yo no digo misa...
28.- No saber de la misa la media...
Significa ignorar una cosa, o no poder razón de ella. O saber poco de algo.
No se sabe el origen de este modismo, pero es posible que haga alusión a los clérigos ignorantes, de misa y olla... De hecho, un autor del siglo XIX, Fermín Caballero, utiliza esta expresión con este significado. Escribe: aquí tienen ustedes lo que propiamente se llama en Castilla un clérigo de misa y olla, porque es un presbítero sin carrera, un clérigo en bruto, un capellán que no sabe de la misa la media...
29.- La mula de san Francisco...
Significa ir a pie. Alude a los viajes de los religiosos franciscanos de quienes se decía que iban “en mulas de san Francisco”, o sea, a pie. Es una expresión similar a la de el coche de san Fernando
Una abraçada, Manel
sábado, 27 de febrero de 2010
Segon de Quaresma - 28-2-2010 - Cicle C
Benvolguts, benvolgudes, diumenge passat no vaig poder posar la meva tramesa. Disculpeu. Procuraré no fallar, i que la vostra Quaresma sigui molt profitosa.
SEGON DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Es van trobar amb Jesús tot sol…
També és ja habitual que en el segon diumenge de Quaresma la litúrgia de la Paraula ens ofereixi l’anomenada escena de la Transfiguració, que és una catequesi sobre els fets, aleshores imminents, de la passió i la mort de Jesús a Jerusalem.
Amb aquest fet, la història del poble d’Israel, representat per Moisès i Elies, entrarà en una nova dinàmica, salvat pel misteri de la creu; però, a la vegada, els deixebles de Jesús entendran que el seu final no serà un fracàs, perquè Ell és el Fill de Déu. La transfiguració de Jesús, mostrant-se tal com és, és una anticipació de la seva resurrecció.
El relat, amb tot, és ple de detalls que no han d’escapar a una lectura pausada d’allò que se’ns vol comunicar.
Pere, per exemple, és a punt de caure a la temptació d’intentar gaudir de la joia i glòria de Jesús, sense acompanyar-lo prèviament a la creu. Pere no volia entendre que a la llum s’arriba per la creu, i que abans de qualsevol triomf hi ha molt esforç i molta lluita.
I un altre detall que resulta molt significatiu és l’expressió final, un cop s’ha produït la teofania, o manifestació de Déu. Diu literalment el text: es van trobar amb Jesús sol.
Aquesta experiència és molt freqüent i habitual entre les persones. Les coses es poden compartir, es poden consultar, es poden manifestar, però les decisions són lliure, personals i intransferibles… Jesús aquí comença a experimentar la solitud i l’angoixa que tornarà a trobar en l’hort de Getsemaní, quan haurà d’afrontar, tot sol, el camí cap a la mort.
Pensem en tantes i persones que avui estaran vivint situacions semblants.
Per això, és en aquests moments quan la vida interior de les persones s’ha de manifestar, traient força de feblesa, i decisió per saber encertar.
El salm 26 ens ha transmès un crit d’esperança: el Senyor m’il•lumina i em salva, ¿qui em pot fer por?
Los aforismos de Dios
25.- Llegar y besar el santo…
En general, llegar y besar, indica la brevedad con que se logra una cosa; y en el caso de llegar y besar el santo, alude a quien después de una penosa romería, consigue su deseo de poder besar al santo o santa de su devoción sin apenas esperar.
Una variante es llegar y pegar, con que se da entender también la facilidad y rapidez con que se consigue una cosa.
26.- La tierra de María Santísima…
Hoy que se celebra el Día de Andalucía, esta expresión es muy adecuada, ya que es a Andalucía a la que se refiere.
¿Cómo surge este dicho?
Hay varias teorías.
Hay quien dice que como en el Ave María se invoca a María como llena de gracia, y los andaluces son tan graciosos, pues eso, ella es andaluza.
Otros dicen que es porque es en Andalucía donde más amor y devoción se profesa a María.
Hay quien ciñe la tierra de María Santísima a la ciudad de Sevilla, e incluso quien piensa que María residió un tiempo en ella. ¡Por decir que no quede!
Cordials salutacions,
Manel
Avui és el Dia d'Andalucia. Felicitats a tots i totes... i que tingueu una diada molt joiosa...
SEGON DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Es van trobar amb Jesús tot sol…
També és ja habitual que en el segon diumenge de Quaresma la litúrgia de la Paraula ens ofereixi l’anomenada escena de la Transfiguració, que és una catequesi sobre els fets, aleshores imminents, de la passió i la mort de Jesús a Jerusalem.
Amb aquest fet, la història del poble d’Israel, representat per Moisès i Elies, entrarà en una nova dinàmica, salvat pel misteri de la creu; però, a la vegada, els deixebles de Jesús entendran que el seu final no serà un fracàs, perquè Ell és el Fill de Déu. La transfiguració de Jesús, mostrant-se tal com és, és una anticipació de la seva resurrecció.
El relat, amb tot, és ple de detalls que no han d’escapar a una lectura pausada d’allò que se’ns vol comunicar.
Pere, per exemple, és a punt de caure a la temptació d’intentar gaudir de la joia i glòria de Jesús, sense acompanyar-lo prèviament a la creu. Pere no volia entendre que a la llum s’arriba per la creu, i que abans de qualsevol triomf hi ha molt esforç i molta lluita.
I un altre detall que resulta molt significatiu és l’expressió final, un cop s’ha produït la teofania, o manifestació de Déu. Diu literalment el text: es van trobar amb Jesús sol.
Aquesta experiència és molt freqüent i habitual entre les persones. Les coses es poden compartir, es poden consultar, es poden manifestar, però les decisions són lliure, personals i intransferibles… Jesús aquí comença a experimentar la solitud i l’angoixa que tornarà a trobar en l’hort de Getsemaní, quan haurà d’afrontar, tot sol, el camí cap a la mort.
Pensem en tantes i persones que avui estaran vivint situacions semblants.
Per això, és en aquests moments quan la vida interior de les persones s’ha de manifestar, traient força de feblesa, i decisió per saber encertar.
El salm 26 ens ha transmès un crit d’esperança: el Senyor m’il•lumina i em salva, ¿qui em pot fer por?
Los aforismos de Dios
25.- Llegar y besar el santo…
En general, llegar y besar, indica la brevedad con que se logra una cosa; y en el caso de llegar y besar el santo, alude a quien después de una penosa romería, consigue su deseo de poder besar al santo o santa de su devoción sin apenas esperar.
Una variante es llegar y pegar, con que se da entender también la facilidad y rapidez con que se consigue una cosa.
26.- La tierra de María Santísima…
Hoy que se celebra el Día de Andalucía, esta expresión es muy adecuada, ya que es a Andalucía a la que se refiere.
