Benvolgudes, benvolguts, amb aquest Pòrtic us desitjo una setmana profunda, íntima, feliç i molt profitosa. En tornarem a saludat per Pasqua.
PÒRTIC PER A UNA SETMANA ESPECIAL
Aquest diumenge ens endinsa, un any més, en l’anomenada setmana santa, que ens oferirà el gran misteri de la passió i mort de Jesucrist i ens abocarà a la gran festa de la seva resurrecció, que és la que dóna raó i sentit a la nostra fe i a la nostra identitat cristiana.
És ben cert que aquesta setmana, en la nostra societat secularitzada i pluralista, no serà igual per a tothom, i per això, voldria dirigir aquest escrit no només als qui intentarem viure-la cristianament, sinó també a tots els homes i dones de bona voluntat, molt d’ells batejats i batejades, que viuen tal vegada una mica allunyats de Déu, o que el continuen cercant, més enllà de la deficient exemplaritat dels qui ens diem creients.
Aquesta setmana és una setmana per fer memòria.
Avui hi ha una legítima aspiració per recuperar vivències i situacions que ens van ser amagades en nom de dubtosos interessos.
Doncs bé, la història de Jesús de Natzaret, Déu fet home, constitueix un autèntic tractat de les raons més profundes que pot tenir un ésser humà per viure. La seva biografia, com la de la majoria de les persones, és una constant alternativa de triomfs i d’aparents fracassos, de somriures i llàgrimes, de moments lluminosos i moments de molta foscor.
L’entrada en Jerusalem (diumenge de rams) és dia d’aclamació popular; el sopar pasqual (dijous) és sopar de comiat d’aquest món; la passió, la creu i la mort (divendres), són les situacions més abundants en el camí de tothom, sobre tot dels qui no renuncien a la lluita; i la resurrecció (diumenge) és el triomf final que albirava l’esperança.
L’esperança, deia el màrtir Ignasi Ellacuria, “és la passió per allò que és possible”, i la reflexió atenta sobre el dies d’aquesta setmana, ens reafirmarà en aquest apassionament.
Diumenge de rams serà festa il•lusionada; divendres, tot semblarà derrota; dijous haurem assegut a taula amb algú que ens estima, i podrem entendre que l’amor cura les ferides i calma els dolors; i la Pasqua, nit de triomf, tornarà a omplir-nos de noves esperances i utopies.
Amigues i amics, des de la serenor, la pau i l’alegria de ser cristians i cristianes, us desitjo una joiosa Pasqua
Manel Simó
sábado, 27 de marzo de 2010
viernes, 19 de marzo de 2010
Diumenge 20 de març 2010 - 5è de Quaresma
Benvolguts, benvolgudes, se'ns acaba la Quaresma i ens disposem a viure dies molt importants per nodrir la nostra fe. Fem primavera a l'esperit...
SEMPRE ENDAVANT...
Les paraules de Jesús a la dona que ens presenta l’evangeli d’avui –“Jo tampoc no et condemno, vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més...”-, segur que van produir en el seu esperit la mateixa reacció de la qual ens parla Pau a la segona lectura: “el que faig és oblidar-me del que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant...”
El rostre del Déu amor –Pare-Mare-, que se’ns revelava el passat diumenge en la forma d’una paràbola, se’ns revela avui a través d’un fet i d’una situació on Jesús actua d’acord amb la voluntat del seu Pare: perdonant i donant sempre una nova oportunitat.
La Quaresma avança ja cap el seu final i si l’hem aprofitada segur que ens trobem en millors condicions de fer nostres les paraules i els sentiments de Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar...”
Aquest dies –i de manera molt significada, a la nostra Parròquia, el dimecres sant- som cridats a la renovació, al canvi, a fer primavera en el nostre esperit. “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues –ens ha dit el profeta Isaïes-; estigueu a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer; ¿no us n’adoneu?...”
Ho vaig escoltar l’altre dia en una xerrada i em va fer pensar: “la història de cada home, la història de cada dona, la història, fins i tot, de tota la humanitat és, mentre restem aquí, una història successiva d’encarnació, de mort i de resurrecció: com la història del Crist.” La Pasqua és, sens dubte, una gran invitació a la resurrecció. A la dona adúltera li va arribar anticipadament i a nosaltres ens arribarà també un dia. El que cal és mirar sempre endavant, aixecar-se sempre si hem caigut; continuar, si les forces ens han fallat.
Los aforismos de Dios
33.- Pecar por carta de más (o de menos)…
Se dice cuando algo o se excede, o no llega, a lo “justo”.
El origen de este dicho sale de los juegos de naipes en los que para ganar es preciso tener una cifra exacta. Por ejemplo, siete y media… (también quince, veinte, veinte y uno…) (El juego de veintiuno o veintiuna era el juego de naipes con el cual se ganaba la vida en mesones y ventas el pícaro cervantino Rinconete…)
34.- Las calderas de Pedro Botero…
El pueblo las consideraba tinas infernales llenas de fuego y penas, y por eso las asimilaba al infierno… También hay otra versión que asimila Botero con Satanàs, porque ésta anda entre pez (sustancia resinosa) como los boteros, que la utilizan para las botas.
Hay otros escritores que hablan de Pedro Botello, o Pedro Gotero. Quevedo, por ejemplo, utiliza tanto Pedro Botero, como Pedro Gotero, afirmando que éste era un soplón, que fue a parar como castigo, junto a una dueña y un entrometido chilindrón legítimo del embuste, a las calderas…
35.- ¿Quién te ha dado vela en este entierro?
Expresión familiar con que se censura que una persona se meta en asuntos que no le importan, o tome parte en un acto o conversación a la que no ha sido llamada.
La expresión proviene de la costumbre que había de dar velas la familia de un difunto a los que acudían al entierro.
Una abraçada, Manel Simó
SEMPRE ENDAVANT...
Les paraules de Jesús a la dona que ens presenta l’evangeli d’avui –“Jo tampoc no et condemno, vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més...”-, segur que van produir en el seu esperit la mateixa reacció de la qual ens parla Pau a la segona lectura: “el que faig és oblidar-me del que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant...”
El rostre del Déu amor –Pare-Mare-, que se’ns revelava el passat diumenge en la forma d’una paràbola, se’ns revela avui a través d’un fet i d’una situació on Jesús actua d’acord amb la voluntat del seu Pare: perdonant i donant sempre una nova oportunitat.
La Quaresma avança ja cap el seu final i si l’hem aprofitada segur que ens trobem en millors condicions de fer nostres les paraules i els sentiments de Pau: “el meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar...”
Aquest dies –i de manera molt significada, a la nostra Parròquia, el dimecres sant- som cridats a la renovació, al canvi, a fer primavera en el nostre esperit. “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues –ens ha dit el profeta Isaïes-; estigueu a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer; ¿no us n’adoneu?...”
Ho vaig escoltar l’altre dia en una xerrada i em va fer pensar: “la història de cada home, la història de cada dona, la història, fins i tot, de tota la humanitat és, mentre restem aquí, una història successiva d’encarnació, de mort i de resurrecció: com la història del Crist.” La Pasqua és, sens dubte, una gran invitació a la resurrecció. A la dona adúltera li va arribar anticipadament i a nosaltres ens arribarà també un dia. El que cal és mirar sempre endavant, aixecar-se sempre si hem caigut; continuar, si les forces ens han fallat.
Los aforismos de Dios
33.- Pecar por carta de más (o de menos)…
Se dice cuando algo o se excede, o no llega, a lo “justo”.
El origen de este dicho sale de los juegos de naipes en los que para ganar es preciso tener una cifra exacta. Por ejemplo, siete y media… (también quince, veinte, veinte y uno…) (El juego de veintiuno o veintiuna era el juego de naipes con el cual se ganaba la vida en mesones y ventas el pícaro cervantino Rinconete…)
34.- Las calderas de Pedro Botero…
El pueblo las consideraba tinas infernales llenas de fuego y penas, y por eso las asimilaba al infierno… También hay otra versión que asimila Botero con Satanàs, porque ésta anda entre pez (sustancia resinosa) como los boteros, que la utilizan para las botas.
Hay otros escritores que hablan de Pedro Botello, o Pedro Gotero. Quevedo, por ejemplo, utiliza tanto Pedro Botero, como Pedro Gotero, afirmando que éste era un soplón, que fue a parar como castigo, junto a una dueña y un entrometido chilindrón legítimo del embuste, a las calderas…
35.- ¿Quién te ha dado vela en este entierro?
Expresión familiar con que se censura que una persona se meta en asuntos que no le importan, o tome parte en un acto o conversación a la que no ha sido llamada.
La expresión proviene de la costumbre que había de dar velas la familia de un difunto a los que acudían al entierro.
Una abraçada, Manel Simó
sábado, 6 de marzo de 2010
Tercer diumenge de Quaresma - 7-3-10
Benvolguts amics, estimades amigues,
hi ha persones que em demanen que, a més a més de posar l'homilia i la columna, informi d'alguns actes de la nostra comunitat que poden ser interessants. Doncs bé, amb molt de gust. Aquesta setmana: 12 de març, divendres, us convidem a NO SOPAR, és a dir, farem un SOPAR DE LA FAM. A les 8 del vespre. Una llesca de pa amb oli. Una estona de reflexió, amb audiovisuals i cançons. I recollida voluntaria de diners per a Projectes a Guatemala i Nicaragua. Sou convidats i convidades...
I ara, la Paraula
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Donar fruit
Els dos esdeveniments dels que fa menció l’evangeli d’avui cal contextualitzar-los.
Pilat, en un acte de repressió sanguinària, havia fet matar uns galileus en el temple de Jerusalem, quan es trobaven oferint el sacrifici d’uns animals, i la seva sang es va barrejar amb la dels animals sacrificats. Aquest fet li expliquen a Jesús, indicant que aquells galileus no eren piadosos, sinó pecadors, i que per això Déu els havia castigat.
Jesús no està d’acord amb aquesta interpretació i la conclusió que treu és que el que cal és convertir-se per estar sempre preparats a la crida de Déu, alhora que recorda, per la seva part, un altre fet: un accident que es produí al costat de la piscina de Siloé, quan caigué una torre i van morir divuit persones: aquelles no eren més pecadores que les altres, com pensaven ells interlocutors de Jesús. La conclusió és la mateixa: els fets dramàtics que succeeixen a la vida no han de ser interpretats com a càstig del cel, sinó com a una ocasió més de viure en conversió.
I a la segona part de l’evangeli, amb la breu paràbola de la figuera, aquesta crida a la conversió i a la renovació interior es fa més directa i explícita.
La paràbola és una mostra del Déu comprensiu i compassiu, i alhora del Déu exigent. Déu dóna oportunitats, però un dia farà justícia.
L’expressió donar fruit cal matisar-la molt bé, perquè les persones no som arbres, i els fruits que cal esperar són sempre producte de la nostra opció de vida. La crida de Déu no és a fer coses, sinó a donar tota la vida. Els fruits d’una vida no són el resultat d’una emoció religiosa passatgera, sinó d’una continuada opció de fe.
Cavar la terra i adobar-la és cultivar l’esperit, perquè l’arbre s’arreli encara més profundament. La Quaresma és una nova oportunitat per revisar la qualitat i la profunditat de les nostres arrels.
Sant Pau, en la seva carta, ens ha dit que no hem de passar per alt les lliçons de la història. I la nostra història personal i comunitària ens indica que sovint perdem massa oportunitats
Los aforismos de Dios
27.- Digo yo y no digo misa...
Expresión vulgar que usan algunos antes de exponer una opinión. Dícese que la frase surgió en un encuentro entre el Duque de Medinaceli y el Conde de Oropesa, los cuales se pusieron a discutir, y viendo a su lado a un cura recién ordenado, le preguntaron: y usted sobre esto, ¿qué dice? y el cura respondió: yo, señores, digo misa...Por eso un laico dice, yo no digo misa...
28.- No saber de la misa la media...
Significa ignorar una cosa, o no poder razón de ella. O saber poco de algo.
No se sabe el origen de este modismo, pero es posible que haga alusión a los clérigos ignorantes, de misa y olla... De hecho, un autor del siglo XIX, Fermín Caballero, utiliza esta expresión con este significado. Escribe: aquí tienen ustedes lo que propiamente se llama en Castilla un clérigo de misa y olla, porque es un presbítero sin carrera, un clérigo en bruto, un capellán que no sabe de la misa la media...
29.- La mula de san Francisco...
Significa ir a pie. Alude a los viajes de los religiosos franciscanos de quienes se decía que iban “en mulas de san Francisco”, o sea, a pie. Es una expresión similar a la de el coche de san Fernando
Una abraçada, Manel
hi ha persones que em demanen que, a més a més de posar l'homilia i la columna, informi d'alguns actes de la nostra comunitat que poden ser interessants. Doncs bé, amb molt de gust. Aquesta setmana: 12 de març, divendres, us convidem a NO SOPAR, és a dir, farem un SOPAR DE LA FAM. A les 8 del vespre. Una llesca de pa amb oli. Una estona de reflexió, amb audiovisuals i cançons. I recollida voluntaria de diners per a Projectes a Guatemala i Nicaragua. Sou convidats i convidades...
I ara, la Paraula
TERCER DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Donar fruit
Els dos esdeveniments dels que fa menció l’evangeli d’avui cal contextualitzar-los.
Pilat, en un acte de repressió sanguinària, havia fet matar uns galileus en el temple de Jerusalem, quan es trobaven oferint el sacrifici d’uns animals, i la seva sang es va barrejar amb la dels animals sacrificats. Aquest fet li expliquen a Jesús, indicant que aquells galileus no eren piadosos, sinó pecadors, i que per això Déu els havia castigat.
Jesús no està d’acord amb aquesta interpretació i la conclusió que treu és que el que cal és convertir-se per estar sempre preparats a la crida de Déu, alhora que recorda, per la seva part, un altre fet: un accident que es produí al costat de la piscina de Siloé, quan caigué una torre i van morir divuit persones: aquelles no eren més pecadores que les altres, com pensaven ells interlocutors de Jesús. La conclusió és la mateixa: els fets dramàtics que succeeixen a la vida no han de ser interpretats com a càstig del cel, sinó com a una ocasió més de viure en conversió.
I a la segona part de l’evangeli, amb la breu paràbola de la figuera, aquesta crida a la conversió i a la renovació interior es fa més directa i explícita.
La paràbola és una mostra del Déu comprensiu i compassiu, i alhora del Déu exigent. Déu dóna oportunitats, però un dia farà justícia.
L’expressió donar fruit cal matisar-la molt bé, perquè les persones no som arbres, i els fruits que cal esperar són sempre producte de la nostra opció de vida. La crida de Déu no és a fer coses, sinó a donar tota la vida. Els fruits d’una vida no són el resultat d’una emoció religiosa passatgera, sinó d’una continuada opció de fe.
Cavar la terra i adobar-la és cultivar l’esperit, perquè l’arbre s’arreli encara més profundament. La Quaresma és una nova oportunitat per revisar la qualitat i la profunditat de les nostres arrels.
Sant Pau, en la seva carta, ens ha dit que no hem de passar per alt les lliçons de la història. I la nostra història personal i comunitària ens indica que sovint perdem massa oportunitats
Los aforismos de Dios
27.- Digo yo y no digo misa...
Expresión vulgar que usan algunos antes de exponer una opinión. Dícese que la frase surgió en un encuentro entre el Duque de Medinaceli y el Conde de Oropesa, los cuales se pusieron a discutir, y viendo a su lado a un cura recién ordenado, le preguntaron: y usted sobre esto, ¿qué dice? y el cura respondió: yo, señores, digo misa...Por eso un laico dice, yo no digo misa...
28.- No saber de la misa la media...
Significa ignorar una cosa, o no poder razón de ella. O saber poco de algo.
No se sabe el origen de este modismo, pero es posible que haga alusión a los clérigos ignorantes, de misa y olla... De hecho, un autor del siglo XIX, Fermín Caballero, utiliza esta expresión con este significado. Escribe: aquí tienen ustedes lo que propiamente se llama en Castilla un clérigo de misa y olla, porque es un presbítero sin carrera, un clérigo en bruto, un capellán que no sabe de la misa la media...