¿Cómo surge este dicho?
Hay varias teorías.
Hay quien dice que como en el Ave María se invoca a María como llena de gracia, y los andaluces son tan graciosos, pues eso, ella es andaluza.
Otros dicen que es porque es en Andalucía donde más amor y devoción se profesa a María.
Hay quien ciñe la tierra de María Santísima a la ciudad de Sevilla, e incluso quien piensa que María residió un tiempo en ella. ¡Por decir que no quede!
Cordials salutacions,
Manel
Avui és el Dia d'Andalucia. Felicitats a tots i totes... i que tingueu una diada molt joiosa...
viernes, 12 de febrero de 2010
DIUMENGE 14 DE FEBRER - VI durant l'any - C
Benvolguts, benvolgudes, no vull deixar de ser fidel al diumenge. M'agradaria, però, algun comentari per part vostra...
FELICITAT
Si diumenge passat dèiem que el tema comú a les tres lectures era el de la vocació o crida gratuïta de Déu, avui els tres textos tenen en comú el tema de la felicitat, que és la màxima aspiració dels éssers humans.
Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor, i troba en el Senyor la seguretat, ha dit Jeremies.
Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, hem pregat en el salm.
Sant Pau ens ha recordat que estem parlant d’una felicitat que transcendeix aquest món, ja que si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes...
I l’evangeli ens presenta la gran carta magna de la felicitat, segons els criteris del Crist.
La versió que hem llegit és la versió de Lluc, que és una mica diferent de la de Mateu, per exemple.
Mateu tendeix a espiritualitzar les benaurances, mentre que Lluc (que posa només quatre i afegeix altres quatre malaurances) les presenta com a un autèntic revulsiu social. No deixa de ser simptomàtic que Mateu situï Jesús pronunciant les benaurances en una muntanya (lloc de trobada amb Déu), mentre que Lluc diu que Jesús ho fa en un indret pla...
D’altra part, Lluc, com Mateu, situa les benaurances en clau escatològica, és a dir, al final dels temps. Es pregunta a si mateix: ¿quan arribi el dia del Senyor, quan arribi a la seva plenitud el Regne, qui el posseiran? ¿Què va dir Jesús al respecte? I troba una clara resposta: seran feliços els pobres, els qui sofreixen, els qui es comprometin fins al final per la causa de Jesús. I en contraposició, seran maleïts els qui ho tenen tot i s’obliden dels altres, els qui fan de la fama, del poder, de la prepotència i de la satisfacció de les pròpies necessitats els seus ídols. Aquests es troben lluny del Regne, i el seu consol i la seva satisfacció comença i acaba en ells mateixos.
Tenim, doncs, davant els ulls, dues maneres ben diferents d’entendre la vida, i a nosaltres ens toca escollir..
Les benaurances no són una utopia mai no assolible; són un camí a recórrer, sempre amb l’ajut i la gràcia de Déu. La pobresa, la fam, el plor, l’odi i la persecució no són en si cap bé, ni són la finalitat de la nostra existència. La religió no és cap exercici d’autodestrucció. El que diu Jesús és que els criteris per a obtenir la veritable felicitat no són els camins que segueixen avui moltes persones que són considerades felices, segons els criteris del món.
Los aforismos de Dios
20.- No te levanta ni el Sursum corda…
Expresión familiar para exagerar que todos los esfuerzos humanos no son bastantes para sacar a uno de su abatimiento o situación azarosa en que se encuentra.
Es la expresión latina que utiliza el sacerdote cuando exhorta a los fieles, en el Prefacio, diciéndoles: levantemos el corazón y los fieles responden, lo tenemos levantado hacia el Señor…
A veces la expresión latina ha derivado también en significar “algo o alguien importante”. Por ejemplo, no lo haré aunque lo mande el sursum corda…
21.- Ojo al Cristo, que es de plata…
Expresión que advierte a alguno que conserve bien un objeto por el riesgo que tiene de que se lo roben…
Es lo mismo que decir cuidado con el Cristo, que es de plata y corremos el peligro de que nos lo roben… Lo curioso es que no se advierte de que lo pueden romper o destrozar, sino de que lo pueden robar…
Claro que la expresión tiene su contraposición, y así en Andalucía dicen también Ojo al Cristo, que es de lata…para advertir que algo vale poco. ¡Cosas del lenguaje!
Apa, i a començar bé la Quaresma. Salutacions. Manel
FELICITAT
Si diumenge passat dèiem que el tema comú a les tres lectures era el de la vocació o crida gratuïta de Déu, avui els tres textos tenen en comú el tema de la felicitat, que és la màxima aspiració dels éssers humans.
Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor, i troba en el Senyor la seguretat, ha dit Jeremies.
Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, hem pregat en el salm.
Sant Pau ens ha recordat que estem parlant d’una felicitat que transcendeix aquest món, ja que si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes...
I l’evangeli ens presenta la gran carta magna de la felicitat, segons els criteris del Crist.
La versió que hem llegit és la versió de Lluc, que és una mica diferent de la de Mateu, per exemple.
Mateu tendeix a espiritualitzar les benaurances, mentre que Lluc (que posa només quatre i afegeix altres quatre malaurances) les presenta com a un autèntic revulsiu social. No deixa de ser simptomàtic que Mateu situï Jesús pronunciant les benaurances en una muntanya (lloc de trobada amb Déu), mentre que Lluc diu que Jesús ho fa en un indret pla...
D’altra part, Lluc, com Mateu, situa les benaurances en clau escatològica, és a dir, al final dels temps. Es pregunta a si mateix: ¿quan arribi el dia del Senyor, quan arribi a la seva plenitud el Regne, qui el posseiran? ¿Què va dir Jesús al respecte? I troba una clara resposta: seran feliços els pobres, els qui sofreixen, els qui es comprometin fins al final per la causa de Jesús. I en contraposició, seran maleïts els qui ho tenen tot i s’obliden dels altres, els qui fan de la fama, del poder, de la prepotència i de la satisfacció de les pròpies necessitats els seus ídols. Aquests es troben lluny del Regne, i el seu consol i la seva satisfacció comença i acaba en ells mateixos.
Tenim, doncs, davant els ulls, dues maneres ben diferents d’entendre la vida, i a nosaltres ens toca escollir..
Les benaurances no són una utopia mai no assolible; són un camí a recórrer, sempre amb l’ajut i la gràcia de Déu. La pobresa, la fam, el plor, l’odi i la persecució no són en si cap bé, ni són la finalitat de la nostra existència. La religió no és cap exercici d’autodestrucció. El que diu Jesús és que els criteris per a obtenir la veritable felicitat no són els camins que segueixen avui moltes persones que són considerades felices, segons els criteris del món.
Los aforismos de Dios
20.- No te levanta ni el Sursum corda…
Expresión familiar para exagerar que todos los esfuerzos humanos no son bastantes para sacar a uno de su abatimiento o situación azarosa en que se encuentra.
Es la expresión latina que utiliza el sacerdote cuando exhorta a los fieles, en el Prefacio, diciéndoles: levantemos el corazón y los fieles responden, lo tenemos levantado hacia el Señor…
A veces la expresión latina ha derivado también en significar “algo o alguien importante”. Por ejemplo, no lo haré aunque lo mande el sursum corda…
21.- Ojo al Cristo, que es de plata…
Expresión que advierte a alguno que conserve bien un objeto por el riesgo que tiene de que se lo roben…
Es lo mismo que decir cuidado con el Cristo, que es de plata y corremos el peligro de que nos lo roben… Lo curioso es que no se advierte de que lo pueden romper o destrozar, sino de que lo pueden robar…
Claro que la expresión tiene su contraposición, y así en Andalucía dicen también Ojo al Cristo, que es de lata…para advertir que algo vale poco. ¡Cosas del lenguaje!
Apa, i a començar bé la Quaresma. Salutacions. Manel
sábado, 6 de febrero de 2010
7 de febrer 2010 - Diumenge V
Hola!
Diumenge V de durant l’any- cicle C
Tot és gràcia
A l’esquelet de la Paraula d’avui hi ha la presentació de tres exemples de vocació, o crida gratuïta de Déu.
Cada una d’elles és ben diferent, però les tres presenten un denominador comú, i és que els tres cridats Isaïes, Pau i Pere) són conscients de llurs febleses i limitacions: Isaïes pensa que no podrà parlar. Pau es considera un nascut fora de temps i creu que ni tan sols mereix que li diguin apòstol; i Pere afirma senzilla i rotundament que és un pecador. D’aquesta manera, tots tres posen encara més de relleu que la vocació és una crida gratuïta de Déu, o sia, que tot és gràcia.
Moltes persones pensen que el cristianisme és una ideologia més, o una simple litúrgia, o unes fórmules fetes i rutinàries; i tanmateix, el missatge fonamental de l’evangeli és que el cristianisme és gràcia, do gratuït de Déu.
I aquesta gràcia hi ha homes i dones que l’accepten i la treballen, i hi ha qui la menyspreen i la marginen.
Tot és gràcia: allò que és fàcil, i allò que és complicat; allò que ens fa gaudir, y allò que ens entristeix; allò que ens agrada i allò que ens provoca disgustos.
La gràcia és interior. No es veu, no es toca, no se sent, però és viva. Si la treballem, santifica, familiaritza amb Déu.
Pau exclama: per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que Ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, però no jo, sinó la gràcia de Déu, que ha treballat amb mi...Aquesta és la bona pista per seguir i imitar.
Tots nosaltres hem rebut gratuïtament la vocació cristiana per ser instruments de que la humanitat reconegui Déu. És el que significa l’enigmàtica expressió bíblica pescador d’homes: lluitar a favor d’una causa.
La nostra causa és fer possible que els homes i dones del nostre temps captin el Déu del perdó, revelat per Jesucrist.
I cal no tenir por, perquè Jesús ens diu, com a Pere: no tinguir por de Déu. Déu compta amb tu per a una missió difícil i important.
Los aforismos de Dios
17.- La fe del carbonero.
Expresión muy repetida por Miguel de Unamuno en su obra La agonía del cristianismo.
Indica la fe poco complicada y firme de las personas sencillas; la fe que no exige ni pruebas, ni argumentos.
La expresión deriva del dicho: yo creo lo que cree el carbonero; y el origen de esta frase proviene de una célebre discusión entre un teólogo y un panadero acerca del misterio de la Santísima Trinidad. El teólogo le dijo al carbonero ¿Cómo entiendes tú el misterio de la Santísima Trinidad, esto de que sean tres personas y un solo Dios?
El carbonero tomó la falda del sayo (vestido amplio, sin botones, que llegaba hasta las rodillas), hizo tres dobletes, y luego la extendió y dijo: “ansí”, mostrando que eran tres cosas y todas una.
Otros autores hablan de otros orígenes, pero siempre en la misma línea.
18.- Meterse a redentor
Expresión muy conocida que se aplica a quienes se entrometen a poner paz donde nos les llaman, o tratan de remediar males o deshacer justicias, sin estar obligados a ello.
El dicho alude a Jesús: se metió a redentor –dicen- y lo crucificaron…
Una salutació molt cordial
Manel Simó
Diumenge V de durant l’any- cicle C
Tot és gràcia
A l’esquelet de la Paraula d’avui hi ha la presentació de tres exemples de vocació, o crida gratuïta de Déu.
Cada una d’elles és ben diferent, però les tres presenten un denominador comú, i és que els tres cridats Isaïes, Pau i Pere) són conscients de llurs febleses i limitacions: Isaïes pensa que no podrà parlar. Pau es considera un nascut fora de temps i creu que ni tan sols mereix que li diguin apòstol; i Pere afirma senzilla i rotundament que és un pecador. D’aquesta manera, tots tres posen encara més de relleu que la vocació és una crida gratuïta de Déu, o sia, que tot és gràcia.
Moltes persones pensen que el cristianisme és una ideologia més, o una simple litúrgia, o unes fórmules fetes i rutinàries; i tanmateix, el missatge fonamental de l’evangeli és que el cristianisme és gràcia, do gratuït de Déu.
I aquesta gràcia hi ha homes i dones que l’accepten i la treballen, i hi ha qui la menyspreen i la marginen.
Tot és gràcia: allò que és fàcil, i allò que és complicat; allò que ens fa gaudir, y allò que ens entristeix; allò que ens agrada i allò que ens provoca disgustos.
La gràcia és interior. No es veu, no es toca, no se sent, però és viva. Si la treballem, santifica, familiaritza amb Déu.
Pau exclama: per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que Ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, però no jo, sinó la gràcia de Déu, que ha treballat amb mi...Aquesta és la bona pista per seguir i imitar.
Tots nosaltres hem rebut gratuïtament la vocació cristiana per ser instruments de que la humanitat reconegui Déu. És el que significa l’enigmàtica expressió bíblica pescador d’homes: lluitar a favor d’una causa.
La nostra causa és fer possible que els homes i dones del nostre temps captin el Déu del perdó, revelat per Jesucrist.
I cal no tenir por, perquè Jesús ens diu, com a Pere: no tinguir por de Déu. Déu compta amb tu per a una missió difícil i important.
Los aforismos de Dios
17.- La fe del carbonero.
Expresión muy repetida por Miguel de Unamuno en su obra La agonía del cristianismo.
Indica la fe poco complicada y firme de las personas sencillas; la fe que no exige ni pruebas, ni argumentos.