29.- La mula de san Francisco...
Significa ir a pie. Alude a los viajes de los religiosos franciscanos de quienes se decía que iban “en mulas de san Francisco”, o sea, a pie. Es una expresión similar a la de el coche de san Fernando
Una abraçada, Manel
sábado, 27 de febrero de 2010
Segon de Quaresma - 28-2-2010 - Cicle C
Benvolguts, benvolgudes, diumenge passat no vaig poder posar la meva tramesa. Disculpeu. Procuraré no fallar, i que la vostra Quaresma sigui molt profitosa.
SEGON DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Es van trobar amb Jesús tot sol…
També és ja habitual que en el segon diumenge de Quaresma la litúrgia de la Paraula ens ofereixi l’anomenada escena de la Transfiguració, que és una catequesi sobre els fets, aleshores imminents, de la passió i la mort de Jesús a Jerusalem.
Amb aquest fet, la història del poble d’Israel, representat per Moisès i Elies, entrarà en una nova dinàmica, salvat pel misteri de la creu; però, a la vegada, els deixebles de Jesús entendran que el seu final no serà un fracàs, perquè Ell és el Fill de Déu. La transfiguració de Jesús, mostrant-se tal com és, és una anticipació de la seva resurrecció.
El relat, amb tot, és ple de detalls que no han d’escapar a una lectura pausada d’allò que se’ns vol comunicar.
Pere, per exemple, és a punt de caure a la temptació d’intentar gaudir de la joia i glòria de Jesús, sense acompanyar-lo prèviament a la creu. Pere no volia entendre que a la llum s’arriba per la creu, i que abans de qualsevol triomf hi ha molt esforç i molta lluita.
I un altre detall que resulta molt significatiu és l’expressió final, un cop s’ha produït la teofania, o manifestació de Déu. Diu literalment el text: es van trobar amb Jesús sol.
Aquesta experiència és molt freqüent i habitual entre les persones. Les coses es poden compartir, es poden consultar, es poden manifestar, però les decisions són lliure, personals i intransferibles… Jesús aquí comença a experimentar la solitud i l’angoixa que tornarà a trobar en l’hort de Getsemaní, quan haurà d’afrontar, tot sol, el camí cap a la mort.
Pensem en tantes i persones que avui estaran vivint situacions semblants.
Per això, és en aquests moments quan la vida interior de les persones s’ha de manifestar, traient força de feblesa, i decisió per saber encertar.
El salm 26 ens ha transmès un crit d’esperança: el Senyor m’il•lumina i em salva, ¿qui em pot fer por?
Los aforismos de Dios
25.- Llegar y besar el santo…
En general, llegar y besar, indica la brevedad con que se logra una cosa; y en el caso de llegar y besar el santo, alude a quien después de una penosa romería, consigue su deseo de poder besar al santo o santa de su devoción sin apenas esperar.
Una variante es llegar y pegar, con que se da entender también la facilidad y rapidez con que se consigue una cosa.
26.- La tierra de María Santísima…
Hoy que se celebra el Día de Andalucía, esta expresión es muy adecuada, ya que es a Andalucía a la que se refiere.
¿Cómo surge este dicho?
Hay varias teorías.
Hay quien dice que como en el Ave María se invoca a María como llena de gracia, y los andaluces son tan graciosos, pues eso, ella es andaluza.
Otros dicen que es porque es en Andalucía donde más amor y devoción se profesa a María.
Hay quien ciñe la tierra de María Santísima a la ciudad de Sevilla, e incluso quien piensa que María residió un tiempo en ella. ¡Por decir que no quede!
Cordials salutacions,
Manel
Avui és el Dia d'Andalucia. Felicitats a tots i totes... i que tingueu una diada molt joiosa...
SEGON DIUMENGE DE QUARESMA – CICLE C
Es van trobar amb Jesús tot sol…
També és ja habitual que en el segon diumenge de Quaresma la litúrgia de la Paraula ens ofereixi l’anomenada escena de la Transfiguració, que és una catequesi sobre els fets, aleshores imminents, de la passió i la mort de Jesús a Jerusalem.
Amb aquest fet, la història del poble d’Israel, representat per Moisès i Elies, entrarà en una nova dinàmica, salvat pel misteri de la creu; però, a la vegada, els deixebles de Jesús entendran que el seu final no serà un fracàs, perquè Ell és el Fill de Déu. La transfiguració de Jesús, mostrant-se tal com és, és una anticipació de la seva resurrecció.
El relat, amb tot, és ple de detalls que no han d’escapar a una lectura pausada d’allò que se’ns vol comunicar.
Pere, per exemple, és a punt de caure a la temptació d’intentar gaudir de la joia i glòria de Jesús, sense acompanyar-lo prèviament a la creu. Pere no volia entendre que a la llum s’arriba per la creu, i que abans de qualsevol triomf hi ha molt esforç i molta lluita.
I un altre detall que resulta molt significatiu és l’expressió final, un cop s’ha produït la teofania, o manifestació de Déu. Diu literalment el text: es van trobar amb Jesús sol.
Aquesta experiència és molt freqüent i habitual entre les persones. Les coses es poden compartir, es poden consultar, es poden manifestar, però les decisions són lliure, personals i intransferibles… Jesús aquí comença a experimentar la solitud i l’angoixa que tornarà a trobar en l’hort de Getsemaní, quan haurà d’afrontar, tot sol, el camí cap a la mort.
Pensem en tantes i persones que avui estaran vivint situacions semblants.
Per això, és en aquests moments quan la vida interior de les persones s’ha de manifestar, traient força de feblesa, i decisió per saber encertar.
El salm 26 ens ha transmès un crit d’esperança: el Senyor m’il•lumina i em salva, ¿qui em pot fer por?
Los aforismos de Dios
25.- Llegar y besar el santo…
En general, llegar y besar, indica la brevedad con que se logra una cosa; y en el caso de llegar y besar el santo, alude a quien después de una penosa romería, consigue su deseo de poder besar al santo o santa de su devoción sin apenas esperar.
Una variante es llegar y pegar, con que se da entender también la facilidad y rapidez con que se consigue una cosa.
26.- La tierra de María Santísima…
Hoy que se celebra el Día de Andalucía, esta expresión es muy adecuada, ya que es a Andalucía a la que se refiere.
¿Cómo surge este dicho?
Hay varias teorías.
Hay quien dice que como en el Ave María se invoca a María como llena de gracia, y los andaluces son tan graciosos, pues eso, ella es andaluza.
Otros dicen que es porque es en Andalucía donde más amor y devoción se profesa a María.
Hay quien ciñe la tierra de María Santísima a la ciudad de Sevilla, e incluso quien piensa que María residió un tiempo en ella. ¡Por decir que no quede!
Cordials salutacions,
Manel
Avui és el Dia d'Andalucia. Felicitats a tots i totes... i que tingueu una diada molt joiosa...
viernes, 12 de febrero de 2010
DIUMENGE 14 DE FEBRER - VI durant l'any - C
Benvolguts, benvolgudes, no vull deixar de ser fidel al diumenge. M'agradaria, però, algun comentari per part vostra...
FELICITAT
Si diumenge passat dèiem que el tema comú a les tres lectures era el de la vocació o crida gratuïta de Déu, avui els tres textos tenen en comú el tema de la felicitat, que és la màxima aspiració dels éssers humans.
Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor, i troba en el Senyor la seguretat, ha dit Jeremies.
Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, hem pregat en el salm.
Sant Pau ens ha recordat que estem parlant d’una felicitat que transcendeix aquest món, ja que si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes...
I l’evangeli ens presenta la gran carta magna de la felicitat, segons els criteris del Crist.
La versió que hem llegit és la versió de Lluc, que és una mica diferent de la de Mateu, per exemple.
Mateu tendeix a espiritualitzar les benaurances, mentre que Lluc (que posa només quatre i afegeix altres quatre malaurances) les presenta com a un autèntic revulsiu social. No deixa de ser simptomàtic que Mateu situï Jesús pronunciant les benaurances en una muntanya (lloc de trobada amb Déu), mentre que Lluc diu que Jesús ho fa en un indret pla...
D’altra part, Lluc, com Mateu, situa les benaurances en clau escatològica, és a dir, al final dels temps. Es pregunta a si mateix: ¿quan arribi el dia del Senyor, quan arribi a la seva plenitud el Regne, qui el posseiran? ¿Què va dir Jesús al respecte? I troba una clara resposta: seran feliços els pobres, els qui sofreixen, els qui es comprometin fins al final per la causa de Jesús. I en contraposició, seran maleïts els qui ho tenen tot i s’obliden dels altres, els qui fan de la fama, del poder, de la prepotència i de la satisfacció de les pròpies necessitats els seus ídols. Aquests es troben lluny del Regne, i el seu consol i la seva satisfacció comença i acaba en ells mateixos.
Tenim, doncs, davant els ulls, dues maneres ben diferents d’entendre la vida, i a nosaltres ens toca escollir..
Les benaurances no són una utopia mai no assolible; són un camí a recórrer, sempre amb l’ajut i la gràcia de Déu. La pobresa, la fam, el plor, l’odi i la persecució no són en si cap bé, ni són la finalitat de la nostra existència. La religió no és cap exercici d’autodestrucció. El que diu Jesús és que els criteris per a obtenir la veritable felicitat no són els camins que segueixen avui moltes persones que són considerades felices, segons els criteris del món.
Los aforismos de Dios
20.- No te levanta ni el Sursum corda…
Expresión familiar para exagerar que todos los esfuerzos humanos no son bastantes para sacar a uno de su abatimiento o situación azarosa en que se encuentra.
Es la expresión latina que utiliza el sacerdote cuando exhorta a los fieles, en el Prefacio, diciéndoles: levantemos el corazón y los fieles responden, lo tenemos levantado hacia el Señor…
A veces la expresión latina ha derivado también en significar “algo o alguien importante”. Por ejemplo, no lo haré aunque lo mande el sursum corda…
21.- Ojo al Cristo, que es de plata…
Expresión que advierte a alguno que conserve bien un objeto por el riesgo que tiene de que se lo roben…
Es lo mismo que decir cuidado con el Cristo, que es de plata y corremos el peligro de que nos lo roben… Lo curioso es que no se advierte de que lo pueden romper o destrozar, sino de que lo pueden robar…
Claro que la expresión tiene su contraposición, y así en Andalucía dicen también Ojo al Cristo, que es de lata…para advertir que algo vale poco. ¡Cosas del lenguaje!
Apa, i a començar bé la Quaresma. Salutacions. Manel
FELICITAT
Si diumenge passat dèiem que el tema comú a les tres lectures era el de la vocació o crida gratuïta de Déu, avui els tres textos tenen en comú el tema de la felicitat, que és la màxima aspiració dels éssers humans.
Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor, i troba en el Senyor la seguretat, ha dit Jeremies.
Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, hem pregat en el salm.
Sant Pau ens ha recordat que estem parlant d’una felicitat que transcendeix aquest món, ja que si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes...
I l’evangeli ens presenta la gran carta magna de la felicitat, segons els criteris del Crist.
La versió que hem llegit és la versió de Lluc, que és una mica diferent de la de Mateu, per exemple.
Mateu tendeix a espiritualitzar les benaurances, mentre que Lluc (que posa només quatre i afegeix altres quatre malaurances) les presenta com a un autèntic revulsiu social. No deixa de ser simptomàtic que Mateu situï Jesús pronunciant les benaurances en una muntanya (lloc de trobada amb Déu), mentre que Lluc diu que Jesús ho fa en un indret pla...
D’altra part, Lluc, com Mateu, situa les benaurances en clau escatològica, és a dir, al final dels temps. Es pregunta a si mateix: ¿quan arribi el dia del Senyor, quan arribi a la seva plenitud el Regne, qui el posseiran? ¿Què va dir Jesús al respecte? I troba una clara resposta: seran feliços els pobres, els qui sofreixen, els qui es comprometin fins al final per la causa de Jesús. I en contraposició, seran maleïts els qui ho tenen tot i s’obliden dels altres, els qui fan de la fama, del poder, de la prepotència i de la satisfacció de les pròpies necessitats els seus ídols. Aquests es troben lluny del Regne, i el seu consol i la seva satisfacció comença i acaba en ells mateixos.
Tenim, doncs, davant els ulls, dues maneres ben diferents d’entendre la vida, i a nosaltres ens toca escollir..
Les benaurances no són una utopia mai no assolible; són un camí a recórrer, sempre amb l’ajut i la gràcia de Déu. La pobresa, la fam, el plor, l’odi i la persecució no són en si cap bé, ni són la finalitat de la nostra existència. La religió no és cap exercici d’autodestrucció. El que diu Jesús és que els criteris per a obtenir la veritable felicitat no són els camins que segueixen avui moltes persones que són considerades felices, segons els criteris del món.
Los aforismos de Dios
20.- No te levanta ni el Sursum corda…
Expresión familiar para exagerar que todos los esfuerzos humanos no son bastantes para sacar a uno de su abatimiento o situación azarosa en que se encuentra.
Es la expresión latina que utiliza el sacerdote cuando exhorta a los fieles, en el Prefacio, diciéndoles: levantemos el corazón y los fieles responden, lo tenemos levantado hacia el Señor…
A veces la expresión latina ha derivado también en significar “algo o alguien importante”. Por ejemplo, no lo haré aunque lo mande el sursum corda…
21.- Ojo al Cristo, que es de plata…
Expresión que advierte a alguno que conserve bien un objeto por el riesgo que tiene de que se lo roben…
Es lo mismo que decir cuidado con el Cristo, que es de plata y corremos el peligro de que nos lo roben… Lo curioso es que no se advierte de que lo pueden romper o destrozar, sino de que lo pueden robar…
Claro que la expresión tiene su contraposición, y así en Andalucía dicen también Ojo al Cristo, que es de lata…para advertir que algo vale poco. ¡Cosas del lenguaje!
Apa, i a començar bé la Quaresma. Salutacions. Manel
sábado, 6 de febrero de 2010
7 de febrer 2010 - Diumenge V
Hola!
Diumenge V de durant l’any- cicle C
Tot és gràcia
A l’esquelet de la Paraula d’avui hi ha la presentació de tres exemples de vocació, o crida gratuïta de Déu.
Cada una d’elles és ben diferent, però les tres presenten un denominador comú, i és que els tres cridats Isaïes, Pau i Pere) són conscients de llurs febleses i limitacions: Isaïes pensa que no podrà parlar. Pau es considera un nascut fora de temps i creu que ni tan sols mereix que li diguin apòstol; i Pere afirma senzilla i rotundament que és un pecador. D’aquesta manera, tots tres posen encara més de relleu que la vocació és una crida gratuïta de Déu, o sia, que tot és gràcia.
Moltes persones pensen que el cristianisme és una ideologia més, o una simple litúrgia, o unes fórmules fetes i rutinàries; i tanmateix, el missatge fonamental de l’evangeli és que el cristianisme és gràcia, do gratuït de Déu.
I aquesta gràcia hi ha homes i dones que l’accepten i la treballen, i hi ha qui la menyspreen i la marginen.
Tot és gràcia: allò que és fàcil, i allò que és complicat; allò que ens fa gaudir, y allò que ens entristeix; allò que ens agrada i allò que ens provoca disgustos.
La gràcia és interior. No es veu, no es toca, no se sent, però és viva. Si la treballem, santifica, familiaritza amb Déu.
Pau exclama: per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que Ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, però no jo, sinó la gràcia de Déu, que ha treballat amb mi...Aquesta és la bona pista per seguir i imitar.
Tots nosaltres hem rebut gratuïtament la vocació cristiana per ser instruments de que la humanitat reconegui Déu. És el que significa l’enigmàtica expressió bíblica pescador d’homes: lluitar a favor d’una causa.
La nostra causa és fer possible que els homes i dones del nostre temps captin el Déu del perdó, revelat per Jesucrist.
I cal no tenir por, perquè Jesús ens diu, com a Pere: no tinguir por de Déu. Déu compta amb tu per a una missió difícil i important.
Los aforismos de Dios
17.- La fe del carbonero.
Expresión muy repetida por Miguel de Unamuno en su obra La agonía del cristianismo.