La expresión deriva del dicho: yo creo lo que cree el carbonero; y el origen de esta frase proviene de una célebre discusión entre un teólogo y un panadero acerca del misterio de la Santísima Trinidad. El teólogo le dijo al carbonero ¿Cómo entiendes tú el misterio de la Santísima Trinidad, esto de que sean tres personas y un solo Dios?
El carbonero tomó la falda del sayo (vestido amplio, sin botones, que llegaba hasta las rodillas), hizo tres dobletes, y luego la extendió y dijo: “ansí”, mostrando que eran tres cosas y todas una.
Otros autores hablan de otros orígenes, pero siempre en la misma línea.
18.- Meterse a redentor
Expresión muy conocida que se aplica a quienes se entrometen a poner paz donde nos les llaman, o tratan de remediar males o deshacer justicias, sin estar obligados a ello.
El dicho alude a Jesús: se metió a redentor –dicen- y lo crucificaron…
Una salutació molt cordial
Manel Simó
domingo, 31 de enero de 2010
31 de gener de 2010 - IV Diumenge durant l'any
Benvolguts, benvolgudes, disculpeu que la setmana passada l'ordinador va fer coses rares. Torno amb vosaltres.
L’himne a l’amor
L’evangeli que escoltem avui és continuació del text que varem llegir diumenge passat. Quan Jesús diu que les paraules d’Isaïes es refereixen a ell, la reacció d’alguns dels oients va ser d’incredulitat i fins i tot, després, de violència: es preguntaven: com pot dir això. si és el fill de Josep, si és un home com nosaltres?... i el tragueren del poble i volien estimbar-lo...
Heus aquí dues reaccions massa freqüents i habituals:
–no valorar les paraules pel què es diu, sinó per qui ho diu...
–i, si no puc matar el missatge, matem el missatger.
La figura i el missatge de Jesús, ahir i avui, provoquen adhesió o rebuig, i la indiferència o el desconeixement són les formes actuals del rebuig.
Jesús, tanmateix, ahir i avui, passà entremig d’ells... No va deixar la seva missió perquè haguessin sorgit obstacles. Els cristians i cristianes no podem abandonar la nostra tasca perquè sigui difícil, o siguem incompresos.
A la litúrgia d’avui, però, cal parar per damunt de tot l’atenció en la segona lectura, anomenada l’himne a l’amor, i que a molts els recordarà la celebració del seu casament.
A la pregària de la Missa es demana Feu, Senyor, que us estimem amb tot el cor i que també estimem els altres amb una caritat sincera. I sant Pau ens omple de contingut aquest amor que demanem.
L’amor és la força que ens allibera i que ajuda a alliberar els altres. Un amor que mostra aquests signes:
–l’amor gaudeix amb la veritat. Amor i mentida són incompatibles.
–l’amor s’arrela en la llibertat. L’amor és propi d’éssers lliures, no esclaus. L’amor no sorgeix per obligació, sinó que és una opció lliure.
–l’amor no es esclau de normes i lleis. Estima de veritat i fes el que vulguis, deia sant Agustí.
–l’amor descobreix l’altre en el seu propi món. Estimar és sortir d’un mateix i anar a l’encontre de l’altre. Estimar és fer proper aquell que és lluny.
–l’amor, finalment, és creatiu, dóna fruit i cerca sempre créixer i trobar noves dimensions.
Los aforismos de Dios
16.- Le vino Dios a ver
Dícese esta frase cuando a uno le sucede, de manera inesperada, algo favorable sobre todo si se halla en apuro o necesidad. Por ejemplo: a fulano le vino a ver Dios y le tocó la lotería….
También se decía: Le vino Dios a ver sin campanilla.
Se refería a cuando una persona pedía el Viático hallándose en trance de muerte. Un monaguillo iba avisando con una campanilla la llegada del sacerdote con la comunión
Si llegaba sin campanilla era porque lo hacía de forma inesperada, sin haberlo pedido.
18.- De todo hay en la viña del Señor…
La frase original es De todo tiene la viña: uvas, pámpanos y agraz, y da a entender al que alaba mucho a una persona o cosa, que tiene tachas o defectos que él no conoce, o no sabe, aún en aquello mismo que está alabando.
El origen de este dicho parece que está en un sermón de Fray Hortensio de Paravicino ante el rey Felipe IV en Sevilla, el año 1624. Glosando el pasaje evangélico de la viña, el predicador empezó: de todo tiene la viña, sacra y real Majestad, de todo tiene la viña; uvas, pámpanos y agraz.
Bona setmana, i compte que estem ja al febrer...La vida fuig...
Manel
L’himne a l’amor
L’evangeli que escoltem avui és continuació del text que varem llegir diumenge passat. Quan Jesús diu que les paraules d’Isaïes es refereixen a ell, la reacció d’alguns dels oients va ser d’incredulitat i fins i tot, després, de violència: es preguntaven: com pot dir això. si és el fill de Josep, si és un home com nosaltres?... i el tragueren del poble i volien estimbar-lo...
Heus aquí dues reaccions massa freqüents i habituals:
–no valorar les paraules pel què es diu, sinó per qui ho diu...
–i, si no puc matar el missatge, matem el missatger.
La figura i el missatge de Jesús, ahir i avui, provoquen adhesió o rebuig, i la indiferència o el desconeixement són les formes actuals del rebuig.
Jesús, tanmateix, ahir i avui, passà entremig d’ells... No va deixar la seva missió perquè haguessin sorgit obstacles. Els cristians i cristianes no podem abandonar la nostra tasca perquè sigui difícil, o siguem incompresos.
A la litúrgia d’avui, però, cal parar per damunt de tot l’atenció en la segona lectura, anomenada l’himne a l’amor, i que a molts els recordarà la celebració del seu casament.
A la pregària de la Missa es demana Feu, Senyor, que us estimem amb tot el cor i que també estimem els altres amb una caritat sincera. I sant Pau ens omple de contingut aquest amor que demanem.
L’amor és la força que ens allibera i que ajuda a alliberar els altres. Un amor que mostra aquests signes:
–l’amor gaudeix amb la veritat. Amor i mentida són incompatibles.
–l’amor s’arrela en la llibertat. L’amor és propi d’éssers lliures, no esclaus. L’amor no sorgeix per obligació, sinó que és una opció lliure.
–l’amor no es esclau de normes i lleis. Estima de veritat i fes el que vulguis, deia sant Agustí.
–l’amor descobreix l’altre en el seu propi món. Estimar és sortir d’un mateix i anar a l’encontre de l’altre. Estimar és fer proper aquell que és lluny.
–l’amor, finalment, és creatiu, dóna fruit i cerca sempre créixer i trobar noves dimensions.
Los aforismos de Dios
16.- Le vino Dios a ver
Dícese esta frase cuando a uno le sucede, de manera inesperada, algo favorable sobre todo si se halla en apuro o necesidad. Por ejemplo: a fulano le vino a ver Dios y le tocó la lotería….
También se decía: Le vino Dios a ver sin campanilla.
Se refería a cuando una persona pedía el Viático hallándose en trance de muerte. Un monaguillo iba avisando con una campanilla la llegada del sacerdote con la comunión
Si llegaba sin campanilla era porque lo hacía de forma inesperada, sin haberlo pedido.
18.- De todo hay en la viña del Señor…
La frase original es De todo tiene la viña: uvas, pámpanos y agraz, y da a entender al que alaba mucho a una persona o cosa, que tiene tachas o defectos que él no conoce, o no sabe, aún en aquello mismo que está alabando.
El origen de este dicho parece que está en un sermón de Fray Hortensio de Paravicino ante el rey Felipe IV en Sevilla, el año 1624. Glosando el pasaje evangélico de la viña, el predicador empezó: de todo tiene la viña, sacra y real Majestad, de todo tiene la viña; uvas, pámpanos y agraz.
Bona setmana, i compte que estem ja al febrer...La vida fuig...
Manel
sábado, 16 de enero de 2010
17 de gener de 2010 - Diumenge II de durant l'any
Com va l'any? Ara la litúrgia ens ofereix cinc diumenges abans de la Quaresma, aprofitem-los
La simbologia d’unes noces
Enguany llegim l’evangeli de Lluc, però avui, excepcionalment, hem escoltat un conegut text de sant Joan, anomenat les noces de Canà, símbol, d’alguna manera, de les noces entre Déu la humanitat, que hem celebrat en el misteri de Nadal.
Anem, però, a pams.
A la segona lectura hem escoltat un text esplèndid de sant Pau que no podem deixar passar per alt.
És obvi que el relat de l’evangeli es presta a diverses interpretacions, però tot just a la llum del text de Pau podem formular el següent pensament:
–per transformar les coses –en el cas de l’evangeli, l’aigua en vi- fan falta sempre les persones. Unes persones que se n’adonin de les situacions i que es mostrin disposades a actuar. Aquest va ser el cas de Maria, i aquesta és l’actitud a la que ens convida sant Pau: les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
–i per transformar les coses, totes les persones són necessàries i totes tenen quelcom que aportar: són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim...
D’altra part, .la simbologia de l’aigua transformada en vi és també molt clara en un altre sentit: l’aigua és insípida, inodora, incolora; el vi, com diu el llibre bíblic de l’Eclesiastès, alegra el cor dels homes i anima el seu esperit. L’aigua és el símbol d’una situació angoixant; el vi, es el símbol de la festa i de la joia. L’acció transformadora de la fe i de l’esperança cristianes consisteix en treballar per convertir l’angoixa en alliberament, la tristesa en alegria, els fets de mort en fets de resurrecció.
I va ser en el signe transformador de les coses quan els deixebles cregueren en Ell. Avui ha de ser també el nostre gran repte evangelitzador. Si ens veuen ficats en la transformació del món, creuran en el Crist.
Los aforismos de Dios
12.- Si no hubiera Dios, habría que inventarlo
La frase puede parecer blasfema, pero en el fondo revela que Dios es para el ser humano una incógnita que preocupa. Y esto se percibe todavía más si tenemos en cuenta quién fue el primero que lanzó este dicho, que no fue otro que Voltaire (1694-1778) el célebre filósofo, inspirador de la Revolución francesa.
Voltaire escribió en otra ocasión: “todo anuncia la existencia eterna de un Dios. No se le puede comprender; no se le puede ignorar. La voz del Universo atestigua su poder. La voz de nuestros corazones dice que es preciso adorarle.”
De hecho, la Revolución francesa, inspirándose en Voltaire, defendió el culto al Ser Supremo. Por lo menos en los discursos de Robespierre, el famoso revolucionario.
13. Si Dios quiere…
Antes, mucho más que ahora, era frecuente acabar muchas de nuestras frases, sobre todo si se referían a hechos futuros, con esta expresión de carácter religioso.
Lo que es menos conocido es que la frase surgió entre los cristianos por influencia de los árabes.
En efecto, en el Corán se lee: nunca digas haré tal cosa, sin añadir
La simbologia d’unes noces
Enguany llegim l’evangeli de Lluc, però avui, excepcionalment, hem escoltat un conegut text de sant Joan, anomenat les noces de Canà, símbol, d’alguna manera, de les noces entre Déu la humanitat, que hem celebrat en el misteri de Nadal.
Anem, però, a pams.
A la segona lectura hem escoltat un text esplèndid de sant Pau que no podem deixar passar per alt.
És obvi que el relat de l’evangeli es presta a diverses interpretacions, però tot just a la llum del text de Pau podem formular el següent pensament:
–per transformar les coses –en el cas de l’evangeli, l’aigua en vi- fan falta sempre les persones. Unes persones que se n’adonin de les situacions i que es mostrin disposades a actuar. Aquest va ser el cas de Maria, i aquesta és l’actitud a la que ens convida sant Pau: les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
–i per transformar les coses, totes les persones són necessàries i totes tenen quelcom que aportar: són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim...
D’altra part, .la simbologia de l’aigua transformada en vi és també molt clara en un altre sentit: l’aigua és insípida, inodora, incolora; el vi, com diu el llibre bíblic de l’Eclesiastès, alegra el cor dels homes i anima el seu esperit. L’aigua és el símbol d’una situació angoixant; el vi, es el símbol de la festa i de la joia. L’acció transformadora de la fe i de l’esperança cristianes consisteix en treballar per convertir l’angoixa en alliberament, la tristesa en alegria, els fets de mort en fets de resurrecció.
I va ser en el signe transformador de les coses quan els deixebles cregueren en Ell. Avui ha de ser també el nostre gran repte evangelitzador. Si ens veuen ficats en la transformació del món, creuran en el Crist.
Los aforismos de Dios
12.- Si no hubiera Dios, habría que inventarlo
La frase puede parecer blasfema, pero en el fondo revela que Dios es para el ser humano una incógnita que preocupa. Y esto se percibe todavía más si tenemos en cuenta quién fue el primero que lanzó este dicho, que no fue otro que Voltaire (1694-1778) el célebre filósofo, inspirador de la Revolución francesa.
Voltaire escribió en otra ocasión: “todo anuncia la existencia eterna de un Dios. No se le puede comprender; no se le puede ignorar. La voz del Universo atestigua su poder. La voz de nuestros corazones dice que es preciso adorarle.”
De hecho, la Revolución francesa, inspirándose en Voltaire, defendió el culto al Ser Supremo. Por lo menos en los discursos de Robespierre, el famoso revolucionario.