Indica la fe poco complicada y firme de las personas sencillas; la fe que no exige ni pruebas, ni argumentos.
La expresión deriva del dicho: yo creo lo que cree el carbonero; y el origen de esta frase proviene de una célebre discusión entre un teólogo y un panadero acerca del misterio de la Santísima Trinidad. El teólogo le dijo al carbonero ¿Cómo entiendes tú el misterio de la Santísima Trinidad, esto de que sean tres personas y un solo Dios?
El carbonero tomó la falda del sayo (vestido amplio, sin botones, que llegaba hasta las rodillas), hizo tres dobletes, y luego la extendió y dijo: “ansí”, mostrando que eran tres cosas y todas una.
Otros autores hablan de otros orígenes, pero siempre en la misma línea.
18.- Meterse a redentor
Expresión muy conocida que se aplica a quienes se entrometen a poner paz donde nos les llaman, o tratan de remediar males o deshacer justicias, sin estar obligados a ello.
El dicho alude a Jesús: se metió a redentor –dicen- y lo crucificaron…
Una salutació molt cordial
Manel Simó
Diumenge V de durant l’any- cicle C
Tot és gràcia
A l’esquelet de la Paraula d’avui hi ha la presentació de tres exemples de vocació, o crida gratuïta de Déu.
Cada una d’elles és ben diferent, però les tres presenten un denominador comú, i és que els tres cridats Isaïes, Pau i Pere) són conscients de llurs febleses i limitacions: Isaïes pensa que no podrà parlar. Pau es considera un nascut fora de temps i creu que ni tan sols mereix que li diguin apòstol; i Pere afirma senzilla i rotundament que és un pecador. D’aquesta manera, tots tres posen encara més de relleu que la vocació és una crida gratuïta de Déu, o sia, que tot és gràcia.
Moltes persones pensen que el cristianisme és una ideologia més, o una simple litúrgia, o unes fórmules fetes i rutinàries; i tanmateix, el missatge fonamental de l’evangeli és que el cristianisme és gràcia, do gratuït de Déu.
I aquesta gràcia hi ha homes i dones que l’accepten i la treballen, i hi ha qui la menyspreen i la marginen.
Tot és gràcia: allò que és fàcil, i allò que és complicat; allò que ens fa gaudir, y allò que ens entristeix; allò que ens agrada i allò que ens provoca disgustos.
La gràcia és interior. No es veu, no es toca, no se sent, però és viva. Si la treballem, santifica, familiaritza amb Déu.
Pau exclama: per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que Ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, però no jo, sinó la gràcia de Déu, que ha treballat amb mi...Aquesta és la bona pista per seguir i imitar.
Tots nosaltres hem rebut gratuïtament la vocació cristiana per ser instruments de que la humanitat reconegui Déu. És el que significa l’enigmàtica expressió bíblica pescador d’homes: lluitar a favor d’una causa.
La nostra causa és fer possible que els homes i dones del nostre temps captin el Déu del perdó, revelat per Jesucrist.
I cal no tenir por, perquè Jesús ens diu, com a Pere: no tinguir por de Déu. Déu compta amb tu per a una missió difícil i important.
Los aforismos de Dios
17.- La fe del carbonero.
Expresión muy repetida por Miguel de Unamuno en su obra La agonía del cristianismo.
Indica la fe poco complicada y firme de las personas sencillas; la fe que no exige ni pruebas, ni argumentos.
La expresión deriva del dicho: yo creo lo que cree el carbonero; y el origen de esta frase proviene de una célebre discusión entre un teólogo y un panadero acerca del misterio de la Santísima Trinidad. El teólogo le dijo al carbonero ¿Cómo entiendes tú el misterio de la Santísima Trinidad, esto de que sean tres personas y un solo Dios?
El carbonero tomó la falda del sayo (vestido amplio, sin botones, que llegaba hasta las rodillas), hizo tres dobletes, y luego la extendió y dijo: “ansí”, mostrando que eran tres cosas y todas una.
Otros autores hablan de otros orígenes, pero siempre en la misma línea.
18.- Meterse a redentor
Expresión muy conocida que se aplica a quienes se entrometen a poner paz donde nos les llaman, o tratan de remediar males o deshacer justicias, sin estar obligados a ello.
El dicho alude a Jesús: se metió a redentor –dicen- y lo crucificaron…
Una salutació molt cordial
Manel Simó
domingo, 31 de enero de 2010
31 de gener de 2010 - IV Diumenge durant l'any
Benvolguts, benvolgudes, disculpeu que la setmana passada l'ordinador va fer coses rares. Torno amb vosaltres.
L’himne a l’amor
L’evangeli que escoltem avui és continuació del text que varem llegir diumenge passat. Quan Jesús diu que les paraules d’Isaïes es refereixen a ell, la reacció d’alguns dels oients va ser d’incredulitat i fins i tot, després, de violència: es preguntaven: com pot dir això. si és el fill de Josep, si és un home com nosaltres?... i el tragueren del poble i volien estimbar-lo...
Heus aquí dues reaccions massa freqüents i habituals:
–no valorar les paraules pel què es diu, sinó per qui ho diu...
–i, si no puc matar el missatge, matem el missatger.
La figura i el missatge de Jesús, ahir i avui, provoquen adhesió o rebuig, i la indiferència o el desconeixement són les formes actuals del rebuig.
Jesús, tanmateix, ahir i avui, passà entremig d’ells... No va deixar la seva missió perquè haguessin sorgit obstacles. Els cristians i cristianes no podem abandonar la nostra tasca perquè sigui difícil, o siguem incompresos.
A la litúrgia d’avui, però, cal parar per damunt de tot l’atenció en la segona lectura, anomenada l’himne a l’amor, i que a molts els recordarà la celebració del seu casament.
A la pregària de la Missa es demana Feu, Senyor, que us estimem amb tot el cor i que també estimem els altres amb una caritat sincera. I sant Pau ens omple de contingut aquest amor que demanem.
L’amor és la força que ens allibera i que ajuda a alliberar els altres. Un amor que mostra aquests signes:
–l’amor gaudeix amb la veritat. Amor i mentida són incompatibles.
–l’amor s’arrela en la llibertat. L’amor és propi d’éssers lliures, no esclaus. L’amor no sorgeix per obligació, sinó que és una opció lliure.
–l’amor no es esclau de normes i lleis. Estima de veritat i fes el que vulguis, deia sant Agustí.
–l’amor descobreix l’altre en el seu propi món. Estimar és sortir d’un mateix i anar a l’encontre de l’altre. Estimar és fer proper aquell que és lluny.
–l’amor, finalment, és creatiu, dóna fruit i cerca sempre créixer i trobar noves dimensions.
Los aforismos de Dios
16.- Le vino Dios a ver
Dícese esta frase cuando a uno le sucede, de manera inesperada, algo favorable sobre todo si se halla en apuro o necesidad. Por ejemplo: a fulano le vino a ver Dios y le tocó la lotería….
También se decía: Le vino Dios a ver sin campanilla.
Se refería a cuando una persona pedía el Viático hallándose en trance de muerte. Un monaguillo iba avisando con una campanilla la llegada del sacerdote con la comunión
Si llegaba sin campanilla era porque lo hacía de forma inesperada, sin haberlo pedido.
18.- De todo hay en la viña del Señor…
La frase original es De todo tiene la viña: uvas, pámpanos y agraz, y da a entender al que alaba mucho a una persona o cosa, que tiene tachas o defectos que él no conoce, o no sabe, aún en aquello mismo que está alabando.
El origen de este dicho parece que está en un sermón de Fray Hortensio de Paravicino ante el rey Felipe IV en Sevilla, el año 1624. Glosando el pasaje evangélico de la viña, el predicador empezó: de todo tiene la viña, sacra y real Majestad, de todo tiene la viña; uvas, pámpanos y agraz.
Bona setmana, i compte que estem ja al febrer...La vida fuig...
Manel
L’himne a l’amor
L’evangeli que escoltem avui és continuació del text que varem llegir diumenge passat. Quan Jesús diu que les paraules d’Isaïes es refereixen a ell, la reacció d’alguns dels oients va ser d’incredulitat i fins i tot, després, de violència: es preguntaven: com pot dir això. si és el fill de Josep, si és un home com nosaltres?... i el tragueren del poble i volien estimbar-lo...
Heus aquí dues reaccions massa freqüents i habituals:
–no valorar les paraules pel què es diu, sinó per qui ho diu...
–i, si no puc matar el missatge, matem el missatger.
La figura i el missatge de Jesús, ahir i avui, provoquen adhesió o rebuig, i la indiferència o el desconeixement són les formes actuals del rebuig.
Jesús, tanmateix, ahir i avui, passà entremig d’ells... No va deixar la seva missió perquè haguessin sorgit obstacles. Els cristians i cristianes no podem abandonar la nostra tasca perquè sigui difícil, o siguem incompresos.
A la litúrgia d’avui, però, cal parar per damunt de tot l’atenció en la segona lectura, anomenada l’himne a l’amor, i que a molts els recordarà la celebració del seu casament.
A la pregària de la Missa es demana Feu, Senyor, que us estimem amb tot el cor i que també estimem els altres amb una caritat sincera. I sant Pau ens omple de contingut aquest amor que demanem.
L’amor és la força que ens allibera i que ajuda a alliberar els altres. Un amor que mostra aquests signes:
–l’amor gaudeix amb la veritat. Amor i mentida són incompatibles.
–l’amor s’arrela en la llibertat. L’amor és propi d’éssers lliures, no esclaus. L’amor no sorgeix per obligació, sinó que és una opció lliure.
–l’amor no es esclau de normes i lleis. Estima de veritat i fes el que vulguis, deia sant Agustí.
–l’amor descobreix l’altre en el seu propi món. Estimar és sortir d’un mateix i anar a l’encontre de l’altre. Estimar és fer proper aquell que és lluny.
–l’amor, finalment, és creatiu, dóna fruit i cerca sempre créixer i trobar noves dimensions.
Los aforismos de Dios
16.- Le vino Dios a ver
Dícese esta frase cuando a uno le sucede, de manera inesperada, algo favorable sobre todo si se halla en apuro o necesidad. Por ejemplo: a fulano le vino a ver Dios y le tocó la lotería….
También se decía: Le vino Dios a ver sin campanilla.
Se refería a cuando una persona pedía el Viático hallándose en trance de muerte. Un monaguillo iba avisando con una campanilla la llegada del sacerdote con la comunión
Si llegaba sin campanilla era porque lo hacía de forma inesperada, sin haberlo pedido.
18.- De todo hay en la viña del Señor…
La frase original es De todo tiene la viña: uvas, pámpanos y agraz, y da a entender al que alaba mucho a una persona o cosa, que tiene tachas o defectos que él no conoce, o no sabe, aún en aquello mismo que está alabando.
El origen de este dicho parece que está en un sermón de Fray Hortensio de Paravicino ante el rey Felipe IV en Sevilla, el año 1624. Glosando el pasaje evangélico de la viña, el predicador empezó: de todo tiene la viña, sacra y real Majestad, de todo tiene la viña; uvas, pámpanos y agraz.
Bona setmana, i compte que estem ja al febrer...La vida fuig...
Manel
sábado, 16 de enero de 2010
17 de gener de 2010 - Diumenge II de durant l'any
Com va l'any? Ara la litúrgia ens ofereix cinc diumenges abans de la Quaresma, aprofitem-los
La simbologia d’unes noces
Enguany llegim l’evangeli de Lluc, però avui, excepcionalment, hem escoltat un conegut text de sant Joan, anomenat les noces de Canà, símbol, d’alguna manera, de les noces entre Déu la humanitat, que hem celebrat en el misteri de Nadal.
Anem, però, a pams.
A la segona lectura hem escoltat un text esplèndid de sant Pau que no podem deixar passar per alt.
És obvi que el relat de l’evangeli es presta a diverses interpretacions, però tot just a la llum del text de Pau podem formular el següent pensament:
–per transformar les coses –en el cas de l’evangeli, l’aigua en vi- fan falta sempre les persones. Unes persones que se n’adonin de les situacions i que es mostrin disposades a actuar. Aquest va ser el cas de Maria, i aquesta és l’actitud a la que ens convida sant Pau: les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
–i per transformar les coses, totes les persones són necessàries i totes tenen quelcom que aportar: són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim...
D’altra part, .la simbologia de l’aigua transformada en vi és també molt clara en un altre sentit: l’aigua és insípida, inodora, incolora; el vi, com diu el llibre bíblic de l’Eclesiastès, alegra el cor dels homes i anima el seu esperit. L’aigua és el símbol d’una situació angoixant; el vi, es el símbol de la festa i de la joia. L’acció transformadora de la fe i de l’esperança cristianes consisteix en treballar per convertir l’angoixa en alliberament, la tristesa en alegria, els fets de mort en fets de resurrecció.
I va ser en el signe transformador de les coses quan els deixebles cregueren en Ell. Avui ha de ser també el nostre gran repte evangelitzador. Si ens veuen ficats en la transformació del món, creuran en el Crist.
Los aforismos de Dios
12.- Si no hubiera Dios, habría que inventarlo
La frase puede parecer blasfema, pero en el fondo revela que Dios es para el ser humano una incógnita que preocupa. Y esto se percibe todavía más si tenemos en cuenta quién fue el primero que lanzó este dicho, que no fue otro que Voltaire (1694-1778) el célebre filósofo, inspirador de la Revolución francesa.
Voltaire escribió en otra ocasión: “todo anuncia la existencia eterna de un Dios. No se le puede comprender; no se le puede ignorar. La voz del Universo atestigua su poder. La voz de nuestros corazones dice que es preciso adorarle.”
De hecho, la Revolución francesa, inspirándose en Voltaire, defendió el culto al Ser Supremo. Por lo menos en los discursos de Robespierre, el famoso revolucionario.
13. Si Dios quiere…
Antes, mucho más que ahora, era frecuente acabar muchas de nuestras frases, sobre todo si se referían a hechos futuros, con esta expresión de carácter religioso.
Lo que es menos conocido es que la frase surgió entre los cristianos por influencia de los árabes.
En efecto, en el Corán se lee: nunca digas haré tal cosa, sin añadir
La simbologia d’unes noces
Enguany llegim l’evangeli de Lluc, però avui, excepcionalment, hem escoltat un conegut text de sant Joan, anomenat les noces de Canà, símbol, d’alguna manera, de les noces entre Déu la humanitat, que hem celebrat en el misteri de Nadal.
Anem, però, a pams.
A la segona lectura hem escoltat un text esplèndid de sant Pau que no podem deixar passar per alt.
És obvi que el relat de l’evangeli es presta a diverses interpretacions, però tot just a la llum del text de Pau podem formular el següent pensament:
–per transformar les coses –en el cas de l’evangeli, l’aigua en vi- fan falta sempre les persones. Unes persones que se n’adonin de les situacions i que es mostrin disposades a actuar. Aquest va ser el cas de Maria, i aquesta és l’actitud a la que ens convida sant Pau: les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots.
–i per transformar les coses, totes les persones són necessàries i totes tenen quelcom que aportar: són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim...
D’altra part, .la simbologia de l’aigua transformada en vi és també molt clara en un altre sentit: l’aigua és insípida, inodora, incolora; el vi, com diu el llibre bíblic de l’Eclesiastès, alegra el cor dels homes i anima el seu esperit. L’aigua és el símbol d’una situació angoixant; el vi, es el símbol de la festa i de la joia. L’acció transformadora de la fe i de l’esperança cristianes consisteix en treballar per convertir l’angoixa en alliberament, la tristesa en alegria, els fets de mort en fets de resurrecció.
I va ser en el signe transformador de les coses quan els deixebles cregueren en Ell. Avui ha de ser també el nostre gran repte evangelitzador. Si ens veuen ficats en la transformació del món, creuran en el Crist.
Los aforismos de Dios
12.- Si no hubiera Dios, habría que inventarlo
La frase puede parecer blasfema, pero en el fondo revela que Dios es para el ser humano una incógnita que preocupa. Y esto se percibe todavía más si tenemos en cuenta quién fue el primero que lanzó este dicho, que no fue otro que Voltaire (1694-1778) el célebre filósofo, inspirador de la Revolución francesa.