13. Si Dios quiere…
Antes, mucho más que ahora, era frecuente acabar muchas de nuestras frases, sobre todo si se referían a hechos futuros, con esta expresión de carácter religioso.
Lo que es menos conocido es que la frase surgió entre los cristianos por influencia de los árabes.
En efecto, en el Corán se lee: nunca digas haré tal cosa, sin añadir
sábado, 9 de enero de 2010
10 DE GENER 2010 - Baptisme de Jesús
Amigues i amics, una setmana més
El baptisme del Senyor
La litúrgia d’avui dóna un salt en el temps –de la infància a l’edat adulta– i ens presenta la contemplació del baptisme de Jesús, on es produeix la plenitud de les epifanies, o manifestacions del Messies, que hem vingut celebrant des de la nit de Nadal. Una veu s’escolta des del cel: Ets el meu Fill, el meu estimat; en Tu m’he complagut...
Cal advertir també que la litúrgia no segueix necessàriament un ordre cronològic dels fets, ja que algú pot pensar que com és que celebrem avui el baptisme (que se suposa als trenta anys de Jesús) i el 2 de febrer celebrarem la Presentació al temple, que tingué lloc als 40 dies del seu naixement.
Cal dir, així mateix, que aquesta feta del Baptisme del Senyor és d’origen recent, ja que va ser instituïda l’any 1960, i els seus promotors van pensar que a més a més de suposar la plenitud de les manifestacions, com dèiem abans, era una bona ocasió per reflexionar sobre la nostra condició de batejats i batejades.
I és que la nostra biografia cristiana va començar tot just el dia del nostre baptisme.
Per això, la festa d’avui és una bona ocasió per a tres coses:
–en primer lloc per a donar gràcies a Déu pel do de la fe que ens dóna la gràcia de ser fills i filles seus
–en segon lloc, per donar gràcies també als nostres pares, que van ser els instruments d’aquest do de Déu
–i en tercer lloc, per reflexionar seriosament sobre com anem escrivint dia a dia la nostra biografia de batejats i batejades. Nosaltres no volem ser batejats només amb aigua (és a dir, sociològicament, o de número), sinó amb Esperit i amb foc, és a dir deixant actuar en nosaltres l’Esperit que obra en nosaltres i ens fa portadors de vida i d’obres.
L’Església és un poble de batejats i batejades. És la comunitat dels fills i filles de Déu que ha de posar-se sempre al servei dels més febles, defensant la vida i la justícia, i anunciant la bona noticia als pobres i senzills. I aquesta ha de ser la nostra identitat.
Los aforismos de Dios
9.- De menos nos hizo Dios…
Es una frase que expresa la esperanza de conseguir lo que se intenta, aunque a muchos les parezca desproporcionado.
Se refiere, naturalmente, a que Dios nos hizo de la nada…
10.- Dios te la depare buena…
Frase referida a la duda o recelo que se suele tener de que no salga bien algo que se intenta.
El origen de esta expresión está en el libro Aventuras y vida de Guzmán de Alfarache, de Mateo Alemán, donde se explica la historia de un médico falso, que metió en su alforja una serie de medicinas, sobre todo jarabes y purgas, y cuando visitaba a un enfermo, metía la mano en la alforja y sacaba una medicina, diciendo primero entre sí Dios te la depare buena, y le daba lo primero que pillaba…
11.- El hombre propone, pero Dios dispone…
Formulada de esta manera, la expresión es del libro de La imitación de Cristo (llamado también Kempis). Pero en el libro de los Proverbios (16, 9) también leemos: el hombre elige su camino y Dios conduce sus pasos…
El baptisme del Senyor
La litúrgia d’avui dóna un salt en el temps –de la infància a l’edat adulta– i ens presenta la contemplació del baptisme de Jesús, on es produeix la plenitud de les epifanies, o manifestacions del Messies, que hem vingut celebrant des de la nit de Nadal. Una veu s’escolta des del cel: Ets el meu Fill, el meu estimat; en Tu m’he complagut...
Cal advertir també que la litúrgia no segueix necessàriament un ordre cronològic dels fets, ja que algú pot pensar que com és que celebrem avui el baptisme (que se suposa als trenta anys de Jesús) i el 2 de febrer celebrarem la Presentació al temple, que tingué lloc als 40 dies del seu naixement.
Cal dir, així mateix, que aquesta feta del Baptisme del Senyor és d’origen recent, ja que va ser instituïda l’any 1960, i els seus promotors van pensar que a més a més de suposar la plenitud de les manifestacions, com dèiem abans, era una bona ocasió per reflexionar sobre la nostra condició de batejats i batejades.
I és que la nostra biografia cristiana va començar tot just el dia del nostre baptisme.
Per això, la festa d’avui és una bona ocasió per a tres coses:
–en primer lloc per a donar gràcies a Déu pel do de la fe que ens dóna la gràcia de ser fills i filles seus
–en segon lloc, per donar gràcies també als nostres pares, que van ser els instruments d’aquest do de Déu
–i en tercer lloc, per reflexionar seriosament sobre com anem escrivint dia a dia la nostra biografia de batejats i batejades. Nosaltres no volem ser batejats només amb aigua (és a dir, sociològicament, o de número), sinó amb Esperit i amb foc, és a dir deixant actuar en nosaltres l’Esperit que obra en nosaltres i ens fa portadors de vida i d’obres.
L’Església és un poble de batejats i batejades. És la comunitat dels fills i filles de Déu que ha de posar-se sempre al servei dels més febles, defensant la vida i la justícia, i anunciant la bona noticia als pobres i senzills. I aquesta ha de ser la nostra identitat.
Los aforismos de Dios
9.- De menos nos hizo Dios…
Es una frase que expresa la esperanza de conseguir lo que se intenta, aunque a muchos les parezca desproporcionado.
Se refiere, naturalmente, a que Dios nos hizo de la nada…
10.- Dios te la depare buena…
Frase referida a la duda o recelo que se suele tener de que no salga bien algo que se intenta.
El origen de esta expresión está en el libro Aventuras y vida de Guzmán de Alfarache, de Mateo Alemán, donde se explica la historia de un médico falso, que metió en su alforja una serie de medicinas, sobre todo jarabes y purgas, y cuando visitaba a un enfermo, metía la mano en la alforja y sacaba una medicina, diciendo primero entre sí Dios te la depare buena, y le daba lo primero que pillaba…
11.- El hombre propone, pero Dios dispone…
Formulada de esta manera, la expresión es del libro de La imitación de Cristo (llamado también Kempis). Pero en el libro de los Proverbios (16, 9) también leemos: el hombre elige su camino y Dios conduce sus pasos…
sábado, 2 de enero de 2010
DIUMENGE 3 DE GENER 2010
BON ANY NOU, AMIGUES I AMICS, I ELS PRIMERS COMENTARIS...