Voltaire escribió en otra ocasión: “todo anuncia la existencia eterna de un Dios. No se le puede comprender; no se le puede ignorar. La voz del Universo atestigua su poder. La voz de nuestros corazones dice que es preciso adorarle.”
De hecho, la Revolución francesa, inspirándose en Voltaire, defendió el culto al Ser Supremo. Por lo menos en los discursos de Robespierre, el famoso revolucionario.
13. Si Dios quiere…
Antes, mucho más que ahora, era frecuente acabar muchas de nuestras frases, sobre todo si se referían a hechos futuros, con esta expresión de carácter religioso.
Lo que es menos conocido es que la frase surgió entre los cristianos por influencia de los árabes.
En efecto, en el Corán se lee: nunca digas haré tal cosa, sin añadir
sábado, 9 de enero de 2010
10 DE GENER 2010 - Baptisme de Jesús
Amigues i amics, una setmana més
El baptisme del Senyor
La litúrgia d’avui dóna un salt en el temps –de la infància a l’edat adulta– i ens presenta la contemplació del baptisme de Jesús, on es produeix la plenitud de les epifanies, o manifestacions del Messies, que hem vingut celebrant des de la nit de Nadal. Una veu s’escolta des del cel: Ets el meu Fill, el meu estimat; en Tu m’he complagut...
Cal advertir també que la litúrgia no segueix necessàriament un ordre cronològic dels fets, ja que algú pot pensar que com és que celebrem avui el baptisme (que se suposa als trenta anys de Jesús) i el 2 de febrer celebrarem la Presentació al temple, que tingué lloc als 40 dies del seu naixement.
Cal dir, així mateix, que aquesta feta del Baptisme del Senyor és d’origen recent, ja que va ser instituïda l’any 1960, i els seus promotors van pensar que a més a més de suposar la plenitud de les manifestacions, com dèiem abans, era una bona ocasió per reflexionar sobre la nostra condició de batejats i batejades.
I és que la nostra biografia cristiana va començar tot just el dia del nostre baptisme.
Per això, la festa d’avui és una bona ocasió per a tres coses:
–en primer lloc per a donar gràcies a Déu pel do de la fe que ens dóna la gràcia de ser fills i filles seus
–en segon lloc, per donar gràcies també als nostres pares, que van ser els instruments d’aquest do de Déu
–i en tercer lloc, per reflexionar seriosament sobre com anem escrivint dia a dia la nostra biografia de batejats i batejades. Nosaltres no volem ser batejats només amb aigua (és a dir, sociològicament, o de número), sinó amb Esperit i amb foc, és a dir deixant actuar en nosaltres l’Esperit que obra en nosaltres i ens fa portadors de vida i d’obres.
L’Església és un poble de batejats i batejades. És la comunitat dels fills i filles de Déu que ha de posar-se sempre al servei dels més febles, defensant la vida i la justícia, i anunciant la bona noticia als pobres i senzills. I aquesta ha de ser la nostra identitat.
Los aforismos de Dios
9.- De menos nos hizo Dios…
Es una frase que expresa la esperanza de conseguir lo que se intenta, aunque a muchos les parezca desproporcionado.
Se refiere, naturalmente, a que Dios nos hizo de la nada…
10.- Dios te la depare buena…
Frase referida a la duda o recelo que se suele tener de que no salga bien algo que se intenta.
El origen de esta expresión está en el libro Aventuras y vida de Guzmán de Alfarache, de Mateo Alemán, donde se explica la historia de un médico falso, que metió en su alforja una serie de medicinas, sobre todo jarabes y purgas, y cuando visitaba a un enfermo, metía la mano en la alforja y sacaba una medicina, diciendo primero entre sí Dios te la depare buena, y le daba lo primero que pillaba…
11.- El hombre propone, pero Dios dispone…
Formulada de esta manera, la expresión es del libro de La imitación de Cristo (llamado también Kempis). Pero en el libro de los Proverbios (16, 9) también leemos: el hombre elige su camino y Dios conduce sus pasos…
El baptisme del Senyor
La litúrgia d’avui dóna un salt en el temps –de la infància a l’edat adulta– i ens presenta la contemplació del baptisme de Jesús, on es produeix la plenitud de les epifanies, o manifestacions del Messies, que hem vingut celebrant des de la nit de Nadal. Una veu s’escolta des del cel: Ets el meu Fill, el meu estimat; en Tu m’he complagut...
Cal advertir també que la litúrgia no segueix necessàriament un ordre cronològic dels fets, ja que algú pot pensar que com és que celebrem avui el baptisme (que se suposa als trenta anys de Jesús) i el 2 de febrer celebrarem la Presentació al temple, que tingué lloc als 40 dies del seu naixement.
Cal dir, així mateix, que aquesta feta del Baptisme del Senyor és d’origen recent, ja que va ser instituïda l’any 1960, i els seus promotors van pensar que a més a més de suposar la plenitud de les manifestacions, com dèiem abans, era una bona ocasió per reflexionar sobre la nostra condició de batejats i batejades.
I és que la nostra biografia cristiana va començar tot just el dia del nostre baptisme.
Per això, la festa d’avui és una bona ocasió per a tres coses:
–en primer lloc per a donar gràcies a Déu pel do de la fe que ens dóna la gràcia de ser fills i filles seus
–en segon lloc, per donar gràcies també als nostres pares, que van ser els instruments d’aquest do de Déu
–i en tercer lloc, per reflexionar seriosament sobre com anem escrivint dia a dia la nostra biografia de batejats i batejades. Nosaltres no volem ser batejats només amb aigua (és a dir, sociològicament, o de número), sinó amb Esperit i amb foc, és a dir deixant actuar en nosaltres l’Esperit que obra en nosaltres i ens fa portadors de vida i d’obres.
L’Església és un poble de batejats i batejades. És la comunitat dels fills i filles de Déu que ha de posar-se sempre al servei dels més febles, defensant la vida i la justícia, i anunciant la bona noticia als pobres i senzills. I aquesta ha de ser la nostra identitat.
Los aforismos de Dios
9.- De menos nos hizo Dios…
Es una frase que expresa la esperanza de conseguir lo que se intenta, aunque a muchos les parezca desproporcionado.
Se refiere, naturalmente, a que Dios nos hizo de la nada…
10.- Dios te la depare buena…
Frase referida a la duda o recelo que se suele tener de que no salga bien algo que se intenta.
El origen de esta expresión está en el libro Aventuras y vida de Guzmán de Alfarache, de Mateo Alemán, donde se explica la historia de un médico falso, que metió en su alforja una serie de medicinas, sobre todo jarabes y purgas, y cuando visitaba a un enfermo, metía la mano en la alforja y sacaba una medicina, diciendo primero entre sí Dios te la depare buena, y le daba lo primero que pillaba…
11.- El hombre propone, pero Dios dispone…
Formulada de esta manera, la expresión es del libro de La imitación de Cristo (llamado también Kempis). Pero en el libro de los Proverbios (16, 9) también leemos: el hombre elige su camino y Dios conduce sus pasos…
sábado, 2 de enero de 2010
DIUMENGE 3 DE GENER 2010
BON ANY NOU, AMIGUES I AMICS, I ELS PRIMERS COMENTARIS...
DIUMENGE SEGON DESPRÉS DE NADAL
S’escau enguany aquest diumenge abans de la festa d’Epifania i ens ofereix una nova oportunitat de viure a fons el misteri de Nadal.
I a les lectures, voldria destacar la de sant Pau.
Algú ha dit que es tracta d’una bellíssima Nadala de sant Pau a la comunitat d’Efes, i és que, en efecte, Pau, en la seva pregària, expressa per als cristians i cristianes la millor manera de viure plenament el misteri de Nadal.
Recordem: demano al Pare que us concedeixi el do d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell, i li demano també que il•lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses de glòria ens té reservades...
Llum per a la intel•ligència i llum per al cor han de ser els fruits que ens deixi un any més el misteri de Nadal. Perquè Nadal és, per damunt de tot, una festa de llum, i així ho interpreta el evangelista Joan quan ens diu que la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la, i que la llum veritable, en venir al món (Nadal), il•lumina tots els homes i dones...
Els cristians i cristianes hem de veure, doncs, les coses amb una llum diferent.
6 de gener: Epifania del Senyor
La festa d’avui, coneguda amb la paraula grega Epifania, que significa manifestació, és una repetició de la festa de Nadal. Les esglésies d’Occident i d’Orient celebren el mateix misteri, però des d’aspectes diferents. El Nadal occidental subratlla més el naixement humà del Fill de Déu, mentre que el Nadal oriental incideix en la manifestació universal de Déu, mitjançant Jesucrist, a tots els pobles. Lluc indica que els primers adoradors del Nen són uns pobres pastors, mentre Mateu destaca que són uns gentils els primers en reconèixer Jesús.
Més enllà, però, de qualsevol consideració, el que sí és cert és que el relat dels Mags és una interessant catequesi de recerca de Déu. Una recerca que conté els següents passos: –la lectura d’un signe; –posar-se en actitud i en camí de recerca; –superar dubtes i incerteses; –arribar a l’encontre personal; –viure la joia de la trobada; –i assumir el compromís d’haver de canviar de camí.
Los aforismos de Dios
8.- Los dichos del día de Reyes.
La fiesta de Epifanía, más conocida como la fiesta de los Reyes Magos, da lugar a una serie de dichos que difícilmente se explican si no se conoce el texto de Mateo (2, 1-12) que narra este episodio.
Se dice, por ejemplo, que el día de Reyes hablan las estrellas, en alusión a la estrella que les guió hasta el Niño.
Dícese también que el año que la fiesta de Reyes cae en miércoles, como sucede este año, será un año muy bueno, porque según el Génesis, Dios creó el sol, la luna y las estrellas el cuarto día ( o sea, según el cómputo judío, el miércoles), y por eso, cuando la fiesta de los Reyes cae en miércoles, nosotros, igual que ellos, podremos ver muchas estrellas que nos guiarán...
También resulta curioso saber que los Reyes que aparecen en la baraja de naipes española tienen que ver con los Reyes que hoy celebramos y las ofrendas que llevaron al Niño.
El Rey de bastos representa al que ofreció incienso; el de copas, al que llevó la mirra; y el de oros, al que ofreció el oro. El cuarto, el de espadas, alude al Rey Herodes que mató a espada a los inocentes.
BONA SETMANA, Manel
DIUMENGE SEGON DESPRÉS DE NADAL
S’escau enguany aquest diumenge abans de la festa d’Epifania i ens ofereix una nova oportunitat de viure a fons el misteri de Nadal.
I a les lectures, voldria destacar la de sant Pau.
Algú ha dit que es tracta d’una bellíssima Nadala de sant Pau a la comunitat d’Efes, i és que, en efecte, Pau, en la seva pregària, expressa per als cristians i cristianes la millor manera de viure plenament el misteri de Nadal.
Recordem: demano al Pare que us concedeixi el do d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell, i li demano també que il•lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses de glòria ens té reservades...
Llum per a la intel•ligència i llum per al cor han de ser els fruits que ens deixi un any més el misteri de Nadal. Perquè Nadal és, per damunt de tot, una festa de llum, i així ho interpreta el evangelista Joan quan ens diu que la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la, i que la llum veritable, en venir al món (Nadal), il•lumina tots els homes i dones...
Els cristians i cristianes hem de veure, doncs, les coses amb una llum diferent.
6 de gener: Epifania del Senyor
La festa d’avui, coneguda amb la paraula grega Epifania, que significa manifestació, és una repetició de la festa de Nadal. Les esglésies d’Occident i d’Orient celebren el mateix misteri, però des d’aspectes diferents. El Nadal occidental subratlla més el naixement humà del Fill de Déu, mentre que el Nadal oriental incideix en la manifestació universal de Déu, mitjançant Jesucrist, a tots els pobles. Lluc indica que els primers adoradors del Nen són uns pobres pastors, mentre Mateu destaca que són uns gentils els primers en reconèixer Jesús.
Més enllà, però, de qualsevol consideració, el que sí és cert és que el relat dels Mags és una interessant catequesi de recerca de Déu. Una recerca que conté els següents passos: –la lectura d’un signe; –posar-se en actitud i en camí de recerca; –superar dubtes i incerteses; –arribar a l’encontre personal; –viure la joia de la trobada; –i assumir el compromís d’haver de canviar de camí.
Los aforismos de Dios
8.- Los dichos del día de Reyes.
La fiesta de Epifanía, más conocida como la fiesta de los Reyes Magos, da lugar a una serie de dichos que difícilmente se explican si no se conoce el texto de Mateo (2, 1-12) que narra este episodio.
Se dice, por ejemplo, que el día de Reyes hablan las estrellas, en alusión a la estrella que les guió hasta el Niño.
Dícese también que el año que la fiesta de Reyes cae en miércoles, como sucede este año, será un año muy bueno, porque según el Génesis, Dios creó el sol, la luna y las estrellas el cuarto día ( o sea, según el cómputo judío, el miércoles), y por eso, cuando la fiesta de los Reyes cae en miércoles, nosotros, igual que ellos, podremos ver muchas estrellas que nos guiarán...
También resulta curioso saber que los Reyes que aparecen en la baraja de naipes española tienen que ver con los Reyes que hoy celebramos y las ofrendas que llevaron al Niño.
El Rey de bastos representa al que ofreció incienso; el de copas, al que llevó la mirra; y el de oros, al que ofreció el oro. El cuarto, el de espadas, alude al Rey Herodes que mató a espada a los inocentes.
BONA SETMANA, Manel
sábado, 26 de diciembre de 2009
27 de desembre 2009 - 1 de gener 2010
Bons amics, lectors i lectores, una tramesa més...
I us anuncio que Las Puntillas ja estan recollides en forma de llibre. Costa 10 euros.
Es pot adquirir a santa Maria Magadalena, o fer encàrrecs...
Gràcies.
27 de desembre: La sagrada Família
Déu, com tots nosaltres, va assumir la naturalesa humana en el sí d’una família, i avui volem contemplar aquest fet i extrapolar-lo a la realitat de les nostres famílies i a l’esperit que ha de presidir qualsevol projecte de convivència en comú.
No cal dir que la vida familiar es troba ara per ara davant situacions noves, diverses i a vegades conflictives, i no podem ignorar aquest fet. Però tampoc podem renunciar a allò que té de molt positiu.
La família continua essent un àmbit privilegiat per a unes relacions humanes guiades per l’estimació, la llibertat, el respecte i la pluralitat. És un lloc privilegiat per aprendre i exercir l’estimació, la gratuïtat, els valors ètics, el diàleg, el perdó, la disponibilitat i la solidaritat compartida. És la dinàmica de les coses petites, els detalls i els signes de tendresa la que fa créixer la interioritat de les persones.
La família cristiana té, a més a més, una dimensió eclesial, ja que és en ella on es viu i transmet la fe; alhora que l’Església ha de tenir també una dimensió familiar, en les relaciones de fraternitat. Família i Església es complementen.
1 de gener: Solemnitat de la Mare de Déu
Jornada mundial de la pau
La data de l’1 de gener aplega cada any fins a quatre realitats diferents: –és l’octava de Nadal; –el començament d’un any civil; –una festa litúrgica en honor de Maria, –i la Jornada mundial de la pau, instituïda pel Papa Pau VIè, i que enguany duu el lema de “si vols cultivar la pau, tinguis cura de la creació”
D’altra part, en els textos de la litúrgia del dia, trobem el salm 66 que és la millor expressió de desitjos de cara a l’any que comença: que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada.
I de Maria ens recorda la seva pràctica de vida interior: conservava els records en el seu cor i els meditava.
Treballar més i més la nostra interioritat hauria de ser un dels més ferms propòsits de cara a aquest any 2010.
La gran utopia cristiana nomes serà possible amb homes i dones que treballin la seva vida interior. Seguim necessitant profetes.
Los aforismos de Dios
6.- Ver el cielo abierto
Expresión que indica encontrar solución a un problema o dificultad que se veía insalvable, o al hecho de conseguir algo que se uno se propone.
El origen de esta frase está en el relato del martirio de san Esteban (Hechos de los Apóstoles 7,56) en el que el protomártir exclama: veo el cielo abierto, y al Hijo del hombre de pie al lado de Dios, en el lugar de honor.
7.- Írsele a uno el santo al cielo…
Siguiendo con el tema del cielo como protagonista, encontramos esta frase que indica olvidársele a uno lo que iba a decir, o lo que tenía que hacer…
Este hecho, que suele ser frecuente entre los que hablan mucho en público, tiene su origen, al parecer, en el hecho de un predicador que fue a predicar la fiesta en honor de un santo, se olvidó del santo y se dedicó a hablar de otras cosas…
8.- Eso es del año de la polca…
Ahora que vamos a estrenar un nuevo año, cuidado con esta frase, que indica que una cosa es vieja, cursi, o pasada de moda. La polca es un típico baile que procede de Bohemia y se remonta a los inicios del siglo XIX.
Bon any nou per a tothom...
Manel
I us anuncio que Las Puntillas ja estan recollides en forma de llibre. Costa 10 euros.
Es pot adquirir a santa Maria Magadalena, o fer encàrrecs...
Gràcies.
27 de desembre: La sagrada Família
Déu, com tots nosaltres, va assumir la naturalesa humana en el sí d’una família, i avui volem contemplar aquest fet i extrapolar-lo a la realitat de les nostres famílies i a l’esperit que ha de presidir qualsevol projecte de convivència en comú.
No cal dir que la vida familiar es troba ara per ara davant situacions noves, diverses i a vegades conflictives, i no podem ignorar aquest fet. Però tampoc podem renunciar a allò que té de molt positiu.
La família continua essent un àmbit privilegiat per a unes relacions humanes guiades per l’estimació, la llibertat, el respecte i la pluralitat. És un lloc privilegiat per aprendre i exercir l’estimació, la gratuïtat, els valors ètics, el diàleg, el perdó, la disponibilitat i la solidaritat compartida. És la dinàmica de les coses petites, els detalls i els signes de tendresa la que fa créixer la interioritat de les persones.
La família cristiana té, a més a més, una dimensió eclesial, ja que és en ella on es viu i transmet la fe; alhora que l’Església ha de tenir també una dimensió familiar, en les relaciones de fraternitat. Família i Església es complementen.
1 de gener: Solemnitat de la Mare de Déu
Jornada mundial de la pau
La data de l’1 de gener aplega cada any fins a quatre realitats diferents: –és l’octava de Nadal; –el començament d’un any civil; –una festa litúrgica en honor de Maria, –i la Jornada mundial de la pau, instituïda pel Papa Pau VIè, i que enguany duu el lema de “si vols cultivar la pau, tinguis cura de la creació”
D’altra part, en els textos de la litúrgia del dia, trobem el salm 66 que és la millor expressió de desitjos de cara a l’any que comença: que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada.
I de Maria ens recorda la seva pràctica de vida interior: conservava els records en el seu cor i els meditava.
Treballar més i més la nostra interioritat hauria de ser un dels més ferms propòsits de cara a aquest any 2010.
La gran utopia cristiana nomes serà possible amb homes i dones que treballin la seva vida interior. Seguim necessitant profetes.
Los aforismos de Dios
6.- Ver el cielo abierto
Expresión que indica encontrar solución a un problema o dificultad que se veía insalvable, o al hecho de conseguir algo que se uno se propone.
El origen de esta frase está en el relato del martirio de san Esteban (Hechos de los Apóstoles 7,56) en el que el protomártir exclama: veo el cielo abierto, y al Hijo del hombre de pie al lado de Dios, en el lugar de honor.
7.- Írsele a uno el santo al cielo…
Siguiendo con el tema del cielo como protagonista, encontramos esta frase que indica olvidársele a uno lo que iba a decir, o lo que tenía que hacer…
Este hecho, que suele ser frecuente entre los que hablan mucho en público, tiene su origen, al parecer, en el hecho de un predicador que fue a predicar la fiesta en honor de un santo, se olvidó del santo y se dedicó a hablar de otras cosas…
8.- Eso es del año de la polca…
Ahora que vamos a estrenar un nuevo año, cuidado con esta frase, que indica que una cosa es vieja, cursi, o pasada de moda. La polca es un típico baile que procede de Bohemia y se remonta a los inicios del siglo XIX.
Bon any nou per a tothom...
Manel
sábado, 19 de diciembre de 2009
Diumenge IV d'Advent - 20-XII-09
Us faig arribar la darrera reflexió d'Advent, alhora que us destijo de tot cor una entranyable festa de Nadal. Nadal és la gran dignificació de la persona humana i de la humanitat.Déu es va fer home per fer l'home Déu... Joiós i feliç Nadal.
Trobar la felicitat en la fe
L’evangeli d’avui ens presenta la manera que va tenir Maria de preparar el naixement del seu fill. La visitació a la seva cosina Elisabet és un acte de proximitat i disponibilitat envers una persona. El Nadal de Maria va ser un Nadal d’estimació solidària.
Així les coses, no és estrany que Maria rebés, de boca de la mateixa Elisabet, la primera de les benaurances que apareix als evangelis: feliç tu que has cregut... Maria va mostrar que la fe en Déu la portava a apropar-se a les persones, i això la feia feliç.
I és que el gest de Déu fent-se home, assumint la condició humana i identificant-se amb l’ésser humà, ens indica que a partir d’aquest moment ja no serà possible creure en Ell sense estimar les persones. Jesús ho dirà clarament: allò que feu amb els altres, ho feu amb mi...
Aquest quart i últim diumenge d’Advent en situa a tots en l’interrogant ja immediat de com serà el nostre Nadal. ¿Serà, de veritat, un Nadal que ens aportarà a nosaltres i al món una mica més de felicitat autèntica?
Tornem, amb aquesta pregunta, a la benaurança que rebé Maria i als interrogants que se’n desprenen: ¿Creure ens fa feliços? ¿Creure pot fer més feliç a la humanitat que ens envolta?
La reflexió haurà de centrar-se, però, en què entenem per creure, de quina fe parlem.
Evidentment, creure és fiar-se de Déu, d’un Déu que ens estima. De un Déu que, passi el que passi, no ens abandona.
La fe no és simplement una superstició superficial, ni només una emoció sentimental. Fe és acceptar allò que va més enllà de la nostra capacitat racional i incorporar a la nostra vida l’existència i la presència de Déu. I serà aquesta fe, viscuda i experimentada, la que ens farà feliços, perquè lluny de disminuir la nostra capacitat humana, la llença a unes perspectives insospitables.
Sempre recordaré un vell professor que ens va fer escriure a classe tres coses que cregueu que heu de deixar de banda per ser més feliços, i la resposta que va escollir d’un dels alumnes, com la més encertada, va ser: la intolerància, la desmesurada cobdícia dels béns materials, i el derrotisme.
Al fil d’aquesta resposta, la fe ens va imitar el perdó i la misericòrdia de Déu; ens allibera de l’afany de possessió, i ens esperança.
Los aforismos de Dios
4.- Donde Cristo dio las tres voces…
Frase que expresa un lugar muy distante y, por lo regular, solitario.
El dicho se refiere al desierto, lugar a donde se retiró Cristo y donde fue tentado por el diablo.
Es sabido que Cristo ahuyentó las tentaciones con tres frases:
–No sólo de pan vive el hombre, sino de toda palabra que sale de la boca de Dios
–No tentarás al Señor, tu Dios
–y Vete, Satanás, porque escrito está: al Señor tu Dios adorarás y a El sólo servirás.
Tres voces muy sabias
.5.- Doctores tiene la santa Madre Iglesia…
Frase que se usa para eludir la respuesta a una cuestión difícil…
La expresión proviene de aquel famoso Catecismo del Padre Astete, donde se leía:
–Además del Credo y los artículos, ¿creéis otras cosas?
–Sí, padre; todo lo que cree y enseña la santa Madre Iglesia católica, apostólica y romana…
–¿Qué cosas son éstas?
–Eso no me lo preguntéis a mí, que soy muy ignorante: doctores tiene la santa Madre Iglesia que os sabrán responder…
¡Qué tiempos aquellos!
Una cordial abraçada,
Manel Simó
Trobar la felicitat en la fe
L’evangeli d’avui ens presenta la manera que va tenir Maria de preparar el naixement del seu fill. La visitació a la seva cosina Elisabet és un acte de proximitat i disponibilitat envers una persona. El Nadal de Maria va ser un Nadal d’estimació solidària.
Així les coses, no és estrany que Maria rebés, de boca de la mateixa Elisabet, la primera de les benaurances que apareix als evangelis: feliç tu que has cregut... Maria va mostrar que la fe en Déu la portava a apropar-se a les persones, i això la feia feliç.
I és que el gest de Déu fent-se home, assumint la condició humana i identificant-se amb l’ésser humà, ens indica que a partir d’aquest moment ja no serà possible creure en Ell sense estimar les persones. Jesús ho dirà clarament: allò que feu amb els altres, ho feu amb mi...
Aquest quart i últim diumenge d’Advent en situa a tots en l’interrogant ja immediat de com serà el nostre Nadal. ¿Serà, de veritat, un Nadal que ens aportarà a nosaltres i al món una mica més de felicitat autèntica?
Tornem, amb aquesta pregunta, a la benaurança que rebé Maria i als interrogants que se’n desprenen: ¿Creure ens fa feliços? ¿Creure pot fer més feliç a la humanitat que ens envolta?
La reflexió haurà de centrar-se, però, en què entenem per creure, de quina fe parlem.
Evidentment, creure és fiar-se de Déu, d’un Déu que ens estima. De un Déu que, passi el que passi, no ens abandona.
La fe no és simplement una superstició superficial, ni només una emoció sentimental. Fe és acceptar allò que va més enllà de la nostra capacitat racional i incorporar a la nostra vida l’existència i la presència de Déu. I serà aquesta fe, viscuda i experimentada, la que ens farà feliços, perquè lluny de disminuir la nostra capacitat humana, la llença a unes perspectives insospitables.
Sempre recordaré un vell professor que ens va fer escriure a classe tres coses que cregueu que heu de deixar de banda per ser més feliços, i la resposta que va escollir d’un dels alumnes, com la més encertada, va ser: la intolerància, la desmesurada cobdícia dels béns materials, i el derrotisme.
Al fil d’aquesta resposta, la fe ens va imitar el perdó i la misericòrdia de Déu; ens allibera de l’afany de possessió, i ens esperança.
Los aforismos de Dios
4.- Donde Cristo dio las tres voces…
Frase que expresa un lugar muy distante y, por lo regular, solitario.
El dicho se refiere al desierto, lugar a donde se retiró Cristo y donde fue tentado por el diablo.
Es sabido que Cristo ahuyentó las tentaciones con tres frases:
–No sólo de pan vive el hombre, sino de toda palabra que sale de la boca de Dios
–No tentarás al Señor, tu Dios
–y Vete, Satanás, porque escrito está: al Señor tu Dios adorarás y a El sólo servirás.
Tres voces muy sabias
.5.- Doctores tiene la santa Madre Iglesia…
Frase que se usa para eludir la respuesta a una cuestión difícil…
La expresión proviene de aquel famoso Catecismo del Padre Astete, donde se leía:
–Además del Credo y los artículos, ¿creéis otras cosas?
–Sí, padre; todo lo que cree y enseña la santa Madre Iglesia católica, apostólica y romana…
–¿Qué cosas son éstas?
–Eso no me lo preguntéis a mí, que soy muy ignorante: doctores tiene la santa Madre Iglesia que os sabrán responder…
¡Qué tiempos aquellos!
Una cordial abraçada,
Manel Simó
sábado, 12 de diciembre de 2009
Diumenge III d'Advent - 13 de desembre 2009
Benvolguts, benvolgudes, us faig arribar, com cada setmana, la meva reflexió...¿I nosaltres, ¿què farem, què podem fer?...
I nosaltres, ¿què podem fer?
La litúrgia d’aquest tercer diumenge d’Advent es mou al voltant d’un parell de consideracions que poden ser, d’alguna manera, complementàries.
D’una part hi ha una reiterada crida a cercar la veritable alegria, com a simfonia interior que neix de la satisfacció personal d’haver aconseguit quelcom amb l’esforç i el treball propi.
Però és, tot just, aquesta recerca de la veritable alegria la que ens porta a demanar també nosaltres, com aquells que s’apropaven a Joan Baptista, i nosaltres, ¿què podem fer?
I és que no deixa de ser una paradoxa el fet que en uns moments difícils com són els que estan passant moltes persones, els cristians escoltem avui a totes les esglésies les paraules de sant Pau: viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents.
Aquest Nadal de 2009 serà el Nadal de la crisi, i si volem viure’l tal com ens demanen els signes dels temps i transmetre felicitat i joia de veritat als qui més ho necessitin, haurem de respondre amb autenticitat a la pregunta: i nosaltres, ¿què podem fer davant la crisi?
Han estat molts i diversos els fòrums cristians que s’han plantejat la pregunta, i aquí voldria oferir-vos una petita síntesi de les coses que s’han dit i que responen a la pregunta:
1. -Treballar per recuperar i viure l’ètica del límit, és a dir, adonar-nos de la necessitat de posar límits a les nostres conductes, sobre tot quan perjudiquen als altres.
2.- Fomentar la cultura de la solidaritat, apostant per una vida d’austeritat per afavorir l’eliminació de les grans desigualtats socials. Redescobrir el valor de la convivència.
3.- Viure una militància econòmica, afavorint iniciatives que siguin alternatives a l’economia capitalista que genera periòdicament aquestes grans crisis econòmiques, financeres, ecològiques i energètiques. Afavorir el treball cooperatiu, el consum responsable, les finances ètiques etc.
4.- Impulsar, sobre tot amb els més joves, una escola de valors que els ajudi a saber distingir entre el ser i el tenir, i els impulsi a cercar camins cap a un progrés inclusiu i no excloent.
Segur que la llista es podria allargar molt més, però penso que aquests quatre punts donen peu a una profunda reflexió que ens serà molt útil per preparar un Nadal que sigui bona notícia per a tothom que cregui que una altra societat és possible.
Los aforismos de Dios
3. Armar (se) la de Dios es Cristo
La frase, que a algunos les puede parecer ofensiva, se aplica a las discusiones donde todos gritan y nadie se entiende, o a reyertas muy grandes y ruidosas.
La frase, según muchos, tiene su origen en la celebración, el año 325, del Concilio de Nicea (hoy Iznik, en Turquía)
En dicho Concilio, convocado por el emperador Constantino, se discutió vivamente la doble naturaleza divina y humana de Jesucristo, en contra del arrianismo, que defendía solamente la naturaleza humana. Los católicos, tras muchas discusiones, proclamaron como verdad dogmática que Jesucristo era Dios, Hijo de Dios, consustancial con el Padre.
Otros, sin embargo, piensan que la frase se refiere a lo sucedido en el Calvario, cuando, al morir Cristo, los fenómenos que se produjeron (la cortina del templo se rasgó en dos, la tierra tembló y las rocas se resquebrajaron) mostraron que era Dios, y así lo indicó el oficial del ejército romano, al exclamar verdaderamente éste era Hijo de Dios…
Las dos explicaciones son posibles y probables.
Bona setmana! Manel
I nosaltres, ¿què podem fer?
La litúrgia d’aquest tercer diumenge d’Advent es mou al voltant d’un parell de consideracions que poden ser, d’alguna manera, complementàries.
D’una part hi ha una reiterada crida a cercar la veritable alegria, com a simfonia interior que neix de la satisfacció personal d’haver aconseguit quelcom amb l’esforç i el treball propi.
Però és, tot just, aquesta recerca de la veritable alegria la que ens porta a demanar també nosaltres, com aquells que s’apropaven a Joan Baptista, i nosaltres, ¿què podem fer?
I és que no deixa de ser una paradoxa el fet que en uns moments difícils com són els que estan passant moltes persones, els cristians escoltem avui a totes les esglésies les paraules de sant Pau: viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents.
Aquest Nadal de 2009 serà el Nadal de la crisi, i si volem viure’l tal com ens demanen els signes dels temps i transmetre felicitat i joia de veritat als qui més ho necessitin, haurem de respondre amb autenticitat a la pregunta: i nosaltres, ¿què podem fer davant la crisi?