DIUMENGE SEGON DESPRÉS DE NADAL
S’escau enguany aquest diumenge abans de la festa d’Epifania i ens ofereix una nova oportunitat de viure a fons el misteri de Nadal.
I a les lectures, voldria destacar la de sant Pau.
Algú ha dit que es tracta d’una bellíssima Nadala de sant Pau a la comunitat d’Efes, i és que, en efecte, Pau, en la seva pregària, expressa per als cristians i cristianes la millor manera de viure plenament el misteri de Nadal.
Recordem: demano al Pare que us concedeixi el do d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell, i li demano també que il•lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses de glòria ens té reservades...
Llum per a la intel•ligència i llum per al cor han de ser els fruits que ens deixi un any més el misteri de Nadal. Perquè Nadal és, per damunt de tot, una festa de llum, i així ho interpreta el evangelista Joan quan ens diu que la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la, i que la llum veritable, en venir al món (Nadal), il•lumina tots els homes i dones...
Els cristians i cristianes hem de veure, doncs, les coses amb una llum diferent.
6 de gener: Epifania del Senyor
La festa d’avui, coneguda amb la paraula grega Epifania, que significa manifestació, és una repetició de la festa de Nadal. Les esglésies d’Occident i d’Orient celebren el mateix misteri, però des d’aspectes diferents. El Nadal occidental subratlla més el naixement humà del Fill de Déu, mentre que el Nadal oriental incideix en la manifestació universal de Déu, mitjançant Jesucrist, a tots els pobles. Lluc indica que els primers adoradors del Nen són uns pobres pastors, mentre Mateu destaca que són uns gentils els primers en reconèixer Jesús.
Més enllà, però, de qualsevol consideració, el que sí és cert és que el relat dels Mags és una interessant catequesi de recerca de Déu. Una recerca que conté els següents passos: –la lectura d’un signe; –posar-se en actitud i en camí de recerca; –superar dubtes i incerteses; –arribar a l’encontre personal; –viure la joia de la trobada; –i assumir el compromís d’haver de canviar de camí.
Los aforismos de Dios
8.- Los dichos del día de Reyes.
La fiesta de Epifanía, más conocida como la fiesta de los Reyes Magos, da lugar a una serie de dichos que difícilmente se explican si no se conoce el texto de Mateo (2, 1-12) que narra este episodio.
Se dice, por ejemplo, que el día de Reyes hablan las estrellas, en alusión a la estrella que les guió hasta el Niño.
Dícese también que el año que la fiesta de Reyes cae en miércoles, como sucede este año, será un año muy bueno, porque según el Génesis, Dios creó el sol, la luna y las estrellas el cuarto día ( o sea, según el cómputo judío, el miércoles), y por eso, cuando la fiesta de los Reyes cae en miércoles, nosotros, igual que ellos, podremos ver muchas estrellas que nos guiarán...
También resulta curioso saber que los Reyes que aparecen en la baraja de naipes española tienen que ver con los Reyes que hoy celebramos y las ofrendas que llevaron al Niño.
El Rey de bastos representa al que ofreció incienso; el de copas, al que llevó la mirra; y el de oros, al que ofreció el oro. El cuarto, el de espadas, alude al Rey Herodes que mató a espada a los inocentes.
BONA SETMANA, Manel
DIUMENGE SEGON DESPRÉS DE NADAL
S’escau enguany aquest diumenge abans de la festa d’Epifania i ens ofereix una nova oportunitat de viure a fons el misteri de Nadal.
I a les lectures, voldria destacar la de sant Pau.
Algú ha dit que es tracta d’una bellíssima Nadala de sant Pau a la comunitat d’Efes, i és que, en efecte, Pau, en la seva pregària, expressa per als cristians i cristianes la millor manera de viure plenament el misteri de Nadal.
Recordem: demano al Pare que us concedeixi el do d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell, i li demano també que il•lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses de glòria ens té reservades...
Llum per a la intel•ligència i llum per al cor han de ser els fruits que ens deixi un any més el misteri de Nadal. Perquè Nadal és, per damunt de tot, una festa de llum, i així ho interpreta el evangelista Joan quan ens diu que la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la, i que la llum veritable, en venir al món (Nadal), il•lumina tots els homes i dones...
Els cristians i cristianes hem de veure, doncs, les coses amb una llum diferent.
6 de gener: Epifania del Senyor
La festa d’avui, coneguda amb la paraula grega Epifania, que significa manifestació, és una repetició de la festa de Nadal. Les esglésies d’Occident i d’Orient celebren el mateix misteri, però des d’aspectes diferents. El Nadal occidental subratlla més el naixement humà del Fill de Déu, mentre que el Nadal oriental incideix en la manifestació universal de Déu, mitjançant Jesucrist, a tots els pobles. Lluc indica que els primers adoradors del Nen són uns pobres pastors, mentre Mateu destaca que són uns gentils els primers en reconèixer Jesús.
Més enllà, però, de qualsevol consideració, el que sí és cert és que el relat dels Mags és una interessant catequesi de recerca de Déu. Una recerca que conté els següents passos: –la lectura d’un signe; –posar-se en actitud i en camí de recerca; –superar dubtes i incerteses; –arribar a l’encontre personal; –viure la joia de la trobada; –i assumir el compromís d’haver de canviar de camí.
Los aforismos de Dios
8.- Los dichos del día de Reyes.
La fiesta de Epifanía, más conocida como la fiesta de los Reyes Magos, da lugar a una serie de dichos que difícilmente se explican si no se conoce el texto de Mateo (2, 1-12) que narra este episodio.
Se dice, por ejemplo, que el día de Reyes hablan las estrellas, en alusión a la estrella que les guió hasta el Niño.
Dícese también que el año que la fiesta de Reyes cae en miércoles, como sucede este año, será un año muy bueno, porque según el Génesis, Dios creó el sol, la luna y las estrellas el cuarto día ( o sea, según el cómputo judío, el miércoles), y por eso, cuando la fiesta de los Reyes cae en miércoles, nosotros, igual que ellos, podremos ver muchas estrellas que nos guiarán...
También resulta curioso saber que los Reyes que aparecen en la baraja de naipes española tienen que ver con los Reyes que hoy celebramos y las ofrendas que llevaron al Niño.
El Rey de bastos representa al que ofreció incienso; el de copas, al que llevó la mirra; y el de oros, al que ofreció el oro. El cuarto, el de espadas, alude al Rey Herodes que mató a espada a los inocentes.
BONA SETMANA, Manel
sábado, 26 de diciembre de 2009
27 de desembre 2009 - 1 de gener 2010
Bons amics, lectors i lectores, una tramesa més...
I us anuncio que Las Puntillas ja estan recollides en forma de llibre. Costa 10 euros.