Han estat molts i diversos els fòrums cristians que s’han plantejat la pregunta, i aquí voldria oferir-vos una petita síntesi de les coses que s’han dit i que responen a la pregunta:
1. -Treballar per recuperar i viure l’ètica del límit, és a dir, adonar-nos de la necessitat de posar límits a les nostres conductes, sobre tot quan perjudiquen als altres.
2.- Fomentar la cultura de la solidaritat, apostant per una vida d’austeritat per afavorir l’eliminació de les grans desigualtats socials. Redescobrir el valor de la convivència.
3.- Viure una militància econòmica, afavorint iniciatives que siguin alternatives a l’economia capitalista que genera periòdicament aquestes grans crisis econòmiques, financeres, ecològiques i energètiques. Afavorir el treball cooperatiu, el consum responsable, les finances ètiques etc.
4.- Impulsar, sobre tot amb els més joves, una escola de valors que els ajudi a saber distingir entre el ser i el tenir, i els impulsi a cercar camins cap a un progrés inclusiu i no excloent.
Segur que la llista es podria allargar molt més, però penso que aquests quatre punts donen peu a una profunda reflexió que ens serà molt útil per preparar un Nadal que sigui bona notícia per a tothom que cregui que una altra societat és possible.
Los aforismos de Dios
3. Armar (se) la de Dios es Cristo
La frase, que a algunos les puede parecer ofensiva, se aplica a las discusiones donde todos gritan y nadie se entiende, o a reyertas muy grandes y ruidosas.
La frase, según muchos, tiene su origen en la celebración, el año 325, del Concilio de Nicea (hoy Iznik, en Turquía)
En dicho Concilio, convocado por el emperador Constantino, se discutió vivamente la doble naturaleza divina y humana de Jesucristo, en contra del arrianismo, que defendía solamente la naturaleza humana. Los católicos, tras muchas discusiones, proclamaron como verdad dogmática que Jesucristo era Dios, Hijo de Dios, consustancial con el Padre.
Otros, sin embargo, piensan que la frase se refiere a lo sucedido en el Calvario, cuando, al morir Cristo, los fenómenos que se produjeron (la cortina del templo se rasgó en dos, la tierra tembló y las rocas se resquebrajaron) mostraron que era Dios, y así lo indicó el oficial del ejército romano, al exclamar verdaderamente éste era Hijo de Dios…
Las dos explicaciones son posibles y probables.
Bona setmana! Manel
sábado, 5 de diciembre de 2009
II Diumenge d'Advent - Los aforismos de Dios - 6 desembre 2009
Benvolguts, benvolgudes, m'agradaria poder llegir també alguns comentaris vostres...
Necessitem més profetes
Les tres lectures de la litúrgia d’avui ens conviden a entreveure què és un profeta i com ha d’actuar.
Sant Pau, a la Carta als filipencs, ens mostra les qualitats individuals que ha de cultivar un profeta: és aquell que s’ha enriquit de l’amor a Déu fins a vessar, que es presenta ple de coneixement i de finor d’esperit, i que sap apreciar els valors autèntics.
Ple d’aquest bagatge personal, les altres dos lectures presenten al profeta en la seva relació amb els altres. Diu Baruc: el profeta anima al poble a vestir-se amb el mantell de la bondat de Déu, i a caminar ple d’alegria. I l’evangeli ens mostra la vocació profètica de Joan Baptista, cridant al poble a penedir-se dels seus errors i a segellar la seva conversió amb un baptisme. És un profeta alliberador: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí...
Els profetes han estat sempre, a la història humana, els qui han vingut a il•luminar el projecte de Déu, el seu pla de salvació. Ho han fet des de el seu equipatge personal d’una vida interior profunda i cultivada, i des d’una acció agosarada d’alliberament de las persones, mitjançant la denúncia de tots els lligams d’esclavitud que destorben la persona humana.
Resulten si més no curioses les dues parts que conté l’evangeli d’avui. Lluc situa en primer lloc les dades històriques dels qui manaven en temps de Joan Baptista. Malauradament la història sovint s’escriu d’aquesta manera: és la història dels guanyadors, dels poderosos. Però Lluc, de seguida, passa a ocupar-se de la tasca del profeta Joan Baptista, que és una tasca en relació amb els vençuts, és a dir, amb els qui pateixen les desigualtats. Per això, els anuncia l’alliberament de les seves situacions: s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.
Avui, més que mai necessitem homes i dones que assumeixin sense por una tasca profètica, personal i col•lectivament.
Los aforismos de Dios
2. A quien madruga, Dios le ayuda
Este refrán tiene otra versión que dice: a quien madruga y vela, todo se le revela...
Si nos atenemos al origen del dicho, parece ser surgió por el hecho de que un padre reñía a su hijo porque le costaba mucho levantarse por las mañanas, y le ponía como ejemplo y estímulo a uno que se había levantado de mañana y que se había encontrado una bolsa con mucho dinero...
Por eso otra variante del dicho afirma:
–Al que madruga, Dios le ayuda. Uno que madrugó, un duro se encontró.
Pero esta versión es peligrosa, porque alguien puede responder:
–Pues más madrugó el que lo perdió...
Y ante esto, no falta quien retoca el dicho y afirma:
–Más le vale a quien Dios ayuda, que al que mucho madruga...
Sea como fuere, lo cierto es que estamos ante una frase hecha que pretende enseñarnos que la ayuda de Dios hay que inscribirla en la colaboración humana.
Dios nunca suplirá ni favorecerá la pereza de las personas.
Ayúdate que te ayudaré...
Apa, una forta abraçada, Manel
I felicitats a totes les Conxites, Inmas, etc. etc.
Necessitem més profetes
Les tres lectures de la litúrgia d’avui ens conviden a entreveure què és un profeta i com ha d’actuar.
Sant Pau, a la Carta als filipencs, ens mostra les qualitats individuals que ha de cultivar un profeta: és aquell que s’ha enriquit de l’amor a Déu fins a vessar, que es presenta ple de coneixement i de finor d’esperit, i que sap apreciar els valors autèntics.
Ple d’aquest bagatge personal, les altres dos lectures presenten al profeta en la seva relació amb els altres. Diu Baruc: el profeta anima al poble a vestir-se amb el mantell de la bondat de Déu, i a caminar ple d’alegria. I l’evangeli ens mostra la vocació profètica de Joan Baptista, cridant al poble a penedir-se dels seus errors i a segellar la seva conversió amb un baptisme. És un profeta alliberador: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí...
Els profetes han estat sempre, a la història humana, els qui han vingut a il•luminar el projecte de Déu, el seu pla de salvació. Ho han fet des de el seu equipatge personal d’una vida interior profunda i cultivada, i des d’una acció agosarada d’alliberament de las persones, mitjançant la denúncia de tots els lligams d’esclavitud que destorben la persona humana.
Resulten si més no curioses les dues parts que conté l’evangeli d’avui. Lluc situa en primer lloc les dades històriques dels qui manaven en temps de Joan Baptista. Malauradament la història sovint s’escriu d’aquesta manera: és la història dels guanyadors, dels poderosos. Però Lluc, de seguida, passa a ocupar-se de la tasca del profeta Joan Baptista, que és una tasca en relació amb els vençuts, és a dir, amb els qui pateixen les desigualtats. Per això, els anuncia l’alliberament de les seves situacions: s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serralada es tornarà una plana, i el terreny escabrós serà una vall, i tothom veurà la salvació de Déu.
Avui, més que mai necessitem homes i dones que assumeixin sense por una tasca profètica, personal i col•lectivament.
Los aforismos de Dios
2. A quien madruga, Dios le ayuda
Este refrán tiene otra versión que dice: a quien madruga y vela, todo se le revela...
Si nos atenemos al origen del dicho, parece ser surgió por el hecho de que un padre reñía a su hijo porque le costaba mucho levantarse por las mañanas, y le ponía como ejemplo y estímulo a uno que se había levantado de mañana y que se había encontrado una bolsa con mucho dinero...
Por eso otra variante del dicho afirma:
–Al que madruga, Dios le ayuda. Uno que madrugó, un duro se encontró.
Pero esta versión es peligrosa, porque alguien puede responder:
–Pues más madrugó el que lo perdió...
Y ante esto, no falta quien retoca el dicho y afirma:
–Más le vale a quien Dios ayuda, que al que mucho madruga...
Sea como fuere, lo cierto es que estamos ante una frase hecha que pretende enseñarnos que la ayuda de Dios hay que inscribirla en la colaboración humana.
Dios nunca suplirá ni favorecerá la pereza de las personas.
Ayúdate que te ayudaré...
Apa, una forta abraçada, Manel
I felicitats a totes les Conxites, Inmas, etc. etc.
sábado, 28 de noviembre de 2009
Primer diumenge d'ADVENT - 29 de novembre 2009
Nova etapa, nou any litúrgic,noves esperances en un Advent i un Nadal solidaris amb una situació de crisi per a moltes persones. Mantinguem viva la nostra solidaritat.
Una pregària, una fita i un camí a prevenir
Amb el començament del temps d’Advent encetem avui un nou any litúrgic. La pedagogia de la litúrgia ens durà de la mà cap a la Pasqua, passant pel Nadal i la Quaresma: després de la setmana santa esclatarà de nou la joia de la Resurrecció, i la vinguda de l’Esperit a la Pentecosta ens animarà a continuar identificant-nos amb el Crist, Déu fet home, Déu humanitzat, encarnat en les persones..
Advent commemora les tres vingudes del Crist: va venir (Nadal), ve cada dia (adveniment diari), i vindrà gloriós i triomfant a instaurar el cel nou i la terra nova (final del temps present).
Advent és temps de gràcia, d’espera i de continuar mantenint una esperança activa. Temps de creure en aquell que va venir, ve i vindrà a alliberar-nos. Temps de solidaritzar-nos en aquesta tasca d’alliberar als més febles, compartint el seu dolor.
I espigolant a les lectures d’aquest primer diumenge, crec que ens podem quedar amb tres pensaments:
–Una pregària: Senyor, feu que aprengui els vostres camins. Ho diu el salm. I no hem de témer que a vegades els seus camins no coincideixen amb els nostres, ni que a voltes els seus camins semblin gaire bé impossibles. Els camins venen donats pel projecte de Déu sobre nosaltres i sobre aquest món. I el projecte de Déu és un projecte d’amor, de justícia, de pau, de llibertat...
Una fita: Que el Senyor faci créixer fins a vessar el amor que is teniu. És el desig de sant Pau envers la comunitat de Tessalònica. I és la fita que hauríem de tenir totes les nostres comunitats cristianes. Prendre’s seriosament l’art d’estimar. És allò que deien de les primeres comunitats cristianes: mireu-los com s’estimen...Avui és el testimoni més vàlid que podem aportar en un món molt deshumanitzat.
I un camí a prevenir: la gent perdrà l’alè de por... La pedagogia de la por mai pot donar bons resultats. A Déu no se’l pot proposar per camins de pors i càstigs, sinó per la via de l’enamorament i la correspondència a la seva gratuïtat. Veniu a mi, diu Jesús, que el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera. Alliberar-se fa feliç.
Los aforismos de Dios
Con el nuevo año litúrgico, ponemos fin a La Puntilla (pronto aparecerá un libro con todas ellas) y pasamos a una sección nueva que recoja dichos y frases con Dios o la religión al fondo, para explicar su orígen y significado. El objetivo es que no perdamos el lenguaje ni la cultura religiosa, elementos de los que no andamos hoy muy sobrados.
1.- Eso suena a
música celestial
Frase con la que se caracterizan las palabras elegantes y vacías, o las promesas sin sustancia ni utilidad.
El orígen de la expresión responde a unas viejas discusiones sobre si en el cielo habrá o no música. Algunos defendían que sí, alegando que hay una música inaudible para los humanos, pero que existe, y es fruto de la armonía entre los planetas y los astros. Hubo incluso un fraile que defendió que las siete notas de la escala musical correspondían a los siete planetas, y las doce consonancias, a los doce signos del Zodíaco.
Esta original discusión puede responder también al hecho de que tanto en los Evangelios, como en el Apocalipsis se consignan cánticos entonados por los ángeles...
Cuidado, pues, con la música celestial...
Ja veieu que començo una columna nova. Cal renovar-se...
Salutacions molt cordials, Manel Simó
Una pregària, una fita i un camí a prevenir
Amb el començament del temps d’Advent encetem avui un nou any litúrgic. La pedagogia de la litúrgia ens durà de la mà cap a la Pasqua, passant pel Nadal i la Quaresma: després de la setmana santa esclatarà de nou la joia de la Resurrecció, i la vinguda de l’Esperit a la Pentecosta ens animarà a continuar identificant-nos amb el Crist, Déu fet home, Déu humanitzat, encarnat en les persones..
Advent commemora les tres vingudes del Crist: va venir (Nadal), ve cada dia (adveniment diari), i vindrà gloriós i triomfant a instaurar el cel nou i la terra nova (final del temps present).
Advent és temps de gràcia, d’espera i de continuar mantenint una esperança activa. Temps de creure en aquell que va venir, ve i vindrà a alliberar-nos. Temps de solidaritzar-nos en aquesta tasca d’alliberar als més febles, compartint el seu dolor.
I espigolant a les lectures d’aquest primer diumenge, crec que ens podem quedar amb tres pensaments:
–Una pregària: Senyor, feu que aprengui els vostres camins. Ho diu el salm. I no hem de témer que a vegades els seus camins no coincideixen amb els nostres, ni que a voltes els seus camins semblin gaire bé impossibles. Els camins venen donats pel projecte de Déu sobre nosaltres i sobre aquest món. I el projecte de Déu és un projecte d’amor, de justícia, de pau, de llibertat...
Una fita: Que el Senyor faci créixer fins a vessar el amor que is teniu. És el desig de sant Pau envers la comunitat de Tessalònica. I és la fita que hauríem de tenir totes les nostres comunitats cristianes. Prendre’s seriosament l’art d’estimar. És allò que deien de les primeres comunitats cristianes: mireu-los com s’estimen...Avui és el testimoni més vàlid que podem aportar en un món molt deshumanitzat.
I un camí a prevenir: la gent perdrà l’alè de por... La pedagogia de la por mai pot donar bons resultats. A Déu no se’l pot proposar per camins de pors i càstigs, sinó per la via de l’enamorament i la correspondència a la seva gratuïtat. Veniu a mi, diu Jesús, que el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera. Alliberar-se fa feliç.
Los aforismos de Dios
Con el nuevo año litúrgico, ponemos fin a La Puntilla (pronto aparecerá un libro con todas ellas) y pasamos a una sección nueva que recoja dichos y frases con Dios o la religión al fondo, para explicar su orígen y significado. El objetivo es que no perdamos el lenguaje ni la cultura religiosa, elementos de los que no andamos hoy muy sobrados.
1.- Eso suena a
música celestial
Frase con la que se caracterizan las palabras elegantes y vacías, o las promesas sin sustancia ni utilidad.
El orígen de la expresión responde a unas viejas discusiones sobre si en el cielo habrá o no música. Algunos defendían que sí, alegando que hay una música inaudible para los humanos, pero que existe, y es fruto de la armonía entre los planetas y los astros. Hubo incluso un fraile que defendió que las siete notas de la escala musical correspondían a los siete planetas, y las doce consonancias, a los doce signos del Zodíaco.
Esta original discusión puede responder también al hecho de que tanto en los Evangelios, como en el Apocalipsis se consignan cánticos entonados por los ángeles...
Cuidado, pues, con la música celestial...
Ja veieu que començo una columna nova. Cal renovar-se...
Salutacions molt cordials, Manel Simó
sábado, 21 de noviembre de 2009
SOLEMNITAT DE Crist Rei - La puntilla - 22-11.09
Darrer diumenge de l'any i a les portes de l'Advent.
Benvolgudes amigues, benvolguts amics
Rei de tot el món
Regne universal i etern;
Regne de veritat i de vida;
Regne de santedat i de gràcia;
Regne de justícia, d’amor i de pau.
Vingui a nosaltres el vostre Regne
Arribem, un any més, al darrer diumenge del cicle litúrgic, i ho fem celebrant la figura de Jesucrist sota el títol bíblic de Rei de l’univers.
La festa és més teològica que popular, i no sembla que tingui gran acceptació per a l’espiritualitat dels cristians i cristianes de base. I això per dos motius: per la significació secular del títol de Rei, i per l’ús abusiu –excessivament messiànic- que s’ha fet a voltes d’aquest títol.
Aplica a Crist el títol de Rei a la manera mundana de les monarquies d’aquest món comporta el perill de continuar reivindicant a l’Església un poder temporal i polític que no l’escau.
I d’altra part, els qui pensen que el regnat de Crist és el regnat de la creu, amb tot i tenir raó, comporten el perill d’entendre que Déu vol el sofriment de la gent per arribar a assolir el Regne...
Per això, no és la primera vegada que escric que personalment m’estimo més parlar del Regne o del Projecte que Jesús ens proposa. Ens identifiquem amb un Crist-Rei perquè creiem en el seu Regne, és a dir en la seva proposta de vida, en el projecte que Déu vol per a aquest món i per a tots nosaltres.
I les característiques d’aquesta proposta, d’aquest Projecte, estan molt ben expressades en el Prefaci de la Missa d’avui: un Projecte que es proposa a tots i per a sempre (Regne universal i etern); un Regne que cerca sempre la veritat i que defensa la vida (Regne de veritat i de vida); un Regne que ens estimula a ser sant, aprofitant i imitant la gratuïtat de Déu (Regne de santedat i de gràcia); un Regne que treballa per la justícia i la pau, i que fa de l’amor la raó de ser de la vida ( Regne de justícia, d’amor i de pau).
Al Pare nostre fem tres peticions seguides que contenen pràcticament el mateix: –sigui santificat el teu nom, vingui a nosaltres el vostre Regne, facis la vostra voluntat.
La Puntilla
Neurosis
Los alumnos le interpelaron:
– ¿Qué quiere usted decir cuando afirma que nuestra sociedad es una sociedad neurótica?
– La neurosis, –contestó el profesor- consiste en intentar reprimir algo que no se ha eliminado.
Observad, entonces nuestra sociedad:
¿No son muchos los que pretenden eliminar de su propia persona, por ejemplo, el mundo de los valores, o su conciencia moral?
Viven, pues, en permanente tensión interior entre sus tendencias y sus represiones. Y esto es la neurosis.
Por eso, quien piensa una cosa, y dice o hace otra muy diferente, además de incoherente, difícilmente puede ser feliz.
Mostrar permanentemente en público una imagen distinta de lo que uno es y siente, es neurosis.
Reprimir el propio pensamiento porque no es políticamente correcto, es neurosis.
Renunciar a las propias ideas y limitarse a repetir las ideas que están de moda, es neurosis
Tener miedo a ser descabalgado de los privilegios a costa de lo que sea, es neurosis...
Apà, fins la propera setmana. Gràcies.
Manel Simó
Benvolgudes amigues, benvolguts amics
Rei de tot el món
Regne universal i etern;
Regne de veritat i de vida;
Regne de santedat i de gràcia;
Regne de justícia, d’amor i de pau.
Vingui a nosaltres el vostre Regne
Arribem, un any més, al darrer diumenge del cicle litúrgic, i ho fem celebrant la figura de Jesucrist sota el títol bíblic de Rei de l’univers.
La festa és més teològica que popular, i no sembla que tingui gran acceptació per a l’espiritualitat dels cristians i cristianes de base. I això per dos motius: per la significació secular del títol de Rei, i per l’ús abusiu –excessivament messiànic- que s’ha fet a voltes d’aquest títol.
Aplica a Crist el títol de Rei a la manera mundana de les monarquies d’aquest món comporta el perill de continuar reivindicant a l’Església un poder temporal i polític que no l’escau.
I d’altra part, els qui pensen que el regnat de Crist és el regnat de la creu, amb tot i tenir raó, comporten el perill d’entendre que Déu vol el sofriment de la gent per arribar a assolir el Regne...
Per això, no és la primera vegada que escric que personalment m’estimo més parlar del Regne o del Projecte que Jesús ens proposa. Ens identifiquem amb un Crist-Rei perquè creiem en el seu Regne, és a dir en la seva proposta de vida, en el projecte que Déu vol per a aquest món i per a tots nosaltres.
I les característiques d’aquesta proposta, d’aquest Projecte, estan molt ben expressades en el Prefaci de la Missa d’avui: un Projecte que es proposa a tots i per a sempre (Regne universal i etern); un Regne que cerca sempre la veritat i que defensa la vida (Regne de veritat i de vida); un Regne que ens estimula a ser sant, aprofitant i imitant la gratuïtat de Déu (Regne de santedat i de gràcia); un Regne que treballa per la justícia i la pau, i que fa de l’amor la raó de ser de la vida ( Regne de justícia, d’amor i de pau).
Al Pare nostre fem tres peticions seguides que contenen pràcticament el mateix: –sigui santificat el teu nom, vingui a nosaltres el vostre Regne, facis la vostra voluntat.
La Puntilla
Neurosis
Los alumnos le interpelaron:
– ¿Qué quiere usted decir cuando afirma que nuestra sociedad es una sociedad neurótica?
– La neurosis, –contestó el profesor- consiste en intentar reprimir algo que no se ha eliminado.
Observad, entonces nuestra sociedad:
¿No son muchos los que pretenden eliminar de su propia persona, por ejemplo, el mundo de los valores, o su conciencia moral?
Viven, pues, en permanente tensión interior entre sus tendencias y sus represiones. Y esto es la neurosis.
Por eso, quien piensa una cosa, y dice o hace otra muy diferente, además de incoherente, difícilmente puede ser feliz.
Mostrar permanentemente en público una imagen distinta de lo que uno es y siente, es neurosis.
Reprimir el propio pensamiento porque no es políticamente correcto, es neurosis.
Renunciar a las propias ideas y limitarse a repetir las ideas que están de moda, es neurosis
Tener miedo a ser descabalgado de los privilegios a costa de lo que sea, es neurosis...
Apà, fins la propera setmana. Gràcies.
Manel Simó
sábado, 14 de noviembre de 2009
Diumenge 33 de durant l'any - 15 de novembre 2009 - La puntilla
Amigues i amics, bona setmana!
DIUMENGE XXXIII de durant l’any – Cicle B
L’espera i el desig del retorn final
La Paraula que ens proposa avui la litúrgia ve marcada pel fet de ser el darrer diumenge de l’any, ja que només ens queda la festa de Crist Rei, i començarem el nou el cicle, per preparar ja el Nadal.
El fet, doncs, de ser el darrer diumenge fa que el tema de reflexió sigui la que es denomina escatologia, o visió del final d’aquest món, quan es produeixi el retorn gloriós i definitiu del Fill de l’home.
Amb l’estil propi de la literatura apocalíptica, tant el llibre de Daniel com l’evangeli ens mostren la visió d’una creació nova i d’una comunió perfecta i definitiva dels creients amb Déu: els justos resplendiran com la llum del firmament, i els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més...
Una cosa ben sabuda ens recorden les lectures d’avui: la caducitat de les coses creades. Les persones, les institucions i el mateix món passen i acaben.
I aquest fet no s’ha de fer servir per aterrar ningú, ni per transmetre por, angoixa o inquietud, però sí per saber relativitzar les coses, donant a cada realitat el veritable valor que li correspon.
Nosaltres pensem en un cel nou i una terra nova definitius. Els esperem, els desitgem i ja sabem el camí que ens hi conduirà.
¿Quan arribarà tot això?
El dia i l’hora són decisió de Déu, Senyor de la vida i de la història. La nostra tasca és clarament expressada en la recomanació final: vetllar, estar atents.
Enmig de les situacions difícils que sacsegen la vida de les persones, els cristians i cristianes hem de mantenir i impulsar un optimisme a tota prova, El projecte de Déu es complirà. Aquest és el gran missatge de la literatura apocalíptica a la qual pertanyen els textos d’avui.
La Puntilla
Amenazas
¡Qué mala y negativa es la pedagogía de la amenaza!
Porque cualquier persona sometida a la presión de los posibles castigos por su conducta, es lógico que reaccione esgrimiendo armas de defensa.
Y las religiones, en general, han caído con frecuencia en este estilo del tremendismo y las condenas contra los adeptos que osen apartarse de las directrices que marcan unos jerarcas embebidos de poder y de verdad.
La motivación de tal conducta es clara: infundir miedo. Es el camino –equivocado- de a la religión por el miedo…
En el caso de nuestra religión cristiana, hay que hacerse con frecuencia una reflexión – ¿coincide este estilo con el estilo de Jesús de Nazaret? ¿Nos reveló Jesús el rostro de Dios como el rostro del Dios del terror?
A algunos quizás les deslumbre la posible rentabilidad a corto plazo de tal pedagogía, pero a la larga resulta nefasta. Si no, al tiempo.
Fins la propera setmana
Manel
DIUMENGE XXXIII de durant l’any – Cicle B
L’espera i el desig del retorn final
La Paraula que ens proposa avui la litúrgia ve marcada pel fet de ser el darrer diumenge de l’any, ja que només ens queda la festa de Crist Rei, i començarem el nou el cicle, per preparar ja el Nadal.
El fet, doncs, de ser el darrer diumenge fa que el tema de reflexió sigui la que es denomina escatologia, o visió del final d’aquest món, quan es produeixi el retorn gloriós i definitiu del Fill de l’home.
Amb l’estil propi de la literatura apocalíptica, tant el llibre de Daniel com l’evangeli ens mostren la visió d’una creació nova i d’una comunió perfecta i definitiva dels creients amb Déu: els justos resplendiran com la llum del firmament, i els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més...
Una cosa ben sabuda ens recorden les lectures d’avui: la caducitat de les coses creades. Les persones, les institucions i el mateix món passen i acaben.
I aquest fet no s’ha de fer servir per aterrar ningú, ni per transmetre por, angoixa o inquietud, però sí per saber relativitzar les coses, donant a cada realitat el veritable valor que li correspon.
Nosaltres pensem en un cel nou i una terra nova definitius. Els esperem, els desitgem i ja sabem el camí que ens hi conduirà.
¿Quan arribarà tot això?
El dia i l’hora són decisió de Déu, Senyor de la vida i de la història. La nostra tasca és clarament expressada en la recomanació final: vetllar, estar atents.
Enmig de les situacions difícils que sacsegen la vida de les persones, els cristians i cristianes hem de mantenir i impulsar un optimisme a tota prova, El projecte de Déu es complirà. Aquest és el gran missatge de la literatura apocalíptica a la qual pertanyen els textos d’avui.
La Puntilla
Amenazas
¡Qué mala y negativa es la pedagogía de la amenaza!
Porque cualquier persona sometida a la presión de los posibles castigos por su conducta, es lógico que reaccione esgrimiendo armas de defensa.
Y las religiones, en general, han caído con frecuencia en este estilo del tremendismo y las condenas contra los adeptos que osen apartarse de las directrices que marcan unos jerarcas embebidos de poder y de verdad.
La motivación de tal conducta es clara: infundir miedo. Es el camino –equivocado- de a la religión por el miedo…
En el caso de nuestra religión cristiana, hay que hacerse con frecuencia una reflexión – ¿coincide este estilo con el estilo de Jesús de Nazaret? ¿Nos reveló Jesús el rostro de Dios como el rostro del Dios del terror?
A algunos quizás les deslumbre la posible rentabilidad a corto plazo de tal pedagogía, pero a la larga resulta nefasta. Si no, al tiempo.
Fins la propera setmana
Manel
viernes, 6 de noviembre de 2009
Diumenge 32 - 8 de novembre 2009 - La Puntilla
Benvolguts, benvolgudes, torna un diumenge més, i la possibilitat de compartir junts unes reflexions.
¡Quina lliçó més oblidada!
–Allò que es comparteix amb generositat, es multiplica. Aquest és el primer gran ensenyament que ens transmet la Paraula d’avui.
–I el segon no és menys important: posseir un cor bo i humà és una qualitat que està per damunt de tots els títols i dignitats...
A la primera lectura hem escoltat com la generositat d’aquella viuda de Sarepta envers el profeta Elies, va fer possible que ella i el seu fill veiessin multiplicats la farina i l’oli... En els autèntics pobres es manifesta veritablement la generositat de Déu.
I a l’evangeli trobem dues parts diferenciades.
A la primera, continuem amb el tema del diumenge passat (que no varem llegir, en coincidir amb la festa de Tots sants) i que parlava sobre quin era el principal manament de la Llei. Jesús, després de la seva resposta, continua instruint a la gent i la preveu perquè no es fien dels mestres de la Llei: només volen fer-se veure, però el seu cor és buit d’estimació (que és, tot just, a on Jesús ha posat el punt clau dels manaments)
I tot seguit, hi ha una segona part que empalma amb el tema principal de la litúrgia d’avui: allò que compta davant Déu no són ni les aparences, ni les riqueses, ni els càrrecs, ni les dignitats...sinó el cor i la puresa d’intenció de les persones.
Jesús es situa com a observador al temple i veu l’actuació de la gent dins d’una institució que s’ha malmès, perquè els col•lectius d’homes i dones que dins d’ella es consideren els intèrprets oficials de la voluntat de Déu, només pensen en mantenir-se inflexibles en el manteniment de les normes. Sobreestimen les lleis per damunt de les persones. I Jesús observa preferentment l’interior de les persones.
La lliçó de la Paraula d’avui, tant a nivell personal dels cristians i cristianes, com a nivell de la institució Església, ens hauria de fer pensar profundament. Perquè, malauradament, sembla una lliçó massa oblidada.
La manera de donar val molt més que allò que es dóna. I quan és l’amor el motor de la generositat, no donem allò que ens sobra, sinó que podem arribar, fins i tot, a donar i sacrificar allò que ens podria semblar indispensable.
La Puntilla
Motivaciones
Hay dichos muy sabios que, sin embargo, se olvidan fácilmente. Por ejemplo éste:
–De dos males no puede surgir nunca un bien…
Pensemos en una situación:
–uno se equivoca en una acción hacia una persona, y la perjudicada, en lugar de plantearse qué podría hacer para paliar los efectos de la equivocación, sólo piensa en el camino de la revancha mediante la ejecución de otra acción equivocada. En vez de uno, tenemos ya dos males. Nunca un bien…
Y esto, que parece obvio, sucede con frecuencia.
¿Por qué?
Nuestras reacciones son directamente proporcionales a las motivaciones que tenemos para hacer las cosas. Todo radica en la motivación.
Cuando algo lo hacemos para nuestro propio yo, es decir, para nuestra propia autosatisfacción, y no para el servicio de los demás, si lo vemos entorpecido nos sentimos ofendidos, y lo enviamos todo a paseo. Un posible mal provoca otro mal.
Cuando las cosas se hacen para los otros, si se tuercen, buscamos otras cosas para hacer. De un posible mal, sale un bien, no otro mal.
La vida tiene filosofías muy sencillas. Somos nosotros quienes nos empeñamos en complicarla.
Una abraçada, Manel
¡Quina lliçó més oblidada!
–Allò que es comparteix amb generositat, es multiplica. Aquest és el primer gran ensenyament que ens transmet la Paraula d’avui.
–I el segon no és menys important: posseir un cor bo i humà és una qualitat que està per damunt de tots els títols i dignitats...
A la primera lectura hem escoltat com la generositat d’aquella viuda de Sarepta envers el profeta Elies, va fer possible que ella i el seu fill veiessin multiplicats la farina i l’oli... En els autèntics pobres es manifesta veritablement la generositat de Déu.
I a l’evangeli trobem dues parts diferenciades.
A la primera, continuem amb el tema del diumenge passat (que no varem llegir, en coincidir amb la festa de Tots sants) i que parlava sobre quin era el principal manament de la Llei. Jesús, després de la seva resposta, continua instruint a la gent i la preveu perquè no es fien dels mestres de la Llei: només volen fer-se veure, però el seu cor és buit d’estimació (que és, tot just, a on Jesús ha posat el punt clau dels manaments)
I tot seguit, hi ha una segona part que empalma amb el tema principal de la litúrgia d’avui: allò que compta davant Déu no són ni les aparences, ni les riqueses, ni els càrrecs, ni les dignitats...sinó el cor i la puresa d’intenció de les persones.