Es pot adquirir a santa Maria Magadalena, o fer encàrrecs...
Gràcies.
27 de desembre: La sagrada Família
Déu, com tots nosaltres, va assumir la naturalesa humana en el sí d’una família, i avui volem contemplar aquest fet i extrapolar-lo a la realitat de les nostres famílies i a l’esperit que ha de presidir qualsevol projecte de convivència en comú.
No cal dir que la vida familiar es troba ara per ara davant situacions noves, diverses i a vegades conflictives, i no podem ignorar aquest fet. Però tampoc podem renunciar a allò que té de molt positiu.
La família continua essent un àmbit privilegiat per a unes relacions humanes guiades per l’estimació, la llibertat, el respecte i la pluralitat. És un lloc privilegiat per aprendre i exercir l’estimació, la gratuïtat, els valors ètics, el diàleg, el perdó, la disponibilitat i la solidaritat compartida. És la dinàmica de les coses petites, els detalls i els signes de tendresa la que fa créixer la interioritat de les persones.
La família cristiana té, a més a més, una dimensió eclesial, ja que és en ella on es viu i transmet la fe; alhora que l’Església ha de tenir també una dimensió familiar, en les relaciones de fraternitat. Família i Església es complementen.
1 de gener: Solemnitat de la Mare de Déu
Jornada mundial de la pau
La data de l’1 de gener aplega cada any fins a quatre realitats diferents: –és l’octava de Nadal; –el començament d’un any civil; –una festa litúrgica en honor de Maria, –i la Jornada mundial de la pau, instituïda pel Papa Pau VIè, i que enguany duu el lema de “si vols cultivar la pau, tinguis cura de la creació”
D’altra part, en els textos de la litúrgia del dia, trobem el salm 66 que és la millor expressió de desitjos de cara a l’any que comença: que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada.
I de Maria ens recorda la seva pràctica de vida interior: conservava els records en el seu cor i els meditava.
Treballar més i més la nostra interioritat hauria de ser un dels més ferms propòsits de cara a aquest any 2010.
La gran utopia cristiana nomes serà possible amb homes i dones que treballin la seva vida interior. Seguim necessitant profetes.
Los aforismos de Dios
6.- Ver el cielo abierto
Expresión que indica encontrar solución a un problema o dificultad que se veía insalvable, o al hecho de conseguir algo que se uno se propone.
El origen de esta frase está en el relato del martirio de san Esteban (Hechos de los Apóstoles 7,56) en el que el protomártir exclama: veo el cielo abierto, y al Hijo del hombre de pie al lado de Dios, en el lugar de honor.
7.- Írsele a uno el santo al cielo…
Siguiendo con el tema del cielo como protagonista, encontramos esta frase que indica olvidársele a uno lo que iba a decir, o lo que tenía que hacer…
Este hecho, que suele ser frecuente entre los que hablan mucho en público, tiene su origen, al parecer, en el hecho de un predicador que fue a predicar la fiesta en honor de un santo, se olvidó del santo y se dedicó a hablar de otras cosas…
8.- Eso es del año de la polca…
Ahora que vamos a estrenar un nuevo año, cuidado con esta frase, que indica que una cosa es vieja, cursi, o pasada de moda. La polca es un típico baile que procede de Bohemia y se remonta a los inicios del siglo XIX.
Bon any nou per a tothom...
Manel
I us anuncio que Las Puntillas ja estan recollides en forma de llibre. Costa 10 euros.
Es pot adquirir a santa Maria Magadalena, o fer encàrrecs...
Gràcies.
27 de desembre: La sagrada Família
Déu, com tots nosaltres, va assumir la naturalesa humana en el sí d’una família, i avui volem contemplar aquest fet i extrapolar-lo a la realitat de les nostres famílies i a l’esperit que ha de presidir qualsevol projecte de convivència en comú.
No cal dir que la vida familiar es troba ara per ara davant situacions noves, diverses i a vegades conflictives, i no podem ignorar aquest fet. Però tampoc podem renunciar a allò que té de molt positiu.
La família continua essent un àmbit privilegiat per a unes relacions humanes guiades per l’estimació, la llibertat, el respecte i la pluralitat. És un lloc privilegiat per aprendre i exercir l’estimació, la gratuïtat, els valors ètics, el diàleg, el perdó, la disponibilitat i la solidaritat compartida. És la dinàmica de les coses petites, els detalls i els signes de tendresa la que fa créixer la interioritat de les persones.
La família cristiana té, a més a més, una dimensió eclesial, ja que és en ella on es viu i transmet la fe; alhora que l’Església ha de tenir també una dimensió familiar, en les relaciones de fraternitat. Família i Església es complementen.
1 de gener: Solemnitat de la Mare de Déu
Jornada mundial de la pau
La data de l’1 de gener aplega cada any fins a quatre realitats diferents: –és l’octava de Nadal; –el començament d’un any civil; –una festa litúrgica en honor de Maria, –i la Jornada mundial de la pau, instituïda pel Papa Pau VIè, i que enguany duu el lema de “si vols cultivar la pau, tinguis cura de la creació”
D’altra part, en els textos de la litúrgia del dia, trobem el salm 66 que és la millor expressió de desitjos de cara a l’any que comença: que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada.
I de Maria ens recorda la seva pràctica de vida interior: conservava els records en el seu cor i els meditava.
Treballar més i més la nostra interioritat hauria de ser un dels més ferms propòsits de cara a aquest any 2010.
La gran utopia cristiana nomes serà possible amb homes i dones que treballin la seva vida interior. Seguim necessitant profetes.
Los aforismos de Dios
6.- Ver el cielo abierto
Expresión que indica encontrar solución a un problema o dificultad que se veía insalvable, o al hecho de conseguir algo que se uno se propone.
El origen de esta frase está en el relato del martirio de san Esteban (Hechos de los Apóstoles 7,56) en el que el protomártir exclama: veo el cielo abierto, y al Hijo del hombre de pie al lado de Dios, en el lugar de honor.
7.- Írsele a uno el santo al cielo…
Siguiendo con el tema del cielo como protagonista, encontramos esta frase que indica olvidársele a uno lo que iba a decir, o lo que tenía que hacer…
Este hecho, que suele ser frecuente entre los que hablan mucho en público, tiene su origen, al parecer, en el hecho de un predicador que fue a predicar la fiesta en honor de un santo, se olvidó del santo y se dedicó a hablar de otras cosas…
8.- Eso es del año de la polca…
Ahora que vamos a estrenar un nuevo año, cuidado con esta frase, que indica que una cosa es vieja, cursi, o pasada de moda. La polca es un típico baile que procede de Bohemia y se remonta a los inicios del siglo XIX.
Bon any nou per a tothom...
Manel
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