Jesús es situa com a observador al temple i veu l’actuació de la gent dins d’una institució que s’ha malmès, perquè els col•lectius d’homes i dones que dins d’ella es consideren els intèrprets oficials de la voluntat de Déu, només pensen en mantenir-se inflexibles en el manteniment de les normes. Sobreestimen les lleis per damunt de les persones. I Jesús observa preferentment l’interior de les persones.
La lliçó de la Paraula d’avui, tant a nivell personal dels cristians i cristianes, com a nivell de la institució Església, ens hauria de fer pensar profundament. Perquè, malauradament, sembla una lliçó massa oblidada.
La manera de donar val molt més que allò que es dóna. I quan és l’amor el motor de la generositat, no donem allò que ens sobra, sinó que podem arribar, fins i tot, a donar i sacrificar allò que ens podria semblar indispensable.
La Puntilla
Motivaciones
Hay dichos muy sabios que, sin embargo, se olvidan fácilmente. Por ejemplo éste:
–De dos males no puede surgir nunca un bien…
Pensemos en una situación:
–uno se equivoca en una acción hacia una persona, y la perjudicada, en lugar de plantearse qué podría hacer para paliar los efectos de la equivocación, sólo piensa en el camino de la revancha mediante la ejecución de otra acción equivocada. En vez de uno, tenemos ya dos males. Nunca un bien…
Y esto, que parece obvio, sucede con frecuencia.
¿Por qué?
Nuestras reacciones son directamente proporcionales a las motivaciones que tenemos para hacer las cosas. Todo radica en la motivación.
Cuando algo lo hacemos para nuestro propio yo, es decir, para nuestra propia autosatisfacción, y no para el servicio de los demás, si lo vemos entorpecido nos sentimos ofendidos, y lo enviamos todo a paseo. Un posible mal provoca otro mal.
Cuando las cosas se hacen para los otros, si se tuercen, buscamos otras cosas para hacer. De un posible mal, sale un bien, no otro mal.
La vida tiene filosofías muy sencillas. Somos nosotros quienes nos empeñamos en complicarla.
Una abraçada, Manel
sábado, 31 de octubre de 2009
Tots sants - 1 de novembre 2009 - Comentario y La Puntilla
Apreciados lectores y lectoras de este blog, si es que hay alguno, pues nunca osa hacer siquiera un leve comentario...ahí va mi ración semanal:
Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre)
Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre)
1.- Cada any, al començament del mes de novembre, la litúrgia ens proposa la doble commemoració de Tots Sants, i dels fidels difunts.
Les dues festes constitueixen una rica derivació de la Pasqua. Dins de la temporalitat humana se’ns recorda que el Déu en què creiem no és un Déu de morts, sinó de vius, perquè per a Ell tots viuen.
Són dues festes que conformen una festa única: la festa del record i de l’esperança. Record dels qui ens ha precedit en la fe, dels qui han deixat petjada a la vida, i també d’aquells que ens han estimat i hem estimat; i esperança de retrobar-nos amb ells en el Regne, a prop de Déu, i de poder gaudir per sempre més del seu amor i de la seva presència.
2.- La festa de Tots Sants celebra la victòria de tots aquells homes i dones, de totes les races, pobles i llengües, que han superat la gran tribulació de la vida i estan ja marcat s per sempre amb el segell del Déu vivent. I l’evangeli ens proposa el text de les benaurances, perquè si ja són definitivament benaurats és perquè van seguir els camins proposats per Jesús: la pobresa escollida, el dolor alliberador, l’afany per la justícia, la lluita per la pau, la misecordia i la netedat de cor...
Els sants i santes són homes i dones que, en les circumstàncies concretes del seu temps, es van prendre seriosament les benaurances. Per això, no només recordem avui els sants i santes oficialment canonitzats, sinó tots aquells dels quals no tenim cap dubte que han assolit ja la presència de Déu.
3.- D’altra part, a la commemoració dels difunts veiem les coses des de una altra perspectiva: si ahir contemplàvem la glòria dels qui ja gaudeixen de Déu, avui preguem sobre tots els qui encara no es troben prou purificats per gaudir de la plenitud del Regne, encara que ja van fent camí, un cop han deixat el nostre món.
La fe ens diu que la mort física no és la mort total de la persona. No deixem d’existir aquí a la terra per caure en un buit tenebrós i desconegut. La mort, des de la nostra visió de fe, és el pas cap a una nova manera de viure. La litúrgia diu que els morts dormen en el Senyor, a l’espera de la resurrecció.
La mort no té a la nostra societat massa bona premsa. Es pensa que es pot vèncer ignorant-la, però hi és. Pretenem viure com si no ens haguéssim de morir mai, i sabem que això no és així... Pensa quan vegis morir, que t’ensenyen el camí...
La Puntilla
Amor
He tenido la gran suerte de poder convivir un par de días con un genio de la palabra, catedrático de Filología, buen amigo mío desde nuestra común infancia y juventud.
Y entre las largas conversaciones que hemos tenido, no han faltado, por deformación profesional, unas cuantas referentes a la palabra, como vehículo de expresión y comunicación.
Recuerdo, especialmente, una que quisiera compartir con vosotros.
Hablábamos de la complejidad del lenguaje para expresar el amor. Y me dijo:
–Es muy curioso observar las palabras que utilizamos cuando nos referimos a él. Por ejemplo: un francés dirá y estará empleando a la vez el mismo verbo para decir será (Y de ahí que inventaran la expresión , bastante menos grosera que las se suelen utilizar entre nosotros para definir el encuentro sexual).
–En castellano solemos utilizar el que derivamos del latín quaerere (y este verbo significa también ). sería .
–Y los catalanes decís . O sea que vuestro es
¡Qué curiosa es la lengua y cuantos matices expresa…!
Buena semana!
Solemnitat de Tots Sants (1 de novembre)
Commemoració de tots els fidels difunts (2 de novembre)
1.- Cada any, al començament del mes de novembre, la litúrgia ens proposa la doble commemoració de Tots Sants, i dels fidels difunts.
Les dues festes constitueixen una rica derivació de la Pasqua. Dins de la temporalitat humana se’ns recorda que el Déu en què creiem no és un Déu de morts, sinó de vius, perquè per a Ell tots viuen.
Són dues festes que conformen una festa única: la festa del record i de l’esperança. Record dels qui ens ha precedit en la fe, dels qui han deixat petjada a la vida, i també d’aquells que ens han estimat i hem estimat; i esperança de retrobar-nos amb ells en el Regne, a prop de Déu, i de poder gaudir per sempre més del seu amor i de la seva presència.
2.- La festa de Tots Sants celebra la victòria de tots aquells homes i dones, de totes les races, pobles i llengües, que han superat la gran tribulació de la vida i estan ja marcat s per sempre amb el segell del Déu vivent. I l’evangeli ens proposa el text de les benaurances, perquè si ja són definitivament benaurats és perquè van seguir els camins proposats per Jesús: la pobresa escollida, el dolor alliberador, l’afany per la justícia, la lluita per la pau, la misecordia i la netedat de cor...
Els sants i santes són homes i dones que, en les circumstàncies concretes del seu temps, es van prendre seriosament les benaurances. Per això, no només recordem avui els sants i santes oficialment canonitzats, sinó tots aquells dels quals no tenim cap dubte que han assolit ja la presència de Déu.
3.- D’altra part, a la commemoració dels difunts veiem les coses des de una altra perspectiva: si ahir contemplàvem la glòria dels qui ja gaudeixen de Déu, avui preguem sobre tots els qui encara no es troben prou purificats per gaudir de la plenitud del Regne, encara que ja van fent camí, un cop han deixat el nostre món.
La fe ens diu que la mort física no és la mort total de la persona. No deixem d’existir aquí a la terra per caure en un buit tenebrós i desconegut. La mort, des de la nostra visió de fe, és el pas cap a una nova manera de viure. La litúrgia diu que els morts dormen en el Senyor, a l’espera de la resurrecció.
La mort no té a la nostra societat massa bona premsa. Es pensa que es pot vèncer ignorant-la, però hi és. Pretenem viure com si no ens haguéssim de morir mai, i sabem que això no és així... Pensa quan vegis morir, que t’ensenyen el camí...
La Puntilla
Amor
He tenido la gran suerte de poder convivir un par de días con un genio de la palabra, catedrático de Filología, buen amigo mío desde nuestra común infancia y juventud.
Y entre las largas conversaciones que hemos tenido, no han faltado, por deformación profesional, unas cuantas referentes a la palabra, como vehículo de expresión y comunicación.
Recuerdo, especialmente, una que quisiera compartir con vosotros.
Hablábamos de la complejidad del lenguaje para expresar el amor. Y me dijo:
–Es muy curioso observar las palabras que utilizamos cuando nos referimos a él. Por ejemplo: un francés dirá
–En castellano solemos utilizar el
–Y los catalanes decís
¡Qué curiosa es la lengua y cuantos matices expresa…!
Buena semana!
sábado, 24 de octubre de 2009
Diumenge 25 d'octubre 2009 - Diumenge XXX - La Puntilla
Benvolguts, benvolgudes, amb un alé d'esperances..
Diumenge d’esperances
Sempre s’ha dit, popularment, que l’esperança no mort mai, o que sempre ens queda l’esperança, i la litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge n’és una mostra d’aquesta afirmació, ja que els tres textos proclamats ens aporten un alè fresc d’esperança.
El profeta Jeremies, que va viure les hores més tenebroses de la història d’Israel, intueix la salvació d’una petita parcel•la del poble –la resta d’Israel– No tot està perdut: els conduiré per un camí suau, sense entrebancs.
La carta als cristians hebreus anuncia també una altra gran notícia: a imitació de Crist, el gran sacerdot, no hi mancaran sacerdots presos d’entre els homes, destinats a representar els homes davant Déu... indulgents... perquè ells mateixos experimenten...les seves pròpies flaqueses...
I l’evangeli, amb la curació del cec, és una garantia de que sempre és possible tornar a recuperar la llum que ens manca.
El relat mostra un esplèndid itinerari de recuperació de la fe. En primer lloc, l’home es reconeix feble i indigent, i aquesta reconeixença l’obre el desig de retrobar qui el pot ajudar. Però li cal lluitar contra les influències negatives del seu entorn, que el volen apartar dels seus propòsits. Si hi persevera, trobarà qui li faci saber que Jesús el crida personalment. I es produeix l’encontre: –què vols que et faci? –Senyor, feu que hi vegi –Ves, la teva fe t’ha salvat...
I el relat l’hem de llegir no només des de la vessant simbòlica de la curació individual d’una persona, sinó també des de la vessant social de l’autèntica proposta cristiana: aquell home era un mendicant, perquè la societat, i sobre tot unes falses idees religioses, l’havia marginat (si era cec era perquè Déu l’havia castigat) La societat considerava voluntat de Déu allò que era fruit d’una marginació humana, i Jesús refusa aquesta conducta. Per a Jesús, la dignitat de les persones està per damunt de totes aquelles marginacions i menyspreus que són fruit d’una societat inhumana i desigual.
Tornem, doncs, a l’esperit que anima els textos d’avui.
En aquesta societat tan secularitzada, que dia a dia ens sorprèn negativament per les continues mostres de cobdícia i la facilitat amb que corrupció ètica envaeix el cor de les persones, ens queda l’esperança i la lluita d’homes i dones lliures, lluminosos, que continuen cridant que la dignitat de les persones està per damunt de tot., i que aquest és el voler de Déu.
La Puntilla
Ataque de importancia
Un conocido periodista deportivo que, por cierto, escribe muy bien, hecho bastante insólito en los periodistas deportivos, ha escrito de Pep Guardiola, el entrenador del Barça:
–“Guardiola difícilmente sufrirá un ataque de”
La frase, más allá de las preferencias futbolísticas de cada cual y de lo que se pueda pensar sobre dicho señor, me ha hecho pensar en tantas y tantas personas que, por lo que se observa, sí que adolecen con frecuencia de ataques de “sentirse importantes”.
Y es que es obvio que no es lo mismo ser importante que sentirse importante.
¿Quiénes padecen esta dolencia, no sólo negativa para uno mismo, sino también molesta para los demás?
Por ejemplo:
–quienes piensan que todo el mundo ha de contar con ellos para cualquier cosa
–o quienes creen que son los únicos que poseen el saber universal
–y quienes, cuando se equivocan, necesitan alguien a quien echar la culpa
–o los que no entienden que todos somos necesarios, pero nadie es imprescindible.
La lista podría seguir.
Bona setmana!
Manel
Diumenge d’esperances
Sempre s’ha dit, popularment, que l’esperança no mort mai, o que sempre ens queda l’esperança, i la litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge n’és una mostra d’aquesta afirmació, ja que els tres textos proclamats ens aporten un alè fresc d’esperança.
El profeta Jeremies, que va viure les hores més tenebroses de la història d’Israel, intueix la salvació d’una petita parcel•la del poble –la resta d’Israel– No tot està perdut: els conduiré per un camí suau, sense entrebancs.
La carta als cristians hebreus anuncia també una altra gran notícia: a imitació de Crist, el gran sacerdot, no hi mancaran sacerdots presos d’entre els homes, destinats a representar els homes davant Déu... indulgents... perquè ells mateixos experimenten...les seves pròpies flaqueses...
I l’evangeli, amb la curació del cec, és una garantia de que sempre és possible tornar a recuperar la llum que ens manca.
El relat mostra un esplèndid itinerari de recuperació de la fe. En primer lloc, l’home es reconeix feble i indigent, i aquesta reconeixença l’obre el desig de retrobar qui el pot ajudar. Però li cal lluitar contra les influències negatives del seu entorn, que el volen apartar dels seus propòsits. Si hi persevera, trobarà qui li faci saber que Jesús el crida personalment. I es produeix l’encontre: –què vols que et faci? –Senyor, feu que hi vegi –Ves, la teva fe t’ha salvat...
I el relat l’hem de llegir no només des de la vessant simbòlica de la curació individual d’una persona, sinó també des de la vessant social de l’autèntica proposta cristiana: aquell home era un mendicant, perquè la societat, i sobre tot unes falses idees religioses, l’havia marginat (si era cec era perquè Déu l’havia castigat) La societat considerava voluntat de Déu allò que era fruit d’una marginació humana, i Jesús refusa aquesta conducta. Per a Jesús, la dignitat de les persones està per damunt de totes aquelles marginacions i menyspreus que són fruit d’una societat inhumana i desigual.
Tornem, doncs, a l’esperit que anima els textos d’avui.
En aquesta societat tan secularitzada, que dia a dia ens sorprèn negativament per les continues mostres de cobdícia i la facilitat amb que corrupció ètica envaeix el cor de les persones, ens queda l’esperança i la lluita d’homes i dones lliures, lluminosos, que continuen cridant que la dignitat de les persones està per damunt de tot., i que aquest és el voler de Déu.
La Puntilla
Ataque de importancia
Un conocido periodista deportivo que, por cierto, escribe muy bien, hecho bastante insólito en los periodistas deportivos, ha escrito de Pep Guardiola, el entrenador del Barça:
–“Guardiola difícilmente sufrirá un ataque de
La frase, más allá de las preferencias futbolísticas de cada cual y de lo que se pueda pensar sobre dicho señor, me ha hecho pensar en tantas y tantas personas que, por lo que se observa, sí que adolecen con frecuencia de ataques de “sentirse importantes”.
Y es que es obvio que no es lo mismo ser importante que sentirse importante.
¿Quiénes padecen esta dolencia, no sólo negativa para uno mismo, sino también molesta para los demás?
Por ejemplo:
–quienes piensan que todo el mundo ha de contar con ellos para cualquier cosa
–o quienes creen que son los únicos que poseen el saber universal
–y quienes, cuando se equivocan, necesitan alguien a quien echar la culpa
–o los que no entienden que todos somos necesarios, pero nadie es imprescindible.
La lista podría seguir.
Bona setmana!
Manel
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
